Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 30 de març de 2012

Bon cap de setmana

Tot un èxit

Igual com passa a les eleccions, avui tothom ha guanyat. Els sindicats celebren "l'èxit" de la vaga general i el govern el seu "fracàs". Però la realitat, com sol ser habitual, no és tan simple. Els sindicats han aconseguit imposar la vaga general allà on són més forts: el sector públic i les grans empreses industrials. A la resta, a les petites i mitjanes empreses i al sector serveis, la vaga ha estat minsa i, a molts llocs, inexistent. La gent ha treballat amb precaucions per evitar els piquets o han pactat recuperar les hores de vaga. Fins aquí, res de nou.

Però a partir d'aquí, si que hi ha hagut en aquest 29-M un fenomen distintiu: les manifestacions pacífiques han estat relativament més importants que la mateixa vaga. Es podria afirmar, fins i tot, que han estat aquestes manifestacions les que han impedit que la vaga general s'hagi percebut com un fracàs. La participació, sense ser extraordinària, ha sigut més contundent que la pròpia vaga. El missatge, doncs, sembla clar per a qui vulgui escoltar-lo: als ciutadans els fa por la reforma laboral, però no creuen que la millor manera d'afrontar-la sigui convocant vagues generals.

Govern i sindicats n'haurien de prendre nota. El govern per explicar millor les seves decisions i els sindicats per assumir que el camí per negociar la reforma laboral no passa per intentar posar el país de potes enlaire sinó fent aportacions assenyades en el tràmit perlamentari de la llei.

Hi ha, però, un altre element distintiu i especialment preocupant: l'augment de la violència. I no només pel que fa a grups anti-sistema purament delictius, sinó també per part dels piquets de vaga dels principals sindicats del país. O CC.OO. i UGT demanen disculpes i prenen mesures reals per acabar amb els piquets, o serà necessari adoptar mesures legals per deixar-los fora de llei i impedir la seva impunitat. Pel que fa a la violència de les màfies antisistema, que tenen el seu santuari a Barcelona, caldrà capgirar les polítiques d'ordre públic, si és que existien, i reforçar-ne el seu caràcter repressiu. Si aquestes màfies s'han instal·lat i se senten còmodes a la capital de Catalunya no és per casualitat, sinó perquè els que han governat la ciutat i el país -des de CiU fins al Tripartit- han fet sempre la vista grossa i han permès tots els excessos per fer-se els progres i els tol·lerants.

Per tot plegat, per la irresponsabilitat de polítics i sindicats, en vint-i-quatres hores Espanya ha passat de ser un país que semblava que podia sortir-se'n per ell mateix a ser equiparat amb Grècia, amb la conseqüent amenaça de ser intervingut directament. Això sí que ha estat tot un èxit.




Més clar, l'aigua


Pintada apareguda a Tarbes (Hautes-Pyrénées), a 150 km. de Tolosa.

dijous, 29 de març de 2012

Miratges i maravelles de la vaga general


MIRATGES

Els índex de consum elèctric semblen dades fiables i objectives per quantificar el seguiment d'una vaga general, però no és així. Evidentment, la caiguda elèctrica respon a una aturada o disminució de l'activitat, però això no vol dir que s'estigui en vaga. Qualsevol pot comprovar-ho. A Mataró -una ciutat de més de 100.000 habitants a 30 km al nord de Barcelona-, un gran nombre de botigues, establiments i empreses estaven obertes aquest matí però amb els llums apagats, per enganyar els piquets i fer creure que estaven en vaga. En realitat, els treballadors eren en altres dependències fent la feina o esperant la clientela. Un altra exemple: la nau principial de l'aparcament de la plaça dels jutjats de la capital del Maresme estava a les fosques amb la finestreta tancada -l'empleat de torn era en una altra dependència més dissimulada-, però tot funcionava amb normalitat. Això sí, sense o amb molt menys consum elèctric de l'habitual.

MARAVELLES


11:15 del matí d'avui. Fotografia d'una empresa de motos situada a la carretera nacional II de Mataró.


Denúncia contra Willy Toledo







dimarts, 27 de març de 2012

I el Papa, mut

Apallisen davant de tothom a un cubà per cridar "A baix el comunisme!" durant la missa del Papa Benet XVI a Santiago de Cuba. I el Papa, mut.

.

dilluns, 26 de març de 2012

¡Vivan las caenas!

Andalusia continuarà tenint el govern que es mereix. Una majoria d'andalusos han decidit, sense que se'ls caigui la cara de vergonya, mantenir en el poder als responsables de l'adminstració pública més corrupta d'Espanya i el seu sistema de tutela caciquil. Els andalusos, en ple aniversari dels 200 anys de la promulgació a Cadis de la primera Constitució espanyola, han seguit cridant, com a bons absolutistes: ¡Vivan las caenas! No em sorprèn que el PSOE estigui tan content. És el triomf pòstum del seu model.

diumenge, 25 de març de 2012

divendres, 23 de març de 2012

Un minut de silenci per un assassí

Lorraine Collin, una professora d'anglès del liceu Gustave Flaubert de la ciutat francesa de Rouen, ha demanat als seus alumnes que guardin un minut de silenci en memòria de Mohamed Merah, el presumpte autor dels assassinats de Toulouse i Montauban, que han costat la vida a set persones en menys de deu dies. Lorraine ha dit als seus alumnes que Merah era una "víctima" i que la seva vinculació amb Al-Qaeda ha estat "inventada pels mitjans i Sarkozy". Quinze dels seus alumnes han abandonat l'aula en senyal de rebuig a la petició de la mestra.

Carta dels delegats de curs

dijous, 22 de març de 2012

"No es poden denunciar crims imaginaris sense córrer el risc que es cometin, a títol de venjança, crims reals"

Philippe Karsenty
Veiem clarament les conseqüències de la desinformació permanent de la que Israel és objecte, i de la qual l'afer Al-Dura és el símbol i la pedra angular. La incitació a l'odi contra Israel i contra els jueus en els mitjans de comunicació francesos ha arribat a la seva culminació: l'assassinat de nens jueus francesos. No es poden denunciar crims imaginaris sense córrer el risc que es cometin, a títol de venjança, crims reals. La falsa acusació que Israel assassina infants, incita a l'odi i l'odi porta a l'assassinat. Les mateixes paraules del terrorista, dient que havia volgut "venjar els nens palestins" és una demostració palpable de la terrible influència de la desinformació a la que Israel està sotmès. La pregunta ara és: fins quan permetrem que aquesta propaganda mortal prosperi?
Karsenty és un analista francès de mitjans de comunicació que s'ha fet famós per haver qüestionat l'autenticitat de les imatges que mostraven la mort del nen palestí Muhammad al-Dura per suposats trets de soldats israelians. Una manipulació mediàtica que va convertir aquell pobre nen en una icona mediàtica palestina i va llançar sobre Israel l'acusació falsa d'assassinar infants.

Cal respectar l'elector, sí, però tothom!

La Junta Electoral Central ha prohibit l'emissió del vídeo sobre la reforma laboral realitzat pel Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social per considerar que vulnera la neutralitat del govern davant les eleccions autonòmiques de diumenge a Andalusia i Astúries.

La mesura em sembla molt bé. Però, de la mateixa manera, també s'hauria d'aplicar a la multitud d'actes sindicals programats a tota la geografia espanyola en preparació de la vaga general del 29 de març contra la reforma laboral. Actes que s'han incrementat especialment a Andalusia per evitar la victòria del PP, ja que CCOO i UGT són conscients que una derrota clara dels partits d'esquerra en aquesta comunitat autònoma seria un cop letal per a la convocatòria de vaga general.


Cal respectar l'elector, sí, però tothom!

Cada dia més progres

Según recogen estos días los medios británicos, cada vez más profesores de Reino Unido procuran que los niños a su cargo no tengan en la escuela un íntimo amigo o mejor amigo, fomentando en su lugar la integración de los alumnos en grupos grandes en los que los lazos de amistad sean iguales entre todos. Esta técnica, según sus defensores, persigue ahorrar a los pequeños el sufrimiento de la separación a la que muchos se verán obligados por los itinerarios académicos.

dimecres, 21 de març de 2012

Els catúfols del Wyoming

Diuen que amb els anys els defectes s'accentuen. Aquest deu ser el cas del Gran Wyoming, que amb els anys ha passat de ser un sectari amb gràcia a un sectari que l'ha perduda pel camí. Actualment té un programa diari a la Sexta on es dedica a la reiteració senil, que consisteix a repetir-nos dia sí i dia també la mateixa història. Ara fa catúfols amb l'anunci de Loewe, que segons Wyoming mostra uns joves pijos de la família de Carmen Lomana o Emilio Botín. El que no diu el perspicaç humorista és que els actors de l'anunci són fills de gent d'esquerres. De l'esquerra "caviar", això sí.



Segons Periodista Digital son fills i nebots d'artistes militants o simpatitzants del PSOE i Esquerra Unida, com ara les nebodes d'Ana Belén, Lucía i Helena Cuesta; la filla de Verónica Forqué, la pintora María Forqué; la de la fotògrafa Ouka Lele, María Rosenfeldt, y el fill de l'escriptor Manuel Rivas, Martín Rivas.

Mohamed Merah i Barcelona

El professor de l'Institut d'Estudis Polítics de París i especialista en terrorisme internacional, Jean Pierre Filliu, ha explicat a Catalunya Ràdio que Mohamed Merah pertany al mateix grup que les 11 persones que van ser condemnades el 2009 per haver planejat un atemptat al metro de Barcelona l'agost del 2008.

Crim de Tolosa



dimarts, 20 de març de 2012

Els vincles de l'Iran amb l'extrema dreta francesa

La policia francesa treballa sobre dues hipòtesis per trobar l'assassí de la matança de Tolosa de Llenguadoc: que sigui un membre de l'extrema dreta local o un forani amb vinculacions amb el terrorisme islamista. En qualsevol de les dues hipòtesis, apareix l'ombra iraniana. En la segona, a través de terroristes islamistes, en el cas que fóssin sirians o d'Hezbollah. En la primera, pels vincles existents entre l'Iran i l'extrema dreta francesa. Uns vincles que són ben coneguts. A alguns els podrà semblar estrany, però aquests vincles existeixen i són ben coneguts. El 13 d'abril del 2010, Seyed Mehdi Miraboutalebi, ambaixador de l'Iran a París, es va reunir amb membres de l'extrema dreta en una bodega del districte cinquè, propietat d'un militant de Renoveau Français, "per aprofondir en les relacions entre els dos pobles", segons van publicar en el seu blog dos periodistes del diari Le Monde. La foto també és seva.

La punta de l'iceberg



Banaz Mahmod, de 20 anys, va ser violada, torturada, estrangulada i després cremada per ordre 
 del seu pare i del seu oncle l'any 2006 perquè sortia amb un noi. 
 La gran majoria de les víctimes són noies originàries del subcontinent indi, 
 d'Europa de l'Est i del Pròxim Orient.

Obama supera Bush


El deute dels Estats Units ha augmentat més durant tres anys i dos mesos de presidència d'Obama que en els 8 anys de presidència de Bush. Ho diu la CBSNews.



La misèria moral de l'11-M

L'11-M va treure a la superfície la misèria, per no dir la merda, moral d'aquest país. Vuit anys després, com escriu l'Arcadi Espada, la responsabilitat de la massacre està repartida entre el PP i el PSOE. Que els autors islamistes hagin estat enxampats, jutjats i condemnats, és igual. Una simple anècdota.

L'esquerra va decidir, a les poques hores dels atemptats i sense cap prova, que el responsable últim de l'11-M era el govern d'Aznar per participar en la guerra contra Saddam Hussein. La dreta, per la seva banda, es va apuntar poc després a la teoria de la conspiració, insinuant que el PSOE estava al darrera de l'atemptat o, si més no, al capdavant d'un intent de cop d'estat aprofitant l'atemptat.

Aquesta divisió maniquea recrea de manera caricaturesca la permanència de les dues Espanyes. Una divisió que aquest 11-M han tornat a evidenciar, vergonyosament, les dues associacions de víctimes del terrorisme.

...sólo hubo que ver el domingo (este domingo hiriente, alevoso, fracasado) las conmemoraciones del octavo aniversario. Y en especial los discursos de las presidentas de las asociaciones de víctimas. Dos discursos completamente fuera de lugar, en su sentido estricto. Y los dos incapaces de incidir, como merece, en la responsabilidad islamista. Mañana de viento en Madrid: el escenario sobrecogedor de dos víctimas que no saben ni pueden ni quieren nombrar a los asesinos. A ocho años de aquellos trenes, sabiendo lo que vino y escuchando a esas dos mujeres, ya puede decirse (y bien alto, que lo oiga el mundo), que los autores de la matanza fueron, a partes escrupulosamente iguales, el Partido Socialista y el Partido Popular. Ellos han sido el destino final de la variante española del dolor: que solo sabe ejercerse contra sí mismo.

dilluns, 19 de març de 2012

L'antisemitisme de mai no acabar

Més de 30 anys d'atacs contra la comunitat jueva francesa

Tolosa de Llenguadoc, 19 de març del 2012

Escola de Gagny, 15 de novembre del 2003

Restaurant de París, 9 d'agost del 1982



París, octubre del 1980





Grècia és l'economia més regulada de l'OCDE

La sortida de l'euro no és la solució per a Grècia

Miranda Xafa:
If Greece drops out of the Eurozone, the inevitable adjustment to a lower standard of living will be unfairly distributed because it will happen through inflation. Low-income people are the most exposed to inflation because they do not own foreign bank accounts or other inflation-protected assets. The redenomination of all contracts from euros to drachmas is tantamount to expropriation of savings, while large debtors will benefit –including Greece’s two main political parties, which have borrowed three times their annual budget subsidies from a state-controlled bank. It is also doubtful that Greece would attract much investment from abroad. Who would guarantee the stability of the drachma after its devaluation? Surely not the same political system that brought Greece to the brink of disaster. No Greek exporter, hotel, or restaurant will convert euro income into drachmas, knowing that the drachma tomorrow will be worth less than today. The drachma would be the main currency for government employees and pensioners only. The result would be economic chaos and uncontrollable social explosion.

What led Greece into this mess is its ineffective, incompetent, and corrupt political establishment, which viewed politics as a means of providing favours to special interest groups in exchange for vote-buying. If you offer the printing press to this political system, it will just go back to business as usual. It is by cutting off their access to cash, by remaining in the euro, that you can force political change along with economic change.

dijous, 15 de març de 2012

Tenim un greu problema

Aquesta setmana un militant salafista ha comès un atemptat calant foc a una mesquita xiïta de Brussel·les, matant l'imam i ferint una altra persona. Al primer moment, quan es pensava que el terrorista era un islamòfob, l'atenció mediàtica va ser total. Però a la que es va saber que l'autor de l'atemptat era un musulmà, l'interès mediàtic es va acabar. I es va fer el silenci.

Cap condemna enèrgica per part de les autoritats musulmanes. Cap manifestació de solidaritat del sunnites amb els seus germans xiïtes, ni a Bèlgica ni a cap lloc del món. I menys encara, cap reacció indignada per part de les sempre activíssimes organitzacions antiracistes o de defensa dels drets humans. Una vegada més, la doble moral, la doble vara de medir.

Ens hem de rentar les mans perquè es tracta de la seva guerra, tot i que es lliuri en els nostres països? És que aquestes víctimes no es mereixen la nostra solidaritat? És que un atemptat feixista no mereix la nostra indignació? És que només encenem els focus quan el terrorista és un europeu blanc i de dretes?

Tenim un greu problema.

No està trucat, és autèntic





dimecres, 14 de març de 2012

Abu Rahma, el palestí apunyalat per dir la veritat

Síria condemna enèrgicament els atacs d'Israel contra Gaza. Aquesta condemna pocavergonya del govern de Damasc té la virtud d'evidenciar fins a quin punt Israel és sempre el boc expiatori de tots els problemes del Pròxim Orient. El més greu, però, no és la criminalització d'Israel per les dictadures àrabs, sinó la seva criminalització pels mitjans de comunicació occidentals.

Certament, aquests últims dies Israel ha respost militarment als bombardejos de ciutats israelianes amb atacs contra la franja de Gaza. Una acció perfectament legal i legítima però que la internacional mediàtica intenta deslegitimar adduint, com sempre, que la resposta ha estat "desproporcionada". Una desproporció que trencaria una suposada simetria del conflicte consistent en equiparar víctimes i botxins, atacants i atacats.

Per demostrar la "desproporció" ens diuen que la reacció israeliana ha provocat una vintena de morts palestins, mentre que els projectils disparats des de Gaza -sistemàticament presentats com a cohets casolans que no van més enllà de simples petards- no han mort cap jueu..

La veritat, però, és que els projectils són cada vegada més sofisticats, amb més capacitat destructora i amb més abast. En els atacs dels últims dies es van disparar des de Gaza uns 200 projectils, alguns dels quals van arribar a 40 quilòmetres de Tel Aviv. I si feliçment no han fet víctimes ha estat pel sistema de protecció bastit pels israelians, anomenat Cúpula de Ferro, que aconsegueix neutralitzar la major part dels cohets. Quan hi ha un atac, les sirenes avisen els ciutadans israelians, que es queden a casa en refugis habilitats per fer front a l'amenaça. Les escoles tanquen fins que el perill ha passat.

Pel contrari, a Gaza, les escoles han estat obertes malgrat els atacas israelians. Per què? Doncs, perquè els palestins saben que Israel no ataca objectius civils. Una escrúpol que no tenen els islamistes radicals de Hamas que, contra totes les disposicions internacionals, amaguen els seus centres militars, incloses les bases de llançament de cohets, en barris residencials, al bell mig de la població civil que utilitzen com a escuts humans.

Tant és així, que alguns palestins s'han atrevit a denunciar-ho. Aquest és el cas deMahmoud Abu Rahma, un activista dels drets humans a Gaza que va publicar a dues webs palestines un article on es preguntava "Qui protegeix els ciutadans dels danys que els provoca el govern i la resistència armada?". Aquest atreviment per poc li costa la vida. Un grup d'emmascarats el va apunyalar burtalment al carrer.

Però, com vostès ja saben,  aquesta història no és notícia pels mitjans de comunicació occidentals.

La millor 5ena de Beethoven

dimarts, 13 de març de 2012

La història de Sarah Palin arriba al cine

Una vaga general per mantenir el poder sindical de CC.OO. i UGT

María Blanco:
Esto es lo que se defiende en la huelga general del 29 de marzo, nada de puestos de trabajo, o de derechos sociales. Se defiende el poder de los sindicatos mayoritarios en la negociación colectiva y la oferta de cursos de formación (155 millones el 2010).

dilluns, 12 de març de 2012

Els suïssos de Ginebra aproven en referèndum regular estrictament les manifestacions al carrer

Els ciutadans de Ginebra han aprovat en referèndum endurir la llei que regula l'organització de manifestacions amb l'objectiu de limitar el risc d'aldarulls. La modificació legislativa ha tingut el suport del 53,9 per cent dels votants. La nova proposta de llei fixa una multa de 100.000 francs (83.000 euros) per a qualsevol que no sol·liciti una autorització per manifestar-se, no respecti la descripció de la mateixa o no compleixi les mesures cautelars policials. La nova legislació també recull que es pugui denegar una autorització de manifestació per un màxim de cinc anys si prèviament es van enregistrar danys importants en anteriors manifestacions convocades per les mateixes persones o organitzacions. Així mateix, la nova llei permet a les autoritats prohibir completament les manifestacions en certs espais, com ara el centre de la ciutat i impedeix que els menors de divuit anys puguin sol.licitar un permís per manifestar-se.


Antifrau investiga l'exconseller d'ICV Francesc Baltasar i a Imma Mallol

L'Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) investiga si quatre antics alts càrrecs d'ICV, entre ells l'exconseller Francesc Baltasar i l'extinent d'alcalde de Barcelona Imma Mayol, han incorregut en incompatibilitats per treballar o col·laborar amb l'empresa Aigües de Barcelona (Agbar).

Segons una portaveu de la institució, arran d'unes informacions publicada a la premsa, l'OAC ha obert una investigació d'ofici per descobrir si hi ha hagut irregularitats en la contractació dels exalts càrrecs d'ICV per part d'Agbar, quan no han transcorregut dos anys des que van abandonar les seves responsabilitats en l'administració.

De fet, tres dels investigats van ocupar responsabilitats en la conselleria de Medi Ambient, que va adjudicar obres per valor almenys de 182 milions d'euros a l'empresa Agbar.

Actualment, l'exconseller de Medi Ambient Francesc Baltasar assessora Agbar a través d'una empresa d'assessoria que presta els seus serveis a la companyia, mentre que l'exdirectora de serveis del la conselleria Elisenda Rius va ser nomenada el mes de juliol passat directora de recursos humans d'Agbar.

L'exsecretari general de Medi Ambient Eduard Pallejà treballa ara en una consultora que té en Agbar un dels seus principals clients.

També l'exregidor d'ICV a l'ajuntament de Barcelona Imma Mayol té vinculació amb Agbar a Balears, atès que va participar en unes jornades celebrades recentment en representació de la companyia.

La investigació de l'OAC pretén descobrir si els antics alts càrrecs d'ICV van incórrer en alguna irregularitat administrativa en relació amb la llei d'incompatibilitats o en un delicte, i en aquest cas remetran l'assumpte a la Fiscalia

dimarts, 6 de març de 2012

La Barcelona suïcida

Cristian Campos:
Empecé a sospecharlo cuando vi a decenas de oficinistas asomar a través de los ventanucos de sus cubículos para aplaudir con sincero entusiasmo a las hordas de rústicos que periódicamente arrasan la ciudad con la precisión de un metrónomo de la zafiedad. Todo aquel que ha sobrevivido a esa etapa aterradora y oligofrénica de la vida sabe que un adolescente es un resuelto fascista en potencia, y más si vegeta en esa consigna de medianías que es la universidad española. Pero en pocos rincones del planeta, salvo quizá en la yerma Atenas y por supuesto en las urbes del Islam, la barbarie ha adquirido como en Barcelona categoría de rasgo cultural distintivo. De folklore, en definitiva. En Barcelona, los ciudadanos jalean al hombrecillo que le pega fuego al coche del vecino con la misma pasión con la que una de nuestras más anodinas beatas progresistas de rebeca y hamburguesa de tofu suplicaba en noviembre de 2000 que nos sentáramos a charlar con los terroristas tras el atroz asesinato de Ernest Lluch. A la cobardía y a la más honda pusilanimidad moral frente a la ferocidad iletrada de los agros los barceloneses le llaman seny. Y luego se dirigen a la granja más cercana a engullir una ensaimada con nata, con la conciencia limpia como un quirófano, mientras dejan a su espalda el reguero sanguinolento de su podredumbre buenrollista, tolerante y participativa como si fuera la baba de un caracol henchido de autoodio.

La fascinación barcelonesa por la violencia no es una moda pasajera del siglo XXI. Ya a finales del XIX Barcelona era conocida como La ciudad de las bombas. Por aquel entonces no había anormal en la villa que a la menor ocasión que le presentara el azar no se propusiera reventar a unos cuantos de sus conciudadanos con una bomba Orsini, las preferidas por el anarquismo del momento. En una de las fachadas de la Sagrada Familia puede verse la escultura de un demonio que le entrega una de esas bombas a un obrero anarquista. La escultura se llama La tentación del hombre. Lo repetiré. La tentación del hombre. Ya ven cómo está el patio por estos lares. Para el catalán universal por excelencia, lo de reducir a fosfatina a tus congéneres entraba dentro de la misma categoría que las mujeres, la soberbia, el vino o la pereza. Un placer tentador como cualquier otro, ese de desmembrar al prójimo. Me abstendré de hacer comentarios sobre la legendaria y victoriana incapacidad catalana para el hedonismo. De ello es suficiente ejemplo la sardana, esa danza soporífera y rechinante que algún catalán desesperado debió inventar como sustitutivo del sexo a falta de chocolate. Sí diré, no obstante, que si la pirámide poblacional de la región no está hoy en día totalmente invertida es sólo gracias a la potencia procreadora de los charnegos. Ellos son los que nos salvan de convertirnos en un pueblo antiestético y enfermizamente endogámico como el vasco, esa estirpe de seres insólitos y toscos cuyo único mérito conocido consiste en la práctica de la reproducción por boinazo.
No us perdeu la resta.

On són els indignats de sempre?

Un vídeo gravat en secret per un empleat d'un hospital militar mostra als ferits sirians torturats pels mateixos metges

dilluns, 5 de març de 2012

Rajoy es Zapateritza

Xavier Sala i Martín:
Después de hacer el post sobre mi propuesta de objetivos de déficit, apareció la notícia de que el gobierno ya ha establecido los objetivos para cada administración y son los siguientes:



Vemos que, como quien parte y reparte se queda la mejor parte, a pesar de que el déficit de la administración central es MUCHO MÁS GRANDE que el de las autonomías (5,1% del PIB contra 2,94), el gobierno se concede a sí mismo un recorte mucho más pequeño!: La administración central tiene un déficit de 5.1% del PIB y, con un par de pelotas, se autorrebaja el objetivo en solo 1,1. En cambio, a las CCAA que tienen un déficit mucho menor (2.94) les obliga a reducir el déficit en 1,44. Sabíamos que hasta 2010 España estaba gobernada por un presidente egoista que confundia la economía con un concurso de belleza y que pensaba que el único objetivo era salir guapo en la foto aunque fuera a costa de arruinar la economía y dejar mal a los demás.

Confieso que soy de los ilusos que pensé que con la llegada de Rajoy, llegaba un poco de sentido común. Las subidas de impuestos de Enero me empezaron a hacer sospechar de que estaba equivocado. El anuncio del pasado de viernes de estos criterios irracionales, arbitrarios y sin ningún tipo de consideración o análisis por el perjuicio que causan, confirman que, efectivamente, estaba equivocado.

divendres, 2 de març de 2012

Per primera vegada a la història els nens saben més que els adults


Conferència sobre educació del professor de la Universitat de Columbia Xavier Sala i Martín al Global Education Forum. 


Els EUA es preparen davant d'un possible atac contra l'Iran



El Cap d'Estat Major de la Força Aèria nord-americana, general Norton Schwartz, ha informat que els Estats Units estan estudiant operacions militars per atacar objectius nuclears de l'Iran en cas que esclati un conflicte. Segons funcionaris del Pentàgon citats per l'agència Bloomberg, els preparatius inclouen el reabasteixement en vol d'avions de la Força Aèria israeliana i un atac al cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, les bases militars iranians i el ministeri d'Intel · ligència i Seguretat. Per la seva banda, el diari Washington Post va informar que els militars nord-americans confien cada vegada més que les bombes «rebenta-búnquers» de la seva Força Aèria podrien arribar a la planta subterrània iraniana d'enriquiment d'urani.

Ni les retallades ni la reforma laboral passen factura electoral a CiU i al PP

Segons el baròmetre del CEO, si demà es fessin eleccions al Parlament de Catalunya, CiU tornaria a guanyar amb un nombre d'escons semblant al dels comicis del 2010. Els socialistes perdrien entre dos i tres escons. El PP mantindria el resultat obtingut a les eleccions catalanes amb una pujada de quatre a cinc escons i Esquerra avançaria Iniciativa, que mantindria el seu resultat, igual que Ciutadans. Solidaritat quedaria fora del Parlament. Si les eleccions fossin al Congrés dels Diputats, CiU no només tornaria a guanyar sinó que augmentaria encara més la distància amb el PSC, que podria perdre un parell de diputats més.

Altres dades del baròmetre:


El 76% dels catalans veuria bé un pacte fiscal que impliqui un concert econòmic

El 30,8% dels catalans prefereixen que Catalunya sigui "un Estat dins d'una Espanya federal", el 29% que sigui un Estat independent i el 27,8% ja els està bé que sigui una comunitat autònoma.

Però a la pregunta de "si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?", hi ha un 44,6% que votaria a favor de la independència (un 45,4% a l'octubre), davant del 24,7% que ho faria en contra (el mateix percentatge que a l'octubre) i un 24,2% que s'abstindrien. Respecte al motiu pel qual votarien a favor de la independència, els que estan a favor de fer-ho, el 34,8% addueixen "la capacitat i desig d'autogestió econòmica" seguit de la percepció general que "Catalunya milloraria" (21,4%).

El 65,7% de catalans manifesten que Catalunya té "un nivell insuficient d'autonomia" davant del 23,9% que la consideren suficient.




dijous, 1 de març de 2012

L'economia dels EUA es recupera, ergo Obama serà reelegit

Xavier Sala i Martín:
...los Estados Unidos están saliendo de la crisis.Los mercados de valores lo entienden así y por eso la bolsa ha recuperado ya los niveles que tenía antes de la crisis del 2008.

Conclusión: la reelección de Barack Obama está cada día más cerca. Y no es porque los candidatos republicanos sean nefastos (que también), sino porque históricamente en En Estados Unidos, nunca se reelige al presidente que ya está en la Casa Blanca si SEIS MESES ANTES DE LAS ELECCIONES el país está en recesión económica (esto es lo que se conoce como el Fair Model, por el economista de Yale, Ray Fair, que fue el que primero se dio cuenta de este fenómeno). Las elecciones presidenciales de este año tendrán lugar el 6 de noviembre. Todo parece indicar que el 6 de Mayo, los Estados Unidos no estarán en recesión por lo que todo indica que Obama será reelegido.

La pobresa extrema recula a tot el món

A tots els països en desenvolupament del món -és a dir, tots menys Amèrica del Nord, Europa Occidental i els països desenvolupats d'Àsia i Oceania- la proporció de persones que viuen en la pobresa extrema va caure al 22,4% el 2008, contra el 25,1% el 2005, segons indica el Banc Mundial en un estudi publicat ahir i que abarca el període 2005-2008.

Això representa 1.289 milions d'persones el 2008, contra 1.390 milions el 2005 i 1.909 milions el 1990. Al ritme actual es calcula que el 2015 el nombre de persones que viurà amb menys de 1,25 dòlars al dia rondi els 1.000 milions. Aquesta és la primera vegada que el nombre ha disminuït de forma simultània en totes les regions del món.

Tot i que la crisi d'aliments i de combustibles dels últims quatre anys, inclosa la crisi financera, han provocat en alguns casos forts impactes negatius en les poblacions vulnerables i han desaccelerat el ritme de reducció de la pobresa en alguns països, la pobresa mundial, en conjunt, ha seguit disminuint. Aquest és el cas d'Àfrica, on el nombre de persones que viuen en la pobresa extrema s'ha reduit per primera vegada en trenta anys.


The Artist & The con Artist (L'artista i l'estafador)