Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 30 d’agost del 2014

L'estupidesa suïcida d'Obama

Ara que el mandat de Barack Obama entra en la recta final podem concloure que l'única aportació política signficativa que ha fet a la història és la de ser el primer president negre dels EUA. Per aquest únic i inevitable atribut biològic, Obama tindrà un destacat peu de pàgina en tots els llibres d'història. D'altra banda, ha estat, com diuen les enquestes, el pitjor president nord-americà des de la Segona Guerra Mundial. El pitjor en tot, en el poc que ha fet i en les moltes coses que ha deixat per fer.

En política interior, ha recollit fracàs rere fracàs. La reforma sanitària, el seu projecte estrella, ha estat un nyap. La reforma migratòria, segueix el mateix camí per la seva incapacitat de trobar suports legislatius. Les relacions racials han empitjorat sota el seu mandat, o almenys la seva percepció entre els nord-americans, especialment els afroamericans. La diferència patrimonial mitjana entre blancs i negres ha superat la de la Sudàfrica de l'apartheid, segons el New York Times. La recuperació econòmica ha estat anèmica, tot i que ara ha fet una estirada que encara està per veure.

Pel que fa a la polita exterior, res de res. Si existeix, no es coneix. El món està de cap per avall, però el molt xulo es dedica a jugar a golf. Guantánamo segueix aquí, malgrat la seva reiterada promesa de tancar-lo. Ha abandonat a la seva sort les coses bones que hi havia a les primaveres àrabs; no ha mogut un dit en la guerra de Síria i el va moure malament a la de Líbia. Ara, sermoneja a Putin -que campa al seu aire per Crimea i per l'Est d'Ucraïna, tot i la sorreta de les sancions a la sabata- i reconeix davant de la nova Al-Qaida -que torna terroritzar l'Iraq i el món sencer- que no sap encara el que ha de fer.

¿Incompetència? ¿Ineptitud? ¿Estupidesa? La incapcidad d'Obama prové, no només d'un diagnòstic equivocat de la realitat, sinó de la creença en què la predeterminació històrica substitueix a l'acció, en formulació de Victor Davis Hanson.
"He also believes history follows some predetermined course, as if things always get better on their own. Obama often praises those he pronounces to be on the" right side of history. "He also chastises others for being on the" wrong side of history "- as if evil is Vanished and the good thrives on autopilot". 
Així, la seva resposta als problemes no solament és esperar i veure, sinó amagar el cap sota l'ala confiant que el Temps, Déu, la Història o la Sort els resolgui. No obstant això, Putin, Estat Islàmic o Boko Haram, no són una simple anacronia històrica, una cosa fora de lloc que s'esvairà per ella sola tard o d'hora, sinó l'evidència que les passions, les pors i els comportaments ancestrals segueixen existint en molts llocs i que la civilització és una pel·lícula molt fina que es trenca amb extrema facilitat. La història no té ni un rumb ni una finalitat predeterminada. És per això que no podem endossar-l'hi la solució dels problemes humans. Esperar que l'esdevenir els resolgui, quan els enemics estan escrivint la història a ganivetades, no només és equivocat, és pura i simplement suïcida.

dimarts, 12 d’agost del 2014

Per què sóc un botifler

Ser apóstata et costa la vida en alguns països musulmans. Aquí, excepte que siguis apòstata de la religió catòlica, et costa les amistats. En vaig perdre unes quantes quan vaig abandonar la fe marxista-leninista, allà pels anys vuitanta. Ara, estic en trànsit de perdren algunes més per no ser nacional-independentista. Encara que tècnicament no és possible apostatar del que no es creu, a Catalunya es dóna per sobreentès que tot català és naturalment sobiranista o avalador del procés. Excepte, és clar, els botiflers, els catalans traïdors; que segons sembla han abundat molt des de la Guerra de Successió. Fins i tot Franco va tenir els seus catalans, com va explicar Ignasi Riera en el seu llibre 'Els catalans de Franco', títol que per a molts nacionalistes no pot ser altra cosa que un oxímoron

Doncs bé, per a bastants dels meus conciutadans catalans jo sóc un botifler. Estar en contra de la construcció d'un estat-nació català independent és poc menys que una traïció, per la simple raó que per a ells ja no és possible exisitir com a catalans sense tenir un estat propi. Un estat definit per la identitat. A cada identitat un estat i a cada estat una identitat, aquesta és la raquítica contribució teòrica del nacionalisme a la ciència política universal.

Actualment, l'estat identitari es pot entendre, encara que difícilment justificar, en estats històricament excepcionals com Israel, envoltats per l'edat mitjana i on la seva supervivència física està indissolublement condicionada a la seva identitat religiosa. Però excepte en aquests contextos, a Europa els estats identitaris són un retorn al passat, a la tribu, ara anomenada nació. La nació originària, mitològica, que va fabricar el somieig romàntic en la seva virulenta reacció al racionalisme il·lustrat.

Els catalans, tot i passar èpoques molt dures, hem sobreviscut històrica, política, social, cultural i lingüísticament sense un estat propi i hem afermat la nostra llibertat amb la construcció d'un estat de dret modern, democràtic i no identitari, a Espanya i a Europa. Un estat cada vegada més dels ciutadans -siguin quines siguin les seves legítimes identitats- i cada vegada menys de les tribus nacionals. La culminació del projecte europeu passa per desplaçar definitivament el centre de gravetat política de les nacions als ciutadans. Aquest ha estat i continua sent el meu projecte polític. Un projecte europeista del que creia que Catalunya era una ferma impulsora. Em vaig equivocar.

El catalanisme polític va ser europeista en tant que Espanya no ho era. Va utilitzar l'europeisme com a coartada moral per camuflar el seu projecte nacionalista identitari. La seva concepció europea és la d'una Europa dels Estats enfront de l'Europa dels Ciutadans. Per a ells, ser català és un categoria política i moral autònoma. Per a mi, per contra, ser català és com ser blanc o negre, home o dona, un atribut inviolable dels meus drets humans fonamentals però mai un dret polític específic enfront dels altres ciutadans. D'aquesta concepció de Catalunya em sento aliè. D'aquest projecte nacional no en formo part i el combato. Per això em creuen un apòstata. Per això sóc un botifler.

dilluns, 11 d’agost del 2014

La BBC i el New York Times admeten que les xifres de l'ONU sobre el nombre de víctimes civils palestines poden ser falses

Si han seguit amb un mínimode atenció la guerra inconclusa de Gaza s'hauran adonat si més no de tres coses: 1) que la informació es concentra dia rere dia en la llista de víctimes mortals palestines, que sempre són civils i mai militars, 2) que aquestes víctimes innocentes moren sempre per l'acció desproporcionada i indiscriminada d'Israel i 3) que mai hi ha imatges dels combatents palestins lluitant o disparant els seus projectils.

Doncs bé, ara la BBC admet que les dades de víctimes civils poden no ser certes. A partir del 6 d'agost, l'Alt Comissionat de l'ONU per als Drets Humans reportava 1.843 víctimes mortals palestines, de les quals xifrava com a civils almenys a 1.354, de les quals 415 nens i 214 dones, i la resta com a no identificades. Però com escriu la BBC, "si els atacs israelians han estat 'indiscriminats', com diu el Consell de Drets Humans de l'ONU, és difícil entendre per què han matat molts més homes civils que dones". Citant al seu torn una anàlisi del New York Times, la BBC assenyala que els homes de 20-29 anys d'edat, que són els més propensos a ser combatents, són "també els més representats en el nombre de morts", que comprèn el 9% dels habitants de Gaza, però el 34% de les víctimes mortals identificades. En contrast, "les dones i els nens menors de 15 anys, els menys propensos a ser blancs legítims, van ser els més subrepresentats, el que representa el 71% de la població i el 33% de les morts en edat coneguda".

Amb aquestes dades a la mà, la BBC va demanar a l'oficina de l'alt comissionat com s'explicava aquesta anomalia estadística. No va obtenir resposta, ja que "l'organització no vol especular sobre per què s'han produït tantes baixes d'adults de sexe masculí". És a dir, que davant la contradicció estadística l'ONU opta per "no especular", sobretot si això posa en dubte la credibilitat de la seva afirmació que més del 80% de les víctimes mortals eren civils.

Aquesta anomalia estadística s'agreuja per altres fets coneguts, segons dades recollides per Evelyn Gordon: 1) els milicians palestins no solen lluitar uniformats, de manera que arriben al dipòsit de cadàvers de civil  2) el Ministeri de l'Interior de Hamas va ordenar als habitants de Gaza que identifiquessin a totes les víctimes com a "civils innocents", cosa que ja va fer en el conflicte de 2009 tot i que anys més tard va admetre que la majoria dels morts eren militants i no civils, i 3) algunes víctimes civils van ser causades per trets fallits de coets de Hamas.

Sobre els trets fallits hi ha informacions creïbles. Per exemple, la del periodista italià que va confirmar després de sortir de Gaza que un coet palestí va matar a 10 palestins, entre ells vuit nens, en un parc d'al-Shati. També hi ha dades que gairebé una sisena part de tots els coets palestins llançats -475 de 3137- van caure a Gaza en lloc d'Israel. Aquesta estadística isaraelí és molt creïble, perquè el sistema Cúpula de Ferro fa un seguiment de la trajectòria de cada coet per determinar si necessita ser interceptat. Aquests coets són molt més letals a Gaza que a Israel, ja que els palestins no tenen ni la Cúpula de Ferro ni refugis antiaeris.

L'ONU no vol especular ara sobre la contradicció estadística de les dades, però sí que va especular afirmant que gairebé la pràctica totalitat de les víctimes palestines eren civils. Una afirmació qüestionable, però que ha servit un cop més per desprestigiar Israel acusant-lo de massacrar la població civil i perquè la majoria dels mitjans de comunicació del món ho repetissin acríticament fent el joc a Hamàs.