Los nacionalistas catalanes (pertenezcan o no a la fracción asamblearia del movimiento) son gente capaz de firmar el Pacto del Tinell o de ir al Notario para evitar cualquier asociación o roce con el Partido Popular; pero en cambio no tienen escrúpulos en aliarse con el fascismo . Y es lógico: una cosa es ser fascista y otra muy distinta ser español. Este Anglada de Vic no es demasiado diferente de ninguno de ellos. Como ellos quiere una Cataluña catalana, y como ellos odia a lo otro. Lo que este Anglada dice es lo que piensan muchos votantes de Esquerra y de Convergència; y sólo esperan, para decirlo, autoridad o circunstancia. La autoridad, por ejemplo, de la señora Marta Ferrusola de Pujol, distinguida militante nacionalista, que ya opinó en tiempos, de modo muy respetable, sobre negros y homosexuales. O bien la de Heribert Barrera, entre las primeras ancianidades de Cataluña, cuyo racismo técnico quedó en su día perfectamente formalizado. No hay mayor misterio: el éxito de Anglada es del nacionalismo.
El primer impuls va ser preguntar-se: per què si s'ha il·legalitzat Batasuna no s'ha fet el mateix amb la PxC?. Si més no, així ho va manifestar, en calent, el dirigent d'ERC Joan Ridao. En aquell moment, l'equació mental de Ridao era la següent: ja veieu quina democràcia tenim que permet que els racistes de dreta puguin presentar-se a les eleccions mentre els nacionalistes d'esquerra, no. És a dir, va procedir amb la lògica pròpia d'un militant de l'esquerra tradicional. Però, dies després, tant ERC com CiU van manifestar que no n'hi havia per tant i que es podien mantenir relacions amb la gent d'Anglada sense que fós pecat, això sí, sempre que es fés amb preservatiu. Al cap i a la fi, aquests nois han evolucionat del feixisme espanyol al feixisme català. I Catalunya, com qualsevol altra nació, ha de tenir la seva dreta i la seva esquerra, els seus feixistes i els seus bolxevics. Faltaria més!