La por al canvi climàtic s’està demostrant molt més catastròfica que l’escalfament global, en el supòsit que aquest arribi un dia a existir. La gran majoria de governs i institucions internacionals han acceptat com un axioma -com un autèntic dogma de fe- l’orígen antròpic del suposat canvi en el clima i tots plegats s’han posat a “treballar” per salvar la humanitat d’aquesta nova plaga bíblica.
Però a diferència d’abans, quan per a resoldre els problemes del temps es dedicaven a resar, ara es dediquen a intervenir. Segurament les processons contra la pertinaç sequera no servien de gaire, però eren inofensives. Com inofesiva era la petició de pluja del conseller Baltasar a la Moreneta. Però la intervenció com a remei, sobre tot quan les receptes provenen més del regne de la ideologia que de la realitat, sol ser pitjor que la malaltia. Ho acabem de veure en les conseqüències dramàtiques que han començant a provocar la política de promoció i subvenció a la fabricació de biocombustibles. Unes conseqüències que l’ONU ha qualificat, amb l’exageració que la caracteritza, d’autèntic crim contra la humanitat, però que en qualsevol cas estan empobrint i portant a la fam a la població més pobre del planeta.
Durant anys, i contra tota evidència, han estat acusant al capitalisme, a l’economia de mercat i a la globalització de ser els responsables de la misèria del tercer món. Però en realitat, els únics responsables que avui els més pobres de la terra es vegin abocats a la fam són, com sempre, els que volen planificar des d’un despatx la felicitat humana, segons la utopia ideològica de torn.
Es dirà que la causa de l’increment del preu dels cereals no obeeix unicament als biocarburants, sinó també a la major demanda d’aliments per part de la Xina i l’Índia i les males collites d’Austràlia. Però mentre que el mercat sol adaptar-se ràpidament als canvis de la demanda, la distorsió que provoquen les subvencions públiques, tant pel que fa a la producció de biocombustibles com per a les subvencions a l’agricultura dels països rics, són molt més difícils de superar si no es deroguen. Aquestes distorsions provocades per la ideologia ecocondríaca, afegides al tabú cap els productes transgènics, amenacen amb destruir el que 20 anys de globalització havien aconseguit. Com veuen, el camí de l’infern continua enllosat de molt bones intencions.