La pràctica totalitat dels mitjans de comunicació espanyols continuen mantenint la unitat sense fisures respecte la informació que dónen del conflicte iraquià. Una informació que sistemàticament magnifica el negatiu i exclou el positiu, amb la finalitat política declarada d'atacar -abans- el PP i defensar -ara- la política d'escapada del govern del PSOE. És per aquest motiu que la cobertura informativa de la retirada de les tropes espanyoles s'està presentant com el desig dels soldats per tornar a casa, cansats d'actuar com a forces colonial-imperialistes, i l'alegria del poble iraquià per la retirada de les forces d'ocupació.
Resulta sorprenent, però, que altres mitjans de comunicació, tan poc sospitosos de ser neroconservadors com The Independent del Regne Unit o l'agència France Press, dónin una versió bastant diferent de l'opinió dels soldats espanyols i dels ciutadans iraquians respecte la retirada.
Despatx de l'Agència France Press
Les Espagnols vont passer la main à la coalition
par Sam DAGHER et Antonio SCORZA
DIWANIYAH (Irak), 22 avr (AFP) - Les soldats espagnols en Irak s'apprêtent à céder leurs positions à d'autres contingents de la coalition, et leurs commandants insistent sur le fait qu'ils ont mené leur mission avec honneur en faisant face aux récentes attaques.
A la base de Diwaniyah, dans le sud chiite de l'Irak, les officiers espagnols disent exécuter les ordres venus de Madrid et ne pas être habilités à exprimer leurs opinions au sujet du retrait décidé par leur gouvernement.
Mais les simples soldats, qui disent refléter le sentiment de la majorité du contingent, se déclarent opposés à la décision de leur Premier ministre José Luis Rodriguez Zapatero de faire rentrer à la maison les 1.432 hommes stationnés dans cette région et dans la ville sainte de Najaf.
Une unité logistique venue d'Espagne est déjà à pied d'oeuvre pour coordonner le retrait après la déclaration du ministre de la Défense José Bono annonçant que le processus était enclenché et serait rapidement mené à bien.
"La mission ne consiste pas seulement à réunir notre équipement et à partir, mais à le faire de manière organisée et à pouvoir transférer les positions à nos successeurs dans les meilleurs conditions", explique le lieutenant-colonel José Luis Puig, porte-parole de l'unité chargée de superviser le retrait.
Il refuse de donner un calendrier d'évacuation ou de préciser les pays de la coalition qui remplaceront les Espagnols. En tout cas, aucun signe de départ n'est visible.
"Je suis satisfait des cinq mois passés ici. Ce fut pour moi une grande expérience professionnelle et je suis prêt à le refaire", confie le capitaine José Miguel Garces, qui doit quitter l'Irak dans une semaine.
Le simple soldat Marco Antonio Laguna, qui part dans trois jours, s'enorgueillit d'avoir aidé à rétablir la sécurité pour les Irakiens. Il montre volontiers sa blessure au bras qu'il a reçue lorsque sa patrouille à été attaquée il y a 12 jours par des miliciens du chef radical chiite Moqtada Sadr.
Mais en privé, certains confient que "l'honneur de l'armée espagnole" a été terni par le brusque retrait, spécialement après les récentes attaques de la milice chiite.
Moqtada Sadr a donné ordre à sa milice de cesser les attaques contre les soldats espagnols pendant leur retrait. Avant la rébellion chiite, les forces espagnoles était relativement épargnées par les attaques, qui frappaient surtout les soldats américains.
Dans les rues de Diwaniyah, certains Irakiens estiment que les Espagnols ont cédé "au terrorisme ici et dans leur pays" et que leur départ plongera dans l'anarchie le pays et ouvrira la voie au règne des miliciens. Ce sentiment prévaut également à Najaf où les miliciens chiites sont visibles en dépit de la présence espagnole.
Certains soldats ont le sentiment de partir alors qu'il y a encore beaucoup de pain sur la planche pour reconstruire le pays, car le contingent espagnol était impliqué dans plusieurs projets à Diwaniyah.
Le plus important était la modernisation de la maternité de la ville pour un coût de 1,5 million de dollars. Les travaux ont commencé à novembre et les médecins ont le sentiment que l'Espagne part trop tôt.
Le porte-parole des troupes espagnoles, le lieutenant Guillermo Novelles, a indiqué que l'avenir des projets serait décidé à Madrid.
En dehors du code d'honneur et de leur désir de finir leur travail, certains Espagnols ont le sentiment de laisser des amis à Diwaniyah.
Trois soldats tenant le barrage à l'entrée de la base rient avec un paysan irakien qui parle un mauvais espagnol. "Ils vont me manquer, je m'étais habitué à eux", dit-il.
Wblog del periodista britànic Johann Hari del diari "The Independent"
dijous, 22 d’abril del 2004
dimarts, 28 d’octubre del 2003
Els revolucionaris no provenen de la misèria sino de la classe mitja
S’ha dit i repetit que les classes mitges son l’èxit d’una societat. Està demostrat que la seva existència és indicativa d’una societat dinàmica, flexible, oberta i amb una grau elevat de mobilitat social, en oposició a les societats conservadores, rígides, tancades i polaritzades entre una majoria de pobres i una minoria de rics. Però si aixo és cert en l’aspecte econòmic i social, en l’aspecte polític i ideològic les classes mitges han sigut històricament el bressol de les grans revolucions i la partera dels militants més radicals i romàntics.
Contràriament al que molta gent creu, les actituds polítiques violentes, revolucionàries i/o terroristes tenen poc a veure amb situacions de misèria i opressió dels seus protagonistes. Si repassem la història sense perjudicis, comprovarem com una gran part dels dirigents, ideòlegs i activistes principals de les causes revolucionàries -des del nacionalisme romàntic al comunisme, el feixisme o l’islamisme- provenen de classes mitges, més o menys acomodades.
Si repassem els noms dels dirigents més importants de l’esquerra a Catalunya trobarem moltes persones vinculades a famílies benestants de la burgesia barcelonina o bé amb un nivell cultural, econòmic i social mig o mig-alt, professionals liberals, funcionaris o, fins i tot, petits i mitjans empresaris.
Aquest mateix perfil el trobem en entre els principals líders del fonamentalisme islàmic, des d’Ossama bin Laden al gruix dels terroristes suïcides del 11 de setembre, passant per molts dels “màrtirs” palestins o de la direcció dels principals partits islamistes, com el FIS algerià.
Hi ha diverses explicacions per aquest fenòmen. Les dades empíriques semblen confirmar que la gent es torna més compromesa ideològicament i més activa políticament quan ha aconseguit un nivell de vida suficientment elevat i no ha de destinar tota l’energia a garantir la subsistència. Moltes vegades, es tracta de membres potencials de l’elit del seu país pero que, per alguna o altra raó, n’estan marginats i les seves aspiracions estan bloquejades i/o no poden traduir els seus avantatges socioeconomics en influència politica. La fe o la ideologia dóna a aquestes persones, sovint intel•ligents, entusiàstiques i ambicioses, la possibilitat de canviar les coses, de canviar el món i la seva vida.
Al darrera de qualsevol revolucionari, sigui feixista, comunista o islamista, hi ha un romàntic que se sent empresonat entre la misèria dels uns i el poder dels altres i que vol donar un “sentit” a una vida còmoda i aburrida, emancipada dels principals problemes materials pero marginada de la cúspide del poder.
Contràriament al que molta gent creu, les actituds polítiques violentes, revolucionàries i/o terroristes tenen poc a veure amb situacions de misèria i opressió dels seus protagonistes. Si repassem la història sense perjudicis, comprovarem com una gran part dels dirigents, ideòlegs i activistes principals de les causes revolucionàries -des del nacionalisme romàntic al comunisme, el feixisme o l’islamisme- provenen de classes mitges, més o menys acomodades.
Si repassem els noms dels dirigents més importants de l’esquerra a Catalunya trobarem moltes persones vinculades a famílies benestants de la burgesia barcelonina o bé amb un nivell cultural, econòmic i social mig o mig-alt, professionals liberals, funcionaris o, fins i tot, petits i mitjans empresaris.
Aquest mateix perfil el trobem en entre els principals líders del fonamentalisme islàmic, des d’Ossama bin Laden al gruix dels terroristes suïcides del 11 de setembre, passant per molts dels “màrtirs” palestins o de la direcció dels principals partits islamistes, com el FIS algerià.
Hi ha diverses explicacions per aquest fenòmen. Les dades empíriques semblen confirmar que la gent es torna més compromesa ideològicament i més activa políticament quan ha aconseguit un nivell de vida suficientment elevat i no ha de destinar tota l’energia a garantir la subsistència. Moltes vegades, es tracta de membres potencials de l’elit del seu país pero que, per alguna o altra raó, n’estan marginats i les seves aspiracions estan bloquejades i/o no poden traduir els seus avantatges socioeconomics en influència politica. La fe o la ideologia dóna a aquestes persones, sovint intel•ligents, entusiàstiques i ambicioses, la possibilitat de canviar les coses, de canviar el món i la seva vida.
Al darrera de qualsevol revolucionari, sigui feixista, comunista o islamista, hi ha un romàntic que se sent empresonat entre la misèria dels uns i el poder dels altres i que vol donar un “sentit” a una vida còmoda i aburrida, emancipada dels principals problemes materials pero marginada de la cúspide del poder.
divendres, 6 de juny del 2003
Si els catalans fóssim els jueus
A Catalunya, una gran part de l’opinió pública coneguda, especialment els joves independentistes, és anti-israeliana. S’identifiquen amb la causa nacional palestina i estableixen un paral.lelisme entre l’Estat d’Israel i l’Estat Espanyol. El raonament que fan és tan simple com fals: l’Estat jueu oprimeix els palestins i els nega el dret a un estat independent de la mateixa manera que l’Estat espanyol oprimeix els catalans i ens nega el dret a la independència. No m’entretindré en demostrar la falsedat d’aquesta equivalència per respecte a la intel.ligència dels meus lectors. Em limitaré, pel contrari, a mostrar com canviarien aquestes opinions si els protagonistes de la història enlloc de jueus fóssin catalans. Permeteu-me, doncs, un exercici literari en el que conviuran la realitat dels fets històrics amb la ficció dels seus personatges.
Imaginem-nos que Catalunya fós la Palestina romana i els catalans els jueus. Imaginem-nos que, uns segles després, una vegada derrotats els musulmans i culminada la reconquesta de la Península Ibèrica, el Reis Catòlics haugéssin expulsat els catalans per usurers i per ser els responsables de la mort de Jesucrist.
Milers de catalans haurien buscat refugi al Nord d’Àfrica o al centre i a l’est d’Europa. Molts d’ells s’haurien integrat en les societats on van anar a parar, però haurien conservat la seva llengua, les seves tradicions i, sobre tot, l’esperança de retornar un dia a Catalunya. Per això, aquells catalans acabaven sempre les seves oracions dient: “L’any vinent a Barcelona”.
Durant segles, Catalunya hauria estat relativament poc poblada. S’hi haurien instal.lat espanyols d’altres llocs de la península i sarraïns conversos que conviurien amb petits nuclis de catalans que, convertits al cristianisme, seguirien vivint en el territori.
Però els catalans ja no erem ni un país ni una nació, erem un poble dispers i estigmatizat, una minoria indefensa i indesitjable. Des de l’edat mitjana fins al segle XX, els catalans vam esdevenir el cap de turc de molts dels problemes que tenien les comunitats on viviem. Les primeres persecucions van començar quan ens van atribuïr ser els responsables de la pesta negra. Aquesta persecució, sempre cíclica però mai condonada, va ser especialment violenta durant el segle XIX a Rússia i altres països eslaus i es va acabar extenent a tota Europa, amb més o menys virulència.
Els “pogroms” del segle XIX, un segle on fermentaven les idees nacionalistes, van portar a un advocat i periodista català, Teodor Herzl, a publicar el 1896 un llibre titulat “L’estat dels catalans”. Un llibre on deia que davant el rebuig de les societats a acceptar la nostra integració no teníem altra alternativa per viure en pau i seguretat que tenir també un estat propi. Herzl defensava crear l’estat dels catalans a Catalunya, tot i que estava disposat a acceptar qualsevol altra lloc dl món on fóssim acceptats de bon grat.
Aquestes idees van calar entre els catalans, que van celebrar un congrés mundial a Basilea el 1897. En aquest congrés es va crear l’Organtizació Catalanista Mundial i es va aprovar un programa que proclamava que "l'objectiu del catalanisme és crear una llar a Catalunya per al poble català, garantida pel Dret Públic". Influïts per aquest moviment, alguns catalans que havien fet fortuna a Amèrica, van donar diners perquè els catalans pobres o perseguits a Europa poguéssin comprar terres a Catalunya i tornar-s’hi a instal.lar. Fins i tot, el govern britànic va reconèixer l’any 1917 amb la Declaració Balfour el dret dels catalans a tenir una Llar Nacional catalana a Catalunya.
Però la mala sort del poble català no havia acabat encara. Entre 1939 i 1945, Hitler va posar en marxa un pla sistemàtic per exterminar-nos. L’holocaust català havia arribat.
Derrotada l’Alemanya nazi, la humanitat, avergonyida pel genocidi de 5 milions de catalans en els camps d’extermini, va decidir permetre que tornéssim a la nostra terra originària. Les Nacions Unides van decidir partir Catalunya en dos estats: un pels catalans i un altra pels castellans. L’estat català ocuparia les demarcacions de Girona, part de Lleida i part de Barcelona. la resta formaria part de l’estat dels castellans. La capital, Barcelona, tindria un estatut internacional.
Els catalans vam acceptar la decisió de l’ONU i vam dir als castellans que vivien en el territori que ens havien assignat que si ho desitjaven podien continuar-hi vivint sense cap por i amb els mateixos drets civils que els catalans, però el govern d’Espanya i altres països de la zona no van acceptar la resolució 181 de les Nacions Unides i ens van declarar la guerra.
El novell exèrcit català va aconseguir, però, derrotar l’ofensiva militar espanyola i centenars de milers de castellans van haver de fugir, bastants d'ells expulsats per l'exèrcit català. D'aquesta manera, vam aconseguir posar sota el nostre control el territori que ens havia concedit la comunitat internacional, mentre que Espanya i un dels seus aliats van ocupar la part del territori que corresponia a l’estat dels castellans.
La guerra freda complica la situació. La Unió Soviètica dóna suport a Espanya, que té un govern dictatorial, mentre que els Estats Units el dónen a Catalunya, que té un règim democràtic des de la seva fundació.
Entre 1948 i 1967 els catalans lliuren tres guerres contra els espanyols. La primera, contra l’atac dels països que s’oposaven a la partició; la segona, en resposta al bloqueig espanyol del port d'Arenys de Mar, aleshores l'única sortida al mar de l’estat català, i als atacs dels fedayins castellans des de les seves bases als Monegros (Sinaí); i la tercera, el 5 de juny 1967, de nou contra les bases militars espanyoles als Monegros i també contra els territoris castellans de Catalunya. L’ONU aprova una resolució instant el govern català a retirar-se dels territoris ocupats, però aquesta vegada, a diferència de les anteriors, decideix no fer-ho mentre no tingui garanties totals i absolutes que no serviran de santuari per tornar atacar Catalunya. Les organitzacions catalanes més nacionalistes proclamen que l’única solució és que tota Catalunya sigui dels catalans i comencen a promoure la creació d’assentaments o colònies a les demarcacions ocupades.
L’ocupació militar aguditza inevitablement la resistència castellana. Alguns grups d’ideologia d’esquerra i espanyolista, crean l’Organitació per a l’Alliberament de Castellània (OAC) i opten per la via armada i les accions terroristes amb l’objectiu declarat de detruit l’Estat de Catalunya i enfonsar en el mar tots els catalans. Segresten avions i en els jocs olímpics de Munic, el 4 de setembre de 1972, assassinen 11 esportistes catalans.
Amb el pas dels anys es produeix un cert divorci entre la població castellana dels territoris ocupats i la direcció de l’OAC a l’exterior. El creixement de moviments fonamentalistes cristians instal.lats en els mateixos territoris, d’una banda, i l’augment dels sectors crítics amb l’OAC, d’una altra, culminen el 1988 en una revolta popular, fonamentalment pacífica, contra l’ocupació catalana. Es tracta de la primera Intifada.
Acabada la guerra freda, s’obre una porta a la solució del conflicte. A principis dels anys noranta se celebra a una capital europea un Conferència Internacional sobre el Pròxim Orient que fructifica el 1993 en un principi d’acord de pau entre catalans i castellans a Oslo, a Noruega. El pla de pau, firmat a Washington el 1995, permet el retorn als territoris ocupats dels líders castellans, que crean l’Autoritat Nacional Castellana. L’exèrcit català comença a retirar-se per primera vegada des de 1967 i la policia autònoma castellana va prenent el control del seu territori.
Paral.lelament, diverses organitzacions fonamentalistes cristianes i espanyolistes consideren que els acords de pau són una traició i endeguen una campanya d’accions terroristes suïcides contra objectius civils catalans. Cada vegada que el procés de pau dóna un pas endavant, la resposta és un atemptat més fort que l’anterior.
La dinàmica terrorista provoca una espiral de violència, d’acció i reacció, que acaba asfixiant el procés de pau. En un últim intent, a final dels anys noranta, el govern dels Estats Units força una negociació a Camp David i Taba. El govern català acaba acceptant pràcticament totes les condicions posades sobre la taula, però els castellans reclamen el retorn a l’estat de Catalunya dels refugiats de 1948 i els seus descendents, un tema que s’havia deixat aparcat per a negociacions posteriors. Una petició que, d’aplicar-se en els termes formulats pels castellans, suposarien el capgirament ètnic de l’estat català. El govern de Catalunya accepta negociar un retorn limitat del nombre de refugiats i el pagament d’indemnitzacions, però diu que el retorn també afecta el territori dels castellans.
Emmoïnat, el líder castellà Yàsser Arafat, que no ha tornat a convocar eleccions des de 1996 quan va ser elegit president de l’Autoritat Nacional Castella per primera i última vegada, trenca les negociacions i dóna llum verda a la que es coneixerà com a segona Intifada, o Intifada armada. L’excusa: una visita del primer ministre nacionalista català a la part superior del Fossar de les Moreres, a l'anomenada esplanda de les catedrals.
Durant més de dos anys, els atemptats suïcides castellans s’incrementen en proporció geomètrica i la resposta militar catalana també. A principis del 2003, sota pressió internacional, els castellans nomenen un primer ministre moderat que accepta el procés de pau i rebutja la segona Intifada. Els catalans accepten tornar a negociar.
Aquesta és la història, ressumida i excessivament simplificada, del conflicte israeliano-palestí. Un conflicte en el que el dolents serien els bons si els protagonistes enlloc de jueus fóssin catalans. Malgrat tot, l’opinió pública continua estan en contra d’Israel i dels jueus. Per justificar aquesta posició visceral es diu que no es tracta d’antisemitisme sinó d’antisionisme. Però, coneguent la realitat dels fets, algú pot ignorar encara que l’antisionisme no és res més que la versió moderna o postnazi de l’antisemitisme?
Imaginem-nos que Catalunya fós la Palestina romana i els catalans els jueus. Imaginem-nos que, uns segles després, una vegada derrotats els musulmans i culminada la reconquesta de la Península Ibèrica, el Reis Catòlics haugéssin expulsat els catalans per usurers i per ser els responsables de la mort de Jesucrist.
Milers de catalans haurien buscat refugi al Nord d’Àfrica o al centre i a l’est d’Europa. Molts d’ells s’haurien integrat en les societats on van anar a parar, però haurien conservat la seva llengua, les seves tradicions i, sobre tot, l’esperança de retornar un dia a Catalunya. Per això, aquells catalans acabaven sempre les seves oracions dient: “L’any vinent a Barcelona”.
Durant segles, Catalunya hauria estat relativament poc poblada. S’hi haurien instal.lat espanyols d’altres llocs de la península i sarraïns conversos que conviurien amb petits nuclis de catalans que, convertits al cristianisme, seguirien vivint en el territori.
Però els catalans ja no erem ni un país ni una nació, erem un poble dispers i estigmatizat, una minoria indefensa i indesitjable. Des de l’edat mitjana fins al segle XX, els catalans vam esdevenir el cap de turc de molts dels problemes que tenien les comunitats on viviem. Les primeres persecucions van començar quan ens van atribuïr ser els responsables de la pesta negra. Aquesta persecució, sempre cíclica però mai condonada, va ser especialment violenta durant el segle XIX a Rússia i altres països eslaus i es va acabar extenent a tota Europa, amb més o menys virulència.
Els “pogroms” del segle XIX, un segle on fermentaven les idees nacionalistes, van portar a un advocat i periodista català, Teodor Herzl, a publicar el 1896 un llibre titulat “L’estat dels catalans”. Un llibre on deia que davant el rebuig de les societats a acceptar la nostra integració no teníem altra alternativa per viure en pau i seguretat que tenir també un estat propi. Herzl defensava crear l’estat dels catalans a Catalunya, tot i que estava disposat a acceptar qualsevol altra lloc dl món on fóssim acceptats de bon grat.
Aquestes idees van calar entre els catalans, que van celebrar un congrés mundial a Basilea el 1897. En aquest congrés es va crear l’Organtizació Catalanista Mundial i es va aprovar un programa que proclamava que "l'objectiu del catalanisme és crear una llar a Catalunya per al poble català, garantida pel Dret Públic". Influïts per aquest moviment, alguns catalans que havien fet fortuna a Amèrica, van donar diners perquè els catalans pobres o perseguits a Europa poguéssin comprar terres a Catalunya i tornar-s’hi a instal.lar. Fins i tot, el govern britànic va reconèixer l’any 1917 amb la Declaració Balfour el dret dels catalans a tenir una Llar Nacional catalana a Catalunya.
Però la mala sort del poble català no havia acabat encara. Entre 1939 i 1945, Hitler va posar en marxa un pla sistemàtic per exterminar-nos. L’holocaust català havia arribat.
Derrotada l’Alemanya nazi, la humanitat, avergonyida pel genocidi de 5 milions de catalans en els camps d’extermini, va decidir permetre que tornéssim a la nostra terra originària. Les Nacions Unides van decidir partir Catalunya en dos estats: un pels catalans i un altra pels castellans. L’estat català ocuparia les demarcacions de Girona, part de Lleida i part de Barcelona. la resta formaria part de l’estat dels castellans. La capital, Barcelona, tindria un estatut internacional.
Els catalans vam acceptar la decisió de l’ONU i vam dir als castellans que vivien en el territori que ens havien assignat que si ho desitjaven podien continuar-hi vivint sense cap por i amb els mateixos drets civils que els catalans, però el govern d’Espanya i altres països de la zona no van acceptar la resolució 181 de les Nacions Unides i ens van declarar la guerra.
El novell exèrcit català va aconseguir, però, derrotar l’ofensiva militar espanyola i centenars de milers de castellans van haver de fugir, bastants d'ells expulsats per l'exèrcit català. D'aquesta manera, vam aconseguir posar sota el nostre control el territori que ens havia concedit la comunitat internacional, mentre que Espanya i un dels seus aliats van ocupar la part del territori que corresponia a l’estat dels castellans.
La guerra freda complica la situació. La Unió Soviètica dóna suport a Espanya, que té un govern dictatorial, mentre que els Estats Units el dónen a Catalunya, que té un règim democràtic des de la seva fundació.
Entre 1948 i 1967 els catalans lliuren tres guerres contra els espanyols. La primera, contra l’atac dels països que s’oposaven a la partició; la segona, en resposta al bloqueig espanyol del port d'Arenys de Mar, aleshores l'única sortida al mar de l’estat català, i als atacs dels fedayins castellans des de les seves bases als Monegros (Sinaí); i la tercera, el 5 de juny 1967, de nou contra les bases militars espanyoles als Monegros i també contra els territoris castellans de Catalunya. L’ONU aprova una resolució instant el govern català a retirar-se dels territoris ocupats, però aquesta vegada, a diferència de les anteriors, decideix no fer-ho mentre no tingui garanties totals i absolutes que no serviran de santuari per tornar atacar Catalunya. Les organitzacions catalanes més nacionalistes proclamen que l’única solució és que tota Catalunya sigui dels catalans i comencen a promoure la creació d’assentaments o colònies a les demarcacions ocupades.
L’ocupació militar aguditza inevitablement la resistència castellana. Alguns grups d’ideologia d’esquerra i espanyolista, crean l’Organitació per a l’Alliberament de Castellània (OAC) i opten per la via armada i les accions terroristes amb l’objectiu declarat de detruit l’Estat de Catalunya i enfonsar en el mar tots els catalans. Segresten avions i en els jocs olímpics de Munic, el 4 de setembre de 1972, assassinen 11 esportistes catalans.
Amb el pas dels anys es produeix un cert divorci entre la població castellana dels territoris ocupats i la direcció de l’OAC a l’exterior. El creixement de moviments fonamentalistes cristians instal.lats en els mateixos territoris, d’una banda, i l’augment dels sectors crítics amb l’OAC, d’una altra, culminen el 1988 en una revolta popular, fonamentalment pacífica, contra l’ocupació catalana. Es tracta de la primera Intifada.
Acabada la guerra freda, s’obre una porta a la solució del conflicte. A principis dels anys noranta se celebra a una capital europea un Conferència Internacional sobre el Pròxim Orient que fructifica el 1993 en un principi d’acord de pau entre catalans i castellans a Oslo, a Noruega. El pla de pau, firmat a Washington el 1995, permet el retorn als territoris ocupats dels líders castellans, que crean l’Autoritat Nacional Castellana. L’exèrcit català comença a retirar-se per primera vegada des de 1967 i la policia autònoma castellana va prenent el control del seu territori.
Paral.lelament, diverses organitzacions fonamentalistes cristianes i espanyolistes consideren que els acords de pau són una traició i endeguen una campanya d’accions terroristes suïcides contra objectius civils catalans. Cada vegada que el procés de pau dóna un pas endavant, la resposta és un atemptat més fort que l’anterior.
La dinàmica terrorista provoca una espiral de violència, d’acció i reacció, que acaba asfixiant el procés de pau. En un últim intent, a final dels anys noranta, el govern dels Estats Units força una negociació a Camp David i Taba. El govern català acaba acceptant pràcticament totes les condicions posades sobre la taula, però els castellans reclamen el retorn a l’estat de Catalunya dels refugiats de 1948 i els seus descendents, un tema que s’havia deixat aparcat per a negociacions posteriors. Una petició que, d’aplicar-se en els termes formulats pels castellans, suposarien el capgirament ètnic de l’estat català. El govern de Catalunya accepta negociar un retorn limitat del nombre de refugiats i el pagament d’indemnitzacions, però diu que el retorn també afecta el territori dels castellans.
Emmoïnat, el líder castellà Yàsser Arafat, que no ha tornat a convocar eleccions des de 1996 quan va ser elegit president de l’Autoritat Nacional Castella per primera i última vegada, trenca les negociacions i dóna llum verda a la que es coneixerà com a segona Intifada, o Intifada armada. L’excusa: una visita del primer ministre nacionalista català a la part superior del Fossar de les Moreres, a l'anomenada esplanda de les catedrals.
Durant més de dos anys, els atemptats suïcides castellans s’incrementen en proporció geomètrica i la resposta militar catalana també. A principis del 2003, sota pressió internacional, els castellans nomenen un primer ministre moderat que accepta el procés de pau i rebutja la segona Intifada. Els catalans accepten tornar a negociar.
Aquesta és la història, ressumida i excessivament simplificada, del conflicte israeliano-palestí. Un conflicte en el que el dolents serien els bons si els protagonistes enlloc de jueus fóssin catalans. Malgrat tot, l’opinió pública continua estan en contra d’Israel i dels jueus. Per justificar aquesta posició visceral es diu que no es tracta d’antisemitisme sinó d’antisionisme. Però, coneguent la realitat dels fets, algú pot ignorar encara que l’antisionisme no és res més que la versió moderna o postnazi de l’antisemitisme?
En 20 anys, l'escola pública ha desplaçat l'escola privada
En vint anys, l’ensenyament públic a Catalunya ha crescut astronòmicament i ha passat a ser el sector dominant, tot i les crítiques recurrents sobre el declivi de l’escola pública respecte la privada.
Les xifres són eloqüents. El 1980 el sector públic controlava el 57,6% dels centres escolars de primària i el 25,1% de secundària. Vint anys després, l’any 2000, ha passat a controlar el 70% dels centres de primària i el 45,4% dels de secundària.
En nombre de professors el sector públic de primària acapara el 59% del total, és a dir, tres de cada cinc, quan al 1980 només en tenia el 47%. Pel que fa a secundària, el nombre de professors del sector públic ha passat del 45% el 1980 al 64% l’any 2000.
En nombre d’alumnes, tot i la percepció contrària, ha crescut en el conjunt del sector públic i ha disminuït en el sector privat o concertat. Així, el nombre d’estudiants de primària ha passat del 51% el 1980 al 58% l’any 2000, mentre que al sector privat ha baixat de gairebé el 50 al 42%. Pel que fa a secundària, les xifres també són favorables al sector públic. Així, mentre a l’any 1980 el percentatge d’alumnes que estudiaven en centres públics era del 49%, el 2000 va superar el 59%. Pel contrari, a la privada l’evolució va ser inversa: del 51% el 1980 al 41 % el 2000.
Aquest creixement del sector públic es deu fonamentalment a dues raons: al tancament d’escoles privades de primària i a la creació intensiva de nous centres públics d’ensenyament secundari, estimulada per la LOGSE.
Les xifres són eloqüents. El 1980 el sector públic controlava el 57,6% dels centres escolars de primària i el 25,1% de secundària. Vint anys després, l’any 2000, ha passat a controlar el 70% dels centres de primària i el 45,4% dels de secundària.
En nombre de professors el sector públic de primària acapara el 59% del total, és a dir, tres de cada cinc, quan al 1980 només en tenia el 47%. Pel que fa a secundària, el nombre de professors del sector públic ha passat del 45% el 1980 al 64% l’any 2000.
En nombre d’alumnes, tot i la percepció contrària, ha crescut en el conjunt del sector públic i ha disminuït en el sector privat o concertat. Així, el nombre d’estudiants de primària ha passat del 51% el 1980 al 58% l’any 2000, mentre que al sector privat ha baixat de gairebé el 50 al 42%. Pel que fa a secundària, les xifres també són favorables al sector públic. Així, mentre a l’any 1980 el percentatge d’alumnes que estudiaven en centres públics era del 49%, el 2000 va superar el 59%. Pel contrari, a la privada l’evolució va ser inversa: del 51% el 1980 al 41 % el 2000.
Aquest creixement del sector públic es deu fonamentalment a dues raons: al tancament d’escoles privades de primària i a la creació intensiva de nous centres públics d’ensenyament secundari, estimulada per la LOGSE.
dimarts, 25 de febrer del 2003
Per què ja no sóc "progre"
VERSIÓN EN ESPAÑOL
"Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” (Lord Acton)
1.- Perquè, tot i l’esfondrament del mur de Berlín, els “progres” continuen sense fer pública la més mínima autocrítica, paralitzats per la covardia a quedar orfes de certesa. Perquè continuen ancorats en la “revolució pendent” i instal•lats en l’amnèsia per ignorar els milions de víctimes de la seva ideologia. Perquè el seu conservadorisme els fa mantenir inalterables els principis ideològics que van assumir quan l’evidència de la dictadura franquista els va portar, per primera i última vegada, a canviar de manera de pensar.
2.- Perquè no crec en els drets col•lectius, que són la gran coartada ideològica dels que sempre troben una raó per sotmetre o immolar l’individu, la persona concreta de carn i ossos, en l’altar majestàtic i redemptor de la tribu, la pàtria, la nació, la raça, el gènere o la classe social.
3.- Perquè la història no té significat ni lleis que la puguin fer previsible. Quan més lliure és el món menys previsible es torna i més s’escapa a la planificació i la tutela dels governs dirigistes. Els ordres espontanis sorgits de l’evolució humana i de les seves institucions són més sòlids i “racionals” que totes les utopies constructivistes.
4.- Perquè el valor fonamental de la vida humana és la llibertat, sense la qual no hi pot haver ni responsabilitat ni justícia. Perquè la planificació de la vida econòmica i social és incompatible amb la llibertat personal, com ha demostrat el fracàs estrepitós del comunisme. Perquè el mercat és la democràcia econòmica, mentre que la planificació és la dictadura de la misèria igualitària. Perquè la propietat dels mitjans de producció de bens i de serveis –tan atacada per l’esquerra- es justifica a bastament per la seva capacitat de generar l’abundància, mentre que la propietat intel•lectual –tan defensada paradoxalment per la mateixa esquerra- és la propietat més discutible perquè crea monopoli i manté l’escassedat.
5.- Perquè sense seguretat, sense institucions que la garanteixin, la llibertat no és possible. La inaprensible naturalesa humana sembla estar més a prop de Hobbes que de Rosseau. Ni és la "societat" la que inevitablement corromp ni la persona és una “tabula rasa” que es pot manipular en nom de qualsevol mercaderia ideològica.
6.- Perquè la democràcia no és una finalitat sinó un mitjà per canviar els governs sense violència. Com advertia Alexis de Tocqueville, tenir la majoria no vol dir tenir la raó, ni autoritza el govern a limitar els drets de les minories o a modificar les regles del joc que estan vinculades a l’exercici dels drets fonamentals. La democràcia legitima l’accés al govern però no els actes que aquest executa. Trencar les institucions democràtiques des de dins –Hitler, Allende, Chávez...- no és més legítim que fer-ho des de fora, a través d’un cop d’estat o d’una revolució violenta.
7.- Perquè les institucions de les democràcies liberals es fonamenten en l’escepticisme epistemològic o, dit d’una altra manera, en la ignorància voluntària de la veritat, contràriament a les utopies racionalistes que, a imatge i semblança de la teologia, pretenen imposar al conjunt de la societat la veritat revelada o científicament demostrada. La ignorància de la veritat es fonamenta en l’evidència que les persones sempre pensarem diferent i tindrem pluralitat de creences -polítiques, econòmiques, morals o religioses- sobre com hem de viure o cercar la felicitat. La missió dels governs és garantir de manera imparcial les regles del joc perquè ningú imposi a ningú la seva “veritat”, el seu model de vida, i permetre que tothom pugui viure, en la mesura del possible, segons les seves conviccions. Això implica una concepció procedimental i no teleològica de la resolució dels conflictes i converteix la llibertat formal en l’única llibertat real.
8.- Perquè no comparteixo el perpetu malestar de molts intel•lectuals respecte la cultura de la llibertat en la que viuen i de la que viuen, mentre que no amaguen la seva satisfacció alhora de defensar per activa i per passiva qualsevol dictadura si d’aquesta manera s’ataca els governs dels països democràtics i especialment els Estats Units. Com deia Albert Camus, si la història dels últims cent anys està tan tacada de sang és “perquè la intel.ligència europea, traint la seva herència i la seva vocació, va elegir la desemesura pel seu amor al patetisme i a l’exaltació”.
9.- Perquè sóc pacífic però no pacifista. Perquè crec que mentre hi hagi dictadures el desarmament unilateral és un suïcidi. Perquè és un engany que s’anomenin pacifistes persones que sempre han cregut en la violència revolucionària i que han justificat durant molts anys les dictadures comunistes, fins que l’evidència els ha fet emmudir però no canviar d’opinió. Perquè em rebel•la que hi hagi pacifistes que “comprenen” el terrorisme d’ETA quan és precisament en un context democràtic quan la violència política no té mai justificació. Perquè no entenc l’anomenat pacifisme dels que són capaços de fer la més gran manifestació mundial contra una guerra que encara no ha començat però són incapaços de moure un dit per les guerres realment existents, des de Txetxènia a l’Africa subsahariana. Perquè, mentre hi hagi dictadors, l’única manera d’evitar el genocidi i de defensar la vida de les persones i la seva llibertat és demostrar que s’està disposat, si cal, a lluitar per garantir-les. Com deien els romans: “si vis pacem, para bellum”.
10.- Perquè crec que la revolució no és la solució sinó el problema, com molt bé explica Mario Vargas Llosa en una reflexió sobre el «Che» Guevara: “Su teoria del «foco», esa punta de lanza móvil y heroica cuyos golpes irían creando las condiciones para la revolución, no funcionó en ninguna parte y sirvió, sí, en América Latina, para que millares de jóvenes que la adoptaron y pretendieron materializarla se sacrificaran trágicamente y abrieran la puerta de sus países a despiadadas tiranías militares. Su ejemplo y sus ideas contribuyeron más que nada a desprestigiar la cultura democrática y a arraigar en universidades, sindicatos y partidos políticos del Tercer Mundo el desprecio de las elecciones, del pluralismo, de las libertades formales, de la tolerancia, de los derechos humanos, como incompatibles con la auténtica justicia social. Ello retrasó por lo menos dos decenios la modernización política de los países latinoamericanos”.
11.- Perquè he deixat de creure en la grandiloqüència de la utopia per descobrir la modèstia de l’esperança. Perquè no crec ni en el cel dels capellans ni en el paradís dels guerrillers. Com escrivia Octavio Paz: “Desde fines del siglo XVIII hemos vivido el mito de la Revolución, como los hombres de los primeros siglos cristianos vivieron el mito del fin del mundo y la inminente vuelta de Cristo. (..) El culto a la revolución és una de las expresiones de la desmesura moderna. (..) Le pedimos a la revolución lo que los antiguos pedían a las religiones: salvación, paraíso. Nuestra época depobló el cielo de dioses y ángeles, pero heredó del cristianismo la antigua promesa de cambiar al hombre. (..) Se creyó que la revolución, convertida en ciencia universal, sería la llave de la historia, el sésamo que abriría las puertas de la cárcel en que los hombres han vivido desde los orígenes. Ahora sabemos que esa llave no ha abierto ninguna prisión: ha cerrado muchas”.
"Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” (Lord Acton)
1.- Perquè, tot i l’esfondrament del mur de Berlín, els “progres” continuen sense fer pública la més mínima autocrítica, paralitzats per la covardia a quedar orfes de certesa. Perquè continuen ancorats en la “revolució pendent” i instal•lats en l’amnèsia per ignorar els milions de víctimes de la seva ideologia. Perquè el seu conservadorisme els fa mantenir inalterables els principis ideològics que van assumir quan l’evidència de la dictadura franquista els va portar, per primera i última vegada, a canviar de manera de pensar.
2.- Perquè no crec en els drets col•lectius, que són la gran coartada ideològica dels que sempre troben una raó per sotmetre o immolar l’individu, la persona concreta de carn i ossos, en l’altar majestàtic i redemptor de la tribu, la pàtria, la nació, la raça, el gènere o la classe social.
3.- Perquè la història no té significat ni lleis que la puguin fer previsible. Quan més lliure és el món menys previsible es torna i més s’escapa a la planificació i la tutela dels governs dirigistes. Els ordres espontanis sorgits de l’evolució humana i de les seves institucions són més sòlids i “racionals” que totes les utopies constructivistes.
4.- Perquè el valor fonamental de la vida humana és la llibertat, sense la qual no hi pot haver ni responsabilitat ni justícia. Perquè la planificació de la vida econòmica i social és incompatible amb la llibertat personal, com ha demostrat el fracàs estrepitós del comunisme. Perquè el mercat és la democràcia econòmica, mentre que la planificació és la dictadura de la misèria igualitària. Perquè la propietat dels mitjans de producció de bens i de serveis –tan atacada per l’esquerra- es justifica a bastament per la seva capacitat de generar l’abundància, mentre que la propietat intel•lectual –tan defensada paradoxalment per la mateixa esquerra- és la propietat més discutible perquè crea monopoli i manté l’escassedat.
5.- Perquè sense seguretat, sense institucions que la garanteixin, la llibertat no és possible. La inaprensible naturalesa humana sembla estar més a prop de Hobbes que de Rosseau. Ni és la "societat" la que inevitablement corromp ni la persona és una “tabula rasa” que es pot manipular en nom de qualsevol mercaderia ideològica.
6.- Perquè la democràcia no és una finalitat sinó un mitjà per canviar els governs sense violència. Com advertia Alexis de Tocqueville, tenir la majoria no vol dir tenir la raó, ni autoritza el govern a limitar els drets de les minories o a modificar les regles del joc que estan vinculades a l’exercici dels drets fonamentals. La democràcia legitima l’accés al govern però no els actes que aquest executa. Trencar les institucions democràtiques des de dins –Hitler, Allende, Chávez...- no és més legítim que fer-ho des de fora, a través d’un cop d’estat o d’una revolució violenta.
7.- Perquè les institucions de les democràcies liberals es fonamenten en l’escepticisme epistemològic o, dit d’una altra manera, en la ignorància voluntària de la veritat, contràriament a les utopies racionalistes que, a imatge i semblança de la teologia, pretenen imposar al conjunt de la societat la veritat revelada o científicament demostrada. La ignorància de la veritat es fonamenta en l’evidència que les persones sempre pensarem diferent i tindrem pluralitat de creences -polítiques, econòmiques, morals o religioses- sobre com hem de viure o cercar la felicitat. La missió dels governs és garantir de manera imparcial les regles del joc perquè ningú imposi a ningú la seva “veritat”, el seu model de vida, i permetre que tothom pugui viure, en la mesura del possible, segons les seves conviccions. Això implica una concepció procedimental i no teleològica de la resolució dels conflictes i converteix la llibertat formal en l’única llibertat real.
8.- Perquè no comparteixo el perpetu malestar de molts intel•lectuals respecte la cultura de la llibertat en la que viuen i de la que viuen, mentre que no amaguen la seva satisfacció alhora de defensar per activa i per passiva qualsevol dictadura si d’aquesta manera s’ataca els governs dels països democràtics i especialment els Estats Units. Com deia Albert Camus, si la història dels últims cent anys està tan tacada de sang és “perquè la intel.ligència europea, traint la seva herència i la seva vocació, va elegir la desemesura pel seu amor al patetisme i a l’exaltació”.
9.- Perquè sóc pacífic però no pacifista. Perquè crec que mentre hi hagi dictadures el desarmament unilateral és un suïcidi. Perquè és un engany que s’anomenin pacifistes persones que sempre han cregut en la violència revolucionària i que han justificat durant molts anys les dictadures comunistes, fins que l’evidència els ha fet emmudir però no canviar d’opinió. Perquè em rebel•la que hi hagi pacifistes que “comprenen” el terrorisme d’ETA quan és precisament en un context democràtic quan la violència política no té mai justificació. Perquè no entenc l’anomenat pacifisme dels que són capaços de fer la més gran manifestació mundial contra una guerra que encara no ha començat però són incapaços de moure un dit per les guerres realment existents, des de Txetxènia a l’Africa subsahariana. Perquè, mentre hi hagi dictadors, l’única manera d’evitar el genocidi i de defensar la vida de les persones i la seva llibertat és demostrar que s’està disposat, si cal, a lluitar per garantir-les. Com deien els romans: “si vis pacem, para bellum”.
10.- Perquè crec que la revolució no és la solució sinó el problema, com molt bé explica Mario Vargas Llosa en una reflexió sobre el «Che» Guevara: “Su teoria del «foco», esa punta de lanza móvil y heroica cuyos golpes irían creando las condiciones para la revolución, no funcionó en ninguna parte y sirvió, sí, en América Latina, para que millares de jóvenes que la adoptaron y pretendieron materializarla se sacrificaran trágicamente y abrieran la puerta de sus países a despiadadas tiranías militares. Su ejemplo y sus ideas contribuyeron más que nada a desprestigiar la cultura democrática y a arraigar en universidades, sindicatos y partidos políticos del Tercer Mundo el desprecio de las elecciones, del pluralismo, de las libertades formales, de la tolerancia, de los derechos humanos, como incompatibles con la auténtica justicia social. Ello retrasó por lo menos dos decenios la modernización política de los países latinoamericanos”.
11.- Perquè he deixat de creure en la grandiloqüència de la utopia per descobrir la modèstia de l’esperança. Perquè no crec ni en el cel dels capellans ni en el paradís dels guerrillers. Com escrivia Octavio Paz: “Desde fines del siglo XVIII hemos vivido el mito de la Revolución, como los hombres de los primeros siglos cristianos vivieron el mito del fin del mundo y la inminente vuelta de Cristo. (..) El culto a la revolución és una de las expresiones de la desmesura moderna. (..) Le pedimos a la revolución lo que los antiguos pedían a las religiones: salvación, paraíso. Nuestra época depobló el cielo de dioses y ángeles, pero heredó del cristianismo la antigua promesa de cambiar al hombre. (..) Se creyó que la revolución, convertida en ciencia universal, sería la llave de la historia, el sésamo que abriría las puertas de la cárcel en que los hombres han vivido desde los orígenes. Ahora sabemos que esa llave no ha abierto ninguna prisión: ha cerrado muchas”.
diumenge, 26 de gener del 2003
La diferència de tracte entre "Nunca Máis" i "Basta ya!"
Fragment d'un article d'opinió de Fernando Savater: "Cuando de las víctimas del chapapote se trata, nadie pregunta por su color político ni esgrime 'contenciosos' justificatorios ni les reprocha falta de 'diálogo' con los culpables de la marea negra. Todo el mundo -hasta los célebres cocineros, mejillón en ristre- se apunta sin recelo al progresismo indudable y humanista de la reivindicación. Hombre, no vamos a quitarle importancia a los daños provocados por el 'Prestige', pero tampoco los asesinatos y la ideología que los justifica o excusa son cosa de menor cuantía. Y también aquí estamos denunciando la inhibición culpable del poder en ejercicio, no menos longevo y caciquil aunque no sea del PP".
dimecres, 15 de gener del 2003
Com l'Iraq, Corea del Nord també és la víctima
Corea del Nord és un dels últims règims estalinistes del món. La seva població està literalment mig morta de fam. El país és com un immens camp de concentració on la policia política és omnipotent i en el que la camarilla dirigent fa tot el possible per convertir-se en una potència nuclear, fins el punt d’expulsar fa unes setmanes els inspectors de l’AIEA i anunciar que surt del Tractat de No Proliferació nuclear.
Doncs, bé. Encara és l’hora que ningú –moviments antiglobalització, ONGs que lluiten contra la fam al món, ecologistes antinuclears, etc.- hagi convocat cap manifestació de protesta davant les ambaixades de Corea del Nord a tot el món.
S’imaginen que hauria passat si nacions democràtiques com els Estats Units, França, el Regne Unit o Alemanya haguessin anunciat la seva sortida del TNP?
Pel contrari, i com era d’esperar, les manifestacions que s’han produït no han sigut contra Corea del Nord sinó contra els Estats Units. El corresponsal a la Xina de la Vanguàrdia, Rafael Poch, ho deia clarament en un article d’opinió –ara se’n diu anàlisi- : La víctima és Corea del Nord.
Sembla increïble, però és veritat.
El cretinisme antiamericà no té límit. Si Washington hagués amenaçat Corea del Nord amb una guerra tothom hagués dit que era la prova definitiva del militarisme ianqui. Si no ho fa i opta per la via diplomàtica, aleshores se l’acusa d’incoherència.
Els més llestos, n’expliquen les raons: l’Iraq té petroli i Corea del Nord, no; mentre que els que no tenen un pèl de tonto ens informen que l’origen de tot va ser un excés d’imaginació literària del redactor del discurs de Bush on va consagrar la famosa frase de l’eix del mal. Òbviament, si li dius a algú que es dolent corres el risc de que s’enfadi.
Tot això és el que ha donat de si la intel.ligència progressista occidental.
Més enllà de tota aquesta mandanga, la situació no es tan difícil d’entendre. Els Estats Units són una gran superpotència, però no són omnipotents. Poden fer dues guerres alhora –contra Al Qaeda i contra l’Iraq- però tres és més complicat.
En el cas de Corea del Nord, no hi ha cap garantia que els Estats Units puguin identificar, i molt menys eliminar, tots els arsenals militars en una acció militar preventiva. Pitjor encara, una intervenció podria provocar una guerra nuclear general a tota la península coreana. De fet, si els serveis secrets xinesos i nordamericans no estan equivocats, Corea del Nord podria disposar ja d’un petit nombre de bombes atòmiques, cosa que no és encara el cas de l’Iraq.
D’altra banda, aquestes reaccions irades de Corea del Nord no són noves. Es tracta d’una estratègia del xantatge. Corea del Nord ha amenaçat diverses vegades els últims dotze anys amb l’apocalipsi per aconseguir diners. No oblidem que van ser els mateixos nordcoreans els que van revelar als Estats Units el mes d'octubre de l'any passat que havien continuat el seu programa nuclear en secret, vulnerant els acords de 1994 i el TNP. Fins ara, els Estats Units havien cedit al xantatge com un mal menor: donar diners i aliments a canvi que els comunistes coreans renunciesin als programes d’armes de destrucció massiva.
El problema és que cada vegada Pyongyang demana més i compleix menys.
És per això que l’administració Bush va decidir canviar l’estratègia del suborn per la pressió econòmica i diplomàtica. Canvi que no va agradar Corea del Nord, que va optar per obrir una forta crisi aprofitant que la Casa Blanca estava gairebé en un punt de no retorn en relació amb l’Iraq.
Els dirigents nordcoreans són comunistes però no tontos. Si esperaven a que acabés el conflicte amb l’Iraq tenien totes les de perdre. Si el plantejaven ara tenien moltes possibilitats de treure’n un bon rèdit polític, econòmic i potser militar.
En aquesta complicada situació, Washington no pot fer gaires coses. O oferir un suborn més gran als coreans perquè estiguin tanquils una temporada o continuar les pressions econòmiques i diplomàtiques, que no són creïbles perquè de moment no poden ser avalades per la probabilitat d’una intervenció militar. Alguns analistes, però, proposen una tercera alternativa: comunicar a Corea del Nord que si no abandona definitivament el seu programa nuclear, els Estats Units impulsaran que Corea del Sud i el Japó es dotin també d’armes nuclears. D’aquesta manera, Corea del Nord sabrà que no podrà obtenir cap avantatge nuclear i que, per tant, li seria més productiu mantenir la regió desnuclearitzada.
Doncs, bé. Encara és l’hora que ningú –moviments antiglobalització, ONGs que lluiten contra la fam al món, ecologistes antinuclears, etc.- hagi convocat cap manifestació de protesta davant les ambaixades de Corea del Nord a tot el món.
S’imaginen que hauria passat si nacions democràtiques com els Estats Units, França, el Regne Unit o Alemanya haguessin anunciat la seva sortida del TNP?
Pel contrari, i com era d’esperar, les manifestacions que s’han produït no han sigut contra Corea del Nord sinó contra els Estats Units. El corresponsal a la Xina de la Vanguàrdia, Rafael Poch, ho deia clarament en un article d’opinió –ara se’n diu anàlisi- : La víctima és Corea del Nord.
Sembla increïble, però és veritat.
El cretinisme antiamericà no té límit. Si Washington hagués amenaçat Corea del Nord amb una guerra tothom hagués dit que era la prova definitiva del militarisme ianqui. Si no ho fa i opta per la via diplomàtica, aleshores se l’acusa d’incoherència.
Els més llestos, n’expliquen les raons: l’Iraq té petroli i Corea del Nord, no; mentre que els que no tenen un pèl de tonto ens informen que l’origen de tot va ser un excés d’imaginació literària del redactor del discurs de Bush on va consagrar la famosa frase de l’eix del mal. Òbviament, si li dius a algú que es dolent corres el risc de que s’enfadi.
Tot això és el que ha donat de si la intel.ligència progressista occidental.
Més enllà de tota aquesta mandanga, la situació no es tan difícil d’entendre. Els Estats Units són una gran superpotència, però no són omnipotents. Poden fer dues guerres alhora –contra Al Qaeda i contra l’Iraq- però tres és més complicat.
En el cas de Corea del Nord, no hi ha cap garantia que els Estats Units puguin identificar, i molt menys eliminar, tots els arsenals militars en una acció militar preventiva. Pitjor encara, una intervenció podria provocar una guerra nuclear general a tota la península coreana. De fet, si els serveis secrets xinesos i nordamericans no estan equivocats, Corea del Nord podria disposar ja d’un petit nombre de bombes atòmiques, cosa que no és encara el cas de l’Iraq.
D’altra banda, aquestes reaccions irades de Corea del Nord no són noves. Es tracta d’una estratègia del xantatge. Corea del Nord ha amenaçat diverses vegades els últims dotze anys amb l’apocalipsi per aconseguir diners. No oblidem que van ser els mateixos nordcoreans els que van revelar als Estats Units el mes d'octubre de l'any passat que havien continuat el seu programa nuclear en secret, vulnerant els acords de 1994 i el TNP. Fins ara, els Estats Units havien cedit al xantatge com un mal menor: donar diners i aliments a canvi que els comunistes coreans renunciesin als programes d’armes de destrucció massiva.
El problema és que cada vegada Pyongyang demana més i compleix menys.
És per això que l’administració Bush va decidir canviar l’estratègia del suborn per la pressió econòmica i diplomàtica. Canvi que no va agradar Corea del Nord, que va optar per obrir una forta crisi aprofitant que la Casa Blanca estava gairebé en un punt de no retorn en relació amb l’Iraq.
Els dirigents nordcoreans són comunistes però no tontos. Si esperaven a que acabés el conflicte amb l’Iraq tenien totes les de perdre. Si el plantejaven ara tenien moltes possibilitats de treure’n un bon rèdit polític, econòmic i potser militar.
En aquesta complicada situació, Washington no pot fer gaires coses. O oferir un suborn més gran als coreans perquè estiguin tanquils una temporada o continuar les pressions econòmiques i diplomàtiques, que no són creïbles perquè de moment no poden ser avalades per la probabilitat d’una intervenció militar. Alguns analistes, però, proposen una tercera alternativa: comunicar a Corea del Nord que si no abandona definitivament el seu programa nuclear, els Estats Units impulsaran que Corea del Sud i el Japó es dotin també d’armes nuclears. D’aquesta manera, Corea del Nord sabrà que no podrà obtenir cap avantatge nuclear i que, per tant, li seria més productiu mantenir la regió desnuclearitzada.
dissabte, 11 de gener del 2003
Lula: primeres patinades
El nou ministre de Ciència i Tecnologia del Brasil, Sergio Amaral, en unes declaracions a la BBC ha dit que el seu país tenia el deure de dominar la tecnologia de les armes nuclears. La patinada d'Amaral ha obligat al portaveu del govern de Lula a fer un desmentiment. Amaral es membre del Partit Socialista Brasiler, un dels tres partits en que es va dividir l'antic Partit Comunista del Brasil.
Ha donat suport Hugo Chávez a Al-Qaeda?
L'oficial superior de la Força Aèria de Veneçuela, el major Juan Díaz Castillo, pilot de l'avió presidencia, ha denunciat fa uns dies les connexions d'Hugo Chávez amb el grup terrorista d'Al Qaida, l'entrenament de milícies veneçolanes a Cuba i l'estreta col.laboració amb la guerrilla terrorista colombiana. Aquestes declaracions les ha fetes a Miami, al diari "El Nuevo Herald", on ha demanat asil polític després de declarar-se en desobediència el passat mes d'octubre. Segons Díaz, Chavez va ordenar a la policia política la seva captura per por a que pogués revelar informació sensible sobre les connexions secretes del govern amb el terrorisme internacional. En concret, Díaz assegura que Chávez va lliurar 900 mil dòlars a l'organització terrorista de Bin Laden.
dilluns, 6 de gener del 2003
Lula: Salvador Allende o Felipe González?
L’elecció del candidat del Partit dels Treballadors del Brasil, Luiz Inácio “Lula“ da Silva, com a president del país ha despertat la il.lusió de l’esquerra però també ha estat ben acollida per una part de la dreta. L’esquerra està eufòrica perquè per primera vegada arriba al poder, de la mateixa manera que ho va estar a Espanya amb la victòria del PSOE el 1982. La dreta, òbviament no està eufòrica ni gaire il.lusionada, però confia que el missatge actual de Lula, més moderat i centrat, més socialdemòcrata de tercera via que marxista revolucionari, pugui aconseguir el consens intern necessari per afrontar els greus problemes del Brasil.
El PT, igual que el PSOE en el seu moment, ha fet una evolució cap posicions reformistes i possibilistes deixant de banda la ideologia antisistema, evolució que li ha permès guanyar les eleccions. Però no tots els militants del Partit dels Treballadors estan d’acord amb aquesta evolució. Es calcula que entre un 15 i un 20% del partit forma part de l’anomenada Articulació d’esquerra, una tendència que manté els principis revolucionaris però que momentàniament ha transigit davant l’expectativa d’una victòria electoral. D’altra banda, tant els sindicats com el Moviment de Pagesos Sense Terra (MST) s’han anat distanciant del PT al llarg dels últims anys a mesura que aquest evolucionava cap a posicions més moderades. Un distanciament que també ha quedat congelat temporalment davant les expectatives, ara confirmades, d’arribar al poder.
Lula ha aconseguit el miracle de mantenir el suport d’aquest ampli i heterogeni bloc de forces polítiques i socials d’esquerra i guanyar alhora el vot de sector socials de centre i moderats. Però, aquesta evolució de Lula i del sector majoritari de la direcció del PT és sincera? Seguirà el camí de Felipe González o caurà en la temptació de convertir-se en el Salvador Allende del Brasil?.
Si hem de creure les paraules de Lula, especialment des de la seva elecció el 27 d’octubre i fins a la presa de possessió l’1 de gener, sembla clar que no té cap intenció de portar el país a cap aventura revolucionària –la situació i el context internacional no és el de l’any 1970- i que ha optat inequívocament pel pragmatisme i per una indefinida tercera via entre la socialdemocràcia clàssica i el liberalisme. És a dir, per una tercera via que consisteix en aplicar moltes de les receptes econòmiques liberals canviades de nom i embolcallades amb molta retòrica social. De fet, les grans línies del seu programa electoral podrien ser assumides, fins i tot, per un liberal pur i dur: lluita contra el proteccionisme i les subvencions agrícoles de la UE i els EUA, lluita contra la corrupció, disciplina fiscal, lluita contra la inflació, pagament del deute, completar la reforma agrària i, especialment, l'expedició de títols de propietat sobre les "favelas", vella idea propugnada per l'economista liberal peruà, Hernando de Soto. Pel contrari, propostes com el compromís de doblar el salari mínim són clarament propagandistes i de cara a la galeria de l’electorat progressista perquè sap perfectament que, ara per ara, és impossible d’aplicar sense aguditzar la inflació i l’atur.
Lula ho ha deixat molt clar en el seu discurs institucional: les coses s’intentaran aconseguir sense imposicions, “a través del diàleg i la negociació", "sense precipitació, amb paciència i perseverància" perquè "no podem recollir abans de plantar". El nou ministre d’Hisenda, l’extrotskista Antonio Palocci, encara ha sigut més explícit: es mantindrà la política econòmica del govern Cardoso –responsabilitat fiscal, control de la inflació i canvi flotant- perquè “el govern que va acabar ahir té mèrits que no ens fa vergonya reconèixer”. El mateix Lula, en una reunió amb la plana major dels sindicats el dia abans de la seva investidura, els va advertir que han de fer “menys escarafalls i ser més competents” i que han “d’aprendre a negociar amb tots els sectors”. Lula va aclarir que no s’instaurarà cap “pàtria sindical” i els va demanar que es comportin amb “responsabilitat” i no posin obstacles al govern. Fins i tot, els va arribar a dir que farien bé d’aprendre de l’empresari i vicepresident del govern, el milionari i exsenador del Partit Liberal, José Alencar, “que superaria a molts sindicalistes que es creuen d’esquerres”.
Despejada provisionalment la incògnita ideològica, és a dir, saber que no s’anirà pel mal camí, la pregunta és: no serà massa llarg i difícil el bon camí? Podrà resistir-lo Lula i el seu equip?
Treure de la misèria 52 milions de pobres, completar una reforma agrària moderna i eficient i, sobre tot, alleugerir la llosa del deute intern no són problemes ni fàcils ni ràpids de resoldre.
Tot i que el context internacional no l’ajuda gaire -desacceleració econòmica mundial, falta de confiança dels inversors en els països emergents després d’haver-se picat els dits a Rússia, caiguda del preu de les matèries primeres- les previsions econòmiques del Brasil pel 2003 són millors que en anys anteriors, si no es fa cap atzagaiada. La lluita contra la inflació permetrà, segons els analistes, la rebaixa dels tipus d’interès, cosa que accelerarà el consum privat i les inversions. Les exportacions també augmentaran gràcies a un tipus de canvi competitiu, seguint la tònica de l’any 2002 en que van assolir els 60.140 milions de dòlars, la xifra més alta de la història.
Però el problema més greu que haurà d’afrontar el nou president serà el del deute. Un deute públic interior que arriba als 244.692 milions de dòlars, el 60% del PIB, i que pràcticament iguala tot el deute extern, xifrat en 260.000 milions de dòlars. Aquest deute intern seria perfectament assumible per una economia desenvolupada com l'europea però no ho és per el Brasil perquè, segons l'economista Xavier Sala-i-Martin, l’estat ingressa poc a causa d’un sistema ineficient de recaptació, a l'enorme i moltes vegades impune evasió fiscal i a la fins ara feble generació de divises per l'exportació.
Com sigui que el deute intern està fonamentalment a mans de creditors brasilers, Lula no pot optar, encara que ho volgués, per suspendre el seu pagament. Si decidís “autocondonar-se” el deute intern l’únic que aconseguiria es provocar la insolvència del sistema financer nacional, el tancament dels bancs i l'aturada de la inversió. És a dir, provocaria una recessió sense precedents similar a la de l'Argentina.
Es per això que en el seu programa electoral no parla de “condonacions” del deute, de “default” o de suspensió de pagaments, sinó de millorar la recaptació a través d’una reforma del sistema fiscal. Una reforma que, tot i permetre abaixar els impostos sobre la producció i les rendes del treball, aconsegueixi augmentar els ingressos encara que sigui per la fórmula de que paguin menys però que pagui tothom.
L’altra gran repte serà culminar la reforma agrària. Des del seu inici, en els anys 80, 22 milions d’hectàrees de terres –una extensió similar a les d’Austria, Holanda, Bèlgica i Portugal- han estat repartides entre 618.000 famílies, especialment durant el mandat de l’anterior president, Fernando Henrique Cardoso. Però els resultats obtinguts no han estat prou satisfactoris. Només el 30% dels assentats han millorat les seves condicions de vida després d’haver rebut una parcel.la, el 40% obtenen de l’explotació el just per subsistir i l’altra 30% ha acabat per abandonar-la. Una de les causes d’aquest fracàs és la mala qualitat d’algunes de les terres repartides, però també als condicionaments imposats en molts llocs pel Moviment dels Sense Terra. La reforma agrària que voldrien els dirigents d’aquest Moviment és la col.lectivització del camp en un sistema socialista, però mentre això no arriba defensen un precari sistema de propietat familiar, basat en l’explotació personal de petites parcel.les, i un rebuig frontal a la possibilitat que aquests petits propietaris comprin o venguin la terra per obtenir unitats de producció més extenses i eficients. El manteniment forcós de petites parcel.les, insuficients per satisfer plenament les necessitats d’una família, provoca que els fills dels assentats esdevinguin de nou uns “sense terra” i passin a reforçar el Moviment. Pel contrari, l’obtenció de parcel.les més àmplies permet una millora real de les condicions de vida de les famílies i els seus fills, que ja no dependran més del Moviment i que consolidaran un sistema de producció basat en el mercat.
Per molts dirigents del Moviment dels Sense Terra l’objectiu és el Koljós, mentre que pel programa electoral de Lula, l’objectiu és “ampliar la producció d’aliments a través d’una política agrícola adreçada al binomi agricultura familiar-agricultura organitzada amb bases empresarials”.
El programa i el mètode de govern anunciat per Lula pot donar bons resultats a mig termini, però no seran els resultats que la ideologia de l’esquerra tradicional espera. I, tard o d’hora, es produirà la ruptura. Si aquesta ruptura té lloc en un moment en que el país ja estigui en el camí de la modernització, encarrilades les reformes estructurals i enganxat en el tren del comerç i l’economia mundial, no passarà res. Si la ruptura es precipita i té lloc abans que es puguin recollir els fruits del que s’ha plantat i la demagògia s’imposa, el Brasil podria seguir el camí de l’Argentina o Veneçuela. No oblidem que el problema de Lula no és tant el seu pòsit ideològic com la seva falta d'experiència i les exagerades expectatives que ha provocat. Lula és un exidirgent sindical que no va acabar l'ensenyament primari i que si bé ha dirigit el partit d'esquerres més gran de l'Amèrica Llatina no ha tingut mai cap responsabilitat de govern, públic o privat. Esperem, i desitgem, que Lula senti el precedent històric de crear i consolidar una esquerra responsable, similar a l'europea, que s'allunyi definitivament del messianisme revolucionari que tant mal ha fet a l'Amèrica Llatina.
El PT, igual que el PSOE en el seu moment, ha fet una evolució cap posicions reformistes i possibilistes deixant de banda la ideologia antisistema, evolució que li ha permès guanyar les eleccions. Però no tots els militants del Partit dels Treballadors estan d’acord amb aquesta evolució. Es calcula que entre un 15 i un 20% del partit forma part de l’anomenada Articulació d’esquerra, una tendència que manté els principis revolucionaris però que momentàniament ha transigit davant l’expectativa d’una victòria electoral. D’altra banda, tant els sindicats com el Moviment de Pagesos Sense Terra (MST) s’han anat distanciant del PT al llarg dels últims anys a mesura que aquest evolucionava cap a posicions més moderades. Un distanciament que també ha quedat congelat temporalment davant les expectatives, ara confirmades, d’arribar al poder.
Lula ha aconseguit el miracle de mantenir el suport d’aquest ampli i heterogeni bloc de forces polítiques i socials d’esquerra i guanyar alhora el vot de sector socials de centre i moderats. Però, aquesta evolució de Lula i del sector majoritari de la direcció del PT és sincera? Seguirà el camí de Felipe González o caurà en la temptació de convertir-se en el Salvador Allende del Brasil?.
Si hem de creure les paraules de Lula, especialment des de la seva elecció el 27 d’octubre i fins a la presa de possessió l’1 de gener, sembla clar que no té cap intenció de portar el país a cap aventura revolucionària –la situació i el context internacional no és el de l’any 1970- i que ha optat inequívocament pel pragmatisme i per una indefinida tercera via entre la socialdemocràcia clàssica i el liberalisme. És a dir, per una tercera via que consisteix en aplicar moltes de les receptes econòmiques liberals canviades de nom i embolcallades amb molta retòrica social. De fet, les grans línies del seu programa electoral podrien ser assumides, fins i tot, per un liberal pur i dur: lluita contra el proteccionisme i les subvencions agrícoles de la UE i els EUA, lluita contra la corrupció, disciplina fiscal, lluita contra la inflació, pagament del deute, completar la reforma agrària i, especialment, l'expedició de títols de propietat sobre les "favelas", vella idea propugnada per l'economista liberal peruà, Hernando de Soto. Pel contrari, propostes com el compromís de doblar el salari mínim són clarament propagandistes i de cara a la galeria de l’electorat progressista perquè sap perfectament que, ara per ara, és impossible d’aplicar sense aguditzar la inflació i l’atur.
Lula ho ha deixat molt clar en el seu discurs institucional: les coses s’intentaran aconseguir sense imposicions, “a través del diàleg i la negociació", "sense precipitació, amb paciència i perseverància" perquè "no podem recollir abans de plantar". El nou ministre d’Hisenda, l’extrotskista Antonio Palocci, encara ha sigut més explícit: es mantindrà la política econòmica del govern Cardoso –responsabilitat fiscal, control de la inflació i canvi flotant- perquè “el govern que va acabar ahir té mèrits que no ens fa vergonya reconèixer”. El mateix Lula, en una reunió amb la plana major dels sindicats el dia abans de la seva investidura, els va advertir que han de fer “menys escarafalls i ser més competents” i que han “d’aprendre a negociar amb tots els sectors”. Lula va aclarir que no s’instaurarà cap “pàtria sindical” i els va demanar que es comportin amb “responsabilitat” i no posin obstacles al govern. Fins i tot, els va arribar a dir que farien bé d’aprendre de l’empresari i vicepresident del govern, el milionari i exsenador del Partit Liberal, José Alencar, “que superaria a molts sindicalistes que es creuen d’esquerres”.
Despejada provisionalment la incògnita ideològica, és a dir, saber que no s’anirà pel mal camí, la pregunta és: no serà massa llarg i difícil el bon camí? Podrà resistir-lo Lula i el seu equip?
Treure de la misèria 52 milions de pobres, completar una reforma agrària moderna i eficient i, sobre tot, alleugerir la llosa del deute intern no són problemes ni fàcils ni ràpids de resoldre.
Tot i que el context internacional no l’ajuda gaire -desacceleració econòmica mundial, falta de confiança dels inversors en els països emergents després d’haver-se picat els dits a Rússia, caiguda del preu de les matèries primeres- les previsions econòmiques del Brasil pel 2003 són millors que en anys anteriors, si no es fa cap atzagaiada. La lluita contra la inflació permetrà, segons els analistes, la rebaixa dels tipus d’interès, cosa que accelerarà el consum privat i les inversions. Les exportacions també augmentaran gràcies a un tipus de canvi competitiu, seguint la tònica de l’any 2002 en que van assolir els 60.140 milions de dòlars, la xifra més alta de la història.
Però el problema més greu que haurà d’afrontar el nou president serà el del deute. Un deute públic interior que arriba als 244.692 milions de dòlars, el 60% del PIB, i que pràcticament iguala tot el deute extern, xifrat en 260.000 milions de dòlars. Aquest deute intern seria perfectament assumible per una economia desenvolupada com l'europea però no ho és per el Brasil perquè, segons l'economista Xavier Sala-i-Martin, l’estat ingressa poc a causa d’un sistema ineficient de recaptació, a l'enorme i moltes vegades impune evasió fiscal i a la fins ara feble generació de divises per l'exportació.
Com sigui que el deute intern està fonamentalment a mans de creditors brasilers, Lula no pot optar, encara que ho volgués, per suspendre el seu pagament. Si decidís “autocondonar-se” el deute intern l’únic que aconseguiria es provocar la insolvència del sistema financer nacional, el tancament dels bancs i l'aturada de la inversió. És a dir, provocaria una recessió sense precedents similar a la de l'Argentina.
Es per això que en el seu programa electoral no parla de “condonacions” del deute, de “default” o de suspensió de pagaments, sinó de millorar la recaptació a través d’una reforma del sistema fiscal. Una reforma que, tot i permetre abaixar els impostos sobre la producció i les rendes del treball, aconsegueixi augmentar els ingressos encara que sigui per la fórmula de que paguin menys però que pagui tothom.
L’altra gran repte serà culminar la reforma agrària. Des del seu inici, en els anys 80, 22 milions d’hectàrees de terres –una extensió similar a les d’Austria, Holanda, Bèlgica i Portugal- han estat repartides entre 618.000 famílies, especialment durant el mandat de l’anterior president, Fernando Henrique Cardoso. Però els resultats obtinguts no han estat prou satisfactoris. Només el 30% dels assentats han millorat les seves condicions de vida després d’haver rebut una parcel.la, el 40% obtenen de l’explotació el just per subsistir i l’altra 30% ha acabat per abandonar-la. Una de les causes d’aquest fracàs és la mala qualitat d’algunes de les terres repartides, però també als condicionaments imposats en molts llocs pel Moviment dels Sense Terra. La reforma agrària que voldrien els dirigents d’aquest Moviment és la col.lectivització del camp en un sistema socialista, però mentre això no arriba defensen un precari sistema de propietat familiar, basat en l’explotació personal de petites parcel.les, i un rebuig frontal a la possibilitat que aquests petits propietaris comprin o venguin la terra per obtenir unitats de producció més extenses i eficients. El manteniment forcós de petites parcel.les, insuficients per satisfer plenament les necessitats d’una família, provoca que els fills dels assentats esdevinguin de nou uns “sense terra” i passin a reforçar el Moviment. Pel contrari, l’obtenció de parcel.les més àmplies permet una millora real de les condicions de vida de les famílies i els seus fills, que ja no dependran més del Moviment i que consolidaran un sistema de producció basat en el mercat.
Per molts dirigents del Moviment dels Sense Terra l’objectiu és el Koljós, mentre que pel programa electoral de Lula, l’objectiu és “ampliar la producció d’aliments a través d’una política agrícola adreçada al binomi agricultura familiar-agricultura organitzada amb bases empresarials”.
El programa i el mètode de govern anunciat per Lula pot donar bons resultats a mig termini, però no seran els resultats que la ideologia de l’esquerra tradicional espera. I, tard o d’hora, es produirà la ruptura. Si aquesta ruptura té lloc en un moment en que el país ja estigui en el camí de la modernització, encarrilades les reformes estructurals i enganxat en el tren del comerç i l’economia mundial, no passarà res. Si la ruptura es precipita i té lloc abans que es puguin recollir els fruits del que s’ha plantat i la demagògia s’imposa, el Brasil podria seguir el camí de l’Argentina o Veneçuela. No oblidem que el problema de Lula no és tant el seu pòsit ideològic com la seva falta d'experiència i les exagerades expectatives que ha provocat. Lula és un exidirgent sindical que no va acabar l'ensenyament primari i que si bé ha dirigit el partit d'esquerres més gran de l'Amèrica Llatina no ha tingut mai cap responsabilitat de govern, públic o privat. Esperem, i desitgem, que Lula senti el precedent històric de crear i consolidar una esquerra responsable, similar a l'europea, que s'allunyi definitivament del messianisme revolucionari que tant mal ha fet a l'Amèrica Llatina.
dimarts, 24 de desembre del 2002
Homenatge a Joan Peiró
L’anarco-sindicalista Joan Peiró va ser una dels poques veus en el bàndol republicà que va denunciar la brutalitat de la repressió “incontrolada” contra les dretes, en els mesos que van d’abril a octubre de 1936. Aquesta actitud, que queda perfectament reflectida en els articles recopilats en el llibre “Perill a la reraguarda”, mereix sense cap mena de dubte tot el reconeixement. I suposo que és amb l'objectiu d'aquest reconeixement que un grup de mataronins promouen un homenatge a aquest líder de la CNT.
No deixa de ser curiós, però, que aquest homenatge no s’hagi fet abans. De la mateixa manera que no deixa de sorprendre que ara, 25 anys després de la restauració de la democràcia al nostre país, comenci la recerca de fosses comunes amb les víctimes del bàndol republicà.
Restaurar la memòria de les víctimes, de totes les víctimes, és una obligació moral. Els franquistes ho van fer amb les del seu bàndol. Es també de justícia que es faci el mateix amb les víctimes del bàndol republicà.
Però no puc evitar la perplexitat pel fet que s’hagi trigat tant a fer-ho. Tret dels primers anys de la transició en que calia anar amb peus de plom, no trobo cap impediment moral, polític o jurídic per no haver-ho fet abans. És més, l’arribada del PSOE al poder l’any 1982 donava totes les garanties perquè una recerca de les víctimes republicanes de la guerra civil es pogués fer sense problemes.
Això em porta a creure que aquestes iniciatives apareixen ara per l’única raó que governa el Partit Popular. L’obertura de tombes amb els cadàvers de les víctimes de la repressió franquista sembla fer-se amb la perversa intenció política de fer mal al PP, presentat grollerament per l’esquerra com l’hereu polític de la dictadura.
Si aquesta és la finalitat del desenterrament de cadàvers o dels homenatges a figures del bàndol republicà, més valdria deixar-ho córrer. En primer lloc, pel que representa d’instrumentalització de les víctimes i, en segon lloc, perquè no té cap sentit revifar l’esperit de la guerra civil seixanta anys després d’acabada i de 25 anys de democràcia.
Però tot aquest enrenou podria ser positiu si servís per encarar d’una manera serena i equànime les causes i les responsabilitats pel fracàs de la segona república i l’esclat de la guerra civil. Lamentablement, aquest tema encara continua sent tabú. Tot i que la historiografia és ja molt completa i detallada, les interpretacions encara estan molt fossilitzades en funció del bàndol al que molts ciutadans i historiadors encara s’adscriuen.
En el cas de Mataró, l’homenatge a Joan Peiró hauria de servir per descobrir i analitzar les contradiccions del personatge, que al cap i a la fi van ser les de tota una època. Les contradiccions derivades de la defensa fins a l’últim moment d’una ideologia determinada i la repugnància a acceptar les seves conseqüències.
Aquesta contradicció ha estat eludida sovint amb el suposat argument dels “errors” revolucionaris. La culpa no és tant de les idees com de la seva aplicació equivocada. Una explicació que no té cap mena de consistència però en la que moltes persones continuen encara ancorades.
Si rellegim amb un cert distanciament “Perill a la reraguarda” observarem perfectament aquesta contradicció.
En el seu primer article “La pistola amb la Creu”, datat del 18 d’abril de 1936, tres mesos abans de la sublevació militar contra el govern de la República i dos mesos després de la victòria del Front Popular, Peiró fa una defensa apassionada de la violència revolucionària. Considera que els mals de la República tenen el seu origen en que es va instaurar d’una manera pacífica. “Es volgué donar al món –escriu- l’exemplaritat d’un poble que canviava el seu règim polític sense una commoció violenta i sagnant, sense esclafar la testa de la plutocràcia i dels reaccionaris de tot pelatge, i els fets no trigaren gaire a demostrar al món que els republicans i els socialistes eren víctimes de llur pròpia niciesa”. I assegura que no hi ha hagut al món “cap poble que hagi canviat el seu règim polític sense un xoc violent entre les dues forces antagòniques, les quals, en tota ocasió, han aportat a la lluita l’inevitable contribució de sang, d’una sang a l’escalf de la qual es forgen els herois vençuts i els símbols dels règims triomfants. I Espanya no podia ni pot ésser una excepció”.
Aquesta doctrina no era insòlita, sinó que era intrínseca a les teories marxista-leninistes i anarquistes. Unes doctrines que es van difondre d’una manera massiva a partir de la revolució d’Astúries del 1934 i especialment després de la victòria electoral del Front Popular el 16 de febrer de 1936. Tant és així que, entre meitats de febrer i meitats de juny, la violència revolucionària contra els enemics de classe i els feixistes, reals o suposats, comptabilitza 269 morts i 1.287 ferits, l'incendi d'unes 150 esglésies més i un centenar d’assalts a locals de partits de dreta. Tot i que aquestes xifres, denunciades per Gil Robles a Les Corts el 16 juny, són difícils de contrastar, no estarien gaire lluny de la realitat ja que en les seves memòries, l’aleshores president de la república, Manuel Azaña, considera que només en el primer mes del seu mandat hi ha van haver uns 200 morts.
En un segon article titulat “L’hora dels fets” i publicat el 18 de juliol, Peiró, sota el sotrac emocional de la sublevació militar, escriu: “La pitjor niciesa seria esperar-ho tot de l’acció governamental i dels imperatius de la Llei. Les masses ciutadanes (...) no han de caure en la puerilitat d’esperar el que faran a Madrid i a Barcelona. Han de veure el que poden fer per si mateixes, i contra els qui hauran d’actuar immediatament, sense necessitats de rebre ordres de ningú”. I Peiró identifica ràpidament qui són aquells contra els que s’ha "d’actuar immediatament": “A Mataró, ciutadans, també tenim els nostres feixistes (...) Cada església i cada convent, cada centre de dreta i cada círcol clerical, és un antre de conspiració contra els vents de renovació i d’alliberament”. Les reunions que es fan "gairebé cada dia" a les esglésies són “reunions polítiques, són unes juntes de conspiradors que minen els fonaments del règim (...) En elles hi regne un esperit absolutament oposat a l’esperit que guiava els primitius cristians que es reunien a les catacumbes romanes”. I conclou: “Ara no és hora de teoritzacions doctrinals, ni ho és de paraules més o menys equànimes i tolerants. Es el moment d’actuar amb fets, de repartir llenya a tort i a dret, de pegar fort on faci bony. (...) Les masses populars de Mataró deuen decidir-se a actuar de ferm, implacablement, i des d’ara sentir la santa intolerància de no permetre als reaccionaris i llurs gossada, les activitats a que fins ara han estat lliurats lliurement i impunement”.
Però a finals d’agost del 36, Peiró percep que els “abusos”de la violència “incontrolada” minen la credibilitat de la revolució a la reraguarda i comença a denunciar-la obertament en diversos dels seus articles. En l’escrit “Un curs d’actuació revolucionària”, publicat a “Llibertat” el 27 d’agost, Peiró fa un primer retret als revolucionaris mataronins perquè els era “més agradable cremar esglésies i convents” que evitar la fugida dels “peixos grossos, els qui mereixen éssers penjats dels fanals de la Riera”. Sembla clar, per les seves pròpies paraules, que el que volia Peiró no era tant aturar la violència sinó reconduir-la i fer-la més assimilable pel conjunt de la població. Peiró endega en aquest i altres articles un seguit de disquisicions per delimitar el que, segons ell, és una acció revolucionària del que és simple delinqüència. Tota acció per revenja o profit personal no és revolucionària, però “matar el mateix Déu, si existís, a l’escalf de la revolta, quan el poble enardit per la justa ira es desborda, és una mesura natural i molt humana”.
En tots els articles, fins i tots en els que denúncia de la manera més enèrgica els crims dels “incontrolats”, Peirò manté aquesta ambivalència entre l’abstracció de la violència revolucionària, considerada positiva i inevitable, i el rebuig a una gran part de la violència concreta aplicada en el bàndol revolucionari. Un rebuig que Peiró justifica sempre no tant per un sentiment de compassió per les víctimes com per la necessitat de no malmetre la imatge de la Revolució.
És per això que el més interessant del llibre de Peiró no és tant la denúncia de les atrocitats sinó els motius perquè ho fa. Si realment, com diuen molts historiadors, la violència republicana hagués estat una cosa aïllada, esporàdica i limitada a uns quants escamots incontrolats, Peiró no hauria tingut necessitat d’insistir tant en aquesta qüestió. El motiu pel qual Peiró se la juga en la seva bel.ligerància contra els “incontrolats” és perquè se’n adona que la violència és tan arbitrària, intensa i extensa, que espanta no ja als “feixistes” sinó a molts dels partidaris de la República.
Peiró arriba a ser molt contundent en la denúncia de la violència "incontrolada" però també molt discret en la seva quantificació. Només en algun paràgraf esmenta que el nombre de víctimes poden ser “centenars”. En realitat, Peiró no explica tot el que sap. Amaga moltes coses per evitar el descrèdit de la revolució i de la república i perquè se sent sol. En la introducció que escriu l’octubre de 1936 al llibre “Perill a la reraguarda” ho diu clarament: “No he dit tot el que jo puc dir, tot el que calia dir, tot el que jo hauria dit; i no ho he dit, com tenia el propòsit de fer-ho, precisament perquè entenc que la reproducció dels meus articles no és la col.laboració que jo cercava i esperava aconseguir dels qui, escrivint per a la premsa, tenen al menys, el mateix deure que jo. És a dir, vaig voler iniciar una campanya en contra el que, encara ara, deshonra la Revolució, i estava disposat a dir a crits el que jo sé i entenc que havia de dir-se, per poc que els qui saben més coses que jo les diguessin públicament. Ara, que ningú no cregui que he callat per por. He callat del fàstic que m’ha fet el silenci dels altres”.
No deixa de ser curiós, però, que aquest homenatge no s’hagi fet abans. De la mateixa manera que no deixa de sorprendre que ara, 25 anys després de la restauració de la democràcia al nostre país, comenci la recerca de fosses comunes amb les víctimes del bàndol republicà.
Restaurar la memòria de les víctimes, de totes les víctimes, és una obligació moral. Els franquistes ho van fer amb les del seu bàndol. Es també de justícia que es faci el mateix amb les víctimes del bàndol republicà.
Però no puc evitar la perplexitat pel fet que s’hagi trigat tant a fer-ho. Tret dels primers anys de la transició en que calia anar amb peus de plom, no trobo cap impediment moral, polític o jurídic per no haver-ho fet abans. És més, l’arribada del PSOE al poder l’any 1982 donava totes les garanties perquè una recerca de les víctimes republicanes de la guerra civil es pogués fer sense problemes.
Això em porta a creure que aquestes iniciatives apareixen ara per l’única raó que governa el Partit Popular. L’obertura de tombes amb els cadàvers de les víctimes de la repressió franquista sembla fer-se amb la perversa intenció política de fer mal al PP, presentat grollerament per l’esquerra com l’hereu polític de la dictadura.
Si aquesta és la finalitat del desenterrament de cadàvers o dels homenatges a figures del bàndol republicà, més valdria deixar-ho córrer. En primer lloc, pel que representa d’instrumentalització de les víctimes i, en segon lloc, perquè no té cap sentit revifar l’esperit de la guerra civil seixanta anys després d’acabada i de 25 anys de democràcia.
Però tot aquest enrenou podria ser positiu si servís per encarar d’una manera serena i equànime les causes i les responsabilitats pel fracàs de la segona república i l’esclat de la guerra civil. Lamentablement, aquest tema encara continua sent tabú. Tot i que la historiografia és ja molt completa i detallada, les interpretacions encara estan molt fossilitzades en funció del bàndol al que molts ciutadans i historiadors encara s’adscriuen.
En el cas de Mataró, l’homenatge a Joan Peiró hauria de servir per descobrir i analitzar les contradiccions del personatge, que al cap i a la fi van ser les de tota una època. Les contradiccions derivades de la defensa fins a l’últim moment d’una ideologia determinada i la repugnància a acceptar les seves conseqüències.
Aquesta contradicció ha estat eludida sovint amb el suposat argument dels “errors” revolucionaris. La culpa no és tant de les idees com de la seva aplicació equivocada. Una explicació que no té cap mena de consistència però en la que moltes persones continuen encara ancorades.
Si rellegim amb un cert distanciament “Perill a la reraguarda” observarem perfectament aquesta contradicció.
En el seu primer article “La pistola amb la Creu”, datat del 18 d’abril de 1936, tres mesos abans de la sublevació militar contra el govern de la República i dos mesos després de la victòria del Front Popular, Peiró fa una defensa apassionada de la violència revolucionària. Considera que els mals de la República tenen el seu origen en que es va instaurar d’una manera pacífica. “Es volgué donar al món –escriu- l’exemplaritat d’un poble que canviava el seu règim polític sense una commoció violenta i sagnant, sense esclafar la testa de la plutocràcia i dels reaccionaris de tot pelatge, i els fets no trigaren gaire a demostrar al món que els republicans i els socialistes eren víctimes de llur pròpia niciesa”. I assegura que no hi ha hagut al món “cap poble que hagi canviat el seu règim polític sense un xoc violent entre les dues forces antagòniques, les quals, en tota ocasió, han aportat a la lluita l’inevitable contribució de sang, d’una sang a l’escalf de la qual es forgen els herois vençuts i els símbols dels règims triomfants. I Espanya no podia ni pot ésser una excepció”.
Aquesta doctrina no era insòlita, sinó que era intrínseca a les teories marxista-leninistes i anarquistes. Unes doctrines que es van difondre d’una manera massiva a partir de la revolució d’Astúries del 1934 i especialment després de la victòria electoral del Front Popular el 16 de febrer de 1936. Tant és així que, entre meitats de febrer i meitats de juny, la violència revolucionària contra els enemics de classe i els feixistes, reals o suposats, comptabilitza 269 morts i 1.287 ferits, l'incendi d'unes 150 esglésies més i un centenar d’assalts a locals de partits de dreta. Tot i que aquestes xifres, denunciades per Gil Robles a Les Corts el 16 juny, són difícils de contrastar, no estarien gaire lluny de la realitat ja que en les seves memòries, l’aleshores president de la república, Manuel Azaña, considera que només en el primer mes del seu mandat hi ha van haver uns 200 morts.
En un segon article titulat “L’hora dels fets” i publicat el 18 de juliol, Peiró, sota el sotrac emocional de la sublevació militar, escriu: “La pitjor niciesa seria esperar-ho tot de l’acció governamental i dels imperatius de la Llei. Les masses ciutadanes (...) no han de caure en la puerilitat d’esperar el que faran a Madrid i a Barcelona. Han de veure el que poden fer per si mateixes, i contra els qui hauran d’actuar immediatament, sense necessitats de rebre ordres de ningú”. I Peiró identifica ràpidament qui són aquells contra els que s’ha "d’actuar immediatament": “A Mataró, ciutadans, també tenim els nostres feixistes (...) Cada església i cada convent, cada centre de dreta i cada círcol clerical, és un antre de conspiració contra els vents de renovació i d’alliberament”. Les reunions que es fan "gairebé cada dia" a les esglésies són “reunions polítiques, són unes juntes de conspiradors que minen els fonaments del règim (...) En elles hi regne un esperit absolutament oposat a l’esperit que guiava els primitius cristians que es reunien a les catacumbes romanes”. I conclou: “Ara no és hora de teoritzacions doctrinals, ni ho és de paraules més o menys equànimes i tolerants. Es el moment d’actuar amb fets, de repartir llenya a tort i a dret, de pegar fort on faci bony. (...) Les masses populars de Mataró deuen decidir-se a actuar de ferm, implacablement, i des d’ara sentir la santa intolerància de no permetre als reaccionaris i llurs gossada, les activitats a que fins ara han estat lliurats lliurement i impunement”.
Però a finals d’agost del 36, Peiró percep que els “abusos”de la violència “incontrolada” minen la credibilitat de la revolució a la reraguarda i comença a denunciar-la obertament en diversos dels seus articles. En l’escrit “Un curs d’actuació revolucionària”, publicat a “Llibertat” el 27 d’agost, Peiró fa un primer retret als revolucionaris mataronins perquè els era “més agradable cremar esglésies i convents” que evitar la fugida dels “peixos grossos, els qui mereixen éssers penjats dels fanals de la Riera”. Sembla clar, per les seves pròpies paraules, que el que volia Peiró no era tant aturar la violència sinó reconduir-la i fer-la més assimilable pel conjunt de la població. Peiró endega en aquest i altres articles un seguit de disquisicions per delimitar el que, segons ell, és una acció revolucionària del que és simple delinqüència. Tota acció per revenja o profit personal no és revolucionària, però “matar el mateix Déu, si existís, a l’escalf de la revolta, quan el poble enardit per la justa ira es desborda, és una mesura natural i molt humana”.
En tots els articles, fins i tots en els que denúncia de la manera més enèrgica els crims dels “incontrolats”, Peirò manté aquesta ambivalència entre l’abstracció de la violència revolucionària, considerada positiva i inevitable, i el rebuig a una gran part de la violència concreta aplicada en el bàndol revolucionari. Un rebuig que Peiró justifica sempre no tant per un sentiment de compassió per les víctimes com per la necessitat de no malmetre la imatge de la Revolució.
És per això que el més interessant del llibre de Peiró no és tant la denúncia de les atrocitats sinó els motius perquè ho fa. Si realment, com diuen molts historiadors, la violència republicana hagués estat una cosa aïllada, esporàdica i limitada a uns quants escamots incontrolats, Peiró no hauria tingut necessitat d’insistir tant en aquesta qüestió. El motiu pel qual Peiró se la juga en la seva bel.ligerància contra els “incontrolats” és perquè se’n adona que la violència és tan arbitrària, intensa i extensa, que espanta no ja als “feixistes” sinó a molts dels partidaris de la República.
Peiró arriba a ser molt contundent en la denúncia de la violència "incontrolada" però també molt discret en la seva quantificació. Només en algun paràgraf esmenta que el nombre de víctimes poden ser “centenars”. En realitat, Peiró no explica tot el que sap. Amaga moltes coses per evitar el descrèdit de la revolució i de la república i perquè se sent sol. En la introducció que escriu l’octubre de 1936 al llibre “Perill a la reraguarda” ho diu clarament: “No he dit tot el que jo puc dir, tot el que calia dir, tot el que jo hauria dit; i no ho he dit, com tenia el propòsit de fer-ho, precisament perquè entenc que la reproducció dels meus articles no és la col.laboració que jo cercava i esperava aconseguir dels qui, escrivint per a la premsa, tenen al menys, el mateix deure que jo. És a dir, vaig voler iniciar una campanya en contra el que, encara ara, deshonra la Revolució, i estava disposat a dir a crits el que jo sé i entenc que havia de dir-se, per poc que els qui saben més coses que jo les diguessin públicament. Ara, que ningú no cregui que he callat per por. He callat del fàstic que m’ha fet el silenci dels altres”.
dissabte, 21 de desembre del 2002
Contra els anglo-americans i en defensa de Saddam Hussein: Feixistes de tots els països, uniu-vos!
No podia ser d’una altra manera. Tots els feixistes s’uneixen contra Washington i Londres en defensa de Saddam Hussein. Els supervivents del naufragi comunista, els papanates de l’antiglobalització i l’extrema dreta feixista i nacionalista, tornen a coincidir en allò que tenen en comú i que els fa indestriables: l’odi a la llibertat, al lliure comerç i a la democràcia representativa.
A començament del segle XX, aquesta aliança tàcita dels lliberticides contra les democràcies liberals va comportar la destrucció d’Europa, en una de les pàgines més brutals de la història de la humanitat. Una pàgina que va d’Auschwitz al Gulag i viceversa.
Ara, la història sembla repetir-se. Però, com deia Marx, quan la història es repeteix sol fer-ho com a caricatura. I una bona caricatura l’hem trobada en la crida que ha fet a Beirut el molt francès Jean Marie Le Pen, president del Front Nacional, i la seva muller Jany, presidenta de “SOS nens de l’Iraq”.
Segons Monsieur Le Pen, “l’espectacle de 350 milions d’anglo-americans atacant un petit país té alguna cosa d’insuportable”. I afegeix: “les raons invocades no enganyen a ningú: democràcia, dret del poble iraquià a governar-se per ell mateix. Els Estats Units no tenen les mateixes exigències respecte la major part dels seus aliats”.
Pel president del Front Nacional, la resolució 1441 és “un veritable parany” i l’embargament contra l’Iraq “un dels actes més abjectes”, que ha comportat “milions de víctimes, entre elles un milió d’infants”.
I tot pel petroli. “Sabem des de fa molt temps que els Estats Units i el Regne Unit consideren que el petroli els pertany en propietat” i com que “els Estats Units no disposaran ja de reserves de petroli en el decenni vinent”, necessiten anar a robar-lo a l’Iraq. Una actuació que, segons Le Pen, “hem conegut en altres èpoques quan els dictadors reivindicaven una part d’espai vital”.
Com es pot observar, no hi ha la més mínima diferència entre els “arguments” d’aquest populista d’extrema dreta i els que habitualment fa servir l’esquerra plural i antiglobalitzadora , és a dir, aquest pintoresc moviment de turisme polític confegit a base de retalls ideològics reciclats de l’abocador de la història.
Contra els Estats Units i el capitalisme global: feixistes de tot el món, uniu-vos!.
A començament del segle XX, aquesta aliança tàcita dels lliberticides contra les democràcies liberals va comportar la destrucció d’Europa, en una de les pàgines més brutals de la història de la humanitat. Una pàgina que va d’Auschwitz al Gulag i viceversa.
Ara, la història sembla repetir-se. Però, com deia Marx, quan la història es repeteix sol fer-ho com a caricatura. I una bona caricatura l’hem trobada en la crida que ha fet a Beirut el molt francès Jean Marie Le Pen, president del Front Nacional, i la seva muller Jany, presidenta de “SOS nens de l’Iraq”.
Segons Monsieur Le Pen, “l’espectacle de 350 milions d’anglo-americans atacant un petit país té alguna cosa d’insuportable”. I afegeix: “les raons invocades no enganyen a ningú: democràcia, dret del poble iraquià a governar-se per ell mateix. Els Estats Units no tenen les mateixes exigències respecte la major part dels seus aliats”.
Pel president del Front Nacional, la resolució 1441 és “un veritable parany” i l’embargament contra l’Iraq “un dels actes més abjectes”, que ha comportat “milions de víctimes, entre elles un milió d’infants”.
I tot pel petroli. “Sabem des de fa molt temps que els Estats Units i el Regne Unit consideren que el petroli els pertany en propietat” i com que “els Estats Units no disposaran ja de reserves de petroli en el decenni vinent”, necessiten anar a robar-lo a l’Iraq. Una actuació que, segons Le Pen, “hem conegut en altres èpoques quan els dictadors reivindicaven una part d’espai vital”.
Com es pot observar, no hi ha la més mínima diferència entre els “arguments” d’aquest populista d’extrema dreta i els que habitualment fa servir l’esquerra plural i antiglobalitzadora , és a dir, aquest pintoresc moviment de turisme polític confegit a base de retalls ideològics reciclats de l’abocador de la història.
Contra els Estats Units i el capitalisme global: feixistes de tot el món, uniu-vos!.
dissabte, 14 de desembre del 2002
El perquè de la guerra contra Saddam Hussein
Els Estats Units van arribar a la conclusió després de l’onze de setembre que l’única manera d’acabar amb l’amenaça del terrorisme islàmic era emprendre una guerra de gran abast, llarga i profunda, amb dos objectius clars:
1) Desenvolupar una estratègia global de seguretat, espionatge i noves tecnologies que permeti detectar i desactivar les accions terroristes i detenir els seus autors. És a dir, acabar amb Al Qaeda i organitzacions similars.
2) Identificar i neutralitzar els règims o governs més perillosos per la seva capacitat real i potencial d’executar o promoure accions terroristes a gran escala. Els principals són els països del bíblic "eix del mal" (Afganistan -ja fora de joc-, l’Iraq, l’Iran i Corea del Nord).
Aquests dos objectiu van plantejar a l'administració nord-americana diverses qüestions. La primera, consistia a saber si era possible abordar-los simultàniament o, pel contrari, caldria resoldre'ls seqüèncialment, és a dir, un darrera l'altra. La segona gran qüestió era saber que calia fer amb els països "neutralitzats" per evitar que es repetís la situació uns anys més tard.
La conclusió a què van arribar els dirigents nord-americans a la primera qüestió és que es possible abordar els dos objectius paral.lelament. Pel que fa a la segona, la conclusió és que cal impulsar importants reformes polítiques i econòmiques que posin el conjunt del món àrabo-musulmà en la via democràtica.
En unes recents declaracions a "Le Figaro", Richard Perle, el pare de la nova doctrina estratègica dels Estats Units, assegurava que “certament, no podem fer-ho tot alhora. Però si que podem ocupar-nos simultàniament d’Al Qaeda i de Saddam Hussein. Els instruments per tractar una cosa i l’altra no són de la mateixa naturalesa. Per ocupar-nos d’Al Qaeda tenim necessitat de millorar progressivament els nostres serveis d’intel.ligència i d’aprofundir en determinades tecnologies. Sense l’ajuda de noves tecnologies no podrem eliminar les cel.lules d’Al Qaeda disperses arreu del món i garantir una seguretat eficaç als avions comercials. També seran necessàries noves tecnologies per vigilar el tràfic d’armes a les fronteres, ja es tracti d’armes convencionals o de destrucció massiva. Als Estats Units, ja estem treballant a marxes forçades per desenvolupar aquestes noves tecnologies. Per contra, per tractar el problema iraquià només necessitem forces militars convencionals, les quals ja les tenim. Fins i tot, si no existís el problema iraquià, aquestes forces convencionals no podrien ser utilitzades en la guerra contra Al Qaeda. En resum, crec podem actuar perfectament en els dos fronts simultàniament. D’altra banda, políticament, si avui afluixéssim amb el pretext que el problema iraquià és massa difícil per nosaltres, això comportaria un reforçament dels nostres enemics a tot el món i especialment de Corea del Nord. Al mateix interior d’Al Qaeda, la nostra renúncia a atacar Saddam comportaria un formidable suport moral als terroristes.”
I les primeres passes en aquesta direcció les hem vist aquests dos últims dies. Dimarts, Bush anunciava la posta en marxa del sistema de defensa antimíssils i avui, Bush i Blair han deixat clar que no acceptaran els documents entregats per Saddam Hussein a l'ONU. Washington i Londres han dit que els consideren falsos i incomplets.
Això vol dir, per si algú encara no ho tenia clar, que la decisió de derrocar Saddam Hussein ja està presa. Probablement, Saddam no té en aquest moment una capacitat real de fabricar armes de destrucció masiva, però l’ha tinguda i ha intentat recuperar-la constantment. Si se’l deixa, el més probable és que ho intenti de nou en el futur. Els Estats Units i el Regne Unit tenen prou indicis de la insistència de Saddam Hussein per fer-se amb aquestes armes i tenen més que sospites que estigui preparant la construcció d’armes nuclears en bases secretes. Es cert que és molt difícil amagar la fabricació d’armes nuclears per l’emissió a l’atmosfera de raigs gamma detectables per satèl.lit, però Corea del Nord ho ha aconseguit durant molts anys.
D’altra banda, les inspeccions sobre el terreny no són una garantia suficient de que tot el que es troba és tot el que hi ha. Si bé entre 1992 i 1998 les inspeccions van permetre comprovar l’existència d’un programa en actiu de fabricació i obtenció d’armes de destrucció masiva i que es van desmantellar i destruir moltes instal.lacions i material, també se sap perfectament que l’Iraq va tenir capacitat suficient per traslladar i amagar productes abans de l’arribada dels inspectors. Els mateixos informes de l’ONU asseguren que diverses vegades havien constatat que mentre els inspectors entraven per una porta sortien camions per una altra. Fins i tot, abans de la guerra, les inspeccions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica mai no van poder descobrir res del programa nuclear iraquià, tot i estar ja molt avançat com després es va comprovar.
Si aleshores els inspectors no van poder fer prou bé la feina -digui el que digui ara el peculiar Scott Ritter-, en aquests moments encara ho faran pitjor. Entre altres raons perquè és impossible que només 200 inspectors puguin escorcollar un país que té les dimensions de França. Els americans volien crear centres regionals d’operacions, de manera que els inspectors estiguessin més a prop físicament dels llocs a visitar, ja que si el trajecte és molt llarg els iraquians tenen temps de desmantellar o retirar els productes sospitosos. Però França s’hi va oposar i els Estats Units només van aconseguir que s’acceptés la creació de tres oficines regionals sense capacitat operacional. Això vol dir que els inspectors han de sortir tots de Bagdad per anar a qualsevol punta del país.
En resum, que amb armes o sense i amb pocs o molts inspectors, aquesta vegada Saddam Hussein té els dies comptats. Si no abandona el poder voluntàriament, més aviat que tard la guerra serà inevitable. Probablement, l’existència del Tribunal Penal Internacional dificulti la retirada pacífica de Saddam que, davant l’opció inevitable de ser capturar, jutjat i condemnat, prefereixi morir matant.
El terratrèmol militar i polític que comportarà el derrocament de Saddam Hussein tindrà profundes conseqüències al Pròxim Orient, però no seran probablement tan apocalíptiques com molts profetitzen. Abans de la guerra del Golf igual com abans de la guerra de l'Afganistan la majoria dels comentaristes auguraven una reacció del món àrab d'incalculables conseqüències. La veritat és que no va passar res. Però si això és cert també ho és que el manteniment de règims polítics corruptes, autocràtics i feudals a la regió no permet una estabilització de la situació sinó, pel contrari, un augment de les tensions i de la frustració.
És per això que el derrocament de Saddam Hussein no és una fi sinó un mitjà per intentar recompondre les relacions de poder i la naturalesa dels règims polítics imperants a la regió. L'escenari que contemplen els americans és, segons Richard Perle, el següent: “A l’Iraq, el règim baazista serà deposat (…) substituït per un règim realment representatiu de la societat iraquiana i dotat d’institucions democràtiques. Ben segur i sense cap dubte que no serà una democràcia tan desenvolupada com la dels nostres països respectius –on hem necessitat segles per edificar-ne una-, però si un règim tendent cap a aquest model”.
“Espero -afegeix Perle- que després d’això tindrem també un canvi a l’Iran. L’oposició s’enforteix cada dia que passa. Per expressar-se lliurement, la joventut està disposada a arriscar-se, cosa inconcebible fa només uns anys”. Però mentre no hi hagi un veritable canvi de règim el risc continuarà existint. “Es del tot segur -reconeix- que l’Iran intentarà explotar a favor seu la presència de soldats americans en un país veí, assolat per la guerra. Haurem d’estar molt vigilants. Però no crec que la majoria dels xiites iraquians esdevingui hostil als americans: recordeu que han sofert molt sota Saddam. Aquí, voldria ser molt clar: no podem governar l’Iraq ni hem d’intentar fer-ho. L’Iraq ha de ser governat pels iraquians. El nostre paper s’ha de limitar a facilitar un nivell de seguretat suficient al país perquè un procés polític normal s’hi pugui desenvolupar”.
Pel que fa a l'Aràbia Saudita, Perle és també prou clar: “Penso que ells mateixos [els saudites] modificaran les polítiques que han portat a la propagació de l’extremisme wahhbita a través del món. Estan comprenent que en el passat han tolerat la creació de forces que ja no estan en condicions de controlar. Una forta pressió s’exerceix des de molts cantons sobre ells perquè ho facin”.
El llenguatge diplomàtic de Perle no amaga la contundència de les pressions. Washington ha donat un ultimàtum de 90 dies a Ryad perquè talli el finançament a moltes persones i institucions sospitoses d’estar vinculades amb Al Qaeda, la Jihad Islàmica o Hamas. Però les pressions van més enllà. Per primera vegada en 40 anys, els Estats Units es plantegen un canvi en profunditat de les estructures polítiques de l'Aràbia Saudita. En el passat, a la Casa Blanca ni se li passava per la imaginació la idea d'una democratització, entre altres raons perquè quan s'han fet intents d'obertura política al món àrabo-musulmà sempre han guanyat els integristes islàmics. Però després de l'onze de setembre, Washington està disposat a erradicar el perill integrista en totes les seves ramificacions, fins i tot a l'interior de l'Estat saudita, i per això planteja una reforma política -drets civils, parlament representatiu, depuració dels sistema educatiu excloent o reduint dràsticament el rol de la religió, etc.- que depassen els límits merament formals que voldria la família reial. Unes reformes que modificarien també l'economia, per obrir el país i integrar-lo en el sistema econòmic mundial, i la política exterior, contemplant un acord de pau amb Israel. Fins i tot, els Estats Units estan estudiant l'opció de la partició del regne saudita i transformar-lo en una sèrie de diverses entitats, confinant la família reial -formada per més de 20 mil prínceps- al territori del Nedjd (a l'Aràbia Saudita hi conviuen dos "països", el Hedjaz o país modern i més cosmopolita, concentrat a les costes del Mar Roig, i el Nedjd, el país tribal, tancat i conservador, situat al bell mig del desert).
En conclusió, la bola que Washington dispararà contra Saddam té com a principal carambola l'Aràbia Saudita i de retruc la resta de monarquies del Golf i el clan Mubarak. La desactivació de l'integrisme islàmic i la implantació de règims democràtics -o, si més no, no dictatorials- al món àrabo-musulmà és una tasca complexe i titànica i sense gaires garanties d'èxit. No és fàcil, però no hi ha ningú que vengui una alternativa millor.
1) Desenvolupar una estratègia global de seguretat, espionatge i noves tecnologies que permeti detectar i desactivar les accions terroristes i detenir els seus autors. És a dir, acabar amb Al Qaeda i organitzacions similars.
2) Identificar i neutralitzar els règims o governs més perillosos per la seva capacitat real i potencial d’executar o promoure accions terroristes a gran escala. Els principals són els països del bíblic "eix del mal" (Afganistan -ja fora de joc-, l’Iraq, l’Iran i Corea del Nord).
Aquests dos objectiu van plantejar a l'administració nord-americana diverses qüestions. La primera, consistia a saber si era possible abordar-los simultàniament o, pel contrari, caldria resoldre'ls seqüèncialment, és a dir, un darrera l'altra. La segona gran qüestió era saber que calia fer amb els països "neutralitzats" per evitar que es repetís la situació uns anys més tard.
La conclusió a què van arribar els dirigents nord-americans a la primera qüestió és que es possible abordar els dos objectius paral.lelament. Pel que fa a la segona, la conclusió és que cal impulsar importants reformes polítiques i econòmiques que posin el conjunt del món àrabo-musulmà en la via democràtica.
En unes recents declaracions a "Le Figaro", Richard Perle, el pare de la nova doctrina estratègica dels Estats Units, assegurava que “certament, no podem fer-ho tot alhora. Però si que podem ocupar-nos simultàniament d’Al Qaeda i de Saddam Hussein. Els instruments per tractar una cosa i l’altra no són de la mateixa naturalesa. Per ocupar-nos d’Al Qaeda tenim necessitat de millorar progressivament els nostres serveis d’intel.ligència i d’aprofundir en determinades tecnologies. Sense l’ajuda de noves tecnologies no podrem eliminar les cel.lules d’Al Qaeda disperses arreu del món i garantir una seguretat eficaç als avions comercials. També seran necessàries noves tecnologies per vigilar el tràfic d’armes a les fronteres, ja es tracti d’armes convencionals o de destrucció massiva. Als Estats Units, ja estem treballant a marxes forçades per desenvolupar aquestes noves tecnologies. Per contra, per tractar el problema iraquià només necessitem forces militars convencionals, les quals ja les tenim. Fins i tot, si no existís el problema iraquià, aquestes forces convencionals no podrien ser utilitzades en la guerra contra Al Qaeda. En resum, crec podem actuar perfectament en els dos fronts simultàniament. D’altra banda, políticament, si avui afluixéssim amb el pretext que el problema iraquià és massa difícil per nosaltres, això comportaria un reforçament dels nostres enemics a tot el món i especialment de Corea del Nord. Al mateix interior d’Al Qaeda, la nostra renúncia a atacar Saddam comportaria un formidable suport moral als terroristes.”
I les primeres passes en aquesta direcció les hem vist aquests dos últims dies. Dimarts, Bush anunciava la posta en marxa del sistema de defensa antimíssils i avui, Bush i Blair han deixat clar que no acceptaran els documents entregats per Saddam Hussein a l'ONU. Washington i Londres han dit que els consideren falsos i incomplets.
Això vol dir, per si algú encara no ho tenia clar, que la decisió de derrocar Saddam Hussein ja està presa. Probablement, Saddam no té en aquest moment una capacitat real de fabricar armes de destrucció masiva, però l’ha tinguda i ha intentat recuperar-la constantment. Si se’l deixa, el més probable és que ho intenti de nou en el futur. Els Estats Units i el Regne Unit tenen prou indicis de la insistència de Saddam Hussein per fer-se amb aquestes armes i tenen més que sospites que estigui preparant la construcció d’armes nuclears en bases secretes. Es cert que és molt difícil amagar la fabricació d’armes nuclears per l’emissió a l’atmosfera de raigs gamma detectables per satèl.lit, però Corea del Nord ho ha aconseguit durant molts anys.
D’altra banda, les inspeccions sobre el terreny no són una garantia suficient de que tot el que es troba és tot el que hi ha. Si bé entre 1992 i 1998 les inspeccions van permetre comprovar l’existència d’un programa en actiu de fabricació i obtenció d’armes de destrucció masiva i que es van desmantellar i destruir moltes instal.lacions i material, també se sap perfectament que l’Iraq va tenir capacitat suficient per traslladar i amagar productes abans de l’arribada dels inspectors. Els mateixos informes de l’ONU asseguren que diverses vegades havien constatat que mentre els inspectors entraven per una porta sortien camions per una altra. Fins i tot, abans de la guerra, les inspeccions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica mai no van poder descobrir res del programa nuclear iraquià, tot i estar ja molt avançat com després es va comprovar.
Si aleshores els inspectors no van poder fer prou bé la feina -digui el que digui ara el peculiar Scott Ritter-, en aquests moments encara ho faran pitjor. Entre altres raons perquè és impossible que només 200 inspectors puguin escorcollar un país que té les dimensions de França. Els americans volien crear centres regionals d’operacions, de manera que els inspectors estiguessin més a prop físicament dels llocs a visitar, ja que si el trajecte és molt llarg els iraquians tenen temps de desmantellar o retirar els productes sospitosos. Però França s’hi va oposar i els Estats Units només van aconseguir que s’acceptés la creació de tres oficines regionals sense capacitat operacional. Això vol dir que els inspectors han de sortir tots de Bagdad per anar a qualsevol punta del país.
En resum, que amb armes o sense i amb pocs o molts inspectors, aquesta vegada Saddam Hussein té els dies comptats. Si no abandona el poder voluntàriament, més aviat que tard la guerra serà inevitable. Probablement, l’existència del Tribunal Penal Internacional dificulti la retirada pacífica de Saddam que, davant l’opció inevitable de ser capturar, jutjat i condemnat, prefereixi morir matant.
El terratrèmol militar i polític que comportarà el derrocament de Saddam Hussein tindrà profundes conseqüències al Pròxim Orient, però no seran probablement tan apocalíptiques com molts profetitzen. Abans de la guerra del Golf igual com abans de la guerra de l'Afganistan la majoria dels comentaristes auguraven una reacció del món àrab d'incalculables conseqüències. La veritat és que no va passar res. Però si això és cert també ho és que el manteniment de règims polítics corruptes, autocràtics i feudals a la regió no permet una estabilització de la situació sinó, pel contrari, un augment de les tensions i de la frustració.
És per això que el derrocament de Saddam Hussein no és una fi sinó un mitjà per intentar recompondre les relacions de poder i la naturalesa dels règims polítics imperants a la regió. L'escenari que contemplen els americans és, segons Richard Perle, el següent: “A l’Iraq, el règim baazista serà deposat (…) substituït per un règim realment representatiu de la societat iraquiana i dotat d’institucions democràtiques. Ben segur i sense cap dubte que no serà una democràcia tan desenvolupada com la dels nostres països respectius –on hem necessitat segles per edificar-ne una-, però si un règim tendent cap a aquest model”.
“Espero -afegeix Perle- que després d’això tindrem també un canvi a l’Iran. L’oposició s’enforteix cada dia que passa. Per expressar-se lliurement, la joventut està disposada a arriscar-se, cosa inconcebible fa només uns anys”. Però mentre no hi hagi un veritable canvi de règim el risc continuarà existint. “Es del tot segur -reconeix- que l’Iran intentarà explotar a favor seu la presència de soldats americans en un país veí, assolat per la guerra. Haurem d’estar molt vigilants. Però no crec que la majoria dels xiites iraquians esdevingui hostil als americans: recordeu que han sofert molt sota Saddam. Aquí, voldria ser molt clar: no podem governar l’Iraq ni hem d’intentar fer-ho. L’Iraq ha de ser governat pels iraquians. El nostre paper s’ha de limitar a facilitar un nivell de seguretat suficient al país perquè un procés polític normal s’hi pugui desenvolupar”.
Pel que fa a l'Aràbia Saudita, Perle és també prou clar: “Penso que ells mateixos [els saudites] modificaran les polítiques que han portat a la propagació de l’extremisme wahhbita a través del món. Estan comprenent que en el passat han tolerat la creació de forces que ja no estan en condicions de controlar. Una forta pressió s’exerceix des de molts cantons sobre ells perquè ho facin”.
El llenguatge diplomàtic de Perle no amaga la contundència de les pressions. Washington ha donat un ultimàtum de 90 dies a Ryad perquè talli el finançament a moltes persones i institucions sospitoses d’estar vinculades amb Al Qaeda, la Jihad Islàmica o Hamas. Però les pressions van més enllà. Per primera vegada en 40 anys, els Estats Units es plantegen un canvi en profunditat de les estructures polítiques de l'Aràbia Saudita. En el passat, a la Casa Blanca ni se li passava per la imaginació la idea d'una democratització, entre altres raons perquè quan s'han fet intents d'obertura política al món àrabo-musulmà sempre han guanyat els integristes islàmics. Però després de l'onze de setembre, Washington està disposat a erradicar el perill integrista en totes les seves ramificacions, fins i tot a l'interior de l'Estat saudita, i per això planteja una reforma política -drets civils, parlament representatiu, depuració dels sistema educatiu excloent o reduint dràsticament el rol de la religió, etc.- que depassen els límits merament formals que voldria la família reial. Unes reformes que modificarien també l'economia, per obrir el país i integrar-lo en el sistema econòmic mundial, i la política exterior, contemplant un acord de pau amb Israel. Fins i tot, els Estats Units estan estudiant l'opció de la partició del regne saudita i transformar-lo en una sèrie de diverses entitats, confinant la família reial -formada per més de 20 mil prínceps- al territori del Nedjd (a l'Aràbia Saudita hi conviuen dos "països", el Hedjaz o país modern i més cosmopolita, concentrat a les costes del Mar Roig, i el Nedjd, el país tribal, tancat i conservador, situat al bell mig del desert).
En conclusió, la bola que Washington dispararà contra Saddam té com a principal carambola l'Aràbia Saudita i de retruc la resta de monarquies del Golf i el clan Mubarak. La desactivació de l'integrisme islàmic i la implantació de règims democràtics -o, si més no, no dictatorials- al món àrabo-musulmà és una tasca complexe i titànica i sense gaires garanties d'èxit. No és fàcil, però no hi ha ningú que vengui una alternativa millor.
dimecres, 27 de novembre del 2002
Realitat i mite de l'embargament contra l'Iraq
Cal aixecar l’embargament contra l’Iraq? És l’embargament el responsable de la mort i la penúria de milions d’iraquians? Cal acabar amb la política d’embargaments?
L’embargament, com qualsevol mesura política aplicada contra un país, no és bona ni dolenta per ella mateixa. Depèn de com s’apliqui i contra que s’apliqui. I això provoca opinions contraposades. Per exemple, molts dels que s’oposen a l’embargament americà contra l’Iraq serien favorables a l’embargamentd’ armes contra Israel. Els que ara consideren un genocidi l’embargament contra l’Iraq eren els primers en reclamar-lo, per boca de Julio Anguita, quan Saddam va ocupar Kuwait. Els que estan contra l’embargament americà respecte Cuba havien estat els grans defensors de l’embargament econòmic contra el règim racista de Sudàfrica.
En els exemples anteriors queda palesa una veritat eterna: que ningú vol l’embargament quan s’aplica als seus, però que tothom el vol quan s’aplica als altres.
Però, a la pràctica, com han funcionat els embargaments que s’han aplicat?
La veritat és que, en general, els embargaments per si sols no han sigut gaire efectius. En primer lloc perquè sempre hi ha manera de violar-los i, en segon lloc, perquè des del punt de vista de la propaganda política sempre han servit de coartada als dictadors, que atribueixen els problemes del país no a la seva mala gestió sinó a causes externes.
Aquests inconvenients també existeixen en el cas de l’Iraq. El que no existeix, però, són totes les catàstrofes que se li atribueixen.
Sobre els efectes de l’embargament a l’Iraq hi ha també més mite que realitat. Repasem els 5 mites més generalitzats.
1.- L’embargament ha privat el poble iraquià d’un subministrament adequat de medicines i ha destruït l’economia del país.
La realitat és que les sancions de les Nacions Unides mai han prohibit ni limitat la importació de medicines. De fet, l’ONU ha urgit reiteradament Saddam Hussein perquè demani més medicines bàsiques, però curiosament Bagadad s’ha negat gairebé sempre a fer-ho. És més, l’ONU té proves que el règim iraquià emmagatzema grans quantitats de medicines enlloc de repartir-es ràpidament entre la població civil. Pel que fa a l’economia, només cal recordar que era una de les més importants de la regió abans de l’arribada al poder de Saddam, però que es va anar arruinant gràcies a les dues guerres iniciades pel dictador, contra l’Iran el 1980 i contra Kuwait el 1990.
2.- El programa “petroli per aliments” no permet satisfer les necessitats bàsiques del poble iraquià.
La realitat és la següent. Saddam va trigar gairebé 6 anys en acceptar aquest programa, jugant amb la penúria de la seva població. Finalment, el va acceptar a finals de 1995. Des d’aleshores, el desenvolupament del programa ha permès a Bagdad augmentar els seus ingressos econòmics, que han passat de 4.000 milions de dòlars l’any 1996 a 20.400 milions enguany. Però el més rellevant és que en el Nord de l’Iraq, on l’ONU controla els programes d’ajuda humanitària, els índexs de mortalitat infantil són més baixos que abans de la guerra del Golf, mentre que en el centre i el sud de país, on la distribució de l’ajuda la controla el govern de Saddam Hussein, efectivament els índexs de mortalitat s’han duplicat.
3.- Les sancions prohibeixen l’enviament d’ajuda humanitària, l’actuació de les ONG i fins i tot l’enviament de llàpissos, llibre i pupitres d’escola.
La realitat és que cap resolució de l’ONU prohibeix cap de les coses anteriors. Pel contrari, l’ONU ha distribuït material educatiu per valor de 64 milions de dòlars, amb la inclusió de fotocopiadores, i equipaments d’impremta i laboratori. Les limitacions a l’ajuda humanitària o escolar i a l’actuació de les ONG han estat sempre decisió de Saddam Hussein.
4.- Les sancions han disminuït la capacitat de l’Iraq d’exportar petroli i per tant la seva capacitat per intercanviar-lo per aliments.
La realitat és que les exportacions de petroli de l’Iraq estan gairebé al mateix nivell d’abans de la guerra. Aleshores, l’Iraq exportava un 2,6 milions de barrils diaris. En aquest moment, n’exporta 2,2 milions de barris, però les previsions són que arribi al 2,7 milions a finals d’any. A més a més, l’ONU calcula que l’Iraq ven de contraban uns 2,8 milions de barrils al mes.
5.- Que les mercaderies obtingudes a través del programa “petroli per aliments” són de qualitat inferior.
Aquesta acusació és encara més absurda que les anteriors, perquè el programa “petroli per aliments” preveu que és l’Iraq i no l’ONU qui tria el proveïdor. Per tant, és Saddam Hussein el que decideix a qui es compra i a qui no. La prova més clara d’això és que més d’un terç dels contractes s’han concedit als tres països que més defensen l’Iraq en el Consell de Seguretat: la Xina, Rússia i, significativament, els nostres amics francesos.
L’embargament, com qualsevol mesura política aplicada contra un país, no és bona ni dolenta per ella mateixa. Depèn de com s’apliqui i contra que s’apliqui. I això provoca opinions contraposades. Per exemple, molts dels que s’oposen a l’embargament americà contra l’Iraq serien favorables a l’embargamentd’ armes contra Israel. Els que ara consideren un genocidi l’embargament contra l’Iraq eren els primers en reclamar-lo, per boca de Julio Anguita, quan Saddam va ocupar Kuwait. Els que estan contra l’embargament americà respecte Cuba havien estat els grans defensors de l’embargament econòmic contra el règim racista de Sudàfrica.
En els exemples anteriors queda palesa una veritat eterna: que ningú vol l’embargament quan s’aplica als seus, però que tothom el vol quan s’aplica als altres.
Però, a la pràctica, com han funcionat els embargaments que s’han aplicat?
La veritat és que, en general, els embargaments per si sols no han sigut gaire efectius. En primer lloc perquè sempre hi ha manera de violar-los i, en segon lloc, perquè des del punt de vista de la propaganda política sempre han servit de coartada als dictadors, que atribueixen els problemes del país no a la seva mala gestió sinó a causes externes.
Aquests inconvenients també existeixen en el cas de l’Iraq. El que no existeix, però, són totes les catàstrofes que se li atribueixen.
Sobre els efectes de l’embargament a l’Iraq hi ha també més mite que realitat. Repasem els 5 mites més generalitzats.
1.- L’embargament ha privat el poble iraquià d’un subministrament adequat de medicines i ha destruït l’economia del país.
La realitat és que les sancions de les Nacions Unides mai han prohibit ni limitat la importació de medicines. De fet, l’ONU ha urgit reiteradament Saddam Hussein perquè demani més medicines bàsiques, però curiosament Bagadad s’ha negat gairebé sempre a fer-ho. És més, l’ONU té proves que el règim iraquià emmagatzema grans quantitats de medicines enlloc de repartir-es ràpidament entre la població civil. Pel que fa a l’economia, només cal recordar que era una de les més importants de la regió abans de l’arribada al poder de Saddam, però que es va anar arruinant gràcies a les dues guerres iniciades pel dictador, contra l’Iran el 1980 i contra Kuwait el 1990.
2.- El programa “petroli per aliments” no permet satisfer les necessitats bàsiques del poble iraquià.
La realitat és la següent. Saddam va trigar gairebé 6 anys en acceptar aquest programa, jugant amb la penúria de la seva població. Finalment, el va acceptar a finals de 1995. Des d’aleshores, el desenvolupament del programa ha permès a Bagdad augmentar els seus ingressos econòmics, que han passat de 4.000 milions de dòlars l’any 1996 a 20.400 milions enguany. Però el més rellevant és que en el Nord de l’Iraq, on l’ONU controla els programes d’ajuda humanitària, els índexs de mortalitat infantil són més baixos que abans de la guerra del Golf, mentre que en el centre i el sud de país, on la distribució de l’ajuda la controla el govern de Saddam Hussein, efectivament els índexs de mortalitat s’han duplicat.
3.- Les sancions prohibeixen l’enviament d’ajuda humanitària, l’actuació de les ONG i fins i tot l’enviament de llàpissos, llibre i pupitres d’escola.
La realitat és que cap resolució de l’ONU prohibeix cap de les coses anteriors. Pel contrari, l’ONU ha distribuït material educatiu per valor de 64 milions de dòlars, amb la inclusió de fotocopiadores, i equipaments d’impremta i laboratori. Les limitacions a l’ajuda humanitària o escolar i a l’actuació de les ONG han estat sempre decisió de Saddam Hussein.
4.- Les sancions han disminuït la capacitat de l’Iraq d’exportar petroli i per tant la seva capacitat per intercanviar-lo per aliments.
La realitat és que les exportacions de petroli de l’Iraq estan gairebé al mateix nivell d’abans de la guerra. Aleshores, l’Iraq exportava un 2,6 milions de barrils diaris. En aquest moment, n’exporta 2,2 milions de barris, però les previsions són que arribi al 2,7 milions a finals d’any. A més a més, l’ONU calcula que l’Iraq ven de contraban uns 2,8 milions de barrils al mes.
5.- Que les mercaderies obtingudes a través del programa “petroli per aliments” són de qualitat inferior.
Aquesta acusació és encara més absurda que les anteriors, perquè el programa “petroli per aliments” preveu que és l’Iraq i no l’ONU qui tria el proveïdor. Per tant, és Saddam Hussein el que decideix a qui es compra i a qui no. La prova més clara d’això és que més d’un terç dels contractes s’han concedit als tres països que més defensen l’Iraq en el Consell de Seguretat: la Xina, Rússia i, significativament, els nostres amics francesos.
divendres, 22 de novembre del 2002
El bilingüisme és feixisme
“El bilingüisme és feixisme”. Així ho assegura una pintada dels Maulets que es pot contemplar en un accés de l’Illa Diagonal de Barcelona. He de reconèixer que la simplicitat i contundència del missatge m’ha impactat. Abans de topar-me amb aquest prodigi publicitari creia que feixista era l'haver imposat el castellà com a llengua única de Catalunya, de la mateixa manera que seria feixista imposar el català com a llengua única a un país plurilingue com el nostre. Ingenu de mi, considerava que l’actitud més democràtica era l’acceptació de la pluralitat lingüística -amb totes les inicials discriminacions positives que féssin falta- i la preservació de la llibertat dels ciutadans de parlar i comunicar-se amb la llengua que escullin a cada moment.
Però, no. Estava equivocat i el feixista era jo. El bilingüisme, efectivament, contamina l’oïda dels catalans de socarrel que es veuen sotmesos, en el seu propi territori, a la insuportable opressió d’haver d’escoltar com altres ciutadans parlen entre ells en una llengua forastera i amenaçadora. El bilingüisme és un cavall de Troia que pretén minar el català i impedir que assoleixi la normalitat, és a dir, que esdevingui la llengua exclusiva i excloent del nostre país. El bilingüisme és feixista perquè impedeix els nacionalistes crear un país a la seva imatge i semblança.
Que la llengua materna de la meitat o més dels ciutadans de Catalunya sigui el castellà, no té cap mena d'importància. Que coneguem per experiència pròpia el que vol dir que a l'escola no puguis parlar en la teva llengua, no té cap mena de valor. El que de veritat interessa a un Maulet no és la llengua que parlen les persones sinó la llengua que suposadament parla la nació. I jo que em creia que això era el feixisme!
Però, no. Estava equivocat i el feixista era jo. El bilingüisme, efectivament, contamina l’oïda dels catalans de socarrel que es veuen sotmesos, en el seu propi territori, a la insuportable opressió d’haver d’escoltar com altres ciutadans parlen entre ells en una llengua forastera i amenaçadora. El bilingüisme és un cavall de Troia que pretén minar el català i impedir que assoleixi la normalitat, és a dir, que esdevingui la llengua exclusiva i excloent del nostre país. El bilingüisme és feixista perquè impedeix els nacionalistes crear un país a la seva imatge i semblança.
Que la llengua materna de la meitat o més dels ciutadans de Catalunya sigui el castellà, no té cap mena d'importància. Que coneguem per experiència pròpia el que vol dir que a l'escola no puguis parlar en la teva llengua, no té cap mena de valor. El que de veritat interessa a un Maulet no és la llengua que parlen les persones sinó la llengua que suposadament parla la nació. I jo que em creia que això era el feixisme!
dijous, 21 de novembre del 2002
La desaparició de Saddam Hussein podria ajudar a resoldre el conflicte israeliano-palestí
Amram Mitzna serà el candidat del partit laborista d’Israel a primer ministre en les eleccions legislatives del mes de gener. Mitzna és un desconegut, fins i tot per molts dels militants laboristes que l’han elegit. Però ho han fet precisament per això, perquè està desvinculat de les esferes de poder del partit i no està compromès en la col.laboració amb el govern conservador d’Ariel Sharon. És saba nova, però sobre tot és saba regeneradora. Mitzna significa un retorn a les posicions d’esquerra del partit laborista, una esquerra “askenazi i elitista” segons el “Jerusalem Post”, que constitueix el bloc israelià de la pau, del que era i continua sent figura emblemàtica l’assassinat Yitzak Rabin. L’opció per Mitzna ha de permetre els laboristes retrobar-se a ells mateixos després d’haver-se confós excessivament amb la dreta del Likud, però aquesta opció és també, per alguns, una condemna a una cura de quatre anys d’oposició.
Les propostes de Mitzna poden semblar noves després de la tragèdia dels dos últims anys, però en realitat no ho són del tot. La retirada dels territoris i la negociació amb Arafat són tan velles com el procés de pau acordat a Oslo el 1994. La diferència és que abans la retirada formava part del procés de negociació dels acords de pau i ara Mitzna la vol aplicar unilateralment amb l’esperança que això rebaixi la tensió i faciliti l’obtenció d’acords sòlids.
La idea pot semblar bona, però el problema és que ignora deliberadament que aquesta opció ja ha fracassat. El fracàs dels acords d’Oslo és el fracàs de les concessions territorials, polítiques i econòmiques a canvi d’una seguretat que Arafat mai no ha volgut ni pogut garantir.
Sobre el paper, la solució al problema tothom la té clara: els israelians han d’acceptar la creació d’un Estat palestí viable territorialment, s’han de retirar dels territoris ocupats i han de desmantellar la pràctica totalitat dels assentaments jueus a Cisjordania i Gaza; a canvi, els palestins s’han de comprometre a garantir efectivament la seguretat d’Israel i impedir els atacs terroristes des del seu territori, així com a renunciar al retorn a Israel de la gran majoria de refugiats, que s’haurien d’assentar dins les fronteres del nou estat palestí. Dit d’una altra manera: territori a canvi de seguretat i colons a canvi de refugiats.
Però això és precisament el que no ha estat possible aconseguir entre l’any 1994 i el 2000. I no ha sigut possible perquè els palestins mai no han acabat d’acceptar que han de reprimir la violència antijueva i que els seus refugiats han de retornar a Palestina i no a Israel. És més, molts palestins encara pensen que l’objectiu és acabar amb Israel. Evidència que reforça el seu simètric entre els jueus.
I en aquí rau el fons del problema. Al Pròxim Orient es viuen dues guerres: una per la independència i una altra per la liquidació d’Israel i la instauració d’un poder islàmic. Una laica i una altra de religiosa. Una en declivi i una altra en ascens. Dues guerres que se superposen i on mai no s’acaba de saber on està cadascú ni les complicitats que s’estableixen. És per això, que no hi ha possibilitat, ara per ara, d’una entesa.
El sis anys del procés de pau són clarificadors. L’escalada d’atemptats ha anat creixent a mesura que hi havia qualsevol avanç en el procés de pau i no al revés. Això ha desesperat la població jueva, que mai en les cinc guerres anteriors contra els àrabs s’havia sentit tant vulnerable, atemorida i insegura, com ara. La por l’ha radicalitzada, fins el punt de rebutjar el procés de pau. D’aquesta manera, els terroristes palestins han aconseguit la seva primera gran victòria: matar qualsevol possibilitat d’acord.
Així les coses, la negociació ha esdevingut impossible i l'opció de la repressió en legítima defensa s'ha demostrat insuficient si no es vol traspassar el límit que una democràcia no pot acceptar: el genocidi. Aleshores, què fer?.
En aquests moments, l'esperança pel conflicte israeliano-palestí sembla que només pot venir de l’exterior, de la mateixa manera que va passar l'any 1999 quan la pressió del govern del pare Bush va forçar la convocatòria de la Conferència de Pau de Madrid. Ara, l'actual president Bush ha deixat clara la seva posició a favor de la creació d'un Estat palestí en breu termini. A la posició de la Casa Blanca s'hi ha sumat la formació de l'anomenat quartet (EUA-ONU-UE-Rússia) que ha creat una instància específica per abordar el conflicte d'una manera multilateral i efectiva. Però si aquesta és la condició necessària, encara falta la condició suficient: que els països àrabs donin suport a la negociació i deixin de promoure, aquells que ho fan, el terrorisme islàmic. Això vol dir modificar la correlació de forces al món àrab, desactivar el suport econòmic, militar i logístic als grups terroristes i permetre l'emergència d'aquells palestins que sí volen un acord amb Israel. Un canvi de règim en un sentit democràtic i pro-occidental a l’Iraq -que fins fa poc subvencionava les famílies dels kamikazes amb 25.000 dòlars i que ara ha pujat fins el mig milió- podria ser el començament de la fi dels obstacles actuals. Una raó més per acabar amb Saddam Hussein.
Les propostes de Mitzna poden semblar noves després de la tragèdia dels dos últims anys, però en realitat no ho són del tot. La retirada dels territoris i la negociació amb Arafat són tan velles com el procés de pau acordat a Oslo el 1994. La diferència és que abans la retirada formava part del procés de negociació dels acords de pau i ara Mitzna la vol aplicar unilateralment amb l’esperança que això rebaixi la tensió i faciliti l’obtenció d’acords sòlids.
La idea pot semblar bona, però el problema és que ignora deliberadament que aquesta opció ja ha fracassat. El fracàs dels acords d’Oslo és el fracàs de les concessions territorials, polítiques i econòmiques a canvi d’una seguretat que Arafat mai no ha volgut ni pogut garantir.
Sobre el paper, la solució al problema tothom la té clara: els israelians han d’acceptar la creació d’un Estat palestí viable territorialment, s’han de retirar dels territoris ocupats i han de desmantellar la pràctica totalitat dels assentaments jueus a Cisjordania i Gaza; a canvi, els palestins s’han de comprometre a garantir efectivament la seguretat d’Israel i impedir els atacs terroristes des del seu territori, així com a renunciar al retorn a Israel de la gran majoria de refugiats, que s’haurien d’assentar dins les fronteres del nou estat palestí. Dit d’una altra manera: territori a canvi de seguretat i colons a canvi de refugiats.
Però això és precisament el que no ha estat possible aconseguir entre l’any 1994 i el 2000. I no ha sigut possible perquè els palestins mai no han acabat d’acceptar que han de reprimir la violència antijueva i que els seus refugiats han de retornar a Palestina i no a Israel. És més, molts palestins encara pensen que l’objectiu és acabar amb Israel. Evidència que reforça el seu simètric entre els jueus.
I en aquí rau el fons del problema. Al Pròxim Orient es viuen dues guerres: una per la independència i una altra per la liquidació d’Israel i la instauració d’un poder islàmic. Una laica i una altra de religiosa. Una en declivi i una altra en ascens. Dues guerres que se superposen i on mai no s’acaba de saber on està cadascú ni les complicitats que s’estableixen. És per això, que no hi ha possibilitat, ara per ara, d’una entesa.
El sis anys del procés de pau són clarificadors. L’escalada d’atemptats ha anat creixent a mesura que hi havia qualsevol avanç en el procés de pau i no al revés. Això ha desesperat la població jueva, que mai en les cinc guerres anteriors contra els àrabs s’havia sentit tant vulnerable, atemorida i insegura, com ara. La por l’ha radicalitzada, fins el punt de rebutjar el procés de pau. D’aquesta manera, els terroristes palestins han aconseguit la seva primera gran victòria: matar qualsevol possibilitat d’acord.
Així les coses, la negociació ha esdevingut impossible i l'opció de la repressió en legítima defensa s'ha demostrat insuficient si no es vol traspassar el límit que una democràcia no pot acceptar: el genocidi. Aleshores, què fer?.
En aquests moments, l'esperança pel conflicte israeliano-palestí sembla que només pot venir de l’exterior, de la mateixa manera que va passar l'any 1999 quan la pressió del govern del pare Bush va forçar la convocatòria de la Conferència de Pau de Madrid. Ara, l'actual president Bush ha deixat clara la seva posició a favor de la creació d'un Estat palestí en breu termini. A la posició de la Casa Blanca s'hi ha sumat la formació de l'anomenat quartet (EUA-ONU-UE-Rússia) que ha creat una instància específica per abordar el conflicte d'una manera multilateral i efectiva. Però si aquesta és la condició necessària, encara falta la condició suficient: que els països àrabs donin suport a la negociació i deixin de promoure, aquells que ho fan, el terrorisme islàmic. Això vol dir modificar la correlació de forces al món àrab, desactivar el suport econòmic, militar i logístic als grups terroristes i permetre l'emergència d'aquells palestins que sí volen un acord amb Israel. Un canvi de règim en un sentit democràtic i pro-occidental a l’Iraq -que fins fa poc subvencionava les famílies dels kamikazes amb 25.000 dòlars i que ara ha pujat fins el mig milió- podria ser el començament de la fi dels obstacles actuals. Una raó més per acabar amb Saddam Hussein.
dissabte, 9 de novembre del 2002
EUA-Iraq: els tòpics antiamericans
L’interès dels Estats Units per acabar amb el perill real i potencial de Saddam Hussein va esdevenir una prioritat nacional després dels atemptats de l’11 de setembre i de la guerra a l’Afganistan. Però aquesta prioritat no és compartida ni per l’esquerra ni per una majoria de governs europeus. Especialment per França, que gràcies a una calculada política antinordamericana i al dret de veto en el Consell de Seguretat pot mantenir un artificial protagonisme internacional que d’altra manera hauria perdut fa molts anys.
L’antiamericanisme europeu, de dreta i d’esquerra, oposa diversos arguments a la voluntat de Washington d’acabar d’una vegada per totes amb el dictador de Bagdad. Analitzem-ne tres:
1er.- Que George W. Bush vol fer aquesta guerra per venjar el seu pare.
Només algú que desconegui totalment el sistema polític americà pot fer una afirmació com aquesta. Cap president dels Estats Units té el poder suficient per embarcar el seu país en una guerra per caprici personal. El sistema polític americà bascula en un equilibri de poders entre el president i el Congrés, que obliga a l’existència d’amplis consensos.
L’any 1991, amb la realitat d’un Kuwait ocupat per l’Iraq, George Bush pare només va obtenir el suport de 250 dels 435 diputats de la Cambra de Representants i de 52 dels 100 senadors. Onze anys després, George Bush fill ha obtingut el suport de 296 representants i 75 senadors. Algú pot creure que aquests 371 parlamentaris volen defensar l’honor de la família Bush? En un sistema polític com l’americà en que la disciplina de partit és pràcticament inexistent i on el diputat està molt vinculat a la seva circumscripció, hi hauria algú disposat a jugar-se el càrrec enviant a la guerra els fills dels seus electors per satisfer els interesos familiars del president?
Si George Walker Bush ha obtingut aquest ampli suport és perquè després de l’11 de setembre la majoria dels americans creuen que la permanència de Saddam Hussein en el poder és una amenaça.
2on.- Que els Estats Units van a la seva i no escolten ningú.
I què voleu que facin?. Durant 50 anys, gràcies a l’OTAN, els Estats Units s’han arriscat al suïcidi nuclear per protegir Europa d’un atac. Paradoxalment, la primera nació en ser atacada han estat els Estats Units. I quina ha estat la resposta dels seus aliats de l’OTAN?. Llevat dels britànics, la majoria de països europeus s’han fet l’orni. Els alemanys, els francesos, els holandesos o els belgues semblen haver oblidat els centenars de milers de joves nordamericans, pagesos, ramaders, botiguers, obrers, que van venir de remots estats de la immensitat continental americana per morir a les platges de Normandia o a les muntanyes de Montecassino. Han oblidat que per poder pagar la guerra contra Hitler i el Japó imperial van haver de gastar milers de milions de dòlars, sortits de les butxques dels contribuents americans pocs anys després de la Gran Depressió. Han oblidat també els milers de milions de dòlars més que els americans van haver d'invertir en el Pla Marshall, primer, i en l’OTAN, després, per ajudar a la reconstrucció d’Europa i a garantir la seva seguretat. Han oblidat fins i tot les crisis de Berlín de 1949 i de 1961.
Ara, quan els Estats Units necessiten del suport generós dels seus aliats europeus, aquests només hi posen pegues. I això que es tracta només d'un suport polític, econòmic i moral, perquè l'ajuda militar que podrien donar els europeus és pura anècdota. El sentiment dels americans és, doncs, de decepció i d’indignació. No és estrany que per primera vegada l’opinió pública americana es mostri crítica amb Europa i es pregunti: així ens ho paguen? Si no es poden refiar dels seus aliats és normal que els americans optin per tirar pel dret.
3r.- Que la guerra es fa només pel petroli
Aquest tòpic és el més estès però no per això el més encertat. Els Estats Units no tenen problemes petrolers. És el país que té més energia i el que la té més barata del món occidental pels seus consumidors. Des de la crisi de l’any 1973, l’accés als recursos petrolers no ha estat mai en perill i tampoc ho està actualment. La despesa petrolera americana ha passat del 8% del PIB el 1973 al 3,5% ara, per un ús més efecient de l'energia, i la dependència americana respecte el petroli de la zona del Golf s'ha reduit al 10% del consum intern gràcies a la diversificació del seus proveïdors, que ara són l'Amèrica Llatina, Canadà, Noruega, Rússia i cada vegada més l'Àfrica. Actualment, els EUA consumeixen 20 milions de barrils diaris, dels quals 9 milions són d'importació i només 1,5 milions provenen de l'Aràbia Saudita. El petroli del Golf, si bé continua sent necessari ja no és tant imprescindible pels Estats Units com fa 30 anys, cosa que els productors de la zona saben prou bé. El petroli ja no és pels països àrabs l'arma política que va ser el 1973. Tant l'Aràbia Saudita com Saddam Hussein el que volen és vendre més petroli i no menys. En aquestes circumstàncies, ningú no té cap interés en un innecessari conflicte petroler, començant pel lobby americà del petroli al qual ja li va bé que les coses segueixin com estan al Pròxim Orient, és a dir, que la família reial de l’Aràbia Saudita continui ben apoltronada en el poder.
Però si la necessitat de subministrament de petroli no és la causa de la guerra si que ho és, diuen alguns, l'interès dels Estats Units per controlar les seves fonts i aconseguir uns preus reventats i citen Henry Kissinger quan va dir: "el petroli és una cosa massa important per deixar-la en mans dels àrabs". En conseqüència, del que es tracta és d’envair l’Iraq, ocupar els pous, augmentar la producció i fer caure el preu del barril entre 12 i 15 dòlars, molt per sota dels 25-30 actuals. Però aquesta hipòtesi és insostenible perquè tindria per conseqüència l’aturada d’una gran part de la producció petrolera als Estats Units, que amb aquest preu per barril esdevindria no competitiva. Els Estats Units passarien a dependre molt més que ara de les importacions de petroli. És a dir, passarien de menys de la meitat actual als dos terços o als tres quarts del seu consum. D'altra banda, aconseguir que l'Iraq augmenti l'extracció de cru fins els 5 milions de barrils al dia és una tasca impossible perquè la infraestructura petrolera actual no ho permet. Segons especialistes del sector citats per "The Economist", caldria entre 5 i 10 anys per assolir aquest nivell de producció. Segons Yussef Ibrahim, un dels grans especialistes americans del Pròxim Orient, només per evitar que s'esfondri l'actual infraestructura petrolera iraquiana caldrien dos anys de feina i una inversió entre 6 i 10 mil milions de dòlars. Per arribar als 5 milions de barrils diaris caldrien entre 6 i 8 anys i una inversió superior als 40 mil milions de dòlars.
Tot i això, els entusiastes de l'argument del petroli no defalleixen i aporten una última raó: Washington fa la guerra perquè les companyies petroleres americanes obtinguin uns bons contractes i puguin fer un bon negoci. L’any passat, Saddam Hussein va oferir a les empreses russes contractes plurianuals per un valor de 40 mil milions de dòlars. Uns contractes que podrien anar a les empreses americanes si hi hagués un altra govern a Bagdad. Però, en aquest cas, la pregunta és: per què el govern americà s’hauria d’emmerdar en un guerra que costarà uns 120 mil milions de dòlars per guanyar-ne només 40 mil? és a dir, una quantitat en prou feines superior a la meitat del PIB de l’Estat d’Arkansas. Si realment aquest fos l'objectiu seria molt més econòmic i senzill atacar Angola que l’Iraq.
La guerra no es fa pel petroli. La guerra es fa per evitar un altra onze de setembre, per erradicar o reduïr a la impotència el terrorisme islàmic i els seus aliats reals i potencials. Per primera vegada, Washington ha entès que en aquesta guerra, a més a més de fer servir la força, cal promoure la democratització de les societats àrabs. Si els Estats Units aconsegueixen democratitzar un estat com l’Iraq posaran contra la pared no només a la família reial saudita i al clan Mubarak sinó també a tota l’elit dirigent del món àrab. Els Estats Units saben prou bé que molts milionaris àrabs, especialment saudites, paguen de grat o per por, l’impost revolucionari a Al Qaeda i que la familia reial saudita promou el wahabbisme, que és la base religiosa d’Ossama bin Laden, a tot el món. Un canvi democràtic a l'Iraq seria com l'activació d'una bomba de rellotgeria a les portes d'aquests estats semifeudals. És cert que no és fàcil consolidar una democràcia en un país musulmà, però l'Iraq és probablement una de lles nacions més secularitzats de la regió, tot i el procés d'islamització a marxes forçades que ha endegat Saddam Hussein, i per tant el lloc amb més possibilitats d'aconseguir-ho.
Després de l’onze de setembre, els Estats Units semblen disposats a dir prou d’una vegada per totes, mentre Europa segueix amagant el cap sota l'ala. La impotent Europa continua parlant de "diàleg" -amb Bin Laden?-, defensant el pluralisme cultural -amb els que volen tornar a implantar el vel a Turquia, Algèria o el Marroc?-, comparant Bush amb Hitler i criticant la política americana al Pròxim Orient. Europa oblida, una vegada més, que el Pròxim Orient modern és un invent de britànics i francesos i que quan eren una potència colonial ho van fer molt pitjor que els americans.
L’antiamericanisme europeu, de dreta i d’esquerra, oposa diversos arguments a la voluntat de Washington d’acabar d’una vegada per totes amb el dictador de Bagdad. Analitzem-ne tres:
1er.- Que George W. Bush vol fer aquesta guerra per venjar el seu pare.
Només algú que desconegui totalment el sistema polític americà pot fer una afirmació com aquesta. Cap president dels Estats Units té el poder suficient per embarcar el seu país en una guerra per caprici personal. El sistema polític americà bascula en un equilibri de poders entre el president i el Congrés, que obliga a l’existència d’amplis consensos.
L’any 1991, amb la realitat d’un Kuwait ocupat per l’Iraq, George Bush pare només va obtenir el suport de 250 dels 435 diputats de la Cambra de Representants i de 52 dels 100 senadors. Onze anys després, George Bush fill ha obtingut el suport de 296 representants i 75 senadors. Algú pot creure que aquests 371 parlamentaris volen defensar l’honor de la família Bush? En un sistema polític com l’americà en que la disciplina de partit és pràcticament inexistent i on el diputat està molt vinculat a la seva circumscripció, hi hauria algú disposat a jugar-se el càrrec enviant a la guerra els fills dels seus electors per satisfer els interesos familiars del president?
Si George Walker Bush ha obtingut aquest ampli suport és perquè després de l’11 de setembre la majoria dels americans creuen que la permanència de Saddam Hussein en el poder és una amenaça.
2on.- Que els Estats Units van a la seva i no escolten ningú.
I què voleu que facin?. Durant 50 anys, gràcies a l’OTAN, els Estats Units s’han arriscat al suïcidi nuclear per protegir Europa d’un atac. Paradoxalment, la primera nació en ser atacada han estat els Estats Units. I quina ha estat la resposta dels seus aliats de l’OTAN?. Llevat dels britànics, la majoria de països europeus s’han fet l’orni. Els alemanys, els francesos, els holandesos o els belgues semblen haver oblidat els centenars de milers de joves nordamericans, pagesos, ramaders, botiguers, obrers, que van venir de remots estats de la immensitat continental americana per morir a les platges de Normandia o a les muntanyes de Montecassino. Han oblidat que per poder pagar la guerra contra Hitler i el Japó imperial van haver de gastar milers de milions de dòlars, sortits de les butxques dels contribuents americans pocs anys després de la Gran Depressió. Han oblidat també els milers de milions de dòlars més que els americans van haver d'invertir en el Pla Marshall, primer, i en l’OTAN, després, per ajudar a la reconstrucció d’Europa i a garantir la seva seguretat. Han oblidat fins i tot les crisis de Berlín de 1949 i de 1961.
Ara, quan els Estats Units necessiten del suport generós dels seus aliats europeus, aquests només hi posen pegues. I això que es tracta només d'un suport polític, econòmic i moral, perquè l'ajuda militar que podrien donar els europeus és pura anècdota. El sentiment dels americans és, doncs, de decepció i d’indignació. No és estrany que per primera vegada l’opinió pública americana es mostri crítica amb Europa i es pregunti: així ens ho paguen? Si no es poden refiar dels seus aliats és normal que els americans optin per tirar pel dret.
3r.- Que la guerra es fa només pel petroli
Aquest tòpic és el més estès però no per això el més encertat. Els Estats Units no tenen problemes petrolers. És el país que té més energia i el que la té més barata del món occidental pels seus consumidors. Des de la crisi de l’any 1973, l’accés als recursos petrolers no ha estat mai en perill i tampoc ho està actualment. La despesa petrolera americana ha passat del 8% del PIB el 1973 al 3,5% ara, per un ús més efecient de l'energia, i la dependència americana respecte el petroli de la zona del Golf s'ha reduit al 10% del consum intern gràcies a la diversificació del seus proveïdors, que ara són l'Amèrica Llatina, Canadà, Noruega, Rússia i cada vegada més l'Àfrica. Actualment, els EUA consumeixen 20 milions de barrils diaris, dels quals 9 milions són d'importació i només 1,5 milions provenen de l'Aràbia Saudita. El petroli del Golf, si bé continua sent necessari ja no és tant imprescindible pels Estats Units com fa 30 anys, cosa que els productors de la zona saben prou bé. El petroli ja no és pels països àrabs l'arma política que va ser el 1973. Tant l'Aràbia Saudita com Saddam Hussein el que volen és vendre més petroli i no menys. En aquestes circumstàncies, ningú no té cap interés en un innecessari conflicte petroler, començant pel lobby americà del petroli al qual ja li va bé que les coses segueixin com estan al Pròxim Orient, és a dir, que la família reial de l’Aràbia Saudita continui ben apoltronada en el poder.
Però si la necessitat de subministrament de petroli no és la causa de la guerra si que ho és, diuen alguns, l'interès dels Estats Units per controlar les seves fonts i aconseguir uns preus reventats i citen Henry Kissinger quan va dir: "el petroli és una cosa massa important per deixar-la en mans dels àrabs". En conseqüència, del que es tracta és d’envair l’Iraq, ocupar els pous, augmentar la producció i fer caure el preu del barril entre 12 i 15 dòlars, molt per sota dels 25-30 actuals. Però aquesta hipòtesi és insostenible perquè tindria per conseqüència l’aturada d’una gran part de la producció petrolera als Estats Units, que amb aquest preu per barril esdevindria no competitiva. Els Estats Units passarien a dependre molt més que ara de les importacions de petroli. És a dir, passarien de menys de la meitat actual als dos terços o als tres quarts del seu consum. D'altra banda, aconseguir que l'Iraq augmenti l'extracció de cru fins els 5 milions de barrils al dia és una tasca impossible perquè la infraestructura petrolera actual no ho permet. Segons especialistes del sector citats per "The Economist", caldria entre 5 i 10 anys per assolir aquest nivell de producció. Segons Yussef Ibrahim, un dels grans especialistes americans del Pròxim Orient, només per evitar que s'esfondri l'actual infraestructura petrolera iraquiana caldrien dos anys de feina i una inversió entre 6 i 10 mil milions de dòlars. Per arribar als 5 milions de barrils diaris caldrien entre 6 i 8 anys i una inversió superior als 40 mil milions de dòlars.
Tot i això, els entusiastes de l'argument del petroli no defalleixen i aporten una última raó: Washington fa la guerra perquè les companyies petroleres americanes obtinguin uns bons contractes i puguin fer un bon negoci. L’any passat, Saddam Hussein va oferir a les empreses russes contractes plurianuals per un valor de 40 mil milions de dòlars. Uns contractes que podrien anar a les empreses americanes si hi hagués un altra govern a Bagdad. Però, en aquest cas, la pregunta és: per què el govern americà s’hauria d’emmerdar en un guerra que costarà uns 120 mil milions de dòlars per guanyar-ne només 40 mil? és a dir, una quantitat en prou feines superior a la meitat del PIB de l’Estat d’Arkansas. Si realment aquest fos l'objectiu seria molt més econòmic i senzill atacar Angola que l’Iraq.
La guerra no es fa pel petroli. La guerra es fa per evitar un altra onze de setembre, per erradicar o reduïr a la impotència el terrorisme islàmic i els seus aliats reals i potencials. Per primera vegada, Washington ha entès que en aquesta guerra, a més a més de fer servir la força, cal promoure la democratització de les societats àrabs. Si els Estats Units aconsegueixen democratitzar un estat com l’Iraq posaran contra la pared no només a la família reial saudita i al clan Mubarak sinó també a tota l’elit dirigent del món àrab. Els Estats Units saben prou bé que molts milionaris àrabs, especialment saudites, paguen de grat o per por, l’impost revolucionari a Al Qaeda i que la familia reial saudita promou el wahabbisme, que és la base religiosa d’Ossama bin Laden, a tot el món. Un canvi democràtic a l'Iraq seria com l'activació d'una bomba de rellotgeria a les portes d'aquests estats semifeudals. És cert que no és fàcil consolidar una democràcia en un país musulmà, però l'Iraq és probablement una de lles nacions més secularitzats de la regió, tot i el procés d'islamització a marxes forçades que ha endegat Saddam Hussein, i per tant el lloc amb més possibilitats d'aconseguir-ho.
Després de l’onze de setembre, els Estats Units semblen disposats a dir prou d’una vegada per totes, mentre Europa segueix amagant el cap sota l'ala. La impotent Europa continua parlant de "diàleg" -amb Bin Laden?-, defensant el pluralisme cultural -amb els que volen tornar a implantar el vel a Turquia, Algèria o el Marroc?-, comparant Bush amb Hitler i criticant la política americana al Pròxim Orient. Europa oblida, una vegada més, que el Pròxim Orient modern és un invent de britànics i francesos i que quan eren una potència colonial ho van fer molt pitjor que els americans.
dilluns, 4 de novembre del 2002
Hi pot haver islamistes moderats?
Els islamistes moderats guanyen les eleccions a Turquia. Aquest ha estat el titular de la gran majoria de mitjans de comunicació occidentals. Però, què vol dir islamistes moderats? Els membres del Partit de la Justícia i el Desenvolupament són islamistes moderats? Més encara, hi pot haver realment islamistes moderats?. La veritat és que és difícil de creure. Tant difícil com creure que hi pot haver nazis o estalinistes moderats.
Alguns analistes han dit que, de la mateixa manera que a occident hi ha partits d’inspiració cristiana, també hi pot haver a orient partits d’inspiració musulmana. Això seria cert si l’entorn polític fos similar. A Occident, la separació de l’Església i de l’Estat i la seva definició com a laic o no confessional, comporta que un partit, per més cristià que es defineixi, no pugui imposar la seva religió a la resta de ciutadans encara que guanyi unes eleccions per majoria absoluta. És més, un partit amb aquests objectius, clarament anticonstitucionals, no podria existir legalment a molts països. En el món musulmà, pel contrari, aquesta separació no només no existeix sinó que és un objectiu a abolir, perquè és incompatible amb els seus principis. Es per això, que la comparació no és vàlida, lamentablement.
Tot i això, Turquia és probablement l’únic estat del món de majoria musulmana que, gràcies a la separació entre l’Estat i la religió que en els anys 20 va fer Mustafà Kemal “Ataturk”, es podria considerar un estat mulsulmà modern i moderat. És a dir, un país on la pràctica de la religió musulmana és compatible amb la laicitat i amb altres religions, en una tolerant coexistència pacífica. Tolerància que contrasta amb la intransigència amb les minories ètniques.
Però és precisament aquest model el que no agrada els islamistes, per més moderats que se’ls adjectivi. És cert que l’actual líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament, Recep Tayyip Erdogan, ha fet declaracions sorprenents en un islamista. Els últims mesos, Erdogan s’ha convertit en un defensor de la integració a la UE, de la que abans n’era contrari. Ha dit, fins i tot, que la UE representa la democràcia, l’Estat de Dret i el reconeixement dels drets humans.
Però fins a quin punt són sinceres aquestes declaracions? Fins a quin punt són compartides pels seus seguidors?.
Per alguns analistes, es tracta d’un reconeixement pragmàtic de la realitat política turca i el seu context internacional. Per altres, es tracta d’un simple oportunisme per part d’una persona sense principis que l’únic que vol és arribar al poder i mantenir-s’hi. Segons aquests analistes, Erdogan pensa que un eventual ingrés de Turquia a la UE blindaria el seu govern respecte els militars, que ho tindrien més difícil per fer un altra cop d’estat.
Sigui com sigui, s’ha d’estar amatent a l’evolució política de Turquia. Una evolució que estarà molt condicionada per la resistència a la islamització que presenti la societat turca i les seves institucions. De la mateixa manera que les democràcies occidentals han resistit el nazisme, el feixisme o el comunisme, hem d’esperar que la societat turca se’n sortirà i evitarà seguir el camí de l’Iran. La fortalesa de la seva societat civil és l’única esperança i no la suposada moderació dels islamistes.
Només aquesta fortalesa civil és la que pot fer que els islamistes del Partit de la Justícia i el Desenvolupament no s’atreveixin a travessar el Rubicó que separa una societat cada dia més oberta i moderna d’una societat tancada i medieval.
Alguns analistes han dit que, de la mateixa manera que a occident hi ha partits d’inspiració cristiana, també hi pot haver a orient partits d’inspiració musulmana. Això seria cert si l’entorn polític fos similar. A Occident, la separació de l’Església i de l’Estat i la seva definició com a laic o no confessional, comporta que un partit, per més cristià que es defineixi, no pugui imposar la seva religió a la resta de ciutadans encara que guanyi unes eleccions per majoria absoluta. És més, un partit amb aquests objectius, clarament anticonstitucionals, no podria existir legalment a molts països. En el món musulmà, pel contrari, aquesta separació no només no existeix sinó que és un objectiu a abolir, perquè és incompatible amb els seus principis. Es per això, que la comparació no és vàlida, lamentablement.
Tot i això, Turquia és probablement l’únic estat del món de majoria musulmana que, gràcies a la separació entre l’Estat i la religió que en els anys 20 va fer Mustafà Kemal “Ataturk”, es podria considerar un estat mulsulmà modern i moderat. És a dir, un país on la pràctica de la religió musulmana és compatible amb la laicitat i amb altres religions, en una tolerant coexistència pacífica. Tolerància que contrasta amb la intransigència amb les minories ètniques.
Però és precisament aquest model el que no agrada els islamistes, per més moderats que se’ls adjectivi. És cert que l’actual líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament, Recep Tayyip Erdogan, ha fet declaracions sorprenents en un islamista. Els últims mesos, Erdogan s’ha convertit en un defensor de la integració a la UE, de la que abans n’era contrari. Ha dit, fins i tot, que la UE representa la democràcia, l’Estat de Dret i el reconeixement dels drets humans.
Però fins a quin punt són sinceres aquestes declaracions? Fins a quin punt són compartides pels seus seguidors?.
Per alguns analistes, es tracta d’un reconeixement pragmàtic de la realitat política turca i el seu context internacional. Per altres, es tracta d’un simple oportunisme per part d’una persona sense principis que l’únic que vol és arribar al poder i mantenir-s’hi. Segons aquests analistes, Erdogan pensa que un eventual ingrés de Turquia a la UE blindaria el seu govern respecte els militars, que ho tindrien més difícil per fer un altra cop d’estat.
Sigui com sigui, s’ha d’estar amatent a l’evolució política de Turquia. Una evolució que estarà molt condicionada per la resistència a la islamització que presenti la societat turca i les seves institucions. De la mateixa manera que les democràcies occidentals han resistit el nazisme, el feixisme o el comunisme, hem d’esperar que la societat turca se’n sortirà i evitarà seguir el camí de l’Iran. La fortalesa de la seva societat civil és l’única esperança i no la suposada moderació dels islamistes.
Només aquesta fortalesa civil és la que pot fer que els islamistes del Partit de la Justícia i el Desenvolupament no s’atreveixin a travessar el Rubicó que separa una societat cada dia més oberta i moderna d’una societat tancada i medieval.
dimarts, 29 d’octubre del 2002
La tercera guerra mundial ha començat
Els comentaris al segrest i posterior alliberament d’ostatges en un teatre de Moscou s’han concentrat més en els mètodes que ha fet servir el govern rus que en la gravetat de l’acció terrorista.
Sembla com si existís en l’opinió pública un desig inconscient de no voler veure la realitat i de desviar l’atenció cap a un altra cantó. Es la vella història d’amagar el cap sota l’ala quan la realitat no ens agrada.
Però la dura realitat és que la Tercera Guerra Mundial ha començat. És una guerra sense fronts definits ni Estats enemics clarament identificats, però precisament per això, i per la relativa facilitat operativa de les noves armes de destrucció massiva, que pot ser molt pitjor que les anteriors.
Es tracta -pels que encara no ho saben- d’una nova guerra mundial entre la civilització democràtica i el totalitarisme. I per guanyar-la, Occident necessita aliar-se fins i tot amb el diable.
Durant la segona guerra mundial, els Estats Units i el Regne Unit van haver d’anar de bracet amb el dèspota d’Stalin. Ara ho han de fer amb Vladimir Putin, que tot i estar molt lluny del règim soviètic encara conserva els tics i les maneres de fer dels aparatxics.
En el conflicte de Txetxènia, les restes de l’exèrcit roig han actuat de l’única manera que sabien fer: massacrant a tothom i ignorant els més elementals drets humans. Però això no vol dir que una part dels seus adversaris siguin uns demòcrates angelicals que aspiren des de fa segles a una immaculada independència.
La primera guerra russo-txetxena, entre 1994 i 1996, va ser una guerra per consolidar la independència proclamada l'1 de novembre de 1991, tres dies després que en les primeres eleccions democràtiques postsoviètiques Dzhoiar Dudaev sortís elegit president de Txetxènia amb el 85% dels vots. Però només un any i mig després de la seva elecció, Dudaev va suspendre el parlament perquè la majoria opositora va votar la seva destitució.
La liquidació del parlament va obrir pas a les armes i Dudaev no va dubtar a atacar militarment tres districtes de Grozni que donaven suport a l'oposició. Així va començar la guerra dels txetxens independentistes contra els txetxens pro-russos. Una guerra en la que Rússia no va intervinir directament fins un any i mig més tard i de la que en va sortir enfangada l'any 1996 gràcies als acords de pau firmats entre el general Lebed i el general Maskhàdov.
La segona guerra russo-txetxena, entre 1999 i l'actualitat, ja no és només una guerra per la independència sinó també una guerra per la creació d'un Estat islàmic. Tot i que en el primer conflicte ja existien molts dels ingredients de l'actual, no és fins després de la fi de la guerra de Bòsnia que l'islamisme radical es concentra a Txetxènia, que esdevé l'objectiu prioritari de la jihad a la regió, com ho és el Caixmir a l'Àsia.
Entre l’agost i el setembre de 1999, islamistes wahhabistes txetxens van endegar una onada d’accions guerrilleres per extendre la jihad al Daguestan i Georgia, així com un seguit d’atemptats terroristes contra civils que van colpejar Rússia i la seva capital. Aquesta acció va anar acompanyada de l'organització de camps d'entrenament militar i de la creació d'escoles coràniques, finançat en gran part per Al Qaeda, que predicaven -i prediquen- el wahhabisme en un intent d'ofegar el sufisme tradicional. Tot plegat va provocar que el 5 de setembre Moscou bombardegés Grozni i comencés la segona guerra russo-txetxena.
Però la complexa realitat de Txetxènia no ens pot fer ignorar l’essencial. Certament, la simplificació de la realitat és sempre injusta, però quan les coses arriben al límit els matisos desapareixen i s’ha d’optar. I optar vol dir, certament, denunciar les pràctiques genocides de l'exèrcit roig que, seguint l'exemple d'Stalin, ha decidit que la millor manera d'erradicar la malaltia és matar el malalt, però vol dir també i sobre tot combatre enèrgicament el feixisme islàmic, a Txetxènia i a tot el món.
El 1939 es va haver de triar tràgicament entre la democràcia i el nazisme. Ara, ho hem de fer entre la democràcia i l’islamisme. Triar bàndol i donar suport a Moscou contra el fonamentalisme islàmic a Txetxènia no vol dir renunciar a la denúncia, vol dir simplement no quedar-se en el llimb per damunt del bé i del mal. Vol dir mullar-se i estar disposat a defensar els principis i valors que conformen el nostre univers democràtic contra el feixisme islàmic i contra el bolxevisme residual.
Sembla com si existís en l’opinió pública un desig inconscient de no voler veure la realitat i de desviar l’atenció cap a un altra cantó. Es la vella història d’amagar el cap sota l’ala quan la realitat no ens agrada.
Però la dura realitat és que la Tercera Guerra Mundial ha començat. És una guerra sense fronts definits ni Estats enemics clarament identificats, però precisament per això, i per la relativa facilitat operativa de les noves armes de destrucció massiva, que pot ser molt pitjor que les anteriors.
Es tracta -pels que encara no ho saben- d’una nova guerra mundial entre la civilització democràtica i el totalitarisme. I per guanyar-la, Occident necessita aliar-se fins i tot amb el diable.
Durant la segona guerra mundial, els Estats Units i el Regne Unit van haver d’anar de bracet amb el dèspota d’Stalin. Ara ho han de fer amb Vladimir Putin, que tot i estar molt lluny del règim soviètic encara conserva els tics i les maneres de fer dels aparatxics.
En el conflicte de Txetxènia, les restes de l’exèrcit roig han actuat de l’única manera que sabien fer: massacrant a tothom i ignorant els més elementals drets humans. Però això no vol dir que una part dels seus adversaris siguin uns demòcrates angelicals que aspiren des de fa segles a una immaculada independència.
La primera guerra russo-txetxena, entre 1994 i 1996, va ser una guerra per consolidar la independència proclamada l'1 de novembre de 1991, tres dies després que en les primeres eleccions democràtiques postsoviètiques Dzhoiar Dudaev sortís elegit president de Txetxènia amb el 85% dels vots. Però només un any i mig després de la seva elecció, Dudaev va suspendre el parlament perquè la majoria opositora va votar la seva destitució.
La liquidació del parlament va obrir pas a les armes i Dudaev no va dubtar a atacar militarment tres districtes de Grozni que donaven suport a l'oposició. Així va començar la guerra dels txetxens independentistes contra els txetxens pro-russos. Una guerra en la que Rússia no va intervinir directament fins un any i mig més tard i de la que en va sortir enfangada l'any 1996 gràcies als acords de pau firmats entre el general Lebed i el general Maskhàdov.
La segona guerra russo-txetxena, entre 1999 i l'actualitat, ja no és només una guerra per la independència sinó també una guerra per la creació d'un Estat islàmic. Tot i que en el primer conflicte ja existien molts dels ingredients de l'actual, no és fins després de la fi de la guerra de Bòsnia que l'islamisme radical es concentra a Txetxènia, que esdevé l'objectiu prioritari de la jihad a la regió, com ho és el Caixmir a l'Àsia.
Entre l’agost i el setembre de 1999, islamistes wahhabistes txetxens van endegar una onada d’accions guerrilleres per extendre la jihad al Daguestan i Georgia, així com un seguit d’atemptats terroristes contra civils que van colpejar Rússia i la seva capital. Aquesta acció va anar acompanyada de l'organització de camps d'entrenament militar i de la creació d'escoles coràniques, finançat en gran part per Al Qaeda, que predicaven -i prediquen- el wahhabisme en un intent d'ofegar el sufisme tradicional. Tot plegat va provocar que el 5 de setembre Moscou bombardegés Grozni i comencés la segona guerra russo-txetxena.
Però la complexa realitat de Txetxènia no ens pot fer ignorar l’essencial. Certament, la simplificació de la realitat és sempre injusta, però quan les coses arriben al límit els matisos desapareixen i s’ha d’optar. I optar vol dir, certament, denunciar les pràctiques genocides de l'exèrcit roig que, seguint l'exemple d'Stalin, ha decidit que la millor manera d'erradicar la malaltia és matar el malalt, però vol dir també i sobre tot combatre enèrgicament el feixisme islàmic, a Txetxènia i a tot el món.
El 1939 es va haver de triar tràgicament entre la democràcia i el nazisme. Ara, ho hem de fer entre la democràcia i l’islamisme. Triar bàndol i donar suport a Moscou contra el fonamentalisme islàmic a Txetxènia no vol dir renunciar a la denúncia, vol dir simplement no quedar-se en el llimb per damunt del bé i del mal. Vol dir mullar-se i estar disposat a defensar els principis i valors que conformen el nostre univers democràtic contra el feixisme islàmic i contra el bolxevisme residual.
dimarts, 22 d’octubre del 2002
Els disbarats de Joan Barril
Joan Barril escriu a “El periódico” (21/10/2002): “La gran aventura dels revolucionaris del segle XX va acabar en fracàs. Però els vencedors, enlluernats per la victòria, ens estan portant a un fracàs encara pitjor. Es mosseguen entre ells”. I afegeix: “El capitalisme admet que l’esforç individual pot portar uns quants a un èxit del qual deriva la creació de riquesa. No obstant, estem assistint a una creació de pobres planetària enorme. Se suposa que els pobres ho són per voluntat pròpia, però ningú creu en aquest determinisme que porta a 40.000 morts diàries per fam. Quan això passa, senyal que alguna cosa no funciona”. I acaba el seu article amb dues perles: “A Europa s’intenta corregir els excessos de l’oferta i la demanda pura. Hi ha sectors tutelats per governs conservadors, que són prou lúcids per no engegar a rodar l’herència socialdemòcrata. Però el capitalisme USA avança a poc a poc i habita entre nosaltres” i remata afirmant: “sens dubte els règims del socialisme real amb els holocausts i les magalomanies mereixien combatre’s. Però la seva derrota no permetia els excessos dels mercaders. Quan els balseros se’n van de Cuba es diu que és un fracàs del socialisme. Quan els mexicans travessen el riu Grande o els africans travessen l’Estret, de qui és el fracàs?”.
Barril no es mereix aquest article. Un article que és fruit de la ideologia més tronada de l’esquerra i no del sensible escriptor que porta a dins.
Els dos grans moviments revolucionaris del segle XX van ser el feixisme-nazisme i el comunisme. Ells solets van provocar la mort de centenars de milions de persones, des de la singularitat de l’Holocaust fins els gulags vermells, grocs o bananers. Van destruir les economies i van portar a altres centenars de milions de persones a la fam. Fins i tot, quan van endegar amb sang, suor i llàgrimes, procesos d'industrialització, la població no va aconseguir prosperar gaire més del llindar de la subsistència. Van esclavitzar milions de persones amb règims polítics sense precedents on el poder de l’Estat era omnímode i s’estenia a tots els racons de la vida econòmica, social i personal. La llibertat va ser triturada i els súbdits vivien en una autèntica presó. Una presó que, com totes les presons, garantia, això sí, el ranxo i l'ordre.
Aquest va ser el resultat de la gran aventura dels revolucionaris dels segle XX. Va ser un fracàs, sí, però sobre tot va ser un genocidi. Com és possible, doncs, banalitzar aquesta realitat històrica afirmant impunement que la situació actual és un “fracàs encara pitjor”?.
Per Barril, tot allò que no és comunisme o socialdemocràcia és capitalisme. Confón el comerç i el mercat, que han existit des de fa milers d’anys, amb el capitalisme modern, fonamentat en l’existència d’institucions que garanteixen la propietat, la llibertat i la democràcia; en societats on existeix el que coneixem com l’Estat de Dret. Barril no fila prim i considera que Mèxic o, pitjor encara, les corruptes dictadures africanes són països capitalistes com Espanya, Itàlia o els Estats Units. I això el porta a plantejar en forma de pregunta ingènua el següent silogisme: si la fugida de balseros de Cuba és un fracàs del socialisme, de quí és el fracàs de la travessa del riu Grande o de l’Estret de Gibraltar?.
Barril sembla no adonar-se’n que tant els cubans com els mexicans fan el mateix viatge: marxen cap els Estats Units, el centre del capitalisme mundial, mentre que els africans ho fan cap a la Unió Europea, l’altra gran bloc capitalista amb tots els barnissos que es vulguin. No hi ha dos destins diferents sinó un de sol.
El silogisme de Barril, per ser lògicament correcte, hauria de concloure que mentre els balseros del socialisme fugen cap el capitalisme, els esquenes mullades del capitalisme haurien de fugir cap el socialisme, especialment si el fracàs del neoliberalisme és “encara pitjor”. Curiosament, les víctimes del neoliberalisme insisteixen en ficar-se a la gola del llop i en lloc d’anar cap als paradisos socialistes marxen en desbandada cap el màxim exponent de l’infern capitalista. Per què serà?
Barril no es mereix aquest article. Un article que és fruit de la ideologia més tronada de l’esquerra i no del sensible escriptor que porta a dins.
Els dos grans moviments revolucionaris del segle XX van ser el feixisme-nazisme i el comunisme. Ells solets van provocar la mort de centenars de milions de persones, des de la singularitat de l’Holocaust fins els gulags vermells, grocs o bananers. Van destruir les economies i van portar a altres centenars de milions de persones a la fam. Fins i tot, quan van endegar amb sang, suor i llàgrimes, procesos d'industrialització, la població no va aconseguir prosperar gaire més del llindar de la subsistència. Van esclavitzar milions de persones amb règims polítics sense precedents on el poder de l’Estat era omnímode i s’estenia a tots els racons de la vida econòmica, social i personal. La llibertat va ser triturada i els súbdits vivien en una autèntica presó. Una presó que, com totes les presons, garantia, això sí, el ranxo i l'ordre.
Aquest va ser el resultat de la gran aventura dels revolucionaris dels segle XX. Va ser un fracàs, sí, però sobre tot va ser un genocidi. Com és possible, doncs, banalitzar aquesta realitat històrica afirmant impunement que la situació actual és un “fracàs encara pitjor”?.
Per Barril, tot allò que no és comunisme o socialdemocràcia és capitalisme. Confón el comerç i el mercat, que han existit des de fa milers d’anys, amb el capitalisme modern, fonamentat en l’existència d’institucions que garanteixen la propietat, la llibertat i la democràcia; en societats on existeix el que coneixem com l’Estat de Dret. Barril no fila prim i considera que Mèxic o, pitjor encara, les corruptes dictadures africanes són països capitalistes com Espanya, Itàlia o els Estats Units. I això el porta a plantejar en forma de pregunta ingènua el següent silogisme: si la fugida de balseros de Cuba és un fracàs del socialisme, de quí és el fracàs de la travessa del riu Grande o de l’Estret de Gibraltar?.
Barril sembla no adonar-se’n que tant els cubans com els mexicans fan el mateix viatge: marxen cap els Estats Units, el centre del capitalisme mundial, mentre que els africans ho fan cap a la Unió Europea, l’altra gran bloc capitalista amb tots els barnissos que es vulguin. No hi ha dos destins diferents sinó un de sol.
El silogisme de Barril, per ser lògicament correcte, hauria de concloure que mentre els balseros del socialisme fugen cap el capitalisme, els esquenes mullades del capitalisme haurien de fugir cap el socialisme, especialment si el fracàs del neoliberalisme és “encara pitjor”. Curiosament, les víctimes del neoliberalisme insisteixen en ficar-se a la gola del llop i en lloc d’anar cap als paradisos socialistes marxen en desbandada cap el màxim exponent de l’infern capitalista. Per què serà?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)