Cuba des de Prada

La Teresa Amat se'n va anar a Prada a denunciar la dictadura castrista. Allà l'esperaven, a la mesa de conferències, el rector de la Universitat Catalana d'Estiu, Jaume Sobrqués, embotit en una samarreta vermella amb la cara del Che; el resposable de relacions internacionals d'EUiA, Antoni Barberà, i el documentalista, professor de la UAB i autor d’una propera exposició sobre la propaganda mural castrista titulada “Vaya valla”, Alfons González. Com veuen, una mesa plural i equilibrada segons els criteris de la més rància correcció política. Commemoraven els 50 anys de la revolució cubana i la Teresa era la coartada democràtica. Una coartada que no es va arrugar i que va cantar les quaranta sobre Cuba a qui les va voler escoltar:

1. Govern únic des de fa 50 anys sense cap convocatòria d’eleccions lliures.

2. Carència total de llibertat de premsa, d’expressió i associació: tot el país només té una televisió i un diari, un de sol!, que són els òrgans del poder i el partit.

3. Cap mena de llibertat sindical.

4. Cap reconeixement de les plataformes opositores i dels partits (partits de diverses tendències: des de socialistes i comunistes dissidents fins a democratacristians, passant per socialdemocràtes, liberals i fins i tot grups anarquistes; no tots són “de dretes”, com sol propagar el règim i els seus corifeus externs, com tampoc ho són els nombrosos exiliats, per cert, tampoc els de Miami).

5. Repressió i persecució contínua de qualsevol persona per la mera dissidència pacífica.

6. Més de 200 presos polítics, entre ells la majoria dels 75 condemnats la primavera del 2003, alguns fins a 28 anys de presó, per simple dissidència, res de terroristes perillosos, sinó periodistes independents i tota mena de professionals, etc.

7. Estat lamentable de les presons: cel·les de càstig (les famoses “cajas tapiadas” sense cap condició higiènica) per als presos polítics considerats “perillosos”, o la tàctica de barrejar-los amb els presos criminals autèntics perquè “se n’encarreguin”.

8. Activitat intensa i continuada dels Comités de Defensa de la Revolución i les Brigadas de Respuesta Rápida amb els seus “actos de repudio”.

9. Persecució de tota activitat econòmica lliure, per petita i insignificant que sigui.

10. Prohibició total de l’accés a Internet.

11. Instauració vergonyant de la doble moneda.

12. Doble línia sanitària: hospitals ben dotats i medicaments a l’abast dels estrangers i dels membres de l’aparell, no pas del poble en general. Un dels “grandes logros”, no ho oblidem.

13. Instrucció pública totalment mediatitzada per la ideologia comunista: mer adoctrinament. Accés a la universitat dels afectes al règim (o que ho han de simular). Racisme també en això: només menys d’una cinquena part dels d’universitaris són negres.

14. Parlant de racisme, la població negra és la més controlada.

15. Homofòbia i persecució dels homosexuals (encara ara, tot i el “canvi de formes” de la fillíssima Mariela Castro).

16. Presons especials per als malalts de sida; en realitat centres concentracionaris per esperar que es morin, sense tractaments mèdics específics.

17. Prohibició de la sortida del país a la gran majoria de la població.

18. Mobilització dels metges, obligats a anar a “missions humanitàries” (a Veneçuela a canvi de barrils de petroli, per exemple).

19. Sous de misèria (15-17 CUC/euros de mitjana) que obliguen la gent a “inventar”, a buscar-se la vida com sigui.

20. Prostitució obligada, permesa i fins i tot promoguda, sota una façana de persecució que no és més que corrupció per part de la policia. Prostitució infantil a l’engròs.

Etcètera…