L'estadística del dia

Alea jacta est

GARA:

Según han confirmado a GARA diferentes y dispares fuentes conocedoras del proceso, el Gobierno español y ETA alcanzaron en febrero un acuerdo que contempla compromisos y garantías por ambas partes. Aquel acuerdo desembocó en el alto el fuego permanente anunciado por la organización armada el 22 de marzo y, entre otras cosas, recogía, por parte del Ejecutivo de José Luis Rodríguez Zapatero, la asunción de una serie de garantías para el adecuado desarrollo del proceso político (entre ellas la de no efectuar detenciones y la de propiciar la igualdad de condiciones para todos en la vida política), así como el compromiso de respetar las decisiones que adopten libremente los ciudadanos de Araba, Bizkaia, Gipuzkoa y Nafarroa sobre su futuro.

Seguir a l'Afganistan, tornar a l'Iraq

La presència de tropes espanyoles a l'Afganistan i no a l'Iraq no te cap mena de justificació. Inicialment, la podia tenir ja que un conflicte es va fer amb el consentiment de l'ONU i l'altra no. Actualment, però, les tasques militars i les de reconstrucció són idèntiques. I sobre tot, les dues tenen el suport explícit del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Sí, sí, les dues. El 16 d'octubre del 2003 el consell de seguretat aprobava la resolució 1511 que autoritzava l'actuacíó d'una força multinacional a l'Iraq:

13. Determina que la provisión de seguridad y estabilidad es esencial para llevar a buen término el proceso político indicado en el párrafo 7 supra y para la capacidad de las Naciones Unidas de contribuir eficazmente a ese proceso y a la aplicación de la resolución 1483 (2003), y autoriza a una fuerza multinacional bajo mando unificado a que tome todas las medidas necesarias para contribuir al mantenimiento de la seguridad y la estabilidad en el Iraq, incluso con el fin de asegurar las condiciones necesarias para la aplicación del calendario y el programa y para contribuir a la seguridad de la Misión de las Naciones Unidas de Asistencia para el Iraq, el Consejo de Gobierno del Iraq, y otras instituciones de la administración provisional iraquí, y la infraestructura humanitaria y económica fundamental;

I el 8 de juny del 2004, encara no tres mesos abans de la precipitada retirada espanyola, el Consell de Seguretat aprobava la resolució 1546 refermant el mandat de la força multinacional respecte l'Iraq, que diu textualment:

9. Señala que la presencia de la fuerza multinacional en el Iraq obedece a la solicitud del nuevo Gobierno provisional del Iraq y, por consiguiente, reafirma la autorización de la fuerza multinacional bajo un mando unificado establecida en virtud de la resolución 1511 (2003), teniendo en cuenta las cartas que figuran como anexo de esta resolución;
10. Decide que la fuerza multinacional estará autorizada a tomar todas las medidas que sean necesarias para contribuir al mantenimiento de la seguridad y la estabilidad en el Iraq, de conformidad con las cartas que figuran como anexo de esta resolución y en las que se consigna, entre otras cosas, la solicitud del Iraq de que se mantenga la presencia de la fuerza multinacional y se describen las tareas de esta fuerza, en particular para la prevención y disuasión del terrorismo, de modo que, en-tre otras cosas, las Naciones Unidas puedan cumplir su función de ayudar al pueblo iraquí, enunciada en el párrafo 7 supra, y que el pueblo iraquí pueda ejecutar libre-mente y sin intimidaciones el calendario y el programa del proceso político y bene-ficiarse de las actividades de reconstrucción y rehabilitación;

És a dir, que des de finals del 2003 i meitats del 2004, hi ha un mandat de les Nacions Unides que crida a tota la comunitat internacional a donar suport a la lluita contra el terrorisme i la reconstrucció de l'Iraq. Un mandat similar al que ja existia des del primer dia per a l'Afganistan.

L'Afganistan i l'Iraq són dos fronts del mateix combat contra el terrorisme i per l'extensió de la llibertat i la democràcia al món. Dos fronts que no es resoldran d'un dia per l'altra, perquè la lluita contra el feixisme islamista no ha fet sinó començar, però que pot ser molt més ràpid i menys costós si hi dediquem l'energia i els recursos necessaris.

A finals d'any l'OTAN duplicarà els seus efectius a l'Afganistan, passant del 8.800 actuals a 18.000, provinents de 26 països de l'Aliança Atlàntica, que se sumaran a les forces de la coalició liderada pels EUA que també compten amb 19.000 efectius. Amb aquesta equivalència de forces, l'any vinent, el 2007, totes les forces desplegades a territori afganès s'uniran sota un comandament únic.

Tots aquests efectius hauran de servir per acabar amb la insurgència dels talibans i d'Al Qaeda al sud de l'Afganistan, on hi ha la gran part del conreu de l'opi generador de l'heroïna amb la que els islamistes financen la seva guerrilla.

Les ofensives dels talibans dels últimes dies no són res més que la voluntat de posar morts europeus sobre la taula per intentar ínfluir en l'opinió pública i intentar aixií evitar l'ampliació dels efectius militars de l'OTAN.

La contribució més important que pot fer Espanya a la pau i la democràcia és reforçar la seva presència militar a l'Afganistan i tornar a l'Iraq. Els afganesos i els iraquians no tenen la culpa de les nostres picarbaralles cainites.

Inconsciència o muntatge?

Aquesta foto, una entre els milers de fotografies que surten cada dia del Pròxim Orient a través de les agències de premsa, té tota la cara de ser una posta en escena. El text d'agència que l'acompanya explica que es tracta d'un enfrontament a trets entre aquests dos milicians palestins i les tropes israelianes:

Palestinian militants shoot towards Israeli troops operating in Beit Lahiya, northern Gaza Strip, Thursday, July 6, 2006. Israeli forces battled Palestinian militants near Beit Lahiya on Thursday afternoon, killing six militants, Palestinian medical officials said. Israeli forces on Thursday took over the remains of three abandoned Jewish settlements in northern Gaza and clashed with gunmen on the outskirts of Beit Lahiya, carving out a temporary buffer zone to prevent Palestinian militants from firing rockets at Israeli towns and cities. (AP Photo/Hatem Moussa)

Sembla molt estrany, però, que en ple combat hi pugui haver algú trucant per un telèfon mòbil en una posició tan relaxada i tranquil·la a molt pocs centímetres de dos milicians que sembla que s'estan jugant la vida. Un cas de nervis d'acer forjats en la llarga i heroica lluita del poble palestí contra la conspiració sionista universal? Un tarambana inconscient que estava en el lloc equivocat en el moment menys oportú? O no serà més aviat una nova producció de Pallywood?

ADDENDA.- L'ofensiva militar israeliana a la franja de Gaza, com he exposat en anotacions anteriors, està totalment justificada. Tot i això, l'ús de bombes sòniques i la destrucció parcial de la central de producció elèctrica són un càstig injustificat i desproporcionat respecte la població civil palestina. Una població que els seus dirigents i les seves innombrables milícies de matons armats utilitzen continuament com a escuts humans. Una població que va tenir la possibilitat històrica, amb la retirada israeliana de Gaza, de començar a posar les bases per construir un Estat que els donés la possibilitat de començar a sortir de la misèria, però que només va servir com a plataforma per atacar Israel de més d'aprop i com a aparador de la guerra civil interpalestina.

Fins i tot els àrabs ho veuen. El que segueixen són paraules del columnista saudita Yusuf Nasir Al-Suweidan:

"The main mistake lies in the fact that the Palestinian organizations did not respond correctly to the Israeli withdrawal from Gaza... and its consequences. Instead of beating their swords into plowshares, pens, and other things that are needed for the development of Palestinian society - in terms of the economy, society, culture, and so on - most of them read the developments incorrectly and immaturely. This was exploited by the terrorist networks, that are funded and run by the regimes of the ayatollahs in Tehran and the Ba'th [party] in Syria, and [people] have been taken in by delusions and empty slogans like 'liberation from the river to the sea' [that are heard] among the poor, hungry, and desperate Palestinian masses. At present, what [these masses] need most is food, medicines, clothing, and other essentials - not explosive belts, car bombs, and the slogan, 'Congratulations, oh Martyr, the black-eyed virgin awaits you.'"

Dónde dije digo, digo Diego

Vía Arcadi Espada.

"...el primer secretario del Partit dels Socialistes de Catalunya, José Montilla, se comprometió ayer a formar un gobierno alejado de los debates esencialistas en caso de ganar las elecciones de otoño. 'Cataluña necesita un gobierno serio; no hace falta llenarse la boca constantemente con la palabra nación”. (El País, 8 de julio del 2006)

Aquest no és el primer ni l'únic símptoma del progressiu decantament de la retòrica nacionalista per part del PSC, iniciat immediatament després del fracàs del referèndum de l'Estatut. Fins aleshores, només s'omplien la boca amb la paraula Catalunya. Ara, recuperen Espanya. Espanya i no l'Estat espanyol.

El rave d'Obrador

Vía Barcepundit descobreixo un article de La Vanguardia sobre els resultats electorals a Mèxic que val la pena llegir, especialment per aquells que estaven emmirallats amb el candidat de l'esquerra, López Obrador. Un candidat que no sap perdre ni guanyar.

En un principio, no debería preocupar en exceso que un candidato utilice los recursos que marca la ley para defender su votación. Sin embargo, provocó inquietud la convocatoria de manifestaciones para presionar a los consejos electorales de distrito donde se cotejaban las actas y, más aún, la amenaza formulada por López Obrador de que la "estabilidad del país" dependía de que se volvieran a contar los votos. El objetivo no podía ser otro que amedrentar a los consejeros. "Muy mal precedente para quien quiere ser presidente. López Obrador debe entender que la ley y no la fuerza es la manera de pelear las causas en una sociedad democrática", señala la analista Denise Märker. han hecho declaraciones temerarias al comparar estos comicios con el fraude de Salinas en 1988. Ricardo Monreal, coordinador de Redes Ciudadanas del PRD, fue más lejos al señalar que los cotejos de actas en los distritos - el único medio legal que marca la ley para proclamar al ganador de la presidencia- "son una trampa en la que no vamos a caer". La descalificación del escrutinio se hizo de antemano porque López Obrador ya sabía que había perdido al sumar las actas de las urnas. El miércoles fue a dormir temprano, la sede de campaña del partido quedó semivacía porque ya conocían que el escrutinio les sería desfavorable.

El domingo se contaron los votos ante autoridades electorales, vecinos que por sorteo hicieron de funcionarios de mesa e interventores de los partidos. Cada uno se quedó con un acta firmada por todos. Nadie protestó ni impugnó las actas. Los observadores internacionales, incluidos los de la UE y del Congreso español, dijeron que la elección y el escrutinio habían sido modélicos. La ley establece que sólo se puede escrutar por segunda vez la urna cuando existe alguna evidencia contundente de una irregularidad.

Barcepundit afegeix al seu blog un enllaç a una entrevista a la televisió en la que Obrador assegurava que acceptaria el resultat de les eleccions encara que perdés per un sol vot. Com són les coses!

La talibanització de Somàlia

Tot i no tenir encara el control absolut del poder a Somàlia el moviment dels Tribunals Islàmics ja han començat a fer de les seves. Res de nou. Simplement, un remake dels talibans.

Un haut-dignitaire des tribunaux islamiques somaliens, qui contrôlent Mogadiscio et une partie de la Somalie, a jugé que toute personne qui n'accomplirait pas tous les jours ses prières conformément à la charia (loi coranique) devait être tuée.
"Celui qui n'accomplit pas ses prières sera considéré comme un infidèle et la charia ordonne que cette personne soit tuée", a déclaré mercredi soir Sheikh Abdalla Ali, membre fondateur du Conseil suprême islamique de Somalie (SICS), à l'inauguration d'un nouveau tribunal islamique à Gubta, un quartier sud de la capitale somalienne Mogadiscio, a constaté un correspondant de l'AFP.
"La charia ordonne le meurtre de tout musulman s'il manque à son devoir de prières", a-t-il affirmé.
La religion musulmane prévoit l'accomplissement de cinq prières quotidiennes.
Selon M. Ali, le devoir de tout Somalien est de suivre les règles de la loi coranique, ce qui permettra "à tout le monde de profiter d'une vie basée sur la paix et la prospérité".
Les tribunaux islamiques contrôlent désormais Mogadiscio et trois régions et demie sur un total de dix-huit en Somalie, pays pauvre de la Corne de l'Afrique déchiré par une guerre civile depuis 1991.
Ces instances, qui se présentent comme "une alternative au chaos par l'islamisation", ont annoncé vouloir instaurer la charia.

Iraq-ADM: de mica en mica s'omple la pica

Tres nous documents trobats a l'Iraq demostrarien que dos mesos abans de començar la guerra, Saddam Hussein mantenia en actiu alguns programes d'armes químiques i bacteriològiques.

Three recently translated documents seem to shed some light over Iraq’s effort to develop chemical weapons as late as 2003: Powerline writes on a 1999 letter (pdf) discussing how to evade the search for “non-conventional weapons and other chemical agents” and to relocate “all IIS chemical materials and equipment”. Captain’s Quarters reports on two documents: the first is a memo (pdf) from a January 21, 2003 meeting that involves chemical projects scheduled for implementation in the coming year. The second is another memo (pdf) announcing personnel transfers to a biological weapons program ominously called “Anthrax Operation Room.”

Pajamas Media, vía Barcepundit.

El Consell dels Drets Humans de l'ONU s'estrena amb una resolució injusta

No ha calgut esperar gaire per tornar a comprovar la parcialitat i la doble moral de les entitats i organismes humanitaris internacionals. Ahir, el recentment estrenat Consell dels Drets Humans de l'ONU, creat per substituir la desprestigiada Comissió dels Drets Humans, va aprovar una resolució condemnant Israel per les seves accions militars a Gaza sense fer la més mínima amonestació als palestins. Una resolució sense cap ni peus que passarà als annals del disbarat jurídic i polític de les Nacions Unides, com posa de relleu el militar suís Ludovic Monnerat:

Le texte accepté par 29 voix contre 11 et 5 abstentions se signale d'ailleurs par une utilisation abusive des Conventions de Genève, le terme de "puissance occupante" désignant Israël alors même que ses actions s'appliquent à un territoire dont l'Etat juif s'est retiré. Comprenne qui pourra.

I és que el Consell dels Drets Humans no és res més que el nou collaret del mateix gos. El problema no és el Consell, sinó l'ONU. Una organització on el vot d'una dictadura val igual que el d'una democràcia. Una organització que, si vol sobreviure i servir realment per alguna cosa, necessita ser capgirada com un mitjó.

ADDENDA.- Aquesta visió negativa del nou Consell de Drets Humans no és cap fòbia dels políticament incorrectes. També la comparteix Reporters sense Fronteres.

Alors que le président mexicain Luis de Alba avait préparé une déclaration équilibrée évoquant cinq sujets d’actualité (Darfour, migrants, défenseurs des droits de l’homme, Proche-Orient ainsi que racisme et intolérance religieuse), les pays membres de l’Organisation de la conférence islamique (OCI) ont battu le rappel de leurs alliés pour faire capoter le consensus et demander des votes séparés portant uniquement sur les deux dernières questions. Autant dire que le Conseil s’est à son tour laissé prendre en otage par le Proche-Orient et que l’on a assisté à un mauvais remake d’interminables marchandages ayant jeté le discrédit sur la défunte Commission.

Deux résolutions présentées par l’OCI ont finalement été adoptées in extremis, l’une sur la Palestine (29 voix contre 12 et 5 abstentions) et l’autre sur « la tendance croissante à la diffamation des religions » (33 voix contre 12 et 1 abstention), tandis que les pays arabes demandaient une séance spéciale sur le Proche-Orient Aux oubliettes le drame du Darfour et toutes les autres atteintes aux droits de l’homme ailleurs à travers le monde. Malgré les appels réitérés du secrétaire général Kofi Annan, l’ONU reste impassible devant « les massacres à grande échelle » commis dans cette région du Soudan, selon un rapport accablant présenté le 14 juin au Conseil de sécurité par le procureur de la Cour pénale internationale. Rappelons que plus de 200.000 civils sont morts et 2,5 millions de personnes ont été déplacés...

Le nouveau CDH n’a rien voulu entendre, contrairement à la défunte commission qui l’an dernier avait tout de même adopté une résolution préconisant le déploiement d’observateurs des droits de l’homme dans la zone... Pas un mot non plus de ce qui se passe en Chine, à Cuba, en Arabie saoudite ou encore en Corée du nord, en Iran, au Bélarus et en Somalie, sans parler de la Tchétchénie ni du Tibet. Rien non plus sur la Birmanie, alors que le jour même de l’inauguration de la nouvelle instance, Aung San Suu Kyi passait son 61ème anniversaire toujours en résidence surveillée : autant d’indices qui laissent augurer un avenir pas forcément radieux pour le CDH.

El soldat americà, el mercenari invisible de l'ordre mundial

Guy Sorman dixit:

Corée, Japon, Chine constituent ensemble le moteur de la croissance mondiale : un objet conçu au Japon , développé en Corée, assemblé en Chine, aboutit sur le marché européen ou américain . 50% du commerce mondial se tient dans cette zone . Mais cette solidarité économique concrète conduira-t-elle , comme ce fut le cas en Europe , à des relations pacifiques ?

Ce n’est pas certain :le nord-est de l’Asie est à la fois la région la plus dynamique au monde et la plus périlleuse (sans oublier la menace de la Chine communiste sur l’indépendance de Taiwan) , plus encore que le Moyen-Orient qui est un conflit limité.

Malgré ces fractures et menaces , pourquoi les esprits restent-ils si calmes et les échanges si intenses ? Tout simplement parce qu’un gendarme veille : l’armée américaine.

Stationnés en Corée du sud, au Japon, en Mer de Chine, les Américains interdisent par leur présence même que les conflits de frontière ne dégénèrent, ils assurent l’acheminement des marchandises, la sécurité des approvisionnements maritimes et en énergie.

S’il existe un marché mondial et s’il est pacifique, c’est uniquement parce que les Etats-Unis y veillent. Tel est leur intérêt mais c’est aussi le nôtre. Ôtez la marine américaine de la mer de Chine, combien de pétroliers partis du Proche-Orient parviendraient-ils sans encombre dans les ports de l’Asie ? Combien de conteneurs chinois atteindraient-ils la Californie ?

Agent de la circulation , gardien de la paix, veilleur de nuit, le soldat américain est le mercenaire invisible de l’ordre mondial : de plus, il est rémunéré par le contribuable américain. Ce qui permet à tous les autres de le dénigrer sans risque.

La cara i la creu, dues fotografies per a la història

La cara.
Patxi López i Arnaldo Otegi visualitzant el reconeixement de Batasuna.

La creu.
La mare de l'assassinat Joseba Pagazaurtundua, cap de la policia local d'Andoain, militant socialista i membre de "Basta Ya", manifestant-se a la porta de la reunió.

Dret a la felicitat o dret a la recerca de la felicitat?

Dimarts passat, 4 de juliol, dia de la independència dels Estats Units, era una bona ocasió per reflexionar sobre els models constitucionals, especialment després de l'aspre debat sobre l'Estatut i les seves reals i imaginàries violacions de la Constitució espanyola. Una reflexió com aquesta no comença ni s'acaba amb una anotació perduda en la blogogalàxia. Però, de vegades, una pinzellada pot ser molt més suggerent que una enciclopèdia. És la pinzellada que ha fet el jurista liberal de Le Mont de Sysyphe:

On remarquera que la déclaration d'indépendance parle d'un droit à la recherche du bonheur et non d'un droit au bonheur. Là est finalement toute la différence entre le libéralisme et le socialisme. L'état n'est pas la pour nous garantir un resultat final (ce qui mène en dernière conséquence et inévitablement au totalitarisme) mais au contraire doit ("seulement") permettre à l'initiative individuelle de se développer. Comme le faisait remarquer Ludwig von Mises, socialisme et libéralisme ne se distinguent point par le but qu'ils poursuivent, mais par les moyens qu'ils emploient pour y atteindre.

Text de la Declaració d'Independència: facsímil de l'original.

Gaza o el perquè de tot plegat

Amb la retirada total d'Israel, Gaza ha esdevingut el primer territori palestí independent de la història. Els ocupants de Palestina, ja fóssin otomans, britànics, egipcis o jordans, mai no havien fet el que ha fet Israel. I quina ha estat la reacció dels palestins?. El columnista nord-americà Charles Krauthammer ho explica així:

Le jour même du retrait final d’Israël, les Palestiniens ont commencé à tirer des roquettes à partir de Gaza sur des villes israéliennes situées de l’autre côté de la frontière. Et souvenez-vous : il ne s’agit pas d’attaques contre des "colons", mais contre des civils à l’intérieur d’Israël même, l’Israël d’avant 1967, que la communauté internationale reconnaît comme étant sous la souveraineté légitime d’Israël, Etat-membre des nations unies. Un millier de roquettes sont tombées depuis.

Han aprofitat la desocupació per edificar l'Estat pel que tant diuen sospirar?

C’est ainsi qu’en 2005, Gaza a été donnée aux Palestiniens, entièrement vide de Juifs. Ont-ils commencé à édifier l’Etat auquel ils affirmaient aspirer, à construire des écoles, des routes et des hôpitaux ? Non. Ils tirent des roquettes sur des civils et creusent un tunnel d’environ 270 mètres sous la frontière pour attaquer des soldats israéliens et prendre un otage.

Et cette fois, le terrorisme est perpétré, non par quelque vague groupe que le dirigeant palestinien puisse désavouer – bien qu’avec malhonnêteté. C’est l’oeuvre du Hamas – l’organisation qui a été élue récemment pour diriger les Palestiniens. Au moins, c’est en toute vérité désormais que l’on peut affirmer : un gouvernement palestinien, ouvertement engagé dans le terrorisme et la destruction d’un Etat-membre des Nations unies, recourt, au vu et au su de tous, au terrorisme pour mener sa guerre.

Per què? La resposta de Krauthammer és aquesta:

Ce n’est pas un cycle. C’est une flèche. C’est une action qui a un objectif. Elle a commencé il y a 59 ans, quand l’ONU a voté pour résoudre la question de la Palestine, alors gouvernée par la Grande-Bretagne, en créant conjointement un Etat juif et un Etat palestinien. Les Juifs ont accepté le compromis, les Palestiniens l’ont rejeté et se sont alliés à cinq pays arabes extérieurs pour une guerre destinée à détruire l’Etat juif et à s’approprier le territoire.

Ils ont échoué et Israël a survécu. C’est ce qui demeure, du point de vue palestinien, le péché originel d’Israël, le crime fondamental du cycle : la survivance d’Israël. C’est la raison des roquettes, des tunnels, du kidnapping - et de la réaction actuelle d’Israël.

Si cette histoire est trop ancienne, considérons celle des 12 mois écoulés. Gaza est libérée de l’occupation, pourtant Gaza fait la guerre. Pourquoi ? Parce que la raison de cette guerre n’est pas l’occupation, mais l’existence même d’Israël.

Ce qu’on appelle cycle continuera jusqu’à ce que la flèche soit abandonnée et que les Palestiniens acceptent un compromis – ou jusqu’à ce que la flèche atteigne son but et qu’Israël meure.

L'article original en anglès, aquí.

Esperant Godot

Clifford D. May, excorresponsal del New York Times i president de la Fundació per a la Defensa de les Democràcies, es pregunta per la doble moral de les organitzacions de defensa dels drets humans i de les institucions internacionals.

Hace unos días, dos soldados americanos, Kristian Menchaca de Houston, Tejas y Thomas Tucker de Madras, Oregón, fueron hechos prisioneros en Irak. Fueron brutalmente torturados y tan gravemente mutilados que sus rostros eran irreconocibles. Los ataron juntos con una bomba entre sus piernas – una bomba trampa con la intención de matar a cualquiera que tratase de recuperar sus cuerpos para el sepelio.

¿No consideraría Ud. estos hechos como graves violaciones de las leyes de la guerra y de los derechos humanos fundamentales? No está claro que las organizaciones de derechos humanos más ricas y poderosas lo vean de esa manera.

Por ejemplo, Amnistía Internacional, que afirma que su misión es “proteger los derechos humanos en el mundo entero” parece que no tiene nada que decir sobre la tortura y asesinato de Menchaca y Tucker. Mientras escribo esto, su página web tiene un artículo sobre control de armas y otra sobre “un nuevo tratado internacional para prevenir la tortura y otros maltratos a través de un sistema de visitas regulares a todos los centros de detención”. Evidentemente “todos los centros de detención” no incluye visitas a lugares en Irak donde las fuerzas de al-Qaeda y los baazistas retienen a sus prisioneros por cortos espacios de tiempo en la mayoría de casos.

La página de Human Rights Watch sugiere que la principal preocupación del grupo en este momento es Indonesia, Burundi y Chad. Respecto a Menchaca y Tucker, hay una nota de prensa de 3 oraciones que destaca que “los combatientes capturados deben ser tratados humanamente”.

En la página web de la ONU, no encontré ninguna declaración del Secretario General Kofi Annan sobre el abuso y la matanza de los soldados americanos. Evidentemente, tampoco el recientemente “reformado” Consejo de Derechos Humanos de la ONU se dignó a expresar una opinión. Sin embargo, la Alta Comisionada de Derechos Humanos de la ONU, Louise Arbour, tuvo que acusar a Estados Unidos en estos días de mantener centros de detención secretos en los que, aduce, se usa la tortura. Los informes sobre esos centros – ella no sabe si en verdad existen – son “una grave preocupación”, dijo Arbour.

La pregunta torna a ser: per què només es denuncien les violacions dels drets humans, reals o imaginàries, d'una banda i no es posa el mateix interès i passió alhora de denunciar les de l'altra? Clifford D. May els demana una resposta:

Imagínese si Kofi Annan dijese: “Los que se consideran miembros de la resistencia o de movimientos de liberación deben obedecer las leyes internacionales. Si se rehúsan a hacerlo, no deben esperar que las leyes internacionales les protejan”.

Póngase a pensar lo que significaría que Amnistía Internacional dijese: “Incluso aquellos que no han firmado la Convención de Ginebra deben seguir sus reglas, deben respetar los derechos humanos de los que luchan y más aún de los no combatientes. Si violan las normas del comportamiento civilizado, no esperen que nosotros defendamos sus derechos”.

Trate de oír a Human Rights Watch anunciando: “No estableceremos el precedente de que es un escándalo que los miembros de al-Qaeda sean detenidos en Guantánamo pero aceptable que soldados americanos capturados sean masacrados”.

Ellos podrían hacer estas declaraciones pero deciden no hacerlas. Si quisieran explicarnos el porqué, estoy seguro que muchos de nosotros estaríamos encantadísimos de escucharles.

Vargas Llosa i el "procés de pau" a Euskadi

Mario Vargas Llosa ha advertit que cal mantenir el "cap fred" i no deixar-se arrossegar per "l'entusiasme" general per l'alto-el-foc permanent d'ETA i l'inici del procés de diàleg. Ho ha dit en un acte del Fòrum d'Ermua celebrat a la Casa d'Amèrica de Madrid.

El «proceso de paz» debe ser bienvenido siempre que no se renuncie a los principios fundamentales de la cultura de la libertad y se recuerde que en esta mesa se está sentando, de un lado, la cultura de los Derechos Humanos, de la coexistencia en la diversidad, la de instituciones representativas nacidas pacíficamente de elecciones, y, del otro lado, fanáticos, asesinos convencidos de que todos los medios valen para alcanzar los fines.

Hay que tratar de guardar la cabeza fría y afirmar en medio del entusiasmo y esperanza que viven muchos españoles estos días que esa simetría no existe.

Que, por un lado, está el derecho, la justicia, la libertad, y, del otro lado, el crimen, la exclusión y el fanatismo. Todo «proceso de paz» con una organización nacionalista implica un riesgo enorme, y lo implica porque todo nacionalismo es más que una doctrina o una ideología política.

Todo nacionalismo es una religión, es un acto de fe, y ninguna religión puede renunciar a sus dogmas sin negarse a sí misma, sin desaparecer. Desde luego, no se debe confundir el nacionalismo que opera dentro de las reglas del juego de la democracia y renuncia a la violencia y el nacionalismo fanático de homicidas y asesinos, pero todo nacionalismo, en última instancia, es excluyente, y por lo tanto proclive a desatar la violencia.

Es importante recordar que ni ETA ni su brazo político han hecho la menor concesión en lo que se refiere a lo fundamental, y lo fundamental es su objetivo político, y su objetivo político es la secesión, la independencia del País Vasco, algo sobre lo que obviamente el Estado de Derecho de la sociedad democrática española no puede hacer concesión alguna.

Més informació, aquí.

Bush promet no retirar-se de l'Iraq abans d'acabar la feina

En un discurs a Front Bragg, amb motiu del 4 de juliol, el Día de la Independència dels Estats Units, el president Geroge W. Bush ha dit als soldats americans i a tot el país:

I'm going to make you this promise: I'm not going to allow the sacrifice of 2,527 troops who have died in Iraq to be in vain by pulling out before the job is done.

Aquesta explícita promesa de Bush era tan necessària com imprescindible en un moment en que la campanya política i mediàtica als EUA exigint un calendari concret de retirada de l'Iraq torna a inflar-se.

El dejuni de la «gauche divine» americana

Diverses estrelles del firmament políticament correcte del cinema americà, entre elles Sean Penn, Susan Sarandon o Danny Glover, s'han afegit als prop de tres mil activistes que han anunciat que faran una vaga de fam per exigir la retirada immediata de les tropes nord-americanes de l'Iraq.

Ara bé, no serà una vaga de fam com la dels suïcides de Guantànamo, ni com les de Gandhi, ni tan sols com les que feia monsèn Xirinachs els últims anys del franquisme i els primers de la transició. Serà una vaga de fam simbòlica, no fos cas que prenguessin mal. Una vaga de fam de 24 hores, molt adequada per reduir el colesterol, eliminar toxines i ajudar a mantenir la línia. Això sí, l'innegable talent artístic -que no polític- del Penn o la Sarandon els permetrà aparèixer a totes les pantalles de televisió del món amb una cara equivalent a quinze dies de dejuni. Tot sigui per donar credibilitat a la bona causa.

Sobre Guantànamo i les ADM

A banda de creure's l'única moralment correcte, una altra de les característiques de l'esquerra és que sol confondre els seus desitjos per realitats. O més exactament, la capacitat innegable que té per ajustar la realitat a la seva imaginació o per ignorar-la totalment quan manipular-la resulta impossible. D'àquesta capacitat en tenim dos exemples recents. El primer, el trobem en la sentència del Tribunal Suprem dels EUA en el cas "Hamdan versus Rumsfeld". Unànimement, la internacional mediàtica va decretar que era el cop més dur contra la política de Bush en relació al centre de detenció de Guantànamo, quan en realitat la sentència es limita a un aspecte, important però secundari, relatiu al procediment per jutjar alguns dels detinguts.

GEES.- Los pronunciamientos judiciales han venido a confirmar expresamente el derecho a capturar y detener a las gentes de Al Qaeda y afines y a retenerlos sin acusación ni juicio hasta el fin de las hostilidades.

En el caso de que haya cargos contra ellos y hayan de ser sometidos a juicio el Supremo ha puesto un pero al sistema elegido por Bush, unas llamadas "comisiones militares" cuya figura se encuentra en el Código de Justicia Militar y han sido utilizadas en otras ocasiones. Nada, pues, de entregarlos a la justicia ordinaria. La objeción ha sido a los procedimientos que la administración proyectaba para esas comisiones. Lo que una mayoría de cinco magistrados contra la opinión de los otros tres dice es que Bush debe especificar por qué no considera válidos los procedimientos de otro tipo –tribunales militares, consejos de guerra...– o bien acudir al parlamento solicitando la aprobación de las normas que desearía aplicar, a lo cual los líderes del Congreso se han declarado dispuestos.

Como varapalo es bien ligero. Guantánamo mismo no es puesto en cuestión, ni el trato que se dispensa a los detenidos ni el derecho del presidente a recurrir a las citadas comisiones militares caso de que haya que celebrar juicios.

El segon exemple l'hem tingut en referència als 500 projectils amb sarin i gas mostassa trobats a l'Iraq. Una notícia que pràcticament tots els mitjans han ignorat.

Aquestes armes de destrucció massiva són anteriors a la primera guerra del Golf de 1991. Però no per això són menys importants. Per què? Doncs, per una raó clau: durant més de 10 anys els inspectors de l'ONU van estar buscant armes de destrucció massiva a l'Iraq com aquell que busca una agulla en un paller, mentre que Saddam els enganyava continuament. Tot i això, van aconseguir trobar-ne moltes i destruïr-les, però tenien proves que encara en quedaven. Saddam deia que les havia destruit però no aportava cap prova de com, quan i on ho havia fet. Després de l'11 de setembre, els americans no van voler seguir jugant al gat i a la rata amb Saddam i correr el perill que les restes de les antigues armes químiques o biològiques no localitzades fóssin donades o venudes a Al Qaeda o altres grups terroristes.

L'existència d'aquests 500 projectils demostra que, si bé des del punt de vista d'una guerra convencional no eren rellevants, si que ho eren des del punt de vista d'obtenir una bomba bruta capaç de fer molt de mal contra un objectiu civil occidental.

Saddam havia tingut armes de destrucció massiva i en volia tornar a tenir. S'han trobat prou documents i testimonis que acrediten que Saddam ho tenia tot preparat perquè quan li aixequessin l'embargament reprendre de nou la producció d'armes de destrucció massiva.

Veure "Lo que oculta la inteligencia" de Rafael L. Bardají.

Apareixen noms d'alts càrrecs iraquians al mòbil d'Al-Zarqawi

Acaba de saber-se.

Waiel Abdul-Latif, a member of former Prime Minister Ayad Allawi's party, said Monday that authorities found the numbers after al-Zarqawi, leader of al Qaeda in Iraq, was killed in a U.S. air strike on June 7.

Abdul-Latif did not give names of the officials. But he said they included ministry employees and members of parliament.

He called for an investigation, saying Iraqis "cannot have one hand with the government and another with the terrorists."

La doble moral i la pressumpció d'innocència

S'enrecorden d'aquèlla acusació de "doble moral" que, com la cançó enfadosa, l'esquerra sempre ha utilitzat en contra de la dreta? Una acusació tan omnipresent com unidireccional, com si l'equerra estés exempte de caure en aquest pecat. La realitat, però, és que l'esquerra practica la doble moral tant com la dreta sinó més. Amnistia Internacional, per exemple, va estar molts anys sense denunciar les violacions dels drets humans a la URSS i altres països comunistes o, sense anar tan lluny, els crims d'ETA. D'aquí que alguns la recordin com Amnèsia Internacional. Una amnèsia que continua omnipresent en els mitjans de comunicació internacionals, sempre tan disposats a buscar la palla en l'ull aliè i no trobar mai la viga en el propi. Michelle Malkin n'explica un últim exemple:

¿Sabía que hay siete jóvenes Marines y un miembro del cuerpo médico de la Marina sentados ahora mismo en una prisión militar esposados en piernas y cintura - a pesar del hecho de que no han sido acusados de ningún crimen?

Los hombres se encuentran en confinamiento en solitario, encerrados en celdas 8'x8' en Camp Pendleton, San Diego, mientras los investigadores investigan un incidente del 26 de abril en relación con el Tercer Batallón, 5º Regimiento, Primera División Marine. Están entre rejas 23 horas al día; los familiares sólo pueden verles a través de Plexiglass de una pulgada de grosor.

No ho sabia, amic lector? El seu diari, la seva cadena de televisió o de ràdio preferida, sempre tan ràpida a denunciar les "massacres" dels marines a l'Iraq o de l'exèrcit israelià als territoris palestins, no l'han informat d'això? No li han denunciat aquesta "bàrbara violació dels drets humans"? Si que és estrany, oi?

Estos hombres - nuestros hombres - pueden ser inocentes. Pueden ser culpables. Pueden presentarse cargos o no, esta semana. Pero esto es mucho más seguro: las filtraciones mediáticas y la Murtha-ficación de los medios ya se están cobrando un alto coste en las tropas y sus familias. Los titulares ya les han condenado: "Asesinato de iraquí planeado por marines, afirma oficial" y "Marines planearon matar a civil iraquí, colocando pruebas después".

(...)

No se escucha ni un silbido aún de la American Civil Liberties Union. La página web de los cruzados auto-santificados de los derechos individuales contiene cientos de artículos acerca de los derechos de sospechosos de al Qaeda y una indignada circular de prensa acerca de los suicidios de sospechosos en la Bahía de Guantánamo. Pero ni una mención a los ocho de Camp Pendleton. Por su parte, los grupos de derechos humanos estaban demasiado ocupados derramando lágrimas por el suicidio terrorista de Guantánamo y elevándolos a la categoría de "héroes", en palabras de William Goodman, del Centro de Derechos Constitucionales. Los viñetistas editoriales han estado ocupados alterando el logotipo del Cuerpo de los Marines y representando a las tropas como asesinos de bebés.

Igual que la doble moral, la pressumpció d'innocència és també unidireccional.