Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

diumenge, 28 de febrer de 2010

Les primeres víctimes reals del canvi climàtic

Una família argentina se suïcida per por a "l'escalfament global", segons publica Clarín:

Un milagro en medio de una tragedia. Una beba de siete meses sobrevivió tres días con un balazo en el pecho rodeada de los cadáveres de sus padres y su hermano de dos años que murieron víctimas de un presunto pacto suicida de la curiosa pareja, a la que le preocupaba sobremanera "el calentamiento global".

divendres, 26 de febrer de 2010

Diumenge, concentració davant el consulat cubà

Diumenge 28, a les 12 del migdia, concentració davant del Consulat de Cuba a Barcelona (passeig de Gràcia, 34) en homenatge a Orlando Zapata i en protesta contra el règim castrista.

Sortir de l'euro com va sortir Londres del SME

El diputat francès Trémeau Bernard defensa la necessitat que Grècia, Espanya, Portugal i França surtin de l'euro.
Le 10 février 2010, les banquiers du monde entier vendent massivement les bons du trésor émis par le gouvernement grec. Leur prix tombe en dessous de 70 % de la valeur des bons du trésor allemands. Les « spéculateurs » (du latin speculare observer) pensent que la Grèce est condamnée à sortir de l’euro et à dévaluer sa monnaie d’au moins 30 %. Comment en est-on arrivé à cette énorme crise de l’euro ?

Depuis plus de 10 ans, gouvernements et syndicats grecs unissent leurs efforts pour que les prix augmentent bien plus rapidement en Grèce que dans le reste de l’Europe. Ils ont parfaitement réussi et les prix grecs sont aujourd’hui d’environ 30 % supérieurs aux prix allemands. Les entreprises grecques ne sont plus compétitives, donc déposent leur bilan ou délocalisent. La balance commerciale grecque passe au rouge. De leur côté, les investisseurs fuient la Grèce. Ce qui aggrave le mal. Le pouvoir d’achat des Grecs diminue. Les rentrées fiscales de leur gouvernement sont au plus bas. Enfin, le chômage dépasse 20 % dans de nombreux secteurs, ce qui engendre des troubles sociaux de plus en plus violents et graves.

Le gouvernement grec ne peut pas augmenter les impôts, ce qui aggraverait le mal, sur le plan économique et social. Il doit donc emprunter : il émet des obligations d’état. Ceux qui lui prêtent de l’argent exigent de lui des intérêts de plus en plus élevés. C’est la prime de risque, normale.
Arrive enfin le jour où les « spéculateurs » pensent qu’une telle situation ne peut plus durer. Ils sont persuadés que la Grèce n’a qu’un seul moyen logique pour sortir de la crise : quitter l’euro, et revenir à la drachme pour réaliser une « dévaluation compétitive ». Ils vendent donc avant la dévaluation leurs bons du trésor grecs pour acheter des bons allemands ou américains.

Le 16 septembre 1992, le milliardaire et spéculateur américain Georges Soros vend massivement tous les avoirs qu’il possédait en livre anglaise.
Or, depuis le 8 octobre 1990, la livre anglaise est entrée dans l’union monétaire européenne (le MCE). Une parité fixe y lie toutes les monnaies. La parité alors choisie pour la livre anglaise semble avoir été trop forte. Les prix anglais sont ainsi trop élevés par rapport aux prix européens.

Puis, le 27 novembre 1990, Margaret Thatcher cède le pouvoir à John Major. Les syndicats britanniques prennent leur revanche. Le nouveau Premier ministre n’arrive pas à contenir les revendications des syndicats. Ils obtiennent de fortes augmentations de revenus. Les coûts de production augmentent plus rapidement en Angleterre qu’en Europe. Malgré cela, les Anglais signent le traité de Maastricht le 7 février 1992, sans modifier la parité liant leur monnaie au mark au franc. Chômage et troubles sociaux s’aggravent.

Georges Soros, bon observateur, pense que la situation économique et sociale de l’Angleterre est de plus en plus intenable. Seule une « dévaluation compétitive » peut la sortir de l’ornière. Or, les parités fixes sont « irrévocables » depuis le traité de Maastricht. Pour Georges Soros, l’Angleterre est donc condamnée à sortir du SME. Il vend massivement ses avoirs en livres sterling, avant la dévaluation et achète des marks… Il est suivi par de nombreux spéculateurs. C’est le fameux « Mercredi noir ».

Le Parlement anglais vote alors la sortie de la livre du SME. Ayant appris cette sage décision, John Major chante de joie sous la douche.
La Grèce de 2010 est exactement dans la même situation que l’Angleterre de 1992. Mais l’Espagne, le Portugal et la France le sont aussi. Nos économies ont besoin d’une dévaluation compétitive. Mais nos responsables économiques et politiques veulent conserver la monnaie unique.
Ils feraient bien d’écouter ce que dit le bon peuple de France. En février 2002 (l’euro n’avait alors que 3 ans), seulement 39 % des Français regrettaient leur ancienne monnaie. En février 2010, ils sont 69 % à vouloir retrouver leur bon vieux franc. Pourquoi ne pas les écouter et chanter ensuite sous la douche ?

Zapata és l'últim d'una llarga llista de morts en vaga de fam a les presons cubanes

Zapata no és el mort de Zapatero

Arcadi Espada, parlant de la mediocritat política que es Zapatero: 
Hay un fondo emocional. El negro Zapata no es su muerto. Ni de él ni de su pensamiento base. Tengo una historia. El 25 de mayo de 1972 murió en la cárcel habanera de Castillo del Príncipe, después de una larga huelga de hambre, Pedro Luis Boitel. El precedente. Estos días he buscado su historia por ahí. Empecé por los periódicos. Nada en el Times. Nada en España. Nada en google news archives. Nada. Hasta que di con una carta de un lector en el Chicago Tribune. La firmaba un exiliado cubano, Diego Medina. Llevaba este párrafo: «Tras ser hallada no culpable de los cargos de asesinato y conspiración por un jurado de Estados Unidos, Angela Davis declaró: “Renovaremos la lucha contra la opresión” y añadió: “Hasta lograr la libertad de todos los prisioneros políticos y de aquellos que están oprimidos”. Davis debería saber que no hay peor opresión a lo largo de la historia de la humanidad que la que trajeron los regímenes comunistas. Un ejemplo reciente de este comportamiento bárbaro fue el asesinato [sic] de un joven líder estudiantil, Pedro Luis Boitel, acusado únicamente de oponerse al régimen de Castro.»

¡Angela Davis!, casi me mareo. Angela Davis y Pedro Luis Boitel. Ésa es la historia y no hay otra historia. Los héroes comunistas y los torturados por los comunistas. Nadie supo en el mundo que Boitel había muerto. La situación llega fácil y suavemente hasta nuestros días. No sólo es el presidente de Europa. Ahí está la burocrática cobertura de agencias que el Times está dedicando a la muerte del albañil Zapata. Ahí está el silencio de Obama: ¡ni siquiera de negro a negro! Cuba. El patio trasero. En efecto: el patio trasero moral de la izquierda.

dijous, 25 de febrer de 2010

Podrà sobreviure l'humanisme secular?

Una bona introducció de Fernando Savater:



Però una millor explicació d'Adolf Tubeña. No us la perdeu!

La paradoxa sexual

Les dones emmalalteixen menys, estudien més i millor, són més felices i mostren de mitjana una més gran satisfacció respecte a la seva carrera professional que els homes. I això malgrat que només ocupen una petita part dels llocs de treball ben pagats.

La tesi de la psicòloga cognitiva canadenca Susan Pinker, desenvolupada en el seu llibre La paradoxa sexual, és que la primera frase d'aquest text és correcta però la segona no, ja que dóna per suposada una concepció de l'èxit típicament masculina. El correcte seria més aviat dir que les dones són més felices precisament perquè només ocupen una petita part dels llocs de treball ben pagats, aquells que exigeixen jornades laborals de més de dotze hores diàries i una renúncia gairebé absoluta a qualsevol tipus de vida social. Segons Susan Pinker, germana del també psicòleg cognitiu Steven Pinker, les tesis igualitàries del feminisme radical, aquell que pretén que les dones imitin els comportaments agressius i competitius del sexe masculí, són contraproduents a llarg termini per a les dones.

Llegiu l'entrevista, aquí.

Els nord-americans, més proisraelians que mai


GALLUP

Consulat cubà a Barcelona

Hauria estat més exacte si el càmara hagués increpat el porter de comunista.
(Via Alírica)

ADDENDA.- Zapata Viu!

L'IPCC prepara canvis significatius

Fox News:
Just one year ago a pronouncement from the United Nations' Intergovernmental Panel on Climate Change (IPPC) was all that was needed to move nations and change environmental policies around the world. But today, the panel's creditability and even its very existence are in question.

In the wake of its swift and devastating fall from grace, the panel says it will announce "within the next few days" that it plans to make significant though as yet unexplained changes in how it does business.

Brenda Abrar-Milani, an external relations officer at the IPCC's office in Geneva, Switzerland, said changes have been slow in coming because "we have to inform the governments (all 194 member States) of any planned steps, and they are the ones who eventually take decisions on any revision of procedures."

"We put everything on the table and looked at it," she said, explaining that the panel's reforms would be extensive. She refused to detail any of the changes, but she did confirm that are in response to recent scandals involving the panel.

L'exinterventora de Santa Coloma denuncia les pressions polítiques que va rebre del PSC

dimecres, 24 de febrer de 2010

Per uns, tant; per altres, tan poc


En aquest país hi ha milions de cors progressistes capaços d'omplir els carrers de Barcelona contra Bush, d'organitzar cassolades contra la guerra, de tancar els llums de mitja ciutat contra el canvi climàtic, d'arrossegar complaents consellers de l'Interior a manifestar-se contra Israel, de moure cel i terra en solidaritat amb l'activista saharaui Aminatu Haidar. Però n'hi ha molt pocs capaços de bategar per Orlando Zapata. Per tots els Orlandos Zapatas víctimes encara dels règims comunistes sobrevivents al naufragi del mur de Berlín. Ningú ha convocat concentracions davant l'ambaixada cubana. Ningú s'ha palplantat davant els mitjans de comunicació per pressionar el govern del Castro bis. Ningú ha fet res de res. Ni tant sols s'han pres la molèstia d'estar-ne assabentats. Ells, que sempre ho saben tot i sempre estan a la que salta. No hi ha, però, cap misteri en tot això. A la nostra progressia mai li ha tret el son la vida dels dissidents del comunisme. Mai els han importat les víctimes de l'esquerra, que sempre han negat o minimitzat. Víctimes que són incapaços de reconèixer i respectar i, menys encara, acollir en la seva memòria. Una memòria oficial i selectiva, però ep!, històrica. Tot és històric a l'esquerra. I ja se sap que els
que s'oposen a la història són uns reaccionaris.
Com Orlando Zapata.

ADDENDA.- La bloger cubana Yoani Sánchez ha enregistrat el testimoni de la mare d'Orlando Zapata i l'ha penjat a YouTube.


Newsweek també es desmarca

Després de molts anys defensant a capa i espasa la causa de l'escalfament global, Newsweek també se'n desmarca:
Many of them—including perhaps Rajendra Pachauri, the IPCC head—may have stepped too far over the line from science to advocacy, undermining their own credibility.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Perquè dóno suport a Geert Wilders

Daniel Pipes:
¿Quién es el europeo vivo más relevante en la actualidad? Yo propongo al político neerlandés Geert Wilders. Lo hago porque es el mejor situado para hacer frente al reto islámico que enfrenta el continente. Él tiene el potencial para emerger como una figura histórica mundial.

Ese desafío islámico consta de dos componentes: por un lado, la fe cristiana marchita de la población oriunda, una natalidad insuficiente y la desconfianza cultural, y por el otro lado la afluencia masiva de musulmanes inmigrantes devotos de numerosa descendencia y culturalmente asertivos. Esta situación en franco deterioro plantea importantísimos interrogantes sobre Europa: ¿va a conservar su civilización histórica o a convertirse en un continente de mayoría de musulmana que vive bajo la ley islámica (la Shari'a)?

Wilders, de 46 años, fundador y secretario del Partido para la Libertad (PVV), es el líder sin rival de los europeos que desean mantener su identidad histórica. Eso se debe a que el PVV y él difieren de la mayoría de los demás nacionalistas de Europa, los partidos anti-inmigrantes.

El PVV es libertario y de tendencia conservadora, sin raíces en el neofascismo, el nativismo, el conspiracionismo, el antisemitismo o cualquier otra forma de extremismo. (En público Wilders emula a Ronald Reagan.) Indicativo de esta moderación es la atención que Wilders dedica a Israel, que incluye dos años de residencia en el Estado judío, docenas de visitas, y su iniciativa de transferir la embajada neerlandesa a Jerusalén.

Además, Wilders es un líder carismático e inteligente, con principios y directo, que se ha convertido rápidamente en la fuerza política más dinámica de los Países Bajos. Mientras que opina sobre toda una gama de temas, el Islam y los musulmanes constituyen el asunto insignia. Superando la costumbre de los políticos holandeses de ir a lo seguro, llama a Mahoma un demonio y exige que los musulmanes "arranquen la mitad del Corán, si desean permanecer en los Países Bajos".En términos más generales, ve al Islam como parte del problema, no sólo una versión virulenta de él llamada islamismo.

Por último, el PVV se beneficia del hecho de que, únicos en Europa, los neerlandeses son receptivos a un rechazo no-nativista de la Shari'a. Esto se hizo evidente hace una década, cuando Pim Fortuyn, un profesor de izquierdas excomunista y homosexual, empezó a defender la idea de que sus valores y estilo de vida estaban irremediablemente amenazado por la Shari'a. Fortuyn precedió a Wilders en la fundación de su propio partido político y al invitar a poner fin a la inmigración musulmana libre a los Países Bajos. Tras el asesinato en 2002 de Fortuyn a manos de un miembro de la extrema izquierda, Wilders hereda en la practica su legado y su electorado.

El PVV ha progresado electoralmente, ganando un 6 por ciento de los escaños en las elecciones parlamentarias nacionales de noviembre de 2006 y el 16 por ciento de los escaños neerlandeses en las elecciones al Parlamento Europeo de junio de 2009. Las encuestas ahora muestran en general que el PVV obtiene un amplio surtido de votos y se está convirtiendo en el mayor partido político del país. Si Wilders llegara a convertirse en primer ministro, podría asumir un papel de liderazgo en toda Europa.

Pero se enfrenta a enormes desafíos.

El atomizado escenario político de los Países Bajos significa que el PVV debe encontrar socios dispuestos a formar una coalición de gobierno (una tarea difícil, habida cuenta de la forma en que Wilders ha sido demonizado por izquierdistas y musulmanes como algo parecido a un "extremista de la derecha") u lograr una mayoría amplia de los escaños del parlamento (una perspectiva lejana). 

Wilders también debe vencer las tácticas sucias de sus detractores. En particular, tras 2 años y medio de escaramuzas preliminares, han logrado llevarle ante la justicia bajo acusaciones de incitación al odio racial y discurso de incitación. La acusación de la fiscalía contra Wilders se presenta en Ámsterdam el 20 de enero; si es declarado culpable, Wilders se enfrenta a una multa de hasta 14.000 dólares estadounidenses, o una pena de hasta 16 meses de cárcel.

Recuerde que es el político más importante de su país. Además, debido a las amenazas contra su vida, él siempre viaja con guardaespaldas y sin dejar de cambiar de domicilio.¿Quién es exactamente, cabe preguntarse, la víctima de incitación?

A pesar de que discrepo con Wilders en la cuestión del Islam (yo respeto la religión, pero me opongo a los islamistas), en la cuestión de la demanda vemos las cosas igual. Rechazo la criminalización de las diferencias políticas, en particular los intentos de frustrar un movimiento político a través de los tribunales. En consecuencia, el Proyecto Jurídico del Middle East Forum ha trabajado en la defensa de Wilders, recaudando fondos para su proceso y ayudando en otros sentidos. Lo hacemos convencidos de la importancia de hablar libremente en público en tiempo de guerra acerca de la naturaleza del enemigo.

Irónicamente, si Wilders fuera multado o encarcelado, es probable que ello aumentara sus posibilidades de convertirse en primer ministro. Pero el principio se impone aquí a la táctica política. Él representa a todos los occidentales que aprecian su civilización. El resultado de su juicio y su libertad de expresión tiene implicaciones para todos nosotros.

A favor de la llei contra el burka

Bernard-Henri Lévy:
On dit : « la burqa est un vêtement ; tout au plus, un déguisement ; on ne va pas légiférer sur les vêtements et les déguisements »... Erreur. La burqa n’est pas un vêtement, c’est un message. Et c’est un message qui dit l’assujettissement, l’asservissement, l’écrasement, la défaite, des femmes.

L'execució per Israel del terrorista més sanguinari després de Bin Laden va ser possible gràcies als arxius de la Stasi

Els arxius de la Stasi, la policia secreta del règim comunista de l'antiga RDA, van permetre a Israel conèixer la nova identitat d'Imad Mughniyah. Segons publica el diari britànic "The Independent", la Stasi tenia una clínica dedicada a la cirurgia estètica per canviar el físic dels seus agents, però també de terroristes selectes.  I Mughniyah ho era. Se'l considera responsable de l'assassinat de més de 400 persones, durant 25 anys.

dijous, 18 de febrer de 2010

Quan el barco s'enfonsa...


Yvo de Boer, el responsable de Canvi Climàtic a l'ONU, dimiteix. Se'n và a l'empresa privada. Qui serà el següent?

ADDENDA.- El nivell del mar no puja, baixa. Ho ha fet durant els últims sis anys.

ADDENDA II.- Récord de neu a l'hemisferi nord.


ADDENDA III.- Un altre error de l'IPCC: L'augment del gel marí antàrtic subestimat en un 50%

¡Exprópiese!

Aquest vídeo és una mostra de com entén Hugo Chávez la seguretat jurídica i l'estat de dret. "¡Exprópiese, señor alcalde, exprópiese!". Aquesta es la democràcia de la revolució boliviariana. No us ho perdeu.

dimecres, 17 de febrer de 2010

L'euro com a problema... i com a solució

Krugman: "el problema básico ha sido el orgullo desmedido, la arrogante idea de que Europa podía hacer que funcionara una moneda única a pesar de los fuertes motivos que había para creer que no estaba preparada".

Alberto Recarte: "La de los pocos euroescépticos, entre los cuales me contaba y me cuento, era la opuesta: "primero las reformas y después el euro". Ese posicionamiento nos costó a los que defendíamos esa política la calificación de "extremistas" y "antieuropeos" por parte del Gobierno del PP. Una reacción no muy diferente a la del Gobierno de Rodríguez Zapatero, que en 2007 nos tachaba de "antipatriotas" a los que creíamos que ya vivíamos una tremenda crisis económica.

Un altre economista que va predir que un xoc asimètric faria molt de mal va ser Xavier Sala i Martín. El xoc s'està produïnt. Els liberals "radicals" tenien raó. El problema ara és: què fer? Per Sala i Martín, la moneda única ofereix, paradoxalment, una possibilitat de sortida:
...los temores que me llevaron a concluir hace diez años que el euro era una mala idea se han hecho realidad. Pero no me voy a poner ninguna medalla porque… ¡he cambiado de opinión!: en mi análisis de entonces infravaloré algo que hoy me lleva a pensar que la moneda única puede haber sido y puede seguir siendo buena para sus países miembros. Me explico. El proceso de europeización de España permitió hacer necesarias e importantes reformas bajo la excusa de que “Europa lo requería”. Por ejemplo, los criterios de Maastricht para entrar en el euro requerían que el déficit fiscal fuera inferior al 3% del PIB. La reducción del déficit impuso una disciplina fiscal que, a la postre, fue muy beneficiosa para el país. Cuando los diferentes grupos de presión se dirigían al Gobierno pidiendo subsidios y ayudas, este se podía negar con la excusa perfecta: “yo te daría el dinero… pero es que Europa no me lo permite”. Bajo ese pretexto se eliminó el déficit fiscal, se redujo la deuda pública, se rebajó la inflación hasta niveles civilizados y se abarataron los tipos de interés. Nada de eso hubiera sucedido sin el euro.

Pues bien, España se encuentra en una nueva encrucijada y el euro puede ser otra vez la solución. La crisis actual ha puesto de manifiesto que la productividad de muchos trabajadores españoles es preocupantemente baja, hasta el punto de que no compensa el salario que cobran. Cuando los salarios son más altos que la productividad, las empresas despiden trabajadores y el paro se dispara. Hay que volver a equiparar salarios y productividad.

Para ello sólo hay dos posibilidades: reducir los salarios y aumentar la productividad. No hay más. Algunos analistas (entre los que destacan importantes y barbudos economistas de izquierda con premio Nobel incluido) abogan por las reducciones salariales. En mi modesta opinión de economista sin premio Nobel, creo que se equivocan: hay que apostar por la productividad. Ahora bien, que quede claro que eso no va a ser fácil ya que requiere unas reformas que van a chocar frontalmente con los intereses de importantes grupos de presión: habrá que reformar el sistema educativo y eso molestará a los profesores, habrá que reformar el mercado laboral y eso contará con la oposición de los sindicatos, habrá que reducir el exceso de regulación y eso fastidiará a ecologistas, habrá que reformar el sistema financiero y eso incomodará a cajas y bancos, habrá que reformar la función pública y eso enfurecerá a funcionarios o habrá que reformar el Estado de bienestar (incluido el sistema de pensiones y asistencia sanitaria) y eso alienará a los votantes progresistas.

¡Sí! Todas estas reformas van a levantar ampollas políticas. Pero es imperativo que se lleven a cabo porque la alternativa es o la reducción masiva de salarios o unos niveles de paro inaceptablemente altos durante décadas. La pregunta es: ¿se pueden implementar tan impopulares medidas cuando los líderes políticos tienen miedo de enfrentarse a los grupos de presión? No lo sé, pero se podría intentar la solución de los años noventa: ¡darle las culpas a Europa! Para ello sería importante que los países de la verdadera Champions League europea (y en particular Alemania) pidieran que las ayudas que van a tener que dar a los otrora fanfarrones de la periferia para salvar el euro, tengan como contrapartida la implementación de reformas de fomento de la competitividad. Los gobiernos de Grecia, España, Portugal e Italia, por su parte, deberían aprovechar esas imposiciones europeas para sacarse de encima la presión de los lobbies interesado
s.

Es muy fácil ser líder cuando el viento sopla a favor. Ahora bien, cuando la cosa está cuesta arriba los fachendas se paralizan y entonces sólo queda lo único que ha funcionado bien en Europa en los últimos cincuenta años: el liderazgo alemán.

L'última operació del Mossad

Agents del Mossad van matar Mahmoud Al-Mabhouh, excomandament de l'ala militar de Hamas i fundador de les brigades Izz ad-Din al-Qassam, el passat 19 de gener en un hotel de Dubai. En aquest vídeo, que recull imatges de diverses càmeres de seguretat, es reconstrueix l'operació dels serveis d'intel·ligència israelians. Un document excepcional de 27 minuts de durada.

dimarts, 16 de febrer de 2010

El debat Keynes-Hayek en un vídeo rap



Aquí trobareu el text del rap (en anglès)

Les dades del IPCC sobre els huracans també són falses

The Register:
More trouble looms for the IPCC. The body may need to revise statements made in its Fourth Assessment Report on hurricanes and global warming. A statistical analysis of the raw data shows that the claims that global hurricane activity has increased cannot be supported.

Les Hatton once fixed weather models at the Met Office. Having studied Maths at Cambridge, he completed his PhD as metereologist: his PhD was the study of tornadoes and waterspouts. He’s a fellow of the Royal Meterological Society, currently teaches at the University of Kingston, and is well known in the software engineering community – his studies include critical systems analysis.

Hatton has released what he describes as an ‘A-level’ statistical analysis, which tests six IPCC statements against raw data from the National Oceanic and Atmospheric (NOAA) Administration. He’s published all the raw data and invites criticism, but warns he is neither “a warmist nor a denialist”, but a scientist…

“When you average the number of storms and their strength, it almost exactly balances.” This isn’t indicative of an increase in atmospheric energy manifesting itself in storms.

Even the North Atlantic increase should be treated with caution, Hatton concludes, since the period contains one anomalous year of unusually high hurricane activity – 2005 – the year Al Gore used the Katrina tragedy to advance the case for the manmade global warming theory.

The IPCC does indeed conclude that “there is no clear trend in the annual numbers of tropical cyclones.” If only the IPCC had stopped there. Yet it goes on to make more claims, and draw conclusions that the data doesn’t support.

Thre IPCC’s WG1 paper states: “There are also suggestions of increased intense tropical cyclone activity in some other regions where concerns over data quality are greater.” Hatton points out the data quality is similar in each area.

The IPCC continues: “It is more likely than not (> 50%) that there has been some human contribution to the increases in hurricane intensity.” But, as Hatton points out, that conclusion comes from computer climate models, not from the observational data, which show no increase.

“The IPCC goes on to make statements that would never pass peer review,” Hatton told us. A more scientifically useful conclusion would have been to ask why there was a disparity. “This differential behaviour to me is very interesting. If it’s due to increased warming in one place, and decreased warming in the other – then that’s interesting to me.”

Hatton has thirty years of experience of getting scientific papers published, but describes this one, available on his personal website, as “unpublishable”.

Estats Units: el retorn dels conservadors

Guy Sorman:
Les Américains se seraient-ils trompés de Président ? Barack Obama ne jouit plus dans son pays, que d’une popularité médiocre (en-dessous de 50% selon Pew), sa vision d’une société américaine plus redistributive est rejetée par le grand nombre, ses réformes sont enlisées, en particulier la création d’une assurance maladie universelle, son parti collectionne les échecs (Massachusetts, New Jersey) et pourrait perdre la majorité dès la fin de cette année. Obama qui incarnait une Amérique différente, élu sur un programme de « changement crédible », se retrouve en porte-à-faux avec une nation qui, dans l’ensemble, reste ancrée dans des convictions conservatrices et ne souhaite pas y renoncer. Au contraire de Bill Clinton, toujours disposé à négocier avec des majorités hostiles, Obama semble inflexible : il s’en tient à un discours à caractère social-démocrate, « libéral » dans le vocabulaire américain, très minoritaire aux Etats-Unis, apanage des universitaires de gauche et des éditorialistes du New York Times mais guère plus.

Vu depuis la droite conservatrice, voici Obama soupçonné d’être un « Européen » caché (le terme lui est sans cesse accolé par les chroniqueurs du Wall Street Journal) : ce n’est pas un compliment. « Européaniser » les Etats-Unis revient à confier à l’Etat fédéral, un rôle moteur dans l’économie et une mission sociale à des fins égalitaires. Obama, sans doute, estime que la Poursuite du Bonheur, inscrite dans la Déclaration d’indépendance, exige cet Etat juste et régulateur. La nationalisation de fait d’industries automobiles et d’une partie des banques et des assurances, participe bien de cette conception européenne de l’Etat. L’« européanisme » a dicté la stimulation économique par la dépense publique, les projets écologiques et la tentative de généraliser l’assurance maladie. Michelle Obama, n’est pas en reste : elle mène une campagne nationale de lutte contre l’obésité qui pourrait conduire à une taxation des calories sur les consommations préférées du peuple américain. Cette interférence entre vie privée et autorité publique peut être légitime mais dans l’ensemble, elle est mal tolérée par ce que l’on appelle l’Amérique profonde.

En accroissant les prélèvements publics de 25 à 30% de la richesse nationale, le gouvernement Obama reste loin des normes européennes (autour de 50%), mais il est vrai qu’il s’en rapproche. Cette accélération de la dépense publique, sans précédent depuis la Deuxième guerre mondiale, n’inquiète pas que les conservateurs : entre économistes américains, il existe un relatif consensus (manifeste lors de la récente réunion annuelle de ces économistes à Atlanta) sur la relation inverse entre dépense publique et taux de croissance. L’Europe « solidaire » croît plus lentement que le capitalisme « sauvage » américain . L’Amérique d’Obama, si elle devenait plus étatisée, deviendrait plus égalitaire mais elle pourrait aussi converger avec la croissance lente et le chômage endémique qui, en Europe, mécaniquement en dérive. Tel n’est pas la préférence majoritaire des Américains, adeptes de croissance forte, quels que soient les accidents sociaux ou écologiques qui l’accompagnent.

Les intentions d’Obama sont nobles : le rejet manifeste, jusque dans son parti, n’est pas celui des intentions mais de la méthode étatiste et du soupçon qu’elle nourrit. Ce soupçon porte sur les valeurs mêmes de l’Amérique : il s’appelle le socialisme. Vu de la droite conservatrice, Obama n’est pas Noir, il est Rose ; il n’a d’ailleurs jamais été Black, mais métis et diplômé de Harvard de surcroît. Le Rose est plus embarrassant : le socialisme n’est-il pas la négation de la civilisation américaine ? Le socialisme place le collectif au-dessus de l’individuel, l’Etat au-dessus de l’initiative privée, l’internationalisme avant le patriotisme, voire l’athéisme au-dessus des cultes. Insinuer qu’Obamaest socialiste, ce que va répétant Sarah Palin, la passionnaria conservatrice, soutenue par la puissance médiatique de Fox News, le rejette hors du rêve américain. Un « Européen », rétorquera que les pauvres, les chômeurs et les non assurés ne participent pas réellement à ce rêve américain ! Certes, mais les Américains, tous ou presque y croient, y compris les plus démunis et le million d’immigrants (au moins) qui afflue, chaque année, aux Etats-Unis. Priver les Américains de leur rêve est certainement une erreur politique ; administrer le rêve par l’Etat, pour les conservateurs, c’est un péché.

À terme, Obama devra se soumettre ou se démettre. Il envisage de n’être pas réélu et il est certain qu’il ne changera pas les Etats-Unis : le capitalisme restera brutal, Wall Street immoral, la solidarité publique modeste mais la charité privée, essentielle pour panser les plaies du système.

Et du changement en politique étrangère, il n’est plus trop question : passé le temps de la rhétorique et des bons sentiments, la continuité l’emporte. L’Empire américain est d’autant plus immuable que l’Armée le gère. Il suffit que le Général David Petreaus, stratège de la guerre en Irak et en Afghanistan, fixe objectifs et méthodes : la Maison Blanche s’y rallie. Ce n’est pas neuf : au fil de l’histoire américaine, le Président suit l’Armée plus que le contraire, tandis que la peuple américain soutient l’Armée plus que le Président. L’Amérique d’Obama est restée aussi martiale que celle de George W. Bush : les Américains sont rarement pacifistes et la plupart estiment que la guerre reste une juste manière de gérer les conflits internationaux. Et la prison de Guantanamo n’est toujours pas fermée.

L’élection d’Obama laissa croire, en Europe surtout, en une métamorphose des Etats-Unis. De fait, le rêve américain paraît plus accessible à tous, sans distinction des origines. Mais ce rêve lui-même - individualisme, piété, matérialisme, réussite, argent, les Etats-Unis comme terre promise – reste immuable. Pro et anti-Américains, tels qu’il en existe partout dans le monde, devraient s’accorder sur ce constat minimum : les Américains se perçoivent comme différents et exceptionnels et Barack Obama n’est pas parvenu à les en dissuader.

Paranoics

Abans, era la conspiració judeu-masònica; ara, la financero-mediàtica anglosaxona. Abans, la paranoia de Franco; ara, la paranoia de Zapatero. I el país, com sempre, fent el ridícul. Les investigacions endegades pels serveis secrets, seguint ordres de la Moncloa, per descobrir els pressumptes cervells de la nova conspiració antiespanyola han deixat el món bocabadat. Zapatero supera el general. Se'n fan ressò Reuters i Der Spiegel, i el Financial Times se'n fot, com recull Barcepundit

dilluns, 15 de febrer de 2010

L'estil estalinista de Montilla

A Maragall li han fet una autocrítica soviètica. Ha tingut de menjar-se el que havia dit. Dónde dije digo, digo Diego. I fer-ho públicament, de manera humiliant. A canvi l'han deixat en el càrrec fins que se'l treguin de sobre, en alguna cantonada del fosc carrer de la política, com van fer amb el seu germà. Encara que amb aquest no caldrà dissimular tant. Sobreviu perquè no tenen el poder absolut. Encara.

Música contra els aiatol·làs

Pel grup iraniano-canadenc, Blurred Vision.

Dones, de Martinho da Vila

Zapatero, el marxista-leninista

Afons Quintà:
¿Té algun sentit imaginar que Zapatero pot ser dolent en tot, com els fets mostren que és, sense que hi hagi una causa comuna al seu desencaixament total? Ara se l'acusa de ser erràtic. Només ho és en la tàctica, perquè tot li va fallant. Però no ho és en l'estratègia, que sempre ha estat de radicalitzar-ho tot, destrossant al màxim l'economia lliure de mercat i les llibertats culturals, en benefici d'un estatisme que ja no té cap sentit. Precisament ?perquè el seu estatisme no té viabilitat pràctica -cosa que ja han entès la pràctica totalitat dels polítics europeus, inclosos els francesos, jacobins fins fa quatre dies- hi ha d'haver una explicació ideològica. Constatat això, ¿a l'esquerra del socialisme democràtic què hi ha, excepte el comunisme?
Afegim-hi més dades concretes. N'hi ha una que m'és fàcil exposar, per haver escrit durant molts anys de política internacional. Consisteix a comparar el que diu i ?pretén Zapatero amb el que diuen i pretenen fer Oskar Lafontaine a Alemanya (ja fusionat amb les escorrialles del comunisme de l'Est, vaja, els de la Stasi), el repugnant Luc Melenchon a França i el sinistre ?Fausto Bertinotti a Itàlia. Per ara, deixo de banda la delirant i expressa simpatia de ?Zapatero pels Castro i el goril·la Chávez.
No he citat l'antic primer ministre ?Romano Prodi, perquè aquest no va ser tan ximple com per empassar-se el ?comunisme de Bertinotti, però sí que es va deixar ?entabanar i empresonar per aquest. El resultat ha estat que a Itàlia (on hi ha un partit majoritari a l'esquerra autènticament socialdemòcrata, malgrat procedir del ?comunisme) hauran de passar molt anys ?perquè l'esquerra torni al poder. Des del PSC i des del PSOE haurien d'analitzar aquest perill, ben real i reproduïble aquí.

Han perdut les dades

El castell de cartes s'esfondra. Els gurús de l'escalfament global, que inicialment es van negar a revelar les dades que feien servir, ara diuen que les han perdut i admeten que des del 1995 no hi ha hagut cap escalfament.
The academic at the centre of the ‘Climategate’ affair, whose raw data is crucial to the theory of climate change, has admitted that he has trouble ‘keeping track’ of the information. Colleagues say that the reason Professor Phil Jones has refused Freedom of Information requests is that he may have actually lost the relevant papers.
Entrevistat a la BBC, Jones intenta excusar-se dient que les dades estaven mal organitzades i el periodista s'ho creu!

ADDENDA.- Hitler i el canvi climàtic. Via Barcepundit.

Diversos científics que van participar en el quart informe del Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic (IPCC) diuen ara que, malgrat tot, potser el planeta no s'està escalfant. I per si això no fos poc, membres del IPCC s'escusen al·legant que aquest organisme és polític i no científic.

divendres, 12 de febrer de 2010

L'editor de "Nature" no podrà investigar el Climagate per no ser imparcial

Phillip Campbell, en la seva condició d'editor en cap de Nature, va fer una declaració ridiculitzant i minimitzant el Climagate, afirmant que "els científics no han amagat dades. Si es llegeixen els correus hi ha un parell de coses que no són més que simple argot de professionals". 

Ara s'ha constituït una comissió d'investigació, de la qual formava part inicialment Phillip Campbell, però ha estat obligat a dimitir per falta d'imparcialitat. Ell mateix reconeix que les seves primeres declaracions van ser un error: "Les vaig fer de bona fe, sobre la base del que la premsa publicava en relació als correus filtrats".

dijous, 11 de febrer de 2010

Mandela, l'heroi de la llibertat


"He lluitat contra la dominació blanca i he lluitat contra la dominació negra. Estimo l'ideal d'una societat democràtica i lliure, en la que totes les persones puguin viure plegades i en harmonia i en igualtat d'oportunitats. Aquest és l'ideal pel que visc i espero veure realitzat. Però per Déu que, si es necessari, aquest és un ideal pel que estic disposat a morir." (Nelson Mandela, 1964)

dimecres, 10 de febrer de 2010

Krugman: L'epicentre de la crisi està a Espanya

El Nobel d'Economia Paul Krugman considera que el "cor" de la crisi es troba a Espanya, per a la qual augura anys de deflació i elevada desocupació com a conseqüència dels xocs asimètrics que afecten la zona euro, que han demostrat ser encara pitjors del que temien els més fervents euroescèptics.

En un article publicat en el bloc de l'economista en el diari 'The New York Times' titulat 'Anatomia d'un Eurodesastre', Krugman defensa que els problemes de l'economia espanyola "no són conseqüència de la irresponsabilitat fiscal", sinó que reflecteixen els xocs asimètrics' a l'eurozona, una cosa que sempre es va saber que era un problema, però que ha superat les expectatives més negatives

Most press coverage of the eurozone troubles has focused on Greece, which is understandable: Greece is up against the wall to a greater extent than anyone else. But the Greek economy is also very small; in economic terms the heart of the crisis is in Spain, which is much bigger. And as I’ve tried to point out in a number of posts, Spain’s troubles are not, despite what you may have read, the result of fiscal irresponsibility. Instead, they reflect “asymmetric shocks” within the eurozone, which were always known to be a problem, but have turned out to be an even worse problem than the euroskeptics feared.

Ayaan Hirsi Ali: "L'islam no és una religió europea"


"L'islam no és una religió europea. Hi ha musulmans a Europa que han portat amb ells l'islam a Europa. L'islam és un conjunt de creences, un conjunt de valors i el que veiem a Europa és un conflicte entre els valors de l'islam i els d'Europa. Els musulmans que escullen adaptar l'islam als valors d'Europa esdevenen europeus, vivint les dimensions estrictament religioses de l'islam, mentre que altres no n'esdevindran si volen viure la dimensió política de l'islam".

Via Extrême-Centre

dimarts, 9 de febrer de 2010

Podria ser un foto trucada, però Bob Collins, periodista de la Minnesota Public Radio, assegura que l'ha vist amb els seus ulls. Es tracta d'una valla publicitària situada a la I-35, prop de Wyoming, a l'estat de Minnesota.

Via Extreme-Centre


Salgado es remunta a Aznar per guanyar credibilitat

Salgado va recórrer a Aznar, però sense esmentar-lo, per guanyar credibilitat davant la City, a l'afirmar (veure slide 22) que a Espanya "ja hem sigut capaços en el passat de reduir brutalment el dèficit".

Aquest és el Power Point que Salgado va presentar a Londres
Via Barcepundit

L'estafa homeopàtica

L'associació homeopàtica britànica, BHA, ha estat accusada de falsejar proves científiques sobre aquesta medicina alternativa en documents entregats a una comissió parlamentària, fent veure que diversos estudis científics donaven suport a l'homeopatia.
The organisation claimed several scientific reviews offered support for homeopathy in material submitted to the cross-party science and technology select committee, which is holding an investigation into the products. Robert Mathie, a researcher at the BHA, said the reviews found evidence for a difference between homeopathic remedies and sugar pills, which contain no active ingredients.

But the claim has dismayed some of the scientists who wrote the reviews and angered MPs on the committee who are in the final stages of writing their report.

One review cited was written by Edzard Ernst, a scientist who investigates complementary medicine at the Penisula Medical School in Exeter. He said the BHA's interpretation of his study was "grossly misleading" because they failed to mention important caveats published in the study. Another review, by Jean-Pierre Boissel at the Hospitals of Lyon and University Claude Bernard in France, was quoted as evidence that homeopathic treatments differ to placebos. Boissel said his conclusion was that homeopathy tended to fare worse in the best-designed studies.
"It is extremely disappointing to be fed misrepresentations of science, whether it's deliberate or incompetence," said Evan Harris MP, science spokesman for the Lib Dems and a member of the parliamentary committee.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Les arrels comunes del nazisme i el comunisme



Un magnífic reportatge sobre els crims del nazisme i el comunisme i les seves arrels comunes ha estat emès en edició especial del Glenn Beck Show a la cadena nord-americana Fox. El vídeo, penjat a YouTube, consta de 6 parts que s'encadenen automàticament. No us els perdeu!

divendres, 5 de febrer de 2010

La lògica dels "escalfadors climàtics" al descobert!

Un llenyataire li pregunta a un indi:
- L'hivern serà fred?
- Sí, l'hivern serà molt fred.
I el llenyataire es va posar a tallar més llenya que mai.
Al dia següent, torna a passar l'indi i el llenyataire li torna a preguntar si l'hivern serà realment tan fred com diuen.
-Sí, serà un hivern dur, respon l'indi.
El llenyataire treu la seva serra i talla una muntanya de fusta.
Al dia següent, torna a passar l'indi i li torna a dir que l'hivern serà molt rigorós.
El llenyataire, perplex, li pregunta:
- Però, com ho saps que l'hivern serà molt fred?
I l'indi respòn: Perquè aquí tenim una dita que diu que quan l'home blanc talla fusta, és que l'hivern serà fred.

dijous, 4 de febrer de 2010

Jutges per damunt de tota sospita?

La politització de justícia és un fenomen que afecta diversos països. En un magnífic article, Guy Sorman passa revista als més destacats: Itàlia, França, Espanya, Turquia i l'Argentina. En els tres primers, es tracta de jutges d'esquerres que només pleitegen contra empresaris i polítics de dreta. En els dos últims, a l'inrevés. Però en tots els casos, per damunt de tot, el que preval és l'interès corporatiu.
En démocratie, la Justice est censée être indépendante. Mais juges et procureurs sont-ils, eux, indépendants ? En fait, nombre d’entre eux sont impliqués dans des affaires politiques et poursuivent des objectifs – voire des vendettas – qui leur sont propres.

Cette politisation des procureurs et des juges d’instruction se manifeste dans des démocraties aussi diverses que le Japon, l’Italie, la France, l’Espagne, la Turquie et l’Argentine. Dans tous ces pays, procureurs et juges d’instruction n'hésitent pas à lancer des accusations de corruption contre les gouvernements et les partis au pouvoir – des charges qui se trouvent servir les intérêts partisans et corporatistes de ces magistrats.

Le ministère public du Japon vient ainsi d'accuser en fanfare Ichiro Ozawa, le secrétaire général du Parti démocratique du Japon (PDJ), vainqueur des dernières élections, d’avoir reçu des fonds illégaux pour financer sa campagne électorale contre le parti libéral-démocrate sortant (PLD). L’opinion publique japonaise s’étonne de l’inculpation de collaborateurs d’Ozawa, quelques mois seulement après la victoire électorale du PDJ, compte tenu de la corruption notoire du PLD quand lui était au pouvoir et jamais inquiété.

De fait, le PLD travaillait main dans la main avec une bureaucratie japonaise établie, dont font partie les procureurs. Le PDJ s’est engagé à mettre fin à ce concubinage entre les bureaucrates, les politiciens et les conglomérats japonais. En inculpant des proches d’Ozawa, le parquet n'agit qu'en défense d'un statu quo qui convenait à la magistrature.

En Italie, des procureurs romains ont ouvert une nouvelle enquête contre le Premier ministre Silvio Berlusconi. Les juges italiens ont toujours refusé d’accepter la popularité et le succès électoral de cet homme d’affaires qu’ils tentent d’inculper depuis de nombreuses années. Berlusconi n’est peut-être pas le plus raffiné des Italiens, mais il n’a jamais été prouvé, après plusieurs procès, qu’il ait commis le moindre crime. Les magistrats persistent à le traîner en justice pour des raisons à l'évidence extra judiciaires.

En France, les juges d’instruction tentent depuis des années d'inculper Jacques Chirac pour des affaires de corruption. Tant qu'il était président, il était intouchable. Maintenant qu’il est en retraite, une juge d’instruction « indépendante» a renvoyé l’ancien président en correctionnelle pour avoir utilisé des employés municipaux, alors qu’il était maire de Paris il y a 20 ans, à des fins électorales. Aucun juge n’avait jamais inculpé François Mitterrand pour avoir entretenu sa maîtresse et sa fille illégitime grâce à des fonds publics.

Une preuve de la politisation ? Immédiatement après la relaxe de Dominique de Villepin, accusé de complicité de dénonciation calomnieuse envers le président Nicolas Sarkozy, le procureur a annoncé qu’il ferait appel du jugement et engagerait de nouvelles poursuites. Déniant qu'il cédait aux exigences de Nicolas Sarkozy, le procureur a déclaré agir en conscience : voudrait-il à lui seul purifier la vie politique française ? Le souvenir de Fouquier Tinville, qui guillotinait l'aristocratie, hanterait-il les procureurs français ?

En Argentine, on s’interrogera sur les motivations de la Cour Suprême qui a interdit à la présidente Cristina Kirchner de remplacer le président de la banque centrale. Bien que Madame Kirchner ne soit pas au-dessus de tout soupçon, l’annulation par une juge fédérale d'un décret du gouvernement laisse croire en des motivations d’ordre politique.

La situation est plus byzantine, mais tout aussi politisée en Turquie : les procureurs et les juges y ont régulièrement instruit des procédures visant à dissoudre le parti musulman au pouvoir, le Parti pour la justice et le développement (AKP), au nom de la défense de la Constitution laïque. Après la victoire électorale de l’AKP en 2003, la Cour constitutionnelle a dissous le parti pour empêcher Recep Tayyip Erdogan de devenir Premier ministre. L’AKP a dû changer de nom et Erdogan a dû, pour un temps, renoncer aux fonctions de Premier ministre.

L’an dernier, l’AKP a de nouveau fait l’objet d’une procédure d’interdiction, sous prétexte qu’il mettait en péril la laïcité de la Constitution. Fin 2009, la Cour constitutionnelle turque a dissous le principal parti kurde, le DTP, accusé de collusion avec les rebelles. Cette décision arbitraire a privé des millions de Kurdes d’une représentation légale et entravé le processus engagé par le gouvernement AKP pour réconcilier la communauté kurde et la République turque.

Le juge d’instruction espagnol, Baltasar Garzón, est généralement décrit comme un croisé de la justice, par-delà les frontières nationales. Mais les cibles de ses instructions appartiennent invariablement à la droite politique. Les sympathies des procureurs européens vont plutôt à la gauche politique mais celles de leurs homologues latino-américains et japonais plutôt à la droite.

Au lieu de suivre un ordre du jour aussi clairement idéologique, la plupart des magistrats militants tendent à agir comme une corporation : même si leurs objectifs paraissent partisans, leurs intérêts, corporatistes, l’emportent.

Au temps de l’Ancien Régime en France, les juges étaient connus pour agir comme une classe sociale autonome et soudée : la Révolution française et l’adoption du suffrage universel eurent autant pour but de débarrasser la France de la corporation judiciaire que d’en terminer avec la noblesse.

Malgré la démocratisation, juges d’instruction et procureurs ont tendance à ressurgir comme une élite autoproclamée et protégée par le mythe de l'indépendance de la Justice. Lorsqu’on examine de près les carrières des juges dans les pays ici mentionnés, on constate que, même si les lois varient, la cooptation est la règle du jeu dominante : un juge ou un procureur doit, pour grimper les échelons professionnels, suivre les codes de ses pairs et accroître l’influence de sa corporation.

On peut aussi s’interroger sur les raisons pour lesquelles on souhaite embrasser la profession de juge. La plupart des magistrats en herbe ont le désir de « nettoyer » la société. Le fait que la campagne menée par les juges italiens dans les années 1980 contre la mafia sicilienne ait été qualifiée d’opération « mains propres » est évocateur. Dans ce cas précis, les termes étaient adaptés. Mais le nettoyage est plus souvent utilisé comme prétexte pour changer de direction politique quand les électeurs ont voté dans un sens opposé à celui souhaitable par les magistrats.

Toute démocratie est supposée être basée sur une séparation et un équilibre des pouvoirs. Cet équilibre n’est possible que lorsque chaque institution est soumise à un examen attentif – un examen que les juges et procureurs sont parvenus jusqu'ici à éviter.

Or, je ne vois aucune raison de faire davantage confiance aux juges et aux procureurs qu’aux présidents et législateurs. Il est temps que le quatrième pouvoir – les médias – enquêtent sur l’attitude et les motivations des juges et des procureurs, à la fois individuellement et collectivement, comme ils enquêtent sur les élus.

Quan l'Afganistan és a Cunit

Aquest article, Maruja, t'ha sortit brodat!
Señora Chacón, dígame que nuestros soldados no están muriendo en vano en Afganistán. Que la arriesgada misión que España desarrolla en dicho país va consiguiendo enterrar el burka, promover la educación de las mujeres, abrirles la asistencia sanitaria y otras minucias que suelen agradar al bello sexo, e incluso, en ocasiones, facilitar su ascenso hasta las más empinadas cimas. Júreme que las tropas extranjeras han conseguido allí algo más que construir un estadio de fútbol, apisonar unas cuantas carreteras, montar unos dispensarios y regalarle un armario para abrigos al títere Karzai.

Si nuestra lucha es noble, me cuente entonces por qué demonios sigue en su sitio la alcaldesa de Cunit, después de su conducta en el caso Fatima Ghailan. Fatima, musulmana y mediadora cultural en el Ayuntamiento de esa localidad tarraconense, fue acosada por el imán de su comunidad y otros fanáticos por no seguir sus rancias costumbres, e interpuso denuncia contra ellos. Alberich la amonestó, diciéndole que iba a causar un conflicto social.

Explíquenmelo, señora Chacón y otras damas del Gobierno: ¿conflicto social por aceptar la forma de vida, más civilizada y libre, que este país ofrece a sus mujeres, y que nosotras queremos para nuestras hermanas sometidas? Que el señor Montilla no sepa y no conteste es natural. Por eso es el señor Montilla: quizá si fuera la señora Pubilla estaría de acuerdo conmigo. Pero que ustedes, las encumbradas socialistas, no pongan firmes a Judit Alberich, es una ofensa. No ya a las mujeres, que estamos acostumbradas, sino a los muchachos que mueren en Afganistán, según dicen, por defender nuestros valores.

Fatima debería recibir de ustedes una medalla póstuma. Ha caído víctima de la insensibilidad oficial, y con ella caen las esperanzas de cuantas quieren quitarse el velo de la mente y de la cabeza. Ganan los extremistas. Felicidades.

Recordeu Churchill quan penseu en l'Iraq

Aquests dies s'està celebrant a Londres un espectacle lamentable. Un circ, amb pretensions de tribunal moral, s'ha constituït per judicar l'actuació del govern de Tony Blair en la guerra de l'Iraq. Tant absurd i ridícul com si després de la rendició d'Alemanya s'hagués jutjat Winston Churchill. Les dimensions de les dues guerres no són comparables, però en les dues hi ha un element comú: tant Curchill com Blair miraven no només les possibles consequències d'actuar, sinó també i sobre tot les de no actuar.

Ho explica meridianament clar Daniel Finkelstein en l'article "Remember Churchill when you think of Irak" publicat ahir a "The Times". Tot seguit, uns extractes de l'article en forma de sinopsi traduits per Josep C. Vergés:
El 13 maig 1940, Winston Churchill s'alçava per donar el seu primer discurs com a primer ministre: “No puc oferir-vos res més que sang, esforç, llàgrimes i suor, batallant per mar, terra i aire amb totes les nostres forces per la victòria, costi el que costi, trigui el que trigui i per molt dur que sigui el camí, perquè sense la victòria no sobreviurem." Aquestes són les paraules més famoses mai pronuciades al Parlament, però molts creien que una victòria costi el que costi era una política estúpida. Lord Halifax, el ministre d'afers estrangers, pressionava per una pau negociada. Churchill només va evitar per molt poc perdre l'argument. La seva postura avui es veu heròica. Churchill temia de debó una derrota: “Espero que no sigui massa tard. Molt em temo que sigui així.” Tenia bones raons pel pessimisme. Un desastre darrera l'altre. Lluitar semblava oferir només sang, esforç, llàgrimes i suor. Fins la derrota. La grandesa de Churchill fou que s'adonà no només que les possibilitats de victòria eren remotes, sinó tambè que les consequències d'una derrota o tan sols d'una pau negociada eren horroroses. Saddam Hussein no era cap Hitler ni Iraq remotament comparable a l'Alemanya nazi. Però valorant Churchill ens permet valorar Tony Blair. L'únic tema central del pensament de Churchill era què passaria si no s'actuava. Jutgem les coses que passen més durament si fem que passin, que si les coses que passen aposta deixem que passin. Preferim els pecats d'omissió als de comissió. Les sancions no funcionaven i cada cop que Saddam es sentia lliure d'aquestes limitacions iniciava una guerra d'agressió. Encara seria pitjor si els seus fills haguessin pres el relleu. El status quo no s'aguantava, i per aixó calia envair.

dimarts, 2 de febrer de 2010

L'assalt al darwinisme

Si hi ha un animal capaç d'ensopegar tres cops a la mateixa pedra, la major part de les vegades és un animal d'esquerres. Les seves utopies socials -projectes magníficament dissenyats per cervells il•luminats que després volen imposar a la resta de mortals- han fracassat una darrera l'altra. I han fracassat, essencialment, perquè eren pura fantasia. Una fantasia, però, que ha tingut un immens poder de seducció. A diferència dels moviments reformadors religiosos anteriors, les utopies de l’esquerra pretenien trobar la seva justificació no en la teologia sinó en la ciència. Una mena de síntesi entre raó il•lustrada i rebel•lía romàntica que s’ha revelat com un dels èxits més importants de la història del màrqueting polític.

En realitat, peròl, des dels falansteris, les arcàdies o els kibbutz als règims comunistes de Lenin-Stalin, Mao Tse Tung o Pol Pot, l’esquerra ha construit les seves utopies sistemàticament en contra de la naturalesa humana i de la ciència. Només cal recordar el rebuig soviètic a les teories de l’herència de Mendel o l’obligació que tenien les terres de llac Balaton de fer créixer tarongers perquè així ho havia ordenat el Comitè Central del Partit Comunista hongarès.

Però per mantenir la seducció, la utopia de l’esquerra necessita de la coartada “científica”. Els marxistes la van trobar en l’historicisme del materialisme històric i del materialisme dialèctic de Marx i Engels. Però quan la història no va seguir les seves prediccions i l’invent va fer fallida, l’esquerra va trobar en l’ecologia i els models climàtics el flotador per sobreviure al naufragi.

Ara, quan l’ecologisme polític s’està desacreditant a marxes forçades, han començat a buscar una nova façana científica en nom de la qual rellançar les seves utopies. Després de l’assalt a la història, després de l’assalt al planeta ara han començat l’assalt a l’evolució. Tot i que Darwin ha sigut un anatema per a l’esquerra, hi ha un grupet molt sorollós de científics militants que intenten pujar-se al carro de la biologia o la psicologia evolutives per intentar portar l’aigua al seu molí.

Ho diu clarament Peter Singer, l’autor de “La izquierda darwinista”:
La izquierda necesita un nuevo paradigma. Los partidos socialistas democráticos han abandonado el tradicional objetivo socialista de la propiedad pública, y esto, junto con la caída del comunismo, ha dejado a la izquierda sin las metas que anheló durante los dos siglos en que alcanzó una posición de gran poder político e influencia intelectual. Me ocupo aquí no tanto de la izquierda como una fuerza política organizada, sino de la izquierda como un amplio cuerpo de pensamiento, un espectro de ideas en torno a la consecución de una sociedad mejor. En tanto tal, la izquierda necesita urgentemente de ideas nuevas. Quiero proponer como fuente de tales ideas una aproximación al comportamiento humano basada firmemente en la comprensión moderna de la naturaleza del hombre. Ya es tiempo de que la izquierda tome en serio el hecho de que hemos evolucionado desde otros animales; llevamos las pruebas de esta herencia no sólo en nuestra anatomía y en nuestro ADN, sino en nuestros anhelos y en la manera en que muy probablemente tratemos de satisfacerlos. En otras palabras, ya es tiempo de desarrollar una izquierda darwinista.

(...)

La lección política del pensamiento darwiniano del siglo XX es totalmente diferente de la del darwinismo social del siglo XIX. Los darwinistas sociales consideraban que, si los menos aptos eran abandonados en el camino, esto no era más que la forma en que la naturaleza descartaba a los débiles: un resultado inevitable de la lucha por la existencia. Tratar de superar esto les parecía inútil, si no es que claramente dañino. Una izquierda darwinista que comprende las condiciones para la cooperación mutua, así como sus beneficios, luchará por evitar las condiciones económicas que generan marginación.

Permítaseme entretejer algunas líneas de pensamiento. ¿Qué distingue a una izquierda darwinista de las versiones anteriores de la izquierda? En primer lugar, la izquierda darwinista no negaría la existencia de una naturaleza humana, ni insistiría en que la naturaleza humana es intrínsecamente buena, ni infinitamente maleable. En segundo lugar, esta izquierda no pretendería poner fin a todo conflicto y toda lucha entre los seres humanos. En tercer lugar, no supondría que todas las desigualdades se deben a la discriminación, al prejuicio, a la opresión o al condicionamiento social. Algunas se deberán a estos factores, pero no todas. Por ejemplo, el hecho de que entre los directores ejecutivos haya menos mujeres que hombres puede deberse a que los hombres están más dispuestos a subordinar sus vidas e intereses personales a sus metas profesionales; las diferencias biológicas entre hombres y mujeres pueden ser un factor en la medida en que puede haber entre los primeros una mayor disposición a sacrificar todo con tal de llegar a la cima.

¿Y qué hay de aquello que una izquierda darwinista sostendría? En primer lugar, esta izquierda reconocería que hay algo llamado naturaleza humana, e intentaría saber más sobre ella, de manera tal que lograra fundarse en la mejor evidencia disponible sobre lo que los seres humanos son. En segundo lugar, anticiparía que, aun bajo sistemas sociales y económicos muy distintos, mucha gente actuará de manera competitiva para afianzar su estatus, ganar poder y alimentar los intereses de su estirpe y los propios. En tercer lugar, la izquierda darwinista esperaría que, sin importar el sistema social y económico en que viva, la mayoría de la gente responderá positivamente a una invitación a involucrarse en formas de cooperación que resulten en el beneficio mutuo, siempre y cuando la invitación sea genuina. En cuarto lugar, esta izquierda promovería estructuras que fomentaran la cooperación antes que la competencia, e intentaría canalizar la competencia hacia fines socialmente deseables. En quinto lugar, reconocería que la manera en que explotamos a los animales es el legado de un pasado predarwiniano que exageró el abismo entre los humanos y otros animales y, por ende, trabajaría en pos de un estatus moral más alto para los animales. Y en sexto lugar, la izquierda darwinista sustentaría los valores tradicionales de la izquierda poniéndose del lado de los débiles, de los pobres y de los oprimidos, pero pensando muy cuidadosamente qué opciones sí funcionarían para beneficiarlos de verdad.

En algunos sentidos, esta es una visión mucho más modesta de la izquierda, en la que se sustituye sus ideas utópicas por una visión realista y desapasionada de lo que puede lograrse. Sin embargo, en el plazo largo, no sabemos si nuestra capacidad de razonar nos pueda llevar más allá de las restricciones darwinistas convencionales sobre el grado de altruismo que una sociedad puede fomentar. Somos seres racionales. Una vez que comenzamos a razonar, podemos sentirnos impulsados a seguir una cadena de argumentos hasta una conclusión que no habíamos anticipado. La razón nos permite reconocer que cada uno de nosotros es sencillamente un ser entre otros, otros que tienen deseos y necesidades que los preocupan, de la misma manera en que nos preocupan nuestros deseos y necesidades. ¿Podrá esta concepción sobreponerse algún día a la fuerza de otros elementos en nuestra naturaleza evolucionada que actúan contra la idea de velar imparcialmente por todos los demás seres humanos o, lo que sería aún mejor, por todos los demás seres que sienten?

Un defensor del darwinismo como Richard Dawkins, ni más ni menos, sostiene la posibilidad de “cultivar y alimentar deliberadamente un altruismo puro y desinteresado, algo que no tiene lugar en la naturaleza, algo que nunca ha existido antes en la historia entera del mundo”. Aunque “estamos construidos como máquinas de genes”, nos dice Dawkins, “tenemos el poder de oponernos a nuestros creadores”. He aquí una verdad importante. Somos la primera generación que comprende no sólo que hemos evolucionado, sino también los mecanismos por los cuales hemos evolucionado. En su épica filosófica, la Fenomenología del espíritu, Hegel esbozaba el fin de la historia como un estado de sabiduría absoluta, en el que la mente se conoce a sí misma tal como es, y de esta manera obtiene su propia libertad. No tenemos que aceptar la metafísica de Hegel para darnos cuenta de que algo parecido ha sucedido durante los últimos cincuenta años. Por primera vez desde que la vida surgiera del caldo primigenio, hay seres que entienden cómo han llegado a ser lo que son. En un futuro más distante, que apenas alcanzamos a vislumbrar, esto podría ser un requisito para una nueva forma de libertad: la libertad de moldear nuestros genes para que, en lugar de vivir en sociedades limitadas por su origen evolutivo, podamos construir esa sociedad que consideremos la mejor de todas.

L'FMI adverteix que Espanya haurà de baixar els sous

Ho va dir Krugman. Ara ho diu l'economista en cap del FMI Olivier Blanchard
Les avantages et les inconvénients d'une zone monétaire unique étaient connus dès le départ. Une monnaie commune apporte plus de discipline, augmente la concurrence et élimine les problèmes liés aux taux de change. Ces effets bénéfiques se sont vérifiés. L'Europe s'est certainement mieux sortie de la crise avec l'euro qu'avec des politiques de changes nationales. Néanmoins, une union a un coût lors de chocs asymétriques. L'ajustement habituel par les taux de change pour regagner de la compétitivité ne peut être réalisé. Au cours des 5 à 6 premières années, tout s'est bien passé. Maintenant, avec la crise, le Portugal, l'Espagne et la Grèce éprouvent de sérieuses difficultés. Celles-ci impliquent des ajustements très pénibles. Surtout lorsque l'environnement inflationniste est très bas. Le rétablissement de leur compétitivité peut nécessiter de lourds sacrifices, comme une baisse des salaires.

Climagate: Les dades de la Xina també són falses

El primer que vam saber, gràcies al Climagate, és que les dades termomètriques de Rússia eren falses perquè només es prenien en consideració un 20%, que eren les que més o menys quadraven amb la teoria de l'escalfament. Ara sabem que s'ha fet el mateix amb les dades de la Xina. Els gurús de l'escalfament global ho sabien i ho van amagar per mantenir l'enganyifa. Ho publica The Guardian, gens sospitós d'estar venut a les multinacionals del carbó o el petroli.

(Via Barcepundit)

ADDENDA.- Segons The Guardian, els responsables de la Universitat d'East Anglia (Regne Unit), un dels principals centres acadèmics difusors de la teoria de l'escalfament global, van amagar dades que van ser clau per consolidar la teoria de la influència humana en l'escalfament global de l'atmosfera. El diari britànic torna a posar en el centre de la polèmica al professor Phil Jones, el responsable de la Unitat de Canvi Climàtic (CRU) de l'esmentada Universitat, al voltant del qual es va generar l'anomenat "Climagate" en vigílies de la cimera de Copenhaguen el mes de desembre.

Llavors, el robatori d'una sèrie de correus electrònics a Jones va revelar que es va ocultar informació al Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic de l'ONU (IPCC) per no sembrar dubtes sobre l'efecte del diòxid de carboni (CO2) a la temperatura del planeta.

El que "The Guardian" afegeix ara és que milers de correus electrònics i documents de la Universitat que també van ser piratejats demostren que una sèrie de mesures de temperatures preses en estacions meteorològiques a la Xina contenien dades falses que van ser amagades de manera intencionada. Segons aquesta informació, Jones no va revelar l'existència de dades falses fetes per uns dels seus col.laboradors, el professor Wei-Chyung Wang, de la Universitat de Albany (EUA), tot i que altres col legues li van advertir que "hi havia ficat la pota". 

Aquests intents d'ocultar "errors" en les dades sobre temperatura a la Xina demostren, segons el diari britànic, la relació entre el "Climagate" i l'IPCC, ja que un estudi basat en aquestes mesures defectuoses va servir perquè aquest organisme de l'ONU advertís dels perills immediats del canvi climàtic. 

La informació arriba en un moment delicat per l'IPCC, acusat també recentment de no haver comprovat amb el degut rigor les dades d'una investigació que pronosticava que totes les glaceres de la serralada de l'Himàlaia s'haurien fos per a l'any 2035.  

"The Guardian" denuncia que la Universitat d'East Anglia ha rebutjat sistemàticament les peticions de difondre els documents elaborats per la Unitat de Canvi Climàtic que va dirigir Jones fins al desembre.  

Les dades en qüestió són una sèrie històrica recollida en estacions meteorològiques a la Xina sobre les variacions de temperatura en l'últim mig segle i van aparèixer per primera vegada publicats a la revista científica "Nature", i van ser utilitzats per l'IPCC com un dels elements clau de la seva hipòtesi.

La meitat de les estacions estaven situades en enclavaments rurals i l'altra meitat en enclavaments urbans, i la conclusió de l'estudi publicat el 1990 va ser que l'augment de les temperatures registrat a la Xina era conseqüència d'un fenomen global de canvi climàtic i no de l'escalfament produït per les ciutats. L'IPCC es va basar en aquestes dades per concloure en el seu informe de 2007 que la influència de les grans aglomeracions urbanes en l'augment de la temperatura de l'atmosfera és escassa.
 
El que revelen també els correus electrònics als quals ha tingut accés "The Guardian" és que l'exdirector de la Unitat de Canvi Climàtic de la Universitat d'East Anglia Tom Wigley va tenir seriosos dubtes sobre el fonament científic de l'estudi, que va marcar un abans i un després en la teoria del canvi climàtic.

En un dels correus enviats en aquella època, Wigley li preguntava a Jones: "Confies plenament en W-CW (Wang). Per què, per què i per què no ho vau dir al principi (que hi va haver errors en el procés de registrar els canvis de temperatura)?".

dilluns, 1 de febrer de 2010

Pla Paulson: pitjor el remei públic que la malaltia privada

Com recordareu, davant l'esclat de la bombolla immobiliària als EUA i a Europa i la crisi consegüent, tota la classe política, de dreta i esquerra en promiscua unitat, va pregonar la superioritat moral de l'Estat i va endegar una mena de creuada intervencionista per, dèien, moralitzar el capitalisme i, fins i tot, per refundar-lo, segons napoleònica expressió de Sarkozy. Doncs, bé. El primer balanç oficial del pla de rescat nord-americà mostra que en gairebé tot ha estat pitjor el remei públic que la malaltia privada.

Divendres passat es va publicar el primer informe del Supervisor General del programa TARP, "Troubled Assets Relief Program", més conegut com a "Pla Paulson". Un pla que, com recordareu, destinava 787.000 milions de dòlars a impedir la fallida dels grans bancs i també de la General Motors i Chrysler.

Si bé l'informe constata que el TARP ha impedit que algunes de les grans institucions bancàreis nord-americanes s'estalviéssin la fallida, el to de la resta de l'informe suggereix que els autors no estan segurs de que això hagi sigut una bona cosa.
Many of TARP’s stated goals, however, have simply not been met. Despite the fact that the explicit goal of the Capital Purchase Program (“CPP”) was to increase financing to U.S. businesses and consumers, lending continues to decrease, month after month, and the TARP program designed specifically to address small-business lending — announced in March 2009 — has still not been implemented by Treasury.

Notwithstanding the fact that preserving homeownership and promoting jobs were explicit purposes of the Emergency Economic Stabilization Act of 2008 (“EESA”), the statute that created TARP, nearly 16 months later, home foreclosures remain at record levels, the TARP foreclosure prevention program has only permanently modified a small fraction of eligible mortgages, and unemployment is the highest it has been in a generation. Whether these goals can effectively be met through existing TARP programs is very much an open question at this time.

És a dir, que no ha servit de res ajudar la banca perquè continuen sense estar en condicions de donar crèdits a les petites i mitjanes empreses. Les ajudes a les famílies hipotacades no han servit per evitar els deshaucis i l’atur s’ha disparat.
It is hard to see how any of the fundamental problems in the system have been addressed to date, to the extent that huge, interconnected, “too big to fail” institutions contributed to the crisis, those institutions are now even larger, in part because of the substantial subsidies provided by TARP and other bailout programs.

Els bancs cosiderats “massa grans per permetre que facin fallida” son ara més grans encara, gràcies a les ajudes públiques i perquè els concurrents més petits, que no en tenien, han fet fallida. Això ha creat el sentiment que, facin el que facin, la seva dimensió els garanteix que l’Estat correrà a pagar les seves factures.
(...) Institutions were previously incentivized to take reckless risks through a “heads, I win; tails, the Government will bail me out” mentality, the market is more convinced than ever that the Government will step in as necessary to save systemically significant institutions. This perception was reinforced when TARP was extended until October 3, 2010.
Per si tot això no fos poc, l’informe constata que el TARP ha propiciat l’aparició de desenes de casos de frau i corrupció. A l’informe del supervisor es diu que s’han obert prop de 90 investigacions.

SIGTARP’s Investigations Division has continued to develop into a sophisticated white-collar investigative agency.

Through December 31, 2009, SIGTARP has opened 86 and has 77 ongoing criminal and civil investigations. These investigations include complex issues concerning suspected TARP fraud, accounting fraud, securities fraud, insider trading, bank fraud, mortgage fraud, mortgage servicer misconduct, fraudulent advance-fee schemes, public corruption, false statements, obstruction of justice, money laundering, and tax-related investigations.

I això no és tot, seguiu llegint...

(Extractes de Vincent Bénard)