Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 30 d’abril de 2010

L'autodestrucció d'Europa

Guy Sorman (traducció automàtica):
La tragèdia de l'euro va molt més enllà del cas concret de Grècia i és només una tragèdia financera en apariència. El problema és més profund: arriba a tots els països membres i, finalment, afectarà a tots. No n'hi haurà prou en posar ordre en els comptes públics, evitar la fallida de Grècia o animar els creditors d'Espanya i Portugal. Els pegats financers no evitaran el contagi a tots els països membres de la Unió, ja que tots es veuen afectats per la mateixa malaltia. Un mal que alguns voldrien minimitzar. Se’ns diu des de l’FMI, el Banc Central Europeu o els ministeris: és financer, és técnic, sabem com actuar, passarà, només calen uns quants crèdits, persuadir els alemanys, reduir una mica la despesa. I tot reprendrà com si no hi hagués hagut cap crisi? Quina il.lusió, quina ceguesa i sobre tot quina negació de la realitat! Les bases de la UE són incompatibles amb la manera com els estats europeus es gestionen. Curt i ras: la UE té un orígen liberal, concebuda com a tal en la filosofia política i l'economia i la seva gestió només pot ser liberal: mentre que tots els governs nacionals, fins i tot els de dreta, han creat, de facto, gegantins estats providència inspirats en la ideologia socialista.  

M'explico: a l'origen d'Europa, un empresari (no un diplomàtic, però sí un negociant de Cognac familiaritzat amb els EUA), Jean Monnet, després de la Segona Guerra Mundial, va constatar que els governs europeus no van ser capaços ni ho serien mai d’aconseguir fer d’Europa una zona de pau i prosperitat. Va substituir el motor diplomàtic pel motor econòmic: el lliure comerç i l'esperit d’empresa haurien de generar "una veritable solidaritat", cosa que eliminaria la guerra i la pobresa. Aquesta intuïció liberal de Jean Monnet va ser ratificatda el 9 de maig del 1950 pels principals arquitectes de la primera Comunitat Econòmica Europea, tres democristians, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Robert Schuman: aquests homes compartien una concepció comuna de la moral política i una mateixa anàlisi econòmica, malfiant de l’estatisme identificat aleshores, amb raó, amb els totalitarismes belicosos. La Comissió de Brussel.les i després el Banc Central Europeu s’han mantingut fidels a l'esperit liberal dels seus orígens. El lliure comerç, gràcies al suport constant de la Comissió, ha donat ales a l'esperit d'empresa en contra del proteccionisme i els monopolis. I fins i tot l'euro es va crear per obligar els Estats a equilibrar els seus pressupostos d'acord amb la teoria monetària liberal.

Per desgràcia, els governs nacionals han pensat que els seria possible acumular els beneficis de l'Europa liberal, tot i superposar-hi els plaers del socialisme electoral. Aquí s’anomena “socialisme" al creixement infinit de l'Estat del benestar, a l'acumulació de les assegurances socials i als llocs de treball protegits per l'Estat. Aquest socialisme de fet, sedimentació de promeses electorals i de drets adquirits, s’ha desenvolupat a Europa molt més ràpid que l'economia i el nombre d'habitants. Aquest socialisme de fet només podia finançar-se a través del crèdit, cosa que es creia sense cap risc ja que l'euro semblava "fort". Un euro fort que ha fet embogir els seus titulars: de sobte tot semblava accessible al crèdit. Això va donar lloc a un endeutament remarcablement homigeni, a tots els països d'Europa, de l’ordre del 100% de la riquesa nacional, entre el 91% d’Alemanya i el 133% de Grècia: una bretxa modesta entre aquests dos extrems, reflexe d’una mateixa deriva social-estatista. Entre Alemanya, Grècia, Espanya o França, la diferència en l'actualitat no resideix tant en l’endeutament i el model de gestió dels estats –molt similars- com de la capacitat de reemborsament, variable segons els deutors. Tots els estats europeus han estat gestionats a la "socialista" en contradicció amb els principis liberals de la Unió Europea: alguns se’n sortiran millor que els altres, però tots han navegat a la deriva.

Com s’explica aquesta deriva fatal? Les ideologies en són la causa real. El socialisme domina les ments d'Europa, mentre que el liberalisme és assetjat en el món universitari, mediàtic i intel•lectual. Donar suport al mercat contra l'Estat, advocar per un estat modest és vist a Europa com una perversió “americana”. I la ideologia socialista està tant arrelada que és gairebé impossible per a un polític ser elegit sense la promesa d'encara més solidaritat pública i menys risc individual. Aquests estats de benestar, pel seu cost financer i per la desresponsabilització ètica que legitimen, han ofegat el creixement econòmic a Europa: som el continent del declivi, però del declivi solidari.

Ve’t aquí que se’ns presenta la factura grega: no serà la primera del seu tipus. Què fer? No acceptar el tracte: per què un modest contribuent francès o alemany han de pagar els impostos que s’han estalviat els grecs rics per pagar els sindicats i els militars de Grècia? Però les finances europees estan tan embolicades que els euros que deu Grècia els deu en realitat a un banc alemany o francès. Per tant, que els no grecs volin o no al rescat de Grècia no canviarà res: la fallida serà col•lectiva. No ens creiem ciutadans d’una nació, però estem en deute amb totes. Si els europeus no regulen la factura grega, les factures de Portugal, Espanya i Itàlia seguiran tan depressa que la fallida de Grècia repercutirà en el valor de tots els nostres euros.

Com explicar la tragèdia? Guanyant temps, negant-la, suïcidant-se o dient la veritat. En el moment actual és difícil predir quin d'aquests escenaris serà el que s’imposarà. Als orígens d'Europa, Jean Monnet va dir la veritat i els homes d'Estat la van explicar a la gent i la gent la va entendre. Avui, no és la crisi grega el que convé explicar, sinó el camí que hi ha portat. No és el deute grec o espanyl el que s’ha de reabsorvir, del que es tracta és de posar fi o no a l’estratègia de la decadència europea. El cap i a la fi, hem d'agrair als grecs que, sense adonar-se'n, hagin interromput la migdiada europea.

Article original en francès, aquí.

Ayaan Hirsi Ali: L'Islam no és una religió europea



El passat 3 de febrer la cadena de televisió nord-americana CNN va orgnitzar un debat entre la militant antiislamista Ayaan Hirsi Ali, l'islamista egipci Tariq Ramadan i el polític danès Nasser Khader.

ONU: L'Iran elegit membre de la Comissió de la condició femenina

Fox News:
The United Nations Economic and Social Council yesterday elected Iran to serve a four-year term -- beginning in 2011 -- on the Commission on the Status of Women (CSW). The U.N. calls the Commission “the principal global policy-making body” on women’s rights and claims it is “dedicated exclusively to gender equality and advancement of women.” Yet Iran was elected by acclamation. It was one of only two candidates for two slots allocated to the Asian regional bloc – in other words, a fixed slate and a done deal.

dijous, 29 d’abril de 2010

La crisi europea escapa a tot control

L'Iran detindrà les dones que hagin pres el sol

El cap de la policia de Teheran, Hossien Sajedinia, ha advertit que totes les dones que llueixin un bronzejat de sol (dels uva no ha dit res) seran detingudes i empresonades per violació de l'"esperit de la llei islàmica". De la mateixa manera, totes les dones que semblin models ambulants també seran castigades.

Es comença amb el vel i s'acaba així.

Cristina Fernández de... Perón

El diari argentí Clarín va donar suport al president Néstor Kirchner des que va arribar a la presidència l’any 2003. Però a partir de la crisi agropequària del 2008 va adoptar una línia crítica amb la presidenta Cristina Fernández de Kirchner.

Aquest canvi editorial ha estat considerat una traició i ha portat el govern a declarar la guerra al diari. Una guerra bruta que no estalvia ni els fills adoptius de la propietària del diari, utiltizats pel poder polític en un intent d’acusar Ernestina Herrera de Noble d’haver-los “robat” durant la dictadura militar.

A les acusacions públiques contra la propietària de Clarín se sumen campanyes anònimes contra el diari i els seus redactors. Els últims temps han aparegut, com es veu a la foto, uns cartells anònims pels carrers de Buenos Aires que diuen: “¿Se puede ser periodista independente y servir a la dueña de un multimedio que está acusada de apropiación de hijos de desaparecidos?". Sota el text, hi ha impreses les fotografies d’una desena de periodistes i col·laboradors de Clarín. Tot al més pur estil de Perón.

La pressió ha estat tan forta que els dos fills d’Ernestina Herrera han sortit a la llum pública per denunciar la persecució governamental. Ho han fet amb una carta, publicada a diversos diaris argentins, i a través de la televisió.



Somos Marcela y Felipe Noble Herrera, hijos de Ernestina Herrera de Noble.

Últimamente escuchamos, vemos y leemos cosas que no son ciertas. Hablan de nosotros sin conocernos, sin saber cómo somos, qué pensamos o qué sentimos.

Nunca quisimos hacer de nuestra intimidad algo público. Pero nos sentimos maltratados y no queremos que nos lastimen más. Por eso, ante tantas falsedades, decidimos escribir esta carta y contarles la verdad.

Nuestra madre es directora de Clarín, diario que hoy soporta una campaña muy fuerte de ataques oficiales. Y nosotros tenemos miedo de habernos convertido en una pieza más de esa embestida. Pero más allá de todo eso, para nosotros nuestra madre es simplemente nuestra madre.

La persona que hace 34 años, en uno de los mayores actos de amor que existen, nos eligió como hijos. La que siempre nos habló con la verdad. La que desde que tenemos uso de razón, nos dijo que somos adoptados.

Con ella construimos lo más importante que tenemos: una familia. Gracias a ella aprendimos desde chicos a valorar las oportunidades y a conocer las responsabilidades. Nos inculcó los valores y nos dio las herramientas para desarrollarnos como personas. Nos educó en la libertad para elegir nuestro propio camino en la vida.

Desde hace años vivimos algunos episodios que no buscamos pero que tratamos de afrontar con serenidad. Nuestra identidad viene siendo manoseada por intereses políticos, ajenos a nosotros.

Todo eso nos marcó y nos hace sufrir. Pero también sirvió para reafirmar lo que sentimos y lo que pensamos. El vínculo con nuestra madre es para nosotros lo más importante. Como tantos hijos adoptados, no conocemos nuestro origen biológico, pero como cualquier persona hemos forjado nuestra identidad a lo largo de nuestras vidas.

Nunca tuvimos ningún indicio concreto de que podamos ser hijos de desaparecidos.

(...)

Leguina: "Em repugna que diguin que la dreta és hereva del franquisme"

Madrid, 29 abr (EFE).- El ex presidente de la Comunidad de Madrid y ex diputado socialista Joaquín Leguina considera que decir que la derecha española es "heredera" o "añora el franquismo" es "miserable" y "sobre todo es mentira". "¿Qué pasa, que la mitad de los electores españoles votan al franquismo? Es algo maniqueo que a mí me repugna", ha dicho el primer presidente autonómico madrileño en una entrevista en Telemadrid recogida por Efe.

Leguina cree que "es un mensaje muy peligroso lo que hemos sacado fuera con este asunto de Garzón", en relación a las reacciones en apoyo al juez de la Audiencia Nacional, y ha dicho que ve "poca contundencia en el Gobierno a la hora de cortar, de decir hasta aquí hemos llegado". Si el Gobierno hubiera actuado con más contundencia, ha señalado, "por lo menos no hubiéramos visto a algunos despistados del PSOE manifestándose el sábado en la Puerta del Sol".

Ha reconocido que el acto celebrado el pasado día 13 en la Universidad Complutense en apoyo del juez no le gustó y ha anunciado que si los sindicatos dedican a esta causa sus movilizaciones del próximo 1 de mayo no acudirá, aunque seguirá pagando la cuota de la UGT. En todo caso, el ex presidente madrileño, que ha dicho que "durante la Guerra Civil hubo una cosa que es mejor olvidar, lo de la limpieza étnica de Yugoslavia pero a lo bestia", ha afirmado que "da un poco de vergüenza decir que todavía hay mucha gente enterrada en el campo, en las cunetas", y ha declarado que "los familiares tienen derecho a desenterrarlos y llevarlos a los cementerios".

Preguntado por la voluntad de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, de ayudar a los madrileños que deseen encontrar los restos mortales de familiares muertos durante la Guerra Civil española ha afirmado que está "de acuerdo" aunque "lo podía haber dicho hace tiempo y hubiéramos evitado algunos problemas".

dimecres, 28 d’abril de 2010

Té l'actual UE els dies comptats?

La Unió Europea, tal i com la coneixem, sembla tenir els dies comptats. La crisi grega n'ha estat el detonant. Una crisi que posa de manifest la incompatibilitat fonamental entre una construcció europea d'inspiració liberal -amb mercats lliures, una gestió rigurosa de la moneda i pressupostos equilibrats- i la que es deriva de l'intervencionisme galopant dels estats providència. La situació és tan greu que l'economista nord-americà Nouriel Roubini acaba de dir que "en uns dies ja no hi podria haver eurozona de la que parlar". 

Més sobre Garzón

Joaquín Leguina:
Es preciso reconocerle a Baltasar Garzón el éxito de haber aparecido, una vez más, en el New York Times y en otros notables medios internacionales, pero el mensaje que el juez y sus hooligans han conseguido colar allí es tan negativo respecto a los españoles que resulta siniestro. En efecto, este desgraciado asunto ha sembrado la idea de que en treinta años de democracia los españoles hemos sido incapaces de lidiar con el pasado, que la Transición fue una bajada de pantalones, que la Guerra Civil es un tema tabú y que buena parte de la derecha sigue siendo franquista. Un hatajo de mentiras.
Seguiu llegint...

dimarts, 27 d’abril de 2010

Pérez Reverte repassa "l'indigent intel·lectual" Joan Herrera

Alfonso XIII, ese franquista | Web oficial de Arturo Pérez-Reverte

Líban, una manifestació laica que aquí no interessa

L'Express:
BEYROUTH - Plusieurs milliers de personnes ont participé dimanche à Beyrouth à une marche pour réclamer un Etat laïque au Liban, un pays régi par un système politique confessionnel.

Des femmes, des hommes et des enfants, arborant des drapeaux libanais, ont pris part à cette marche organisée par un mouvement laïque indépendant.

Aux cris de "Laïcité", ils ont marché jusqu'au siège du Parlement pour défendre l'idée d'un Etat non-confessionnel, alors que des militants distribuaient des fleurs roses aux manifestants.

"Mariage civil, pas la guerre civile", ou "Fatima et Tony s'aiment ... ça c'est un problème", pouvait-on lire sur des banderoles qui semblaient faire référence au fait que le mariage civil n'existe pas au Liban.

"Le changement doit venir de nous", souligne un organisateur s'exprimant à l'aide d'un porte-voix devant le Parlement, où la police a établi des barricades pour empêcher les manifestants d'atteindre le bâtiment. "Seulement nous, citoyens, pouvons le faire".

Les défenseurs des droits des homosexuels étaient aussi très présents avec des drapeaux arc-en-ciel et des banderoles portant l'inscription "homosexuels pour la laïcité".

Difonen un vídeo del terrorista pijo en un camp d'entrenament del Ièmen

Un nou vídeo atribuït a Al-Qaida difós per la cadena ABC mostra Umar Faruk Abdulmutallab, el jove nigerià que va intentar cometre un atemptat contra el vol d' Amsterdam a Detroit el dia de Nadal, en un camp d'entrenament per a la jihad al Ièmen. Al vídeo es pot veure en companyia d'altres terroristes que disparen contra objectius que representen una bandera britànica, una estrella de David, i les lletres UN, que són les sigles de l'ONU en anglès.

El vídeo també mostra un missatge llegit pel fill del banquer nigerià en el que diu, entre altres coses, "la fraternitat dels musulmans de la Península Aràbiga té dret a emprendre el Jihad, perquè l'enemic està a la seva terra amb els seus exèrcits: els jueus i els cristians i els seus agents." Després de llegir alguns passatges de l'Alcorà, afegeix: "Déu diu que si no lluites contra ells, et castigarà i et substituià".

dilluns, 26 d’abril de 2010

Les sectes en peu de guerra

Fernando Savater:
El caso es que el sectarismo hispánico se ha disparado a favor y en contra de Garzón con su habitual ferocidad inane, fiel a su empeño bifronte de conseguir un país invivible a partir de los despojos de un país en el que se había logrado convivir bastante bien. Desde luego, no creo que estemos al borde de reeditar el año 36 ni nada parecido, pero francamente: vaya lata que dan. El mayor misterio para mí es que c... colirios quieren los empeñados en pedir justicia histórica (¿?) para las víctimas del franquismo. Naturalmente, comprendo muy bien que quienes tienen un familiar asesinado aspiren a encontrar sus restos y enterrarlos con toda la decencia y el respeto debidos. Así se les prometió, además, aunque, como otras promesas gubernamentales, una vez cumplida su función electoralista se ha diluido en trabas burocráticas. Es un mérito de Garzón, por lo menos, haberse tomado en serio ese asunto. Pero no sé qué más se puede conseguir en el terreno de la reparación moral. Quizá hace 30 años hubiera tenido cierto sentido perseguir a los beneficiarios de la dictadura, pero a nadie -repito, a nadie con un mínimo de mando en plaza o responsabilidad- le pareció buena idea entonces: de ahí la Ley de Amnistía del 77. En las necrológicas del presidente polaco Kaczynski suele mencionarse con poco aprecio su iniciativa de una Ley de Memoria Nacional para descubrir y denunciar a quienes habían colaborado con el régimen comunista. Y eso que la mayoría están aún vivitos y coleando, amén de ocupando en bastantes casos cargos lucrativos. Pero se arguye, creo que con razón, que tal empeño justiciero dividía y enfrentaba al país, obstaculizando su futuro sin resolver su pasado. ¿Acaso alguien quiere un empeño parecido a estas alturas en España?

dijous, 22 d’abril de 2010

Samaranch

Arcadi Espada:
Es verdad que hizo su trabajo con las leyes de la dictadura. Es indiscutible: las mismas leyes que aplicaban los fiscales Mena y Villarejo. Las mismas que encuadraban los artículos de conmemoración y glosa franquistas del joven Manuel Vázquez Montalbán. Hay siglos que mejor no nacer. Samaranch hizo su trabajo con la dictadura de Franco y lo habría hecho con la dictadura soviética; y lo que es más hiriente para algunos: lo habría hecho con la democracia. Su terreno de juego fue el poder, con independencia de las líricas. Brilló. Hay otro asunto local vinculado con la modernización. Los Juegos Olímpicos que consiguió para Barcelona. Él escuchó y los dirigentes socialistas municipales, con aquel Pasqual Maragall a la cabeza, le escucharon. Uno de los pocos instantes ibéricos en que los zurcidos generacionales han funcionado. El resultado fue admirable: España volvió a ser tomada en serio. Hoy ha vuelto a vivir en la raja de la guerra civil.

El que va dir Marcelino Camacho en defensa de la Llei d'Amnistía

Pleno del Congreso de los Diputados. 14 de octubre de 1977. Debate de la Ley de Amnistía. Intervención del diputado comunista Marcelino Camacho Abad


Señor Presidente, señoras y señores Diputados, me cabe el honor y el deber de explicar, en nombre de la Minoría Comunista del Partido Comunista de España y del Partido Socialista Unificado de Cataluña, en esta sesión, que debe ser histórica para nuestro país, en honor de explicar, repito, nuestro voto.

Quiero señalar que la primera propuesta presentada en esta Cámara ha sido precisamente hecha por la Minoría Parlamentaria del Partido Comunista y del PSUC el 14 de julio y orientada precisamente a esta amnistía. Y no fue un fenómeno de la casualidad, señoras y señores Diputados, es el resultado de una política coherente y consecuente que comienza con la política de reconciliación nacional de nuestro Partido, ya en 1956.

Nosotros considerábamos que la pieza capital de esta política de reconciliación nacional tenía que ser la amnistía. ¿Cómo podríamos reconciliarnos los que nos habíamos estado matando los ‘unos a los otros, si no borrábamos ese pasado de una vez para siempre?

Para nosotros, tanto como reparación de injusticias cometidas a lo largo de estos cuarenta años de dictadura, la amnistía es una política nacional y democrática, la única consecuente que puede cerrar ese pasado de guerras civiles y de cruzadas. Queremos abrir la vía a la paz y a la libertad. Queremos cerrar una etapa; queremos abrir otra. Nosotros, precisamente, los comunistas, que tantas heridas tenemos, que tanto hemos sufrido, hemos enterrado nuestros muertos y nuestros rencores. Nosotros estamos resueltos a marchar hacia adelante en esa vía de la libertad, en esa vía de la paz y del progreso.

(...)

Pedimos amnistía para todos, sin exclusión del lugar en que hubiera estado nadie. Yo creo que este acto, esta intervención, esta propuesta nuestra será, sin duda, para mí el mejor recuerdo que guardaré toda mi vida de este Parlamento.

(...)


Llegiu el text íntegre al Diari de Sessions del Congrés dels Diputats, aquí.

El que va escriure El País, el 1977, sobre l'Amnistía

EL CONGRESO y el Senado, las dos Cámaras que forman el Parlamento de la nueva España democrática, han aprobado la tan esperada y deseada ley de Amnistía. Quedan atrás la torpeza del Gobierno Arias y de su «indulto general» del mes de noviembre de 1975, así como las vacilaciones y cortedades de la ley de Amnistía del primer Gobierno Suárez en julio de 1976 y de su posterior ampliación en marzo de 1977. También las interrogantes sobre si eran o no necesarias e inevitables las salvedades del texto conjunto del Gobierno y la Oposición. Pero hacia adelante ya no quedan argumentos históricos, políticos o morales para considerar abierta la puerta hacia nuevas medidas de gracia del carácter general y de la significación histórica como es una amnistía. De la desafortunada y entristecedora intervención del portavoz de Alianza Popular, que con su abstención ha borrado de un plumazo los esfuerzos realizados por el señor Fraga durante las últimas semanas para modificar la imagen de su partido, sólo se puede retener este grano de verdad: la amnistía no puede ser sino una medida excepcional e irrepetible en la vida de una comunidad. Los representantes designados por el pueblo en unas elecciones libres han pasado la esponja sobre la inmensa mayoría de los agravios y de las injusticias cometidas hasta la aprobación de la ley de Reforma Política y los comicios de junio. Lo que ha quedado fuera de esa medida, por muy lamentable que sea el hecho, no debe convertirse en justificación para no considerar cancelada la batalla por la amnistía.A partir de este momento, sólo las anunciadas reformas del Código Penal, de la ley de Orden Público, de la ley de Peligrosidad Social y del Código de Justicia Militar pueden dar origen a la desaparición de responsabilidades penales y a la extinción de las sanciones correspondientes. La reforma del Código Penal de julio de 1976 despenalizó una serie de acciones -la asociación ilícita y la propaganda legal- que perdieron su condición de figuras delictivas, tanto para el futuro como con carácter retroactivo. Es presumible que las reformas del ordenamiento penal prometidas por el Gobierno produzcan el mismo resultado respecto a otros delitos, que dejarían de serlo, o un aligeramiento de las penas para determinados supuestos, del que se beneficiarían los presos sociales. Del alcance y propósitos de la reforma del Código de Justicia Militar dependerá que puedan beneficiarse de la despenalización -lo que resultaría altamente deseable- algunos de los casos dejados fuera de la amnistía.

Tampoco los indultos generales o particulares quedarán fuera de vigencia en la práctica jurídica del futuro, al igual que ocurre en los demás países europeos, si bien es de desear que cese la viciosa costumbre franquista de multiplicarlos (siempre ha complacido a los autócratas desautorizar, con su clemencia arbitraria, a los jueces a quienes se obligaba a aplicar leyes represivas). Pero debe quedar claro y fuera de interrogantes que la amnistía es una medida cualitativamente distinta a la despenalización por reformas del ordenamiento penal y al indulto, que extingue las penas pero no la responsabilidad. Y que la amnistía es un acto excepcional, justificado por la razón de Estado y por la necesidad de hacer borrón y cuenta nueva de acontecimientos tan cruentos y dolorosos para un pueblo como es una guerra civil -una guerra entre hermanos- y una larga dictadura.

La España democrática debe, desde ahora, mirar hacia adelante, olvidar las responsabilidades y los hechos de la guerra civil, hacer abstracción de los cuarenta años de dictadura. La mirada hacia el pasado sólo debe tener como propósito la reflexión sobre las causas de la catástrofe y la forma de impedir su repetición. Un pueblo ni puede ni debe carecer de memoria histórica; pero ésta debe servirle para alimentar proyectos pacíficos de convivencia hacia el futuro y no para nutrir rencores hacia el pasado.


El text original, aquí. (Via)

dimecres, 21 d’abril de 2010

L'obsessió de la seguretat

Abans, diu Guy Sorman, els Estats ens protegien dels altres; ara, ens protegeixen de nosaltres mateixos. Del principi de precaució hem passat al de l'excés de precaució. En només un any, els Estats s'han apressat a deslliurar-nos de la crisi amb faraònics plans de rellançament que l'únic que han fet és deixar-nos un deute monstruós i molt pocs llocs de treball. Després, ens van posar la por al cos amb la grip A, que finalment ha estat més benigna que la grip estacional però que ens ha llegat un immens stock de vacunes inútils i caríssimes. Ara, tanquen a pany i forrellat gairebé tot l'espai aeri perquè un gran ordinador, amb el seus models sense dades empíriques, ha convertit un petit volcà en una catàstrofe bíblica, el cost enconòmic de la qual s'haurà d'afegir al del rellançament. Un any en el que el mite de l'escalfament global hauria arribat probablement al seu zènit si no hagués estat pel Climagate, el fracàs de la cimera de Copenhaguen i per una meteorologia que ha tornat a portar el fred i la neu allà on hi havia d'haver calor i sequera.

La por, una vegada més, ha estat l'instrument que ha reforçat l'intervencionisme estatal. Polítics, científics i periodistes, amb interessos convergents, han anat inflat la bombolla del catastrofisme. I ho han pogut fer, sobre tot, gràcies a la forta politització de la ciència. Una politització que ha trobat el camp abonat per estendre la seva prèdica en els models matemàtics o informàtics, endogàmics i allunyats de l'observació empírica. No cal gratar gaire per trobar els models al darrera de tots els pressumptes apocalipsis contemporanis. Els trobem en les teories de l'escalfament global; en les suposades epidèmies, en l'erupció del volcà islandès i, fins i tot, al darrera dels derivats financers sorgits de les hipoteques subprime. Els modelitzadors han esdevingut els oracles de la postmodernitat, mentre decau l'observació empírica i la contrastació estadística.

Fins quan?

Morales: Els trangènics provoquen la calvície i l'homosexualitat

El presidente Bolivia, Evo Morales, pronunció un discurso en la I Conferencia Mundial de Pueblos sobre el Cambio Climático y la Madre Tierra, un encuentro alternativo promovido por el país andino, en el que hizo una defensa cerrada del ecologismo, hasta el punto en que planteó la disyuntiva entre la muerte del capitalismo o de la "Madre Tierra". El presidente boliviano afirmó en su ponencia que la existencia de la calvicie en Europa y de la homosexualidad en todo el mundo es fruto de la ingesta de alimentos modificados genéticamente.

"La humanidad está ante la disyuntiva de continuar por el camino del capitalismo y la muerte o emprender el camino de la armonía con la naturaleza y el respeto a la vida para salvar a la humanidad", afirmó Morales, que resumió la actual situación en la elección excluyente entre "Pachamama" (término indígena boliviano utilizado para designar el concepto de Madre Tierra) o "muerte". "Muere el capitalismo o muere la Madre tierra", sentenció el mandatario boliviano.

Morales sostuvo que los países ricos tienen una deuda con el resto del planeta debido a que el "espacio atmosférico" ha sido "ocupado por sus emisiones de gases de efecto invernadero", y abogó por la creación de un tribunal internacional para juzgar delitos medioambientales en la próxima cumbre climática internacional que Naciones Unidas organizará previsiblemente a finales de 2010 en México.

El mandatario también defendió la constitución de una Declaración Universal de los Derechos de la Madre Tierra y la apertura de fronteras para las personas que se ven obligadas a emigrar por el cambio climático, que afirmó rondan los mil millones, informa la Agencia Boliviana de Noticias.

ALIMENTOS ECOLOGICOS

Morales abogó también ante su auditorio por el consumo de "alimentos ecológicos", entre los que citó algunos de los alimentos ancestrales de la zona andina, a los que contrapuso los alimentos transgénicos y bebidas como la Coca Cola, a los que descalificó como emblemas del capitalismo.

"Hay que comer quinua (un tipo de grano que fructifica en la cordillera de los Andes, de alto valor proteínico y vitamínico)", afirmó el mandatario. "Las últimas semanas hemos escuchados decir a la FAO (Fondo de Naciones Unidas para la Alimentación) que la quinua es el mejor alimento del mundo", añadió el mandatario ante un auditorio compuesto por unos 20.000 representantes indígenas, ecologistas y de movimientos sociales que se dieron cita en la ciudad boliviana de Tiquipaya (centro).

Morales destacó además las propiedades curativas de los productos tradicionales andinos, que considera más efectivos que los remedios de la industria farmacéutica occidental, y cargó contra productos como la patata holandesa, "que sirve para comer y comer pero no para alimentarse", por la presencia en ella de hormonas. También criticó a la Coca Cola recordando sus propiedades para desatrancar desagües.


CALVICIE Y HOMOSEXUALIDAD POR MALA ALIMENTACION

Morales rechazó también el uso masivo de los envases de plástico para guardar alimentos, por lo mucho que tardan en biodegradarse, e incluso achacó la calvicie de los europeos a la supuesta mala alimentación que existe entre los habitantes del Viejo Continente. "La calvicie que parece normal es una enfermedad en Europa, casi todos son calvos, y esto es por las cosas que comen, mientras que en los pueblos indígenas no hay calvos, porque no comemos otras cosas", aseguró el dirigente, de 50 años y poblada cabellera.

También situó la existencia de hombres homosexuales en todo el mundo como consecuencia de una alimentación deficiente. Según él, todo se debe a la ingesta de pollo criado en grandes explotaciones industriales, que estarían cargados con hormonas femeninas. "El pollo que comemos está cargado de hormonas femeninas. Por eso, cuando los hombres comen esos pollos, tienen desviaciones en su ser como hombres", aseguró Morales entre las risas de su auditorio.

Por otro lado, los asistentes al encuentro impidieron con una sonora pitada la lectura por parte de una representante de la Comisión Económica para América Latina y el Caribe (CEPAL) de un mensaje del Secretario General de la ONU, Ban Ki Moon, en el que se pedía "respeto y diálogo" en la cuestión climática y se hacía un llamamiento para que ningún país olvide el papel central de Naciones Unidas en este asunto, informa Reuters.

La conferencia, cuyos 17 grupos de trabajo deliberan desde el pasado lunes, concluirá el jueves con la emisión de una serie de resoluciones que previsiblemente serán respaldadas por el llamado bloque bolivariano de América Latina (Venezuela, Bolivia, Nicaragua, Ecuador, Cuba y un conjunto de pequeñas naciones caribeñas), cientos de organizaciones sociales, grupos ecologistas y los representantes de pueblos indígenas que participan en este encuentro.

dimarts, 20 d’abril de 2010

Un vídeo denuncia el frau electoral al Sudán



Aquest vídeo mostra a persones identificades com autoritats del Sudan introduint vots de més a les urnes durant les recents eleccions presidencials, legislatives i regionals. La Comissió Electoral Nacional ha rebutjat l'autenticitat del vídeo i ha al·legat que no havia rebut cap queixa formal en relació als fets apareguts en les imatges.

Els suposats funcionaris del govern d'Omar Hassan al Bashir apareixen introduint paperetes a les urnes sense que estiguin presents representants de partits o observadors. Els partits sudanesos van denunciar que el Govern va impedir als seus representants supervisar el procés tant durant com després de la votació.

La gran majoria dels partits opositors van boicotejar les eleccions a causa del frau que, segons ell, s'estava orquestrant durant el procés previ. A falta de confirmació oficial, tot apunta que la formació del president, Partit Congrés Nacional, ha guanyat per un ampli marge.

Mor Dorothy I. Height

Dorothy I. Height ha mort als 98 anys. Va ser la veu femenina del moviment pels drets civils als Estats Units.
Ms. Height was among the coalition of African American leaders who pushed civil rights to the center of the American political stage after World War II, and she was a key figure in the struggles for school desegregation, voting rights, employment opportunities and public accommodations in the 1950s and 1960s.
(...)
As a civil rights activist, Ms. Height participated in protests in Harlem during the 1930s. In the 1940s, she lobbied first lady Eleanor Roosevelt on behalf of civil rights causes. And in the 1950s, she prodded President Dwight D. Eisenhower to move more aggressively on school desegregation issues. In 1994, Bill Clinton awarded her the Presidential Medal of Freedom, the nation's highest civilian honor.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Obama bat tots els récords: 80% de desconfiança

Gairebé el 80 per cent dels nord-americans diuen que no confien que el govern dels EUA faci la feina ben feta, expressant així el més alt nivell de desconfiança cap a Washington en mig segle, d'acord amb una enquesta d'opinió pública.
Only 22 percent of Americans say they trust the government "just about always" or "most of the time," according to the Pew Research Center survey released on Sunday.

Americans' trust in the federal government has been on a steady decline from a high of 73 percent during the Eisenhower administration in 1958, when the "trust" question was first posed in a national survey, the research center said.

Economic uncertainty, a highly partisan environment and overwhelming discontent with Congress and elected officials were all factors contributing to the current wave of public distrust, the report said.

The long, bitter debate over the healthcare law that U.S. President Barack Obama signed last month made negative feeling about government, particularly Congress, even worse, according to the report based on a series of surveys of some 5,000 people.

divendres, 16 d’abril de 2010

La dictadura del benestar

L'historiador alemany Götz Aly va publicar fa cinc anys un llibre -"De com Hitler va comprar els alemanys"- on analitza el perquè de l'adhesió massiva de la població alemanya al nazisme. La conclusió no pot ser més provocadora: perquè Hitler va oferir als alemanys una generosa política social. Un estat del benestar "avant la lettre" finançat amb el pillatge d'Europa i de les seves víctimes. Ho resumia en un article publicat al Der Spiegel i que reprodueixo tot seguit amb traducció automàtica.
Si volem entendre la dinàmica del criminal nacional-socialisme, no és recomanable estar hipnotitzat pels grans bancs i grups industrials. Durant l'última dècada, la moda és que s'estudia per separat la història d'una empresa o institució en particular.

Però això va fer poc per entendre els esdeveniments en la seva totalitat. Per tant, es deixa oberta la pregunta essencial, a saber:  com Hitler va poder mantenir durant 12 anys l'edifici extremament inestable de la seva dominació i arribar a consolidar-lo en el temps?  

Qui vulgui respondre a aquesta pregunta ha de canviar de perspectiva. L'enigma es resol si es veu el règim nazi com una dictadura del benestar. Aproximadament el 95% dels alemanys se'n van beneficiar econòmicament. No van veure el nacionalsocialisme com un sistema d'opressió i terror, sinó més aviat com un sistema de confort social, una mena de dictadura-providència.

Gràcies a la reforma social, una política fiscal favorable per a l'home del carrer i moltes oportunitats de mobilitat ascendent, sovint a costa dels altres, el baròmetre de l'opinió pública va seguir augmentant, o romandre almenys color de rosa.

Aquestes promeses d'igualtat social per a ús intern s'il·lustren perfectament en les institucions d'educació i política nacional (NAPOLA) i les escoles de Hitler. Aquestes institucions havien de ser incubadores de quadres polítics, però sobre tot van ofereixen als nens desfavorits l'accés gratuït a l'educació superior.

Això formava part del programa del Partit Nazi (NSDAP Partit Nacional Socialista Obrer Alemany), així com la iniciativa d'eliminar, un cop acabés la guerra, el cost de la matrícula universitària.

D'acord amb la voluntat del canceller del Reich, fins i tot el noi més pobre havia de tenir l'oportunitat "d'accés a totes les posicions" des del moment en què tenia totes les eines intel.lectuals necessàries. Va ser en institucions com aquestes que un cert nombre dels que formarien l'elit alemany de la postguerra van veure una oportunitat decisiva, com Alfred Herrhausen [director del Deutsche Bank, assassinat el 30 de novembre del 1989 per la Fracció de l'Exèrcit Roig, RAF], per citar-ne només un.

Paral·lelament, el règim nazi va posar en marxa, en plena economia de guerra, un sistema de redistribució socialista per satisfer la major part dels alemanys. Els mitjans materials provenien de dues fonts: d'una banda, es treia als rics per donar als que tenien ingressos baixos o modestos, i de l'altra, i això en més proporció, els diners dels "nascuts a l'estranger" -els jueus expoliats, els treballadors forçats, els pobles conquerits- es van redistribuïr entre la població alemanya, objecte de totes les atencions. Molt abans de la guerra, el règim nazi ja havia utilitzat aquests mètodes per engreixar les seves arques.

Així, entre 1936 i els primers anys de la guerra, amb la campanya de rearmament, els nazis van doblar l'impost de societats, que va passar del 20% al 40%. Ràpidament, els jueus d'Alemanya van ser encara més durament "sol·licitats". És el que s'anomenava l'impost sobre els jueus, imposat arran dels pogroms de novembre del 1938, que va permetre augmentar els ingressos estatals al voltant del 6%. Si a això afegim la recaptació per l'impost de sortida del país i per l'arianizació, s'arribava aproximadament al 10% del pressupost del Reich de 1938-1939.

A més de l'expropiació parcial dels Jueus, Hermann Goering, responsable dels preparatius de la guerra, va proposar al Consell de Defensa del Reich en el mateix mes de novembre de 1938 per finançar les despeses militars exorbitants per un impost "especial sobre els béns" de aris rics. El maig del 1939, però, la direcció política es decanta a favor d'una altra opció per a cobrir les necessitats de la Wehrmacht.

Berlín opta per obtenir ingressos fora d'Alemanya. En concret, de les anomenades zones annexes, primer de Txecoslovàquia [annexió dels Sudets, el setembre de 1938, després la creació del Protectorat de Bohèmia i Moràvia març 1939], i després dels territoris "conquerits".

El rearmament i sobretot la guerra va funcionar des d'aleshores com una bombolla especulativa político-militar que va esclatar que l'expansió va ensopegar a les fronteres. És per això que l'Alemanya nazi mai podria trobar una pau victoriosa còmode, ni tan sols després de la derrota de França el 1940. Ja que aquesta pau, que hauria inevitablement de perpetuar el saqueig dels països conquerits, hauria fet visible ràpidament la fallida del Reich.

Per tant, calia fer la guerra sense parar i amb una brutalitat creixent. La majoria dels alemanys apreciaven els beneficis materials. Ells no suportaven gaire pes, ja que, si es fa la mitjana de cinc anys i mig d'hostilitats, l'administració fiscal del Reich va ser capaç de finançar els dos terços de la despesa corrent del pressupost de guerra gràcies als tributs pagats pels països conquerits, els béns robats a l'estranger i la mà d'obra estrangera en treball forçós.

Durant aquest curt període, cada alemany es va aprofitar de tots el saqueig d'Europa i de l'espoliació i deportació dels jueus d'Europa. El terç restant del cost de la guerra va ser distribuït de tal manera que pesava principalment sobre les espatlles dels alemanys rics, que eren llavors relativament petits en nombre, el 95% dels contribuents es repartien el finançament de la fracció restant.

Els alemanys tenien més probabilitats de treballar i guanyar molt més que abans de la guerra i amb prou feines va sentir la pressió fiscal. D'altra banda, contràriament a la Primera Guerra Mundial, el govern es va fer càrrec de les famílies dels soldats. Van percebre el 85% de l'últim salari net del cap de família mobilitzat, que al seu torn, vivia en un règim de pensió completa, a costa de la Wehrmacht i rebia un sou alt.

És en el marc d'aquesta política que van sorgir alguns dels beneficis social que encara segueixen vigents avui, com la fiscalitat progressiva i les retallades fiscals que afavoreixen a les parelles casades i famílies amb nens. El govern nazi es va mostrar més dur respecte als rics i les empreses. Aquestes polítiques van fer més per assegurar la base social del règim nazi que qualsevol disposició racista.

Per animar a les masses d'una manera tan populista, calia menar una guerra basada en gran part en el saqueig. Però, com més diners engolia la guerra, més extremes havien de ser les tècniques de saqueig, estretament relacionades amb la política d'extermini.

Entre agost del 1941 i gener del 1942, 2 milions presoners de guerra soviètics van morir tant fred com de fam en els campaments per permetre la Wehrmacht "menjar localment" i exportar del Reich els productes essencials perquè mares, nens i ancians alemanys, és a dir, el front nacional, mantingués la moral alta.

Hitler va guanyar el suport de la majoria del poble alemany, no per fanatisme polític, sinó per tècniques ben conegudes i encara populars de redistribució social. Compensacions materials i oportunitats d'ascens social, prosperitat col.lectiva del poble superior en detriment de les races i dels pobles inferiors. Aquesta era la fórmula màgica, senzilla i popular.

Això explica fàcilment per què la majoria alemanys van mantenir, molt temps després del 1945, un sentiment positiu respecte aquèlla època i perquè no van poder integrar en la seva consciència els crims del nacionalsocialisme. Han aïllat el que creuen que era bo i ho han continuat pensant fins ara.

El poder de seducció del Nacional Socialisme no provenia dels seus estrets vincles amb les altes finances sinó en la seva política social combinada amb la política racial. Les dues variants de la idea d'igualtat, desenvolupades al segle XIX, històricament sovint oposades, van formar a Alemanya una virulenta aliança, capaç d'aplegar una majoria, les conseqüències últimes de la qual va ser el genocidi.

L'igualitarisme del socialisme nacional va nodrir la simpatia pel règim nazi. Va enfortir el poder de Hitler i va alliberar les energies que van portar a una guerra monstruosa de saqueig i d'extermini.

(Via)

ADDENDA.- En Lluís Orriols m'ha fet adonar que el llibre, contràriament al que vaig creure, és de l'any 2005 i no un edició recent. A més a més de lamentar l'errada puc afegir-hi una rèplica de l'historiador britànic J. Adam Tooze que diu:

Même si le régime préférait ne pas surimposer le peuple aryen, il a tout de même mobilisé les hommes, les matières premières et les capacités de l’industrie. Les résultats de la recherche comparée en témoignent – Aly les ignore largement.

Son dernier livre mérite d’être lu. Mais avec ses pseudo-calculs fondés sur la fiscalité, Aly commet une erreur monumentale et la propage dans le monde entier.

dijous, 15 d’abril de 2010

Zoé Valdés es nega a firmar a favor de Garzón

Ho explica al seu blog:
al Juez Garzón se le puso la posibilidad en las manos de enjuiciar a Fidel y a Raúl Castro, cuando ciudadanos cubanoespañoles pidieron que se abriera un proceso por crimen contra la humanidad contra los dictadores que mandan por más 51 años en Cuba. El crímen, específico, con el que comenzaría el sumario, era el del Remolcador 13 de Marzo, muchos de los sobrevivientes estaban, desde luego, del lado de los que acusaban. Visto que Garzón había hecho lo mismo con Pinochet, la cosa era posible.

Tan posible era, que un abogado francés, Serge Lewitz llevó a los Castro frente a los tribunales franceses, por la misma causa y otras. No pudo ganarla, pero lo intentó. Garzón ni eso, ni siquiera lo intentó.


(Via)

Grècia, cap a la suspensió de pagaments?

Simon Johnson y Peter Boone:
Kazajistán puede estar muy lejos de la eurozona, pero sus experiencias económicas recientes son altamente relevantes para las tribulaciones actuales del euro. Mientras los países de la moneda única luchan contra las crisis de deuda y por la austeridad de sus miembros más débiles, Kazajistán está surgiendo de un colapso generalizado del sistema bancario con una recuperación económica sólida.

Durante gran parte de la década pasada, un despilfarro de préstamos se apoderó de Kazajistán, por cortesía de los bancos globales –como sucedió en gran parte del sur de Europa–. La toma de crédito en el exterior por parte de los bancos kazajos llegó a representar cerca del 50% del PIB, y muchos de estos fondos se utilizaron para proyectos de construcción.

Mientras entraba dinero a raudales, los salarios subían, los precios de los bienes raíces alcanzaban niveles próximos a los parisinos y la gente se engañaba a sí misma pensando que Kazajistán se había convertido en el último ‘tigre’ de Asia.

La fiesta llegó a un fin estrepitoso en 2009, cuando dos bancos de inversión globales muy sagaces aceleraron los aplazamientos de pago –con la esperanza de recuperar su dinero–.

El gobierno kazajo, que venía pugnando por respaldar a sus bancos privados, ya sobredimensionados, con inyecciones de capital y nacionalizaciones, tiró la toalla y cortó el chorro. Estas entidades financieras dejaron de pagar sus créditos y los acreedores aceptaron importantes “recortes” (reducción en el valor principal).

Ahora bien –y aquí está la clave–, una vez canceladas sus deudas, hoy el sistema bancario está recapitalizado y en condiciones de respaldar el crecimiento económico. A pesar de una cesación de pago desordenada, este nuevo arranque ha generado un cambio de rumbo notable.

El caso irlandés
La estrategia de Europa occidental para lidiar con sus bancos resquebrajados es totalmente diferente. Irlanda, el ‘tigre celta’ de Europa durante la década pasada, creció en parte debido a grandes flujos de crédito que ingresaban a su “Complejo de Banca y Bienes Raíces”. La toma de crédito en el exterior por parte del sistema bancario irlandés alcanzó aproximadamente el 100% del PIB –el doble que Kazajistán–. Cuando la economía mundial se desplomó en 2008-2009, la fiesta en Irlanda ya se había terminado.

Pero es aquí donde las historias divergen, al menos hasta ahora. En lugar de hacer que los acreedores de los bancos privados aceptaran recortes, el Gobierno irlandés optó por transferir toda la carga de la deuda a los contribuyentes. Irlanda tiene un déficit presupuestario del 10% del PIB en la actualidad, a pesar de haber recortado los salarios del sector público, y planea nuevos cortes para honrar la deuda de los bancos quebrados.

Grecia se encuentra hoy en una encrucijada similar a la de Kazajistán e Irlanda: el Gobierno tomó mucho crédito en la última década y despilfarró el dinero en un sector público inflado (y sindicalizado), y no en bienes raíces modernos –y disponibles–, mientras que la deuda del Gobierno está próxima al 150% del PIB.

La aritmética es sencillamente calamitosa. Si Grecia debiera empezar a pagar sólo el interés de su deuda –en lugar de reconvertirla en nuevos créditos–, para 2011 su Gobierno necesitaría tener un excedente del presupuesto primario (o sea, sin contar los pagos de intereses) de casi el 10% del PIB. Esto requeriría, aproximadamente, otro 14% del PIB en recortes del gasto e impulsar medidas para aumentar los ingresos, lo que representaría uno de los mayores ajustes fiscales que se hayan intentado hasta el momento.

Peor aún, estos voluminosos pagos de intereses muy probablemente irían a parar a Alemania y Francia, con lo cual la economía griega se vería aún más privada de ingresos. Si Grecia alguna vez ha de pagar parte de su deuda, necesitará un programa drástico de austeridad, que se prolongue durante décadas. Un programa de este tipo haría que el PIB griego se desplomara mucho más que la marcada caída registrada por Irlanda hasta la fecha. Es más, los trabajadores públicos griegos deberían atenerse a recortes masivos de sus salarios, lo cual, en el tóxico clima político actual de Grecia, sería un camino seguro hacia niveles peligrosos de disturbios y violencia.

Los líderes europeos se equivocan si creen que Grecia puede alcanzar una solución a sus problemas recurriendo de nuevo al mercado crediticio. La economía griega simplemente no puede permitirse pagar su deuda a tasas de interés que reflejan el riesgo inherente. La única manera de refinanciar su deuda a un nivel asumible sería mediante préstamos subsidiados a largo plazo que, en definitiva, cubrirían una porción importante de las obligaciones que vencen entre los próximos 3 y 5 años. Y, incluso en condiciones tan generosas, Grecia probablemente necesitaría un ajuste fiscal abrumador del 10% del PIB para retornar a un sendero de deuda más estable.

La alternativa para Grecia sería administrar una suspensión de pagos de manera ordenada. El préstamo imprudente al Estado griego se basó en la atroz toma de decisiones de los acreedores europeos. La suspensión de pagos les enseñaría a los acreedores –y a sus gobiernos– una lección, y también a los deudores: los errores cuestan dinero y los errores propios sólo le pertenecen a uno.

Reestructuración inevitable
Cada día que pasa se hace más evidente que una reestructuración de la deuda griega es inevitable. Seguramente Grecia podrá forzar alguna forma de suspensión de pagos, y tal vez ésta sea la mejor alternativa. Incumplir el pago de la deuda sería doloroso, pero lo mismo sucedería con cualquier otra solución. Y una suspensión de pagos con una reestructuración “ordenada” inmediatamente situaría a las finanzas de Grecia en un escenario sostenible.

Tras arduas negociaciones, el Gobierno y sus acreedores probablemente terminen reduciendo la deuda de Grecia hasta la mitad. Los bancos griegos tendrían que recapitalizarse, pero luego podrían volver a generar nuevos préstamos.

Una suspensión de pagos también transferiría parte de los costes del excesivo endeudamiento de Grecia a sus acreedores. Los alemanes y los franceses necesitarían inyectar más capital en sus bancos (quizá, finalmente, se mostrarían más abiertos a una mayor regulación para impedir que esto vuelva a suceder) y todo el mundo se volvería más cauteloso a la hora de prestar a Estados soberanos derrochadores.

A fin de cuentas, al enseñarle a los acreedores una lección necesaria, una suspensión de pagos dentro de la eurozona, en honor a la verdad, podría terminar siendo un paso elemental para crear un sistema financiero europeo –y global– más saludable.

Almodóvar, el demòcrata

Edurne Uriarte:
Un gran artista puede ser un gran botarate. Y lo digo en el sentido literal del término botarate, el del hombre alborotado y de poco juicio. Botarate de la democracia, torpe en el entendimiento del pluralismo, en la comprensión del Estado de Derecho, de la separación de poderes. Necesitado de un curso intensivo de Educación para la Ciudadanía que Almodóvar no quiso cultivar en la Transición ni treinta años después.
Hay mucho de eso en la movilización por Garzón, ignorancia más que totalitarismo, aunque hubiera tanto de lo último en el acto de los sindicatos en la Complutense. Tozuda cerrazón a admitir la sustancia jurídica del caso Garzón, empeño cerril en convertirlo en asunto político.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Hemeroteca cruel


Aquest article que veieu reproduït damunt del text el publicava el diari El País el 28 de desembre del 1994. Garzón feia dos mesos que havia deixat el seu escó socialista i el seu càrrec al ministeri de l'Interior, després de veure frustrades les seves aspiracions de ser ministre amb Felipe González. En aquèlla data, Garzón ja ocupava de nou el seu lloc a l'Audiència Nacional, i es disposava a investigar els crims d'Estat dels GAL, matèria en la que sí era competent. Més exactament, Garzón acabava d'ordenar la detenció del socialista Julián Sancristóbal i altres alts càrrecs de la cúpula policial pel segrest de Segundo Marey, un viatjant que res tenia a veure amb ETA. Però aleshores, El País no semblavan tan preocupat com ara per la justícia universal i la lluita contra la impunitat. Aleshores, la seva prioritat era desacreditar a un jutge que estava posant en dificultats al govern socialista de Felipe González. 

I, com ara, res millor que agitar el fantasma de Franco, però en sentit contrari.

Climagate: deshonestos potser no, però sí incompetents

El panell independent que ha investigat la presumpta manipulació de dades científiques en informes de l'ONU, ha conclòs que no hi va haver males pràctiques entre els científics de l'anomenat 'Climategate', segons ha avançat la BBC.  Això no obstant, l'informe retreu que els investigadors no treballin més estretament amb experts en Estadística per assegurar-se que utilitzen els millors mètodes: "No podem deixar de subratllar que és molt sorprenent que la recerca en una àrea que depèn en gran mesura de mètodes estadístics no hagi estat portada a terme en estreta col.laboració amb professionals d'aquesta àrea".

Potser no hi van haver males pràctiques, però la incompetència sembla evident.


ADDENDA.- Sorprenentment, l'informe independent(que podeu llegir aquí) només conté 5 pàgines i va ser radactat en tres setmanes, amb menys temps que una comissió parlamentària, segons ha ironitzat l'estadístic Steve McIntyre que va demostrar els càlculs erronis en el famós pal de hockey de l'escalfament de l'IPCC.
...the Oxburgh report is a feeble sleight-of-hand that in effect tries to make the public think that the “trick” was no more than “regrettable” “neglect” by the “IPCC and others” – nothing to do with CRU. In other words, Oxburgh is using a trick to hide the “trick”.

dimarts, 13 d’abril de 2010

El nou Garzón

El prestigiós científic britànic Richard Dawkins, embolicat des de fa un temps en una absurda creuada contra la religió cristiana ja que, com tothom sap, Benet XVI és molt més perillós que Osama bin Laden, vol emular ara al nostre jutge estrella Baltasar Garzón i intentar que el pròxim mes de setembre es detingui el Papa a Londres, igual que Pinochet, acusat de crims contra la humanitat pels afers de pedofilia encoberts pel Vaticà.

ATHEIST campaigner Richard Dawkins has vowed to arrest the Pope for crimes against humanity. Professor Dawkins has hired a team of lawyers to see if Pope Benedict XVI can be charged over his handling of the sexual abuse scandal engulfing the Roman Catholic Church, according to The Sunday Times.

Professor Dawkins, who wrote The God Delusion, claims that the Pope has shielded paedophile priests from the authorities.However, he and fellow writer Christopher Hitchens believe they can make a case for arresting the Pope during the Pope's planned visit to Britain in September.

"Exige para el resto de los cubanos los mismos derechos de los que tú disfrutas, Silvio"

Tercera resposta a Silvio Rodríguez:
Estimado Silvio Rodríguez:

Celebro que mantengamos este intercambio epistolar. No creo, como afirmó el profesor Emilio Ichikawa con humor, que es un diálogo imposible porque yo no canto y tú no piensas. Es verdad que yo no canto, pero es evidente que tú piensas. Sé que para ti esta polémica tiene un costo en fricciones y presiones. Conozco el paño. Pero esto sí va siendo una batalla de ideas y no esos aburridos monólogos propagandísticos a que nos tienen acostumbrados los medios de comunicación cubanos. Ya les he pedido a todos los websites a los que estoy vinculado y con los que tengo buenas relaciones que reproduzcan tus textos completos. Si entras aquí o aquí podrás confirmarlo. Les he solicitado a los diarios que publican mi columna que no olviden incluir tus escritos. Espero que tú hagas lo mismo con Granma, Juventud Rebelde, Trabajadores y el resto de los sitios de internet vinculados al régimen cubano y a su aparato de información.

Silvio:

Como te veo tan firme en tu deseo de comunicar tus ideas y de informarte sin obstáculos ni censuras, creo que debes pedir pública y enérgicamente esos mismos derechos para el resto de nuestros compatriotas. Eso es lo honorable. Debes encabezar esa protesta para que Yoani y los periodistas independientes puedan divulgar sus textos sin ser encarcelados, golpeados o amenazados por la policía. Tras leer lo que escribes, estoy seguro de que te parece repugnante que la policía política se dedique a impedir que los cubanos oigan estaciones de onda corta, vean por cable los canales de la televisión extranjera y se vinculen a internet. No es justo que sólo tú, Amaury Pérez y otros pocos privilegiados tengan acceso a esas fuentes de información. Eso debes denunciarlo. Es un escandaloso agravio comparativo.

Villarejo: «Els jutges que processen Garzón són còmplices de tortures»

Carlos Jiménez Villarejo:
L'exfiscal Anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, ha acusat els jutges del Tribunal Suprem, com l'instructor Luciano Varela, que processen a Garzón, d'haver estat «en el top del franquisme» -i això malgrat ser Varela un dels fundadors de l'associació Jutges per la Democràcia- i, en conseqüència, d'haver estat, «còmplices de les tortures» que es van dur a terme durant la dictadura. «L'admissió de les querelles és ja una falta de respecte a les víctimes del règim i un instrument per afavorir el feixisme espanyol».
El mateix es podria de dir d'ell, que ja era fiscal durant la dictadura.
Què difícil és envellir amb dignitat.

El model austríac de Zapatero, un model liberal-conservador

El Govern del conservador Partit Popular austríac (ÖVP) i del Partit Liberal (FPÖ), del traspassat Jörg Haider, van proposar la reforma, aprovada per tots els grups parlamentaris el juny de 2002 i qualificada com "una fita" pels democristians. Gràcies a la reforma, Àustria compta ara amb una de les taxes d'atur més baixes d'Europa, el 4,7% en l'últim semestre de 2009, i al març va tornar a crear treball després de 16 mesos de crisi.

La principal novetat d'aquest model és que el treballador disposa d'un sistema d'indemnització per acomiadament que funciona com un fons d'estalvi, que pot mantenir encara que canviï de treball i que l'Estat incentiva utilitzar com a complement a la pensió pública. Aquesta "guardiola" o "motxilla", com la defineixen a Àustria, es va omplint amb l'aportació mensual de l'empresa del 1,53 per cent del salari brut del treballador, com si fos una mena de salari diferit.

L'Estat garanteix el cent per cent de les aportacions netes, mentre que la caixa que gestiona el fons inverteix els diners per aconseguir un rendiment del capital, que acumula una mitjana anual del 3,5% d'interès des de la seva introducció el 2003. El treballador té dret a accedir immediatament als seus diners si és acomiadat, però si deixa el seu treball de forma voluntària, només podrà accedir-hi després de cinc anys sense feina. En cas de mort els diners aniria a parar als seus hereus. Si el capital s'utilitza com un complement a la pensió pública l'Estat no grava de cap manera el patrimoni aconseguit, mentre que si decideix recuperar d'una sola vegada, Hisenda imposa un impost del sis per cent.

"El principal avantatge és que introdueix una major mobilitat i flexibilitat en el mercat laboral. Les Pymes poden, a més, racionalitzar les seves despeses ja que la seva liquiditat no passa per dificultats quan afronta acomiadaments", segons ha explicat a l'agència EFE Fritz Janda, secretari general de les caixes que gestionen els fons d'acomiadament. "Les empreses fan petites aportacions mensuals i no han de fer front a una gran suma de cop pels acomiadaments", afegeix Janda, que representa els interessos de la patronal austríaca. Això és especialment avantatjós per a les Pimes, que conformen més del 90 per cent del teixit productiu austríac i que no tenen tantes facilitats per accedir a liquiditat.

El principal avantatge esmentada pels representants dels treballadors és que el capital per acomiadament s'universalitza a tots els empleats, inclosos sectors marcats per la temporalitat com el turisme o la construcció. A més, no es perd l'antiguitat en canviar de feina. Fins a la introducció de la reforma, el 96 per cent dels treballadors del sector turístic, fonamental a Àustria, no tenien una indemnització per acomiadament, segons la Cambra de Comerç de Viena.

"El desavantatge és que aquest sistema no té traves per a l'acomiadament", diu Josef Wöss, director de política social de la Cambra dels Treballadors, una organització que representa a tots els assalariats del país. Tot i això, Wöss reconeix que el model ha aportat millores per als treballadors respecte a l'anterior sistema d'acomiadament austríac, semblant a grans línies al vigent a Espanya. Abans, per exemple, els empresaris acomiadaven als treballadors que portaven 36 mesos a les empreses per no assumir els costos d'acomiadament que arribava en aquell moment l'empleat, mentre que ara això ja no passa.

Una altra crítica dels sindicats és que la quantitat mensual, el 1,53% del salari brut, és insuficient i exigeixen que pugi al 2%, cosa que la patronal no accepta. De forma gràfica, un treballador que guanyi 2.000 euros mensuals aconseguiria 27.496 euros després de 30 anys de treball amb un rendiment del capital del 3,5% i una inflació del 2,5%.

Un altre aspecte polèmic és si el nou model ha encarit els costos de l'ocupació. Per Thomas Url, economista de l'Institut Austríac d'Investigacions Econòmiques (WIFO), la resposta és "no". "Aquest model encarir l'ocupació en alguns sectors com el turisme i la construcció, sectors marcats per la temporalitat, però va baixar, i molt, els costos en altres sectors. Pel que sumant l'ocupació fins i tot es va abaratir en termes generals", ha declarat Url .

L'Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha vingut elogiant a diferents informes la reforma com una forma creativa d'aportar seguretat als sistemes de pensions públics. A més, la reinversió dels fons a través del mercat de capitals és elogiada per l'OCDE com una forma de "millorar la funció del mercat de capitals per recolzar el creixement".

dilluns, 12 d’abril de 2010

De "tontos útils" a orgullosos de ser-ho

Fa uns dies, el secretari general d'Amnistia Internacional, Claudio Cordone, va avalar la legitimitat de la jihad quan s'utilitza en "defensa pròpia". Segons ell, el "diàleg amb els Talibans" i la "jihad en legítima defensa" no són incompatibles amb els drets de l'home.

Cordone ho va dir en resposta a una "Petició global" promoguda per grups de defensa dels drets humans i dels drets de les dones en suport a un alt funcionari d'Amnistia Internacional, Gita Sahgal, que va ser suspès per haver denunciat que la col.laboració d'Amnistia amb l'exdetingut a Guantánamo Moazzam Begg perjudicava la reputació de la ONG. Sahgal qualifica Moazzam Begg com el més "cèlebre supporter dels Talibans al Regne Unit".

Efectivament, Moazzam Begg, segons ell mateix ha reconegut, ha fet diverses estades en dos camps d'entrenament islamistes a l'Afganistan, ha donat suport a combatents i organitzacions islamistes, ha comprat un arma, va estudiar la possibilitat d'incorporar-se a la jihad a Txetxènia i té amistat amb terroristes islamistes.

Com és possible que Amnistia Internacional s'hagi vinculat amb un individu d'aquesta mena? Per Ludovic Monnerat la resposta és que AI ha sofert un canvi profund de paradigma:
Qu'une organisation aussi dépendante de sa réputation et de son attrait éthique pour sa survie comme Amnesty International se lie à un tel individu et fasse taire les voix en interne qui mettent en doute cette alliance indique donc un changement profond de paradigme. L'ère des « idiots utiles » de la guerre froide, de ces soutiens mollassons à l'idéologie communiste comme de ses relais bien intentionnés, est bel et bien terminée ; aujourd'hui, les idiots ne sont pas seulement utiles, ils sont également fiers de l'être, et ils n'hésitent pas à afficher ouvertement leur préférence envers ceux qui parlent le langage des droits de l'homme quels que soient leurs objectifs réels, pour mieux blâmer et combattre tout Gouvernement - notamment occidental - qui n'a pas encore placé leur idéologie au centre de ses préoccupations.

La fin justifie les moyens...

Cuba, comença el canvi?

Sembla que la situació a Cuba es precipita. Sembla com si la mort en vaga de fam d'Orlando Zapata hagués sigut la gota que ha fet vessar moltes contencions. No ho sé, però tot el que està passant a dins i fora de Cuba em recorda d'alguna manera els últims últims anys del franquisme. Entre aquestes contencions que s'han desbordat hi ha la correspondència (que publica íntegrament el diari "El País") entre el cantautor del règim Silvio Rodríguez i el famós opositor cubà Carlos Alberto Montaner.

El que escriu al respecte la bloger cubana Yoani Sánchez em confirma en la meva impressió:
Cuando dos figuras que han sido colocadas en las antípodas pueden llevar a cabo una controversia sin apelar al alarido o a la amenaza, es señal de que las inyecciones de crispación ya no funcionan. De pronto hemos visto como el cantautor de la “utopía” y el “archienemigo” del gobierno han comenzado a mantener correspondencia y a debatir sus puntos de vista. Me pregunto si esa es la señal de arrancada para que en el interior del país un miembro del partido comunista pueda sentarse a dialogar con otro que pertenece a un grupo de la oposición. ¿Estaremos asistiendo al derrumbe de las paredes interiores que nos aislaron a unos de otros? ¿Cuántos más estarían dispuestos a dejar a un lado la injuria y sentarse a conversar? Quisiera creer que sí, que el mero hecho de responderle a un contrincante es la prueba de que se le respeta, la mejor forma de validar su existencia y su derecho a pronunciarse.

dimecres, 7 d’abril de 2010

El jutge, jutjat

El Juez CampeadorLa secció espanyola d'Amnistia Internacional, UGT, CC.OO., Pasqual Maragall i les Associacions per a la Recuperació de la Memòria Històrica ja han posat el crit al cel per la decissió del magistrat del Suprem, Luciano Varela, de jutjar per prevaricació Baltasar Garzón.

Són aquells que encara aspiren a guanyar la guerra civil. Aquells que ara creuen que la transició democràtica va ser una claudicació i la llei d'Amnistia una traició. Aquells que es creuen superiors moralment i que aquesta superioritat moral els permet passar per sobre de la llei, de la Constitució i de l'Estat de Dret. Són els que perefereixen un jutge justicier que un jutge imparcial, els que creuen que la fi justifica els mitjans.

La millor resposta a aquesta papanateria l'he trobat en un escrit del socialista Joaquín Leguina:

Garzón abrió esta causa [la de les desparicions forçades durant el franquisme] a finales de 2006 y la cerró el 18 de noviembre de 2008. ¿Qué hizo Garzón durante esos dos años? Nada durante el primer año y medio y durante el otro medio año solicitó información (providencias del 28 de agosto y del 25 de septiembre de 2008) sobre desapariciones y enterramientos clandestinos en toda España. Asuntos ambos que no son competencia de la Audiencia Nacional, cuyo juzgado número 5 ocupa Garzón.

Pese a esa evidente falta de competencias, el 16 de octubre de 2008, el juez Garzón dictó un auto declarándose competente y para declararse competente introdujo en el procedimiento un nuevo delito: un delito contra altos organismos de la Nación (delito para el cual sí es competente la Audiencia Nacional), en el cual estaría incurso el “Alzamiento Nacional”. En dicho auto suministraba los nombres y apellidos de los responsables del “Alzamiento Nacional”, afirmando allí, por dos veces, que todos los implicados estaban ya muertos, como, por otro lado, era público y notorio.

Pese a que la notoriedad de los fallecimientos exime de probar la muerte de los implicados, Garzón requirió los correspondientes certificados de defunción. Y aquí viene el truco. ¿Para qué pidió esos certificados? Para –eso dijo él mismo- declarar extinguidas esas responsabilidades, lo cual suponía (implícita pero indudablemente) la existencia de esas responsabilidades. Una declaración de responsabilidad que es ajena a la capacidad de cualquier juez instructor.

Cuando le llegaron los certificados de defunción, Garzón, mediante otro auto, hizo lo que ya había anunciado: declaró extinguidas las responsabilidades y el proceso volvió a su ser inicial: las desapariciones forzadas, para cuya investigación el juez Garzón carecía y carece de competencia alguna. Es decir, Garzón se declaró incompetente apenas un mes después de haberse declarado competente. En resumen, ¿qué investigación ha realizado Garzón respecto a las desapariciones denunciadas? Ninguna. ¿Qué investigación ha ordenado respecto al “Alzamiento Nacional”? Ninguna.

Pero, ¿ha infringido Garzón en este asunto alguna norma jurídica? Según algunos prestigiosos procesalistas, Garzón, durante este viaje a ninguna parte, se ha saltado: a) la prohibición de incoar un proceso de inquisición general, b) la norma que señala las competencias de la Audiencia Nacional, c) el artículo 25 de la Constitución, d) más de una decena de preceptos del Código Penal, e) otros tantos artículos de la Ley de Enjuiciamiento criminal, etc., etc. Actuaciones antijurídicas que el Juez Campeador ha emprendido bien a sabiendas o bien por ignorancia culpable, es decir, prevaricando.

¿Con qué objeto se ha metido Garzón en este jardín?

Responder a esta cuestión no es fácil, pero conociendo al personaje, no es arriesgado suponer que pretendía abrir una causa general contra el franquismo (imitando a la que Franco abrió contra la II República) al amparo de la última moda ideológica, aquella que sostiene que la Transición fue producto de la cobardía, como lo fue la Ley de Amnistía de 1977. Ley que el mismo Garzón consideró aplicable cuando alguien quiso abrir un proceso penal a causa de los asesinatos cometidos en Paracuellos y en Torrejón a finales de 1936. Una Ley que según la moda revisionista hoy tan en boga no se aprobó en aras de la reconciliación nacional, sino para dotar de impunidad a los franquistas… y, claro, según los neo-antifranquistas (éste es el último carro al que se ha subido el juez estrella), ha llegado la hora, por fin, de hacer justicia.

¿Y quién está mejor dotado para hacer “Justicia universal” que el juez de marras?

Text íntegre de la resolució de Suprem.

ADDENDA.- "ICV acusa al juez Varela de ser cómplice de la ultraderecha"

Obama autoritza l'assassinat selectiu d'un islamista nord-americà

L'Administració del president nord-americà, Barack Obama, ha autoritzat l'assassinat selectiu d'un ciutadà nord-americà, el clergue musulmà radical Anwar al Awlaki, acusat de promoure atemptats contra els Estats Units. És una mesura insòlita, i potser sense precedents, que un americà sigui objectiu d'un assassinat selectiu.

Al Awlaki, que va néixer a l'estat de Nou Mèxic i va passar diversos anys als Estats Units exercint d'imam, s'amaga al Iemen i se l'ha sotmès a una vigilància intensa des que se'l va vincular amb el major Nidal Malik Hassan, el psiquiatre de 39 anys acusat d'assassinar tretze persones a Fort Hood el passat mes de novembre, així com amb Umar Faruk Abdulmutalab, el nigerià acusat d'intentar atemptar contra un avió el 25 de desembre. Els responsables antiterroristes nord-americans asseguren que Al Awlaki és membre de la xarxa terrorista Al-Qaeda a la Península Aràbiga.

A Espanya hi ha 39.389 islamistes radicals


Aquest és el titular d'El País. Però si es fan els números de l'enquesta feta pel govern, la cosa canvia. Barcepundit, com no, ha fet els números:
39.389 [musulmans residents a Espanya] (un 5%) son radicales
15.356 (un 2%) no están ni de acuerdo ni en desacuerdo con que nunca se debe utilizar la violencia para defender o difundir creencias religiosas
7.678 (un 1%) está poco o nada de acuerdo con que nunca se debe utilizar la violencia para defender o difundir creencias religiosas

dijous, 1 d’abril de 2010

Pederastes a l'Església, pederastes a la RDA

La denúncia dels casos de pederastia comesos per sacerdots catòlics a tot el món s'ha convertit en una acusació genèrica contra l'Església com a institució i contra la seva doctrina. S'intenta establir una relació de causa a efecte entre, per exemple, celibat i pederastia, amb la intenció de desplaçar la responsabilitat dels individus que han comès aquests delictes brutals a la institució de la que formen part. Com si no fós suficientment delicte l'encobriment, les pressions i els suborns que des de diferents nivells de la institució eclesiàstica s'han fet sobre les víctimes per garantir el seu silenci.
 
I no és suficientment delicte per la senzilla raó que del que es tracta no és tant de denunciar els culpables i donar suport a les víctimes com de guanyar finalment la batalla ideològica i política contra l'opi del poble. Del que es tracta és de donar el cop de gràcia a l'Església, de promoure la deserció dels seus fidels i, si fós possible, prohibir-la per ser una secta destructiva.

Aquests dies, un diari alemany ha revelat l'existència d'abusos sexuals i maltractaments, en alguns casos sistemàtics, en moltes institucions d'acollida infantil i jovenil de la RDA, l'antiga Alemanya comunista. La notícia ha estat difosa, encara que no a primera pàgina. I menys encara s'han vinculat els casos de pederastia descoberts amb l'estructura d'un estat totalitari d'ideologia comunista en el que els drets individuals no existien. Mira que ho tenien fàcil: la pederastia rossega totes les esglésies! Pedòfils a l'església catòlica i a la comunista! Però, no. La diferència d'enfoc delata per ella mateixa la inequívoca intencionalitat mediàtica en un cas i en l'altra.

Però què això sigui així no estalvia l'Església de fer neteja, de portar llum i taquígrafs a totes les sagristies i de presentar a la justícia tots aquells dels seus membres que siguin pressumptes culpables de delictes d'aquesta naturalesa. Quan ho facin, tindran tota la legitimitat per denunciar la manipulació informativa de la que són objecte sense que soni a excusa.

França vol que els toros siguin declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat

ABC entrevista François Zumbielhl, vicepresident de l'Observatori francès de les Cultures Taurines:

Las 46 ciudades taurinas de Francia han votado de forma unánime el reconocimiento de la tauromaquia como patrimonio cultural inmaterial y han decidido organizar en cada una de ellas un evento cultural en septiembre. Sería magnífico que un gesto de tal significado político se produjera en España.

-Si la Fiesta conquista esta distinción en la Unesco, ¿qué consecuencias tendría?

-No se podría ni pensar en cualquier iniciativa antitaurina para abolir la Fiesta de los toros, porque sería protegida por la Convención de la Unesco. Lo de Cataluña no hubiese pasado.

-¿Les duele esta situación al otro lado de los Pirineos?

-Muchísimo. Pensamos que la Fiesta ha sido tomada como rehén por un planteamiento meramente político, mientras que en la Cataluña francesa tiene toda su vigencia e importancia.

-En Francia no parece posible que ocurra algo así.

-También hay grupos animalistas antis, pero no consentimos que los aficionados sean acusados de ser unos seres perversos, a los que únicamente les mueve el placer de ver correr la sangre del toro bravo. Es una calumnia absoluta, porque la Fiesta está basada en el respeto del toro. Y en segundo lugar la Fiesta no sólo es un patrimonio inmaterial, sino que tiene un gran sentido ecológico. No se entiende que los ecologistas lleven, con la supresión de las corridas, a la desaparición de los encastes, patrimonio genético de primera magnitud. Urge reconocer la libertad de expresión cultural y el respeto a las diversidades.

-Nicolas Sarkozy fue tajante: los toros ni tocarlos.


-Él nunca tomaría ninguna iniciativa de este tipo. Estoy seguro. Sarkozy respeta esa diversidad de las culturas y sabe perfectamente que en el Sur de Francia, en las regiones taurinas dirigidas por la izquierda o la derecha, hay conciencia de que los toros son un patrimonio, una cultura y una gran aportación económica para el país. Y más en un momento de crisis. Es muy grave que una autoridad política quiera cohibir en España esta libertad de expresión y participación de los aficionados.

-En España tenemos la sensación de que a la mayoría de nuestros políticos les cuesta defender sin complejos la Fiesta.

-Eso se explica por la Historia de España. Pero es un absoluto error interpretar que la Fiesta está ligada al régimen franquista.

-¿Tendrán que subir a Francia los aficionados catalanes?

-Se podrá dar esta paradoja que recuerda a otros tiempos, en la que los aficionados para hacer prevalecer su libertad, su tradición y su cultura tendrán que pasar la frontera para ver algo que les será prohibido por una censura que, sinceramente, creí que pertenecía a otros tiempos. Sería una tremenda ironía en la Historia, que una censura moderna tenga el mismo tipo de efecto y exilio cultural que en la dictadura. Ojalá prevalezca el sentido común.