Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 28 de març de 2013

Disset anys de transgènics que estan fent un món millor



"La comercialització va començar l'any 1996. El nombre d'hectàrees sembrades amb transgènics s'ha incrementat cada any entre el 1996 i el 2012. En dotze d'aquests setze anys el percentatge d'increment respecte l'any anterior ha estat superior al 10%, reflectint la confiança de milions d'agricultors i grangers de tot el món, tant en països en desenvolupament com en països industrialitzats.

La superfície sembrada s'ha incrementat per un factor de 100 en aquests 17 anys, passant dels 1,7 milions d'hectàrees originals a 170 milions el 2012.

Els transgènics ha estat la tecnologia agrícola de més ràpida acceptació. La raó: és rendible. El 2012 la superfície sembrada va créixer un 6% respecte al 2011. Considerant les dades de forma acumulada tenim que en uns 30 països més de 100 milions d'agricultors han decidit de forma individual utilitzar aquesta tecnologia, ocupant 15.000 milions d'hectàrees. Aquest creixement no hagués estat possible si no fos sostenible en termes econòmics o mediambientals.

El 2012 per primera vegada es van plantar més hectàrees de transgènics en països en desenvolupament que en països industrialitzats.
El 52% de les hectàrees sembrades amb transgènics es troba en països en desenvolupament. La taxa d'increment el 2012 va ser 3,6 vegades més gran (11% enfront del 3%) i 5 vegades en superfície (8,7 milions d'hectàrees davant 1,6 milions d'hectàrees).

Hi ha 28 països al món que sembren transgènics. Dels quals 20 són països en desenvolupament i 8 industrialitzats.

Entre els països que van sembrar per primera vegada el 2012 hi ha Cuba (Blat de moro Bt) i Sudan (Cotó Bt). Entre els que van deixar de fer-ho: Alemanya i Suècia per la decisió de BASF de suspendre la producció de la patata Amflora. Els cultius "apilats" (que combinan més d'un caràcter com resistència a herbicida i al taladre) són els de major acceptació. Es sembren en 13 països, 10 pertanyents a països en desenvolupament, que acumulen 43,7 milions d'hectàrees, la quarta part del total sembrat.

Nombre rècord d'agricultors que utilitzen transgènics: 17,3 milions.

El 2012 es va establir la xifra rècord de 17,3 milions d'agricultors, 600.000 més que el 2011. D'aquests, 15 milions (el 90% del total) corresponen a petits productors de països en desenvolupament. Considerant que un agricultor és el que millor sap el que més li convé, convé considerar els 7,2 milions d'agricultors de la Xina i una xifra similar a l'Índia que van plantar 15 milions d'hectàrees de cotó Bt. Òbviament no es van suïcidar com diu la llegenda urbana sinó que van treure benefici, sinó no ho haurien fet. A les Filipines un terç dels petits propietaris van utilitzar blat de moro Bt

Els 5 països que sembren més transgènics.

Els Estats Units segueixen al capdavant amb 69,5 milions d'hectàrees i utilitzant el 90% de les varietats disponibles. Brasil és segon per quart any consecutiu i el que experimenta el major creixement, amb un 21% des del 2011 arribant als 36,6 milions d 'hectàrees (6,3 milions més que l'any anterior). Argentina segueix sent el tercer amb 23,9 milions d'hectàrees. Canadà el quart, amb 11,8 milions d'hectàrees, sent el principal cultiu la colza. El 97,8% de la soja canadenca és transgènica. L'Índia és el cinquè en el rànquing, amb 10,8 milions d'hectàrees de cotó Bt (el 93% del total i no, no es suïciden, és llegenda urbana). El 2012 cada un dels 10 primers països de la llista va plantar més d'un milió d'hectàrees.

Els transgènics arriben a l'Àfrica.

Sud-àfrica lidera el rànquing amb un creixement rècord de 600.000 hectàrees, arribant als 2,9 milions. Sudan s'ha unit a la llista on ja estaven, a més de Sud-àfrica, Burkina Faso i Egipte. A aquests quatre països que fan plantacions comercials cal afegir-hi el Camerun, Kenya, Malawi, Nigèria i Uganda que estan fent assajos de camp previs al cultiu comercial. El problema a l'Àfrica, com a Europa, és la manca d'un marc regulatori apropiat, basat en la ciència i amb una relació efectivitat /temps optimitzada. Cal implementar aquesta regulació, sobretot en els països més pobres que en seran els principals beneficiaris.

Els transgènics a Europa.

Només cinc països els cultiven (Espanya, Portugal, Txèquia, Romania i Eslovàquia). Això no obstant, la superfície segueix creixent amb 129,071 hectàrees totals, un 13% més que el 2011. Espanya segueix sent la campiona absoluta amb 116,307 hectàrees de blat de moro Bt. Això suposa que el 30% del blat de moro que se sembra a Espanya és transgènic, enfront del 20% del 2011.

Els beneficis dels transgènics en xifres.

De l'any 1996 al 2011 els transgènics han contribuït a la seguretat alimentària, la sostenibilitat i a frenar els efectes negatius sobre el medi ambient de la manera següent: incrementar la producció d'aliments per un valor de 98,200 milions de dòlars i estalviar 473 milions de kilos de pesticides. El 2011 la reducció de les emissions de CO2 s'ha calculat en 23.100 milions de Kg, equivalent a treure 10,2 milions d'cotxes de la circulació durant un any, conservar la biodiversitat salvant 108.700 milions d'hectàrees de terra i ajudant a alleujar la pobresa a més de 15 milions de petits grangers i les seves famílies, que totalitzen més de 50 milions de persones, moltes pertanyents als grups més pobres del planeta. Òbviament els transgènics són essencials, però no la panacea per si mateixos. Per incrementar el benefici d'aquests cultius és necessari continuar amb pràctiques agrícoles com la rotació de cultius i les zones refugi per a la gestió de plagues, de la mateixa manera que es fa en producció convencional.

Perspectives de futur.

La previsió és d'optimisme moderat, amb creixement constant però no tan acusat com el d'aquests últims anys a causa dels altíssims nivells d'adopció dels cultius transgènics més populars. Ara ja hi ha establert un mercat de transgènics en països industrialitzats i en països en desenvolupament.

dimecres, 27 de març de 2013

No aproveu la ILP de la PAH. No amb el meu vot.

La democràcia es fonamenta en el principi moral que la fi no justifica mai els mitjans. I és per això que l'escrache no hi té cabuda.

Les concentracions continuades de protesta davant el domicili particular de qualsevol persona, sigui polític o no, van més enllà del dret d'expressió i manifestació per esdevenir actes d'assetjament i amenaça. Actes que afecten no només a una persona concreta sinó també als membres de la seva família -esdevinguts culpables pel fet de ser els seus fills o el seu cònjuge-, amics i veïns.

L'assetjament i l'amenaça, com ha de saber l'espavilada Colau, són delictes. Delictes molt greus perquè impliquen intimidar, violentar -encara que aquesta violència no sigui física- la llibertat d'una persona per obligar-la a actuar segons la voluntat de l'assetjador.

Aquesta mena d'accions són pròpies de règims i/o ideologies totalitàries, de persones il·luminades, sovint fanàtiques, convençudes de la seva superioritat moral o de la superioritat moral dels seus plantejaments, cosa que els porta a creure que encarnen la representació autèntica de la ciutadania al marge de les urnes i dels procediments democràtics.

Això és populisme. Això és feixisme. Això és marxisme-leninisme. Això és nacionalsocialisme. Això és qualsevol cosa menys un comportament democràtic. Senyors diputats, no aproveu la ILP de la PAH. No cediu al xantatge. No us vam elegir perquè un lobby pugui imposar-vos l'esperit i la lletra d'una llei. No amb el meu vot.

dimarts, 26 de març de 2013

Biden va gastar 585.000 dòlars en una nit d'hotel a París


Les despeses del viatge oficial que el vicepresident dels EUA, Joe Biden, va fer a Europa el passat mes de febrer, no són precisament austeres ni ajustades a la situació de crisi actual.

Segons publica un web oficial del govern nord-americà, el compte d'una nit d'hotel a París va ser de 585.000 dòlars, als que cal sumar-hi 321.665 dòlars més pagats a una companyia de limusines, responsable del transport de l'alt funcionari i del seu equip per la capital francesa.

Tot i que Biden va estar només un dia a cadascuna de les ciutats d'Europa que va visitar, el compte del seu hotel a Londres, per exemple, va incloure el pagament per avançat de 136 habitacions per al seu equip, amb una despesa total de 459.338 dòlars.




Gir en la política europea de rescats bancaris

"Hasta Chipre, la política era la de poner dinero público para rescatar a los bancos a cualquier
precio. En Chipre se ha decidido hacer pagar a los implicados directos: accionistas, acreedores junior y senior y depositantes no asegurados (es decir, depósitos de más de 100.000).

Según declaraciones del presidente del eurogrupo, el mnistro de finanzas holandés Jeroem Dijsselbloem, al Financial Times "a partir de ahora (y aprovechando que lo peor de la recesión ya ha pasado) quien asume riesgos financieros va a tener que pagar las consecuencias".

Si esto quiere decir que a partir de ahora se abandona la política de salvar a todos los bancos siempre y a cualquier precio con cargo al contribuyente, el cambio de política debe ser bienvenido.

Los rescates bancarios en Irlanda y España han representado un error de política económica monumental que, además de llevar a sus respectivos gobiernos a la bancarrota, han plantado las semillas de futuras crisis a través del Moral Hazard (si los banqueros mantienen las consecuencias de las decisiones cuando éstas salen bien pero no cuando éstas salen mal, tienden a tomar decisiones demasiado arriesgadas)".  XAVIER SALA I MARTIN


La Comisión Europea ha reconocido que los ahorradores con más de 100.000 euros participarán en los próximos rescates bancarios una vez que se apruebe la propuesta legislativa sobre el Mecanismo de Resolución de bancos.

La portavoz de Servicios Financieros, Chantal Hughes, ha recordado que la propuesta de la Comisión, que en estos momentos está debatiéndose entre los Gobiernos y el Parlamento Europeo, "no se excluye que los depósitos por encima de 100.000 euros sean instrumentos elegibles para quitas".

Esta propuesta se lanzó a finales del pasado año y establece un procedimiento para liquidar bancos muy concreto. Las entidades tendrán que crear un fondo de resolución, nutrido con sus propias aportaciones, que será lo primero que se consuma a la hora de liquidar una entidad. Posteriormente tendrán que asumir pérdidas, por este orden, los accionistas, los acreedores de deuda subordinada (la de peor calidad), los acreedores de deuda 'senior' y los depósitos de más de 100.000 euros.

Fuentes de la Comisión reconocen que el Mecanismo Europeo de Estabilidad (Mede) -el fondo de rescate de la zona euro- sólo intervendrá en último caso, si hiciera falta. De este modo, Bruselas también confirma lo que dijo ayer el presidente del Eurogrupo, Jeroen Dijsselbloem, y que quizá ha pasado más desapercibido: que la idea de la recapitalización directa del Mede pierde fuerza, tal y como desea alemania, ya que se intentará que este fondo (al que contribuyen los estados miembros con dinero del contribuyente) intevenga en la recapitalización de los bancos en los menores casos posibles.

dilluns, 25 de març de 2013

El problema de Xipre: el monocultiu financer

Actualment, el sistema financer dóna feina al 72% dels xipriotes. Pel que fa al pes dels bancs en el PIB, aquests generen un 80% de la riquesa que es produeix cada any en el país.

Unes víctimes poden amagar-ne d'altres

Les acusacions de col·laboració amb la dictadura militar argentina del nou papa Francesc, concretades en la retirada de la llicència religiosa a dos jesuites d'esquerres cosa que hauria facilitat la seva detenció i tortura, no se sustenten ni en proves objectives ni en indicis fonamentats. Després d'haver analitzat desenes de documents, articles i publicacions relatives al cas, especialment l'acta de l'interrogatori judicial a Bergoglio de l'any 2010, tot em porta a pensar que en aquestes acusacions hi ha més de difamació -feta per interès polític i ideològic- que de veritat. En base a aquesta convicció he retirat d'aquest bloc una entrada en la que donava credibilitat a les acusacions del periodista argentí Horacio Verbitsky contra el nou papa.

Verbitsky presideix diverses comissions de drets humans del seu país però continua brandant, gairebé com una amenaça, aquella "superioritat moral" que l'esquerra sempre s'ha autoatribuït urbi et orbe. Una esquerra especialista en veure la palla en l'ull aliè però mai la viga en el propi. Pitjor encara, una esquerra capaç d'amagar impunement les seves víctimes amb les víctimes dels altres, de tapar la seva dictadura amb la dictadura dels altres. Ho han fet i ho continuen fent allà a l'Argentina i ho han fet i ho continuen fent aquí a Espanya. Amaguen les víctimes del Front Popular amb les víctimes del franquisme, de la mateixa manera que ETA amaga les víctimes del seu terror amb la dels seus màrtirs.

Durant els anys setanta del segle passat, Verbitsky va ser un pistoler de l'organització peronista radical coneguda com a Montoneros. Aquesta organització va crear un moviment guerriller d'inspiració castrista que durant anys va terroritzar l'Argentina. Atemptats de tota mena, assassinats, segrestos i tortures, van oferir la coartada perfecta per a un cop d'estat militar. L'any 1976, mesos després del cop militar, Verbitsky va ser inculpat per haver planificat i executat un atemptat contra la policia federal en la que van morir 21 agents. El procediment judicial es va tancar finalment l'any 2007 gràcies a la llei de prescripció.

Amb la recuperació de la democràcia, Verbitsky i molts exMontoneros es van dedicar a atacar amb duresa el peronisme de dreta de Carlos Menem i van arribar al poder de la mà del peronisme d'esquerra de Néstor Kirchner i de la seva dona Cristina Fernández. Els antics assassins de la guerrilla ocupen ara càrrecs importants al govern argentí.

Carlos Bettini, ambaixador a Espanya i assessor personal de Cristina Fernández, va estar implicat en l'assassinat del capità Jorge Bigliardi el 1975, abans del cop d'estat; Eduardo Luis Duhald, secretari de Drets Humans; Miguel Bonasso, diputat i conseller presidencial; Carlos Kunkel, portaveu de la presidència (amnistiat dels seus crims per la Llei de Punt Final del1984); Rafael Bielsa, exministre d'Afers Estrangers (havia treballat per Pinochet quan era a l'exili); Horacio Verbitsky, conseller presidencial; Aníbal Fernandez, cap del gabinet presidencial; Julio Cesar Urien, capità de fragata i responsable de tortures en les "presons del poble" i del "manual d'instrucció de les milícies montoneres", rehabilitat par Kirchner el 2006 amb el pagament retroactiu del seu sou des del 1972; i de manera especial Nilda Garré, exministre de Defensa de Nestor Kirchner i posteriorment ministre de l'Interior amb la presidenta Cristina de Kirchner. Nilda Garré, més coneguda per "Comandante Teresa" a la guerrilla montonera, va ser còmplice dels assassinats -comesos especialment pel seu marit Juan Manuel Abal Medina i el seu cunyat- del general Aramburu l'any 1979 i del ministre de l'Interior Arturo Mor Roig el 1974, que havia legalitzat els partits i que va contribuir al retorn de la democràcia el 1973.

Le pape et les « années de plomb » en Argentine (Le Monde)
New pope’s role during Argentina’s military era disputed (The Guardian)

Anna Colau o com ser feixista sense saber-ho

NO es aceptable que se cambie el nombre de las cosas para enmascarar las acciones más viles y cobardes.

NO es aceptable el silencio cómplice de los que aplauden a quienes desde la tribuna de invitados del Congreso de los Diputados llamaron asesinos y ladrones a los diputados del Partido Popular.

NO es aceptable que haya medios de comunicación teorizando sobre la legitimidad o los límites del acoso a las personas, sean diputados o no.

NO es aceptable que se justifiquen actos que violan los derechos más esenciales como la libertad de expresión, el derecho a la intimidad, la inviolabilidad del domicilio o la protección de los menores.

NO es aceptable que unos ciudadanos, por muy justamente indignados que puedan estar, se crean con el derecho de sustituir a quienes han sido elegidos en las urnas y representan la soberanía nacional.

NO hay ninguna disculpa, ningún argumento, ninguna justificación para tolerar lo que está ocurriendo desde que hace unas semanas se aprobó en el Congreso de los Diputados la tramitación de una Iniciativa Legislativa Popular para reformar las normas que han permitido los desahucios domiciliarios en condiciones claramente abusivas. Toda la legitimidad, toda la razón que tuvieron quienes promovieron esa iniciativa, la perdieron el mismo día que se aprobó cuando en vez de celebrarlo decidieron insultar a quienes habían posibilitado, con su voto mayoritario, que se tramitara. Aquel día quedó patente, con su actuación en la tribuna del Congreso de los Diputados, que, al menos los que allí estaban, no querían que se tramitara la Ley.

Por eso insultaron a los diputados después de la votación, frustrados por no poder seguir intimidando y amenazando como habían hecho días antes por carta a todos los portavoces de los grupos parlamentarios. Antes de aprobarse la tramitación nos exigían el voto; después nos exigen que no cambiemos ni una sola coma de su texto… salvo que queramos arriesgarnos a ser tildados de asesinos en nuestros propios domicilios.

Nosotros NO estamos dispuestos a revivir épocas pasadas, aunque cambie el escenario y los nombres de los impulsores de tales vilezas. Hemos sufrido demasiado tiempo la perversión del lenguaje como para consentirlo y dejarnos engañar a estas alturas.

En Euskadi hemos vivido la persecución de centenares de personas en sus propios domicilios; hemos sufrido amenazas a la libertad de expresión de los representantes legítimos de los ciudadanos; hemos vivido todo tipo de coacciones a los hijos de quienes eran señalados como enemigos del pueblo. Todas esas cosas -y algunas más graves, que vinieron después- decían hacerlas «para recuperar la democracia»; a todas esas cosas las denominaron kale borroka; pero era terrorismo. A esto que algunos están haciendo ahora en nombre de los desahuciados por las hipotecas le llaman escrache; pero es acoso. Acoso cobarde, acoso vil, acoso radicalmente inaceptable.

Uno de los mayores males de nuestra democracia es la impunidad; la impunidad ante la corrupción política o económica, la gestión impropia y dolosa de los recursos públicos o la falta de transparencia en los actos de las administraciones públicas lo que nos distingue de los países en los que existe una democracia de calidad. Pero el compromiso de acabar con la impunidad no puede ser selectivo, porque entonces no habremos avanzado nada.

NO puede haber impunidad para aquellos gestores de entidades financieras que las han arruinado; ni para responsables de los organismos reguladores que no cumplieron con su obligación; ni para los políticos que los nombraron y mantuvieron mientras el desfalco se estaba consumando. Pero tampoco puede haber impunidad para quienes en nombre de una causa justa vulneran las reglas del juego democrático. Ni para ellos ni para quienes los protegen o justifican. La injusticia no se combate con más injusticia; y pocas cosas hay más injustas, más cobardes, más rastreras, que acosar a unos niños en su domicilio o en su centro escolar o de recreo. Tampoco la democracia se regenera con menos democracia; hay pocas cosas más contrarias al orden democrático que tratar de subvertirlo apropiándose de una representación que nadie te ha otorgado.

Albert Camus insistió en explicar que cuando una causa requiere de la violencia para triunfar es la propia causa la que hay que revisar. Pero por mucho que se empeñen ni siquiera estamos ante un caso similar, porque quienes están protagonizando estos actos violentos no lo hacen para garantizar que la causa justa salga adelante; su objetivo -como quedó demostrado el día que empezaron a insultar diputados una vez que estos habían votado favorablemente la toma en consideración de la Ley- es sustituir ilegítimamente a los representantes de los ciudadanos, aunque para ello tengan que violar nuestros derechos y nuestros deberes constitucionales.

Que nadie se engañe: a quienes lideran ese movimiento les importa un bledo que sus acciones pongan en riesgo el objetivo mismo de la ILP que dicen defender; el bien superior para ellos es imponer su voluntad a la de los legisladores. Pues voy a decirlo muy claro: desde Unión Progreso y Democracia no estamos dispuestos a consentirlo. El chantaje y las amenazas sólo podrán triunfar si los representantes de los ciudadanos abdicamos de nuestro deber de representarles; y nosotros no lo vamos a hacer. Nunca aceptaremos que la algarada -promovida hoy por unos y mañana por otros- sustituya al Parlamento; ni que los gritos se impongan sobre los votos; ni que la violencia sustituya al debate democrático.

Anuncio que no cederemos ni un milímetro ante el chantaje o las amenazas; que no aceptaremos jamás que la «democracia asamblearia» sustituya al voto emitido por los ciudadanos en la urna; porque de eso es de lo que estamos hablando, por mucho que haya demasiados intereses -e interesados- en hacer que parezca que se trata de otra cosa. En palabras de Primo Levi: «Nos queda una facultad y debemos defenderla con todo nuestro vigor, porque es la última: la facultad de negar nuestro consentimiento».

Nuestro partido ha aprendido a decir: NO. Quienes quieren validar métodos antidemocráticos han de saber que siempre nos tendrán enfrente; y que nadie conseguirá, nunca, que renunciaremos a defender la democracia.

divendres, 22 de març de 2013

Volen fuetejar i lapidar la feminista tunisiana Amina

L'imam tunisià Adel Almi ha publicat una "fatwa" sol · licitant que la jove Amina Tyler sigui fuetejada cent vegades i lapidada fins a la mort per haver publicat a Facebook, en suport al moviment feminista FEMEN, una foto en què apareix despullada de cintura cap amunt.

Amina ha publicat una segona foto en què es pot llegir: 'El meu cos em pertany i no representa l'honor de ningú'.

Enmig de la polèmica suscitada al país per la publicació de les fotografies, una segona jove tunisiana identificada com a Meriam ha publicat també una foto seva en 'top less' per donar suport a Amina Tyler. Aquesta acció no ha estat l'única en suport a la jove, ja que les xarxes socials s'han omplert de missatges de suport però també d'accions agressives per part dels seus detractors. Així, un 'hacker' d'ideologia islamista radical va entrar al perfil FEMEN-Tunisia per denunciar Tyler i publicar múltiples imatges religioses i cites extretes de l'Alcorà. "Gràcies a Déu hem piratejat aquesta pàgina immoral, el millor està per venir. Si Déu vol, aquesta brutícia desapareixerà de Tunísia".

D'altra banda, una dona que s'ha identificat com una tieta d'Amina ha publicat un vídeo per denunciar que la jove "està desequilibrada", "és una psicòpata" i que "s'ha fugat i freqüenta males companyies", segons publica el diari francès 'Libération'.

dimecres, 20 de març de 2013

Evolució del deute de les Comunitats Autònomes


Font: Banc d'Espanya

Vladimir, la rentadora s'ha espatllat!



No em menteixis, Argentina

L'esquerra llatinoamericana està encara en estat de xoc: Un apòstol de la renovació i la reforma de l'església, el papa Francesc és un genuí defensor dels pobres, oferint una alternativa estimulant a la nova demagògia dels vells marxistes i socialistes de bota militar a l'Amèrica Llatina. Així que els esquerrans es van afanyar a fer el que sempre fan: Calumniar qualsevol bon home o dona que posi en perill el seu poder.

L'acusació? Que fa almenys quatre dècades, sota la junta militar argentina d'extrema dreta, el llavors pare Bergoglio, un jesuïta administrador, "no va fer prou" per alliberar els dos sacerdots segrestats pels serveis de seguretat. Encapçalats pel diari "Página 12", que té el suport del govern, els esquerrans proclamen que havia estat un col·laborador.

Aquesta mentida va ser desacreditada fa anys. (...) De fet, el pare Bergoglio va treballar entre bastidors perquè els dos sacerdots fossin alliberats. I van ser posats en llibertat, no van "desaparèixer." Un va morir de causes naturals el 2000, però l'altre, ara en un convent a Alemanya, afirma que ell i el seu company sacerdot van esdevenir un col·laborador laics. Fa anys, ell i el llavors arquebisbe Bergoglio va celebrar la missa junts i abraçats.

Tot està en l'expedient. No obstant això, la notícia de l'elevació del cardenal Bergoglio com papa Francesc, la mortificada esquerra argentina i els seus aliats van córrer a treure a la llum les seves velles mentides./ Ralph Peters - The New York Post


diumenge, 17 de març de 2013

L'iraq 10 anys després: Documents filtrats per Wikileaks certifiquen que Saddam tenia armes de destrucció massiva

El proper dimecres 20 de març es compliran 10 anys de l'inici de la guerra de l'Irak. Un aniversari que hauria de servir per desmentir els tòpics polítics i mediàtics que sobre el conflicte s'han vingut publicant, especialment la famosa "mentida" de Bush, Blair i Aznar sobre l'existència d'armes de destrucciò massiva.

Aquesta efemèrides hauria de permetre revisar el dogma de fe establert per la correcció política i mediàtica sobre la "veritat" del conflicte a la llum dels milers de documents sobre aquest tema filtrats per Wikileaks, un portal gens sospitós de ser procliu als Estats Units i menys encara a Bush.

Els últims dos anys, Wikileaks ha fornit una gran quantitat de documentació classificada (263 MB) relativa a l'existència d'armes de destrucció massiva (ADM) a l'Iraq de Saddam Hussein, així com de la intervenció de l'Iran en el conflicte iraquià. Documentació més que suficient per acreditar que l'Iraq havia tingut aquestes armes -com havia demostrar amb les matances de població kurda-, que en va tenir -i va destruir, amagar o traslladar a l'exterior- fins poc abans de la invasió militar nord-americana i que disposava de la capacitat suficient -material i intel·lectual- per endegar d'immediat nous programes armamentístics.

La capacitat de Saddam per disposar i usar aquestes armes va ser una de les raons de la guerra. Però no la única. Després dels atemptats del 11-S, l'administració Bush va arribar a la conclusió que era un gran perill la pervivència d'un règim que havia usat armes químiques contra el seu propi poble i gas verinós contra l'Iran, que havia envait l'Iran i Kuwait, que protegia alguns dels més coneguts terroristes del món, que pagava generosament a les famílies dels terroristes suïcides, que disparava contra avions nord-americans gairebé cada dia a les zones d'exclusió aèria del nord i del sud de l'Iraq i que durant anys s'havia passat pel final de l'esquena les resolucions de l'ONU relatives a les armes de destrucció massiva.

Aquesta opinió no era exclusiva de l'administració Bush. L'excap d'inspectors d'armes de l'ONU, l'australià Richard Butler, havia declarat el juliol de 2002 que "és essencial reconèixer que l'afirmació feta pels representants de Saddam, que l'Iraq té armes de destrucció massiva, no es falsa". L'exvicepresident Al Gore va assegurar al setembre del 2002 que Saddam havia "guardat estocks secrets d'armes biològiques i químiques en tot el país" i l'aleshores senadora Hillary Clinton va dir que Saddam "espera augmentar el seu proveïment d'armes químiques i biològiques" i "desenvolupar armes nuclears". Fins i tot l'actual secretari d'Estat, John Kerry, va afirmar que "un arsenal letal de les armes de destrucció massiva en mans de Saddam (...) és una amenaça real i greu per a la nostra seguretat".

El consens bipartidista sobre l'amenaça real del règim de Saddam era tan sòlid que en la votació de l'autorització per a l'ús de la força contra l'Iraq, 81 demòcrates de la Cambra de Representants van votar a favor, juntament amb 29 demòcrates del Senat, incloent els líders del partit John Kerry i John Edwards, a més de líder de la majoria Tom Daschle, el senador Joe Biden, la senadora Hillary Clinton i els senadors Harry Reid, Tom Harkin, Chris Dodd i Jay Rockefeller

Tot i la seva oposició a la guerra, el ministre francès d'Exteriors, Dominique de Villepin, va afirmar el febrer del 2003 que "tenim evidència de la capacitat [de l'Iraq] per produir gas mostassa i VX; en el domini biològic, l'evidència suggereix la possible possessió d'importants existències d'àntrax i de la toxina del botulisme". Des de l'esquerra internacional, especialment dels obervatoris i dels centres d'estudis estratègics, feia anys que es venia denunciant l'existència de programes d'armes de destrucció massiva a l'Iraq.

Però el fet que les tropes nord-americanes i britàniques desplegades a l'Iraq no trobéssin mai un magatzem amb ADM a punt de ser utilizades i, sobre tot, a punt de ser enregistrades per les càmares de televisió, va permetre a la internacional mediàtica afirmar, frívolament i esviaxada, que aquestes armes no existien.

WikiLeaks Show WMD Hunt Continued in Iraq – With Surprising Results
Chemical Weapons, Iranian Agents and Massive Death Tolls Exposed in WikiLeaks’ Iraq Docs

dijous, 14 de març de 2013

És il·legal la llei espanyola sobre desnonaments?

Tsevan Rabtan:  Aconsejo a todo el mundo interesado en el tema que se lea la sentencia. No es muy extensa y es relativamente clara. En cualquier caso, lo primero que tendrían que aclararnos los periódicos es cuál es esa “ley de desahucios” que es ilegal. No la busquen: no existe. Los lanzamientos de viviendas se producen cuando un juez declara que el que la ocupa no tiene título suficiente para ello. Eso puede tener lugar, entre otras razones, porque un arrendatario no paga o se ha extinguido su contrato, porque alguien la ocupa en precario (es decir, sin título de ningún tipo) o porque era dueño pero ha dejado de serlo (por ejemplo, porque se ha finalizado un procedimiento de ejecución hipotecaria —o de otro tipo— y alguien ha pasado, tras la subasta o la adjudicación correspondiente, a ser dueño de la finca en cuestión). Cada caso es diferente y, por eso, hablar de “ley de desahucios” es un disparate. Y lo es sobre todo considerando de qué trata la sentencia que tanto ruido ha producido.

Esa sentencia no dice que no se pueda “desahuciar” a alguien que ocupa un inmueble sin tener título para ello, como, por otra parte, era evidente, ya que por Europa la gente suele ocupar inmuebles por razones legales. La sentencia se refiere a un caso muy concreto: el de ejecución hipotecaria por acreedores “profesionales”. Cuando usted hipotecó un inmueble y no paga el préstamo garantizado con ella, pasa, según la ley española, que el acreedor puede ejecutar la hipoteca. Cuando se “ejecuta” la hipoteca, es decir, cuando se inicia el procedimiento que va a terminar normalmente con la subasta del bien o su adjudicación al acreedor (normalmente un banco), la ley establece limitaciones importantes a las causas de oposición. Vamos, que no le permite a usted alegar todo tipo de cosas, sino unas muy concretas (normalmente relativas al pago o liquidación de la deuda).

Esto es lo que legalmente se llama un proceso “sumario” frente a los procesos de cognición ilimitada. Un proceso sumario es un proceso privilegiado y suele serlo por razones muy razonables. ¿Saben cuál es la principal? La rapidez. Y esa, se lo aseguro, es un razón muy importante en un sistema como el español. Cuando se usa un proceso sumario, la ley no le impide a usted iniciar después otro proceso sobre el mismo asunto, incluyendo todo eso que no pudo alegar al principio; lo que le impide es parar el proceso sumario por razones como, por ejemplo, la nulidad de un contrato.

¿Qué ha dicho el Tribunal de Justicia? En el caso de las ejecuciones hipotecarias, cuando el acreedor es un “profesional”, por ejemplo, un banco, y el deudor un consumidor, la normativa europea exige que pueda alegarse la nulidad de las cláusulas abusivas y que esa alegación pueda paralizar el proceso en el que se reclama el cumplimiento. Es decir, que cuando el banco presenta una ejecución, pueda el deudor decir que tal o cual cláusula es abusiva y, por tanto, nula y, mientras no se solvente, se paralice la ejecución hipotecario y, por tanto, la subasta y la adjudicación y el lanzamiento (lo que popularmente llama la gente desahucio).



dimecres, 13 de març de 2013

Debat sobre el nacionalisme


Interessant i modèlic debat moderat per Fernando Sánchez Dragó en què intervenen per tractar sobre el nacionalisme basc el filòsof, assagista i novel· ista Fernando Fernández-Savater Martín i el polític Iñaki Mirena Anasagasti Olabeaga. Gravat el dia 20 de febrer i emès el 9 de maig de 2004.

dimarts, 12 de març de 2013

Espanya en fallida

Els indicadors de l'activitat econòmica i financera de l'estat, publicats pel ministerin d'Hisenda, indiquen que l'estat espanyol està en fallida. Les dades corresponents al mes de gener, comparades amb les del gener del 2013, diuen això:

Ingressos no financers 9.195 5.789 -37,0%
Pagaments no financers 18.235 21.041 +15,4%
Impostos directes -23,1%
Impostos indirectes -29,1%
Preus Públics -26,3%
IVA - 42,9%

Diuen: La reducción de los ingresos respecto al mismo mes del año anterior se debe, principalmente, al aumento de las devoluciones.

Traduït: Han aplaçat les devolucions d'IVA a gener per maquillar la xifra anual de dèficit de 2012

L'objectiu de dèficit per tot l'any és el 4,5% però només al gener ja va ser de l'1,43%.

dijous, 7 de març de 2013

Resposta a l'esquerra independentista que s'identifica amb Chávez

Després de llegir el "Comunicat d'organitzacions d'Esquerra Independentista en suport de la Revolució Bolivariana i en homenatge a Hugo Chávez" tinc la sensació d'haver entrat en el túnel del temps. Les mateixes idees, les mateixes paraules, els mateixos tòpics i les mateixes fantasies de quan érem "capitans" a les acaballes del franquisme, farà ja 40 anys. Unes idees, paraules, tòpics i fantasies que ja aleshores eren velles, rovellades i, sobre tot, desacreditades per la realitat, miserable i criminal, de tots els experiments socialistes, des de Cuba a la URSS, passat per la Xina o Corea del Nord.

Chávez mai ha estat un demòcrata. Va començar el 1992 amb un fallit intent de cop d'estat i va seguir fent tot el possible per desestabilitzar la democràcia veneçolana, corrupta però democràcia. I quan va aconseguir el poder, quan va tenir la majoria necessària, va procedir a governar com ho fan tots els dictadors: per sobre de les lleis -fins i tot per sobre de les seves pròpies lleis- cada vegada que li va convenir. I és que els antidemòcrates confonen sempre de manera interessada majoria amb democràcia. No volen entendre que la majoria només et dóna el govern, però no el poder de fer el que vulguis.

I fer el que volia és el que ha fet sempre Hugo Chávez. Dins del partit, escollia a dit els candidats a l'Assemblea Nacional i als governs municipals i estatals. El 2007, quan l'oposició va guanyar un referèndum que hauria permès canviar la Constitució, Chávez va ignorar el resultat i va canviar els articles que l'haurien permès la reelecció indefinida. Va manipular les circumscripcions electorals, de cara a les eleccions a l'Assemblea del 2010, per assegurar-se que l'oposició no aconseguís més d'un terç dels escons, tot i haver obtingut més de la meitat dels vots.

Els 14 anys de chavisme han estat 14 anys d'una falta total de respecte per l'imperi de la llei. Catorze anys que han contribuit a la creació d'un clima d'impunitat a Veneçuela. Només una dada: l'índex d'homicidis s'ha triplicat en tots aquests anys, passant del 22% al 74%, però no així el nombre de condemnes que amb prou feines han arribat a l'11% dels delictes comesos.



En 14 anys, Chávez ha construït menys habitatge públic que cap altre president anterior en mandats de cinc anys. Els hospitals no tenen recursos i quan hi has d'ingressar d'emergència has de portar de tot, des de medicines, a cotó fluix, màscares o guants quirúrgics. En els ambulatoris de barri amb prou feines hi ha material sanitari i els metges cubans "exportats" propagandísticament pels Castro solen estar poc preparats. Com a Cuba.

Tot i que una de les banderes de Chávez per arribar al poder va ser la lluita contra la corrupció, la veritat és que ara supera tots els rècords. Milers de milions de dòlars han desaparegut de les arques públiques i l'única reacció de Chaves va ser atacar els mitjans de comunicació que van revelar-ho. Els únics polítics acusats de corrupció han estat els de l'oposició i la majoria d'ells sota càrrecs falsos. Per exemple, Leopoldo López, a qui es va impedir participar a les eleccions per una inhabilitació que havia estat revocada per la Cort Interamericana de Drets Humans.

Des del punt de vista econòmic, el chavisme ha estat una ruina. Quan va arribar al poder, el preu del petroli era de 9,30 dòlars el barril, mentre que al 2008 assolia els 126,33. Amb tot aquest diner hauria pogut fer moltes coses profitoses, però les va invertir sobre tot en la compra de vots i armes i en ajudar -regalant o venent per sota de cost el petroli nacional- als seus col·legues cubans, bolivians o nicaragüencs. D'acord amb el Banc Central de Veneçuela, uns 22.500 milions de dòlars haurien estat transferits a comptes a l'estranger pel govern de Chávez des del 2004 i d'aquests prop de 12.000 milions no se sap on paren. La seva fortuna personal s'estima en uns 2.000 milions de dòlars, similar a la dels germans Castro.

En contrast, el 10,7% dels veneçolans està en condicions de pobresa extrema. I el desenvolupament econòmic s'ha traduit en un creixement de la renda molt inferior a la dels països més capitalistes del seu entorn.
"La creciente estatalización de la economía venezolana, fuertemente dependiente de la producción de petróleo, ha dado como resultado un crecimiento real del PIB -ajustado a precios de 1999- muy inferior al de otros países vecinos más propensos al capitalismo y al libre mercado, tales como Chile, Colombia o Perú. Así, desde 1999, año en el que Chávez llegó al poder, el PIB real de Venezuela apenas ha crecido en 20 puntos porcentuales, frente a los 45 de Colombia, los 52 de Chile o los casi 70 de Perú. Es decir, su ritmo de crecimiento durante este período ha sido un 50% inferior al de sus vecinos más capitalistas."
La renda real per càpita només ha augmentat dels 1.809 bolívars el 1998 als 2.024 el 2012. És a dir, el nivell de vida dels veneçolans només ha millorat un 11% durant el mandat chavista, a un ritme mitjà del 0,8% anual, molt per sota de Xile (2,8%), Colòmbia (2,2 %) o el Perú (3,6%), tot i tenir el recurs natural del petroli.



Durant el regnat de Chávez s'han tancat més de 30 emissores de ràdio i televisió per criticar el seu govern, s'ha negat als diaris l'accés a les divises per comprar paper d'impressió -els ciutadans normals no poden accedir a la moneda estrangera-, i s'ha empresonat molta gent sense judici i per delictes d'opinió. Va acomiadar desenes de milers d'empleats públics per haver firmat una petició per a un referèndum revocatori, els que va negar també l'accés als serveis públics i, fins i tot, els va prohibir poder renovar el carnet d'identitat i el passaport. (Veure informe d'Human Rights Watch)

Pel que fa al tema de la sobirania de Veneçuela, Chávez va ser molt bel·ligerant amb els nord-americans però molt submís amb als cubans, russos, xinesos i iranians. Oficials cubans donen ordres a l'exèrcit veneçolà. Les companyies petrolieres xineses treballen amb un marge de benefici més elevat que qualsevol de les empreses occidentals.

Una altra dels mites de la revolució bolivariana és que era pacífica, però permet campar impunement a grups armats il·legals com els Tupamaros, La Piedrita i les FBLN i, fins i tot, a Hamàs. Chávez va autoritzar als russos a montar a Veneçuela una empresa ensambladora de fusells Kalashnikov. Mentre criticava l'imperialisme ianqui, fornia d'armes a les FARC colombianes, esdevingudes una organització de delinqüents dedicada al narcotràfic.

Per tot plegat: "Hasta nunca, comandante"

-----------------------------------------------
Part de les dades d'aquest article les he extret del blog del professor veneçolà Juan Francisco de León.




Chávez, el model de l'esquerra independentista

Comunicat d'organitzacions d'Esquerra Independentista en suport de la Revolució Bolivariana i en homenatge a Hugo Chavez


Brigada Catalana Veneçolana Alí Primera, CUP, Endavant (OSAN), MDT, Arran, SEPC, COS i Alerta Solidària

El valent poble de Veneçuela s’enfronta avui a un dels majors reptes des que va iniciar el seu camí cap a la llibertat. Ha mort el seu president, el de totes nosaltres: Hugo Rafael Chávez Frías. Un més, sempre fidel als anhels de llibertat dels qui el van nomenar president per primera vegada l’any 1998 i l'han continuat referendant durant 13 eleccions i referèndums consecutius al llarg d’aquests 14 anys.

Ho ha dit aquell a qui Chávez va confiar l’enorme responsabilitat de donar la cara pel poble d’ara endavant: sentim un dolor immens. Però seria injust abandonar-nos a aquest sentiment d’orfandat que ens envaeix, injust per la brava gent de Veneçuela, les veritables líders d’aquesta revolució irreversible que començava a caminar amb el Caracazo de 1989. Aquells dies, mentre l’esquerra mundial es quedava quasi sense referents, l’embrió del Poder Popular començava a gestar-se als carrers de Caracas, enfrontant les mesures neoliberals que condemnaven el poble a la misèria extrema i batallant per arrancar la malmesa sobirania nacional de les urpes de l’imperialisme. Ell va cridar “qui vulgui Pàtria, que vingui amb mi!”, i allà hi vam ser totes les oprimides del món; allà hi va ser la gent del seu poble, que tan fermament va acabar amb aquell cop d’Estat l’11 d’abril del 2002 amb què la dreta neoliberal, amb l’inestimable suport del nostre comú opressor -l’Estat espanyol- i amb la immensa complicitat de molts mitjans de comunicació, el va voler derrocar.

Però la Revolució Bolivariana no la fa una persona, ni tan sols un partit, sinó els homes i les dones que lluiten, els moviments polítics i populars veneçolans, i res no l'atura. És un procés imparable de construcció socialista, de transformació democràtica, de creació d’una nova cultura política, de presa de consciència col·lectiva, que ha esdevingut esperança i exemple per a la resta del continent llatinoamericà.

No tenim cap dubte que la mort del Comandante serà un revulsiu per al procés veneçolà cap al socialisme. Ara és el moment d’anar més enllà, d’aprofundir en els canvis i processos en marxa, en la construcció d’un Poder Popular real que emani de la màxima participació política, que posi cada parcel·la de decisió en mans del poble sobirà. És el moment de defensar i de mantenir el llegat polític de Chávez, bastint i impulsant el II Plan Socialista, retornant tots els recursos a les veneçolanes, deslliurant-se dels darrers vestigis de l’imperialisme i del capitalisme; construint un model de veritable justícia social i econòmica.

Alhora, sabem que l’assetjament polític i mediàtic de les oligarquies occidentals cap al legítim govern veneçolà augmentarà de forma extrema en els dies que vénen. Ara mateix, el soroll de les mentides que emeten mitjans de comunicació com Globovisión, l’ABC o El País és eixordador. Intenten, com sempre han fet, ocultar les fites assolides en el camp de la sanitat, l'educació, la inclusió social, la participació política, la sobirania popular, econòmica, alimentària i energètica d'aquests 14 anys de transformació democràtica. Proven, inútilment, d’evitar que els pobles del Sud d’Europa prenguem l’exemple i el camí del veneçolà, fent passar Chávez per un dictador sense el suport majoritari social i institucional que en realitat sempre ha tingut.

Des de l’Esquerra Independentista, volem reafirmar avui més que mai el nostre suport al poble i al govern bolivarià, als moviments polítics, socials i ciutadans que conformen la base de la Revolució Bolivariana, i animar-vos a assistir a les concentracions que es realitzaran arreu dels Països Catalans en defensa de la sobirania nacional de Veneçuela.
Els imperialistes -empresaris, governs, mitjans- es freguen les mans ingenus, apel·lant a una “transició” que, malauradament per ells, només pot ser cap a un horitzó socialista. Perquè per sobre dels individus, dels noms, hi ha els anhels de llibertat de la classe treballadora i de la resta de les classes populars, de les dones i homes, de tots els pobles oprimits del món.

Avui hem perdut Chávez, però demà guanyarem la llibertat.
Visca la bonica Revolució Bolivariana!
Visca la Pàtria lliure i socialista!
Països Catalans, 6 de març de 2013


Després de llegir això tinc la sensació d'haver entrat en el túnel del temps. Les mateixes idees, les mateixes paraules, els mateixos tòpics i les mateixes fantasies de quan érem "capitans" a les acaballes del franquisme, farà ja 40 anys. Unes idees, paraules, tòpics i fantasies que ja aleshores eren velles, rovellades i, sobre tot, desacreditades per la realitat, miserable i criminal, de tots els experiments socialistes, des de Cuba a la URSS, passat per la Xina o Corea del Nord.

Chávez mai ha estat un demòcrata. Va començar el 1992 amb un fallit intent de cop d'estat i va seguir fent tot el possible per desestabilitzar la democràcia veneçolana, corrupta però democràcia. I quan va aconseguir el poder, quan va tenir la majoria necessària, va procedir a governar com ho fan tots els dictadors: per sobre de les lleis -fins i tot per sobre de les seves pròpies lleis- cada vegada que els hi convé. I és que els antidemòcrates confonen sempre de manera interessada majoria amb democràcia. No volen entendre que la majoria només et dóna el govern, però no el poder de fer el que vulguis.

I fer el que volia és el que ha fet sempre Hugo Chávez. Dins del partit, escollia a dit els candidats a l'Assemblea Nacional i als governs municipals i estatals. El 2007, quan l'oposició va guanyar un referèndum que hauria permès canviar la Constitució, Chávez va ignorar el resultat i va canviar els articles que l'haurien permès la reelecció indefinida. Va manipular les circumscripcions electorals, de cara a les eleccions a l'Assemblea del 2010, per assegurar-se que l'oposició no aconseguís més d'un terç dels escons, tot i haver obtingut més de la meitat dels vots.

Els 14 anys de chavisme han estat 14 anys d'una falta total de respecte per l'imperi de la llei. Catorze anys que han contribuit a la creació d'un clima d'impunitat a Veneçuela. Només una dada: l'índex d'homicidis s'ha triplicat en tots aquests anys, passant del 22% al 74%, però no així el nombre de condemnes que amb prou feines han arribat a l'11% dels delictes comesos.



En 14 anys, Chávez ha construït menys habitatge públic que cap altre president anterior en mandats de cinc anys. Els hospitals no tenen recursos i quan hi has d'ingressar d'emergència has de portar de tot, des de medicines, a cotó fluix, màscares o guants quirúrgics. En els ambulatoris de barri amb prou feines hi ha material sanitari i els metges cubans "exportats" propagandísticament pels Castro solen estar poc preparats. Com a Cuba.

Tot i que una de les banderes de Chávez per arribar al poder va ser la lluita contra la corrupció, la veritat és que ara supera tots els rècords. Milers de milions de dòlars han desaparegut de les arques públiques i l'única reacció de Chaves va ser atacar els mitjans de comunicació que van revelar-ho. Els únics polítics acusats de corrupció han estat els de l'oposició i la majoria d'ells sota càrrecs falsos. Per exemple, Leopoldo López mai va ser condemnat pels tribunals, però tot i així se li va impedir participar a les eleccions.

Des del punt de vista econòmic, el chavisme ha estat una ruina. Quan va arribar al poder, el preu del petroli era de 9,30 dòlars el barril, mentre que al 2008 assolia els 126,33. Amb tot aquest diner hauria pogut fer moltes coses profitoses, però les va invertir sobre tot en la compra de vots i armes i en ajudar -regalant o venent per sota de cost el petroli nacional- als seus col·legues cubans, bolivians o nicaragüencs. D'acord amb el Banc Central de Veneçuela, uns 22.500 milions de dòlars haurien estat transferits a comptes a l'estranger pel govern de Chávez des del 2004 i d'aquests prop de 12.000 milions no se sap on paren. La seva fortuna personal s'estima en uns 2.000 milions de dòlars, similar a la dels germans Castro.

En contrast, el 10,7% dels veneçolans està en condicions de pobresa extrema. I el desenvolupament econòmic s'ha traduit en un creixement de la renda molt inferior a la dels països més capitalistes del seu entorn.
"La creciente estatalización de la economía venezolana, fuertemente dependiente de la producción de petróleo, ha dado como resultado un crecimiento real del PIB -ajustado a precios de 1999- muy inferior al de otros países vecinos más propensos al capitalismo y al libre mercado, tales como Chile, Colombia o Perú. Así, desde 1999, año en el que Chávez llegó al poder, el PIB real de Venezuela apenas ha crecido en 20 puntos porcentuales, frente a los 45 de Colombia, los 52 de Chile o los casi 70 de Perú. Es decir, su ritmo de crecimiento durante este período ha sido un 50% inferior al de sus vecinos más capitalistas."
La renda real per càpita només ha augmentat dels 1.809 bolívars el 1998 als 2.024 el 2012. És a dir, el nivell de vida dels veneçolans només ha millorat un 11% durant el mandat chavista, a un ritme mitjà del 0,8% anual, molt per sota de Xile (2,8%), Colòmbia (2,2 %) o el Perú (3,6%), tot i tenir el recurs natural del petroli.



Durant el regnat de Chávez s'han tancat més de 30 emissores de ràdio i televisió per criticar el seu govern, s'ha negat als diaris l'accés a les divises per comprar paper d'impressió -els ciutadans normals no poden accedir a la moneda estrangera-, i s'ha empresonat molta gent sense judici i per delictes d'opinió. Va acomiadar desenes de milers d'empleats públics per haver firmat una petició per a un referèndum revocatori, els que va negar també l'accés als serveis públics i, fins i tot, els va prohibir poder renovar el carnet d'identitat i el passaport. (Veure informe d'Human Rights Watch)

Pel que fa al tema de la sobirania de Veneçuela, Chávez va ser molt bel·ligerant amb els nord-americans però molt submís amb als cubans, russos, xinesos i iranians. Oficials cubans donen ordres a l'exèrcit veneçolà. Les companyies petrolieres xineses treballen amb un marge de benefici més elevat que qualsevol de les empreses occidentals.

Una altra dels mites de la revolució bolivariana és que era pacífica, però permet campar impunement a grups armats il·legals com els Tupamaros, La Piedrita i les FBLN i, fins i tot, a Hamàs. Chávez va autoritzar als russos a montar a Veneçuela una empresa ensambladora de fusells Kalashnikov. Mentre criticava l'imperialisme ianqui, fornia d'armes a les FARC colombianes, esdevingudes una organització de delinqüents dedicada al narcotràfic.

Per tot plegat: "Hasta nunca, comandante"

-----------------------------------------------
Part de les dades d'aquest article les he extret del blog del professor veneçolà Juan Francisco de León.




dimecres, 6 de març de 2013

Maduro: "Veneçolans: Chávez ha mort"

Chávez

El 1935, Thomas Mann va escriure això en referència a l'entusiasme que despertaven els nazis:
"Si aquestes masses modernes fossin només primitives, no serien sinó grups de bàrbars frescos i alegres; un podria arribar a algun lloc amb elles, podria esperar alguna cosa de la seva existència. Però, a més de primitives, són dues coses que les tornen, en una paraula, terribles: són sentimentals i són, d'una manera catastròfic, filosòfiques. A tot això, l'esperit de les masses, tot i ser escandalosament modern, parla l'argot del romanticisme; parla del 'poble', de 'sang i terra', de tot un seguit de coses velles i piadoses, alhora que tira pestes contra el 'esperit del asfalt' ... a qui en realitat és idèntic. El resultat és una barreja enganyosa, que xipolleja en un tosc sentimentalisme compost de xerrameca sobre l'ànima i de bajanades sobre la massa: una barreja triomfal. Una barreja que està caracteritzant i determinant el nostre món ".

El programa de Bersani per a Itàlia

El líder del Partit Demócrata (PD) italià, Pierluigi Bersani ha presentat un programa de govern basat en els vuit punts següents.

1.- Treure el país de "la gàbia d'austeritat en la qual es troba", a través de mesures que conciliïn la disciplina pressupostària amb el creixement i l'ocupació.

2.- Mesures urgents de caràcter social i laboral, entre elles la reducció del cost del treball o la introducció d'un salari mínim.

3.- Reforma de la política i de les administracions públiques, començant per la reducció del nombre dels parlamentaris i l'eliminació de les províncies.

4.- Una nova llei sobre la corrupció.

5.- Una llei sobre el conflicte d'interessos, per impedir que qui tingui un imperi empresarial pugui alhora accedir a un alt càrrec públic.

6.- Eficiència energètica i desenvolupament sostenible.

7.- Invertir en educació i investigació.

8.- Concedir la ciutadania als nascuts a Itàlia i donar drets a les parelles gais..

Corriere della Sera
Il Sole 24 Hore
La Repubblica

dilluns, 4 de març de 2013

Guantánamo mai es tancarà

Today, however, the detention center at Guantanamo appears less likely than ever to close. There are 166 people currently imprisoned, down from a high of 684 in 2003. But those who remain are likely to do so indefinitely. Effectively banned from the continental U.S. by Congress, disowned by their home countries and unwelcome pretty much everywhere else, they have no place to go.

In addition to the seven Guantanamo detainees currently facing charges -- including the five charged in relation to the 9/11 attacks -- 24 may face charges in the future. Three current detainees have already been convicted in military tribunals: one was sentenced to life in prison, one is scheduled to be released pending testimony in another case and one has had his sentencing delayed for four years.

Of the rest, however, the U.S. has designated 86 detainees for release but can't actually set them free. Thirty are from Yemen, and the U.S. won't send them back there while it remains a hotbed of terrorism. No country is willing to accept the others. And it's a political nonstarter to release them into the U.S.

In 2010, Obama's Guantanamo Task Force determined that another 46 were “too dangerous to transfer but not feasible for prosecution.” And so they remain stuck here, in limbo.

Rosa María Payá, filla d'Oswaldo Payá

"El Gobierno español sabe que Ángel Carromero es inocente y todavía le trata como a un condenado" 

dissabte, 2 de març de 2013

La deriva totalitària d'Erdogan

La via turca a la compatibilitat de l'islam amb la democràcia va ser bonica mentre va durar. Durant alguns anys va semblar que el miracle era possible. Tant, que fins i tot les revoltes de la primavera àrab, donant l'esquena a la violència fanàtica d'Al Qaeda, van optar per la via turca.

Però tot ha estat un miratge. La combinació de religió -per més light que pugui ser- i política és incompatible amb el manteniment d'un sistema democràtic de drets i llibertats. Amb el pas del temps, l'islamista moderat Recep Tayip Erdogan s'ha anat radicalitzant. O, potser, ha anat mostrant el seu veritable rostre.

Erdogan s'ha oposatt reiteradament a l'assimilació voluntària dels turcs musulmans residents a la UE, considerant-la un crim contra la humanitat. Erdogan finança Hamas i moltes de les flotilles que van a Gaza. Nega reiteradament el genocidi armeni i ha fet empresonar ciutadans turcs laics que no comparteixien la seva visió islamista del país i del món. El seu discurs anti-israelià ha anat pujant de to fins que ahir va sobrepassar els límits tolerables per a una institució tan laxa i políticament correcte com l'ONU.

Recep Tayip Erdogan, en una reunió de l'Aliança de Civilitzacions, va declarar al sionisme un "crim contra la Humanitat"Ban Ki-moon, que acompanyava a Erdogan en el moment del seu discurs, es va mostrar consternat per les declaracions del primer ministre turc.

"El secretari general considera desafortunat que uns comentaris tan nocius hagin estat pronunciats en una trobada sobre la responsabilitat del lideratge", va indicar la seva oficina a través d'un comunicat"Si el seu comentari (d'Erdogan) va ser interpretat de manera correcta, no només és un error, sinó que contradiu els mateixos principis en què es basa l'Aliança de Civilitzacions",

"Toni, demana perdó pel que calgui demanar perdó, però, si us plau, segueix furgant"


Recuerdo perfectamente que cuando se promulgó aquella ley alguna magistrada muy prosocialista (o sin el pro) pero también muy insigne, muy versada en Derecho, me estuvo contando durante toda una cena las atrocidades de todo aquello, así como sus nulas perspectivas de eficacia. Tan claro me lo dejó que al día siguiente escribí una columna sobre el tema, respetando la confidencialidad de la fuente, por supuesto. Cuál no sería mi sorpresa al recibir al poco una llamada de ella misma afeándome, punzante, que mi artículo hubiese sido seleccionado “para el resumen de prensa de los jueces fachas”. Y yo, atónita pero cortés: “Oye, ¿pero no eras tú quién me hizo ver todo esto?” Y ella: “Sí, pero no para decirlo en voz alta y dar munición a la derecha contra el gobierno”. Réplica mía: “Oye, y si no queréis dar munición a la derecha, ¿por qué no mandáis a Caldera a aprender de leyes?”.

La escena que acabo de describir, creo, es el turbio y verdadero meollo de este asunto. Aquí nunca se ha tratado de acertar. Se ha tratado siempre de salvar la cara a sucesivos políticos, a cual más inútil. Los problemas que los políticos no saben resolver directamente no existen. ¿Las denuncias falsas por malos tratos, que haberlas, haylas, y no precisamente pocas, sobre todo desde que se convirtieron en la perfecta arma de destrucción masiva de todo divorcio que pinta mal? ¿No es verdad que todos tenemos un hermano, primo, amigo o por lo menos conocido al que su ex acusó o amenazó alguna vez con acusar de malos tratos para obtener una cómoda orden de alejamiento de los hijos y por supuesto del piso?

¿Que cuántas son exactamente esas denuncias falsas? Imposible saberlo porque, efectivamente, no se investigan. Porque nadie quiere mojarse con este problema. Por eso si una señora pone una denuncia falsa pueden pasar dos cosas, que cuele, o que no cuele. Si cuela, pues ya está. Y si no cuela, pues no pasa nada, coste cero. Estando así las cosas, ¿cómo no va a haber desalmadas que lo intenten?

Por supuesto la impunidad no es sólo penal, lo es también estadística. No hay estamento oficial en el mundo que tenga interés en computar estas cosas, al parecer. Pero, aunque lo hubiera, ¿cómo y con qué, si en general no hay persecución, sino carpetazo de oficio? Toni Cantó igual ha pecado de pringado al dar crédito a las cifras facilitadas por una asociación de damnificados por la violencia de género a la inversa (de mujeres contra hombres). Pero, ¿alguien me puede explicar con qué cara defiende el ministerio de Sanidad sus propias cifras? ¿Con qué cara me dicen que el 80 por ciento de las afectadas no denuncia? Y ellos, ¿cómo lo comprueban? ¿No da más bien la impresión de que aquí todo el mundo se hace los datos a medida y bastante al buen tuntún?

Resumiendo, porquería bien barridita debajo de la alfombra, Toni Cantó lapidado en las redes, etc, y aquí paz y corrección política y después gloria y más mujeres apaleadas y muertas, y más hombres víctimas de la injusticia. Porque, por si por alguien no se había enterado, yo no estoy escribiendo esto porque tenga síndrome de Estocolmo con Toni Cantó ni con el género masculino en general. Escribo esto en defensa de todas las mujeres verdaderamente maltratadas que no merecen el escarnio de las mentirosas. Escribo esto en defensa de todos los buenos hombres y compañeros que no merecen ser metidos en el mismo saco de violadores y asesinos. Escribo esto en defensa de la decencia, la dignidad humana y sí, la política. Gracias Toni Cantó por intentar poner el dedo en alguna llaga verdaderamente sangrante, para variar. Pide perdón por lo que tengas que pedir perdón. Pero por favor sigue hurgando.

divendres, 1 de març de 2013