Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 29 de febrer de 2012

Hereus



El que han fet avui molts estudiants universitaris de Barcelona -25.000 segons la Guàrdia Urbana- no ha estat exercir el seu dret a la manifestació pacífica sinó, pel contrari, prendre la ciutat per la força, provocant el caos i intimidant els ciutadans. Han assaltat entitats bancàries, la borsa i el rectorat. Han trencat aparadors, pintat façanes i mobiliari urbà i han cremat contenidors i un cotxe.

Sempre es diu que aquestes accions violentes són obra de minories extremistes, i sol ser veritat, però ja comença a ser hora que s'exigeixin responsabilitats als convocants de manifestacions si no són capaços d'impedir-les, amb els seus propis serveis d'ordre i la col·laboració de la policia. Els ciutadans no podem estar a l'albir d'aprenents de bruixot que desfermen forçes que són incapaços d'encarrilar. O el que és pitjor, que no tenen la més mínima voluntat d'evitar.

El que han fet avui molts dels estudiants que han sortit al carrer a Barcelona no és lluitar contra la crisi, sinó aguditzar-la. No només han provocat destrosses que costaran diners públics i privats reparar-les, sinó que en lloc d'atiar la confiança han provocat més crispació, impotència i inseguretat.

El que han fet avui molts dels estudiants que han sortit al carrer a Barcelona ha estat una vergonya. Perquè és una vergonya veure els privilegiats fent-se passar per víctimes. Veure els nens mimats del sistema fent rebequeries infantils que han de pagar la resta de ciutadans.

Els estudiants universitaris només paguen l'11,4% del cost dels estudis que cursen. La resta, el 88,6%, la paguem tots els ciutadans a través dels nostres impostos. I, contràriament al que es diu, el percentatge de l'aportació pública no ha disminuit. En els últims 10 anys, ha augmentat de gairebé un tres per cent. Entre el 2002 i el 2010, el nombre d'estudiants ha baixat de 127.000 a 119.000, mentre que en el mateix període el personal docent ha passat dels 10.500 als 12.000 i el personal no docent dels 6.500 als 8.200.

En aquestes condicions, el que han fet avui molts dels estudiants que han sortit al carrer a Barcelona ha estat evidenciar una vegada més la frivolitat i la hipocresia que s'amaguen darrera de tant d'"indignat" hereu de la progressia socialdemòcrata catalana.

Negres tractats com animals en un zoològic a Líbia

Assange ja no cau bé ni a El País

Lluís Bassets:
La idea de una sociedad totalmente transparente, en la que los hackers tengan derecho a interferir y publicar cualquier información que les merezca su atención es una monstruosidad en toda regla, muy próxima a las utopías totalitarias. Por la misma regla de tres que le permite a Assange perforar las comunicaciones de otros podría alguien hacerlo con las suyas, devolviéndole la pelota como ya le sucedió con todo el dossier sobre las presuntas violaciones en Suecia, que suscitaron la ruptura con The Guardian, porque este periódico no informó sobre el caso al gusto del fundador de Wikileaks.

Històries per no dormir

Hace días que no puedo dormir, desde que sé que Comisiones Obreras está preparando un ERE. ¿Cuándo lo preparan? ¿Cuando vuelven de las manifestaciones contra los ERE? ¿Afectará a piqueteros, huelguistas o liberados sindicales? A aquellos a los que los empresarios no pueden echar, ¿los podrá echar su propio sindicato? La esquizofrenia en Comisiones tiene que ser total: necesitarán un psiquiatra. ¿Cómo van a organizar la huelga general con la que no dejan de amenazarnos si dejan en el paro a los agitadores profesionales?

Sabemos lo que cobran los banqueros y les crucificamos por su sueldo, como si su remuneración fuera la causa de la crisis. Sabemos lo que cobran los políticos y a pesar de ello les acusamos de falta de transparencia y de ser unos privilegiados. ¿Cuánto cobra Fernández Toxo? ¿Cuánto cobra Cándido Méndez? ¿Es razonable que cobren estando los sindicatos subvencionados con dinero público? ¿Es ético, social y compañero que vivan tan acomodadamente gracias a lo que les recaudan a sus pobres afiliados?

Por lo que refiere a cuestiones más técnicas, ¿cómo van a resolver su propia conflictividad laboral? Los jueces sindicalistas que siempre juzgan improcedente cualquier despido, ¿qué van a hacer esta vez? ¿Qué va a pesar más en ellos, su sindicalismo populista o su sindicalismo orgánico? ¿El paria particular o el apparatchik ancestral?

dimarts, 28 de febrer de 2012

Qui és responsable del dèficit?

Xavier Sala i Martín:
...la mayor parte del déficit corresponde al gobierno central pero que la mayor parte del desvío corresponde a las comunidades autónomas. Este segundo punto puede ser interpretado como que las comunidades no están haciendo los deberes o... también puede ser interpretado como que "quien hace la contabilidad es el gobierno central" y éste ha cocinado los números a su favor! Es decir, la contabilidad presentada por Montoro intenta centrifugar una parte importante del déficit fiscal del estado hacia las autonomías y los ayuntamientos para exonerar al gobierno central.

Hay que recordar que los ingresos de las autonomías se contabilizan como gastos del gobierno central por lo que éste, tiene incentivos a no pagar o no contabilizar los pagos que debe hacer a las comunidades autónomas: ése es un método para reducir el déficit del gobierno central... a base de aumentar el de las autonomías. Por ejemplo, si el gobierno central no paga 1.000 euros a un gobierno autonómico, el déficit del gobierno central baja en 1.000 y el de la autonomía sube en 1.000 euros!

El ejemplo que acabo de poner no es aleatorio: hay que recordar que el gobierno central decidió a finales de 2011 no pagar los casi 1.000 millones de euros correspondientes a la Disposición Adicional Tercera (DA3a) de los estatutos de autonomía. Desde un punto de caja, claramente el pago no se hizo, aunque ya había sido presupuestado! Desde el punto de vista contable, el hecho de que había una promesa de pago hacía que se hubiera podido contabilizar como ingreso para las comunidades en 2011. Pero Montoro ha decidido no hacerlo así. Y quien hace la contabilidad es él y no los consejeros de economía de las autonomías y eso es legal... pero también tiene que guiarnos a la hora de interpretar los números que se presentan: como he dicho al principio de esta nota, la contabilidad no es una ciencia exacta sino que es muy flexible. Veamos cómo puede cambiar la contabilización de la DA3a (y solamente la DA3a) al resultado global de las cuentas del estado. Recordad que el objetivo de déficit para el gobierno central era de 51.948 millones de euros (4.8% del PIB). Al final el déficit ha sido de 55.195 millones (el 5.1% del PIB). Es decir, ha habido una desviación de 3.247 milllones de euros. Si los 1.000 millones de la DA3 se hubieran contabilizado a las comunidades, el déficit de éstas hubiera bajado en 1.000 millones y el del gobierno central hubiera subido en la misma cantidad. Es decir, en lugar de 3.247 millones, la desviación del déficit del gobierno central hubiera sido de 4.247 millones: un 31% superior!!!!

Ya ven! Una “pequeña” decisión contable (y éste ha sido sólo un ejemplo, en la contabilidad presentada hoy hay docenas más de ejemplos de centrifugación de déficit hacia las autonomías para eludir responsabilidades) y los números cambian radicalmente.

divendres, 24 de febrer de 2012

The Economist veu indicis de recuperació a Europa, si els polítics no ho esguerren

The Economist:
Had today’s policies been adopted from the outset, the Greek crisis might have been controlled sooner, the adjustment for debtors might have been less onerous, and the cost to creditors might have been lower. That said, mistakes were to be expected, particularly when the euro zone was both badly designed and ill-prepared for a crisis.

Fear of catastrophe has forced EU leaders to think more clearly. Debtors know they must reform, and creditors know they must help. The first hints of stabilisation, if that is what is happening, may even bring new problems. Will a reduction of market pressure slow weaker countries’ long and painful march to reform? Will stronger ones ignore the design flaws that make the single currency needlessly unstable?

A hopeful prognosis makes sense only if leaders use a moment of relief to push through structural reforms, remove barriers to the single market, enhance the firewall against contagion and move towards greater fiscal union. One lesson of this week is that, faced with market meltdown, politicians from both debtors and creditors will compromise. But another is that the euro crisis is still far from being resolved for good.

Sembla evident, doncs, que aquesta crisi té més de crisi política que de crisi econòmica.

dijous, 23 de febrer de 2012

Un nou intent de guanyar la guerra civil

Manuel Molares do Val:
No es la ausencia de calefacción en un instituto lo que inicia las protestas. Es que alguien ha aprovechado la anécdota y lanzado a los niños como carne de cañón, escudos humanos contra la policía de la democracia.

Acto innoble, miserable, que nadie propuso ni siquiera durante el franquismo, cuando la lucha contra la dictadura evitaba enviar niños contra la policía; íbamos adultos, universitarios y trabajadores; muy ruidosos y no muchos, por cierto, aunque algunos dispuestos a morir, y murieron.

Pero seguro que no estaban entre ellos estos izquierdistas que casualmente suelen ser hijos y nietos de los fascistas que perseguían a los demócratas. Una cuestión de casta y de sangre.

Els alarmistes climàtics filtren un document fals per desacreditar l'escèptic Heartland Institute

Un fanàtic de l'escalfament global, el científic Peter Gleick, ha confessat haver utilitzat un nom fals per obtenir documents del climàticament escèptic Institut Heartland. Com que amb els documents autèntics no podia provocar cap escàndol greu, en va falsificar un. D'aquesta manera, va aconseguir escandalitzar uns quants escandalitzables, com The New York Times, The Guardian o El Mundo.

Real Clear Politics / Robert Tracinski:
...this fraud self-consciously tries to recreate every aspect of the Climategate scandal, projecting those elements onto the climate skeptics. Climategate had: a) an insider who leaked information, b) private admissions of unscientific practices, like misrepresenting the data to "hide the decline" in global temperatures, and c) discussions of attempts to suppress opposing views. Further scandals that followed on from Climategate included one more element: d) using material from non-scientists in activist groups to pad out scientific reports for the UN.

The fake Heartland memo tried to re-create all of this. It was posted to the Web by someone who called himself "Heartland Insider." It contains admissions of things like opposing the teaching of science. It includes discussion of attempts to exclude global warming alarmists from the media, particularly an attempt to oust a fellow named Peter Gleick, described in the memo as a "high profile climate scientist," from his Forbes blog, because "This influential audience has usually been reliably anti-climate and it is important to keep opposing voices out." And it describes a program to hire a "paid team of writers" to "undermine the official United Nation's [sic] IPCC reports." So this has all of the elements of Climategate, but in mirror image.

But it is all a lie. It took bloggers mere days to spot the document as a fake and less than a week to find the person who posted it and the other Heartland documents. He turns out to be...Peter Gleick, a climate scientist who is president of the left-leaning Pacific Institute. It's actually kind of pathetic, when you think about it. What gave Gleick away was the little touch of self-aggrandizement, the fact that he couldn't resist over-inflating the significance of his Forbes blog. In his own mind, clearly, he is the one man whose bold opposition keeps the Heartland leadership awake at nights.

So the "leaker" wasn't an insider, Heartland has not been exposed as anti-science, and it is not conspiring to silence opposing voices. In fact, days before the documents were posted, Heartland had asked Gleick to participate in a debate, and he refused the invitation. Oh, and those "paid writers" who were supposed to "undermine" the UN climate reports? They were actually a team of distinguished scientists who were compiling their own independent climate research.

After he was caught, Gleick confessed, but he's still trying the "modified limited hangout": confess to a small crime in the hope that this will mollify investigators and they won't dig up evidence of your big crime. So Gleick has confessed to obtaining the genuine Heartland documents through deceptive means. (He called Heartland posing as a member of the institute's board and talked a gullible junior staffer into sending him the handouts for an upcoming board meeting.) But he still maintains that the fake "confidential strategy memo" was sent to him by an anonymous source, and that he only obtained the Heartland documents in an attempt to verify the memo.

Ridículament, els mitjans que s'han empassat la mentida treuen pit en un intent de fer-nos creure que han posat al descobert el suposat gran secret del finançament de les escèptics climàtics. Ho endevinen? Endevinen qui finança els escèptics climàtics? Les dolentes petroleres i altres diabòliques corporacions! Qui ho diria!
Los documentos incluyen el presupuesto y la lista de donantes del Heartland Institute, que incluye empresas farmacéuticas y petroleras. Así por ejemplo, Exxon donó 675.000 dólares en total hasta 2006, y después nada. Industrias Koch sólo ha aportado 25.000 dólares en los últimos diez años.

En total, el Heartland gastó en 2011 un total de 6,5 millones de dólares, lo cual puede parecer mucho hasta que se pone en perspectiva. Así, por ejemplo, Al Gore afirmó haber gastado 300 millones de dólares en publicidad por el alarmismo climático. Greenpeace tiene un presupuesto anual de 310 millones y Sierra Club de 100 millones.

Un paràsit anomenat Toxo

L'esquizofrènia, el suïcidi i les conductes de risc estan probablement relacionades amb la implantació en els humans
 del paràsit anomenat Toxo

The Atlantic Magazine:
The parasite, which is excreted by cats in their feces, is called Toxoplasma gondii (T. gondii or Toxo for short) and is the microbe that causes toxoplasmosis—the reason pregnant women are told to avoid cats’ litter boxes. Since the 1920s, doctors have recognized that a woman who becomes infected during pregnancy can transmit the disease to the fetus, in some cases resulting in severe brain damage or death. T. gondii is also a major threat to people with weakened immunity: in the early days of the AIDS epidemic, before good antiretroviral drugs were developed, it was to blame for the dementia that afflicted many patients at the disease’s end stage. Healthy children and adults, however, usually experience nothing worse than brief flu-like symptoms before quickly fighting off the protozoan, which thereafter lies dormant inside brain cells—or at least that’s the standard medical wisdom.

But if Flegr is right, the “latent” parasite may be quietly tweaking the connections between our neurons, changing our response to frightening situations, our trust in others, how outgoing we are, and even our preference for certain scents. And that’s not all. He also believes that the organism contributes to car crashes, suicides, and mental disorders such as schizophrenia. When you add up all the different ways it can harm us, says Flegr, “Toxoplasma might even kill as many people as malaria, or at least a million people a year.”
Via Arcadi Espada

Manifest contra la pujada d'impostos del govern popular

Con todo el respeto, señor Presidente: eso no es cierto

Por mucho que el nuevo Ejecutivo del Partido Popular se haya esforzado en justificar la aprobación de una de las mayores subidas de impuestos de nuestra historia aduciendo que España no tenía otra alternativa después de descubrirse una desviación extraordinaria de 20.000 millones en el objetivo de déficit para 2011, nos vemos en la obligación de decir clara y rotundamente que eso no es cierto, que sí existían numerosas alternativas que no pasaban ni por esquilmar a los empresarios, trabajadores e inversores de este país ni por dificultar todavía más nuestras posibilidades de recuperación.

No es cierto que el déficit público deba atajarse simultáneamente subiendo nuestros impuestos a los niveles más altos de Europa y reduciendo gastos de una manera muy insuficiente: cabe la mucho más razonable alternativa de que el ajuste se efectúe por el lado del gasto. En los últimos diez años, los desembolsos de nuestras Administraciones Públicas han crecido en 200.000 millones de euros, alrededor de 2,5 veces el tamaño de nuestro déficit actual.

No es cierto que subir impuestos tenga los mismos efectos que reducir el gasto público: lo primero destruye la cada vez menor riqueza que se le permite generar al sector privado y que mantiene en pie a este país, mientras que lo segundo adelgaza a un Estado sobredimensionado e ineficiente que se encuentra al borde de la suspensión de pagos.

No es cierto que la ciudadanía deba hacerse corresponsable del imprescindible ajuste del déficit público: nuestras familias y nuestras empresas ya se han comportado de manera extremadamente austera durante estos últimos años, mientras que la Administración sigue gastando todavía hoy muy por encima de lo que lo hacía durante la borrachera de ingresos tributarios de la burbuja inmobiliaria.

No es cierto que recortar los gastos vaya a agravar la situación de nuestra economía: al contrario, más allá de los efectos más cortoplacistas sobre el PIB trimestral, sanear las cuentas públicas sin incrementar la tributación de un debilitado sector privado es condición indispensable para que volvamos a crear riqueza y empleo de manera sostenible.

No es cierto que la mayor parte de nuestro presupuesto sea intocable: es menester proceder a una restructuración completa del modelo de Estado, dando mucha más cabida a la iniciativa privada en todos aquellos servicios que hoy presta el sector público con cargo a unos excesivos impuestos y que, en realidad, no sería indispensable que proveyera.

En definitiva, Sr. Presidente, España no necesita impuestos más altos para financiar unas Administraciones Públicas a todas luces desproporcionadas, sino un Estado mucho más austero que se sufrague con unos impuestos notablemente más bajos para así favorecer la generación de riqueza por parte de un sector privado al que, hasta el momento, usted y su partido sólo han contribuido a asfixiar con los tipos impositivos sobre la renta más elevados de Europa.

El manifest l'dencapçalen 50 firmes d'economistes i intel·lectuals espanyols, entre ells Carlos Rodríguez Braun, Jesús Huerta de Soto, Antoni Fernàndez Teixidó, Gabriel Calzada, Miguel Anxo Bastos, Pilar García de la Granja, Carlos Mallo Rodríguez, Antoni Biarnes o Juan Torras Gómez.



Imprescindible

“No podré cumplir el plan de privatización, hemos descubierto que muchas propiedades públicas ni siquiera están inscritas en el registro”

Xavier Vidal-Folch:
Esta confidencia del entonces primer ministro griego Yorgos Papandreu a un colega del Consejo Europeo, hace apenas un año, lo dice todo.

Por eso la letra pequeña del plan de acción para 2012 visado en la cumbre europea del segundo rescate de Grecia —según consta en el non/paper de la delegación ateniense-—, bendice una inversión de 4,4 millones de euros para rehacer el catastro de ¡un 25% del territorio! Grecia era un Estado económicamente fallido, sin registros, sin estadísticas, sin inspección de Hacienda.

(...)

Lo extraordinario es que las élites, tan corruptas y clientelares como se quiera, empiezan a realizar reformas inéditas, contra sus propias bases de poder. Y que no abdican del europeísmo, pese a la lógica explosión de sus ciudadanos. Este es un milagro misterioso, pues se produce en un país reinventado hace menos de dos siglos a golpe de orgullo nacional y lengua.

ADDENDA.- Carles Dijous: "Sorprenent! Un dels primers llocs de la civilització (que entra en la història; és a dir, en allò que està escrit) havia retornat darrerament a l'edat de pedra (a la prehistòria; on no hi ha registre escrit de res!)"

dimecres, 22 de febrer de 2012

Un altra cop volen guanyar al carrer el que van perdre a les urnes

L'esquerra està convençuda que és l'única força política legitimada moralment per governar. I per això sempre paeix malament les derrotes electorals i cau tan sovint en la temptació de voler guanyar al carrer el que ha perdut a les urnes. Ara, l'excusa ha estat un pressumpte excés de violència policial contra els joves cadells de la progressia valenciana que protestaven contra les retallades a l'ensenyament públic. L'esquerra, ancorada encara en l'antifranquisme, creu justificat que qualsevol col·lectiu pugui manifestar-se on, quan i com vulgui, confonent espontaneitat amb llibertat. I és que l'esquerra també està conveçuda que el carrer és seu i que, en conseqüència, hi pot fer el que vulgui. Si odien tant a Fraga és sobre tot perquè va ser l'únic que es va atrevir a disputar-los aquest monopoli.

En una societat democràtica hi ha moltes maneres de manifestar públicament l'opinió pròpia sense haver de vulnerar els drets dels altres (a la lliure circulació, a la seguretat...), però això no és habitual. Qualsevol es creu amb el dret de carregar els seus problemes sobre els altres i utilitzar-los com a ostatges per pressionar Déu i sa mare. Lamentablement, en aquestes situacions la policia no sol actuar amb la contudència necessària per què els seus responsables polítics tenen por a ser considerats poc demòcrates. El que ha passat a València i les declaracions confuses del ministre de l'Interior ho demostren.

Doncs, no. El que és poc demòcrata és que els poders públics hagin tolerat durant més de trenta anys manifestacions, ocupacions i vagues salvatges, sense impedir-ho; desistint, en benefici de les minories més sorolloses, de la seva obligació legal i política de garantir els drets i llibertats de tots els ciutadans. I si la policia, en un moment donat, s'excedeix en les seves funcions, els afectats sempre poden denunciar-ho a la justícia. El que no poden fer és avalar procediments predemocràtics i al marge de les institucions per impedir que el govern legítim del país governi. Perquè són les urnes i no el carrer les que els han donat la majoria absoluta per governar, encara que no suiguin tan macos i guais com nosaltres.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Sobre les manifestacions d'estudiants a València

Pandemonium:
...la policía está legitimada democráticamente para abrirte la cabeza a hostias por la misma razón por la que son ellos, no tú, los que tienen la obligación de tirarse a un mar criminal para salvar a un adolescente eslovaco que se ha echado un chapuzón a las 5:00 de la madrugada tras una noche de melopea descomunal.

Pero una ciudadanía a la que hay que explicarle de dónde surgen las legitimidades democráticas y cuáles son las obligaciones que conllevan estas es una ciudadanía que se merece cualquier mierda que pueda caerle encima. El vacío existencial, de ideas y de proyecto, de la izquierda en este país sólo puede llenarlo un nuevo franquismo. Y ahí andan ellos, recibiendo mamporros con la vana esperanza de que el ruido de las porras al chocar con sus cráneos vacíos logre despertar la momia de Franco.

dilluns, 20 de febrer de 2012

El millor dels Goya






La veritat i la justícia

Arcadi Espada:
No querría negarle a Garzón sus buenas intenciones. Su íntima creencia de que la desarticulación de la trama Gürtel justifica el quebrantamiento del derecho a la defensa. Pero habría contribuido a convencerme si, una vez impuesto el precio del desajuste entre la verdad y la justicia, Garzón lo hubiese aceptado con sobriedad y acatamiento. (Tristemente, no hay mayor diferencia entre lo que el juez ha dicho y la espumosa carta que escribe su hija en su defensa). En esa frustrada madurez de respuesta habría yo visto al hombre que sabe que la verdad tiene un precio y que es el hombre y no el sistema el que ha de pagarlo. Y habría percibido con total y jubilosa claridad la diferencia entre un héroe y un ventajista.

divendres, 17 de febrer de 2012

Carbó, si us plau!

Cameron i Sarkozy han ratificat avui a París un acord per desenvolupar l'energia nuclear. Una energia cara de produir i més cara encara de mantenir en condicions de seguretat, i especialment perillosa per l'ús militar que se'n pot fer, com demostra, per exemple, el cas de l'Iran.

Cameron i Sarkozi el que haurien d'haver fet, amb una crisi d'endeutament galopant i amb el descrèdit de les teories de l'escalfament global, és apostar per una energia barata, amb reserves suficients, ben repartida, segura i, actualment, perfectament neta com és el carbó.

Com diu Antón Uriarte, per estrany que pugui semblar el carbó és el recurs energètic que més ha crescut al món des del 1998. També ho ha fet, però menys, el gas natural i l'energia hidroelèctrica. Les renovables amb prou feines arriben al 1,5% de l'energia primària. El petroli i l'energia nuclar han disminuit. Una tendència que anirà a més, especialment per la incorporació a l'economia global de països com la Xina o l'Índia.




dijous, 16 de febrer de 2012

L'atac d'Israel contra Iran, cada dia més a prop

Ja gairebé ningú dubta a Israel de la probabilitat d'un atac militar contra l'Iran. Encara que no se sàpiga, tothom està convençut que ja s'ha fixat l'abast de l'operació i el calendari. L'única pregunta que queda per respondre és si l'estat d'Israel es pot permetre el luxe d'atacar les instal.lacions nuclears de l'Iran sense l'acceptació, si més no tàcita, de Barack Obama. Per saber-ho, el cap del Mossad, Tamir Pardo, ha viatjat a Washington per reunir-se amb Obama. Fa un mes, Pardo es va reunir en secret amb diversos alts funcionaris nord-americans a càrrec de la qüestió iraniana, entre ells del cap de la CIA, David Petraeus. Després d'aquelles trobades, Israel ha deixat de compartir informació amb Washington sobre els preparatius militars en previsió d'un atac i Netanyahu ha ordenat a ministres i militars mantenir el més absolut silenci sobre l'Iran.

Està l'Iran al darrere de la mort dels seus científics?

El fet que els recents atemptats contra cotxes de personal diplomàtic israelià a Nova Delhi i Tbilissi s'hagin fet a través d'un motorista, de manera similar als atemptats contra científics iranians, ha fet volar les especulacions. Tot i que alguns mitjans atribueixen la coincidència a un macabre sentit de l'humor dels terroristes, algunes veus plantegen la possibilitat que tots aquests atemptats tinguin el mateix orígen: el règim iranià. Aquesta és l'opinió de Potkin Azarmehr, un blocaire brillant i periodista iranià amb seu al Regne Unit.

1. Professor Ali Mohammadi, killed in front of his home by a booby-trapped motorcycle parked outside, was a public supporter of the Green Movement and a member of a regional science project to which Israeli scientists also participated. He taught quantum physics: “It stretches the imagination to assume the Islamic Republic of Iran would include one of its key nuclear weapon/power scientists, who could be a possible target for assassination by Western agencies, on this SESAME project, where he would regularly meet in conferences with colleagues from other countries, including Israel.” An assassin, Jamal Fash, was paraded on TV, but the “TV confessions of Jamali Fash were full of contradictions and it later emerged that he was an ardent pro-Ahmadinejad devotee and a kickboxer member of the national team.”

2. Professor Majid Shahriari, killed on November 29, 2010, was a member of the same regional project alongside Ali Mohammadi. Potkin notes that “There was no appeal made by the state for the public to come forward as witnesses and until now no one has been arrested or charged with his murder. I have come across one eyewitness myself however. A former employee of the interior ministry, who saw the whole thing and told me it bore all the hallmarks of an Iranian regime hit squad.”

3. Fereydoun Abbasi-Davani survived an attempt a few minutes after Shahriari was killed and was later appointed as head of the Atomic Energy Organization of Iran. This guy was clearly linked to the program but, as Potkin helpfully notes, “Footage of Abbassi Davani’s car shown afterwards, show a few bullet holes on the bonnet and windscreen and unlike Shahriari’s car, his car was not blown up. If these assassinations were the work of highly sophisticated Western/Israeli sent hit squads, how is it that a theoretical research physicist not on the sanctions list is eliminated so efficiently but the more obvious target who is clearly connected to the nuclear program and is on the sanctions list, is not even hurt?”

4. Dariush Rezaei Nejad was murdered as he waited for his daughter at kindergarten on July 23, 2011. He is the namesake of a nuclear scientist, but he himself was an electrical engineering master student. His Wikipedia entry tells us that “At the time of his killing he was described by officials as a ‘nuclear scientist’ and an academic associated with Iran’s atomic activities, but days later as a postgraduate electrical engineering masters student at Tehran’s K.N.Toosi University of Technology, who was waiting to defend his thesis.” Potkin weighed in on this by adding that “He even had a Facebook page and on his Facebook page, he had included the dissident Iranian singer, Shajarian, as one of his favorites. It is unthinkable that an Iranian scientist connected with Iran’s nuclear program would have a Facebook page which shared his friends and family and their photos.”

Els avantatges socials de la monogamia

Els savis han aconseguit esbrinar finalment perquè la monogàmia s'ha anat imposant, malgrat que la majoria de societats del registre antropològic són polígames i que resulta difícil de creure que els homes polígams, que solien ocupar els llocs de poder, decidíssin la seva penalització. Segons Henrich, Boyd y Richerson la monogàmia és una institució d'èxit perquè donaria importants avantatges socials als grups que la practiquen. En concret, hauria reduït la violència social i la violència domèstica, la desigualtat de gènere i la competència sexual, així com hauria millorat els resultats socials dels fills. I per si tot això no fos poc, hauria tingut un efecte benèfic en la productivitat econòmica i en el desenvolupament polític de la democràcia.
La extensión de la monogamia normativa, que representa una forma de igualitarismo, podría haber ayudado a crear las condiciones para la emergencia de la democracia y la igualdad política a todos los niveles del gobierno. Dentro del registro antropológico, existe un vínculo estadístico entre las instituciones democráticas y la monogamia normativa. Estos autores argumentan que la disminución en la cantidad de hombres no casados habria debilitado a los déspotas, dado que reduciría su capacidad para encontrar soldados y secuaces. La reducción del crimen también habría debilitado las afirmación de los déspotas de que ellos era todo lo que había entre el caos y los ciudadanos normales (…) En la Grecia antigua, no sabemos qué vino primero, pero sabemos que Atenas, por ejemplo, tenía tanto elementos de matrimonio monógamo como democracia. En el mundo moderno, los análisis de datos en distintas naciones revelan relaciones estadísticas significativas entre la fuerza de la monogamia normativa y la democracia y las libertades civiles. En este sentido, las peculiares instituciones del matrimonio monógamo podrían explicar por qué los ideales democráticos, las nociones de igualdad y de derechos humanos surgieron antes en Occidente.

dimecres, 15 de febrer de 2012

Periodisme 3C o Periodisme de Tercera Cultura

Arcadi Espada:
Ayer en Valencia, describiendo el que creo que debería ser el periodismo de nuestro tiempo. Un periodismo que introdujera el factor biológico en la narración de las conductas, que comprendiera, profundamente, cómo la búsqueda de sentido no es uno de sus trabajos, que no olvidara que siempre lidia entre personas y no entre personajes, que no usara las metáforas ni para gallear ni para esconderse, que reivindicara el azar en los sucesos y nuestro desconocimiento en el manejo de muchos fenómenos (¡todo eso especialmente indicado cuando la jauría se lanza a por el culpable!), que practicara el equilibrio cultural entre las letras y las ciencias y que conviniera, por último, que el apocalipsis es solo una melancolía

Reforma Laboral: I ara què?

Xavier Sala i Martín:
... la lliçó principal d’aquesta reforma és que es necessària perquè l’estatus quo era intolerable i evitarà que, en el futur, la taxa d’atur espanyola es col·loqui per sobre del 20% cada vegada que hi ha una crisi. Però ni evitarà la xacra de la dualitat i la temporalitat patològica ni servirà, per si sola, per crear ocupació. Per això és imperatiu generar creixement econòmic. És per això que la meva pregunta per a la presidenta del govern [Angela Merkel] és: ja tenim la desitjada reforma laboral. I ara què?


dissabte, 11 de febrer de 2012

Text íntegre del Decret de Reforma Laboral i l'anàlisi de Sala i Martín


Per llegir-lo i/o imprimir-lo, cliqueu sobre la imatge. L'arxiu és en pdf.


L'anàlisi de Xavier Sala i Martín, aquí.

Los aspectos básicos de la reforma laboral son positivas. Es bueno que haya reformas y que se prueben cosas nuevas aunque el gobierno debería estar vigilando y dispuesto a cambiar las cosas si no funcionan. Nadie sabe cómo debe ser el mercado laboral español. Lo único que sabemos es que el sistema actual no funciona y hay que probar nuevas medidas, nuevos contratos, nuevas maneras de eliminar a los que abusan y nuevas maneras de que trabajadores y empresarios negocien. En este sentido, quizá esta no sea la ley perfecta (y, de hecho, hay bastantes aspectos que dejan mucho que desear, como he apuntado en esta nota), pero es una ley que seguro que mejorará la insostenible situación actual. Por lo tanto, bienvenida sea.

Per què els palestins volen que YouTube retiri aquest vídeo?

divendres, 10 de febrer de 2012

El primer single del nou àlbum de Bruce Springsteen


Bruce Springsteen ha estrenat avui el vídeo de «We Take Care Of Our Own», el primer single del seu nou àlbum, «Wrecking Ball», que es publicarà a tot el món el pròxim dia 6 de març.

Tota la reforma laboral en 10 punts

1. Dret a la formació i contracte per a l'aprenentatge.
Els treballadors amb més d'un any d'antiguitat tindran permís retribuït de 20 hores anuals d'activitats formatives el contingut ha d'estar vinculat al lloc de treball. També es crea un compte formació en la qual es recollirà la formació rebuda pel treballador al llarg de la seva vida activa. Es permetrà a més que els centres i entitats de formació acreditats puguin executar directament els plans de formació a nivell estatal i autonòmic.

S'eleva l'edat màxima per tenir accés a aquest tipus de contracte, tenint en compte la prolongació dels períodes d'estudi i l'elevada taxa d'atur en el col · lectiu de menors de 30 anys fins que la taxa d'atur baixi del 15%.

2. Nou contracte indefinit de suport als emprenedors
La reforma impulsa un nou contracte indefinit per a PIMES i Autònoms (empreses de menys de 50 treballadors), que suposen el 95% del teixit productiu, amb les següents característiques:

Comptarà amb un període de prova d'1 any, cosa que facilitarà la contractació indefinida per part de les PIMES i autònoms.

L'empresa tindrà dret a una deducció en el seu compte fiscal de 3.000 euros quan contracte el seu primer treballador, sempre que tingui menys de 30 anys.

Els emprenedors que contractin un treballador en atur es poden deduir fiscalment el 50% de la prestació per desocupació que vingués cobrant el treballador durant 1 any. Per la seva banda, el treballador podrà voluntàriament percebre, juntament amb el seu sou, el 25% de la prestació per desocupació durant el mateix període.

A més, s'estableix un règim de bonificacions dirigides a col · lectius desocupats amb especials dificultats per a incorporar al mercat laboral. Les mesures són les següents:

Per fomentar la contractació de joves, amb una taxa d'atur propera al 50%: bonificació en la quota de la Seguretat Social de fins a 3.600 euros a la contractació indefinida de joves entre 16 i 30 anys durant tres anys. La bonificació s'incrementa a mesura que augmenta l'antiguitat del treballador:

- I Any: 1.000 euros
-II Any: 1.100 euros
-III Any: 1.200 euros

S'aplicaran 100 euros més a l'any si el treballador és dona en sectors on aquest col · lectiu està poc representat.

Per fomentar la contractació d'aturats de llarga durada: bonificació de fins a 4.500 euros a la contractació indefinida de desocupats de llarga durada majors de 45 anys (aturats almenys 12 mesos dels 18 anteriors):

- I Any: 1.300 euros
-II Any: 1.300 euros
-III Any: 1.300 euros

Quan els contractes es concertin amb dones en sectors on aquest col · lectiu està poc representat les bonificacions indicades s'eleven als 1.500 euros.

3. Limitació de l'encadenament de contractes temporals
A partir del 31 de desembre de 2012 es recupera la prohibició d'encadenar contractes temporals més enllà dels 24 mesos.

4. Modificació del contracte a temps parcial i regulació del teletreball
Impuls de la utilització d'aquest contracte que afavoreix que els treballadors puguin compatibilitzar millor la feina amb els estudis i amb la seva vida familiar i personal.

Es regula per primera vegada a Espanya el teletreball, salvaguardant el dret a la formació d'aquests treballadors. Es garanteix el dret a una retribució equivalent als que treballen de forma presencial al centre de treball ia ser informats de les vacants en llocs presencials existents.

5. Classificació professional i mobilitat funcionalS'elimina el sistema de classificació de treballadors per categories professionals i es generalitza el sistema de grups professionals, facilitant així, l'adaptació dels treballadors a noves funcions.

6. Millora de la mobilitat i facilitat per a la modificació de condicions de treballAmb l'objectiu d'evitar l'acomiadament, se simplifiquen els tràmits per reduir la jornada de treball o suspendre el contracte com a mecanisme d'ajust davant de situacions de disminució de la demanda. S'elimina l'autorització administrativa necessària per dur a terme la mesura.

Per ajudar a les empreses en situacions econòmiques adverses, s'introdueix una bonificació del 50% de les quotes empresarials a la Seguretat Social dels treballadors afectats per la suspensió o reducció de jornada, amb una durada de 240 dies màxim i condicionada a l'estabilitat en l'ocupació (com a mínim un any).

Si l'empresa extingeix finalment els contractes, els treballadors no veuen minvat el seu dret a la prestació per desocupació, ja que s'estableix la reposició de les prestacions (comptador 0) fins a un màxim de 180 dies.

7. Flexibilitat interna
S'introdueix la prioritat dels convenis d'empresa, de manera que, independentment del que es pacti a nivell superior, els representants dels treballadors i l'empresari poden consensuar un conveni d'empresa que s'adapti a les seves necessitats i particularitats.

Es facilita a les empreses en dificultats la no aplicació del conveni d'àmbit superior (desvinculació). En cas que no hi hagi acord, les parts aniran a la solució extrajudicial de conflictes i, si s'escau, a l'arbitratge si ho han pactat en el conveni col · lectiu. Si no és així, una de les parts elevarà el desacord a la Comissió Consultiva de Convenis Col · lectius nacional o els seus equivalents autonòmics, que nomenarà un àrbitre que resoldrà en un màxim de 25 dies.

Per a afavorir la negociació i la consecució dels acords, les parts han de negociar un nou conveni en un termini màxim de dos anys. A partir d'aquesta data, el conveni ja no estarà vigent, per la qual cosa es posa fi a la ultractividad indefinida dels convenis.

8. Major eficàcia del mercat de treball
Pel que fa a l'extinció laboral per causes empresarials:

Es clarifiquen les causes de l'acomiadament per evitar l'excessiva judicialització.

S'elimina l'autorització administrativa prèvia, en línia amb la pràctica dels països europeus.

S'obre la possibilitat que els organismes i entitats que formen part del sector públic invoquin causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció. Aquesta mesura pretén facilitar el redimensionament de les estructures administratives que van créixer desmesuradament durant la fase de fort creixement econòmic i que no són sostenibles des d'un punt de vista financer en el moment actual, ni hi ha una previsió que ho siguin en els propers anys.

Per reduir la dualitat en el mercat de treball.

A partir de la reforma, es generalitza la indemnització per l'extinció del contracte indefinit que serà de 33 dies per any treballat en cas d'acomiadament improcedent, amb un màxim de 24 mensualitats.

Es respectaran els drets adquirits dels treballadors: per als contractes antics, la nova indemnització només és aplicable per al període de treball que es realitzi a partir de l'aprovació d'aquesta norma. Aquests contractes conserven el dret a obtenir una indemnització de fins a 42 mensualitats. Aquesta nova indemnització s'aplica amb caràcter general només als nous contractes.

La indemnització per l'extinció del contracte indefinit serà de 20 dies per any treballat en cas d'acomiadament procedent per causes objectives, amb un màxim de 12 mensualitats. Aquest acomiadament es podrà aplicar quan l'empresa tingui pèrdues o una caiguda d'ingressos o vendes durant tres trimestres consecutius.

El Fons de Garantia Salarial només cobrirà l'extinció dels contractes per acomiadaments procedents en PIMES.

Es reforça el dret a la formació: s'exigeix ​​que l'empresari, quan porti a terme una modificació tècnica a la qual s'hagi de adaptar el treballador, li ofereixi un curs perquè pugui formar-se. Aquest període formatiu suspèn el contracte i el treballador cobra el seu salari. Únicament es podrà acomiadar al treballador per falta d'adaptació si abans s'ha facilitat aquesta formació sense resultats.

S'incorpora l'obligació per a empreses que acomiadin a més de 100 treballadors d'articular un pla de recol · locació externa dissenyat per a un període de, almenys, sis mesos.

9. Més control i lluita contra el frau. Mesures contra l'absentisme laboral. Per a això, es proposa un Pla especial de la Inspecció de Treball i Seguretat Social que garanteixi el compliment estricte de la Llei

S'impulsarà que els desocupats que estiguin cobrant la prestació realitzin serveis d'interès general en benefici de la comunitat a través de convenis de col · laboració amb les administracions públiques.

Per combatre comportaments individuals d'absentisme injustificat que ocasionen a l'empresa un elevat cost econòmic i organitzatiu:

S'elimina la vinculació del grau d'absentisme del treballador i la plantilla per justificar l'absentisme com a causa d'acomiadament. A partir d'ara només es tindrà en compte l'absentisme del treballador.

Es millorarà l'eficàcia de l'avaluació de la incapacitat temporal a través de les mútues d'accidents de treball.

10. Capitalització de la prestació per desocupació. Es possibilita la capitalització del 100% de la prestació per desocupació per a joves de fins a 30 anys i dones de fins a 35 anys que iniciïn una activitat com a treballadors autònoms.

dijous, 9 de febrer de 2012

Garzón i la vida dels altres

Garzón és un mite romàntic i per això l'esquerra l'admira. Tot i les seves arrels racionalistes, l'esquerra ha tingut sempre un fort component romàntic que ha acabat divorciant-la de la Il·lustració.

El romanticisme exalta la voluntat i menysté la norma. Admira al terrorista -tot i acceptar que la seva acció és reprobable- pel fet de ser conseqüent, de rebelar-se i de portar la seva voluntat fins a les últimes conseqüències.

Pel romàntic no importa si les accions són justes o injustes, legals o il·legals, morals o immorals. L'únic que importa és la voluntat d'actuar segons la pròpia consciència, per sobre de les limitacions que imposen les lleis, les normes o les convencions socials. Dit prosaicament: el romaticisme consagra la prevalència de la fi respecte els mitjans.

I és precisament aquesta idea tan romàntica la que ha portat Garzón a creure que podia entrar impunement en la vida dels altres. Garzón ha escoltat les converses d'uns advocats amb els seus clients de la mateixa manera que l'agent de l'Stasi Gerd Wiesler escoltava la vida del dramaturg Georg Dreyma. Garzón ho justifica com una mesura necessària per lluitar millor contra la corrupció política. Wiesler ho justificava pel dret de l'estat a lluitar amb tots els mitjans contra els enemics del poble i del socialisme.

La diferència és que, mentre Wiesler rectifica i acaba ajudant les víctimes, Garzón no dubta a presentar-se ell mateix com l'única víctima.

Petició de firma




Ajudem a finançar el nou documental d'Iñaki Arteta



Seguint l'estela dels projectes anteriors realitzats per Iñaki Arteta, el documental "1980" s'endinsarà en els fets terroristes succeïts durant aquest any, el de més activitat assassina de la banda terrorista ETA. El recorregut per aquest any sagnant s'efectuarà a través dels records i opinions de diversos periodistes, un pensador, una víctima i un policia, que de diferents maneres i amb diferents edats van viure aquell any.

La marca ETA deu molt a la seva activitat durant aquells anys 80. Gairebé cent assassinats, centenars d'explosions, desenes d'intents fallits d'atemptat, desenes de segrestos, centenars d'actes terroristes de tota mena, recorren el calendari d'un any extraordinàriament convuls. Una repte per a la jove democràcia, una prova moral per a la ciutadania.

En un moment com l'actual en el que s'està estenent certa tendència a l'oblit, en què es pot cedir a la temptació de "girar full" al que ha significat l'activitat terrorista i els seus protagonistes, resulta especialment transcendent repassar episodis com aquests per extreure reflexions vàlides per al present.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Síria, la vergonya

La importància estratègica d'un canvi de règim a Síria és molt més gran que a Líbia, però en canvi ni Europa ni els EUA semblen disposats a implicar-s'hi de la mateixa manera. Potser perquè el resultat de la intervenció militar contra Gadaffi no ha estat tan galdós com s'ha volgut fer veure. En qualsevol cas, una intervenció internacional que facilités la transició democràtica, impedint que la sanguinària oposició islamista siriana es faci amb el poder, comportaria tres grans avantatges:

1) Significaria la fi de l'intervencionisme sirià al Líban i l'afebliment de l'islamisme radical i violent de Hezbollà, cosa que facilitaria el redreçament democràtic del país.

2) Comportaria un cop molt dur a les ambicions de l'Iran. Sense Síria, que és el seu millor i únic aliat a la regió, mantenir armats als terroristes de Hezbollà o de Hamàs seria molt difícil i complicat per a Teheran.

3) Acabar amb la dictadura dels Assad seria un èxit en la lluita contra la proliferació nuclear, ja que Síria ha estat implicada en el desenvolupament d'instal·lacions nuclears, d'orígen nordcoreà i finançament iranià. És més, hi ha sospites fonamentades que actualment Damasc podria estar donant suport a la dispersió de les instal·lacions del programa nuclear de Teheran per preservar-lo d'un possible atac militar israelià.

A diferència d'altres revoltes o revolucions de l'anomenada primavera àrab, la de Síria va començar relativament tard i no ha tingut pràcticament efectes a les principals ciutats del país, tant a Damasc, que és la capital política, com a Alepo, que és la capital econòmica, sinó especialment a les zones frontereres. No hi ha hagut un aixecament simultani i generalitzat contra el govern.

Ràpidament, la revolta es va fer violenta, prenent formes típiques d'acció guerrillera, i no només en reacció a la repressió del règim. Significativament, la major violència s'ha produït a les regions, ciutats o barris amb molta presència dels "Germans Musulmans", la principal organització del radicalisme islàmic sunnita. Especialment a la ciutat de Hama, on no és per casualitat que a l'any 1982 els "Germans Musulmans" van protagonitzar un aixecament armat contra el govern.

Tot i que la situació política ha quedat molt trasbalsada, els moderats sunnites, majoritaris al país, podrien constituir una força estabiltizadora que facilités una sortida democràtica a la crisi. Lamentablement, Síria es desagna en una espiral de violència que no sembla importar-li a ningú -potser perquè no hi ha un Bush a qui carregar-li la culpa- i Europa i els Estats Units continuen adoptant la posició equivocada. Una vergonya.

Sobre el NYT i Garzón

Ignacio Ruiz-Quintano:
Primicias del NYT que asombraron a Revel: en el 33, su corresponsal en Moscú, Walter Duranty, más stalinista que Stalin, negó la hambruna de Ucrania; en el 85, su enviado especial a Angola, James Brooke, descubrió que «Angolan writers Bloom in independent climate»; en el 86, previno que los efectos sobre el medio ambiente del Invierno Nuclear (que ya estaba refutado por «Nature») causarían… ¡cuatro mil millones de muertos!
Y aquí estamos. Con Garzón.
Arcadi Espada (El Mundo, 7 de febrero, pág. 2):
El juicio a Garzón ha llegado al New York Times, que ha dedicado a su defensa un editorial insolvente y perdonavidas. El editorialista insiste en que Garzón ha sido llevado al banquillo por querer juzgar al franquismo. Sus insinuaciones podían esperarse: España tiene un déficit democrático. No voy a negarlo. En 1977, mediante su Ley de Amnistía, España decidió que ni los franquistas ni los antifranquistas habían cometido ningún delito. No decidió el olvido y el perdón del indulto, sino algo mucho más profundo, en beneficio de la estabilidad. Uno de esos momentos en que un Estado cierra los ojos. El editorialista del Times debería reconocer el instante porque América pasó por él cuando Obama mandó asesinar a Bin Laden en beneficio de la estabilidad y la venganza. El editorial de entonces no insinuaba nada sobre inaceptables ecos totalitarios. ¡Quia!: Obama era descrito como un líder strong and measured. Fuerte y mesurado.

La lluita contra el doping és una farsa

Xavier Sala i Martín:
Si lo que realmente busca el COI es la igualdad de oportunidades, lo que debería hacer es prohibir también esas otras diferencias tecnológicas relacionadas con la renta de los países de origen de los atletas. De hecho, para organizar unos juegos “justos” de verdad, el COI tendría que prohibir que los atletas entrenaran más de dos horas al día y debería obligar a que todos usaran la misma ropa y material y utilizaran idénticos métodos de preparación. Esas olimpiadas “justas” podrían ir más allá e incorporar “baloncesto para gente de menos de metro setenta” (no es cuestión de nos discriminen a los bajitos), “carreras para gordos” (para dar igualdad de oportunidad a los que tenemos tendencia a comer) y “concursos de gimnasia en la que no se permitan ejercicios más complicados que la vertical-puente” (para que los que carecemos de flexibilidad también tengamos nuestra oportunidad de conquistar la gloria olímpica).

Eso… o aceptar que la simple prohibición del dopaje no protege a quien no quiere ser protegido y no garantiza la igualdad de oportunidades y autorizar el uso de todos los productos que mejoran el rendimiento deportivo, ya sean productos químicos, físicos, electrónicos, informáticos o del tipo que sea. Seguramente acabarán ganando los mismos, pero los récords serán mejores… y en lugar de una hipócrita sensación de castidad olímpica, el show será transparente.

divendres, 3 de febrer de 2012

Com van les coses per Egipte

El diputat egipci Mustafa Bakri acusa els Estats Units, Israel i els agents de l'antic règim de la matança de l'estadi de futbol de Port Saïd.

Yousuf Al-Qaradawi, líder espiritual dels Germans Musulmans:"Durant els primers 5 anys, no hi ha d'haver amputació de mans. S'ha de fer progressivament, amb paciència" 


dimecres, 1 de febrer de 2012

Iberia segons els espanyols

La Met Office reconeix que el món fa 15 anys que no s'escalfa





MailOnline:
Based on readings from more than 30,000 measuring stations, the data was issued last week without fanfare by the Met Office and the University of East Anglia Climatic Research Unit. It confirms that the rising trend in world temperatures ended in 1997.

A painting, dated 1684, by Abraham Hondius depicts one of many frost fairs on the River Thames during the mini ice age Meanwhile, leading climate scientists yesterday told The Mail on Sunday that, after emitting unusually high levels of energy throughout the 20th Century, the sun is now heading towards a ‘grand minimum’ in its output, threatening cold summers, bitter winters and a shortening of the season available for growing food.

Solar output goes through 11-year cycles, with high numbers of sunspots seen at their peak.

We are now at what should be the peak of what scientists call ‘Cycle 24’ – which is why last week’s solar storm resulted in sightings of the aurora borealis further south than usual. But sunspot numbers are running at less than half those seen during cycle peaks in the 20th Century.

Analysis by experts at NASA and the University of Arizona – derived from magnetic-field measurements 120,000 miles beneath the sun’s surface – suggest that Cycle 25, whose peak is due in 2022, will be a great deal weaker still.

According to a paper issued last week by the Met Office, there is a 92 per cent chance that both Cycle 25 and those taking place in the following decades will be as weak as, or weaker than, the ‘Dalton minimum’ of 1790 to 1830. In this period, named after the meteorologist John Dalton, average temperatures in parts of Europe fell by 2C.

However, it is also possible that the new solar energy slump could be as deep as the ‘Maunder minimum’ (after astronomer Edward Maunder), between 1645 and 1715 in the coldest part of the ‘Little Ice Age’ when, as well as the Thames frost fairs, the canals of Holland froze solid.