Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 30 de setembre de 2011

Dones armades


"Noies amb armes de foc", el nou llibre del fotògraf  Lindsay McCrum trenca prejudicis i estereotips.

Dos escàndols amenacen Obama

Matt Mackowiak:
The FBI recently raided the California headquarters of Solyndra, a solar-panel manufacturer that received more than $500 million in public funds under Obama’s stimulus package. Last month, the firm filed for bankruptcy protection, with plans to lay off 1,100 employees. The Wall Street Journal reported that the company was violating the terms of its federal loan as long ago as 2010.

The White House was philosophically invested in Solyndra, too. Vice President Biden spoke via satellite at its groundbreaking. Obama toured its headquarters, saying, “It’s here that companies like Solyndra are leading the way toward a brighter and more prosperous future.”

These facts alone would add up to a scandal. But a more troubling story is emerging with evidence that White House officials pressured the Energy Department and Office of Management and Budget to move quickly on Solyndra. One OMB official wrote in an e-mail to a coworker, “The optics of a Solyndra default will be bad. … The timing will likely coincide with the 2012 campaign season heating up.”

Solyndra executives contributed generously to Obama’s 2008 campaign. According to news reports, one of the company’s largest investors, George B. Kaiser, was a frequent White House visitor who raised more than $50,000 for the campaign, which would make $535 million an astonishingly strong return on investment. Despite that, Obama’s top political adviser, David Axelrod, who had a West Wing office when the federal funds were approved, told a Chicago radio station, “I don’t know anybody associated with Solyndra, and I know nothing about the project".

Last week, when Congress held the first of what will likely be many hearings on the scandal, Solyndra executives invoked their Fifth Amendment right not to incriminate themselves. And this week, we learned that top Obama advisers had warned that the federal loan program in question was risky in October 2010.

The other gathering scandal concerns Fast and Furious, an ill-conceived Justice Department operation intended to track illegal guns in Mexico by allowing U.S. gun shops to sell them to traffickers and other criminals south of the border. So far, guns sold in the operation have been linked to more than 10 violent crimes in the United States, including the murder of Border Patrol Agent Brian Terry.

Dislèxia rotular?


Diuen que es tracta d'un error i que enlloc de putilla havia de dir de puntilla o de pitillo. Però el cert és que, segons diuen, n'han venut a carretades.

Aquesta història de la suposada dislèxia del retolador em recorda el cas d'un amic que en els últims anys de la dictadura franquista era linotipista d'un diari local del Movimiento i, de tant en tant, picava Caca Consistorial en lloc de Casa Consistorial i després ho atribuia al follet de la imprempta!
The Economist vincula Sandro Rosell amb la corrupció del futbol brasiler


dijous, 29 de setembre de 2011

El nivell educatiu no és garantia de civilitat

Avui, uns 400 dels 40.000 professionals sanitaris públics que hi ha a Catalunya han tallat dos carrers de Barcelona i han assaltat l'ICS. Una vintena dels manifestants han entrat a la sala de negociació i l'han interromput. Una metgessa o infermera, com es pot veure a la imatge (i si cliqueu, al vídeo) ha pujat sobre la taula i ha patejat els papers.Hi ha pocs precedents d'actuacions tan irracionals en un conflicte laboral. El nivell educatiu no és garantia de civilitat.

ADDENDA:  Els senyorets metges que actuen com vàndals, tallant carrers i ocupant edificis, no fan un favor a ningú. Al contrari, perjudiquen a altres persones que també tenen problemes per la crisi. Altres persones que busquen solucions sense perjudicar a tercers. Com per exemple aquest grup de metges, sense filiació sindical coneguda, que s'han ofert a operar gratis a Bellvitge o a rebre visites sense cobrar a Sant Pau.

"Médicos del Hospital de Bellvitge se ofrecen para operar gratis a enfermos de cáncer"

Un altre mite que cau


El "progre" de Clooney de farra amb el "fatxa" de Berlusconi


Vanity Fair.it / El País

dimecres, 28 de setembre de 2011

Batalla campal a l'ONU entre agents de seguretat i els guardaespatlles d'Erdogan

Com més CO2 per càpita emet una nació, més net és l'aire de les seves ciutats

Antón Uriarte:
La Organización Mundial de la Salud acaba de publicar un estudio referido a 1.081 ciudades repartidas por todo el globo sobre la limpieza del aire urbano. El parámetro escogido es el de las partículas en suspensión que tienen un diámetro de 10 micrómetros o menos (PM10), las que suelen formar la "boina" de contaminación urbana.

Las ciudades más sucias son las de los países subdesarrollados y gana la capital de Mongolia, Ulan Bator. Las ciudades de aire más limpio son las de Estados Unidos y Australia, que son las naciones que más CO2 per cápita emiten, 20 toneladas por habitante y año (y en Mongolia solamente 4). La mayor parte del CO2 emitido en los países ricos proviene de las centrales térmicas de producción de electricidad que abastecen a las ciudades y la electricidad consumida es una energía limpia que no emite partículas contaminantes.

Sala i Martín adverteix Artur Mas

El mur del Xavier:
ArturMas i liders de CIU: Als Estats Units, l'impost sobre la renda va ser imposat de manera "TEMPORAL" al 1861 per finançar la guerra civil. El tipus impositiu era del 3% i nomes grabava les "GRANS FORTUNES" (us sona la cantarella?) Avui dia, l'impost sobre la renda continua viu, i el tipus impositiu no es del 3% (arriba al 35%), ni grava les rendes mes altes sino a les classes mitjes! ES CLAR QUE NOMES FA 146 ANYS QUE HA ACABAT LA GUERRA CIVIL!!!! Compte, perque no hi ha res mes permanent que un impost temporal!!!

L'expert financer de la BBC era un farsant

La majoritària premsa socialdemòcrata d'aquest país -fins i tot la que no hauria de ser-ho- es va esplaiar ahir a gust difonent una entrevista que va fer la BBC a un "expert" financer que posava el sistema de potes enlaire. Doncs, bé, tot era fals. L'expert no era un trader, sinó algú que buscava notorietat. No vull posar-me medalles, però ahir vaig penjar aquesta anotació al meu mur de Facebook: Per què li fan el joc a imbècils d'aquest calibre? Era tan caricaturesc el que deia Alessio Rastani que ningú amb dos dits de front podia empasar-ho, llevat és clar dels malalts ideològics que sempre estan disposats a combregar amb rodes de molí per demostrar la maldat del mercat. Espero que els mitjans que van publicar la farsa tinguin avui la dignitat de rectificar-la de manera equivalent.

dimarts, 27 de setembre de 2011

El que hi ha darrere les imatges


Photojournalism Behind the Scenes [ITA-ENG subs] from Ruben Salvadori on Vimeo.

El problema és la seguretat, no els assentaments

Israel vol la pau amb un Estat palestí, però els palestins volen un Estat sense pau amb Israel. Aquesta frase del discurs de Benjamin Netanyahu davant l'Assemblea General de l'ONU, en resposta a la intervenció uns minuts abans de Mahmud Abbàs demanant el reconeixement internacional immediat de l'Estat palestí, resumeix perfectament quina és la situació i qui la bloqueja. A la comprensible demanda d'Israel que qualsevol acord ha de garantir la seguretat del poble i de l'Estat jueu, Abbàs hi respòn demanant la proclamació unilateral de l'Estat palestí, al·legant que el creixement dels assentaments fa impossible la negociació.

Encara que costi d'entendre, la demanda d'Abbàs ha fet forat. En els últims temps, algunes instàncies internacionals han intentat equiparar la demanda palestina d'aturada dels assentaments amb la demanda israeliana de seguretat, com si els dos plats de la balança fóssin equivalents. Pitjor encara, han intentat banalitzar la posició jueva qüalificant-la "d'obssessió" quan no de paranoia, sense voler entendre que pels israelians és molt més important la seguretat que els assentaments.

És probable que els israelians tinguin més por de la que haurien de tenir, ja que en tots aquests anys han demostrat a bastament que poden defensar-se i derrotar els enemics que els encerclen, però el sentiment de vulnerabilitat, agradi o no, forma part de l'ADN jueu. I no per una ficció mental, sinó per la realitat brutal de la seva experiència històrica i vital: de la diàspora als progroms, de l'Holocaust a les guerres amb els àrabs, dels atemptats terroristes a les amenaces iranianes de destrucció massiva.

Aquesta experiència traumàtica no és només un record històric sinó una realitat que es viu, resumida i concentrada, a l'Israel actual. Encara queden avis o besavis a moltes families amb un nombre tatuat al braç pels nazis; de tant en tant encara arriben jueus que fugen de països on són perseguits o mantinguts com a ciutadans de segona; gran part de les famílies israelianes ha viscut directament sis guerres en 50 anys i un nombre considerable d'elles han perdut parents, amics o coneguts en atacs i atemptats. Aquesta situació de tensió permanent ha fet que en els últims anys l'emigració de jueus superés a la immigració. Davant la dificultat d'arribar a una pau veritable, n'hi ha que no volen que els seus fills visquin permanentment amb l'ai al cor i opten per marxar. La seguretat, doncs, no és un caprici pels jueus, és la seva supervivència en pau i tranquil·litat.

Pel contrari, les exigències "irrenunciables" dels palestins són moltes i més difuses i la seva prioritat varia segons el moment. Des de la segona Intifada, són els assentaments. Certament, aquest és un tema important, ja que una extensió ilimitada de les colònies acabaria fent inviable un estat palestí. També és cert que en la democràcia israeliana, com a molts altres llocs, hi ha sectors ultranacionalistes i minories religioses, més o menys delirants, partidàries del Gran Israel bíblic i que estiren en aquesta direcció. Minories que, segons l'aritmètica democràtica del moment, poden condicionar les majories de govern i crear situacions compromeses.

Però la realitat és que hi ha un ampli consens a la societat israeliana sobre els termes i les circumstàncies en que els assentaments han de ser intercanviats per la pau.

Quan Israel va firmar el Tractat amb Egipte va retornar tots els territoris conquerits i, més recentment, quan va abandonar Gaza, va desmantellar els 21 assentaments existents, amb una població a l'entorn de les 7.000 persones. La situació a Cisjordània, però, és diferent, ja que el nombre de colònies o assentaments s'acosta als 150, amb un població de 450.000 persones (dades del 2006). Sovint, però, les xifres que es dónen solen ser enganyoses ja que comptabilitzen com a colònies poblacions jueves milenàries com la d'Hebrón, o bé consideren com a "assentaments" tota nova edificació a Jerusalem Est, com si la ciutat estigués clarament dividida entre una part jueva i una altra palestina. Actualment, Jerusalem és un mosaic de barris jueus, àrabs i mixtes on res impedeix als residents àrabs desplaçar-se cap a barris predominantment jueus. De fet, l'única vegada que la part oriental de Jerusalem va ser exclusivament àrab va ser entre 1949 i 1967, i es devia a que Jordània va ocupar la zona i va expulsar per la força a tots els jueus..

En totes les negociacions que hi ha hagut fins ara, Israel només ha defensat la permanència sota control israelià de dos o tres conglomerats residencials jueus. Per a la resta, es contemplen les opcions del desmantellament o de la permanencia però com a ciutadans de l'estat palestí, de la mateixa manera que hi ha més d'un milió de palestins que son ciutadans de l'estat jueu i que no volen de dixar de ser-ho. Lamentablement, d'aquesta segona opció l'Autoritat Palestina no en vol ni sentir a parlar. En canvi, si que parla contínuament del retorn dels refugiats palestins a l'interior de les fronteres d'Israel.

El problema dels assentaments, doncs, no és ni el principal ni el més urgent dels problemes entre Israel i els palestins. El més urgent és que els palestins acceptin negociar sense condicions prèvies una pau creíble a canvi d'un estat viable. Un estat que tindrà unes hipoteques temporals, com la desmilitarització i l'existència de zones de control militar israelià, que aniran despareguent a mesura que es restableixi la confiança mútua i la democràcia avanci i es consolidi a la regió. És a dir, quan hi hagi un estat palestí sorgit d'un acord de pau amb Israel i no d'un estat palestí nescut en conflicte amb l'estat jueu.

El nou himne nacional espanyol

La Generalitat llençarà 1,4 milions d'euros perquè hi hagi pel·lícules doblades al català



Antoni Albert:
A los regresistas no se les puede hablar de la Internet de las cosas (Internet of Things), no se les puede preguntar por los dispositivos smart (smart devices), no se les puede interrogar sobre el 3D printing ni por las smart cities porque no saben nada o, si lo saben, saben que todas esas maravillas tech que están en el candelero de lo que será la inmediata Internet 3.0, no tendrá ninguna pata en su territorio, no tendrá ningún gancho en su geografía, no tendrá ningún sostén en su gente escasamente esforzada y tecnificada, porque, como han vivido durante décadas soñando pasados imposibles, no han tenido tiempo, ni ganas, ni inteligencia para situarse en la línea de salida hacia un destino tech que será duro, pero a la vez creativo y estimulante. Ahí, lamentablemente no se espera a los regresistas. Estos están por el regreso hacia un pasado que sólo existió en sus mentes. Esperemos que Barcelona, en Cataluña, en plena península ibérica, deje de ser la capital de esta epidemia.

Per què una pena de mort és notícia i una altra no?

Barcepundit:
EL MISMO DÍA que Troy Davis fue ejecutado en Georgia, con eco en todo el mundo, en Texas le fue administrada la pena de muerte a Lawrence Russell Brewer, un supremacista blanco que asesinó de forma particularmente cruel (atándolo con una cuerda a su coche y arrastrándolo) a James Byrd Jr., de raza negra. Igual me lo perdí pero, ¿alguien vio alguna información sobre esto en los medios de comunicación españoles? Si no, ¿por qué?

diumenge, 25 de setembre de 2011

Obama, pitjor o igual que Bush (Gallup)

Sembla que el títol concedit a Bush de pitjor president de la història no ha durat gaire.La majoria dels nord-americans creuen ara que Obma és pitjor o igual que Bush, segons una última enquesta Gallup.

dijous, 22 de setembre de 2011

Els palestins no han volgut mai l'estat que els va oferir la partició

És tant emocionant que els palestins demanin finalment un Estat, que estic a punt de plorar. Durant gairebé 65 anys hi han estat de cul i quan han tingut l'oportunitat de començar a bastir-ne un a Gaza i Cisjordània no ho han fet. Enlloc de construir escoles, hospitals, carreteres i institucions decents i democràtiques, s'han dedicat a matar-se entre ells, a posposar eleccions "sine die", a violar els drets humans dels seus ciutadans, a atemptar contra civils jueus, a bombardejar les poblacions israelianes limítrofes, a inculcar als seus infants l'odi a Israel i a viure corruptament de l'ajuda internacional. Ara, però, volen que el món els reconegui l'esforç regalant-los la cadira 194 de les Nacions Unides.

Des del 1947, quan l'ONU va aprovar la partició de Palestina en un estat jueu i un altra d'àrab, fins als acords de pau d'Oslo del 1992, mai no havien volgut ni sentir a parlar de constituir un estat palestí. Per què? Doncs, perquè acceptar l'estat previst a la partició era acceptar també l'existència d'Israel. L'objectiu de tots els moviments palestins haguts i per haver no ha estat mai el compartir la terra promesa, amb un estat per a cada poble, sinó la destrucció de l'Estat hebreu. Un objectiu compartit per la majoria dels estats àrabs, que han intentat portar-lo a la pràctica reiteradament al declarar la guerra a Israel quatre vegades: el 1948, el 1956, el 1967 i el 1973.

Aquest escenari va semblar que canviava amb la fi de la guerra freda, que va deixar sense suport financer a un Yàssir Arafat que ja començava a ser contestat pel creixent islamisme palestí. Amb una direcció envellida, amb l'esclat d'una Intifada als territoris ocupats que s'escapava al control de la direcció palestina i amb l'evidència que no era possible derrotar Israel ni amb la guerra ni amb el terrorisme, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina es va veure obligada a negociar. Els acords d'Oslo van permetre crear una Autoritat Palestina autònoma i endegar un procés que hauria de culminar amb la creació d'un estat palestí en bon veïnatge amb Israel. Però els palestins, atiats ara per Hamàs i la Jihad Islàmica, continuen sent reticents a reconèixer l'existència de l'estat hebreu. Alguns palestins ho han acceptat amb realisme sincer, però la majoria ho considera una etapa transitòria, un replegament tàctic en la lluita cap a una sola Palestina, des del riu Jordà fins a la mar Mediterrània.

Aquesta realitat política i sociològica explica en gran part les reiterades negatives d'Arafat a culminar el procés de pau. Així, quan el primer ministre laborista Ehud Barak va oferir, en les negociacions de Camp David II i Taba, reconèixer la jurisdicció del futur estat palestí sobre gairebé el 95% dels territoris ocupats, així com donar als palestins responsabilitats importants en l'administració y el govern del Jerusalem oriental, Arafat va dir no. Més preocupat per mantenir la poltrona que per avançar en la resolució del conflicte, va acusar els israelians d'oferir coses innaceptables i va donar llum verda a la segona Intifada. Tot i que la propaganda ha volgut responsabilitzar Ariel Sharon d'haver-la "provocat" amb la seva visita al recinte exterior de la mesquita d'Al Aqsa, la investigació feta per la Comissió Mitchell ho va descartar, assegurant que la violència palestina hauria esclatat igualment.

Però a diferència de la primera Intifada, basada en manifestacions al carrer relativament pacífiques (1.162 palestins i 164 israelians morts en sis anys), la segona ha estat una Intifada armada, que en 10 anys ha mort 5.500 palestins, 1.214 israelians i 64 estrangers. Els atemptats contra civils israelians van arribar al paroxisme (140 atemptats, la majoria suïcides, que van matar 542 israelians entre el 2000 i el 2007), enterrant el procés de pau i portant a Israel a erigir un mur de separació que, malgrat totes les crítiques, ha permès acabar pràcticament amb la infiltració a Israel de terroristes palestins.

En aquest context, seria un despropòsit que l'ONU reconegués ara com a estat independent els territoris palestins. Seria com desllegitimar totes les Resolucions, Acords i Tractats que tants esforços polítics i diplomàtics han costat (des de les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat als acords de pau firmats el 1995 entre el govern d'Israel i l'OAP passant pels acords de pau de Camp David entre Egipte i Israel). Però sobre tot, el que s'estaria fent és dinamitar la filosofia, la pedra angular del procés de pau, resumida en la fórmula "terra a canvi de pau".

Una fórmula que pressuposa que les fronteres definitives entre els dos estats seran fruit de la negociació i no de la imposició i que la creació del nou estat no ha de comportar una amenaça a la seguretat d'Israel. Tot i la confusió creada per la redacció del text de la resolució 242 (que estableix, segons la versió anglesa o francesa, la retirada "de territoris" o "dels territoris" ocupats el 1967) la voluntat dels seus redactors i dels països que la van votar era clara. Com va explicar Lord Caradon, l'embaixador britànic a l'ONU que la va redactar: "hauria sigut un error acceptar la demanda del retorn d'Israel a les seves posicions del 4 de juny del 1967, per què aquelles posicions eren indesitjables i artificials" per indefendibles.

I això és precisament el que vol Mahmud Abbas amb la demanda de reconeixement de Palestina com a Estat per les Nacions Unides. Vol evitar reconèixer Israel com a estat jueu en fronteres reconegudes i segures, vol eludir la responsabilitat d'un compromís negociat amb els israelians i, sobre tot, vol que el miratge de l'estat palestí el permeti seguir arrapat a la mamella del poder. Per posar-se a plorar.

dimarts, 20 de setembre de 2011

L'herència del Tripartit

L'auditoria dels comptes de la Generalitat realitzada per la firma Deloitte ha fet una fotografia de la situació econòmicofinancera a final de 2010 amb la documentació facilitada pels departaments de la Generalitat i les seves entitats, i la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE). L’objecte del treball es refereix a l’Administració General de la Generalitat i a 23 entitats dependents, les que tenen un pressupost inicial superior a 200M€ a més d’ADIGSA.

Els resultats són aquests:

1.- Confirma un dèficit el 2010 del 4,22% del PIB, que suma 8.352 milions d'euros.

2.- Constata l'existència de despeses ajornades fins a més enllà de l'any 2020 per un total de més de 54.000 milions, d'aquests més de 28.000 milions corresponen a Obres Públiques, però en molts casos són lloguers i serveis i no obres.

3.- El volum de deute suma 31.740 milions, dels quals 28.096 milions corresponen a deute de la pròpia Generalitat i la resta a empreses associades que comptabilitzen de manera consolidada en el que es denomina SEC 95.

Les preocupacions del conseller Mas Colell:

El conseller ha explicat que l'any que ve es pagaran 766 milions d'euros més en interessos i en dos anys s'haurà doblat el pagament d'interessos, lamentant que "el 2011 el pagament d'interessos serà 9 vegades el pressupost de Cultura", pel que ha advocat perquè es posi fre a aquest creixement i ha lamentat "que no s'iniciés la lluita contra el dèficit fa dos anys".

El conseller s'ha mostrat especialment preocupat pels 4.300 milions de pagaments pendents heretats per a 2011 i els 3.290 milions per al 2012, que són els que dificulten el marge de maniobra pressupostari. "Ja durant aquest any la xifra total de plurianualitats s'han reduït en 2.400 milions i aquesta tasca contínua en la Generalitat avui, de manera que hem aconseguit reduir la despesa en 82 milions per al pròxim exercici".

Dos mil anys en una gràfica

Més del 23% de tots els béns i serveis des del segle primer després de Crist s'han produït entre els anys 2001 i 2010
 

dilluns, 19 de setembre de 2011

Carta oberta d'un alemany a grecs i italians

Estimados griegos e italianos: nos encontramos ya en el segundo año de la crisis del euro, en el transcurso de la cual se han producido en ocasiones disonancias importantes entre nuestros países. Lamentablemente, son sólo nuestros políticos los que se reúnen para negociar. Nos faltan un idioma y una cobertura mediática comunes que nos permitan intercambiar opiniones. Por ello ha llegado la hora de que nos comuniquemos de ciudadano a ciudadano. Escribo esta carta para que comprendáis por qué los alemanes tenemos actualmente un sentimiento negativo cuando pensamos en Europa. Y os quiero proponer un pacto, al margen de la política, para proteger y mejorar nuestra Europa.

Comprenderéis que los acontecimientos de las últimas semanas nos hayan, digamos, irritado un poco. Cuando nuestro Parlamento discute la posibilidad de destinar enormes cantidades a un plan para rescataros, tenemos la impresión de que vuestros gobiernos no están muy dispuestos a cumplir su parte del trato. Grecia apenas ha avanzado con la reforma del aparato estatal; e Italia aprobó en un primer momento un ambicioso paquete de ahorro y reformas, pero cuando el BCE hizo responsable de la deuda a toda la zona euro y acaparó los empréstitos italianos, las medidas más importantes del paquete desaparecieron súbitamente. Comprenderéis que sintamos que nos han tomado un poco el pelo. Y que cada vez más alemanes y otros ciudadanos de la zona euro se plantean por qué debemos llenaros las manos de dinero si vosotros mismos no termináis de contribuir a vuestro propio rescate.

(...)

Es necesario que los mercados y nuestros políticos sostengan la presión sobre vuestros políticos. Sólo entonces se verán forzados a abordar las reformas necesarias, con las que vuestras finanzas públicas tendrán una base más segura y vuestro sistema económico y empresarial volverá a ser productivo.

Queremos ayudaros a superar tiempos difíciles, pero sólo una vez que cumpláis con vuestra parte. Eso implica que vuestros políticos dejen de culpar de la miseria sólo a los especuladores, y en su lugar comprendan que la crisis es el resultado de una década de políticas irresponsables, implantadas por personas elegidas por vosotros, razón por la cual no podéis libraros sin más de la responsabilidad.


Text íntegre, aquí.

Ja ho va dir Alfonso Guerra: Adéu Montesquieu!

diumenge, 18 de setembre de 2011


Un nou revés pels catastrofistes climàtics

El passat 24 d'agost es van publicar a Nature els primers resultats de l'experiència CLOUD, que estudia la relació entre els rajos còsmics i el clima. Per aquells que volen entendre les vies per les quals els processos a la Terra, inclòs el clima, estan afectats pels processos solars i galàctics, la publicació dels resultats del CLOUD, desenvolupada al CERN, és una bona notícia. Pel contrari, per aquells que esperaven utilitzar l'espectre d'una catàstrofe climàtica antropogència per imposar un pla maltusià de desindustrialització i despoblació del planeta, serà una mala notícia.


 
Liberation (!) denuncia el deliri climàtic de The Guardian i de l'Atlas de Times per anunciar una falsa reducció del 15% del gel de Groenlàndia.
Spectaculaire... et complètement fausse. Et pas qu'un peu. Ces 15% seraient environ... trente fois supérieurs à la rétraction réelle des glaces du Groënland sur cette période estime un spécialiste dans un échange de courriels entre glaciologues.

Alertés par cette énorme bourde, les scientifiques qui étudient l'évolution des calottes polaires - Antarctique et Groenland - sont inquiets et s'envoient courriel sur courriel. Encore un climategate ? Sur le thème de l'Himalaya-gate (une erreur lamentable dans un des sous-rapports du GIEC de 2007, celui du groupe-2, qui annonçait contre toute évidence la fonte intégrale des glaciers du massif d'ici 2035 lire ici toute cette histoire) ? Pas vraiment, puisque le Time n'est pas un laboratoire ni un groupe d'experts et que cette nouvelle édition de l'Atlas du magazine ne cite aucune source scientifique sérieuse à son affirmation ridicule.
z
Ridicule ? Oui, car un rapide calcul de coin de table fait par un glaciologue toulousain montre que si elle était vraie, l'océan mondial aurait vu son niveau grimper de 1,5 mètre ces dix dernières années. Autrement dit, on l'aurait vu... Et si on ne l'a pas vu, c'est que la disparition évoquée par l'Atlas du Time n'a pas eu lieu. D'où provient cette bourde ? Peut-être une interprétation erronée par un éditeur qui aurait confondu le "brunissement " de zones de la calotte avec une disparition de la glace.

dijous, 15 de setembre de 2011

Oh Montserrat!


La versió invertida de Jennifer 


La història del SI i el NO

El mite que la criança ho és tot i l'esperma no és res

Arcadi Espada:
La fertilización de una mujer con el semen de un desconocido no ha desencadenado debates proporcionalmente comparables a los que desencadenaron el divorcio o el aborto. La explicación probable es que la fertilización aleatoria no exige la destrucción de ningún mito poderoso como el del amor eterno o la inmaculada concepción. Todo lo contrario. La ausencia de debate y control sobre el semental aleatorio descansa sobre un mito muy generalizado. La convicción de que la crianza es lo que hace al hombre, que nada diferencia el semen de la sangre, que en esos bancos blancos se almacena líquido y no carácter.

El país de Zapatero


EL DEUTE D'ESPANYA ARRIBA JA
AL 355% DEL PIB


dimecres, 14 de setembre de 2011

Rics i pobres

Les crisis econòmiques solen augmentar la pobresa i els Estats Units no són una excepció, fins i tot amb Obama de president. Les últimes xifres són alarmants, ja que els EUA han assolit el nombre més alt de pobres dels últims 52 anys. La magnitud de les xifres contrasta amb el poc ressò que ha tingut la notícia a casa nostra, probablement perquè la premsa socialdemòcrata no vol enfosquir la imatge celestial d'Obama.

De tota manera, i al marge de la part de responsabilitat que hi tingui el president nord-americà, cal recordar que el llindar de pobresa que s'aplica als EUA és diferent al que s'aplica a casa nostra. Així, el gruix dels pobres nord-americans serien considerats aquí classe mitja baixa o molt baixa, cosa que té poc a veure amb els homeless que il·lustren sempre les informacions sobre la pobresa als EUA.

En aquest context, resulta significativa la percepció que tenen els nord-americans respecte els rics i els pobres. Segons una enquesta recent, el 43% tenen una opinió bastant o molt positiva dels rics i un 61% la tenen dels pobres. Hi ha, però, importants diferències segons si són demòcrates o republicans. El 32% dels demòcrates tenen una opinió positiva de la gent rica en comparació amb el 59% dels republicans. Pel que fa als pobres, en tenen una opinió favorable el 68% dels demòcrates i el 57% dels republicans.



Imprescindible

"El mito Griego" / Guy Sorman
El Estado griego es un invento de las potencias europeas: esa es la razón por la que es poco legítimo en opinión de los propios ciudadanos griegos. Este invento de Grecia, de 1830, explica el comportamiento de los contribuyentes, que no tienen prisa por pagar sus impuestos, y de un Estado que nunca se ha deshecho de sus orígenes sospechosos. Esta historia contemporánea, mejor que las consideraciones contables, arroja luz sobre la bancarrota que amenaza. Todo empezó con los Románticos cuando Chateaubriand, un gran escritor pero también un magnífico mentiroso, y luego Lord Byron, creyeron encontrar, en Grecia, las fuentes de la civilización occidental. Un malentendido por el que pagamos las consecuencias: si bien es cierto que los griegos contemporáneos viven en el mismo lugar que Aristóteles, existe poca continuidad entre la civilización helenística y la Grecia moderna. La filiación con Bizancio, que los griegos modernos se atribuyen, también es muy tenue. Mark Twain, más realista, admitió cuando visitó Atenas en 1865 que solo había encontrado unos pastores cuyas ovejas pastaban entre las columnas derrumbadas del Partenón.

Estos griegos, en realidad, eran una tribu otomana; pero de la misma manera que Don Quijote soñaba que una campesina fea era su Dulcinea, los europeos insistían para que, a toda costa, los griegos fuesen helenos. No podemos reprocharles a los griegos que se aprovecharan de ello: a lo largo de todo el siglo XIX, los británicos, los franceses y los alemanes sostuvieron las finanzas del Estado griego. Estos últimos pagaban por haber impuesto un príncipe alemán como rey de Grecia en 1833. Este descendiente de Alejandro se llamaba curiosamente Otón de Baviera y reinaba sobre una tribu otomana.

Así es como la explotación del mito helenístico, cuya financiación corría a cargo de los demás europeos, se convirtió en el principal recurso del nuevo Estado griego. Aunque el Estado griego y su economía no cumplían ninguno de los requisitos necesarios para la adhesión a la Unión Europea, Grecia entró en ella en 1981, con el apoyo concreto de Valéry Giscard d'Estaing, gran lector de Chateaubriand. «Como Grecia es la cuna de la civilización, declaró, los artífices de Europa tienen una deuda histórica con ella». Hemos leído bien: no es Grecia la que no paga las deudas, sino que es Europa la que tiene una deuda. No cabe duda de que la mayoría de los griegos comparten este elevado concepto de sí mismos porque se lo ofrecen desde el exterior. ¿Y por qué devolver la deuda del día mientras la deuda histórica no se haya saldado?
Versió original en francès, aquí.

El país de les maravelles



El miratge de l'estat palestí

Els dirigents palestins mai no han volgut la solució de dos estats: un pels jueus i un altra pels àrabs. Ni tan sols han tingut sempre clar que volguéssin un estat propi independent. L'única cosa que sempre han desitjat és acabar amb l'estat d'Israel. Quan 'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la partició de Palestina en dos estats l'any 1947, els líders palestins i la majoria d'estats àrabs no la van acceptar. D'això ja fa gairebé 65 anys. I les coses segueixen pràcticament igual. Els acords de pau d'Oslo de 1993 que van permetre la creació d'una Autoritat Palestina autònoma a Cisjordània i Gaza van crear el miratge que seria possible finalment l'existència de dos estats convivint en bon veïnatge. Però la realitat ha sigut la contrària, ja que per a molts dirigents palestins els acords de pau només eren una treva per poder reprendre posteriorment el combat en milllors condicions. L'Autoritat Palestina no és tant l'embrió del futur estat palestí com una fase necessària d'un procés que només acabarà amb la desaparició d'Israel.

Només cal mirar l'Autoritat Palestina per dins per comprovar que ni funciona com un estat ni hi ha la voluntat política perquè hi esdevingui. Abbas ha cancel·lat quatre vegades per decret les eleccions municipals i ell mateix porta 81 mesos a la presidència, quan els seu mandat era per a 48. Aquesta situació ha estat declarada il·legal per Tribunal Suprem, però ningú no li fa cas i la instància judicial no disposa de mecanismes per fer complir les seves resolucions. La gestió administrativa, pagada totalment per l'ajuda internacional (els més morosos són els països àrabs!), és tan corrupta i ineficient que moltes vegades no pot pagar els seus empleats, mentre que es prohibeix als periodistes palestins informar de les constants i reiterades violacions dels drets humans. Per si tot això no fos poc, a Gaza manen els islamistes de Hamas i a Cisjordània els nacionalistes de Fatah que estan, literalment, a matar, mentre que una part de la diàspora palestina no reconeix l'autoritat de Mahmud Abbas.

Pot algú creure, especialment l'ONU, que una cosa així està en condicions d'esdevenir un Estat?





dilluns, 12 de setembre de 2011

Quelcom més que un atac de testosterona?

Després de gairebé 10 anys de governar Turquia, el partit islamista moderat AKP de Recep Tayyip Erdogan pot mostrar als escèptics que la democracia no s'ha desnaturalitzat  i que,  tot i l'existència d'incidents puntuals que semblen haver augmentat en els últims temps, la llibertat d'expressió es manté. La promoció dels valors musulmans ha provocat ròssecs importants però no ha limitat els drets i llibertats de laics i practicants d'altres religions.

En el terreny econòmic, Turquia s'ha situat en el lloc 17 en el rànquing de l'economia mundial i té un paper cada vegada més important com a potència regional. L'any passat el creixement econòmic va ser del 8,9%, mentre que la previsió de creixement del PIB per al 2011 és del 8,7%, segons l'FMI.

Amb aquest "miracle econòmic", el partit islamista ha tornat a revalidar còmodament la majoria absoluta en les eleccions celebrades el passat mes de juny. Erdogan se sent, doncs, invencible i, frustrada l'aspiració a un pròxim l'ingrés a la Unió Europea, ha decidit aprofitar la conjuntura internacional per prioritzar la mirada cap a Orient en un intent de convertir Turquia en la primera potència regional, rivalitzant amb Israel.

Erdogan pretén capitalitzar les revoltes àrabs -més enmirallades en la democràcia turca que en la violència jihadista- per aconseguir estendre la seva influència a tota la regió, en una mena de ressurecció espiritual de l'imperi otomà. I quina millor manera de fer-ho que intentant imposar-se a Israel?

El goven islamista turc havia decidit explotar a fons l'incident de la flotilla de Gaza per obtenir una victòria propagandística sobre l'estat jueu. Però, contra el que es habitual,  l'Informe Palmer de les Nacions Unides ha donat la raó a Israel, deixant clar que el bloqueig marítim de la Franja s'ajusta plenament a la legalitat internacional.

Erdogan, que no comptava amb aquest resultat, no ha pogut contenir la còlera i s'ha llançat a una batalla molt perillosa. Ha dit que no reconeix l'informe de l'ONU, que pensa recórrer al Tribunal de la Haia (tot i que no està clara la seva competència) i que considera "casus belli" l'assalt israelià al vaixel turc Mavi Marmara, fins el punt d'ordenar el desplegament de tres vaixells de guerra equipats per interceptar els vaixells israelians.

Erdogan sap que no pot derrotar Israel, però deu calcular que un enfrontament limitat, fos quin fos el resultat, el beneficiaria políticament davant l'opinió pública àrab i europea, ajudant a fer oblidar, per exemple, la seva connivència amb Gaddafi, de qui va acceptar el premi de drets humans (!), o el suport que ha donat al genocida president del Sudan, Omar al-Bashi, i fins fa poc al règim sirià.

Si tot és redueix a un atac puntual de testosterona, la cosa acabarà aviat sense més complicacions. Però si hi ha alguna cosa més al darrera de l'actitud prepotent d'Erdogan, la il·lusió d'una democràcia musulmana serà la primera víctima d'un llarg conflicte de conseqüències imprevisibles.

L'excusa dels poder fàctis

Arcadi Espada:
La izquierda de entonces [de la transición] tenía alternativas al matrimonio católico, a la democracia orgánica y a la España centralista. Pero hoy no tiene ninguna alternativa a la política que ella misma está ejecutando, al parecer con tanta repugnancia. Es inútil que trate de hacer tragar la vil especie de que aquélla no es su política, sino la de unos entes fantasmales, tan despiadados como obligatorios. No. Al otro lado no hay nada. La izquierda no tiene alternativas a lo que llama los Mercados, con un inimitable deje de fracaso y de desdén. Aplica esa política porque después de la catástrofe comunista ha sido incapaz de levantar un edificio conceptual y práctico que no pase por China, por Chávez o por el abuelito Hessel. La constatación es dolorosa, mucho más cuando entre las grandes victorias generacionales de la izquierda estuvo la de hacernos creer que fuera de ella no sólo había frío moral, sino una desoladora ausencia de inteligencia.

diumenge, 11 de setembre de 2011

El que ha de fer Obama és suspendre l'ajuda a Egipte

Dos mil milions de dòlars anuals. Aquest és el preu que paga Washington per que Egipte respecti el Tractat de Pau amb Israel i mantingui un poder fort davant l'amenaça islamista dels Germans Musulmans o, fa unes dècades, de la Unió Soviètica. Tot i que aquests milions només han beneficat durant molts anys els militars i l'èlit governant de la dictadura, han estat una ganga pels Estats Units ja que les conseqüències d'un altra escenari haurien resultat molt més cares, i no només en diners. Després de la caiguda de Mubarak, els militars, que han assumit tot el poder a Egipte, continuen rebent la paga extra nord-americana. És per això que si El Caire deixa de complir amb les seves obligacions, Washington hauria de respondre tancant l'aixeta. L'assalt i saqueig de l'ambaixada d'Israel sense que la policia i els militars hagin fet res per evitar-la posa en evidència que el govern egipi no té ni la voluntat ni la capacitat de manenir els islamistes sota control. Obama i Clinton s'haurien de deixar de retòrica literària i amenaçar directament al Caire amb suspendre tota l'ajuda..

divendres, 9 de setembre de 2011

Qui es preocupa per la desparició de 300 míssils de Gaddafi?

L'any 2004 es va criticar durament al president Bush per la desaparició de 380 tones de material explosiu d'alta potència de l'arsenal d'Al-Qaqaa, el principal complex armamentístic de Saddam Hussein.

Ara ha passat una cosa semblant a Líbia. Almenys 300 míssils antiaeris amb capacitat de tombar avions han desparegut d'una reserva total de 25.000.

El tema no està sent gaire explotat mediàticament, al contrari del que va passar amb l'arsenal iraquià (veure aquíaquí aquí). Clar que abans la guerra de l'Iraq era notícia omnipresent perquè servia per erosionar Bush., mentre que ara la guerra de Líbia és notícia marginal per no perjudicar Obama.

Va canviar el món l'11-S?

Debat amb Arcadi Espada, Ignacio Sotelo, Joan Avilés, Charles Powell i Félix de Azúa
L'11-S el món va canviar política i econòmicament, però, de manera irreversible?

Juan Avilés: L'11-S va canviar el món perquè va revelar la immensa letalitat potencial del terrorisme. Abans es deia que els terroristes mataven a poques persones per terroritzar a moltes, però Al-Qaida va demostrar que per aconseguir el màxim efecte el millor és causar moltes víctimes. Des de llavors el terrorisme massiu és una amenaça per a la qual hem d'estar preparats. En aquest sentit específic el canvi és irreversible, però en el pla més general de la política, la societat o la cultura, crec que es tendeix a sobrevalorar l'impacte de l'11-S.

Charles Powell: Crec que sovint s'exagera la importància històrica de l'11-S. Certament, els atacs a les torres bessones es van cobrar 2977 víctimes-més que a Pearl Harbor-pertanyents a 89 països, fet sense parangó en la història del terrorisme. Però el seu impacte econòmic, per exemple, va ser escàs. Amb la perspectiva que ens ofereix el pas del temps, es pot pensar que l'11-S va ocultar altres fenòmens més importants, que sí que poden considerar irreversibles. Penso sobretot en l'auge dels BRIC (terme que es va encunyar aquest mateix any), el declivi relatiu dels EUA, i l'acceleració del procés de globalització. D'alguna manera, l'aparició d'Al-Qaida va ser un símptoma més d'això últim, i de la creixent importància dels actors no estatals en les relacions internacionals.

Arcadi Espada: No, jo no crec en aquesta magnitud de canvis. Per posar un exemple: crec que la televisió, internet o la seqüència del Adn, si els han propiciat. Però desconfio de la capacitat de canviar el món d'aquest tipus de successos. El probable és que aquests successos simbolitzin els canvis. Més enllà del que les matances terroristes suposen per als que perden la seva vida, aquests successos només són imatges, síntesi.

“Espanya serà una comunitat autònoma”

Guntram B. Wolf, economista subdirector del "Think Tank" Bruegel:
L'euro només sobreviurà en uns Estats Units d'Europa?
La crisi ha atiat el pitjor nacionalisme econòmic, un proteccionisme que ja no ens podem permetre. El cost de trencar l'euro seria enorme. No hi ha alternativa a fer un salt endavant cap als Estats Units d'Europa, o almenys de l'eurozona, i compartir la política fiscal i pressupostària.

Eurobons o euromort?
La mutualització del deute no serà gratuïta, sinó a canvi d'una cessió de sobirania que hauria de deixar Espanya amb les mateixes competències econòmiques que ara té Catalunya o un land alemany. Espanya serà una mena de comunitat autònoma de la UE, com la resta d'estats, i haurà de cedir sobirania a un govern econòmic comú molt fort.

dijous, 8 de setembre de 2011

El patrimoni i el sou dels senadors

Lista alfabética de Senadores
[ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]

[ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
[ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
[ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
[ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
[ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
[ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
[ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
[ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
[ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
[ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
    [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
    [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
    [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
    [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
      [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
      [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
      [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
      [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
      [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
      [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
      [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
      [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
      [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
        [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
        [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]
          [ A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z ]