Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 9 de novembre del 2006

És la tele, estúpid!

Portada de The IndependentLes guerres d’ahir les decidien els soldats, l’arsenal militar, l’economia, la demografia i la lleialtat nacional dels ciutadans. Ara, la guerres les decideixen els mitjans de comunicació, els editorialistes i les enquestes. És una reflexió de Daniel Pipes.
Compte tenu des loyautés en jeu aujourd'hui, les guerres se décident davantage sur les pages des éditoriaux et moins sur les champs de bataille. La force des arguments, l'éloquence des rhétoriques, la subtilité des démonstrations et la clarté des résultats de sondages comptent davantage qu'une colline de prise ou une rivière de traversée. La solidarité, la morale, la loyauté et la compréhension sont l'acier, le caoutchouc, le carburant et les munitions de notre temps. Les leaders d'opinion sont les nouveaux amiraux et généraux. Ainsi, comme je l'écrivais en août, les gouvernements occidentaux «doivent désormais considérer les relations publiques comme faisant partie intégrante de leur stratégie».

Quan les imatges enganyen

En tot conflicte bèlic hi ha víctimes civils. I això provoca la lògica indignació i el consegüent rebuig. Però, alhora d’atribuir responsabilitats, no és el mateix que aquestes víctimes siguin l’objectiu d’una determinada acció militar o que siguin una conseqüència no desitjada de la mateixa. Com tampoc no és el mateix que en la cobertura mediàtica d’un conflicte només es mostrin les víctimes i greuges d’un bàndol –moltes vegades amb imatges falsejades o escapçades- i gairebé mai les de l’altra. Però aquest esviaxament és el pa nostre de cada dia, especialment en la cobertura del conflicte entre israelians i palestins.

En pocs dies hem vist les imatges, primer, d’un grup de dones tirotejades per l’exèrcit jueu i, després, la mort d’unes families palestines en un bombardeig israelià. Es tracta de dos casos lamentables i terribles, però que al presentar-los com accions gratuites i incomprensibles apareixen pura i simplement com a actes d’extermini.

Una informació equilibrada explicaria que les dones van ser utilitzades com a escuts humans per un grup de milicians islamistes, que les van fer servir per escapolir-se entre elles del setge al que els tenien sotmesos els soldats israelians. Una informació contrastada detallaria que els extremistas palestins utilitzen la població civil de Beit Hanun com a mur de protecció des d’on disparen continuament projectils Qassam contra les poblacions israelianes de Sderot i Ashkelon. Explicarien també que des de la retirada israeliana de Gaza, l’agost del 2005, no només s’han disparat més de 1.100 projectils que han ferit uns 200 israelians sinó que aquests projectils són cada dia més sofisticats, permetent, d’una banda, assolir un abast de més de 20 km i, de l’altra, superar la limitació tècnica que fins ara obligava a llançar-los poc després de la seva fabricació. Uns projectils que, des que Israel va retornar totalment el territori de Gaza als palestins, entren a gran escala per la frontera amb Egipte.


La gràfica anterior dóna una idea de la veritable dimensió dels atacs amb projectils Qassam, però sobre tot demostra que els palestins, enlloc d’aprofitar per construir l’estat que tant diuen que volen, el que han fet és convertir Gaza en un inmens camp d’entrenament i una base per atacar Israel, donant la raó a Beniamin Netanyahu que creu que el que volen la majoria dels palestins no és arribar a una acord de convivència pacífica amb Israel sinó la pura i simple liquidació de l’estat jueu. I que quan fan veure que negocien és només una tàctica, una manera de guanyar temps i recuperar forces per a la pròxima batalla.

Les vacil·lacions i les incoherències de la direcció política i militar del primer ministre Ehud Olmert , tant a Gaza com sobre tot al Líban, no han fet més que agreujar aquesta situació i empantanar-se en una situació cada vegada més podrida i insostenible. Durant la guerra del Líban de l'estiu passat el Tsahal va esbatussar Hezbollah de valent, però va deixar la feina a mitges. I a Gaza, tres quarts del mateix. Si l’any 1994, després de la caiguda de l’imperi soviètic, podia semblar raonable i possible tirar endavant un acord domèstic entre palestins i israelians, ara, després de l’11-S i la universalització de la jihad, és senzillament impossible. Només una contundent derrota militar i política de l’islamisme a la regió pot fet albirar la possibilitat d'una pau estable i duradora.

dimecres, 8 de novembre del 2006

L'eufòria política i l'eufòria mediàtica

Lamento no disposar ara de prou temps per comentar els primers resultats de les eleccions legislatives de mig termini als Estats Units. Ho faré més tard. De moment, us recomano la primera anàlisi d’urgència que ha fet aquest matí Barcepundit, que ha treballat tota la nit a Pajamas Media en la cobertura dels comicis.
Ha sido más una derrota de los Republicanos que una victoria de los Demócratas: buena parte de la bajada de aquéllos se ha debido al descontento de su base electoral. Algunos estaban enfadados con los Republicanos por lo que está ocurriendo en Iraq: unos porque se han vuelto contrarios a una guerra que se ha complicado más de lo previsto, sí, pero otros porque están descontentos porque no es está haciendo lo suficiente.

Muchos votantes republicanos están también desmotivados porque el partido Republicano ha olvidado buena parte de sus principios y se ha dedicado a gastar dinero como un marinero borracho, como dicen en EEUU. Es decir, descontentos con los Republicanos por parecerse a los Demócratas, lo que les ha hecho abstenerse e incluso votar al contrario como castigo.

Tampoco es exactamente un giro a la izquierda: han ganado independientes como Joe Lieberman en Connecticut, enfrentado al candidato de su propio partido Demócrata Ned Lamont, representante de la postura más claramente anti-guerra y anti-Bush. Todo un fracaso de la neopolítica en toda regla. Y en Rhode Island ha perdido el incombustible Lincoln Chaffee, senador republicano y uno de los pocos que se oponía totalmente a la guerra de Iraq. Además, la mayoría de los demócratas que han girado la tortilla son moderados (por ejemplo Shuler en Carolina del Norte), con un programa que podría pasar perfectamente por republicano en cuanto a Iraq, pena de muerte, aborto, etc. Y por último, en muchos de los referéndums de iniciativas legislativas de los estados se ha votado, por ejemplo, en contra de la extensión del aborto y del matrimonio gay.

A banda d’això, dos comentaris telegràfics.

El primer, l’eufòria dels demòcrates és comprensible i legítima, però l’eufòria de la majoria dels media, no. La seva eufòria és l'evidència inequívoca de la seva "imparcialitat".

El segon, aquests resultats no signifiquen un canvi inèdit a la política nord-americana sinó el retorn a l’equilibri tradicional entre una presidència i un legislatiu amb diferents colors polítics. És a dir, que les coses continuaran més o menys igual que sempre. Les negociacions entre l'executiu i del legislatiu seran més complexes que en els últims sis anys, però no implicaran canvis substancials de política. Però amb una diferència: la internacional mediàtica s’encarregarà de fer-nos creure el contrari. I així, ens podrem trobar amb la paradoxa de que tot allò que fins ara era dolent passi a no ser-ho tant o, fins i tot, a ser bo, si hi ha els demòcrates pel mig.

I si no us ho creieu, wait and see.

dilluns, 6 de novembre del 2006

Una sentència històrica




La sentència dictada diumenge per un tribunal iraquià contra Saddam Hussein és una sentència històrica en una regió de dictadors impunes com és el Pròxim Orient. Es pot estar a favor o en contra de la pena de mort, però no es pot ignorar la significació jurídica, social i històrica d'aquesta sentència que condemna per primera vegada a la regió un president genocida per violació dels drets humans. Per arribar fins aquí no només va ser necessària una guerra que derroqués Saddam Hussein, sinó també i sobre tot la valentia d'un tribunal i d'uns testimonis que han fet front a tota mena d'amenaces i riscos pera conseguir que es fés justícia, així com per l'existència d'un govern que ha respectat no només la independència del tribunal sinó que permès que aquest actués d'acord amb el dret positiu i no segons la llei de la sharia.

Us recomano l'anàlisi que fa avui Guy Sorman sobre el judici:
c’est la première fois qu’une destitution est ici imposée par le droit, selon des procédures juridiques incontestables. Le tribunal de Bagdad introduit, dans la civilisation arabo-musulmane, des notions juridiques qui ne doivent rien au Coran et à ses mille interprétations circonstancielles : le monde arabo-musulman passe ainsi dans le camp des droits de l’homme, de l’universel : il reconnaît la notion de crimes contre l’humanité. Ce que Saddam Hussein ne peut pas comprendre ; sans doute, est-ce aussi trop tôt pour qu’une partie du monde arabe le comprenne. Mais ce monde arabo-musulman, grâce au procès, a quitté la tradition tribale fondée sur la race et la vengeance, pour rejoindre la norme d’une civilisation universelle et moderne. Le verdict a également le grand mérite de qualifier enfin clairement la dictature de Saddam Hussein et de bien d’autres de ses comparses dans la région : ce n’était pas un despotisme éclairé comme Saddam sut en persuader certains en Occident ; ce n’était pas non plus un régime laïc contre l’obscurantisme islamiste. Le régime de Saddam était tout bonnement une dictature raciste, fondée sur le pouvoir exterminateur de sa tribu sunnite contre le chiites et les Kurdes. La qualification de crime contre l’humanité s’applique donc parfaitement à son cas, très proche de l’accusation de génocide qui aurait pu aussi être retenue.
La totalitat de l'article, aquí.

dissabte, 4 de novembre del 2006

Per acabar d'una vegada per totes amb el sistema proporcional

La democràcia, diuen, és un sistema que permet als ciutadans treure i posar governs sense violència. I si bé la democràcia representativa no permet que els ciutadans decideixin directament sobre totes i cadascuna de les lleis que es debaten i s'aproven al parlament, si que els faculta perquè cada quatre anys puguin dir-hi l'última paraula. El problema és que fins i tot això se'ls escamoteja quan existeix un sistema electoral proporcional, com és el nostre.

Un clar exemple d'aquesta limitació l'acabem de tenir a les eleccions catalanes de dimecres passat. La gent va anar a votar, però seguim sense saber qui governarà. Les eleccions no han servit perquè la gent decideixi qui mana i qui no, sinó per donar un txec en blanc als partits perquè es reparteixin el poder segons els convingui. D'aquesta manera, el partit que ha obtingut més vots i més escons pot ser relegat a l'oposició per un pacte entre altres partits, com ja va passar fa tres anys. Aquestes són les delícies que permet el sistema electoral proporcional. Un sistema que beneficia la partitocràcia i converteix en indirecte el vot dels ciutadans.

Això no vol dir que el sistema majoritari no tingui també els seus inconvenients. No hi ha sistema perfecte. Però posats a triar entre un sistema que afavorieix el poder dels partits i un altra que afavoreix el poder dels ciutadans, amb quedo amb aquest últim.

ETA

Tots els procesos de pau que recordo s'han fet sempre sobre la base de que, com a mínim, una de les parts havia arribat a la convicció que no podria obtenir la victòria per la força i que, per tant, acceptava negociar una rendició més o menys honorable. És a dir, salvar la pell i la cara obtenint la gràcia penal i la legalitat política. Aquest és, per exemple, el cas de l'IRA. Però dubto que sigui el cas d'ETA. Certament, fa tres anys que l'organització terrorista basca semblava estar molt afeblida i a punt del col·lapse, però tots els indicis posteriors porten a creure que s'ha revifat, que ha tornat a regenerar-se aprofitant, una vegada més, la treva. El fet que demostra que ETA no vol rendir-se és que les condicions que posa per a la negociació no són altres que l'acceptació per part del govern espanyol dels elements essencials del seu programa polític. Una acceptació que pretén aconseguir amb el xantatge de reprendre la violència. ETA ho explica més clar que mai a l'últim número de la seva revista "Zutabe" que avui recull Gara:
«El compromiso de ETA es claro. Tiene la firme voluntad de dar una salida democrática al conflicto mediante la negociación. Pero, con la misma firmeza, decimos que ETA no aceptará que el Gobierno español utilice tácticamente el proceso para imponer un nuevo fraude a Euskal Herria y mantener la situación de opresión sobre nuestro pueblo. Lo hemos dicho claramente: si continúan esos ataques a Euskal Herria, ETA responderá».
Com qualsevol govern, Zapatero va fer bé d'intentar sondejar ETA i veure quines possibilitats hi havien d'accelerar la seva desaparició. Però saber això no requereix ni gaire temps ni gaires esforços intel·lectuals. Requereix simplement preguntar clarament a ETA si està disposada a renunciar a la violència, entregar les armes i a defensar el seu programa polític com un partit més, sotmetent-se al veredicte de les urnes. Si és així, es poden començar a negociar les modalitats de l'entrega de les armes, les possibilitats de gràcia als presos i les maneres de transformar una estructura militar en una organització política ajustada a la legalitat democràtica. Pel contrari, si ETA el que vol és negociar l'acceptació de tot o part del seu programa polític com a condició de la fi definitiva de la violència, no hi ha negociació possible. El problema per a Zapatero és que és això i no una altra cosa el que ETA vol. I al no voler-ho veure des del primer moment, Zapatero ha caigut, o s'ha ficat, en un parany. Un parany del que quan més trigui a sortir-se'n, pitjor.

divendres, 3 de novembre del 2006

Saddam estava molt a prop d’obtenir la bomba atòmica

Segons explica “The New York Times”, resulta que una dotzena de documents confiscats a l’Iraq i penjats en una pàgina web del govern nord-americà constituïen una guia bàsica per desenvolupar una bomba nuclear. Aquest fet, denunciat per experts en armament, podia facilitar l’obtenció d’aquesta arma per part d’estats com l’Iran i per aquest motiu la pàgina web ha estat tancada.
The documents, roughly a dozen in number, contain charts, diagrams, equations and lengthy narratives about bomb building that nuclear experts who have viewed them say go beyond what is available elsewhere on the Internet and in other public forums. For instance, the papers give detailed information on how to build nuclear firing circuits and triggering explosives, as well as the radioactive cores of atom bombs.
(...)
Among the dozens of documents in English were Iraqi reports written in the 1990s and in 2002 for United Nations inspectors in charge of making sure Iraq had abandoned its unconventional arms programs after the Persian Gulf war. Experts say that at the time, Mr. Hussein’s scientists were on the verge of building an atom bomb, as little as a year away.
Però el veritable interès d’aquesta notícia no és el tancament de la pàgina web sinó la reiterada evidència documental que Saddam Hussein tenia tot el que s’ha de saber per fabricar la bomba atòmica. Un petit detall sense importància, com es pot comprovar.

dijous, 2 de novembre del 2006

Alemanya: una diputada dels verds amençada de mort per haver demanat que les dones musulmanes es treguin el vel

Ekin DeligozEls verds busquen el suport de les organitzacions islàmiques contra les amenaces de mort a la seva diputada d’orígen turc, Ekin Deligoz. Ho explica “Le Nouvel Observateur”:
Plusieurs organisations musulmanes ont accepté l'invitation pour une rencontre mardi avec Ekin Deligoz et d'autres députés Verts, a précisé le parti écologiste. Ces menaces de mort font suite aux propos de la députée il y a deux semaines dans le journal allemand "Bild am Sonntag". "Je lance un appel à toutes les femmes musulmanes: rejoignez le monde actuel, rejoignez l'Allemagne, c'est ici que vous habitez, donc enlevez votre voile", a-t-elle déclaré. "Montrez que vous avez les mêmes droits civils et humains que les hommes". Une responsable des Verts, Renate Kunast s'est plainte auprès de l'ambassadeur de Turquie à Berlin des réactions "inacceptables" dans les médias turcs après les propos de la députée écologiste. Un journal l'avait ainsi comparée aux Nazis.

Els bons negocis de França a l’Iran

França té les mans lligades a l’Iran. Moltes empreses franceses hi ha fet inversions milionàries. I això és un obstacle perquè el govern francès accepti fàcilment l’aplicació de determinades snancions contra el règim dels aiatolàs a causa del seu programa nuclear. No ho dic jo, ho diu el gens sospitós “Le Monde”:
Les investissements français se sont multipliés en Iran. Profitant de l'absence des entreprises américaines auxquelles leur gouvernement a interdit de frayer avec des Etats qualifiés de "voyous", les multinationales européennes en général et françaises en particulier, ont monopolisé les contrats. Sur quinze ans, 20 à 25 milliards d'euros auraient été investis en Iran par des multinationales françaises. La plupart de ces investissements ne contreviennent à aucune règle internationale. Mais face à un régime autoritaire qui parle de "rayer Israël de la carte" et masque mal sa volonté de se doter de l'arme nucléaire, plusieurs questions surgissent. Avec quelle sérénité un pays comme la France peut-il envisager de participer à une politique de sanctions internationales sachant qu'en s'y associant, il menace l'intérêt économique national ?

La sorprenent sorpresa de l'establishment polític i mediàtic de Catalunya per la irrupció de Ciutadans

El més sorprenent d'aquestes eleccions és la sorpresa de polítics i periodistes per l'entrada al Parlament d'una nova força política, inexistent fa tan sols uns mesos, i que ha aconseguit tres diputats: els Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Dels 3 escons de Ciutadans, 2 els han tret del PSC i 1 del PP, de la mateixa manera que ICV ha capitalitzat els altres 3 escons que han perdut els socialistes i CiU ha recuperat 2 dels diputats que ERC li va manllevar el 2003.

La classe política i mediàtica catalana ni entén ni vol entendre aquest fenomen, com no entén ni vol entendre perquè devalla la participació electoral. Dos fenòmens diferents però íntimament relacionats com a resposta plural a la política dominant. Aquest vespre ho he pogut veure en les reaccions i comentaris dels meus col·legues i en les cares i declaracions dels polítics de l'establishment. La irrupció al Parlament d'una segona força política no nacionalista els resulta incomprensible. Per què? Doncs, perquè no encaixa en el mapa polític de Catalunya que la seva fantasia nacionalista ha dibuixat durant 25 anys.

Però la realitat és que, d'una banda, avui hi ha més diputats no nacionalistes que ahir i dues forces polítiques enlloc d'una que els representen: els liberals-conservadors del PP i els més progressistes de Ciutadans-Partit de la Ciutadania. D'altra banda, gairebé la meitat de l'electorat ha desertat de les urnes. Les dues realitats expressen la inequívoca existència d'un gran malestar, per raons i opinions diverses, en la societat catalana. I això hauria de ser un toc d'atenció perquè d'una vegada per totes deixem de contemplar-nos el melic i intentem veure quines coses s'estan fent malament.

Però sospito que, després de la sorpresa del primer moment, l'establishment optarà per la vella política d'ignorar la realitat i seguir vivint en la bombolla político-mediàtica del constructivisme nacionalista. Creuran, com sempre, que el nou gra de sorra a la sabata és el resultat de factors externs i estranys a Catalunya, de conspiracions paranoiques de la carcúndia hispana, és a dir, de Madrid, del PP i, fins i tot, de Zapatero, que per a ells ja no és res més que la cara amable del nacionalisme espanyol.

Però el fet, tossut, és que el gairebé 50% d'abstencionistes són catalans i els diputats i diputades de Ciutadans i del PP, també. No són ni una grapat d'agents a sou de Madrid ni tan sols una quinta columna infiltrada a la reraguarda, són la meitat del país. I amb la meitat del país fora de joc no es pot construir una societat democràtica. Menys encara una nació.

dimecres, 1 de novembre del 2006

Voteu però recordeu

Avui que es dia d'anar a votar és també un bon dia per recordar el que pensen, saben i diuen els cinc principals candidats. I la millor manera de recordar-ho és rellegint les magnífiques entrevistes que Xavier Sala i Martín els va fer per a "La Vanguàrdia". Reconec que la mala impressió que hem va donar la primera i incompleta entrevista amb José Montilla no feia justícia a la novetat que han significat les mateixes, especialment per la seva capacitat de deixar en evidència els entrevistats.

José Montilla
Artur Mas
Josep Lluís Carod-Rovira
Josep Piqué
Joan Saura

La intifada a França

76.898 actes de violència urbana han estat censats a França entre l'1 de gener i el 30 de setembre de 2006.
Incendies de véhicules : 31.514 (soit 40,98% du total)
Feux de poubelles : 20.080 (26,11% du total)
Jets de projectiles : 6113
Dégradations de mobilier urbain : 5959
Incendies de biens publics : 4396
Violences collectives contre les sevices de sécurité, de secours et de santé : 4244
Rodéos automobiles : 4149
Occupations de halls d’immeubles : 228
Affrontements entre bandes : 215

Més informació, aquí.

dilluns, 30 d’octubre del 2006

Les fotos de les calaveres de l'Afganistan

Marta Salazar publica en el seu blog diverses fotos de la profanació d'esquelets humans per soldats alemanys a l'Afganistan, així com una reflexió personal.
Se hace ver que frecuentemente se critica a otros países por el mal comportamiento de sus soldados (generalmente los Estados Unidos y Gran Bretaña), debido a que, por no tener servicio militar obligatorio, sus fuerzas armadas no estarían compenetradas con y en la sociedad, sus soldados no serían "ciudadanos en uniforme" (la consigna de las fuerzas armadas alemanas) y se comportarían erróneamente.

Sin embargo, vemos hoy que los soldados alemanes, los "ciudadanos en uniforme" también son capaces de cometer estos errores que tanto se critican -desde un plano de superioridad moral (que, por otra parte, no es tal)- cuando los cometen otros.

Esto hace caer uno de los argumentos decisivos para mantener el servicio militar obligatorio.

Algunos hacen ver la necesidad de "formar a los soldados"; pero yo mo pregunto. ¿Se puede sustituir la educación que conduce a distinguir entre el bien y el mal y me hace escoger el bien, con un par de cursos sobre...? Sobre no sé me ocurre qué.

¿Se puede sustituir lo que no han aprendido en sus casas con un par de cursos sobre ética? ¿Qué ética sería en un ambiente relativista? ¿Si no lo han aprendido de pequeños en sus familias? Aunque sea en familias patchwork, este no es el problema principal, los "errores" (en realidad horrores) también los comenten quienes vienen de "familias aparentemente bien constituidas".

¿No es esto que ha ocurrido, la consecuencia más lógica y normal de décadas de relativismo en la enseñanza?

La lliçó dels pobres

Álvaro Vargas Llosa fa una glosa del premi Nobel d'Economia d'enguany, Mohammad Yunus. Un premi sorprenent, diu, perquè habitualment s'atorga als que pensen que la riquesa és un joc de suma zero pel qual uns països són rics perquè altres són pobres.
Durante medio siglo, las naciones prósperas —y las estrellas de rock— han apostado a la ayuda exterior para superar el subdesarrollo. La ayuda exterior nació a fines de la década del 40 con el programa del Presidente Truman conocido como "Punto Cuatro", en parte destinado a prevenir la expansión del comunismo. Y, a juzgar por los presupuestos cada vez más abultados y el llamamiento que hizo la ONU el año pasado a favor de una duplicación de las transferencias para 2015, quienes pretenden gatillar la prosperidad en los países atrasados siguen creyendo en ella. No prestan atención al hecho de que en el África subsahariana, la región a la cual se ha destinado la mayor parte de la ayuda externa en el último cuarto de siglo, el ingreso per cápita ha caído un 11 por ciento en ese mismo período.

Numerosas iniciativas estatales basadas en donaciones y programas de capacitación también han fracasado. Los pobres claman por algo distinto: un contexto mínimamente seguro en el cual emprender un proyecto rentable no sea una agobiante pesadilla burocrática y legal. El mundo está repleto de ejemplos de comunidades pobres e incultas que han sido capaces de crear riqueza gracias al espíritu emprendedor antes que a la asistencia estatal.

diumenge, 29 d’octubre del 2006

Carta oberta d'un demòcrata iranià

Carta oberta de Behruz Behbudi, líder democràtic iraniàa l'exili. Es doctor en ciències polítiques i president de la ONG Future Free Iran.
Esta es mi carta a la opinión pública mundial tratando otra amenaza jihadista contra las democracias, el Gran Oriente Medio, y por encima de todo el pueblo iraní. ¿Cómo es posible que una gran nación con una civilización que se remonta 4000 años, con un largo historial de arte, tecnología y cultura, acabe como estado terrorista, amenazando al mundo libre y oprimiendo a sus propios ciudadanos?

La respuesta es simple: porque Irán no es hoy un Irán libre y no está siendo representado por sus propios hijos o hijas, ya sean musulmanes chi'íes, sunníes, cristianos, judíos, bahais o zoroastros. Irán cayó en manos del régimen tiránico, encabezado por mulás fundamentalistas, gestionado por burócratas corruptos, y oprimido por las milicias medievales de los pasdarán [Guardia Revolucionaria]. Desde 1979, muchos iraníes esperaron que su nación nodriza encontrara su camino de retorno a la democracia y el pluralismo. En lugar de eso, la "Revolución" empezó a canibalizar a sus propios miembros, como Bani Sadr Ghotbzadeh, el ayatolá Shariatmadari, que salvó la vida de Jomeini, o el ayatolá Muntazari, por dar unos cuantos nombres; y empezó a devorar las libertades, los derechos y la identidad de Irán. Los servicios de seguridad del ayatolá Jomeini eliminaron del país a todas las fuerzas libres, liberales y democráticas, incluyendo, pero no limitándose a, los líderes kurdos Ghashghai o Bajtiari, que fueron asesinados y sus propiedades expropiadas; después eliminaron todos los grupos islámicos que disentían del régimen. No hubo más "revolución", puesto que se convirtió en un golpe de estado permanente instaurando la República de Terror Jihadista en lugar de un país democrático multiétnico de mercado abierto y bienestar social. Desafortunadamente, Irán está "controlado" por un régimen similar a los Talibanes, pero con una salvedad: disfruta de mayor cantidad de recursos, incluyendo petróleo. Y con el precio del petróleo al alza en el mundo, han tenido suficientes recursos para mejorar el sistema sanitario, luchar contra la pobreza y la polución, incrementar los salarios de profesores y catedráticos, mejorar el transporte público y también tratar la inflación y la drogadicción. En lugar de eso, el régimen invierte el dinero del pueblo en grupos del Terror como Hamas o Hezbolá.

1.- ¿Por qué las bellas e inteligentes mujeres iraníes son tratadas como ciudadanos de tercera clase y obligadas a suprimir su dignidad dentro de estas opresivas ropas negras? ¿No son las madres, hermanas e hijas que trabajan, se sacrifican, y dedican sus vidas a los padres, hermanos e hijos del Pueblo Iraní? ¿Por qué insultan los mulás a la mitad de la población de la nación con su discriminación de género?

2.-¿Por qué los trabajadores de Irán sudan tinta en las carreteras y en las fábricas, y mueren en campos petroleros, para alimentar la economía de Irán al tiempo que el régimen de Ahmedinijad esta desperdiciando los beneficios en financiar sus castillos y los búnkeres del líder terrorista Hassán Nasralah en el Líbano? ¿Por qué tienen los trabajadores de Irán que dejarse su salud y sus vidas para que los líderes de Hezbolá aterroricen a una sociedad civil hermana en el Líbano? ¿Es eso la Revolución iraní?

3.- ¿Por qué el Bassij [fuerza de seguridad privada de Jomeini] del mulá o los pasdarán matan árabes iraníes, tanto sunníes como chi'íes, y exterminan a los kurdos iraníes y a los azeríes iraníes? ¿Por qué ha asesinado el régimen a líderes cristianos en Teherán en los años 90 y persigue a los judíos, bahais y asirios iraníes?

4.- ¿Por qué persiguen las milicias del régimen a los jóvenes y estudiantes de los campus por las calles de Teherán y otras ciudades, sólo por expresar sus opiniones o cogerse de la mano en público? ¿Por qué son castigados los iraníes con la cárcel, con multas o con latigazos por escuchar música, ver películas, asistir a fiestas y celebraciones de boda, o simplemente por reírse? La tradición de Irán no es la del barbarismo de los Talibanes. Los estudiantes de Irán son su futuro, y debe impedirse que el régimen asesine el futuro del país.

5.- ¿Por qué el régimen asfixia la libertad de prensa? ¿Por qué la policía secreta del régimen encarcela, tortura y asesina a profesores universitarios y periodistas? ¿Por qué el dinero del petróleo es transferido a Beirut para asesinar a profesores y periodistas en ese bonito país?

6.- ¿Y quién es este Mahmoud Ahmedinijad, que se presenta en Nueva York en Naciones Unidas y habla en representación del pueblo cautivo de Irán? Ahmedinijad, cuyos hombres torturan a estudiantes, encarcelan a intelectuales, oprimen a las mujeres y trabajadores y secuestran a extranjeros, no es el Presidente legítimo de Irán. Es un militante violento que está utilizando el tiro de gracia para finiquitar la libertad de Irán.

El pueblo iraní dentro del país y en la Diáspora se está preguntando: ¿por qué votan en libertad los vecinos afganos y por qué nuestros hermanos y hermanas iraquíes están construyendo una democracia elegida democráticamente, y las masas de Irán viven en la cárcel más grande del mundo? ¿Por qué la comunidad internacional permite a Ahmedinijad aparecer junto al payaso populista Hugo Chávez en el pódium más elevado del mundo, a unos cuantos cientos de metros de la Zona Cero, donde el terrorista jihadista Usama Bin Laden masacró a 3000 inocentes? Esto fue un insulto al Pueblo Iraní y a Naciones Unidas.

Esta carta pretende informar a la opinión pública mundial de que el régimen de Ahmedinijad no representa al pueblo libre, democrático y cariñoso de Irán. Pronto, un día, una América informada y unida tiene que ayudar a lograr estos objetivos. Las banderas de América e Irán ondearán de nuevo en Teherán y Washington.

L'article original en anglès, aquí.

Daniel Ortega, ara catòlic fervent i militant antiavortament

L'antic líder sandinista, Daniel Ortega, s'ha tornat un catòlic practicant i, amb la mateixa certitut absoluta en que abans creia en la fe marxista-leninista, ara ha votat a favor de la llei que prohibeix qualsevol mena d'avortament a Nicaragua. WSJ:
Sandinista leader Daniel Ortega, who was a supporter of abortion rights as a young revolutionary, has said he has become a devout Roman Catholic and now opposes abortion. Ortega's socialist government of the 1980s had a contentious relationship with the Catholic church, but Ortega recently has established warm ties with leading church figures in Nicaragua.

dijous, 26 d’octubre del 2006

Umbral acusat de plagi

El professor emèrit de la Universitat de Barcelona Joaquín Fernández ha denunciat, en una carta al director de Periodista Digital, que l'escriptor Francisco Umbral ha plagiat molts fragments de la novela Checas de Madrid, de Tomás Borrás, en la seva obra Madrid 1940: memorias de un joven fascista. Però amb una diferència: les atrocitats comeses pels republicans en el llibre de Borràs, Umbral les encoloma en el seu als franquistes. Potser serà per allò de la recuperació de la memòria històrica.
Checas de Madrid: «...Traíamos trescientos prisioneros fascistas, de Jaén y los pueblos de alrededor (...) burgueses, sanguijuelas. En Getafe estaban las milicias del pueblo con las de Madrid y los cogieron y allí mismo en la estación fusilaron a los trescientos. (Pág. 28)

Madrid 1940: memorias de un joven fascista: «...Al parar en Getafe el tren que venía de Jaén, cargado de braceros que habían amagado la revolución agraria, la tierra para el que la trabaja, fueron fusilados trescientos. (Pág. 126)
---
Checas de Madrid: ...No ha quedao ni medio propietario en la Mancha. A unos, al pozo bien amarraos, y si no tenía agua, cartucho de dinamita... en Socuéllamos tó es ya de los braceros. (Pág. 34)

Madrid 1940: memorias de un joven fascista: ...En la Mancha, por Socuéllamos y por ahí, también hay mucha persecución del campesino marxista. Unos al pozo, otros cartucho de dinamita. (Pág. 126)
---
Checas de Madrid: ...Pero lo de Oropesa es la consagración. Allí encontramos al cura, y le hemos toreao... pero que bien picao... Después de las banderillas, con navajas... dos cuartas de machete... (Pág. 35)

Madrid 1940: memorias de un joven fascista: ...En Oropesa se ha toreado al cabecilla sindical, picado y bien picado, y luego las banderillas con navaja y finalmente el machete. (Pág. 126)

El parlament australià qualifica els atemtpats suïcides de crim contra la humanitat

Austràlia és el primer país del món que s'ha sumat a la campanya promoguda pel Centre Wiesenhtal perquè els atemptats suïcides siguin considerats un "crim contra la humanitat".
In a major victory for the Simon Wiesenthal Center's campaign, the Australian Parliament has become the first body to pass a bipartisan motion that urges that suicide terrorism be treated as a "crime against humanity". If adopted by the Community of Nations, this would strengthen efforts to curb terrorism and those who continue to recruit young people into a deadly culture of death.Photo: Dr. Shimon Samuels, the Center's International Relations Director with Prime Minister John Howard at the 2006 World Economic Forum in Davos, Switzerland.Against the backdrop of the unending spate of suicide bombings in the Middle East and beyond, we ask you to join with the Wiesenthal Center in urging Australia’s Prime Minister, John Howard, to take the lead on the global stage and present the suicide terror/crime against humanity initiative at the United Nations and all other relevant international and regional forums