Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

La guerra de Líbia, pitjor que la d'Irak

La bandera d'Al Qaeda oneja al Palau de Justícia de Bengasi
De totes les revolucions de la primavera àrab, la de Líbia és la que més hauria agradat a Karl Marx, convençut com estava que una revolució sense violència no és una revolució sinó una mariconada, que és com es deien aquestes coses quan encara no érem políticament correctes.

En poc més de 6 mesos de conflicte armat, a Líbia ha mort, proporcionalment,  més gent que a la guerra de l'Irak. Tot i que les dades estan per verificar, es dóna per bona la xifra oficial dels rebels libis d'uns 30.000 morts i 70.000 ferits. Una autèntica carnisseria realitzada en un temps récord si ho comparem amb l'Irak, on el nombre de víctimes civils i militars se situaria en els 115.000 morts en els 8 anys que van del 2003 al 2011. En l'any de màxima intensitat del conflicte iraquià, el 2006, el nombre de víctimes mortals civils i militars va superar les 32.000, gairebé les mateixes que a Líbia en només mig any.

Ningú no ho diria, oi? La percepció que teníem des del tresillo de casa era la d'un conflicte gairebé plàcid comparat amb l'apocalipsi iraquiana. Per què? Doncs, perquè la internacional mediàtica estava a favor d'aquesta guerra i en contra de l'altra. I per raons no gaire profundes. Ëstaven contra la guerra de l'Irak fonamentalment perquè la comandava sense embuts un tal George W. Bush, un president dels EUA republicà, blanc i conservador, mentre que han estat a favor de la guerra de Líbia perquè la comandava mig d'amagat un president demòcrata, negre i progressista amb el vist-i-plau de l'ONU. I ja se sap que quan una guerra té la benedicció de l'ONU deixa de ser una guerra per esdevenir una marxa triomfal de la pau i el multilateralisme.

La intervenció militar internacional ha estat necessària i imprescindible per evitar una massacre encara més gran per part del règim de Gaddafi. Però la manera de comandarla, contrariament a l'opinió de la premsa socialdemòcrata, ha estat un error. D'entrada, pot semblar impecable. Les tropes nord-americanes no han trepitjat terra islàmica i han estat els rebels els que han portat el pes de la lluita. Una lluita que, a l'haver-la guanyat gràcies als bombardejos de l'OTAN, els forçarà a comportar-se com a demòcrates de tota la vida en agraïment a l'ajuda occidental. Certament, aquest conte de la lletera és un dels escenaris possibles. Però, lamentablement, no sembla el més probable.

La inhibició nord-americana serà entesa per les forces totalitàries líbies més aviat com una manifestació de debilitat que com un acte de delicadesa. La guerra descontrolada sobre el terreny ha enfortit els caps tribals i les faccions més violentes dels rebels, que han pres el comandament de les unitats militars, en detriment dels moderats. És per això que els dirigents del CNT, la majoria d'ells exalts responsables del règim de Gaddafi - alguns fins i tot educats en universitats occidentals, com és el cas de Mahmoud Jibril- han suplicat fins a l'últim moment que l'OTAN no conclogui encara la seva intervenció militar, ja que és l'únic contrapès a les milícies armades de tribus i faccions.

Quan el president del CNT, Mustapha Abd el Jalil, va dir que no només la sharia seria la base inspiradora de la Constitució i del dret (cosa que passa a gairebé tots els països àrabs inclosa la Líbia de Gaddafi) sinó que seria restablerta la poligàmia i prohibit el divorci, sabia que les seves paraules amoïnarien Occident però que eren imprescindibles per agradar a les milícies islamistes, que són les que tenen la paella pel mànec. Un arxipèlag de tribus i milícies que campen per tot el territori i que a Trípoli controla en gran part el Tripoli Military Council (TMC) que encapçala Abd el-Hakim Belhaj, excombatent dels mujaidins a l'Afganistan i fundador als anys 90 de l'organització terrorista Libyan Islamic Fighting Group.

Aquest trencaclosques era totalment previsible i, per tant, dissuasori de qualsevol intervenció exterior. Es per això que, si s'optava per posar-hi cullerada, la implicació havia de ser total. Calia derrocar el poder criminal de Gaddafi però també impedir el desgovern criminal dels extremistes. Calia no un suport militar gairebé vergonyant sinó un compromís polític clar, ferm i inequívoc de tutelar la transició de la dictadura a un règim pluralista estable.

Obama, amb els seus escrúpols per no semblar-se a Bush, ha acabat fent d'aprenent de bruixot, de llevadora d'una insurrecció violenta com aquelles que tant inspiraven al Karl Marx que solia llegir abans de ser president.


divendres, 28 d’octubre de 2011

La felicitat és hereditària

María Teresa Giménez Barbat:
La felicidad. Todos queremos ser felices. La perseguimos pero, ¿hay recetas? ¿Y si no dependiera de nosotros? Jonathan Haidt, en The Happiness Hypothesis, sostiene que hay gente que ganó la “lotería cortical”. Sus cerebros fueron configurados para ver la parte buena de la vida. Vaya. Resulta que la felicidad es uno de los aspectos más heredables de la personalidad. Los estudios con gemelos indican que de el 50 al 80 % de toda la variación entre personas en su niveles medios de felicidad se explican más por sus genes que por sus experiencias de la vida.

Cal abolir l'estat de les autonomies

Salvador Sostres:
La primera y más importante medida de ahorro que Rajoy tendría que tomar es suspender el Estado de las Autonomías y conceder un estatus especial y diferenciado a Cataluña y a Euskadi. El café para todos es una hipocresía lamentable y carísima. Es la típica concesión de una democracia joven acobardada por demasiados ventajistas. Ahora ya no hay que tener ningún miedo. Los viejos chantajistas no tienen hoy ninguna fuerza, están en bancarrota y da lo mismo lo que digan. Tantos parlamentos, tantos defensores del pueblo, tantos funcionarios, tantas televisiones públicas no responden a nada más que a intentar negar o disimular o matizar lo diferentes que evidentemente son Euskadi y Cataluña del resto de España.

Esta farsa constituye una auténtica sangría para el conjunto de los españoles. Que Cataluña y Euskadi puedan administrar sus propios recursos y tener una infraestructura institucional es perfectamente justo, lógico y adecuado; y ambos territorios generan suficientes recursos para poder pagárselo. El resto es una pantomima que carece de sentido y cuesta demasiado dinero para continuar mirando hacia otra parte sobre todo en estos tiempos de crisis.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Impresindible

Hélas ! l'euro est sauvé parce qu'il n'était pas menacé.

Guy Sorman:
Les gouvernements en Europe se félicitent les uns les autres d'avoir sauvé l'euro, l'eurozone, l'Europe. Mais ni l'euro ni l'eurozone, et encore moins l’Union européenne, ne furent jamais menacés de disparaitre ni par suite d’un défaut de paiement de la Grèce ni en raison des erreurs de gestion de ces banques qui prêtèrent à la Grèce. La crise qui ne fut jamais que locale et technique, la Grèce et ses créditeurs, a été transformée en une crise majeure, systémique comme on dit, par ceux qui avaient un avantage direct et personnel à en amplifier les enjeux.

Les Grecs, tout d'abord : il leur fallait démontrer que la faillite de l'Etat grec - à ne pas confondre avec la nation grecque - détruirait l'Europe entière, de manière à obtenir de ne pas rembourser la totalité de leurs dettes : ce qu'ils ont obtenu puisque cette dette a été divisée par deux et que cette banqueroute de fait, acceptée de mauvaise grâce par les banques créditrices, va autoriser les Grecs à s'endetter de nouveau, à des taux désormais supportables, sans avoir procédé aux privatisations massives qui avaient, au départ, été exigées d'eux. En répétant Krysis, Krysis, les dirigeants grecs ont réitéré leur performance rodée depuis deux siècles : laisser croire que les Européens ont une dette historique envers la Grèce et que le destin de l'Europe gravite autour de la Grèce. On les applaudit. Dans une moindre mesure, le gouvernement italien a réussi la même prouesse : ne rien changer tout en obtenant des garanties de survie financière. L'Europe, il est vrai, a une dette historique envers Rome, plus facile à prouver qu'envers les Hellènes sans oublier le Guépard de Lampedusa "Tout changer pour que rien ne change". Seule Angela Merkel aura eu le courage de nier l'ampleur de cette pseudo crise, et de rappeler aux banques que dès l'instant où elles avaient pauvrement géré leurs crédits, eh bien qu'elles en encaissent les pertes. Elle aura d'ailleurs obtenu satisfaction puisque les banques en question au bout du compte, seront les principales victimes de leur propre impéritie.

Mais c'est en France que la crise aura été la plus gonflée par les médias, le gouvernement et les banques qui chez nous font partie du système du pouvoir. En criant Au loup et en tuant le loup en question, Nicolas Sarkozy apparaît, provisoirement sans doute, comme celui qui a sauvé l'euro et l'Europe. Et comme les Français n'aiment pas trop ni l'euro, ni l'Europe, les anti-européens hurlaient aussi à la crise avec l'espoir qu'elle serait finale. Hélas ! l'euro est sauvé parce qu'il n'était pas menacé. Notre monnaie, rappelons-le, n'est plus gérée par nos gouvernements - par bonheur - mais par une Banque centrale indépendante qui ne s'est jamais laissée influencer par les appels à dévaloriser l’euro ni à verser dans l’inflation pour alléger la dette. En conséquence de cette gestion exemplaire - puisque tout développement économique dépend, à long terme, de la fiabilité de la monnaie - la valeur internationale de l'euro, mesurée en dollar ou en Yen ou en Yuan, a remarquablement peu varié depuis un an.

Si, véritablement, l'euro avait été en crise et l'eurozone menacée d'implosion, les épargnants en Europe, aux Etats-Unis, en Chine ou au Japon auraient cessé d'en acheter et de souscrire des Bons du Trésor libellés en euros pour des taux à long terme, de l'ordre de 3% pour la France ou l'Allemagne. En même temps que l'on nous chantait que l'euro était en crise, sous la pression des marchés, les mêmes marchés plébiscitaient l'euro par leurs acquisitions.

Et cette crise de l'euro à aucun moment, ne pouvait menacer ni l'eurozone ni l'Europe parce que la plupart des échanges économiques en Europe sont libellés en euros et que nous échangeons d'abord entre nous. La boursouflure de la crise aura été, outre le goût des médias pour les drames et des gouvernements en quête de démons à terrasser, aggravée par l'ignorance de ce données économiques de base.

À quoi on ajoutera, pour l'avoir observé de première main, l'attitude ambiguë des commentateurs et acteurs financiers aux Etats-Unis. Ceux-ci n'ont jamais aimé l'euro puisque, par définition, il concurrence le dollar : les savants américains nous ont donc expliqué que l'euro ne pouvait pas survivre en l’absence d'un gouvernement économique central et d'une fiscalité unique. Mais les Etats-Unis n'ont pas non plus de fiscalité unique : celle-ci varie énormément d'un Etat à l'autre et la viabilité du dollar est avant tout déterminée par l'indépendance de la Banque fédérale, de même que celle de l'euro l'est par la Banque européenne à Francfort.

Le drame ou plutôt l'annonce du drame ayant été écartée, il est temps d'en revenir à l'essentiel qui n'est pas la monnaie mais la croissance dont la monnaie n'est qu'un rouage. La crise évitée nous aura enseigné que la stagnation économique en Europe n'est pas déterminée par la valeur de la monnaie mais par le degré d'innovation des entreprises : le taux de croissance allemand, supérieur aux autres Européens et son taux de chômage moindre sont (à peu près) indifférents au cours de l'euro mais tributaires de la qualité des entreprises, de leur capacité ou non de répondre à la demande mondiale. La croissance lente en Espagne ou au Portugal, et le chômage considérable dans ces pays (et en France aussi) ne doivent rien à une quelconque crise de l'euro mais tout à une réglementation excessive du marché du travail, voire à un manque de spécialisation des entreprises.

Cette crise de l'euro, qui n'en est pas une, aura - par inadvertance - favorisé un nouveau consensus économique en Europe : les déficits publics sont toujours néfastes et vouloir stimuler une économie par la dépense publique est toujours une erreur. La crise non crise aura donc été des plus utiles en faisant progresser la pensée économique commune : le travail et l'innovation sont les seuls moteurs du développement à condition que la monnaie soit gérée de manière prévisible et indépendante et que les Etats laissent les entrepreneurs travailler. Quant aux emprunteurs maladroits ou malhonnêtes et aux prêteurs intempérants, laissons-les payer pour leurs erreurs, ce qui incitera à ne pas les réitérer. Ou pas tout de suite.

Mark Twain, découvrant dans un journal l'annonce de son décès, avait envoyé à cette publication le commentaire suivant : "L'annonce de ma mort est tout à fait prématurée". Ceci vaut aussi pour l'euro et l'Europe.

Les polítiques keynesianes, si no generen inflació, no poden reactivar el sector privat

Albert Bertran Pascual:
Las teorías keynesianas se basan en que la demanda pública tire de la demanda privada, pero por lo que hemos visto hasta la fecha, esto no se ha producido por dos motivos:

1º El sector privado está muy endeudado, por lo que hasta que no se desapalanque, es imposible que se reactive y el endeudamiento público que generan las políticas de estímulo fiscal, aún lo pueden dificultar por el efecto crowding out que le pueden hacer al endeudamiento privado.

2º La demanda interna está relacionada con el nivel de inflación, porque cuando la inflación es elevada, los inversores, para protegerse de ella, desvían sus ahorros hacia activos (acciones, inmuebles, etc.); mientras que si la inflación es baja o hay deflación, los desvían hacia pasivos (depósitos, bonos, etc.), lo que tiene efectos sobre la demanda interna.

Por lo que podemos ver, lo que reactiva al sector privado no es la demanda pública, sino la inflación: desapalanca al sector privado, lo que le da más capacidad de consumo e inversión y estimula el consumo y la inversión, penalizando el tener los ahorros en pasivos.

La prueba evidente la tenemos en Japón, donde tienen una deuda pública del 200% del PIB y no han logrado reactivar al sector privado, porque por mucha política fiscal que hagas, si no hay inflación el sector privado no se reactiva.

Y este es el problema en el que se encuentra Europa, Alemania está en contra de que el BCE compre deuda pública de los periféricos, porque podría generar inflación, pero si no se genera algo de inflación es imposible que se desapalanquen, y estimular la demanda, lo que nos está condenado a una situación parecida a la de Japón.

Además, teniendo en cuenta que los EEUU no tienen ninguna manía para monetizar su deuda, pienso que si Alemania no está de acuerdo, lo mejor que podría hacer es salirse del Euro, para que el BCE pueda monetizar la deuda de los periféricos y no querer imponer 20 años de penitencia como los que se encuentra Japón.

Pienso que Alemania ha pasado de un extremo al otro: monetizar su deuda sin límites para pagar las deudas de la Primera Guerra Mundial, a no permitir que lo hagan ahora los periféricos.

Y por experiencia, tendría que saber que sólo hay dos opciones: o se monetiza o se condona, porque es imposible conseguir que alguien haga, lo que es materialmente imposible que haga.

Estoy completamente en contra de la inflación, pero en la situación actual es la mejor solución para que se produzca el desapalancamiento y estimular la demanda interna, especialmente en Alemania.

Aunque como con la morfina es buena para aliviar el proceso de curación, pero no se puede usar durante mucho tiempo, porque genera adicción y cada vez es necesaria más cantidad para conseguir el mismo efecto y podríamos terminar en la hiperinflación.

La inflación puede ser útil para salir de una trampa de liquidez y desapalancarse, pero no se puede usar para financiar el déficit público, ya que entonces es cuando se convierte en hiperinflación.

Salvats per l'euro

Eva Peña:
Sin la dura travesía de los últimos tres años en la eurozona nunca habríamos avanzado tanto en la gobernanza económica europea. Que nadie acuse a nadie de falta de liderazgo, porque aquí hay unión, riesgos compartidos y voluntad de remar en la misma dirección. Ahora, hay que ser ejemplarizante ante el resto del mundo, por ello seguiremos vigilando movimientos en la cumbre del G-20 el próximo jueves en Cannes. Sé que ni Estados Unidos ni los emergentes estarán a la altura. Basta ver la prensa norteamericana menospreciando los acuerdos de ayer, calificándolos de vagos como poco. ¿Sana envidia? Ninguno tiene la capacidad de consenso político de los europeos. Lo cual, cierto es, no descarta futuros sobresaltos. El mes que viene, la Comisión volverá a la carga con propuestas institucionales. Aspiran a dotar de mayor legitimidad al sistema.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Qatar admet que va enviar tropes a Líbia per ajudar els rebels

Notimex.- Qatar admitió hoy que envió centenares de soldados a Libia para respaldar a las tropas rebeldes en su lucha contra la fuerzas leales al hoy extinto líder libio Muamar Gadafi, y no sólo para apoyar los bombardeos de la Organización del Tratado del Atlántico Norte (OTAN).

"Cientos de soldados de Qatar estuvieron presentes en todas las regiones, aseguraron operaciones de entrenamiento y las transmisiones", reconoció el jefe del Estado Mayor de Qatar, general mayor Hamad bin Ali al-Atiya, según un reporte de la cadena Al Arabiya.

En declaraciones a la prensa en Doha, al margen de la reunión del Consejo Nacional de Transición (CNT) y la OTAN para definir el futuro de Libia, Atiya dijo que las fuerzas qataríes participaron directamente en los combates al lado de opositores a Gadafi.

"Estábamos entre ellos y los números de los qataríes sobre el terreno fueron cientos de cada región", admitió el funcionario qatarí por primera vez, después de que su país aceptó sólo su participación en las operaciones aéreas de la alianza atlántica para proteger a civiles.

El Estado Mayor del pequeño emirato árabe precisó que las tropas terrestres qataríes participaron en operaciones de entrenamiento y de trasmisiones de información. "Asegurábamos el enlace entre los rebeldes y la OTAN", destacó.

"Qatar supervisó los planes de los rebeldes porque son civiles y no tenían suficiente experiencia militar", abundó.

Mustafa Abdel Jalil, presidente del gobierno interino libio del CNT, dijo a la apertura de la reunión de este miércoles en Doha que Qatar había sido un "socio importante" en todas las batallas para liberar a Libia de Gadafi.

"Los qataríes allanaron el camino para que el CNT asumiera gradualmente el control de las ciudades y pueblos de Gadafi, hasta la caída de Trípoli", destacó Jalil, sin dar detalles.

En tanto, los representante de la OTAN en el encuentro de Doha decidieron aplazar para el viernes próximo la decisión sobre la solitud del CNT para que el prolongar su misión en Libia hasta fines de año.

Les 20 pitjors matances de la història


(Via Mujer-Pez)

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Catalunya, país fabricant d'ignorants i d'encobriment del fracàs escolar

Els alumnes catalans repetiran obligatòriament amb més de quatre suspensos

La Vanguardia:
Los alumnos que lleguen al final de curso con más de cuatro suspensos no podrán ser evaluados por el Claustro de Profesores, que de forma automática obligará a estos estudiantes a repetir curso, en cumplimiento del nuevo proyecto de orden de modificación del Proceso de Evaluación de Secundaria y Bachillerato a los que ha tenido acceso Europa Press.

Hasta este curso, los estudiantes con uno o más suspensos eran evaluados previamente por el Claustro de Profesores, que sin limitación podía hacer la 'vista gorda' a todos los suspensos del estudiante, dejando que pasara de curso con un máximo de dos.

Después de detectar que el 26% de los alumnos de cuarto de Secundaria se gradúan en Catalunya en estas circunstancias, la Conselleria ha limitado a dos las notas que el Clautro puede modificar. De este modo, si un estudiante suspende cuatro el Claustro puede 'salvarle' de dos y pasarle de curso con las otras dos, pero si llega con cinco asignaturas al Claustro ya no podrá ser evaluado, porque solo podría ser 'salvado' de dos materias y no podría pasar de curso con tres.


L'Informe PISA de Catalunya no va incloure 150 alumnes repetidors i immigrants

El País:
El Informe PISA del año 2009 referido a Cataluña no incluyó a 150 alumnos repetidores, inmigrantes y de tercero de ESO que deberían haberse examinado, con lo que los resultados obtenidos por el sistema educativo catalán no habrían mejorado tanto respecto a 2006 como se estimó en un principio. Así lo ha considerado hoy el catedrático de Educación Comparada de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) Ferran Ferrer, que ha presentado en rueda de prensa en Barcelona una evaluación de las desigualdades educativas en Cataluña, basándose en el Informe PISA 2009, de la Fundación Bofill.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Augmenten els casos d'ortorèxia (obessió pel menjar sà i ecològic)

Europa Press:
Una dieta saludable i el consum d'aliments ecològics no sempre comporta un benefici per a la salut ja que en els últims anys estan augmentant en les consultes els casos de ortorèxia, un trastorn alimentari causat per "l'obsessió pel menjar sa".

El terme va ser encunyat pel metge nord-americà Steven Bratman, i ve de les paraules gregues 'orthos', que significa correcte, i 'Orexis', gana, i els qui ho pateixen són pacients amb una vulnerabilitat psíquica prèvia que fa que "es prenguin massa seriosament" la màxima d'una alimentació saludable.

Segons reconeix el psicòleg i cap de Gestió del Coneixement i Recerca de l'Institut de Trastorns Alimentaris (ITA) de Barcelona, ​​Antoni Grau, en declaracions a Europa Press, aquests pacients "acaben sent incapaços d'acudir a un restaurant, a un dinar de treball o d'amics, ja que no controlen el contingut nutricional dels aliments". "Ho fan de manera molt obsessiva, i només mengen aliments l'origen dels quals estigui claríssim. La fruita i verdura ha de procedir d'agricultura ecològica i, amb la carn, són capaços de seguir el bestiar des que neix fins que arriba al supermercat", explica aquest expert, que recorda que "en molts productes ecològics s'especifica l'origen de l'animal, on ha estat criat, amb quins mètodes i fins i tot fins el que ha trigat a engreixar. Només si controlen tot això, són capaços de menjar-lo".

El problema d'això és que aquesta obsessió pot tenir conseqüències físiques, ja que "de vegades prefereixen no menjar, abans de menjar alguna cosa que no consideren adequat", el que genera problemes de infrapès o desequilibris en el balanç nutricional. Això no obstant, puntualitza, "és més preocupant el deteriorament social i familiar que genera en aquestes persones, l'aïllament que els acaba produint i el sofriment que comporta".

Grau ha participat en unes jornades científiques sobre els trastorns de l'alimentació que s'han celebrant a la seu del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), organitzades per l'Institut Tomás Pascual i la Fundació Institut de Trastorns Alimentaris (FITA). En aquesta trobada s'han abordat diversos trastorns alimentaris, alguns més controlats com la bulímia o l'anorèxia i altres la incidència ha augmentat en aquests anys, com és el cas de l'ortorèxia.

Aquest expert defensa la importància de cuidar l'alimentació sempre que no s'acabi obsessionat amb això. "Prendre productes ecològics està molt bé, són una mica cars però està molt bé. El problema ve quan qui els consumeixen presenten problemes d'autoestima, ja que tenen més risc d'acabar obsessionats amb aquest tipus d'alimentació tan restrictiva".

Per això, la solució passa per fomentar el menjar ecològic però sense donar-li "exclusivitat", en el sentit que "val la pena per anar a un restaurant amb un grup d'amics encara que el contingut nutricional dels aliments no estigui tan controlat", així com iniciar estratègies de millora del autoestima i les relacions socials, per ajudar que la persona no acabi obsessionada amb això. "S'ha de fer una mica de pedagogia i recalcar que el fet que no sapiguem d'on procedeix el bestiar o l'enciam no significa que aquests aliments siguin nocius per a la salut", insisteix.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Un informe secret de la "troica" europea conclou que Grècia està en fallida



El web italià Linkiesta ha filtrat el suposat informe de l'anomenada «troica» (composta per tècnics de l'FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europea) en el qual estableix les seves conclusions sobre la situació de Grècia. El diagnòstic és terrible: Atenes no pot fer front a les seves obligacions financeres ia més preveu una «forta devaluació interna» (és a dir, caiguda brutal de preus i salaris) en els propers anys al país. Assegura que amb aquest model d'empobriment general la competitivitat grega tornaria al voltant de 2017. Si la situació del deute continua igual, es preveu que el país arribés al 208% de deute sobre PIB.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Estem on estavem. No maten, però no pleguen.

A la treva indefinida l'han batejada ara com a treva definitiva, i s'han quedat tan amples. Ja estaven derrotats, però no volen que ho sembli. Ni una paraula sobre l'entrega de les armes, ni sobre la seva dissolució, ni sobre les 829 víctimes mortals que han provocat. I a sobre, condicionen la superació de la confrontació armada a un procés de diàleg directe amb Espanya i França. Estem on estavem. No maten, però no pleguen.

ETA ha decidido el cese definitivo de su actividad armada. ETA hace un llamamiento a los gobiernos de España y Francia para abrir un proceso de diálogo directo que tenga por objetivo la resolución de las consecuencias del conflicto y, así, la superación de la confrontación armada.

ETA anuncia el "cessament definitiu" de l'activitat armada

Text íntegre del comunicat:
Declaración de ETA Euskadi Ta Askatasuna, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, desea mediante esta Declaración dar a conocer su decisión:

ETA considera que la Conferencia Internacional celebrada recientemente en Euskal Herria es una iniciativa de gran trascendencia política. La resolución acordada reúne los ingredientes para una solución integral del conflicto y cuenta con el apoyo de amplios sectores de la sociedad vasca y de la comunidad internacional. En Euskal Herria se está abriendo un nuevo tiempo político. Estamos ante una oportunidad histórica para dar una solución justa y democrática al secular conflicto político. Frente a la violencia y la represión, el diálogo y el acuerdo deben caracterizar el nuevo ciclo. El reconocimiento de Euskal Herria y el respeto a la voluntad popular deben prevalecer sobre la imposición. Ese es el deseo de la mayoría de la ciudadanía vasca.

La lucha de largos años ha creado esta oportunidad. No ha sido un camino fácil. La crudeza de la lucha se ha llevado a muchas compañeras y compañeros para siempre. Otros están sufriendo la cárcel o el exilio. Para ellos y ellas nuestro reconocimiento y más sentido homenaje.

En adelante, el camino tampoco será fácil. Ante la imposición que aún perdura, cada paso, cada logro, será fruto del esfuerzo y de la lucha de la ciudadanía vasca. A lo largo de estos años Euskal Herria ha acumulado la experiencia y fuerza necesaria para afrontar este camino y tiene también la determinación para hacerlo. Es tiempo de mirar al futuro con esperanza. Es tiempo también de actuar con responsabilidad y valentía. Por todo ello,

ETA ha decidido el cese definitivo de su actividad armada. ETA hace un llamamiento a los gobiernos de España y Francia para abrir un proceso de diálogo directo que tenga por objetivo la resolución de las consecuencias del conflicto y, así, la superación de la confrontación armada. ETA con esta declaración histórica muestra su compromiso claro, firme y definitivo.

ETA, por último, hace un llamamiento a la sociedad vasca para que se implique en este proceso de soluciones hasta construir un escenario de paz y libertad.

GORA EUSKAL HERRIA ASKATUTA! GORA EUSKAL HERRIA SOZIALISTA! JO TA KE INDEPENDENTZIA ETA SOZIALISMOA LORTU ARTE!

En Euskal Herria, a 20 de octubre de 2011

Euskadi Ta Askatasuna

E.T.A.

ETA i Gaddafi

Florencio Domínguez:
ETA ha debido de ser una de las pocas organizaciones terroristas que no ha tenido respaldo del régimen libio. Hubo, eso sí, contactos entre el gobierno de Trípoli y ETA a principios de los años ochenta para estudiar las posibilidades de colaboración.

El régimen de Gadafi ofreció su apoyo a la banda terrorista como se lo había ofrecido a otros muchos, entre ellos el IRA, que recibió importantes cargamentos de armas. Pero Gadafi exigía contrapartidas a los etarras.

Quería que la banda realizara algunas actuaciones en Europa por encargo de Libia, algo que Josu Ternera, entonces responsable de los contactos internacionales de ETA, no vio claro. A diferencia de la rama político-militar, que se dejó enredar en las andanzas por Europa del famoso terrorista venezolano Ilich Ramírez Sánchez, alias Carlos o el Chacal, la rama militar se mostró más desconfiada y recelosa. Se llevaba bien con los grupos latinoamericanos y con las organizaciones de impronta nacionalista, como los palestinos o el IRA, pero guardaba sus distancias con los revolucionarios europeos. Y la propuesta de Gadafi de cobrar en especie contrapartidas por la ayuda que podía ofrecer no convenció a los dirigentes de ETA. Por eso el acuerdo entre ETA y el revolucionario Gadafi no se consumó.

Els rebels haurien linxat Gaddafi

Una nova màquina permet fer fotos i poder enfocar-les després



Paseu el cursor sobre la foto i cliqueu on volgueu enfocar

Més informació, aquí.

La confusa mort de Gaddafi



Roser Bofill

Arcadi Espada:
Fue una mujer católica, escritora, esposa y madre, y por ninguna de estas cinco cosas se la vio nunca perdir perdón a nadie.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Història d'una aspirant a terrorista



El primer que ha fet Wafa al Bass, una presa palestina alliberada per Israel en l'intercanvi pel soldat Gilad Shalit, ha estat demanar als nens de Gaza que esdevinguin màrtirs. Wafa va ser detinguda l'any 2005 per portar un cinturó bomba lligat al cos quan anava de visita a un hospital israelià.

Un llibre que denuncia el frau de l'IPCC

Jonathan Duhamel:

En aquest llibre, la periodista canadenca Donna Laframboise presenta al Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic com un frau. Laframboise (veure perfil de l'autora aquí) va passar dos anys investigant l'IPCC i va concloure que es comporta com un adolescent malcriat, d'aquí el títol del llibre.

L'IPCC ha estat considerat durant molt temps com la principal autoritat en la ciència del clima. Però Laframboise mostra que els seus membres van ser elegits pels governs, no tant pels seus coneixements científics com per les seves connexions polítiques i la seva "diversitat." Molts dels científics són, de fet, estudiants de postgrau molt joves. Molts dels buròcrates de l'IPCC provenen de grups radicals mediambientalistes. Els veritables experts són sovint ignorats. Laframboise diu que l'IPCC és una organització purament política, no científica, i fonamenta la seva acusació amb nombroses referències.

L'IPCC ha afirmat sempre que els seus informes es basen exclusivament en la publicació revisada per investigadors parells. Però Laframboise ha trobat, després d'una revisió minuciosa de les referències citades, que al voltant del 28% de les fonts provenien d'articles de revistes, comunicats de premsa i documents inèdits. De fet, les principals conclusions d'un capítol de l'últim informe de l'IPCC es basen en dos articles que no havien estat publicats. Quan un expert de l'IPCC en va demanar referències a l'IPCC i als autors de la informació, tots es van negar a mostrar les dades. No obstant això, l'IPCC afirma que és completament transparent.

Laframboise assenyala que l'IPCC no comprova les fonts i que el Resum per a Responsables Polítics, un document que es lliura a polítics i periodistes, està escrit abans dels articles que pretén resumir. El llibre examina també moltes de les ficcions de l'IPCC, com que l'escalfament provoca la propagació de la malària, que la suposada connexió entre l'escalfament i la incidència d'huracans va augmentar o les reclamacions sobre l'extinció d'espècies.

Per totes les raons que exposa, Laframboise recomana la dissolució de l'IPCC. El llibre, de 250 pàgines, aviat estarà disponible a Amazon. Tinc l'edició electrònica de Kindle que recomano, ja que el text conté els enllaços de suport als articles i a la recerca, igual que una pàgina web. El llibre conté notes abundants amb més enllaços a les fonts. El llibre també està disponible en fitxer PDF.

També pot visitar el lloc web de Laframboise: No hi ha consens Frakking

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Res a parlar

La democràcia és la victòria de la paraula sobre la violència. Més encara, la democràcia és la substitució de la violència per la paraula. Per aquesta raó la democràcia no pot parlar amb la violència sense destruir-se, perquè són excloents. La democràcia només pot parlar amb els violents quan aquests han abandonat la violència i els seus instruments i han acatat les regles del joc democràtic. Fer el contrari seria acceptar que es poden aconseguir victòries polítiques per les armes i no per les urnes. Aquesta és la pedra angular sobre la que s'ha construit l'edifici de les democràcies modernes i que tant l'esquerra abertzale com els seus comparses de la conferència internacional semblen ignorar. En aquest país, el procés de pau i reconciliació ja s'ha fet. Fa més de 30 anys. Els etarres van ser amnistiats, se'ls va donar la possibilitat de crear un partit democràtic i es va desecentralitzar l'estat d'una manera quasi federal, especialment a Euskadi amb el concert econòmic. Però ETA no només no ho va acceptar sinó que va endegar la campanya més violenta de la seva història contra la democràcia. Hi va declarar la guerra. I ara que l'ha perduda militarment, vol encara, si pot, capitalitzarla políticament. Vol obtenir-ne algun benefici, oblidant que no és la democràcia la que està en deute amb ETA, sinó que és ETA la que està en deute amb la democràcia.

Carta a un indignat

Salvador Sostres:

Ahora en serio, después de todos estos años, ¿tú en serio estás indignado? Me refiero a todos estos años de prestaciones descomunales y de derecho a casi todo, sin casi trabajar, sin casi tener que dar un puñetero palo al agua. ¿Estás indignado? ¿Indignado por qué exactamente? ¿Porque ya no te va a ser posible vivir como Dios haciendo el vago? ¿Porque ya no vas a poder saquear el dinero de los demás y tendrás que vivir del tuyo propio? ¿Estás indignado después de tantos años de tenerlo todo pagado? ¿No crees que el agradecimiento sería un sentimiento mucho más razonable?

El agradecimiento a tantos miles de personas que trabajaron y trabajan como campeones para con sus impuestos poder pagarte tu subsidio de holgazán, tu escuela pública, tu médico gratis. Ellos trabajaron y trabajan como auténticas bestias y además de pagarte con sus impuestos –fruto de su esfuerzo- tu colegio y tu médico y tu subsidio del paro, se pagaban y se pagan su propio seguro médico, llevaban y llevan a sus hijos a un colegio privado y trabajaron sin protestar todas las horas extras que hizo falta.

¿De verdad estás indignado? ¿De verdad crees que todavía te debemos algo? ¿Cuándo llega tu turno? Tu turno de ponerte a trabajar, tu turno de crear riqueza y puestos de trabajo, tu turno de ser tan solidario con los demás como tú exiges que lo sean contigo. Perdona que te lo pregunte, pero ¿cuándo llega tu ejemplo, tu demostración personal, esforzada y sacrificada, de todo aquello en lo que tanto crees?

divendres, 14 d’octubre de 2011

Un projecte feixista anomenat Europa

Nigel Farage, eurodiputat del Partit de la Independència del Regne Unit: "Si robes a la gent la seva identitat, si els robes la seva democràcia, només queda nacionalisme i violència"

dijous, 13 d’octubre de 2011

Per què es perdona a Apple el que no es perdonava a Nike?

Quan es va saber que Nike o Wall Mart utilitzaven ma d'obra infantil en alguns països del Tercer Món es va desencadenar una campanya internacional de denúncia i boicot que no es va aturar fins que les dues empreses van deixar de contractar nens i nenes. Curiosament, mai s'ha endegat una campanya similar contra Apple, que a la Xina també contracta menors per sota de l'edat laboral legal i tolera condicions de treball molt dures que haurien provocat fins a 11 suïcidis. Una situació denunciada no pels seus competidors ni per les ONG, sinó reconeguda per la mateixa Apple tant en un informe del 2010 sobre les seves fàbriques a la Xina com en el del 2011, on es constata que la situació s'ha agreujat.


Pel que sembla, la vara amb la que els pijo-progres medeixen capitalistes i explotadors no arriba al cel de Steve Jobs. Però no seré jo qui els esperoni a fer-ho. En tinc prou amb evidenciar la incoherència. Certament el treball infantil és un problema greu i una hipoteca pel desenvolupament de molts països, però la manera de resoldre-ho no és cridant al boicot de les empreses que l'utilitzen, ja que d'aquesta manera l'únic que se sol aconseguir és empitjorar les coses. Un estudi, fet dos anys després que Nike i Wall Mart acomiadéssin els nens i nenes menors d'edat, va constatar que aquells que no havien anat a treballar a empreses locals, amb salaris inferiors i condicions laborals pitjors, havien acabat en prostíbuls. No havien anat a l'escola. I no ho havien fet per la senzilla raó que les seves famílies no podien permetre's el luxe de renunciar a un ingrés imprescindible per a la seva supervivència.

El martiri compte





dimecres, 12 d’octubre de 2011

Hamàs s'imposa com a l'autèntic rostre de l'estat palestí

L'alliberament de més de mil presos palestins a canvi de la llibertat del soldat israelià Guilad Shalit és una gran victòria per Hamàs. Aquest era el preu que els botxins palestins havien posat a la vida d'aquest noi, segrestat fa més de cinc anys, i se l'han cobrat.

Calia pagar aquest preu? Calia negociar amb extorquidors terroristes? La resposta teòrica seria: no; però Netanyahu difícilment tenia una altra opció. La tradició jueva del Pidión Shvuyim (el rescat o redempció de captius) no deixava a un governant demòcrata una altra sortida. El consol? Què la vida d'un jueu equival a la de mil palestins, segons han valorat els mateixos musulmans.

La victòria, doncs, és per a Hamàs. Un Hamàs que s'imposa així a l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs, demostrant que Gaza és l'autèntic estat palestí. Hamàs ha demostrat que exerceix efectivament la seva sobirania sobre una part del territori nacional palestí i que té la força suficient no només per atacar territori israelià sinó també per impedir l'alliberament de l'ostatge, forçant a Israel a negociar i pagar.

Però encara hi ha una última pregunta: Per què ara? D'una banda, perquè era el millor moment per que Hamàs passés la mà per la cara a l'Autoritat Palestina, molt inflada després de l'èxit mediàtic i popular de la demanda de reconeixment de l'estat palestí davant les Nacions Unides. De l'altre, el covenciment per part d'Israel que aquesta jugada d'Abbàs no és altra cosa que la fi definitiva de les negociacions de pau. Alguns apunten també a una inminent intervenció militar contra l'Iran, però això ja serien figues d'un altra paner.

12-O: Què fantàstica aquesta festa

Martín Caparrós
Todos llegamos, alguna vez, a América. Los que ahora son originarios llegaron hace quién sabe quince, diez mil años. Y desde entonces fueron cambiando de lugares y poderes: un pueblo ocupaba un espacio, después otro lo sacaba de allí o lo sometía y después otro –como sucede en todas partes, penosamente, siempre. Pero la historia oficial biempensante arma una especie de cuadro ahistórico, idílico, estático en que, alrededor del año 1500, había pueblos originarios casi felices y muy legítimos y consustanciados con sus territorios, y llegaron unos señores malos y pálidos que los corrieron a gorrazos.

Los corrieron, en efecto, y eran malos, pero no más que los que los corrían cada tanto. Cortés y Pizarro pudieron invadir porque se aliaron a las víctimas de los aztecas y los incas, que preferían cualquier cosa antes que ser comidos –por los unos– o esclavizados –por los otros. Eran, sí, de color más clarito y venían de más lejos; seguramente algún esclarecido podrá explicar cuántos grados de diferencia de tono epidérmico, cuántos kilómetros de distancia separan a un invasor legitimado de uno ilegítimo. Con lo cual no pretendo justificar la invasión española, avalancha de dioses y saqueos; sólo decir que sus víctimas habían hecho lo mismo con otras víctimas unas décadas, un par de siglos antes.

(...)

El indigenismo, decía uno, es una enfermedad infantil del nacionalismo y el otro le contestaba que el indigenismo es la versión social del pensamiento ecololó. En una sociedad que está hecha de mezclas, que debe seguir mezclándose para reinventarse, progres claman por la tradición, la pureza, la "autenticidad" de los originarios. Es esa idea conservadora de detener la evolución en un punto pasado: esa idea que cierta izquierda comparte tan bien con la derecha, aunque la apliquen a objetos diferentes.

Los progres defienden encarnizados los derechos de los aborígenes a seguir viviendo igual que sus tatarabuelos. ¿Por qué se empeñan en suponer que hay sociedades “tradicionales” que deberían conservar para siempre su forma de vida, y que lo “progresista” consiste en ayudarlos a que sigan viviendo como sus ancestros?

Després de la primavera àrab, la batalla serà ara entre islamistes

Antul Aneja:
Many astute observers of the region are beginning to conclude that the post-Arab Spring battle of the ballot would be held, not primarily between Islamists and secularists. Rather, the battle for political space will be fought among Islamists themselves: between those who take their cue from Turkey and Malaysia that separate politics from new-age Islam, and others which want governments to abide strictly by their interpretation of a pristine Koranic code.

El valor d'una vida: mil a un

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Resposta infame

Ni la medalla de la disminució de víctimes del trànsit es poden apuntar



El govern socialista treu pit amb les estadístiques sobre la caiguda de la mortalitat a les carreteres espanyoles. Ho atribueixen a l'enduriment de la política viària, especialment al carnet per punts, a les modificacions del Codi Penal i a la reforma de la Llei de Seguretat Vial.

Sense voler negar la influència d'aquestes mesures en la reducció de la sinistralitat, especialment en un primer moment, una anàlisi de les dades estadístiques disponibles fa pensar que la raó principal d'aquesta disminució és la crisi econòmica i no la política víal. La gràfica superior mostra clarament la correlació existent entre la disminució de la sinistralitat i la paral·lela disminució del consum de combustibles, amb la consegüent disminució dels desplaçaments, provocada per la crisi econòmica reflexada en la caiguda de l'ocupació i de l'IPC.


dilluns, 10 d’octubre de 2011

Estimada Rahola

Carlos Herrera:
He leído con atención el artículo que amablemente me brindas en La Vanguardia y no puedo resistirme a la respuesta, en principio, tan amable como tu invectiva. Todo nace de mi resuelta oposición a la prohibición a los toros en Cataluña, esta magnífica tierra de la que los nacionalistas/independentistas tenéis un sentido absolutamente patrimonial, como si Cataluña fuera vuestra y solo vuestra, y nadie que quisiera nada de ella pudiera conseguir aprobación alguna si no se plegara a los dictados que defendéis como indiscutibles (os pasáis la vida exigiendo una España plural, pero luego sois incapaces de reconocer más de una versión de vuestro propio territorio). Partamos desde el principio: yo no califico de ‘chusma’ a aquellos a los que no les gusta la fiesta de los toros: nadie está obligado a nada, ni siquiera a que le guste la sardana, los castellers, las sevillanas o los fandangos de Huelva, todos muy respetables, pero no siempre comunes.

‘Chusma’ es la colección de ‘antitaurinos’ que, semanalmente, se aglomera ante la puerta de la Monumental de Barcelona para llamar «asesinos» a honrados ciudadanos que van a ejercer un derecho hasta ahora respetable como acudir a un festejo taurino. Que a un sencillo trabajador de Cornellá que jamás ha faltado a nadie le asalte un puñado de sujetos acusándolo de algo de lo que han sido, por otra parte, incapaces de acusar a los asesinos de verdad me parece propio de chusma. Lo siento si alguna vez has estado entre ellos, pero eso es propio de individuos con desajuste social. En cuanto a la «miserable basura del nacionalismo catalán» que cito en mi artículo de ABC, créeme que lo hago desde la más pura ansia descriptiva: no me interesan los nacionalismos, ni el catalán, ni el vasco, ni el alemán, ni el chino ni ninguno, por la sencilla razón de que creo que jamás han aportado a la ciudadanía más que argumentos intestinales, demagógicos y baratos.

Lo siento, la pluralidad tiene estas cosas, y hasta en una tierra tan preñada de fiebre identitaria como nuestra Cataluña común el derecho a disentir contundentemente de sectarismos colindantes con el concepto ‘afrikáner’ de la política –basta escuchar a la familia Pujol– es un derecho irrenunciable. Me he pasado la vida defendiendo la realidad que describe Cataluña como una tierra repleta de ciudadanos normales, sin rabo ni cuerno, que brindan lo mejor de sí mismos al recién llegado, de lo cual mi familia fue testigo: es por ello que me resulta especialmente ofensivo que se pretenda tergiversar mi interpretación de una tierra que, en principio, es tan tuya como mía. Me duele, por ello, que los nacionalistas/independentistas como tú hagáis de toda aseveración crítica de un fragmento del pensamiento político una afrenta a las esencias patrias. La patria, lamentablemente, no eres tú.

Las patrias son tantas como ciudadanos habitan una comunidad, incluidos los que acuden a una corrida de toros. El resto de los españoles tienen el mismo derecho que vosotros a considerarse inviolables y, sin embargo, tienen que asistir impertérritos al espectáculo desabrido de unos administradores de la cosa pública que a diario los acusan de imperialistas, gandules, aprovechados o saprofitas. No, estimada Rahola, en mi bella Sevilla no nos pasamos el día pensando en nuestra querida Cataluña; bastante tiene el personal con salir adelante por sí mismo. Cataluña, desgraciadamente, cada día interesa menos, cosa que, por otra parte, al nacionalismo/independentismo no le puede hacer más feliz.

Y en cuanto a Artur Mas, por quien tengo aprecio personal, solo puedo decirte que ha sido entrevistado por mí con la contundencia que creo que el periodismo debe mostrar en defensa de valores esenciales. Si tú no lo has hecho, solo a ti te corresponde saber por qué. El periodismo, como bien sabes cuando has defendido cuestiones en las que coincidimos –como la que hace referencia al conflicto de Oriente Medio–, debe ser combativo y resuelto. Y, sobre todas las cosas, reflejo de una dignidad que está más allá de las patrias menores o mayores.

Dices que los catalanes tienen la piel gruesa y la memoria –creo recordar– muy activa: si con ello pretendes amenazarme con supuestas reacciones de repudio colectivo muy al estilo de los regímenes que sé que detestas, debo decirte muy serenamente que ni tú ni nadie podrá jamás acobardar a aquel niño que se crio y se educó en una casa modesta de Mataró de la que guarda un recuerdo conmovedor. Tenedlo en cuenta tú y todos los que pensáis como tú. Con todo, un abrazo desde mi admiración y afecto.

L'hora dels castellanoparlants

Antoni Puigverd:
El catalanismo sigue fantaseando que el choque es entre España y Catalunya. Soñar es gratis, pero hacer política soñando es suicida. ¿No ha llegado el momento de replantear las bases románticas, herderianas, del catalanismo para incorporar a los sectores castellanohablantes al consenso transversal? Para ello, el catalanismo debería dar a entender que la defensa a ultranza de la lengua catalana no puede implicar de ninguna manera el menoscabo de la castellana. El catalanismo no puede dirigirse a los castellanohablantes de Catalunya como si fueran miembros del Supremo o del Constitucional. Lo ha estado haciendo en estos últimos meses. Olvida el catalanismo que el castellano es lengua propia de muchísimos catalanes. Y que es un valor cultural de primer orden. Olvida que es la lengua que más se expande en la sociedad global (con el inglés, el árabe y el chino) y que, por lo tanto, seguirá ofreciendo a las industrias culturales catalanas grandes oportunidades. El PP se ha impuesto el reto de articular a un sector de la sociedad catalana que ha estado 30 años conjugando la política en voz pasiva. ¿Atrapado en su visión romántica, el catalanismo le dejará el paso libre?

divendres, 7 d’octubre de 2011

Free or Equal?

El 1980 el premi Nobel d'Economia Milton Friedman va inspirar reformes de mercat a Occident i revolucions a l'Est amb la seva cèlebre sèrie de televisió "Llibertat de triar". Trenta anys després, en aquest documental d'una hora, el jove economista suec Johan Norberg segueix els passos de Friedman per veure què ha passat realment en els llocs que es van transformar gràcies a les seves idees. A cada lloc, Norberg analitza l'actualitat de les idees de Friedman en el món globalitzat del 2011 i de la crisi financera.

Free or Equal from Free To Choose Network on Vimeo.

Loquillo incorrecto

Obama Jobs o Steve Jobs?

La impressionant carrera de Steve Jobs representa una refutació de la filosofia econòmica de Barack Obama. El president nord-americà creu que la grandesa dels EUA rau en la seva força col·lectiva i per això vol aprovar una inversió pública de 477.000 milions de dòlars per intentar crear llocs de treball. Però, Steve Jobs, en solitari i sense cap ajuda pública, ha creat 250.000 llocs de treball i ha deixat la seva empresa amb un valor de mercat de 351.000 milions de dòlars. Obama Jobs o Steve Jobs?

ADDENDA:

Steve Jobs, un capitalista genuïnament americà

Guy Sorman:
Aux Etats-Unis est apparu, dès le début du XIXe siècle, le principe de la standardisation qui correspondait au caractère démocratique de la société américaine. Là où l'entrepreneur français cherche l'excellence et s'adresse plutôt aux élites (le luxe et l’armement), l'Américain vise la masse, au prix le plus abordable possible. Edison, Ford, Jobs, Gates furent et restent des "cheapeners" autant que des inventeurs : terme que l'on traduira approximativement par réducteur de coût, mais qui perd la saveur de l'original. S'il n'existe pas de Steve Jobs européen ou chinois, peut-être est-ce en raison de cet aspect démocratique du capitalisme américain.

A Steve Jobs l'ha matat la seva fe en les teràpies alternatives

Luis Alfonso Gámez:
Al enterarme la pasada madrugada, a través de Twitter, de la muerte de Steve Jobs, me vino a la mente el fallecimiento de otro genio: Peter Sellers. Los dos podían estar ahora vivos; los dos murieron prematuramente por su fe en supercherías. El cofundador de Apple retrasó nueve meses una cirugía que podía haberle salvado la vida y confió durante ese tiempo la curación del cáncer de páncreas a una dieta. El actor británico, inolvidable protagonista de películas como El guateque (1968), tenía ya un largo historial de problemas cardiacos cuando su médico le recomendó someterse a un bypass urgentemente. Se negó y se puso en manos de un practicante de la cirugía psíquica, un estafador sin escrúpulos que simuló curarle con una intervención sin sangre, anestesia ni incisión alguna. Y murió poco después de un ataque al corazón, a los 54 años.

Ratzinger: "Hitler va ser l'Anticrist"

Arcadi Espada:
Tal vez Hitler era el Anticristo; pero lo cierto es que los católicos no se levantaron contra él. Se levantaron los comunistas o los demócratas; pero no los católicos. Y algo mucho peor: no hubo una solidaridad católica, unánime, inexpugnable, civil, determinante con las víctimas, principalmente judías, del Genocidio. Por supuesto que hubo católicos que dijeron no, a riesgo de sus vidas; y que muchos la perdieron. Pero desdichadamente, en los templos de Europa, y lo sabe Ratzinger y es un pecado de expiación lenta, nadie llamó a combatir el nazismo. Al Dios de los católicos el nazismo siempre le pareció estricta competencia del César.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Sirians i àrabs s'enmirallen en Steve Jobs

La imparable línia vermella

Hitler s'assabenta de la derrota de Rubalcaba

20.000 ugandesos expulsats de les seves cases en nom de la lluita contra l'escalfament global


L'empresa britànica NFC ha obtingut l'ajut del govern d'Uganda per a l'expropiació forçosa de més de 20.000 persones de les seves cases, emprant el terror i la violència. El govern i l'empresa diuen que els colons eren il.legals i foren expulsats per una causa justa: la protecció ambiental i la col.laboració en la lluita contra l'escalfament global. L'expropiació forçosa de terres cultivables per plantar-hi arbres, en aquest cas eucaliptus (!), s'ha convertit en un gran negoci gràcies al mercat de crèdits d'emissió establert al Protocol de Kyoto. L'empresa NFC calcula obtenir amb la venda d'aquests crèdits 1,8 milions de dòlars aquest any.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

La lluita contra el canvi climàtic també té cadàvers a l'armari

El passat mes de juliol, una missió internacional d'investigació presentava al Parlament Europeu un informe sobre els assassinats de pagesos i periodistes a la regió hondurenya del Bajo Aguán. L'informe era explosiu perquè esquitxava els organismes i institucions encarregades de portar endavant els programes internacionals de lluita contra el canvi climàtic. En concret, al projecte de recuperació de biogàs a partir de les emissions de metà i la substitució de combustibles fòssils utilitzats per a la generació de calor en un molí d'una plantació d'oli de palma de la filial del Grup Dinant Exportadora de l'Atlàntic. Un projecte que va ser adjudicat pel CDM (Clean Developmen Mechanism), tot i les denúncies presentades per 77 ONG de tot el món i de que l'empresa EDF Trading, que anava a comprar els crèdits d'emissió, fes marxa enrera preocupada per la possible vinculació del Grup Dinant amb les violacions dels drets humans.

A la vista de l'informe de la comissió d'investigació, l'eurodiputat verd, Bas Eickhout, va qualificar de "vergonya" les violacions dels drets humans comeses. "Si aixó és realment consequència directa de la política europea del clima, aleshores em disculpo sincerament davant el poble hondureny. El CDM se suposa que ofereix beneficis ambientals i un desenvolupament sostingut, però aquesta mena de notícies són realment terribles". L'ONU, per la seva banda, lamentava els assassinats però se'n rentava les mans: "Nosaltres no hem d'investigar crims. Hem de prendre les decisions segons els nostres criteris, per molt lamentables que siguin, i tenim poc marge per a rebutjar projectes. En aquest cas complien exactament tots els criteris exigits".

dimarts, 4 d’octubre de 2011

El fiscal general dels EUA a la corda fluixa per l'escàndol de la venda d'armes als càrtels de la droga mexicans

El fiscal general dels EUA, Eric Holder, hauria mentit al Congrés a l'afirmar que s'havia assabentat molt recentment de l'operació "Ràpid i Furiós". Una operació de l'Oficina per Alcohol, Tabac, Armes de Foc i Explosius (ATF, per les sigles en anglès), en la que estarien involucrats agents federals que van permetre vendes il.legals d'armes de proveïdors nord-americans destinades molt probablement als cartels de la droga mexicans. L'objectiu de l'operació era rastrejar als venedors i compradors, però l'escàndol va esclatar quan algunes de les armes es van trobar en diversos escenaris criminals a banda i banda de la frontera.

Ara, diversos documents, entre ells alguns correus electrònics, demostren que el Departament de Justícia dels EUA estava al corrent de l'operació almenys des de l'any 2010, bastants mesos abans del que va dir als senadors en les seves compareixences. El passat 10 de març, Holder va dir a la senadora republicana Kay Railey Hutchison, de Texas, que va tenir coneixement molt recentment de les "preocupacions" existents sobre el programa. En una altra audiència el passat 3 de maig, el representant republicà Darrell Issa, de Califòrnia, va preguntar al fiscal general: "Quan va saber per primera vegada del programa? en quina data?". Pregunta a la que Holder va respondre: "No n'estic segur de la data exacta, però probablement vaig escoltar a parlar per primera vegadada sobre Ràpid i Furiós a les últimes setmanes".

La presidència Obama en números