Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 9 de novembre del 2004

Els valors de l'esquerra i la nostàlgia de la religió

Sóc ateu i laic, però sempre he tingut la sospita que els anomenats valors alternatius a l’ètica i la moral religiosa eren un acte de fe. He comprovat que es necessita una gran convicció i una gran força de voluntat per ajustar la nostra actuació a unes normes o valors que sabem que són el resultat d’una construcció humana conscient i, en conseqüència, prescriptible. Algunes persones, poques, tenen la capacitat i la sort de poder assolir aquest grau d’autoexigència, però això és difícilment extensible a una gran majoria de persones. Per què sigui possible només hi ha una manera: que els valors morals estiguin per damunt de la voluntat personal de l’individu, que esdevinguin una força coactiva exterior. Aquest passatge de Fernando Savater en les conclusions al seu llibre “Los diez mandamientos en el siglo XXI” es perfectament il·lustratiu:

“Más allá de las críticas, incluso desde el punto de vista de quienes no somos creyentes, la idea de un dios terrible, cruel y vengativo no está mal pensada, porqué en definitiva todos los tabúes se basan en algo terrible. ¿Qué pasaría si no cumpliésemos? ¿Qué pasaria si todos los hombres decidiéramos matarnos los unos a los otros? ¿Si decidiéramos renunciar a la verdad o rabáramos la propiedad de los demás o violáramos a todas las mujeres que se cruzaran por nuestro camino? Un mundo así sería horrendo. Ese dios terrible es el que representaria el rostro del mundo sin dios. La divinidad que castiga es, en el fondo, lo que los hombres serían sin las limitaciones impuestas por el dios. Es cierto que ese Yahvé puede resultar espantoso, pero los hombres sin tabúes pueden resultar peores. Ese rostro terrible del dios nos recuerda lo fatal que sería carecer de autoridad, de restricciones al capricho y a la fuerza.”
Les persones creients, treuen aquesta força moral de la religió, de Déu, mentre que per a les persones autoanomenades progressistes i d’esquerres, que creuen en la construcció racional del món i de la vida, la moral sempre ha estat una cosa sobrera, incòmoda. Però com que tard o d’hora la vida ens porta a cruïlles morals inevitables, hem de trobar-hi una sortida. I una d’aquestes sortides ha estat buscar substitutius a la litúrgia religiosa. El problema és que el racionalisme progressista és molt voraç i tendeix a la totalitat i, en conseqüència, necessita fabricar alternatives per a totes les coses, de la mateixa manera que els revolucionaris francesos van canviar fins i tot el nom dels mesos de l’any. I per aquest camí se sol arribar a l’absurd i al ridícul, com és el cas del bateig civil d'Igualada, perfectament retratat per César Alonso de los Ríos en un article encertadament titulat: “Nostalgia de la religión”.
“EL bautizo civil que acaba de celebrarse en Igualada es algo más que una ocurrencia o un atrevimiento. Al igual que los matrimonios de homosexuales y las primeras comuniones festivas, es una muestra de la insatisfacción en la que se encuentran instalados los laicos. Este empeño en invocar lo religioso para justificar o dar realce a ciertos hechos viene a demostrar una inmensa nostalgia religiosa por parte de aquellos que dicen no tener fe. Se reconoce, asimismo, la fuerza seductora que tienen las tradiciones. Se intenta encontrar en los aledaños de la religión los remedios a la frustración que no es capaz de proporcionar el agnosticismo.”

dilluns, 8 de novembre del 2004

L'AIEA adverteix del perill d'un 11-S nuclear

El cap de l'AIEA, Mohamed El-Baradei, ha fet sonar avui tots els senyals d'alarma. En una conferència sobre la proliferació nucelar a l'Àsia-Pacífic, El-Baradei ha assegurat que estem en "una cursa contra rellotge" per impedir atemptats terroristes nuclears i que per guanyar-la cal revisar radicalment tots els plantejaments que teníem fins ara. "Tenim necessitat -ha dit El Baradei- de prendre mesures preventives. No hem d'esperar a trobar-nos amb una situació de l'estil del 11 de setembre o de Txernóbil". I ha afegit que "el perill existeix arreu (...) és real, és actual i creuem els dits perquè no passi res." Reprodueixo íntegre el cable de l'Agència France Press.
Le patron de l'Agence internationale de l'énergie atomique (AIEA) a averti lundi à Sydney que le risque de terrorisme nucléaire était réel et appelé le monde à réagir très vite pour éviter un 11 septembre à l'échelle atomique.
Parlant de "course contre la montre", le directeur général de l'AIEA, Mohamed ElBaradei, a estimé que les hypothèses du passé pour lutter contre la prolifération des matériaux fissiles devaient être radicalement remises à plat.
S'exprimant à l'ouverture d'une conférence sur la prolifération nucléaire dans la région Asie-Pacifique, M.ElBaradei a expliqué que son agence n'avait jamais supposé, jusqu'aux attentats du 11 septembre 2001 aux Etats-Unis, que des terroristes utiliseraient des armes nucléaires ou radioactives ou qu'ils seraient prêts à sacrifier leur vie. "Nous avons besoin de prendre des mesures préventives. Nous ne devons pas attendre d'être confrontés à une situation du style de celle du 11 septembre ou de Tchernobyl", a-t-il déclaré. "Le danger existe partout. Il est réel, il est actuel et il nous faut croiser les doigts pour que rien ne survienne", a ajouté M.ElBaradei.
Le ministre australien des Affaires étrangères, Alexander Downer, a soutenu l'analyse du chef de l'AIEA, affirmant que compte tenu des répercussions qu'engendrerait une attaque nucléaire, il fallait accorder une plus grande priorité aux mesures préventives. "On aurait une panique mondiale. Pourtant, quelle attention y prête-t-on actuellement?", a-t-il demandé.
Il a estimé que le type d'attaque le plus probable serait celui d'un attentat avec "une bombe sale", qui contaminerait de manière radioactive de vastes zones, plutôt que la construction ou le vol d'une bombe nucléaire par des terroristes.
Faisant allusion au programme présumé d'armement nucléaire de l'Iran, Mohamed ElBaradei a indiqué qu'un pays détenant de l'uranium enrichi ou du plutonium était "un Etat nucléaire dormant" et que le contrôle international du cycle des combustibles nucléaires pour les réacteurs civils était nécessaire. Un pays qui possède de l'uranium enrichi ou du plutonium pourrait fabriquer une arme en quelques mois, a-t-il déclaré.
"Nous ne voulons pas nous trouver dans dix à vingt ans avec 40, 50 pays détenant du plutonium ou de l'uranium fortement enrichi. Je pense que la marge de sécurité est insuffisante", a-t-il dit. "Dans le contexte de l'après 11 septembre, le fait de voir augmenter sans arrêt le nombre de pays qui enrichissent de l'uranium est un sujet d'énorme inquiétude", a encore déclaré M.ElBaradei.
Les travaux de l'AIEA sur de possibles programmes d'armement nucléaire en Libye et en Iran ont révélé l'existence d'un vaste marché noir de produits radioactifs, avec 630 cas confirmés de trafics de produits nucléaires et radioactifs depuis 1993, a-t-il indiqué, soulignant que ce marché "prospérait clairement grâce à la demande".
"La relative facilité avec laquelle un réseau international illicite peut être mis en place et fonctionner démontre de manière claire l'inadéquation du système actuel du contrôle des exportations", a estimé le chef de l'AIEA.
Plus d'une vingtaine de sociétés et d'individus étaient impliqués dans les trafics relevés par l'Agence et dans la plupart des cas ces opérations se sont poursuivies sans que les gouvernements nationaux en aient connaissance. "Il est vraiment temps de remettre en question nos hypothèses sur l'accessibilité de la technologie nucléaire", a-t-il ajouté.

Text íntegre de la conferència de Mohamed El-Baradei a Sydney.

diumenge, 7 de novembre del 2004

Desmontant la desinformació II

Via Idees X Avui accedeixo a un altra magnífic article de Pilar Rahola. El desconcert dels "progres" per la victòria de Bush i les falses explicacions que es busquen per soportar-ho millor. Recomenable.

El desconcierto obliga a encontrar respuestas simples para poder reconstruir la propia autoestima. (...) Todo está claro: la América rural ha votado contra la América cosmopolita; los valores religiosos han dominado sobre la razón; EE UU está en regresión democrática, etcétera. Pero la realidad es mucho más compleja y, como los europeos somos unos vanidosos engreídos, atrapados entre el complejo de superioridad atávico respecto a los yanquis y el enorme complejo de inferioridad que nos generan, hemos desarrollado un sentido hipercrítico respecto a EE UU inversamente proporcional al nulo sentido autocrítico con el que nos analizamos. Por eso nos equivocamos tanto: porque no analizamos la realidad, sino nuestros prejuicios. ("¿Dónde está Michael Moore?" per Pilar Rahola)

dissabte, 6 de novembre del 2004

Desmontant la desinformació

Els "progres", els meus vells amics, estan emmoïnats amb la victòria de Bush. Però no ho estan amb ells mateixos, preocupats pels errors d'anàlisi que han comès o fent-se l'autocrítica que tant prediquen i que tan poc practiquen, sinó amb els electors americans, que consideren incults, fanàtics, paranoics i no sé quantes barbaritats més. Qualificatius que si els escoltéssin aplicats a qualsevol altre grup humà els considerarien racistes i xenòfobs i no perderien ni un minut en organitzar una campanya internacional de denúncia, com la que van montar per evitar que Rocco Buttiglione fós elegits comissari europeu.

Molts d'aquests "progres", especialment els que tenen la responsabilitat de dirigir la major part dels mitjans de comunicació i una gran part de les càtedres universitàries, em farien pena sinó fós perquè, creient-se les seves pròpies mentides, són els responsables d'haver generat en el país i especialment entre la joventut un grau desinformació i distorsió de la realitat sense gaires precedents.

Hace tanto tiempo que hemos traspasado el límite entre la posible crítica legítima a los Estados Unidos y la ofuscación antiamericana que ya ni nos damos cuenta de estar haciendo el ridículo. Hace tiempo que la falta de información sobre la realidad política e institucional de Norteamérica se convirtió en contrainformación y pura desinformación. En España, una opinión pública pendiente de las payasadas de Michael Moore se ha quedado boquiabierta, incapaz de asimilar el resultado de las elecciones presidenciales. Se daban por proclamados sin matices la coronación de Kerry y los funerales de Bush. A quien lo vea de buena fe, tan sólo le queda por pensar que los americanos son un puñado de fascistas estúpidos o sospechar que lo que se nos informa sobre los Estados Unidos es material averiado. ("Hitler le pudo a Kerry" per Valentí Puig).
L'economista Xavier Sala-i-Martín, per la seva banda, ha decidit destilar la propaganda de la realitat. I ha començat, com no, amb un article sobre les rucades que s'han escampat com dogmes de fe sobre l'esta de l'economia americana i les finances públiques.

Se nos ha dicho, por ejemplo, que la economía americana era débil y que no crecía por culpa de Bush. La realidad es que el PIB del 2004 ha crecido en un 3.8% (entre ustedes y yo: ya nos gustaría a los europeos tener una economía tan “débil”). Las tasas de crecimiento en el 2003 y 2002 fueron del 4,4 y 2,3% respectivamente. Nos tenemos que remontar al 2001 para encontrar un trimestre, de hecho dos trimestres aunque no consecutivos, con crecimiento negativo: el primero (crisis causada por la explosión de la burbuja financiera de Clinton) y el tercero (11 de Septiembre).

Se nos ha explicado que Bush solamente bajó los impuestos de los ricos. La realidad es que las rebajas fiscales fueron para todos los contribuyentes. Lo que pasa es que, en términos absolutos, los impuestos bajaron más para los que más pagan (si rebajan el 10% a todos, los que pagaban 1.000 dejan de pagar 100 y los que contribuían 10 sólo dejan de cotizar uno). ¿Sabían que en Estados Unidos, el 1% de las personas más ricas pagan el 34 % de todos los impuestos, que el 5% más rico paga el 53% de los tributos y que la mitad más rica del país paga el 96% del total? Es decir, la mitad más pobre del país casi no contribuye al fisco. Y recuerden una obviedad: no se pueden rebajar los impuestos a quien… ¡no paga impuestos!

(...)

Finalmente, suenan las sirenas porque Bush ha generado el déficit fiscal más grande de la historia: 500.000 millones de dólares. Aquí los críticos tienen parte de razón… pero sólo parte. Es cierto que hay déficit y que no es bueno que lo haya cuando no hay recesión (cuando las vacas son gordas, el gobierno debería ahorrar). Pero eso no quiere decir que la situación sea alarmante. Si ustedes o yo tuviéramos una deuda de esa magnitud, tendríamos un serio problema porque no ganamos suficiente dinero para poder devolverlo. Pero el gobierno de los Estados Unidos gana mucho más dinero que ustedes o yo. Por esto los economistas no nos fijamos en el déficit en dólares sí sino en relación al PIB. Calculado así, el déficit fiscal norteamericano es del 4,5% del PIB. Es elevado pero no muy distinto al de Francia (4,1%) o Alemania (3,8%). Y no, los EEUU no cumplirían el pacto de estabilidad, pero eso es más un reflejo de la perniciosa euro-obsesión por Maastricht que una alarma fiscal en Norteamérica.


Van Gogh's murder, our freedom

We hardly needed the reminder, but the brutal murder earlier this week of Dutch filmmaker and controversialist Theo van Gogh shows again that the enemies of the open society aren't disposed to spare tolerant societies by virtue of their tolerance. His death has rightly saddened and enraged the Netherlands, known for its famed tolerance but increasingly becoming just another battleground between reactionary Islamism and modern society. Mr. van Gogh, a great grand-nephew of the famous painter, was killed Tuesday by an Islamist. Dutch authorities say an assailant whom they are identifying only as Mohammed B. shot Mr. van Gogh, slit his throat and left a five-page letter in Arabic on his chest stabbed under a knife. (The Washington Times)

No tinc remei. Encara em sorprenc en comprovar la quantitat d'articles que hi ha a la premsa europea intentant -en sentit contrari a la cita anterior- trobar explicacions i de vegades fins i tot justificacions a l'assassinat de Theo van Gogh. En concret, bastantes opinions consideren una provocació innecessària l'aparició, a la seva pel·lícula "Submissió", d'una dona musulmana nua amb versicles de l'Alcorà escrits en el seu cos. Una provocació innecessària que, hem de suposar, explicaria la justa ira del seu botxí. Amb aquest argument, també podrien queixar-se que el realisme de "La Llista de Schindler" és una provocació innecessària als nazis o que, sense anar tant lluny, si un dia li foten un tret al Salvador Sostres serà perquè s'ho havia buscat amb la publicació de tants articles impúdicament provocadors.


ADDENDA: No us perdeu l'article de l'Economist, "Another political murder", sobre el tema.

dijous, 4 de novembre del 2004

Arafat, clínicament mort


"Cuando un hombre tiene un pasado clamoroso, se sabe aunque lo oculte, porque el pasado se lleva escrito en el rostro, en los ojos. Y en el rostro de Arafat, no vi más que la máscara colocada por la madre naturaleza, no por las experiencias vividas. Hay algo de insatisfactorio en él, algo inacabado. Además, si se piensa bien, una se da cuenta que la fama se la debe más a su imagen que a sus hechos; lo sacaron de la sombra los periodistas occidentales y especialment los norteamericanos, siempre dispuestos a inventar personajes o a fabricarlos". ORIANA FALLACI

L'informe Duelfer confirma els suborns de Saddam a països i personalitats que es van oposar a la guerra

Via MEMRI m'he assabentat, amb més d'un mes de retard, que l'informe de Charles Duelfer, el cap de l'Iraq Survey Group, confirma gairebé fil per randa l'autenticitat de la llista que va publicar el passat 25 de gener el diari iraquià Al-Mada de 270 persones i entitats que es van beneficiar amb lots de petroli concedits per Saddam Hussein.

Nimrod Rafaeli, Analista Senior del Programa d'Estudis Econòmics de l'Orient Mitjà del MEMRI, explica en un estudi que:
El diario iraquí Al-Mada ("Horizonte") fue el primer diario en publicar una lista de 270 individuos y organizaciones que se beneficiaron de los vales que el régimen de Saddam Hussein les concedió. La intención de la concesión era o bien que los receptores vendieran los vales a intermediarios para sacar beneficios rápido o bien que vendieran el crudo ellos mismos a precio reducido. Se asumía que los vales permitirían al receptor último adquirir crudo iraquí a un precio lo suficientemente reducido como para dejar un margen de beneficio al beneficiario del vale, el intermediario o la petrolera que en última instancia canjeaba el curso y en algún caso, a los propios regímenes que gravaban o liquidaban lo impuesto sobre las exportaciones iraquíes de crudo. Al-Mada diferencia entre usuarios "finales" y "no finales", refiriéndose el segundo término a los receptores de vales que carecían de refinerías y, en muchos casos, ni siquiera estaba en el negocio del petróleo para empezar. Según Al-Mada, su lista se limita a "usuarios no finales y a las compañías intermediarias". Al-Mada ha desencadenado varias investigaciones sobre esta lista.

Basándose en un examen en profundidad de los datos del Ministerio de Crudo de Irak y su brazo comercial, la Organización de Comercialización del Petróleo del Estado (SOMO), el Informe Duelfer, publicado en septiembre del 2004, ha reunido una lista completa de vales petroleros entregados por el régimen de Saddam durante toda la vida útil del Programa Petróleo por Alimentos. Comienza con la primera fase del programa en 1996-7, y concluye con la 13ª fase y última, que finaliza con la caída del régimen. Con un puñado de excepciones, todos los que aparecen en la lista de Al-Mada aparecen también en la lista Duelfer. Esto es la primera confirmación de que la lista de Al-Mada es auténtica.
Aquest escàndol, un dels més importants dels últims anys, esquitxa l'ONU i moltes personalitats, països, partits i organitzacions, que es van mostrar molt actius en oposar-se a la guerra contra l'Iraq. Un escàndol de desenes de milions de dòlars que, enlloc d'anar a paliar el patiment del poble iraquià, van desaparèixer a les butxaques de molta gent sense escúpols, començant per Benon Sevan, director del programa Petroli per Aliments de les Nacions Unides, que va ser generosament subornat per Saddam Hussein. La dimensió moral, econòmica i política d'aquest escàndol és, però, inversament proporcional a la seva dimensió mediàtica. El mutisme informatiu és pràcticament total en els mitjans de comunciació espanyols i europeus. Endevinen per què?

Per seguir l'evolució de les investigacions que s'estan fent sobre aquest escàndol visiteu Friends of Saddam.

ADDENDA: L'informe Duelfer ratifica el nom de l'espanyol Javier Robert com un dels beneficiaris dels suborns de Saddam. El problema és que ningú no sap qui és. Una investigació de la revista "La Clave" va concloure que es tractava de Javier Rupérez, l'ambaixador espanyol a Washington i membre del PP. Naturalment, Rupérez ho va desmentir, però la veritat és que no hi ha cap prova que demostri que sigui ell. He trobat a HispaLibertas detalls interessants sobre les hipòtesis existents respecte la identitat de Javier Robert.

Islam: la batalla d'Europa

Ha d'entrar Turquía a la UE? S'ha de permetre el vel islàmic a les escoles? Què fer amb els immigrants musulmans a Europa? Aquestes i altres preguntes sobre la presència musulmana entre nosaltres en temps de jihad no tenen una resposta fàcil. Tot i això, tinc la impressió que no cal descobrir noves receptes per fer front al problema. En tenim una que va funcionar prou bé (amb tots els seus errors i contradiccions) durant la guerra freda. D'una banda, combatre enèrgicament l'expansió i les accions del totalitarisme, aquesta vegada islamista, en tots els fronts, i de l'altra, tenir confiança en els nostres valors liberals i democràtics, capaços de derrotar intel·lectualment la ideologia islamista.

Gilles Kepel, en un article a "El País", explica:
... el efecto de atracción de Europa ha obligado al AKP (Partido de la Justicia y el Desarrollo), en el poder en Ankara -muchos de cuyos miembros salieron de la matriz de los Hermanos Musulmanes-, a disolver en el crisol democrático de Bruselas la ideología islamista que hacía que Erbakan, la figura tutelar del islamismo turco, describiese a Europa como un "club judeocristiano" al que oponía un M-8 que agrupase a los grandes países musulmanes.
Durant la guerra freda, les democràcies combatien el comunisme però això no els impedia de permetre l'existència de partits comunistes perfectament legals (si acceptaven les regles del joc) en el seu interior. Paral·lelament, s'esforçaven per integrar socialment els treballadors i les capes socials més susceptibles de ser captades pels cants de sirena dels totalitaris. Segons Kepel, això és el cal fer també amb els musulmans europeus:

Mientras los grandes partidos franceses sigan con la política del avestruz y se nieguen en la práctica a presentar en una posición elegible en los comicios legislativos, base de la representación nacional, a unos candidatos con apellido de origen musulmán -sin que éstos tengan la vocación de ser "diputados de los moros" más que los diputados de origen judío son "diputados de los israelíes" o sus colegas de origen católico "diputados de los galos"-, esta representación nacional estará sesgada y los activistas comunitaristas islamistas tendrán vía libre. En este terreno, la Francia republicana y asimiladora sufre un atraso paradójico frente al Reino Unido y Alemania. Sin embargo, no es poco lo que está en juego: se trata nada menos que de la capacidad de Europa para demostrar ante el mundo islámico que sus ciudadanos de origen musulmán son la primera generación surgida del universo del islam que participa en una sociedad democrática cuyos beneficios están vedados para la inmensa mayoría de los parientes que permanecen en la aldea en África. Todo el mundo en el Magreb, en África, en Pakistán o en Turquía tiene un primo en Marsella, Birmingham, Düsseldorf, Barcelona o Milán. Están pendientes de la evolución de este miembro de la familia, próxima o alejada, que participa al mismo nivel y en la realidad en el aggiornamento de la civilización musulmana heredada en contacto con la modernidad democrática en el mismo lugar en el que ésta se elabora (mientras que en la aldea esto se vive por poderes, a través de la televisión por satélite, Internet y sus efectos distorsionadores).
Però tot això s'hauria de fer lluny de la confusió multiculturalista (una societat pot ser multiracial però difícilment multicultural, especialment quan els seus valors, en tot o en part, són contradictoris) i amb una denúncia clara de la complicitat anti-sistema:

No nos extrañe que los supervivientes del comunismo y del izquierdismo en el viejo continente hayan establecido, tanto dentro del Foro Social Europeo (FSE) como en diversas asociaciones de barrios desfavorecidos -sobre todo en Vénissieux y en el gran Lyón-, una alianza con los paladines del velo en la escuela. El dinamismo militante de estos últimos transforma a los primeros en "compañeros de ruta" y pone crudamente en evidencia su carencia de un proyecto, como han demostrado los ataques ampliamente divulgados de una inglesa conversa y portadora del velo contra la "Francia racista e islamófoba" en los bancos del FSE de Londres, en octubre de 2004, después de que Tarik Ramadán tuviera un papel destacado en el Foro de París en otoño de 2003, en detrimento de los organizadores altermundialistas.
No hem d'oblidar que l'objectiu dels bolxevics islàmics no és altra que la instauració universal del paradís de Mahoma, començant per Europa.

Más allá de la capacidad de Bin Laden y de sus subalternos para cambiar el resultado esperado de las elecciones españolas o para obtener la retirada de Irak del ejército de Madrid, en el movimiento salafista-yihadista encontramos la certeza de que España es desde la Andalucía musulmana "tierra del islam" para la eternidad y que allí es lícita la yihad contra los "ocupantes" no musulmanes cuyo asesinato está permitido. Dentro de esta lógica, el 11-M es tan sólo la primera batalla de una Reconquista al revés, cuyo horizonte es Europa.
Bin Laden, contràriament al que ell voldria i al que sovint es creu, no és un producte medieval sinó de la modernitat occidental. Una mescla de romanticisme i racionalisme. Els seus plantejaments polítics i el seu discurs ideològic és més proper al d'una organització marxista-leninista radical que a un muetzí. És un moviment , per la radicalitat i la contundència revolucionària de la seva ideologia, que sedueix especialment a "intel·lectuals" provinents de les classes mitges o acomodades dels països àrabs que veuen en el radicalisme islàmic una sortida a la seva marginació del poder per unes monarquies o repúbliques corruptes i absolutes.

dimecres, 3 de novembre del 2004

Bush guanya la reelecció en una de les eleccions més participatives de la història dels EUA



Els demòcrates intenten convertir Ohio en la Florida del 2004, però totes les dades apunten que aquesta vegada tampoc podran obtenir la victòria. Els demòcrates s'agafen a la il·lusió que el vot per correu modifiqui el resultat. Però si aquest vot manté la lògica proporcionalitat amb el vot emès directament a les urnes, la derrota de Kerry és inevitable. Només cal analitzar els resultats d'Ohio per comptats, que actuen com a circumscripcions electorals, per comprovar-ho. De 88 comptats, Bush n'obté la victòria a 72 i Kerry només a 16. Realment, la victòria de Bush al conjunt de l'Estat d'Ohio és inequívoca. Però hi ha més dades que aquestes per comprovar la dimensió de la victòria republicana. D'una banda, Bush ha obtingut 3,5 milions més de vots que Kerry, amb un 51% del total contra el 48%. D'altra banda, pel que fa al Congrés, el GOP no només ha mantingut la majoria al Senat sinó que l'ha reforçada, passant de 51 a 53 senadors, mentre que els demòcartes han retrocedit de 48 a 44, perdent fins i tot l'escó del seu líder a la cambra alta. Pel que fa a la Cambra de Representants, els republicans han pujat lleugerament de 227 a 229 escons mentre que els demòcrates han baixat de 205 a 200. Per tot plegat, la Casa Blanca ha anunciat que considera Bush el guanyador.
Per veure els resultats per Estats, cliqueu a Megapundit.
Per veure els resultats per comptats a l'estat d'Ohio, cliqueu aquí (The Washington Post).

ADDENDA: Aquesta tarda, finalment, Kerry ha reconegut la victòria de Bush. Ha tingut la valentia i la intel·ligència de no repetir l'espectacle de Florida de fa quatre anys. Enhorabona.

dimarts, 2 de novembre del 2004

Pena de mort per criticar l'Islam


El que no van poder fer amb Salman Rushdie ho han fet ara amb Van Gogh.

Un islamista de doble nacionalitat marroquina i holandesa ha assassinat a trets aquest matí a Amsterdam l'escriptor i cineasta holandès, Teho van Gogh, de 47 anys i parent del pintor Vincent van Gogh. La víctima, que acabava de rodar una pel·lícula sobre l'assassinat del líder populista holandès, Pim Fortuyn, havia rebut amenaces de mort per un documental anterior sobre la submissió de la dona a l'Islam.
Per més informació cliqueu aquí.

Tom Wolfe: "Votaría Bush encara que fós només per anar a l'aeroport a acomiadar a tots aquells que diuen que se'n aniran a Londres si torna a guanyar"

Tom Wolfe dixit, segons publica "The Guardian":
"Here is an example of the situation in America," he says: "Tina Brown wrote in her column that she was at a dinner where a group of media heavyweights were discussing, during dessert, what they could do to stop Bush. Then a waiter announces that he is from the suburbs, and will vote for Bush. And ... Tina's reaction is: 'How can we persuade these people not to vote for Bush?' I draw the opposite lesson: that Tina and her circle in the media do not have a clue about the rest of the United States. You are considered twisted and retarded if you support Bush in this election. I have never come across a candidate who is so reviled. Reagan was sniggered it, but this is personal, real hatred".
I afegeix Tom Wolfe:

"Indeed, I was at a similar dinner, listening to the same conversation, and said: 'If all else fails, you can vote for Bush.' People looked at me as if I had just said: 'Oh, I forgot to tell you, I am a child molester.' I would vote for Bush if for no other reason than to be at the airport waving off all the people who say they are going to London if he wins again. Someone has got to stay behind."
La versió en castellà d'aquest article la podeu trobar aquí.

dilluns, 1 de novembre del 2004

El govern espanyol, la "puta triste" de Fidel Castro

Ho diu Mario Vargas Llosa en un article a "El País".
Mi esperanza es que esos magníficos "social-pendejos" europeos impidan que esta iniciativa lamentable se materialice. Ella debe ser denunciada y combatida
como lo que es: un acto demagógico e irresponsable que sólo servirá para apuntalar a la más longeva dictadura latinoamericana. No debemos permitir que la España democrática, moderna y europea que en tantos sentidos es un ejemplo para América Latina se convierta en la "puta triste" de Fidel.

Per què tenen butlla García Màrquez i les seves "putas tristes"?

Cuando Myriam Tey publicó el libro "Todas putas", los colectivos feministas se lanzaron a la yugular argumentando que dicho libro era impropio de una mujer y de un cargo público. Si no recuerdo mal, era la principal directiva en el Instituto de la Mujer. Se trataba de una "apología de la violación" y eso era inadmisible. Ahora llega este progresista escritor, este mimado intelectual y publica su libro "Memorias de mis putas tristes" donde un nonagenario, en una alarde de actividad sexual inaudita para su edad, decide celebrar su cumpleaños con una niña virgen de catorce años en un prostíbulo. ¿No es esto apología de la pedofilia, no es una pederastia descarada?. Si todos fuéramos racionales, veríamos en ambos libros una ficción más o menos erótica en la que los autores se permiten contar una historia y no un panfleto destinado a alentar delitos o comportamientos reprochables. Pero como los colectivos feministas destaparon la caja de Pandora, deberían ser consecuentes con sus acciones y tachar a Gabo de, al menos, viejo verde. Es lo mínimo, o mandar un comunicado de prensa reconociendo la hipocresía militante.(Alberto Illan Oviedo)

diumenge, 31 d’octubre del 2004

General DeLong: com va fugir Bin Laden de Tora Bora i com van desparèixer les ADM de l'Iraq



Fa dies que volia fer una anotació sobre el nou llibre del general nord-americà Michale DeLong, segon comandant de la CentCom, però me n'havia oblidat. Ara, després del vídeo de Bin Laden i de l'alucinant reacció de Kerry acusant Bush (no és la primera vegada) d'haver-lo deixat escapar de Tora Bora, m'ha vingut a la memòria. DeLong explica molt clarament el perquè de la fugida de Bin Laden, les evidències que hi ha sobre el trasllat de les ADM de l'Iraq cap a Síria i moltes altres coses més. Ho diu en francès a Checkpoint i en anglès a The Command Post.

Et ce qu’il se passait à l’époque, lorsque ben Laden était dans les caves de Tora Bora, c’est qu’il s’agissait d’une zone tribale pleine de civils. Il était impossible d’y aller avec des soldats de n’importe quelle armée – et spécialement pour nous – parce qu’il aurait fallu les affronter pour atteindre ben Laden. Que nous ayons pu l’avoir reste à démontrer. C’était une tribu sur la frontière, et les seuls types acceptés dans le secteur étaient les soldats de l’armée pakistanaise. Et l’on sait combien il est difficile de garder une frontière – prenez par exemple le Texas, le Nouveau Mexique et l’Arizona. Nous n’avons pas tué de civils sans nécessité à Tora Bora. Nous savons de par nos multiples sources de renseignements que nous avons blessé ben Laden. Mais il s’est effectivement enfui. Si nous avions tué un grand nombre de civils, nos chances de mettre sur pied des élections en Afghanistan n’auraient jamais existé. C’était une décision diplomatique, et non politique, afin de pouvoir réunir ce pays. Nous savions que tuer ou capturer ben Laden était important. Mais se débarrasser d’Al-Qaïda et donner au pays un sentiment positif et nationaliste était aussi important.
Pel que fa a les armes de destrucció massiva, DeLong explica que hi ha evidències que van ser traslladades a Síria 48 hores abans de l'inici de la guerra.

Deux jours avant le 19 mars 2003, nous avons vu passablement de véhicules entrer en Syrie. Nous ne pouvions pas les poursuivre, parce que nous avions dit laisser 48 heures à Saddam. Un grand nombre de dirigeants irakiens sont allés en Syrie, et une grande quantité d’ADM également. Nous avons eu des indications selon lesquelles certaines sont allées au Liban, et d’autres probablement sont allées en Iran. La taille de l’Irak est à peu près celle de la Californie. Les sept huitièmes du pays sont désertiques. Nous avons calculé que l’on peut probablement enterrer 16 tours Eiffel ou 16 Empire State Buildings dans le désert sans jamais les retrouver. Voici 4 mois, ils ont creusé au beau milieu du désert et ils ont trouvé quelque chose. C’était un MiG-25 Foxbat que les Irakiens avaient enterré dans le sable. Nous n’aurions jamais pu trouver cela. Avec les armes biologiques, on peut placer un programme de recherche presque entièrement dans une valise. On peut probablement mettre toute une industrie de production d’armes chimiques dans une camionnette. Oui, ils avaient des ADM et aujourd’hui on ne peut les retrouver. Les gens qui ont été capturés, comme la docteur Germe et Ali le Chimique, le meurtrier des Kurdes, ne parlent pas.

I per què no parlen?

Je ne peux pas vous le dire avec certitude, mais je suppose que chaque individu proche de Saddam ayant une forte personnalité et des sentiments marqués est déjà mort. Tous ceux qui ne pouvaient pas garder un secret sont déjà morts. Jusqu’à ce que Saddam soit assassiné, exécuté ou quoi que ce soit, ils ne parleront pas. Ils ne diront probablement rien jusqu’à ce qu’ils soient sûrs qu’il ne reviendra pas.

La prioritat de Turquía és adoptar els valors occidentals

Pouvez vous trouver une meilleure preuve à l’affirmation selon laquelle les valeurs européennes sont «universelles», ce que la priorité et l’objectif d’un pays Musulman comme la Turquie soit de se conformer à ces valeurs? Dans ces circonstances quel est l’intérêt de mettre en avant les différences religieuses et culturelles?.
Endevineu qui ha dit això?. Doncs, ni més ni menys que l'actual primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan. Ho va dir el 20 d'octubre en una conferència al Musée d'Orsay de París, on va ser invitat per Thierry de Montbrial amb motiu del 25è aniversari de l'IFRI, L'Institut Francès de Relacions Internacionals. Millor això que la jihad.

Carta oberta als caps d'estat i de govern de la UE i de l'OTAN

Més de cent personalitats polítique i intel·lectuals han firmat aquesta carta, promoguda per el "Project for the New American Century", per demanar un canvi en l'estratègia política occidental respecte a Rússia. Un canvi que intenti evitar la deriva de Putin cap a un nou règim autoritari i dictatorial. Entre les personalitats que firmen aquesta carta hi ha: Madeleine K. Albright, Giuliano Amato, Timothy Garton Ash , Pascal Bruckner, Massimo D'Alema, Francis Fukuyama, Bronislaw Geremek, Andre Glucksmann, Vaclav Havel, Robert Kagan, Bernard Kouchner, William Kristol o Adam Michnik, per citar només el que poden ser més coneguts entre nosaltres. La carta acaba així:

The leaders of the West must recognize that our current strategy towards Russia is failing. Our policies have failed to contribute to the democratic Russia we wished for and the people of this great country deserve after all the suffering they have endured. It is time for us to rethink how and to what extent we engage with Putin's Russia and to put ourselves unambiguously on the side of democratic forces in Russia. At this critical time in history when the West is pushing for democratic change around the world, including in the broader Middle East, it is imperative that we do not look the other way in assessing Moscow's behaviour or create a double standard for democracy in the countries which lie to Europe's East. We must speak the truth about what is happening in Russia. We owe it to the victims of Beslan and the tens of thousands of Russian democrats who are still fighting to preserve democracy and human freedom in their country.

Per una versió en castellà de la carta, cliqueu aquí.

Si guanya Bush, continuarà sent Bush?

A dos dies de les eleccions presidencials nord-americanes tot apunta a una victòria de George W. Bush. Malgrat els esforços que fan alguns mitjans de comunciació per reinterpretar els resultats de les enquestes, no poden amagar la preferència de l'electorat pel candidat republicà, encara que sigui per un estret marge. La reaparició en video de Bin Laden, amb renovades amenaces però amb un discurs desinflat i inconsistent, no ha fet més que afavorir l'actual inquil·lí de la Casa Blanca. Però hi ha altres raons més difícils de detectar que poden capgirar el resultat. Xavier Sala-i-Martín n'apunta tres.
Primera, las encuestas tienden a equivocarse cuando el número de votantes aumenta súbitamente. La razón es que las empresas demoscópicas preguntan a una pequeña muestra de diferentes grupos representativos y, antes de proyectar los resultados finales, tienen que predecir cuánta gente de cada grupo acabará votando. Como no lo saben, examinan su propensión a votar en pasadas elecciones. Lógicamente, cuando un grupo cambia su comportamiento de forma masiva (como hicieron los jóvenes españoles el 14M), las encuestas yerran de mucho. Kerry espera que se repita en Estados Unidos lo que pasó en Marzo en España. Y puede que no ande muy equivocado ya que el número de ciudadanos registrados para votar este año ha subido vertiginosamente.
La segunda razón por la que hay que desconfiar de las encuestas es la proliferación de… (no se rían por favor), ¡teléfonos móviles! En Estados Unidos es ilegal que las empresas te llamen al móvil (porque el precio de la llamada se divide entre el que llama y el que es llamado). Eso hace que exista un número creciente de familias que no han sido sondeadas al no disponer de teléfono fijo. Dado que éstas tienden a ser jóvenes y a apoyar a Kerry, las encuestas pueden estar infravalorando el apoyo real al candidato demócrata.
Y tercera, los sondeos mencionados son nacionales pero, en realidad, hay 51 elecciones estatales. A estas alturas, la mayor parte de los estados ya se han decantado pero un reducido número de ellos (los llamados swing states o estados columpio) entre los que destacan Florida, Iowa, Michigan, Minnesota, New Mexico, Ohio, Pennsylvania y Wisconsin, arrojan empates técnicos. Dado que estos ocho estados suman un total de 117 votos electorales de los 270 que se necesitan para ganar, si Kerry consiguiera apuntalar unos cuantos de éstos, la presidencia sería suya.
Si no es produeix un d'aquests fenòmens imprevisibles -el 14-M després de l'11-M és paradigmàtic- Bush té garantit un segon mandat. Però, si guanya, governarà com fins ara? canviarà o modificarà la seva estratègia?. Per Rafael L. Bardají la resposta és clara: "més Bush, no menys, en el segon mandat".
Bush, lejos de volverse moderado, podría muy bien impulsar todavía más cambios y una agenda internacional más ambiciosa. Es verdad que el desgaste de la lucha contra el terrorismo y muy particularmente, las dificultades encontradas en el Iraq post-Saddam ha producido una clara fatiga en el equipo actual de la Casa Blanca, pero una segunda victoria de George W. Bush, seguida como todo parece apuntar, a revalidar la mayoría republicana en el Congreso y en el todopoderoso Senado, reafirmaría la creencia del presidente americano en que ha hecho lo correcto y que está en el buen camino. ¿Por qué debería cambiar ahora?

dimecres, 27 d’octubre del 2004

Bernard Lewis: "Europa serà una part de l'occident àrab"

Bernard Lewis, professor emèrit d'Estudis del Pròxim Orient a la Universitat de Princeton, està considerat com un dels més grans especialistes d'aquests segle en aquesta matèria. En una entrevista al diari alemany Die Welt (via GEES) explica molt bé algunes coses que tothom hauria de saber.

DIE WELT: ¿Constituirá la UE un contrapeso global a América?
Lewis: No. Junto a los Estados Unidos serán actores globales China, India y, posiblemente, una Rusia recuperada. Seguramente nadie sabe qué tipo de poder habrá en Moscú, pero ciertamente no será comunista. Europa será una parte del occidente árabe, del Magreb. A favor de ello cuentan la emigración y la demografía. Los europeos se casan tarde y no tienen ningún o muy pocos niños. Pero existe una fuerte emigración: turcos en Alemania, árabes en Francia y pakistaníes en Inglaterra. Estos se casan pronto y tienen muchos niños. Siguiendo las tendencias actuales habrá mayorías musulmanas en la población europea lo más tarde a finales del siglo XXI.

Bernard Lewis és autor, entre altres, "El Oriente Pròximo: dos mil años de historia", "Los árabes en la historia", "Los asesinos", "El lenguaje político del Islam", "Las identitades múltiples de Oriente Medio", "Los judíos del Islam", "¿Qué ha fallado?: el impacto de Occidente y la respuesta de Oriente Próximo". Per a qui tingui poc temps i vulgui tenir una visió sintètica però profunda i rigurosa de l'Islam a l'actualitat em permeto recomanar-li el seu últim llibre "La crisis del Islam. Guerra Santa i Terrorismo", publicat a Edicions B.

ACTUALITZACIÓ.- Podeu llegir a "La Vanguardia" una altra entrevista amb Bernard Lewis.

dimarts, 26 d’octubre del 2004

Sharon: un discurs històric

No us refieu dels intermediaris mediàtics -valgui la redundància- i aneu directament a la font. Això és el que ha explicat Sharon en un discurs històric davant la Knesset defensant el pla de retirada total de la franja de Gaza.

I am accused of deceiving the people and the voters because I am taking steps which are in total opposition to past things I have said and deeds I have done. This is a false accusation. Both during the elections and as Prime Minister, I have repeatedly and publicly said that I support the establishment of a Palestinian state alongside the State of Israel. I have repeatedly and openly said that I am willing to make painful compromises in order to put an end to this ongoing and malignant conflict between those who struggle over this land, and that I would do my utmost in order to bring peace.
El coratge de Sharon ja li ha costat les primeres amenaces de mort en forma de pintades a les parets de Jerusalem i Tel Aviv. Unes amenaces que tenen lloc coincidint amb el novè aniversari de l'assassinat de Yitzak Rabin.