L'alliberament de més de mil presos palestins a canvi de la llibertat del soldat israelià Guilad Shalit és una gran victòria per Hamàs. Aquest era el preu que els botxins palestins havien posat a la vida d'aquest noi, segrestat fa més de cinc anys, i se l'han cobrat.
Calia pagar aquest preu? Calia negociar amb extorquidors terroristes? La resposta teòrica seria: no; però Netanyahu difícilment tenia una altra opció. La tradició jueva del Pidión Shvuyim (el rescat o redempció de captius) no deixava a un governant demòcrata una altra sortida. El consol? Què la vida d'un jueu equival a la de mil palestins, segons han valorat els mateixos musulmans.
La victòria, doncs, és per a Hamàs. Un Hamàs que s'imposa així a l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs, demostrant que Gaza és l'autèntic estat palestí. Hamàs ha demostrat que exerceix efectivament la seva sobirania sobre una part del territori nacional palestí i que té la força suficient no només per atacar territori israelià sinó també per impedir l'alliberament de l'ostatge, forçant a Israel a negociar i pagar.
Però encara hi ha una última pregunta: Per què ara? D'una banda, perquè era el millor moment per que Hamàs passés la mà per la cara a l'Autoritat Palestina, molt inflada després de l'èxit mediàtic i popular de la demanda de reconeixment de l'estat palestí davant les Nacions Unides. De l'altre, el covenciment per part d'Israel que aquesta jugada d'Abbàs no és altra cosa que la fi definitiva de les negociacions de pau. Alguns apunten també a una inminent intervenció militar contra l'Iran, però això ja serien figues d'un altra paner.