Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 31 d’agost del 2011

Així està l'audiència catalana

Segons el Barometre de la comunicació de Catalunya, del passat 27 de juliol, l'audiència catalana està així:

El mitjà de comunicació més habitual a Catalunya és la TV. La fan servir 5,9 milions de persones i la veuen una mitjana de 258 minuts dia (més de 4 hores). El segueix la ràdio amb 3,6 milions d'oients per un temps de 102 minuts. Internet té 3,1 milions d'usuaris i la premsa escrita 2,8 milions. A la lectura de la premsa es dediquen 21 minuts dia.

Entre els deu primers diaris catalans només 4 són de pagament i informació general: La Vanguardia (líder), el Periódico (segon), el País (novè) i el Punt (desè). La resta són gratuïts i esportius: Mundo Deportivo, Sport, 20 Minutos, Què, Marca, ADN.

Les cinc primeres revistes setmanals més llegides a Catalunya són del cor: Pronto (líder), Hola, Lecturas, Cuore i Diez Minutos.

La ràdio líder és Catalunya Ràdio seguida de RAC 1, Cadena SER, Onda Cero, RNE i la COPE.

La TV líder és TV3 amb un 17,4 d'audiència seguida de Tele 5 amb un 12 i la 1 de TVE amb un 11 igual que Antena 3.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Líbia: I ara què?

Una vegada acabada la legítima alegria per la fi del règim de Gaddafi ha arribat l'hora de fer front al que s'ha estat posposant durant els sis mesos que ha durat la guerra: a qui dels que formen part dels rengles rebels ha de donar suport Occident?

Durant tot el conflicte, el CNT s'ha esforçat per presentar la insurrecció com un moviment democràtic, laic i unit. Fins i tot, ha fet circular una declaració constitucional, de garantia de drets i llibertats, a la que estarà sotmès el govern provisional fins a l'aprovació d'una nova Constitució. Però aquesta imatge de moderació està bastant lluny de la realitat.

A diferència de Tunísia i Egipte, la revolta no ha partit de les minories il·lustrades de la capital i dels grans nuclis urbans, sinó d'un moviment dissident regionalista àrabo-musulmà nescut a la Cirenaica, a l'est de Líbia, reforçat d'una manera oportunista per la minoria bereber de l'oest del país, al costat de la frontera tunisiana. L’epicentre de la revolució ha estat la regió de Bengasi, que havia sofert una ferotge repressió a conseqüència d'una anterior sublevació islamista.

Una altra diferència entre Tuníssia i Egipte i la revolta líbia és que, contràriament al que s'ha difós, aquesta ha estat extremadament violenta. En alguns dels pobles que han caigut a mans del rebels els partidaris del règim i les seves famílies han estat assassinats cruelment, amb mètodes que recorden els dels islamistes algerians.

Més que una transició a una democràcia nacional més o menys hologable, a l'escenari libi apareix el fantasma de Somàlia amb un risc molt elevat de deriva cap a una guerra tribal. Les preguntes són moltes: la Tripolitània i la Cirenaica seran capaces de compartir el poder o una s'imposarà a l'altra? Com reaccionarà la minoria bereber si torna a quedar decantada del poder? Es produirà una fractura violenta entre laics moderats i islamistes radicals?

Occident no van moure un dit per ajudar els demòcrates egipcis i tunisians, al·legant l'evolució pacífica dels esdeveniments. Però la reacció militar violenta del poder també s'està produïnt a Síria i no s'ha fet el mateix que a Líbia. Per què? Potser perquè la durada i la intensitat de la guerra -50.000 morts des del febrer-, així com les incertes perspectives de futur al país de Gaddafi, ha espantat tots aquells que no volen veure que a les dictadures que no respecten cap legalitat no se les pot combatre amb sermons endiumenjats sinó arremangant-se les mànigues de la camisa i assumint que la merda embruta.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Irene, New York i el catastrofisme militant

Comentari recollit per Antón Uriarte al web del New York Times:
Desgraciadamente seguí el consejo de los "expertos", de las noticias de TV y del Alcalde
1. Dos días de salario perdido por no acudir al trabajo debido a la falta de transporte: $400
2. Una radio portátil con baterías extra: $ 125
3. Dos linternas con baterías extra: $15
4. Kit de primeros auxilios: $ 45
5. Seis galones de agua potable: $25
6. Latas de comida: $120
7. Ocho velas y encendedor: $ 11
8. Tapón de goma para la bañera: $3.99
9. Factura médica y rayos X debido a un accidente sufrido al intentar meter dentro de la casa los muebles del patio: $950

COSTE TOTAL DE LOS ITEMS INUTILES Y NO USADOS, DEL ACCIDENTE Y DEL TRABAJO PERDIDO DEBIDO AL NO-EVENTO: $1694.99

Con quién contacto para la devolución del dinero, por favor ?

divendres, 26 d’agost del 2011

Obama segueix imparable


Aquest és el percentatge de nord-americans que, segons l'última enquesta Rasmussen, creuen que Obama està fent una bona gestió econòmica.

BHL: "Sarkozy ha fet a Líbia el que Mitterrand no va fer a Bòsnia"

Entrevista a Bernard-Henri Lévy:
Peut-on croire à une transition démocratique en Libye mieux réussie qu’en Egypte ?
Ce sera très différent de l’Egypte. D’abord, et contrairement à ce que nous ont raconté les désinformateurs professionnels, s’il y a eu dans le passé des tentations islamistes radicales en Libye, elles sont beaucoup moins importantes qu’elles ne l’ont été et moins importantes en tout cas qu’en Egypte. La deuxième chose, c’est qu’une liberté aussi chèrement conquise, ça donne le temps de la maturation. C’est une libération qui a été coûteuse et comme on sait qu’on l’a payée cher on ne veut pas la brader, la corrompre, la laisser se déliter sous les coups de boutoirs de l’obscurantisme ou de l’incurie.

Cette libération de la Libye est-elle une victoire de Nicolas Sarkozy et de Bernard-Henri Lévy ?
C’est, d’abord et avant tout, une victoire des Libyens. Après, bien sûr, c’est une victoire de la France qui a été en pointe dans la coalition. Et une victoire personnelle pour le président Sarkozy que j’ai eu plusieurs fois l’occasion d’observer ces six mois et qui m’a surpris dans sa ténacité, sa façon d’avancer sans écouter les sirènes du renoncement, sa détermination. Même quand, comme moi, on n’est pas sarkozyste, ça force le respect. Cela me fait mal d’avoir à le dire, mais c’est la vérité, Sarkozy a fait en Libye ce que Mitterrand n’a, hélas ! pas fait en Bosnie.

La reforma constitucional: l'últim embolic de Zapatero

José García Montalvo:
Lo que parece claro es que se necesita un mecanismo para controlar la tendencia al déficit excesivo de los gobiernos. El objetivo de los partidos políticos es perpetuarse en el poder y, para conseguir dicho objetivo, se ven tentados a utilizar el gasto público para ganar voluntades y votos. Pero mientras un individuo que se endeuda en exceso hoy sabe que mañana tendrá que devolver los préstamos con intereses, con los gobiernos no sucede lo mismo. La deuda que se acumula hoy la pagarán las generaciones futuras con sus impuestos. Por tanto la tentación de extender hoy beneficios y subvenciones a cada vez más ciudadanos es muy fuerte. Los mercados cumplen, entre otras, la función de proteger a las generaciones futuras de los desmanes de los gobernantes presentes. Los mercados imponen una disciplina al déficit y la deuda que acumulan los países para que no vivan permanentemente por encima de sus posibilidades. Normalmente no cierran totalmente el grifo a ningún país pero sí suelen exigir rentabilidades superiores a medida que se acumula la deuda de un país.

La otra posibilidad para controlar la tendencia de los gobiernos al déficit excesivo es dejar que la democracia actúe y la sociedad se imponga constitucionalmente un techo de gasto. En este caso si la regla constitucional es muy flexible tiene poco sentido. Si fuera demasiado restrictiva sería suicida. Además en un país conocido por tener muchas leyes pero no imponer su cumplimiento (como ejemplo reciente la ley de morosidad) este precepto constitucional quedaría en papel mojado rápidamente.

¿Se imaginan al Tribunal Constitucional dictando que seis años antes se superó el límite de déficit de la administración pública? Sigo pensando que es mejor que los mercados evalúen si la deuda de un país es excesiva, aunque a veces puedan equivocarse, que imponer un principio rígido en la Constitución.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Obama s'enfonsa cada vegada més


30 anys de canvis a la indústria musical


(Via El Pandemonium)

Les opcions que li queden a Diallo contra DSK

L'Express:
Une plainte au civil

Sentant peut-être le vent tourner, Nafissatou Diallo a porté plainte au civil contre Dominique Strauss-Kahn le 8 août dernier. Les charges au pénal aient été officiellement abandonnées ce mardi, le civil reste la seule option judiciaire américaine pour la femme de chambre. Aux Etats-Unis, ces deux procès sont distincts et ne se déroulent pas au même moment ni dans le même tribunal. Kenneth Thompson, l'avocat de la plaignante peut espérer voir sa cliente remporter son procès puisque contrairement au pénal, l'unanimité du jury n'est pas nécessaire pour l'obtention de la condamnation de l'accusé. L'accusation peut espérer gagner jusqu'à 20 millions de dollars. Cette fois, le motif de la plainte est "une agression sadique". Aucune date n'a encore été annoncée, mais une procédure civile pourrait prendre jusqu'à un an et demi.

Une plainte contre DSK à Paris

Autre solution envisageable pour les avocats de Nafissatou Diallo, s'appuyer sur le caractère bi-national de cette affaire en déposant une plainte contre l'ancien président du FMI en France. Le code pénal précise que "la loi pénale française est applicable aux crimes et aux délits commis par des Français hors du territoire de la République si les faits sont punis par la législation du pays où ils ont été commis". La plainte pourrait être déposée à tout moment sans attendre les résultats du procès civil.

Si la plainte est déposée, le parquet de Paris a trois mois pour décider si elle est recevable ou non. Une enquête préliminaire sera alors ouverte et un juge saisi de l'affaire. Quatre chefs d'accusation pourraient être avancés: agression sexuelle, séquestration, viol et tentative de viol.

dimarts, 23 d’agost del 2011


Turquia pot bombardejar el Kurdistan però Israel no pot atacar Gaza

Les últimes setmanes el Partit dels Treballadors del Kurdistan, el PKK, ha reprès els atemptats a Turquia, fent diversos morts i ferits. El govern turc ha respòs tornant a bombardejar el nord de l'Iraq i provocant la mort de, com a mínim, set civils kurds 100 kurds, entre milicians i civils.

L'acció turca no difereix gaire del que fa Israel quan ataca Gaza després que terroristes palestins cometin atemptats o llencin cohets contra poblacions jueves frontereres.

La diferència? Que quan ho fa Turquia ningú no diu res però quan ho fa Israel tothom (i de manera especial Ankara) posa el crit al cel i demana que s'obri una investigació independent que permeti condemnar els crims de guerra sionistes.

Encarregarà Ban Ki-moon a Richard Goldstone una investigació sobre els atacs turcs al kurdistan iraquià? Ho farà Amnistia Internacional o HRW? O potser ho denunciarà la nostra intrèpida Trinidad Jiménez?

Hores de treballa al món


(Via)

Sabata

Enric Juliana:
Zapatero (...) ha nombrado albacea a su amigo Pedro J. Ramírez, con tres jugosas confidencias: no veía muy claro el título de matrimonio gay, pero el nombre se lo impuso Pedro Zerolo, fogoso líder de la nueva izquierda madrileña; la promesa sobre el Estatut de Catalunya se la coló en un discurso su asesor Miguel Barroso –para contentar al PSC– y no tuvo tiempo de reflexionarlo; y la legalización de Bildu es cosa de los magistrados felipistas del Tribunal Constitucional. Él, en el fondo, no es responsable de nada. Impresionante.

Les diputacions només cobreixen per elles mateixes el 20% de les seves despeses


dilluns, 22 d’agost del 2011

Pot Barcelona cremar com Londres?

Joan López, professor de la Universitat Abat Oliba CEU:
...¿Puede suceder lo visto en Londres en Barcelona? La respuesta es: ¿Por qué no? Hace unos años lo vimos en Can Anglada en Terrassa. En Salt u otros municipios no hemos estado muy lejos. Las elecciones municipales, donde PxC irrumpió con fuerza en grandes Ayuntamientos como L´Hospitalet o Santa Coloma nos deben hacer ver que no estamos exentos de poder vivir situaciones como las de Londres.

¿Qué pasa si los Ninis se echan a la calle? ¿Qué hacen el 30% de jóvenes de menos de 25 años sin empleo? ¿A que dedican su tiempo y que futuro imaginan para si mismos el 50% de parados que según el Conseller Mena jamás van a encontrar empleo?

Hay más preguntas ¿Cómo actuarían nuestras autoridades? En el Reino Unido el Primer Ministro y la Policía se han puesto las pilas. ¡Incluso saqueadores de 9 años han pasado por delante de un juez ¡

En Barcelona hace dos meses dejamos que los representantes del pueblo, los diputados, fueran vejados y llenados de escupitajos cuando acudían al Parlamento.

Temo que aquí si puede ocurrir un día lo que en Londres. Nuestra situación social y económica no es mejor, todo lo contrario , que la británica… solo que aquí, tal como estamos haciendo con los falsos indignados, lejos de perseguirles, a los saqueadores más de uno les justificaría y, quien sabe, si desde la administración las pagaríamos el catering.

La caiguda de Gaddafi


Els rebels prenen el cor de Trípoli.
La guàrdia personal de Gaddafi s'ha rendit.
Els tres fills de Gaddafi estan detinguts, segons el rebels.
El Tribunal Penal Internaciona confirma la detenció de Saïf al Islam.
Milers de libis ocupen el centre de la capital cridant: "Som lliures!".




divendres, 19 d’agost del 2011

Obama, de derrota en derrota fins a la victòria final

Les noves mesures econòmiques Zapatero comentades per Xavier Sala i Martín

XSM:
1.- Pel que fa als genèrics, ja era hora. No se perquè abans es pagava amb diners publics per productes que es podien comprar més barats. Un exemple de mala gestió pública. La mesura arriba tard pero més val tard que mai.

2.- Pel que fa a que les empreses avancin el pagament d'impostos és una mala idea. És com obligar a les empreses a concedir crèdits al govern. Això no es bo perquè treu liquiditat a les empreses en moments de manca de crèdit i no arregla el problema de fons que és que el deute del govern és massa elevat. Augmentar el deute quan tens un deute excessiu sembla anar en la direcció equivocada.

3.- Pel que fa a la reduccio de l'IVA per la compra de pisos de primera mà és incongruent i demostra que aquest govern no sap el que fa i va donant pals de cec. Si creuen que el problema immobiliari se soluciona amb bonificacions fiscals, per què van treure els avantatges fiscals per la compra de pisos fa nomes uns mesos? És molt contraproductiu que la gent vegi que el líder no sap on va.


Els acords aprovats pel govern aquest divendres.

Per què Egipte juga la carta del terror?

La pau amb Egipte, un dels pilars de la seguretat d'Israel durant dècades, va quedar greument ferida dijous. Els atemptats comesos a plena llum del dia contra objectius israelians just al davant d'un control avançat de l'exèrcit egipci obliga a preguntar-nos pel paper jugat pel Caire en aquesta matança. Incompetència? Maniobra de distracció del govern egipci per desviar la pressiö de la seva opinió pública crítica per la lentitud dels canvis?

Evelyn Gordon sospita més aviat que es tracta d'una tàctica deliberada d'Egipte adreçada a pressionar Israel per anul·lar la disposició central del Tractat de Pau israeliano-egipci: la desmilitarització del Sinaí. Amb un 54% dels egipcis partidaris de la seva cancel·lació, el Caire està intentant des del passat mes de març forçar una revisió de Tractat per permetre augmentar el nombre de tropes egípcies al Sinaí.

El Caire justifica aquesta modificació per la necessitat de millorar la seva capacitat d'actuació contra el terrorisme. Casualment, entre els mesos de febrer i maig, un seguit d'atemptats contra el gasoducte egipci-israelià va deixar Israel sense gas durant unes setmanes. Mai abans havia passat res semblant. Per això Israel va acceptar que Egipte estacionés forces militars adicionals al Sinaí. Tot i això, dos atacas més van tenir lloc el mes juliol, cosa que va donar peu perquè el govern egipci exigís desplegamer més tropes -2.000 soldats amb tancs-, cosa que Israel va acceptar una vegada més.

Ara, l'atac de dijous dóna al Caire l'excusa perfecta per demanar més tropes i la consegüent revisió del Tractat. Però una remilitarització del Sinaí podria ser fatal per a Israel.
This process could repeat itself ad nauseam. And unless Israel halts it, the result will be the erosion of the peace treaty’s greatest achievement, the demilitarization of Sinai. That would leave Israel right back where it was in 1967: facing military annihilation at any moment from an army much bigger than its own.

Bastaba con observarle la sonrisa, sabiendo que, con dedicación y ejercicio, un imbécil puede convertirse en el peor de los malvados. Precisamente por imbécil.

dimecres, 17 d’agost del 2011

El 20-N no servirà per solucionar la crisi

Xavier Sala i Martín:
El problema surgió cuando, en lugar de tratarla [la crisis] como una crisis de deuda con falta de productividad, las autoridades, animadas por el fantasma de un Keynes misteriosamente resucitado, la trataron como si fuera de demanda: Keynes se hizo famoso en los años treinta, cuando diagnosticó que la gran depresión del 29 era una crisis de demanda y recomendó el aumento del gasto público financiado con deuda. Desde entonces, sus seguidores piensan que todas las recesiones son de demanda y siempre recomiendan aumentar el gasto público. Y es posible que la de 1929 fuera una crisis de demanda, ¡pero eso no quiere decir que todas las crisis lo sean! En cualquier caso, en el 2008 todos los gobiernos del mundo se dedicaron a aumentar el gasto público.

Por desgracia, la crisis no era de demanda sino de exceso de deuda. Y como los ingresos fiscales habían caído, el aumento de gasto que nos tenía que salvar sólo se podía financiar con endeudamiento. La deuda pública se disparó y nos encontramos en una situación paradójica y esquizofrénica, ya que una crisis de exceso de deuda se intentaba solucionar con (por favor, no se rían)… ¡más deuda! ¡Era como intentar cuidar el alcoholismo con dosis intensivas de vodka! No hace falta ser muy listo para ver que esta locura sólo podía empeorar las cosas y, naturalmente, las cosas empeoraron.

Y es que también se popularizó la burda idea de que los mercados no funcionan y que el Estado ha de intervenir masivamente, y eso llevó a los gobiernos a querer rescatar a todo el mundo que no podía pagar, desde bancos hasta gobiernos amigos. Lo hacían como si sus recursos fueran ilimitados aunque, en realidad, no tenían ni un euro y todo lo que gastaban en rescates no hacía más que aumentar la deuda pública. Hasta que llegó el día en que los prestamistas dudaron de su capacidad de devolver el dinero. Primero desconfiaron de los gobiernos periféricos de Grecia, Irlanda y Portugal. Después de Italia y España. Ahora aparecen dudas sobre Francia y Estados Unidos. Pronto desconfiarán de Alemania.

Fíjense ustedes que (Irlanda y Grecia aparte) los acreedores no dudan de que los países tengan bastante dinero. Todo el mundo sabe que en Estados Unidos hay bastantes dólares para pagar lo que haga falta. Desconfían de la capacidad política de sus líderes de apropiarse de los recursos necesarios para pagar las deudas. Los problemas no llegaron a EE. UU. hasta que demócratas y republicanos juguetearon con la insolvencia intentando obtener réditos electorales. En España, no sólo dudan de la capacidad del Gobierno actual (que hace trampas cuando dice que reduce el déficit, cuando lo que hace es pasarlo a los gobiernos autonómicos y locales) sino también de Rajoy, que afirma ilusamente que impondrá un plan de austeridad sin dolor. Como eso es una quimera (la austeridad comportará dolor), los mercados no creen ni que las elecciones del 20-N solucionen el problema.

DSK: L'informe mèdic confirma la violació

L'Express:
Le médecin écrit: "Confusion, douleurs musculaires, tension." Il précise qu'elle réitère la même description de l'agression sexuelle: "La patiente déclare: "Il m'a poussée vers le bas et m'a enfoncé son pénis dans la bouche." Elle souffre de l'épaule gauche, mais, selon elle, beaucoup moins qu'en début d'après-midi." Un scanner ultérieur révélera une rupture du ligament.

Le médecin décrit de manière succincte le comportement de la victime. "En larmes. Elle relate l'incident sur un mode narratif. Elle s'interrompt, marque des pauses, en décrivant l'acte de fellation." Le récit de la victime présumée, recueilli dans le rapport médical, a été reproduit dans le texte de la plainte civile déposée en son nom par Ken Thompson: "L'homme nu aux cheveux blancs verrouille la porte et l'entraîne sur le lit" pour une première tentative, puis au fond du couloir, où il déchire ses collants, saisit "la partie extérieure de sa zone vaginale", "enfonce profondément son pénis dans sa bouche en la saisissant par les cheveux". Jusqu'à l'émission du sperme dont elle décrit le goût et "qu'elle crache sur la moquette".

La dernière page du rapport médical comporte un schéma de la zone vaginale de la victime, un élément standard des formulaires de ce type. La partie inférieure du vagin de la patiente, la "fourchette postérieure", est hachurée au crayon pour marquer l'emplacement d'un traumatisme. A droite sur la page, le praticien a inscrit au stylo rouge "rougeur sur la fourchette". Il précise encore la localisation: "5 and 7 o'clock." Entre "5 et 7 heures", comme sur le cadran d'une montre. Le reste du feuillet est occupé par une "check-list" de la zone vaginale de Nafissatou Diallo, requise pour toutes les victimes de viol. Seule la ligne consacrée à la "fourchette postérieure" comporte un commentaire: "Trauma" (traumatisme).

Le rapport conclut: "Diagnostic: agression. Cause des blessures: agression. Viol."


dimarts, 16 d’agost del 2011

¡Vivan la caenas!

John Carlin:
Conocí una vez a un jesuita inglés que vivía en Crossroads, un gueto sudafricano muy pobre. Sus parroquianos, que disfrutaban mucho de sus misas, le habían dado un nombre en xhosa, el idioma de Mandela, que significaba Alegría. Esto fue durante los ochenta, la época más conflictiva del apartheid. Los habitantes de Crossroads, indignados, chocaban a diario con la policía.

En un enfrentamiento murieron tres jóvenes negros.Unas 10.000 personas desfilaron por Crossroads tras los ataúdes. A la cabeza estaba Alegría, cargando una cruz. La policía empezó a disparar y todos salieron corriendo salvo Alegría, que alzó la cruz al cielo, expuso su pecho a las balas y gritó una y otra vez, "Fuck off! Fuck off! Fuck off!" (piensen en algo entre "hijos de puta" y "a tomar por culo" y tendrán una idea del concepto que quería transmitir el representante del Vaticano en Crossroads a los defensores de la ley).

Hay pedófilos y, supongo, bastantes más pecadores mortales en el seno del clero católico. Pero también hay muchos héroes como el padre Alegría, varios de los cuales he conocido a lo largo de 30 años recorriendo las tierras abandonadas por Dios.

Los progres que se preparan para manifestarse contra el Papa en Madrid esta semana gritarán todo tipo de consignas -"De mis impuestos al Papa cero" y tal-, pero en el fondo lo que les motiva es un rechazo visceral ("Fuck off, Rat-zinger!") a la Iglesia. Porque en España uno difícilmente puede ser progre si no es anticatólico. La gente vive presa del pasado, incapaz de liberarse del trauma religioso del franquismo, encadenada emocionalmente a la Iglesia in saecula saeculorum. ¡Qué aburrimiento! ¡Libérense ya! Pasen del papismo de una santa vez. Que los jóvenes católicos vayan a orar con su pontífice en paz, que entre ellos, como en todo el mundo, hay gente buena y gente mala.

Y si me equivoco, y si la base de todo el alboroto que se va armar alrededor de la visita del Papa es puramente racional, pues seamos consecuentes. Abandonemos aquella ortodoxia progre que reza que hay que ser respetuosos y tolerantes con el islam. Juzguemos a todos los musulmanes también por sus ayatolás, Rouco, o sus terroristas suicidas, que no hace mucho mataron (con perdón de El Mundo) a 191 personas en Madrid. Y, ya que estamos, vayamos a manifestarnos contra aquellos grandes defensores de la ley sharía, la familia real saudí, que debe de estar de vacaciones por Málaga en estas fechas. ¿Alguien se anima?

dimecres, 10 d’agost del 2011

Els fruits amargs de la permisivitat multicultural



Damian Thompson: "Les arrels d'aquests fets terribles són moltes i molt enredades, però per ara ens centrarem en una: com les escoles al Regne Unit s'han mostrat impotents davant d'una cultura de les bandes que rebutgen tots els preceptes de la nostra la societat liberal. Una cultura violenta, sexista, homòfoba i racista, i tot i això àmpliament tolerada per molts membres de la comunitat de negre, que han perdut el control de la seva joventut. La violència física està constantment present en moltes escoles, i difícilment se'n pot culpar als mestres. Això no obstant, hem i debem culpar les escoles i les autoritats educatives que han acceptat deixar un espai per a la cultura de les bandes en la vida dels nens perquè creuen que és una expressió autèntica de la identitat dels afro-caribenys i asiàtics. Veiem moltes cares negres a les nostres pantalles aquesta nit, però és una llàstima que l'atenció no se centri per igual en tots els multiculturalistes blancs que han fet possible aquesta atrocitat."

dimarts, 9 d’agost del 2011

El malbaratament keynesia de l'Obama es evident

Xavier Sala i Martín: A tots els que diuen que els actuals deficits no han estat causats per un augment de la despesa publica sino per una caiguda dels ingressos per la crisi: mireu aquesta grafica. El malbaratament keynesia de l'Obama es evident.


Xavier Sala i Martín: Fa anys que ho vaig dient: no ens enfrontem a una crisi de demanda. Per tant, les politiques de demanda fracasaran. No es pot solucionar un problema d'exces de deute (privada) amb un augment geganti de deute (public). Sort que gent com el Ken Rogoff ho entenen. A veure si a ell li fan mes cas.

Xavier Sala i Martín: La caiguda de la borsa te una importancia relativa. Indica que els analistes pensen que la recuperacio a USA i EU es mes lenta del que esperaven fa uns mesos. Aixo em preocupa relativament poc. El que preocupa de veritat es la davallada dels preus dels commodities (petroli a 84$/barril!). Aixo indica que la "leve desaselerasion" pot estar arribant als paisos emergents (Xina). I aixo si que seria un desastre.

Per què es va rendir el Japó?

La decisió del president Truman de llançar dues bombes atòmiques sobre el Japó ha estat durant molt temps una font de controvèrsia. Per a uns, atacar població civil mai pot ser justificat i més quan el Japó semblava a punt de rendir-se. Per altres, la derrota del Japó per mitjans convencionals hagués comportat un nombre molt més gran de víctimes, no només militars sinó també civils. Aquesta disjuntiva moral es va decantar a favor dels primers quan, en la dècada del 1960, una "escola revisionista" d'historiadors va "confirmar" que el Japó estava molt a prop de la rendició abans d'Hiroshima i que, per tant, l'atac nuclear no era necessari, i que si Truman hi va donar el vistiplau va ser sobretot per intimidar la Unió Soviètica en el començament de la guerra freda.

Ara, l'historiador japonès Tsuyoshi Hasegawa, professor de la Universitat de California, ha rebutjat les tesis revisionistes aportant noves dades que evidencien que el Japó no estava disposat a rendir-se abans d'Hiroshima i que tampoc ho va estar immediatament després de l'explosió atòmica, com els tradicionalistes sempre han sostingut. Segons Hasegawa, el cop de gràcia que va determinar la rendició hauria estat la declaració de guerra de la URSS al Japó pocs dies després d'Hiroshima.

Albert Camus podria haver estat assassinat pel KGB

El diari italià Il Corriere della Sera ha suggerit que espies soviètics podrien haver estat al darrere de l'accident de trànsit  que va acabar amb la vida de l'escriptor francès, Albert Camus, la matinada del 4 de gener del 1960 a l'esclatar una roda del cotxe que conduïa i xocar contra un arbre.

La hipòtesi es basa en declaracions de Giovanni Catelli, un acadèmic italià i poeta que va assenyalar que un passatge en un diari escrit pel famós traductor i poeta txec Jan Zábrana, publicat al llibre titulat Cely Zivot, no figurava en la traducció italiana del mateix.

En el paràgraf que falta, Zábrana va escriure: "Vaig escoltar una cosa molt estranya de la boca d'un home que sabia moltes coses i deia tenir informació de moltes fonts. Segons ell, l'accident que va costar la vida a Camus el 1960 va ser organitzat per espies de la Unió Soviètica. Van danyar un pneumàtic del cotxe amb un sofisticat equip perquè la roda esclatés quan el cotxe corregués a gran velocitat."

"L'ordre va ser donada personalment per [Dmitri Trofimovic] Shepílov [el ministre d'Exteriors soviètic] com a reacció a un article publicat en Franc-tireur [una revista francesa] el març del 1957, en la qual Camus el va atacar, anomenant-lo de manera explícita, per la seva resposabilidad en la invasió d'Hongria" pels tancs del Pacte de Varsòvia. Per si això no fos poc, Camus havia demanat també públicament que Boris Pasternak fos guardonat amb el premi Nobel de Literatura.

Versió en anglès de The Guardian.

dissabte, 6 d’agost del 2011

Criminal sense semblar-ho

Mig món es va mobilitzar contra la decissió de George W. Bush d'envair l'Iraq per derrocar el règim filonazi de Saddam Hussein. Imagineu-vos el que hauria passat si enlloc d'això Bush hagués decidit donar suport a unes reformes cosmètiques per rentar la cara al règim baazista, assegurant així la continuitat en el poder del dictador. No ho sabem, però el que si sabem és el que ha passat quan ho ha fet Obama: res de res.

Obama, enlloc d'intentar acabar amb l'altra dictadura baazista del Pròxim Orient i encarrilar Síria cap un règim democràtic, ha preferit  deixar massacrar el poble siri, que ha sortit al carrer contra la dictadura, a canvi d'acceptar unes reformes polítiques cosmètiques, l'essència de les quals és garantir que el poder continuarà a les mans del clan Assad.

Què és més criminal, derrocar el dictador o perpetuar-lo en el poder? Qui vulnera més el dret internacional, el que acaba amb un règim de terror que incompleix sistemàticament la legalitat o el que li facilita vies de supervivència?

Agradi o no, aquesta és la gran diferència entre Bush i Obama. Bush es va implicar, va donar la cara, va assumir els errors i no va tirar la tovallola -tot i tenir-ho tot en contra- fins aconseguir derrotar militarment a Al Qaeda i estabilitzar un règim pluralista a Bagdad. Obama, pel contrari, no s'implica, no dóna la cara, no aposta clarament pels demòcrates ni condemna inequívocament els dictadors. Obama, tan socialdemòcrata ell, prefereix la componenda i l'ambiguïtat.

La guerra és sempre brutal i qui l'assumeix córre el risc de semblar un criminal sense ser-ho necessàriament. Però qui poguent evitar la massacre d'innocents i la violació en massa dels drets humans fonamentals no només ho ignora sinó que abona la impunitat del poder, probablement sigui un criminal sense semblar-ho.

Comença la gran tempesta (XSM dixit)


ADDENDA.- Els EUA han estat degradats, i Obama també
The Left will and is already blaming the Tea Party and Republicans. The Right will and is blaming the growth of the federal debt and the refusal to deal with the unsustainable path created by the entitlement programs. This is a grinding battle that will lead to an intellectual and ideological stalemate. There’s truth to the Leftist charge that the conservative Republican decision to use the debt ceiling fight as leverage to force a cut in the national debt at a particularly risky time was unsound. But that is nothing next to the liberal fantasy that the U.S. can stay on the present course is the most destructive notion in present-day politics.

But the ideological stalemate does not mean the political fallout will be evenly distributed. This is a colossal disaster for Barack Obama, and anybody who says otherwise is kidding himself or trying to spin you. We know that the election of 2012 is going to be fought on jobs, the economy, and the wisdom of health care. But now the GOP has an overarching theme that I predict will be at the core of a $500 million advertising campaign: “America needs its good name back.”

dimarts, 2 d’agost del 2011

The New York Times abandona Obama

Fa poc, "El País" abandonava Zapatero. Ara és el New York Times el que comença a abandonar Obama. En un article editorial, Ross Douthat acusa Obama de ser un president triplement fracassat:

1.- Fracassat per no presentar cap pressupost
2.- Fracassat per no saber liderar la guerra de Líbia i
3.- Fracassat per no fer cap proposta sobre el nivell d'endeutament, limitant-se a criticar la política quan ell és el màxim líder polític.

The administration would no doubt blame this judgment on the steady stream of miserable economic news. But it should save some of the blame for its own political approach. Ever since the midterms, the White House’s tactics have consistently maximized President Obama’s short-term advantage while diminishing his overall authority. Call it the “too clever by half” presidency: the administration’s maneuvering keeps working out as planned, but Obama’s position keeps eroding.

Start with the first round of deficit debates this winter. After the Republican sweep, the White House seemed to have two options: double down on Keynesian stimulus or pivot to the center and champion deficit reduction. Instead, Obama chose to hover above the fray, passing on his own fiscal commission’s recommendations and letting the Republicans make the first move.

The strategy worked, in a sense. Goaded by the president’s evasiveness, Paul Ryan and the House Republicans put forward a detailed long-term budget proposal of their own, whose Medicare cuts proved predictably unpopular. But while the subsequent policy debate favored Obama, the optics of the confrontation diminished him. The chairman of the House Budget Committee looked more like a leader than the president of the United States.

Then came the spring’s great foreign policy dilemma, the civil war in Muammar el-Qaddafi’s Libya. The president (wisely) didn’t want to put America’s blood and treasure on the line for the rebels, but he also didn’t want to take responsibility for letting Qaddafi crush the revolt. So the White House opted for a kind of quasi war, throwing just enough military power at the problem to ensure a stalemate and then punting responsibility to our NATO allies. An Obama adviser told The New Yorker’s Ryan Lizza that the president was pioneering a new American way of statecraft: “Leading from behind.”

Again, the strategy worked, sort of. An immediate humanitarian crisis was averted, and Libya quickly fell out of the headlines. But it left Americans to contemplate a peculiar and unpresidential spectacle: The leader of the free world taking the country to war while pretending that he wasn’t, and then effectively washing his hands of the ultimate outcome — which, 135 days and counting later, is still very much in doubt.

The same pattern has played out in the debt ceiling debate. Instead of drawing clear lines and putting forward detailed proposals, the president has played Mr. Compromise — ceding ground to Republicans here, sermonizing about Tea Party intransigence and Washington gridlock there, and fleshing out his preferred approach reluctantly, if at all.