La situació a Síria i l'Afganistan em fan enyorar Bush. Si l'inquil.lí de la Casa Blanca fos encara el republicà, els EUA, d'una manera o altre, ja haurien intervingut a Síria i haurien posat tota la carn a la graella a l'Afganistan-Pakistan. Però Obama ni pot ni vol fer-ho. I no només per consideracions economiques sinó, sobre tot, per la impossibilitat de justificar l'adopció de polítiques similars a les que tant va criticar quan les emprava Bush i que tant li van servir per guanyar la presidència. Una presidència que intenta revalidar el proper mes de novembre.
La suposició que el Consell de Seguretat de l'ONU encarna la legalitat internacional és mentida. El Consell no és ni ha sigut mai un tribunal de justícia independent i imparcial, sinó el club exclusiu d'unes quantes potències que es mouen únicament i exclusiva per interessos polítics particulars. De la mateixa manera que es va oposar a la guerra per derrocar Saddam Hussein, s'oposa ara a una intervenció contra Bashir Al Assad. Que hi hagi motius per a la intervenció no té cap mena d'importància. L'únic que compta és la correlació de forces entre els interessos polítics de les potències a cada moment. És per això que quan un país se sent amenaçat o creu que està justificada una intertvenció humanitària davant la violació massiva dels drets humans, com passa ara a Síria, és una obligació moral tirar pel dret.
Aquesta és la gran diferència entre Bush i Obama. Mentre el primer va assumir la responsabilitat d'atacar Saddam Hussein pel seu compte, despres d'intentar convèncer sense èxit als seus socis del Consell, Obama està disposat a contemplar la immolació del poble sirià abans de mullar-se i liderar una coalició internacional més enllà de les Nacions Unides. La gran diferència entre Bush i Obama és que el primer, malgrat els errors comesos, va complir el seu objectiu de bastir el règim més democràtic de la història de l'Iraq, mentre que Obama, que deia que calia concentrar-se en la guerra "justa" de l'Afganistan, no només no hi ha fet res de bo sinó que la seva debilitat i inoperància ha revifat els talibans, que cada dia estan més aprop de tombar el règim de Kabul.