Cal assenyalar que a Barcelona prediquen la virtut més pura, el benefici general, i que alhora volen tenir un privilegi: una contradicció divertida.
El cas dels catalans em sembla el cas dels mestre de forja francesos. Aquests senyors volen lleis justes, a excepció de la llei de duana, que s'ha de fer al seu gust. Els catalans demanen que tot espanyol que fa ús de teles de cotó pagui quatre francs a l'any, pel sol fet d'existir Catalunya. Per exemple, cal que l'espanyol de Granada, de La Coruña o de Málaga no compri els productes britànics de cotó, que són excel.lents i que costen un franc la unitat, però que utilitzi els productes de cotó de Catalunya, molt inferiors, i que costen tres francs la unitat. Amb aquesta excepció, aquesta gent són de fons republicans i grans admiradors del Contracte Social de Jean-Jacques Rousseau. Diuen estimar el que és útil y odiar la injustícia que beneficia a uns pocs. És a dir, avorreixen els privilegis d'una classe noble que no tenen, però volen seguir gaudint dels privilegis comercials que amb la seva influència vàren extorquí fa temps a la monarquia absoluta. Els catalans són liberals com el poeta Alfieri, que era comte i detestava els reis, però considerava sagrats els privilegis dels comptes.
(Josep Pla)
divendres, 3 de juny del 2011
Stendhal també ens va calar
L'escriptor Marie-Henri Beyle , més conegut per Stendhal, va fer un viatge de molts pocs dies, el setembre del 1837, que el va dur de Perpinyà a Barcelona. Al seu llibre 'Memòries d'un Turista' ho relata en poques línies, però de gran interès. Especialment, la discripció que fa dels catalans, en traducció de F.C.