Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Salmond, enxampat

Els advocats que assessoren el govern d'Escòcia asseguren que sempre van dir al primer ministre Alex Salmond que el futur d'una Escòcia independent dins de la Unió Europea no era automàtic i que era un "objectiu polític" que requeria "negociacions detallades", segons publica The Independent on Sunday.

Via Caricatunya


dijous, 25 d’octubre de 2012

Les 12 grans mentides sobre la crisi


2. - La culpa és de l'excessiu endeutament promogut pels bancs.

3. - Amb més impostos o acabant amb el frau fiscal es podria acabar amb el dèficit públic i no caldria fer retallades

4. - La culpa de la crisi és de la política de retallades. Les retallades de la despesa pública produeixen un descens de la demanda i més atur que genera més dèficit i necessitat de noves retallades. Són necessàries polítiques de creixement.

5. - Si l'Estat s'apropiés dels beneficis dels bancs (ja sigui nacionalizándolos o augmentant els impostos) i els dediqués a crear ocupació la crisi es pal · liaria enormement.

6. - La culpa de la crisi a Espanya és de la crisi internacional provocada pels bancs dels EUA i dels alemanys que ens volen esprémer.

7. - Si deixéssim de pagar als alemanys no caldria fer retallades.

8. - Les retallades acabaran amb la sanitat i l'educació públiques.

9. - Les agències de ràting i els bancs anglesos, alemanys, ianquis conspiren contra nosaltres i ens ataquen rebajándonos la qualificació creditícia i pujant la prima de risc per enriquir-se.

10. - Seria preferible que les retallades es realitzen amb més lentitud perquè si es retalla ràpidament s'asfixia l'economia.

11. - La degradació de les condicions laborals ha causat una disminució de la demanda que genera més atur i empitjora més el mercat laboral provocant un cercle viciós d'inseguretat laboral, baixos salaris i baixa demanda que impedeix sortir de la crisi.

12. - Els culpables de la crisi són les polítiques neoliberals i la globalització.

L'explicació sobre la falsedat d'aquestes afirmacions la trobareu aquí.
(Via)


El sou dels empleats públics és un 30% superior a la mitjana





dimarts, 23 d’octubre de 2012

El PSOE va crear a Andalusia una administració pública paral·lela i no fiscalitzada amb 26.000 "enxufats"

Andalucía ha creado una administración en negro, en B. Una administración paralela y no fiscalizada de manera regular de más de 130 consorcios, agencias, empresas, fundaciones o institutos impulsados por los Gobiernos del PSOE de Manuel Chaves y José Antonio Griñán en las dos últimas décadas.

Ahí trabajan un mínimo de 26.000 personas que los sindicatos de funcionarios denomina enchufados, pues nunca han pasado pruebas de selección para acceder a esos empleos. La gran mayoría de ellos están vinculados a PSOE, UGT y CCOO.

Se trata una Junta de Andalucía bis sobre la que el Ministerio de Hacienda ha puesto la lupa



Del canvi climàtic ja només en parla en Tomàs Molina



Antón Uriarte:
El Cambio Climático no ha sido mencionado ni una sola vez en el tercer y último debate entre Romney y Obama dedicado a política internacional. El supuesto peligro global ha quedado relegado y olvidado. Habría tocado a Obama sacar el tema. Hace cuatro años prometía a la humanidad, al modo de Moisés y en oposición al Rey Canuto, salvarnos de las aguas y de la inundación oceánica.

Ahora ha preferido que en el final de campaña prime el slogan de Biden "Osama Bin Laden está muerto y General Motors está viva". Avívese la fabricación de automóviles y aumentemos la producción de combustibles fósiles. Más independencia y más barata calefacción, electricidad y gasolina.

Todo lo contrario de lo que ha venido predicando y de lo que en la retrasada Europa se sigue predicando todavía.

Però el debat ha servit també, una vegada més, per evidenciar la política internacional hipòcrita, covarda i mesquina que ha practicat Obama durant el seu primer -i esperem que últim- mandat presidencial.

La política internacional d'Obama en zones de conflicte ha consistit, a diferència de Bush, en no donar la cara sinó en "dirigir des del darrera" les intervencions militars. Una estratègia militar que seria bona sinó fos perquè la majoria de les vegades no funciona.

Mentre Bush va obrir un dels debats polítics, militars i diplomàtics més intensos de la història recent al portar la seva proposta de derrocar Saddam Hussein al Consell de Seguretat de l'ONU, Obama ha optat per desaparèixer de l'escena pública i actuar d'amagat, com en Vito Corleone.

Mentre que la guerra de l'Iraq va ser retransmesa en directe, segon a segon, durant sis anys per tots els mitjans de comunicació del món, els assassinats selectius d'Obama queden en la penombra, quan no en la foscor més absoluta. Llevat, és clar, de quan la víctima serveix per posar-se medalles, com és el cas de la merescuda mort d'Ossama bin Laden.




dijous, 18 d’octubre de 2012

Obama, el rei nu

El miratge Obama s'ha esvaït del tot. No ha resistit ni un sol mandat. I tot i que l'economia, com sol ser habitual, serà la que digui l'última paraula en les eleccions del pròxim 6 de novembre, Obama ha anat renunciant a tot, des del tancament de Guantánamo a la lluita contra les emissions de CO2, fins a esdevenir el rei nu.

Durant el seu mandat, Obama s'ha vist obligat a ser més realista i pragmàtic. I això li ha fet perdre suports entre els seus desencantats seguidors..

La deserció del vot femení n'és un exemple. La intenció del vot de les dones cau en els Estats clau a un 49% per Obama i puja a un 48% per Romney, mentre que el vot masculí és d'un 44% per Obama i un 52% pel republicà.

El vot jueu, tradicionalment demòcrata, també li fa figa. Un 44% per cent de l'electorat jueu opta per Romney i un 40% per Obama.

Una cosa semblant passa entre els hispans. A Florida, la intenció de vot per Obama ha caigut del 52% al 44%, mentre que la de Romney han pujat del 43 al 46%.

A les zones rurals, tradicionalment republicanes, Romney té una intenció de vot del 59% contra el 37% d'Obama, que recula un 10% respecte el 2008.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Com fer front a la desigualtat sense perjudicar el creixement?

The Economist
The priority should be a Rooseveltian attack on monopolies and vested interests, be they state-owned enterprises in China or big banks on Wall Street. The emerging world, in particular, needs to introduce greater transparency in government contracts and effective anti-trust law. It is no coincidence that the world’s richest man, Carlos Slim, made his money in Mexican telecoms, an industry where competitive pressures were low and prices were sky-high. In the rich world there is also plenty of opening up to do. Only a fraction of the European Union’s economy is a genuine single market. School reform and introducing choice is crucial: no Wall Street financier has done as much damage to American social mobility as the teachers’ unions have. Getting rid of distortions, such as labour laws in Europe or the remnants of China’s hukou system of household registration, would also make a huge difference.

Next, target government spending on the poor and the young. In the emerging world too much cash goes to universal fuel subsidies that disproportionately favour the wealthy (in Asia) and unaffordable pensions that favour the relatively affluent (in Latin America). But the biggest target for reform is the welfare states of the rich world. Given their ageing societies, governments cannot hope to spend less on the elderly, but they can reduce the pace of increase—for instance, by raising retirement ages more dramatically and means-testing the goodies on offer. Some of the cash could go into education. The first Progressive era led to the introduction of publicly financed secondary schools; this time round the target should be pre-school education, as well as more retraining for the jobless.

Last, reform taxes: not to punish the rich but to raise money more efficiently and progressively. In poorer economies, where tax avoidance is rife, the focus should be on lower rates and better enforcement. In rich ones the main gains should come from eliminating deductions that particularly benefit the wealthy (such as America’s mortgage-interest deduction); narrowing the gap between tax rates on wages and capital income; and relying more on efficient taxes that are paid disproportionately by the rich, such as some property taxes.

Different parts of this agenda are already being embraced in different countries. Latin America has invested in schools and pioneered conditional cash transfers for the very poor; it is the only region where inequality in most countries has been falling. India and Indonesia are considering scaling back fuel subsidies. More generally, as they build their welfare states, Asian countries are determined to avoid the West’s extravagance. In the rich world Scandinavia is the most inventive region. Sweden has overhauled its admittedly huge welfare state and has a universal school-voucher system. Britain too is reforming schools and simplifying welfare. In America Mr Romney says he wants to means-test Medicare and cut tax deductions, though he is short on details. Meanwhile, Mr Obama, a Democrat, has invoked Theodore Roosevelt, and Ed Miliband, leader of Britain’s Labour Party, is now trying to wrap himself in Benjamin Disraeli’s “One Nation” Tory cloak.

Such cross-dressing is a sign of change, but politicians have a long way to go. The right’s instinct is too often to make government smaller, rather than better. The supposedly egalitarian left’s failure is more fundamental. Across the rich world, welfare states are running out of money, growth is slowing and inequality is rising—and yet the left’s only answer is higher tax rates on wealth-creators. Messrs Obama, Miliband and Hollande need to come up with something that promises both fairness and progress. Otherwise, everyone will pay.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

A veure quan els grecs es manifesten contra ells mateixos

Antes de conocerse el resultado final del ultimo registro, que terminó el 5 de Octubre, ya habían «desaparecido» de la Seguridad Social 52.189 pensionistas (es decir, personas cuyo fallecimiento no había sido registrado y cuyos parientes o conocidos seguían cobrando la pensión). De las cajas de pensiones de otros organismos se ha registrado la ausencia de otras 45.000 personas. ABC

Periodisme de kalidà, que diría Barcepundit


dijous, 11 d’octubre de 2012

CARICATUNYA, nou bloc antinacionalista



****************

Independència ha esdevingut la paraula talismà que ha de resoldre tots els problemes de Catalunya, de la mateixa manera que als anys seixanta ho era el mot Revolució o, a l'Alemanya dels trenta, Jueu. Conceptes simples i simplistes que, sense voler equiparar-los, serveixen per identificar un culpable de tots els mals i imposar la bona nova redemptora.

Però, més enllà de la màgia de les paraules, la independència de territoris que formen part d'estats membres de la Unió Europea -tots ells estats democràtics de dret- no té cap justificació política racional. La independència o secessió poden estar justificades en territoris sota ocupació colonial o en situació de genocidi ètnic, però en l'actual context europeu no és res més que un deliri romàntic que marxa just en direcció contrària a l'esperit europeista, que no es altre que l'eradicació del nacionalisme i l'assumpció d'una ciutadania europea comuna que, vertebrant l'immens arxipèlag d'identitats del continent, faci impossible una altra gran guerra.

Des de la caiguda del Mur de Berlín, el projecte europeu s'ha vist confrontat obertament a dues tendències contraposades. D'una banda, la que insistia en l'aprofundiment previ de la unió. De l'altra, la que, reticent a la pèrdua de poder dels estats nacionals que  fins aleshores era exclusiva de l'escepticisme britànic, prioritzava l'ampliació a les noves i velles nacions del centre i l'est d'Europa.

Com sol ser habitual a la UE, enlloc de racionalitzar les prioritats es va optar per la via salomònica d'acontentar tothom i fer-ho tot alhora. D'una banda, es va precipitar la unió monetària quan encara no tots reunien les condicions necessàries per fer-la, com hem descobert ara dramàticament. D'altra banda, es van obrir les portes a nous estats membres, però sense haver reformat a fons l'arquitectura institucional de la Unió per fer-la operativa, àgil, eficient i representativa. 

D'aquesta manera, la UE s'ha ampliat a 27 estats membres, xifra que podria arribar a 35 en un futur més o menys llunyà. No endebades, des del 1990 a Europa s'han constituït 14 nous estats, alguns dels quals ja ho havien sigut  i altres no (Lituània, Letònia, Estònia, Bielorússia, Macedònia, Eslovènia, Moldàvia, Croàcia, Ucraïna, Bòsnia i Hercegovina, Txèquia, Eslovàquia, Montenegro i Kosovo). 

En aquest context, els líders polítics de Catalunya, Escòcia o Flandes manifesten que aspiren també a convertir les seves comunitats en nous estats europeus. Aspiració a la que -per què no?- s'hi podrien sumar en el futur els nacionalismes bretó, cors, occità, padà, sard, tirolès, silesià, prusià, gal·lès, istri, magiar, il·liri o bavarès, conformant així un gegantí i laberíntic trencaclosques polític, ètnic i institucional totalment a les antípodes del projecte d'unitat europea.

Per què? Per què la concepció fundacional de la unió europea, entesa com un procés de supressió progressiva de barreres i de poders estatals, està sent afeblida per la recuperació d'identitats nacionals (reals o imaginàries) amb la finalitat de constituir nous estats sobirans de curt abast? Es que algú pot creure que el projecte europeu pot sobreviure a la creació de nous estats-nació que, lògicament, voldran exercir al màxim possible la seva estrenada sobirania, tal i com passa en gran mesura amb els estats que provenen de l'antic bloc soviètic?  

Algunes de les respostes que s'han donat a aquestes preguntes apunten a que es tracta d'una reacció passatgera a la globalització, al rebuig a una construcció europea elitista, burocràtica i insuficientment democràtica o al trauma de l'experiència soviètica. Respostes que segurament no hi son alienes però que resulten totalment insuficients per explicar la força i profunditat que estan adquirint els moviments identitaris, inequívocament nacionalistes, així com tot una munió de moviments "alternatius" al sistema industrial, científic-tècnic i representatiu vigent. 

Una resposta més convincent és que es tracta de quelcom més elaborat que una simple reacció als problemes del moment. Que es tracta, en realitat, de l'expansió i arrelament d'una concepció del món, de la vida, la moral i la societat, essencialment romàntica. Una mena d'ideologia neoromàntica transversal que, d'una banda, tendeix a omplir el buit cosmogònic, moral i sentimental deixat pel naufragi del comunisme i que, d'una altra, procura oferir remeis ancestrals al malestar que provoca en una ciutadania infantilitzada les inevitables limitacions temporals del coneixement científic i la formalitat de les institucions de la democràcia deliberativa. Un romanticisme que revaloritza tot el que es casolà i es malfia de l'universalisme i que exalta la voluntat personal i política per damunt de la norma i del dret.  

Aquest renaixement de l'esperit romàntic no es cosa de fa quatre dies. Reapareix públicament fa cinquanta anys, vint anys després de la Segona Guerra Mundial, a través dels moviments hippies i contraculturals de la dècada dels anys seixanta i setanta. El retorn a la naturalesa i a les arcàdies felices, la recerca de les pàtries perdudes, el rebuig de la societat industrial i de les democràcies representatives o l'exaltació de l'espontaneïtat son la llavor que empeltarà tots els moviments alternatius posteriors, des dels moviments identitaristes, ètnics o culturals, a l'ecologisme polític i altres moviments antisistema i antiglobalització.

Des del punt de vista polític, que és el que aquí ens interessa, el neoromanticisme -en línia amb el cèlebre jurista nazi Carl Smith- proclama que no poden existir límits a la voluntat sobirana del poble. Que en una autèntica democràcia no pot existir res per sobre d'aquesta voluntat majoritària, ni drets naturals ni constitucionals que la condicionin. La democràcia, la política, és l'Estat total. Una concepció que xoca frontalment amb la de les democràcies liberals que, just al contrari, es fonamenten precisament en la limitació de tots els poders i especialment del poder de la majoria, que és l'únic poder acceptat en les Constitucions modernes.

Pel neoromàntic, la democràcia és una fi en ella mateixa i no simplement un mitja per canviar els governs sense violència. Per a les democràcies liberals la finalitat bàsica del poder polític és garantir els drets i llibertats de les persones per què puguin viure, no com vol la majoria, sinó com vulguin i desitgin elles mateixes (en un convent, en una comuna d'amor lliure, un kibutz, una comunitat rural i de bescanvi, en un loft en parella de fet o en un casa aparellada amb una família heterosexual i indissoluble), en la mesura que això els sigui possible i sempre i quan no vulguin imposar als altres el seu model de vida.

D'aquestes dues concepcions del poder, la política i la democràcia, és la del neoromanticisme la que ha acabat assumint el nacionalisme català conservador, després de dècades d'interessada ambigüitat. La voluntat del poble -real o suposada- està per damunt de tot: de la llei, de l'Estatut, de la Constitució o dels Tractats Europeus. No hi ha regles del joc que valguin o que calgui respectar. S'ha de tirar pel dret.

Tot i que està per veure que farà a l'hora de la veritat, aquesta deriva exaltada del nacionalisme conservador és molt perillosa. I ho és per moltes raons, però sobre tot perquè pretén legitimar entre els ciutadans la idea que la bondat de la fi justifica els mitjans, encara que siguin il·legals. Una idea tan romàntica com totalitària.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

dijous, 4 d’octubre de 2012

Romney goleja Obama



Una enquesta de la CNN sobre qui ha estat millor en el primer debat de les eleccions presidencials als EUA ha donat un 67% d'opinions favorables a Romney i un 25% a Obama.

Romney critica les subvencions verdes i Obama no se'n surt