Al meu pare

La mort, aquesta sobtada davallada en l'absència infinita, remou tots els sentiments i totes les preguntes. Sentiments i preguntes que els que no som poetes només podem deixar escrites en la memòria de l'ànima. La setmana passada enterrava el meu pare i descobria massa tard -per què sempre és massa tard?- que l'arrogància intel·lectual és com un laberint que t'allunya dels valors essencials. Uns valors que estaven en ell, però que jo buscava (quan no estava) a la lluna. En realitat, tot era tan senzill com deixar de mirar enlaire per mirar al meu costat. Tan evident, tan obvi, tan clar, però tan invisible tan de temps als meus ulls. Hi ha lliçons que només s’aprenen quan ressonen ensordidores en el silenci definitiu.