El "no" francès i la ridícula existència d'un revolucionari europeu

La pràctica totalitat dels francesos van anar diumenge a les urnes a votar el mateix. La majoria dels que ho van fer amb la papereta del No, van votar contra una Constitució europea que consideraven massa liberal, mentre que els que hi van anar amb la papereta del sí ho van fer per creure que així garantien una Constitució que -com van vendre Chirac i Hollande- reforçava el "model europeu" en contraposició a l'"ultraliberalisme" anglosaxó.

Buscar altres explicacions al vot francès és deixar-se portar per la fantasia, confondre els desitjos per realitats, com ho fa Bill Kristol al voler comparar el que ha passat a França amb la revolució conservadora dels 90 als EUA que va portar a "Rudy Giuliani a governar Nova York, a Bill Clinton a redefinir el Partit demòcrata i a Newt Gingrich a revitalitzar els republicans". Per Bristol, Nicolas Sarkozy seria l'equivalent francès de Giuliani-Clinton-Gingrich. Llàstima que Chirac no sigui de la mateixa opinió hi hagi nomenat Villepin com a primer ministre.

Diumenge passat, els "enfants de la patrie" no van votar per més llibertat, encara que anessin a celebrar-ho a la plaça de la Bastilla; ni per revisar el model europeu d'Estat providencia, ni per obrir els mercats o augmentar la lliure circulació de mercaderies i persones. Diumenge passat, una França esporuguida va anar a votar per alçar un mur nacional no ja contra la globalització sinó contra l'ampliació europea, percebuda com un cavall de Troya que amenaça els seus privilegis; per cavar una trinxera encara més fonda en defensa de la sacrosanta "identitat" nacional i lingüística davant la decadència del francès, ara també als fòrums comunitaris. Diumenge passat, els nens mimats de la Unió, que s'emporten la part del lleó dels pastís de les subvencions agrícoles comunitàries, van fer la rebequeria del "tot o res" i van trencar la seva joguina, a l'espera que l'acomplexada Alemanya els prometi que tornaran a ser la nineta dels ulls d'un renovat tàndem franco-alemany.

Tot això, com es pot veure, té poca relació amb el Tractat constitucional –que és poca cosa més que una síntesi dels Tractats anteriors amb alguns mals retocs- i molta amb els corrents profunds de canvi que, des de fora i des de dins, estan saccejant els fonaments de la vella Europa. Uns canvis, però, que el referèndum, ens agradi o no, no ha traduït en una força política alternativa. Pel contrari, el referèndum ha servit perquè la societat francesa tanqui files a l’entorn del seu model tradicional, intervencionista i protector. Un model que, amb més o menys retocs cosmètics, qualsevol govern de París haurà de mantenir i defensar al si de la UE si vol seguir governant.

Probablement, a partir d’ara França ho tindrà més difícil per imposar la seva voluntat a la Unió, però creure que la paradoxa del “no” pot fer decantar definitivament la balança cap el cantó del Regne Unit o de les democràcies exsoviètiques de l’Europa central i oriental i provocar un canvi copernicà, revolucionari, en una direcció liberal, és pecar d’optimisme.

França potser serà cada vegada menys el tenor principal de la coral europea però continuarà sent un pes pesant de la política comunitària i la seva voluntat seguirà influint en l’evolució i conformació de la UE. És més, no es descartable que el “no” serveixi a París per reforçar la vella idea de crear un nucli dur europeu, format per França i Alemanya i alguns satèl•lits, amb vinculacions jurídiques diferents a la de la resta d’estats membres. Una Europa concèntrica que, com les nines russes, ens permeti estar “juntos pero no revueltos”.

Creure en la possibilitat d’un canvi immediat i radical del model de construcció europea, aprofitant el “no” de França, és una il•lusió i, sobre tot, un desconeixement de com funciona la UE. Tot i les crítiques a la burocràcia de Brussel•les, la realitat és que qui mana són els Estats membres i que són aquests els que marquen el rumb a les institucions i a les polítiques comunitàries. Si els governs dels estats nacionals són intervencionistes, com ho han sigut gairebé sempre des de la fundació de la CEE, el model europeu és i serà intervencionista. Si els governs europeus són cada vegada més liberals, el model europeu també ho serà.

La història de la construcció europea demostra que els canvis només es poden fer gradualment i des de dins de les institucions comunitàries, amb paciència i negociació, fent i refent tractats, perquè la pedra angular sobre la que descansa l’edifici europeu és la no existència de vencedors i vençuts, és a dir, que descansa en l’exclusió de la lògica militar. Un principi, per a mi, irrenunciable. És per això que no comparteixo algunes actituds bel•ligerants que s’han manifestat arran la victòria del “no”. Unes actituds frívoles i irresponsables que semblen apuntar-se a la teoria del “quanto peor, mejor”. La temptació tremendista de fer tabula rasa i partir de zero és ridícula, tan ridícula com l’existència d’un revolucionari europeu a aquestes alçades de la història .

Els arguments de Chirac reforcen el NO

Escric aquesta anotació abans de saber el resultat del referèndum francès sobre la Constitució europea. Continuo creient que la posició liberal a favor del NO és un error. El NO serà interpretat sempre com un sí a una dosi major d’intervencionisme. El Tractat Constitucional volia simplificar les coses davant l’ampliació de la UE, però com sempre s’ha quedat a mig camí. I s’ha quedat a mig camí perquè aquesta és l’essència del procés de construcció europea: un procés que es fonamenta en la negociació pacífica i no en la confrontació bèlica entre posicions polítiques diferents. Per tant, el consens és sempre un punt intermedi entre el que uns i altres voldrien. Quan hi ha una majoria d’estats membres que es decanten per unes polítiques més liberals, la societat europea s’obre; quan les polítiques nacionals es decanten cap a un grau més gran de proteccionisme, la societat europea es tanca. Això no és ni bo ni dolent, és simplement l’única política possible.

En el referèndum d’avui, Chirac aposta, en paraules de Andre Glucksmann, per “una Europa poderosa que inventi una identitat rivalitzant amb els Estats Units, una Unió Europea dirigida per una parella francoalemanya en aliança amb Moscou o, fins i tot, amb Pequín contra Washington, un poder que converteixi Brussel•les en una muralla contra liberalisme anglosaxó.” És a dir, que el francès fa servir a favor del sí gairebé els mateixos arguments que fan servir els partidaris del No.

El problema, i aquí rau el nus de la qüestió, és que els arguments de Chirac són paper mullat després de que s’hagi consumat l’ampliació. Com fa notar Glucksmann “només 9 dels 25 països poden eventualment apostar per aquesta Europa de Chirac. La mateixa Alemanya no ho té clar de cara a les pròximes eleccions. Europa es trenca si París s’obstina en optar per l’aliança continental (amb Putin) enfront de l’aliança atlàntica (amb Bush). L’elector, que aprovaria els objectius del president, treu lògicment la conseqüència i vota NO. El llop anglosaxó no guaita encara el remat europeu?. Sembla utòpic que els 25, aviat 27, se sotmetin a la direcció francoalemanya”.

El No francès és un NO conservador, tant de dreta com d’esquerra. És l’expressió de la por a la llibertat, la por a la societat oberta que l’ampliació ha evidenciat. Com diu Glucksmann, “l’arribada de pobles recentment alliberats de la dictadura es viu com una maledicció: volen envair-nos, onades gegantines de treballadors desafavorits truquen a les nostres portes, robaran els nostres llocs de treball, les nostres fàbriques seran deslocalitzades a les seves terres, on gairebé no paguen impostos. Els nostres productes agrícoles es podriran en els camps i les seves mercaderies comercialitzades a baix preu saturaran els nostres mercats. El lampista polonès s’ha convertit en el paradigma de la catàstrofe anunciada. Es tracta d’un professional que treballa en negre, que es fica en la nostra llar i alimenta el malson del ciutadà precabut. L’única solució, tancar amb doble clau totes les portes i finestres. L’única solució, votar no”.

ETA: de la treva-trampa al PP a l'oferta-trampa al PSOE?

Zapatero té un missatge d'ETA dient que es vol rendir, segons ha revelat Fernando Savater al diari ABC després de reunir-se dissabte passat amb president del govern espanyol. Segons Savater, Zapatero va dir que «hay más etarras dentro que fuera de la cárcel y ETA reconoce que ha perdido, que la hemos derrotado y que quiere salir lo mejor librada que sea posible. Entiendo los recelos y que se desconfíe, pero no tiene sentido atizar al Gobierno cuando nuestra lucha de tantos años puede dar fruto». En aquestes circumstàncies, Savater defensa donar un marge de confiança al govern i demana pospossar les mobilitzacions convocades per l'Associació de Víctimes del Terrorisme.

Aquesta posició de Savater ja ha estat durament criticada. Algunes de les crítiques han arribat a presentat-l'ho gairebé com un traidor. Sincerament, crec que és un atac injust. Savater es pot haver equivocat al deixar-se emportar per un atac d'optimisme, però no es pot oblidar de quin costat de la trinxera està i ha estat sempre.

Per a mi, el problema no és la il·lusió de Savater, sinó si Zapatero ha entès bé el missatge d'ETA. Un missatge que va rebre fa un any, just després de guanyar les eleccions del 14-M. Tanta pressa tenia ETA per rendir-se? Si estava tant malament, perquè aguantava la sangría i no feia aquest oferiment al PP? Només perquè era més humiliant rendir-se al PP? O, potser, perquè és més fàcil fer-ho amb el PSOE, un partit a qui consideren més procliu a les concessions polítiques?

Amb el PP hi va haver una treva-trampa. Ara, l'oferta d'ETA em sembla una oferta-trampa. Ojalà m'equivoqui!

Com Saddam va comprar l'oposició al seu derrocament

Els nostres mitjans de comunicació pràcticament no s'han fet ressò de l'informe del sotscomitè del Senat dels EUA que ha estudiat el frau comès pel règim de Saddam Hussein al programa Petroli per Aliments i les seves implicacions polítiques. Alguns mitjans s'han limitat a glosar la compareixença del diputat britànic George Galloway, presentat-lo com un heroi que surt al pas de les mentides americanes, quan tots els indicis presentats pels senadors i les contradiccions en que va caure mostren exactament el contrari.

Per avalar aquesta afirmació, us dóno l'enllaç al document textual del sostcomitè, així com al vídeo de la compareixença dels seus redactors.

L'ONU fixa en 24.000 les víctimes mortals de la guerra de l'Iraq

L'ONU ha fixat en 24.000, amb un mínim de 18.000 i un màxim de 29.000, el nombre de víctimes civils i militars durant la guerra i el primer any d'ocupació militar de l'Iraq. Segons un estudi publicat recentment per l'UNDP (United Nations Development Programme)titulat Iraq Living Conditions Survey 2004 aquestes dades tenen una fiabilitat del 95%.

The number of deaths of civilians and military personnel in Iraq in the aftermath of the 2003 invasion is another set of figures that has raised controversy. The Living Conditions Survey data indicates 24,000 deaths, with a 95 percent confidence interval from 18,000 to 29,000 deaths. According to the survey data, children aged below 18 years comprise 12% percent of the deaths due to warfare.

Aquestes xifres, que desmenteixen els 98.000 morts estimats en un estudi publicat per The Lancet, haurien de servir per tancar una polèmica que els que s'oposaven al derrocament de Saddam Hussein sempre han volgut inflar.

L'estudi analitza els diferents aspectes de la vida a l'Iraq durant l'any 2004, des de l'estat de les infraestrcutures, a la situació de la sanitat, l'ensenyament o l'economia. Les dades mostren un país devastat per la dictadura de Saddam Hussein, especialment des de la guerra del golf de 1991. Però també els avanços en la reconstrucció.

ADDENDA.- Respecte les 24.000 víctimes mortals del conflicte, cal dir que prop del 60% ho han estat a mans dels terroristes islamistes o baazistes. És a dir, que els morts provocats per les forces de la coalició anglo-nordamericana se situarien a l'entorn dels 9.600, segons es desprèn del les dades publicades per l'Iraq Body Count, una web contrària a la guerra de l'Iraq. Cal recordar també que amb les informacions trobades després de la caiguda del règim de Saddam Hussein i de les fosses comunes descobertes, les víctimes del dèspota de Bagdad se situarien a l'entorn dels 2.235.000 morts, segons xifres documentades per Laissez-Faire. És a dir, 232 vegades més que la guerra i la postguerra iraquiana. Aquesta sangria ha estat aturada i la que intenten provocar els islamistes i els nostàlgics de Saddam també ho serà.

El tripartit porta la correcció política al català

Teresa Amat ens dóna a conèixer el document "Marcar les diferències: la representació d'homes i dones a la llengua", editat per la Secretaria de Política Lingüística i l'Institut Català de la Dona, que és una autèntica perla de la correcció política, una mostra inequívoca del papanatisme ideològic, cultural i lingüístic que ens governa.

El document, a banda de moltes obvietats, proposa bajenades com aquestes: en lloc de fills, descendència; en lloc d'homes, gent; en lloc de joves, jovent; en lloc de nens, infància; en lloc de tots, tothom, etc.

La història no sempre l'escriuen els vencedors

La història, diuen, l'escriuen els vencedors. Però no sempre és així. Aquest és el cas de la guerra civil espanyola. Certament, a l'Espanya franquista el que es difonia era la versió dels "nacionals", però fora de les nostres fronteres, en el món acadèmic, polític, mediàtic i intel•lectual, la versió predominant va ser la dels vençuts. Fins i tot, ens els últims anys de la dictadura, en el tardofranquisme (quina paraula més horrorosa!), les joves generacions d'historiadors ja qüestionaven la versió oficial i publicaven nombrosos treballs amb un enfocament més proper al bàndol republicà que al règim del 18 de juliol. Tot plegat ens ha permès disposar de suficient investigació històrica per tenir una visió més objectiva del conflicte i de les seves causes. Però continuen existint forats negres, mites i tabús sobre el bàndol republicà dels que no se'n parla o s'hi passa de puntetes. O que, simplement, es minimitzen, que és una manera políticament correcte de negacionisme. D'aquí la importància dels relats dels protagonistes de la repressió republicana, d'aquella documentació de primera mà que s'atreveix a posar el dit a la llaga. Un d'aquests relats és "Entre el roig i el negre: crònica de la Barcelona anarquista" (CCG Edicions), que l'escriptor gironí Miquel Mir ha novel•lat a partir d'un diari de memòries d'un patruller de la FAI que explica tots els crims que va cometre a Barcelona. El llibre sembla que està exhaurit, però en podeu trobar referències a "La Vanguàrdia" i al diari "Avui". Esperem que el memorial democràtic que promou el tripartit també tregui a la llum els crims que van cometre els "nostres", perquè seria una llàstima que els actuals vencedors tampoc no sabessin escriure la història.

Contra el despreci. Carta oberta a Patxi López

Sis coneguts militants i votants socialistes bascos han adreçat amb data d'avui una carta oberta a Patxi López. Una carta que representa la dignitat socialista front al despreci d'alguns dels seus dirigents, que semblen més preocupats per tocar poder que per mantenir la dignitat contra el terror.

¿Qué te ha hecho María San Gil? ¿Qué nos han hecho a los socialistas los votantes vascos del Partido Popular para que su representante política merezca menos cortesía, en el fondo y en la forma, que la que le brindaste a esas tres mujeres de EHAK, que, según confesión propia serán la voz de los cómplices de ETA en el Parlamento Vasco. Nosotros, ni a María ni a sus votantes podemos reprocharles nada. ¿Acaso te parece que es más de izquierdas atacar a la Constitución y al Estado que defenderlos incluso cuando el Gobierno es socialista?.
Dijiste que ibas a hablar con todos los grupos políticos. Lo que no dijiste es que ibas a preferir la complicidad de los correligionarios de Otegi al apoyo que te ofreció María San Gil. Tampoco dijiste que ibas a olvidar de un plumazo de donde vienen y quienes son esa tres mujeres que entraron en la sede de los socialistas vascos pasando bajo el arco detector de metales y dejando atrás puertas blindadas que siguen instaladas aún hoy para protegemos de los ataques de la organización terrorista a la que ellas dicen comprender y/o apoyar. Esa sede en la que tanto hemos llorado. Esa sede en cuyas paredes cuelgan los retratos de nuestros compañeros y amigos asesinados por ETA. En tu papel de anfitrión deberías habérselas mostrado. ¡Que buen momento para exigirles una condena incondicional de los asesinatos antes de fotografiarte sonriente junto a ellas!
Con María San Gil, no hubo sonrisas ni gestos de complicidad. Y, por si había alguna duda, le dejaste claro que no querías sus votos.

Els firmants de la carta són el filòsof Fernando Savater; l'eurodiputada socialista, Rosa Diez; la regidora socialista d'Urnieta, Maite Pagazaurtundua; el regidor socialista d'Ugao Miraballes, Nicolás Gutiérrez Saíz; la vídua de Joseba Pagazaurtundua, assassinat per ETA a Andoain, Estibaliz Garmendia, i el professor de la UPV, Mikel Iriondo.

La mentida

Em va sorprendre la gran facilitat i l'aplom amb que l'Enric Marco va sortir davant de totes les càmares i micròfons del món a explicar perquè havia mentit. Em va fascinar que una persona que hauria d'estar trencada moralment per la vergonya i el remordiment pogués mantenir la serenor i la sang freda d'aquèlla manera. Era el titànic esforç per no perdre l'última engruna de dignitat? era el coratge de qui ha sobreviscut a les tragèdies més grans de la vida i de la història? He de reconèixer que la genial interpretació de Marco davant les càmares va transmutar la meva indignació en pena.

Marco s'ha comportat a les dures de la mateixa manera que a les madures: com un excel·lent actor. Un actor que, inspirant-se en els processos de Moscou, es capaç de reconèixer la seva culpa, real o imaginària, gran o petita, per salvar la causa. Marco és un actor compromès amb la causa de l'esquerra naufragada. Una esquerra encara convençuda que té la veritat històrica i per a la qual la bondat de la fi pot arribar a justificar la maldat dels mitjans. Una esquerra que s'esforça en presentar la barbàrie nazi no només com l'única barbàrie del segle XX sinó com la barbàrie per antonomasia, de manera que la barbàrie del Gulag quedi més dissimulada i no pugui ser comparada. Una esquerra que s'enrecorda de desenterrar les víctimes republicanes precisament quan mana el PP, vint anys després de la recuperació de la democràcia i de 14 anys de governs socialistes, entestada en guanyar a títol pòstum la guerra civil.

Aquesta no sembla la millor manera d'honorar les víctimes, totes les víctimes, de la follia totalitària del segle passat.

Per continuar la reflexió, no us perdeu aquests articles i anotacions: Vargas Llosa, Trallero, Juaristi, Amat i Espada.

Charles Pasqua i Georges Galloway acusats pel Senat nord-americà d'haver rebut suborns de Saddam Hussein

Charles Pasqua, l'amic de Chirac, exministre de l'Interior del país que va encapçalar l'oposició a la guerra contra Saddam Hussein, i Georges Galloway, el diputat laborista i líder anti-guerra britànic, tenien una raó de pes per oposar-se als Estats Units: més de 30 milions de barrils de petroli regalats per Saddam Hussein. Una comissió del Senat dels EUA ha aportat noves dades que demostrarien aquestes acusacions de suborn. Aquí us penjo un extracte d'un despatx de Reuters d'aquesta matinada.

A U.S. Senate committee said on Thursday that British parliamentarian George Galloway and former French Interior Minister Charles Pasqua benefitted from the U.N. oil-for-food programme for Iraq. A report by the non-partisan committee said Galloway had been given "allocations" for 20 million barrels of oil while Pasqua got 11 million barrels, with the personal approval of ousted Iraqi President Saddam Hussein.(...)
"All told, this report paints a disturbing picture of the dark underside of the oil-for-food programme," said Republican Sen. Norm Coleman from Minnesota in a statement accompanying the report by the Senate's Permanent Subcommittee on Investigations. "This report exposes how Saddam Hussein turned the Oil for Food Programme on its head and used the programme to reward his political allies like Pasqua and Galloway," he added. The Iraqi government awarded lucrative oil rights or allocations to favoured politicians and government officials which could then be sold to traders for up to 30 cents a barrel. However, the report does not provide evidence of bank accounts showing the two men actually received funds.(...)
The committee report released numerous documents, some of them hand-written, from the Saddam-era Ministry of Oil that identified Pasqua and Galloway as allocation recipients. The report also indicated Galloway may have used a children's cancer foundation in connection with at least one of his allocations -- a charge he said had already been investigated and dismissed in Britain.
Since the end of the war, Iraq has released lists and charts of oil vouchers and kickbacks by Saddam's government, which Charles Duelfer, a former CIA weapons inspector, publicized last year. The lists give legitimate contracts but are also a who's who of political groups and individuals from whom the former Iraqi government wanted to buy influence while under U.N. sanctions. Pasqua and Galloway are among the many on the list. According to the report, former Iraqi vice president, Taha Yassin Ramadan, told the Senate subcommittee last month that Galloway had been granted oil allocations "because of his opinions about Iraq" and because he was in favour of lifting the sanctions. Duelfer, in an extensive report in October, found that corruption in the $64 billion U.N. oil-for-food program amounted to some $1.7 billion. But he said Saddam made most of his money, another $8 billion, through oil exports outside of the program.

Una nova crida científica contra l'aplicació del Protocol de Kyoto

"La catàstrofe climàtica s'ha acabat: tot allò que no li han dit sobre la ciència del canvi climàtic". Amb aquest títol, un grup d'investigadors de la Universitat canadenca de Calgary en col·laboració amb els Friends of Science Society, han elaborat un documental per explicar les raons per les quals demanen al govern del Canadà que no apliqui el Protocol de Kyoto (vía Barcepundit).

Carleton University Professor Tim Patterson (Paleoclimatologist) explains the crucial importance of properly evaluating the merit of Canada's climate change plans: “It is no exaggeration to say that in the eight years since the Kyoto Protocol was introduced there has been a revolution in climate science. If, back in the mid-nineties, we knew what we know today about climate, Kyoto would not exist because we would have concluded it was not necessary.”

Contrary to claims that the science of climate change has been settled, the causes of the past century’s modest warming is highly contested in the climate science community. The climate experts presenting in the video demonstrate that science is quickly diverging away from the hypothesis that the human release of greenhouse gases, specifically carbon dioxide, is having a significant impact on global climate. “There is absolutely no convincing scientific evidence that human-produced greenhouse gases are driving global climate change”, stated climatologist, Dr. Tim Ball. He added that the Canadian government’s plan to designate carbon dioxide as a “toxic” under CEPA is irresponsible and without scientific merit. “Carbon dioxide is a staff of life, plain and simple. It makes up less than 4% of greenhouse gases and it is not a toxic.”

El documental està diponible per Internet en cinc parts. Les podeu clicar des d'aquí mateix: 1, 2, 3, 4 i 5.

The secret Downing Street memo

"The Times" publica l'informe secret d'una reunió de Blair amb els ministres de Defensa i d'Afers Estrangers, el fiscal general i els caps de l'exèrcit i dels serveis secrets britànics per analitzar els plans del govern nord-americà per derrocar Saddam Hussein. La reunió es va celebrar el 23 de juliol del 2002, vuit mesos abans de l'inici de la guerra.

La setena victòria consecutiva de Margaret Thatcher

Ni la guerra de l'Iraq, ni les acusacions de mentider, ni els retrets de traició a l'ideari laborista han aconseguit derrotar Tony Blair. Ha perdut vots i escons, però manté una sobrada majoria absoluta que li ha permès aconseguir una important fita històrica: donar per primera vegada al seu partit un tercer mandat consecutiu. Per què? Doncs, perquè a la societat britànica les coses van bé. I van bé perquè el model econòmic i social funciona. Un model que va regenerar Margaret Thatcher en els anys setenta i sobre el qual existeix un ampli consens a la societat britànica. És per això que algun comentarista parla avui de la "setena victòria consecutiva de Thatcher" (Simon Jenkins a "The Times"). Blair no només no ha suprimit les reformes de la dama de ferro, sinó que ha anat més enllà en alguns terrenys, com introduir incentius de mercat a la sanitat pública o augmentar les matrícules universitàries. El gran èxit de Blair ha consistit en convèncer l'electorat que la còpia és tan bona o millor que l'original.

La cultura no és la culpable de la pobresa dels àrabs sinó la falta de llibertat política i ecònòmica

Ho documenta Moises Naim al Financial Times (via Johan Norberg)

People of Arab descent living in the US are better educated and wealthier than the average American of non-Arab descent. That is one surprising conclusion drawn from data collected by the US Census Bureau in 2000. The census also found that Arab Americans are better educated and wealthier than Americans in general.
Whereas 24 per cent of all Americans hold college degrees, 41 per cent of Arab-Americans are college graduates. The median annual income of an Arab-American family living in the US is $52,300 - 4.6 per cent higher than the figure for all other American families. More than half of such families own their home. Forty-two per cent of people of Arab descent in the US work as managers or professionals, while the overall average is 34 per cent.

Arcadi Espada i l'obscè govern tripartit

Amb retard llegeixo aquest extens i boníssim article de l'Arcadi Espada al número de gener-març del 2005 de "Cuadernos de Pensamiento Político". No us el perdeu. Aquí en teniu uns fragments per anar fent boca.

Maragall es, con toda crudeza, el heredero de Jordi Pujol y lo que ha resultado ser hasta ahora su obra de gobierno (y también lo que no ha resultado ser) avala la tesis de que el nacionalismo gobernante, elaborado y construido por el pujolismo, es un escenario político irrevocable. Maragall y la izquierda lo han revalidado nacionalmente, asumiendo con una simpleza política y moral muy meditable, que Cataluña es nacionalista o no es. El cierre completo del modelo nacional que la política de la izquierda garantiza (cierre al que tampoco el Partido Popular de Cataluña de Josep Piqué se opone) es seguramente la condición primera de que la palabra obscenidad resulte muy adecuada para describir la actividad política del gobierno tripartito.
Pujol siempre temió que una victoria electoral de los socialistas catalanes pusiera en evidencia, aunque sólo fuera por contraste, los excesos de su política. Y, desde luego, las frías y hasta desagradables relaciones personales y políticas que mantuvo casi siempre con Maragall no eran las que podía esperarse entre un páter y un disciplinado heredero. Aun en sus épocas más implacables Pujol gobernó con la relativa timidez del que ignora qué van a hacer los que vengan. Eso no quiere decir, por supuesto, que su política no fuera, a mi juicio, desgraciada y sectaria, y que tuviera poco que ver con la visión de estadista que un cierto complejo de inferioridad muy madrileño le atribuyó cíclicamente. Pero Pujol, y es lo único que advierto en él de estadista, trató siempre de evitar una política demasiado exhibida.
Ahora los miramientos parecen haberse acabado. La mayoría de la izquierda se aventura sólida y duradera. Es cierto que la ínfima categoría de Carod y su profunda inexperiencia es un factor continuo de inestabilidad; pero incluso este factor puede jugar a favor del gobierno tripartito. Porque la chocarrería y la demagogia del presidente de Esquerra Republicana le aseguran el clamor de las bases del partido y las mantiene unidas a un proyecto cuya radicalidad podría verse afectada por el realismo imponente de cualquier acción de gobierno. No hay bien que por mal no venga, y la expulsión de Carod de la gestión gubernamental, a causa de sus conversaciones con los terroristas, puede haber contribuido a la consolidación de un dualismo que, en formas diversas, suele caracterizar a los partidos que gobiernan y que contribuye al mantenimiento de su hegemonía. El ejemplo vasco de la época de Arzalluz e Ibarretxe es perfectamente revelador.
Sin embargo, la obscenidad del tripartito no se explica tan sólo por su despejado horizonte. También lo tuvo Pujol. Se explica, sobre todo, porque los que vengan no van a reprocharle sus excesos. No: partirán de sus excesos. Hay que insistir en ello: el acceso al poder de la izquierda ha blindado el statu quo nacionalista y cualquier política posible avanzará desde él.

Espada senyala altres obscenitats. La segona, la presa de pèl de la reforma de l'Estatut.

La evidencia obscena de un gobierno que no gobierna y sólo administra (o sólo representa) cabe vincularla, desde luego, al proyecto fundamental de este gobierno, la reforma del Estatuto de Autonomía. No sé si es muy conocido fuera de Cataluña que el gobierno, a propuesta de uno de sus miembros más ornamentales, el dirigente de Iniciativa, Joan Saura, convocó un concurso de ideas para esta reforma.
El concurso estaba abierto a todos los ciudadanos. La ocurrencia, en sí misma, sólo puede ser calificada de sensacional y bastará, para calibrarla, con que se piense en la posibilidad de que la reforma de la Constitución española fuera sometida a un concurso de ideas análogo. De lo que se deduce a qué niveles de dejadez y de simplismo ha descendido la política en Cataluña. Como en los tiempos de Pujol, el principal desmentido de que Cataluña sea una nación lo sigue ofreciendo la gestión política de la autonomía. Sin embargo, el concurso de ideas revela simbólicamente algo más profundo que atañe a la inactividad legislativa y al propio sentido del proyecto de reforma estatutaria. En realidad, hay crecientes sospechas de que el gobierno catalán no sabe en qué reformar el Estatuto. Se comprende: la autonomía ha alcanzado niveles competenciales que tienen difícil equiparación en el resto de estados democráticos. Y bien: lo que puede mejorar del funcionamiento autonómico, como la cuantía o distribución del dinero o la atención a los inmigrantes, no necesita de una reforma. Y lo que podría reformarse, como la inclusión del derecho de autodeterminación, no tiene la menor posibilidad de reformarse. La reforma del Estatuto ha quedado, así, limitada ¡al nombre que ha de recibir Cataluña!, pendiente, por otro lado, de lo que se acabe disponiendo en la propia Constitución. No extraña que se pidan ideas para amenizar el inmenso vacío dispuesto. La reforma del Estatuto no es nada y va desnuda.

La tercera obscenitat: l'afany de l'esquerra per guanyar la guerra civil

Algo mucho más económico y ambiguo que el proyecto en el que trabaja el vicepresidente Saura, ese Memorial
Democrático que el gobierno tripartito va a crear. Un lugar de memoria y un centro de estudio dedicado, en exclusiva, a los caídos republicanos de la guerra civil y al conjunto del antifranquismo. No me interesan, por obvios, los déficit morales de la iniciativa. Lo importante son los científicos: esa ilusión pueril de explicar una guerra y sus consecuencias con una de las dos balas. Aunque sea con la bala de plata.

Tres obscenitats, però n'hi ha d'altres.

La força de la idea democràtica ha permès als EUA guanyar la guerra de l'Iraq

Com ha pogut una divisió blindada americana, reforçada amb 30.000 soldats, prendre i mantenir ocupada una ciutat de 5 milions d'habitants com Bagdad, sense haver-la devastat i convertit en una segona Grozny?. Ludovic Monnerat té la resposta: perquè la força de les idees multiplica la força de l'acció militar.

Au lieu de créer de nouveaux terroristes par dizaines ou centaines de milliers, comme le clamaient sur le ton du scandale les bonnes consciences de nos contrées, les offensives militaires de l’administration Bush ont au contraire révélé des millions de démocrates, de citoyens prêts à descendre dans la rue et mettre un bulletin dans l’urne pour exprimer leur rejet de la tyrannie et leur aspiration à une existence libre. La guerre contre le terrorisme islamiste ne l’alimente pas : elle le démasque, le marginalise, l’étouffe dans une clameur populaire. Elle le défie mortellement sur son propre terrain. Elle ne commet pas l’erreur de vouloir combattre une idée par la puissance de feu.
(...)
Les soldats US en Irak sont, en moyenne, davantage convaincus que la population américaine de l’importance de leur mission et de la grandeur de leur pays. Ils sont autant des protecteurs que des ambassadeurs, des combattants que des enseignants. Rien ne les a vraiment préparés à la tâche consistant à construire une nation nouvelle, à l’exception du bagage culturel qu’ils emmènent et revendiquent. Les Nations Unies et l’Union Européenne n’en auraient jamais été capables, parce que le relativisme moral et le multiculturalisme exacerbé ruinent leur aptitude à convaincre et à séduire. Un conflit centré sur les idées et les valeurs ne peut être mené par ceux qui déconstruisent les unes et les autres.

Tancat per vacances

Aquest blog estarà inactiu per vacances del seu autor durant 15 dies, fins a finals d'abril.

Com poden ser tan cretins?

No puc resisitir la temptació de reproduïr íntegrament el comentari del dia (divendre 8 d'abril) de la Bitácora Almendrón. Just a la diana.

Según publica EL MUNDO, «en la última reunión de la Comisión de Justicia del Congreso se aprobó, con los votos favorables de todos los partidos excepto del PSOE, una propuesta de la diputada del PNV Margarita Uria en la que se prevé que el Código Civil obligue a los hombres y mujeres a compartir las tareas domésticas». Yo además propongo que dichas tareas se cuantifiquen: diez puntos por fregar, quince puntos por cocinar, otros tantos por planchar,... De esta forma los jueces podrán condenar de forma objetiva al cónyuge que se escaquee. Y ya puestos en faena, podrían también regular quien hace los deberes con los niños, las horas en las que podemos ver la televisión o leer, cuando debemos acostarnos, etc. Todo ello me lleva a plantear la siguiente pregunta: ¿cómo pueden ser tan cretinos?
Como declaración de intenciones, la cooperación de los cónyuges en las tareas domésticas es muy loable pero su inclusión en el Código Civil como obligación representa una ilegítima intromisión en los asuntos privados de los ciudadanos. Dentro de dos semanas el Pleno del Congreso debatirá este asunto: ya veremos en qué queda porque el único grupo que se ha opuesto -el PSOE- ha anunciado, por medio de Julio Villarrubia, que «lo estudiará para ver qué actitud adopta cuando llegue la hora de votarlo en el Pleno.»

El llegat d'un papa que va canviar la història

Quan un no es capaç d'explicar millor que altres el que vol dir, el més sensat es cedir-los la paraula.
L'editorial de "The Economist" diu això:

WHATEVER future generations may say about Pope John Paul II, who died on Saturday April 2nd, aged 84, they will look back with amazement on the moment when, for the first time in 500 years, a Christian bishop was in the vanguard of world history. That was in June 1979, barely nine months after the Polish prelate's surprise call to the Vatican, following the untimely death of Pope John Paul I. On a return visit to his homeland, the new pope was bathed in an outpouring of popular devotion that amazed almost everybody, from Warsaw's dissidents to an appalled Soviet Politburo. Millions of Poles turned out to sing, weep and pray with the man they knew as Karol Wojtyla, archbishop of the university town of Krakow. From then on, the Soviet communists began losing their grip on their East European vassals, and the end of the Iron Curtain was in sight. Stalin's mocking question—“How many [military] divisions has the pope?”—had received its answer.

I això:

Could the pope have allowed greater freedom of thought and debate within the church? There was, perhaps, a fundamental contradiction in the mandate which he received in 1978. He could either fulfill the decisions of the second Vatican Council and allow the church to become a looser and more quarrelsome organisation; or he could impose ideological unity, at the risk of seeming like a bully.

He veered towards the latter course, but in doing so may have undermined the papacy's authority in the eyes of the world. If, for example, the Catholic church's teaching on sexual behaviour had plainly been the outcome of a deep reflection from its grass roots (female as well as male, in poor countries as well as rich) it would have carried great moral power, even among those who disagreed. But its views commanded less authority when they seemed to originate from a small number of powerful (and unmarried) men.

On the other hand, Pope John Paul would not have been true to his own deepest beliefs if he had been concerned, first and foremost, with how things seemed in the eyes of the world. He regarded himself as accountable to God; and how he fared by that measure is not something that any human being, whether believer or atheist, may presume to judge.

També us recomano aquesta reflexió de Pedro J. Ramírez:

Siendo mi caso el de uno de esos millones de españoles que, habiendo tenido educación religiosa, defendemos los valores de una sociedad laica y apoyamos el racionalismo, el progreso y la capacidad de cada individuo para tomar todas las decisiones que le afecten -incluidas las encaminadas a poner fin a la propia vida-, debo decir ahora que desde el mismo instante en que ha muerto este Papa he empezado a echar de menos el sentido compensatorio y cautelar de su intransigencia.

¿Cómo no defender el derecho de una mujer a interrumpir su embarazo en las primeras semanas de gestación sin que eso tenga consecuencias penales para ella? ¿Pero cómo no tener en cuenta, al mismo tiempo el llamamiento del Pontífice a proteger la vida ajena desde el momento de su concepción y el riesgo de que tal vez la Historia sea implacable con una civilización que se aplica a la destrucción de los seres más indefensos?

¿Cómo no permitir la alteración de la carga genética de un embrión para prevenir la transmisión de una enfermedad o para producir un donante compatible con un familiar que necesita un trasplante de médula? ¿Pero cómo no escuchar a la vez la advertencia de que tal intervención en el preámbulo de la vida, si a la necesidad le sucede
el capricho y al capricho la ambición, puede terminar dando al traste con la propia noción de individuo y de persona?

Tal vez pueda parecer el colmo del egoísmo, pero puesto que no vamos a renunciar a probar ninguno de los frutos del árbol prohibido, tengamos lo más a mano posible al mejor suministrador de antídotos, no vaya a ser que alguno de los bocados termine siendo venenoso.No creo que avancemos inexorablemente hacia el despeñadero de una rugiente catarata, pero, por si acaso, ha resultado muy tranquilizador llevar a
bordo a alguien empeñado en remar denodadamente en la dirección contraria a la de la corriente. Claro que eso podía reducir la velocidad de desplazamiento, pero ¿y si quien estuviera en lo cierto fuera él?

La lliçó japonesa

La mutation la plus profonde réside dans l'abandon du «pacte social» issu de l'après-guerre. L'emploi à vie n'est plus qu'un souvenir. Plus de 40% des Japonais occupent désormais un emploi à temps partiel ou à durée déterminée. Trois fois plus qu'il y a un quart de siècle. La main-d'oeuvre nippone, la mieux formée du monde, est aujourd'hui plus flexible qu'en France ou en Allemagne. Cette mutation ne s'est certes pas opérée sans douleur. Mais le Japon a su la conduire à son rythme, évitant en particulier l'installation d'un chômage de masse. Les sans-emploi représentent 4,5% de la population active, proportion remarquable pour cette vieille nation industrielle entourée de pays où le travail coûte... cent fois moins cher.

Les résultats de ces transformations sont éclatants. «Japan Inc.» affiche une santé insolente. Les entreprises cotées en Bourse n'ont jamais engrangé de bénéfices aussi élevés. Même à l'époque de la «bulle» des années 80, lorsque le Japon était la locomotive de l'économie mondiale. Toyota gagne plus d'argent que General Motors, Ford et DaimlerChrysler réunis ! Dans tous les secteurs, à l'exception de la pharmacie et, dans une moindre mesure, de l'aéronautique, le Japon a su placer au moins un ou deux géants parmi les cinq premiers groupes mondiaux.

L'article sencer, aquí.