Per fi, una rèplica intel·ligent al “Manifiesto por la lengua común”. Entenc i comparteixo part dels arguments i les reflexions de Branchadell, alguna dels quals ja vaig apuntar en la meva primera anotació sobre el tema. Tot i això, segueixo sense entendre com persones intel·ligents com Pilar Rahola i Joan B. Culla poden ignorar -o minimitzar, com és ara el cas de Branchadell- la causa real del problema: el fet inqüestionable que l'aplicació de la política de normalització lingüística vulnera el dret dels ciutadans castellanoparlants a utilitzar en igualtat de condicions la seva llengua materna.
Però per Branchadell, Rahola o Culla, la causa del manifest no és aquesta. La causa és una mena de conspiració política de nostàlgics espanyolistes criptofranquistes que voldrien tornar enrera i situar el debat lingüístic en termes preconstitucionals. Per a ells, no hi té res a veure –o hi té poc, en el cas de Branchadell- que institucionalment a Catalunya es vulnerin els drets lingüístics fonamentals de més de la meitat de la població i que s’incompleixi la mateixa llei de normalització lingüística de la Generalitat.
Que ciutadans catalans i espanyols demanin la no discriminació institucional del castellà a Catalunya, els resulta sospitós. Fins i tot, antidemocràtic i anticonstitucional. En canvi, accepten com a “natural” i legítim que la política de normalització lingüística passi de ser una eina de discriminació positiva del català, però sense vulnerar els drets lingüístics dels castellanoparlants, a esdevenir un pur i simple instrument nacionalitari orientat a convertir el català en l’única llengua oficial d’una futura Catalunya independent.