Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 29 de novembre del 2006

"Me di cuenta de que no conocía a nadie que fuera menos inteligente que yo"

Agradablement sorprenent el discurs de Mariano Rajoy a la presentació de la pol·lèmica biografía d'Esperanza Aguirre, 'La presidenta', escrita per Virginia Drake. Vía Arcadi Espada.
"Hace algunos años, descubrí algo que me produjo una cierta perplejidad. Me di cuenta de que no conocía a nadie que fuera menos inteligente que yo. Este hallazgo tuvo lugar coincidiendo con los primeros meses de mi vida en Madrid, adonde yo había llegado desde un pequeño lugar en el lejano noroeste español.

Lo malo es que desde entonces no he cambiado de opinión. Y como necesitaba seguir vivo ustedes me entienden, uno quiere seguir por aquí al menos de momento, no me quedó otra que inventarme algo para suplir tan descomunal carencia. Bien es verdad que, dado el punto de partida del que les acabo de hablar, es decir, mi lugar en el escalafón de los niveles de inteligencia, no era fácil que de mi reflexión saliera algo bueno ni al uso.

Lo que se me ocurrió al final fue que mientras estuviera ocupado en asuntos políticos las cuestiones del resto de mi vida es evidente que no le importan a casi nadie, había que intentar, que otra cosa es conseguirlo, lo siguiente.

Defender el interés general. Es decir, el del común de los españoles. Es una buena referencia para tomar decisiones cuando hay que hacerlo y tienes dudas.

Defender el interés de mi partido, dado que si estoy en él y no en otro es porque pienso, acertado o no, que es el más útil para ese supremo objetivo del que antes les hablaba y al que llamaba interés general.

Distinguir entre personas. Esto no es baladí. Hay que convivir con quien corresponda, pero no olvidar que cada cual es cada cual, que de todo hay en la viña del Señor.

Decir la verdad, o al menos no decir lo que no es verdad.

Por último, prestar atención a lo que importa y desdeñar lo que es banal o accesorio. Lo más difícil de todo, porque los españoles tenemos una cierta tendencia a la distracción, como podemos comprobar casi todos los días.

Éstos son los principios en los que intento inspirarme cuando tengo dudas sobre lo que debo hacer, como por ejemplo ocurre en el día de hoy. Como saben, perdón por la obviedad, hoy presentamos un libro. Una biografía. Las biografías, se supone, sirven a un objetivo principal: que quien quiera pueda conocer o saber más de una determinada personalidad. En este caso hablamos de Esperanza Aguirre.

Conozco a Esperanza Aguirre desde hace muchos años. No necesito, por más que de todo y de todos se pueda aprender en esta vida, leer un libro para decir lo más importante que tengo que decir hoy. Esperanza es uno de los activos más importantes que tiene en la actualidad nuestra vida política. Y no andamos sobrados, precisamente, en la política española.

Entra en la categoría de los hechos objetivos, que no de los juicios de valor, la afirmación de que su dedicación a la política no responde a ningún interés personal, sino al intento de que las cosas vayan mejor para sus compatriotas, lo que naturalmente es compatible con la legítima ambición política. Queridos amigos, en la política busquen siempre a los que no tienen intereses personales, es la mejor forma de no equivocarse.

Ella es capaz, dedica su vida a la política, lo hace por vocación y lo hace bien. Y es persona, para mí eso cuenta. A otros eso les importa un comino. Y no es perfecta. Al igual que ustedes tampoco lo son, aunque alguno pueda pensar lo contrario. ¿O sí? De esa condición sólo conozco la excepción que confirma la regla general. De ésos no hay más que uno por generación. En la nuestra, el señor Rodríguez Zapatero. ¡Qué le vamos a hacer!

Esto es lo importante, lo que yo quería decir hoy. Ya he resumido el contenido del libro. Pero hay más. Por eso les digo que lo lean. Se lo digo con la autoridad que me da el hecho de que en él no se habla bien de mí... Tampoco mal, no sean ustedes mal pensados... Yo no soy el objeto del libro ni nadie pensó en mí al hacerlo.

La resta del discurs, aquí.

Anem cap a una nova era glacial?

Teleobjectivo recull la informació:

Eso es lo que afiman muchos investagores; el último, Khabibullo Abdusamatov, responsable de investigaciones especiales en el Observatorio Astronómico de Pulkvo. Este investigador afirma que en el 2012 comenzará un descenso de las temperaturas que desembocará en una nueva era glaciar.

En este artículo, el investigador ruso afirma que empezaremos a observar un descenso de temperatura entre el 2012 y el 2015, que culminará entre el 2050 y el 2060 dando paso a una era glaciar que prevee durará unos 60 años. La causa de este descenso de temperatura será un cambio en el ciclo solar, que no tendría nada que ver con la actividad humana.

Acús de rebut. Gràcies T.A.

L'èxit educatiu dels Estats Units

Enguany, tots els premis Nobel científics han anat a parar a ciutadans nod-americans. D'altra banda, el rànking mundial de la Jiao Tong de Shanghai mostra que, a l'any 2006, 17 de les 20 millors universitats del món eren amercianes. Aquests dos elements serveixen d'introducció a Xavier Sala i Martin per desfer alguns dels mites europeus respecte el sistema educatiu nord-americà:
Los detractores oficiales de lo americano dicen que la competencia conlleva elitismo y que en EEUU sólo los ricos pueden acceder a la universidad. Esto no es del todo cierto: todos los ciudadanos americanos tienen derecho a asistir a una universidad pública gratuita (e, insisto, muchas de esas públicas son líderes mundiales), el gobierno federal gasta unos 100.000 millones de dólares en becas, el 25% de los hijos de familias pobres van a la universidad y, lo más importante, las mejores universidades privadas son gratis para los estudiantes de las menos favorecidas: Harvard, por ejemplo, no cobra matrícula a las familias con ingresos inferiores a 40.000 dólares anuales y ofrece grandes descuentos a las que cobran menos de 60.000 dólares. Todo eso conlleva que, no sólo la proporción de jóvenes americanos que va a la universidad es superior (repito, superior) a la europea sino que, además, tienen el privilegio de ir a las mejores universidades del mundo.

La carta de Friedman a Pinochet

José Piñera, exministre xilè de Treball i Previsió Social, responsable de la privatització de les pensions al transformar el sistema de repartiment en un de capitalització, és un dels artífexs del sanejament econòmic de Xile. Piñera, i altres com ell, es van inspirar en les idees econòmiques del recentment traspassat Milton Frideman. Ara, i en la seava memòria, Piñera publica en castellà la carta que Friedman va enviar a Pinochet recomenant un seguit de mesures per sanejar l'economia xilena i portar el país camí de la prosperitat. Unes mesures que els resultats han demostrat encertades. Reprodueixo aquí només la part final de la carta. A la primera part és on Friedman exposa el diagnòstic i la teràpia.
Un programa de shock como este podría eliminar la inflación en cuestión de meses. También fundaría las bases necesarias para lograr la solución de su segundo problema- la promoción de una efectiva economía social de mercado.

Este no es un problema de reciente origen, sino que surge de tendencias al socialismo que comenzaron hace 40 años y que alcanzaron su lógico, y terrible clímax, durante el régimen de Allende. Ustedes han sido extremadamente sabios en la aplicación de las muchas medidas que ya han tomado para revertir esta tendencia.

La eliminación de la inflación llevará a una rápida expansión del mercado de capitales, lo cual facilitará en gran medida la privatización de empresas y actividades que aún se encuentran en manos del Estado.

El más importante paso en este sentido es la liberalización del comercio internacional para, de este modo, proveer de una efectiva competitividad a las empresas chilenas y promover la expansión tanto de las importaciones como de las exportaciones. Lo anterior no sólo mejorará el bienestar del chileno común al permitirle adquirir todos los bienes al menor costo, sino que también disminuirá la dependencia de Chile en un sola exportación de importancia: el cobre. Quizás la mayor recompensa en esta área se obtendría a través de la liberalización de la importación de vehículos motorizados.

Estoy conciente de que su Gobierno ya ha dado pasos importantes y planea otros futuros en orden a reducir las barreras al comercio internacional y a liberalizarlo, y que, como resultado de ello, la ventaja competitiva real de Chile se refleja mejor en éste hoy que en las décadas pasadas. Este es un gran logro. También veo que en esta área existe un fuerte argumento a favor de una gradualización para entregar a los productores chilenos una oportunidad para ajustarse a las nuevas condiciones. No obstante, gradualismo no debe significar quedarse estancado. En mi opinión personal, creo que un buen consejo para Chile sería dirigirse a la liberalización del comercio a una velocidad y en una extensión mucho mayores de las que hasta ahora han sido propuestas. Un comercio totalmente libre es el objetivo final deseable, aunque no sea posible de alcanzar en el más cercano futuro.

Quisiera concluir esta carta diciendo que estoy seguro que Chile tiene un gran potencial. Ha sido un pueblo capaz, letrado, creativo y lleno de energía, que tiene una larga historia y tradición de orden y paz social. Hace unos cuarenta años atrás, Chile, como muchos otros países, incluyendo el mío, se encausó en la ruta equivocada- por buenas razones y sin maldad, ya que fueron errores de hombres buenos y no malos. El mayor error, en mi opinión, fue concebir al Estado como el solucionador de todos los problemas, de creer que es posible administrar bien el dinero ajeno.

Si Chile toma hoy la senda correcta, creo que puede lograr otro milagro económico: despegar hacia un crecimiento económico sostenido que proveerá una ampliamente compartida prosperidad. Pero para aprovechar esta oportunidad, Chile deberá primero superar un muy dificultoso periodo de transición.
Avançant-me a les crítiques que inevitablement es faran contra Fridman per haver "col·laborat" amb el dictador Pinochet, reprodueixo la resposta que a les mateixes ha fet l'economista nòrdic Johan Norberg:
And of course, in the limited space they have few fail to mention Augusto Pinochet. [es refereix a les notes de premsa] But Friedman condemned dictatorship and contrary to many other economists he pointed out the necessary link between economic and political freedom. He said that one of the reasons to advocate economic liberal reforms in Chile was so that it would create a foundation for rebuilding democracy (and he also happened to be right). He also promoted economic liberal reforms in China, and that doesn´t make him a Maoist.

To explain this in a way that even those who disagree with economic liberalism should understand: If a scholar holds a few lectures in Myanmar or Libya, and explains that an impartial judiciary or a free media is good and will build a foundation for democracy, that doesn´t make this scholar a supporter of the dictatorship in Myanmar or Libya. Ok?

And if an apolitical scientist tells the Chinese leaders that they must deal with its environmental problems not even this makes him a supporter of China´s dictatorship. Or is he? In that case there are a lot of supporters of tyranny out there.

You can see the double standard here, right? The latter happens all the time, but no one would accuse such a scholar or scientist of being a supporter of the communist regime (or whatever regime it was). It´s Milton Friedman´s economic views his critics hate, but because they don´t know how to falsify them, they make up bizarre accusations about Pinochet that they would never dream of using against anyone whose views they share.

dimarts, 28 de novembre del 2006

El vídeo boomerang

San Sebastián, 28 nov (EFE).- El portavoz de Batasuna, Arnaldo Otegi, reclamó hoy al PSOE que explique "cómo quiere construir un proceso de paz" en el País Vasco "haciendo menos que lo que hizo el PP".
Otegi se refirió en una rueda de prensa celebrada en San Sebastián al vídeo del PSOE sobre la posición del Gobierno del PP durante la tregua de ETA de 1998 y calificó de "preocupante" que los socialistas hayan entrado en una "competición" con los populares en esa materia, lo que atribuyó a "razones electorales".
El portavoz abertzale lamentó que el Gobierno "se jacte" de hacer menos que el PP, "que no hizo nada", al tiempo que consideró que esta actitud de los socialistas debe incluirse entre las "claves" del bloqueo del proceso de paz.
"Existe una especie de pelea en la que la posición política del PSOE del Ebro para abajo se defiende diciendo 'yo he hecho menos que el PP durante la tregua de 1998'", subrayó Otegi, quien acusó a los socialistas de haberse "plegado a la estrategia del PP" y sostuvo que "esta posición del PSOE explica con nitidez la radiografía del momento actual".
El dirigente de la formación ilegalizada presentó un análisis sobre las causas del "bloqueo" de un proceso que a su juicio aún no se ha puesto en marcha, lo que atribuyó a la falta de acuerdo sobre sus "objetivos".
En su opinión, cada parte pretende "hacer un proceso a su medida", lo que plantea un problema que la izquierda abertzale "creía superado hace tiempo", por lo que defendió un proceso "compartido" en el que todos "den pasos" y que "no sea de nadie".
Insistió en que las claves de cualquier futuro acuerdo deben ser la territorialidad y el derecho de autodeterminación, tras lo que advirtió de que la izquierda abertzale "no hará una apuesta por un proceso que no tenga bases sólidas".
El portavoz de Batasuna sostuvo que su formación no suscribirá ningún acuerdo político "ni ahora, ni dentro de un año, ni dentro de siete" que no sirva para solucionar "definitivamente" el "conflicto político" vasco.
"No vamos a suscribir ningún documento que niegue a este país la capacidad de decidir o que le niegue hacer un debate y formular un nivel de vertebración territorial que sea el mínimo exigido por los ciudadanos", agregó.
Acusó al PSOE y al PNV de utilizar la "estrategia de la tinta del chipirón" al situar en Batasuna y en ETA la responsabilidad de la crisis del proceso, tras lo que preguntó a estos dos partidos cuál es su "alternativa", cuál es para ellos "el objetivo del proceso".
Otegi recordó que ETA ha hecho su "contribución" con la declaración del alto el fuego permanente, mientras que rechazó que se responsabilice de los problemas a una formación política que "tiene sus derechos políticos y civiles restringidos".
Se preguntó si la apuesta del PNV y el PSOE consiste en una "reforma estatutaria", posibilidad que Batasuna no apoyará al considerarla "un fraude" a los ciudadanos vascos.
El dirigente de Batasuna opinó que la solución pasa por lograr un "escenario político" en el que todos los proyectos políticos, incluida la independencia de Euskal Herria, puedan ser "no sólo defendidos, sino materializados", tras lo que se mostró convencido de que la izquierda abertzale "convencerá" a la mayoría de la población vasca para que apueste por la creación de un Estado independiente. EFE

Turquia

L'inici de la visita pastoral de Benet XVI a Turquia és un bon moment per reflexionar sobre l'adhesió d'aquest país a la Unió Europea. D'una banda, els sectors més conservadors del vell continent no ho volen i ens adverteixen des de fa temps dels perills reals que l'entrada de Turquia a l'UE pot comportar. De l'altra, l'esquerra es manifesta dividida al respecte, dividida entre els proteccionistes i els multiculturalistes.

Personalment, estic a favor de l'adhesió de Turquia a la UE. I ho estic per dues raons. La primera, perquè estic convençut que en el termini de 15 o 20 anys la UE haurà passat a la història entesa com a unitat política i que haurà esdevingut una zona més o menys especial de lliure canvi. En segon lloc, perquè si bé no crec en cap mena de determinisme considero que el creixement econòmic, el mercat, la llibertat i l'estat de dret són el millor remai contra la temptació totalitària, política i/o religiosa.

Ara no tinc temps per estendrem més en aquesta reflexió. Només voldria recomenar-vos dues anotacions de Guy Sorman, que és a Turquia per seguir in situ la visita del Papa i els seus efectes. La primera, és un reflexió fruit d'una conversa amb el germà del premi Nobel de Literatura, l'economista Sevket Pamuk:
Pamuk, le laïc, n’est pas convaincu par ce déterminisme culturel qui ne fonctionnerait qu’en Turquie et pas dans l’islam arabe. Il lui paraît que l’ouverture des frontières de l’Europe aux importations turques fut plus explicatif que des considérations culturalistes empruntées aux Saintes Ecritures. Il n’empêche que bien des Tigres anatoliens y croient, ce qui réconcilie en eux et autour d’eux, islam et développement : une nouvelle bourgeoisie en est sortie, entraînant dans son sillage, une nombreuse jeunesse qui aperçoit le chemin d’une ascension sociale par le travail et dans l’islam, l’islam tempéré de la Turquie.
Ce modèle turc, libéral et musulman, ne séduit-il pas le monde arabe ? »Ils ne nous regardent même pas », regrette Pamuk. »Si la violence islamique naît bien de la frustation économique et si le développement dissout l’islamisme », ajoute Pamuk, le monde arabe est dans une impasse. Pas parce qu’ils sont arabes mais parce que leurs dirigeants politiques ont détruit toutes leurs bourgeoisies, commerçants et classes moyennes. « Quand la mondialisation est arrivée dans les années 1980, les commerçants et petits bourgeois d’Anatolie ont pu saisir la vague et se développer en exploitant la main-d’œuvre locale. Mais dans le monde arabe, il n’y avait plus personne pour tirer avantage de la mondialisation. Telle est la pensée de Pamuk, convaincante mais peut-être pas aussi exclusive qu’il le souhaiterait ; il faut envisager aussi que certains éléments culturels et religieux puissent intervenir ; la culture et la religion en Turquie ne sont pas arabes, l’Etat turc et son ancêtre ottoman ont depuis des siècles imprégné leurs peuples d’un certain respect pour l’état de droit.
La Turquie, si elle est en bonne voie, conclut Pamuk, n’est pas pour autant sortie d’affaires : sa croissance comme la modération islamique qui l’escorte sont tributaires de la mondialisation, de l’exportation en particulier vers l’Europe ; sans l’Europe, tout s’arrêterait.

La segona, sobre l'aparent reislamització de Turquia.
L’apparente prolifération des voiles ces dernières années en Turquie, du moins dans la perception qu’en ont les Occidentaux ( tout comme le miltants laïcs turcs) , confondrait donc en un tout, appelé à tort réislamisation, des codes très divers. Le plus grand nombre de ces voiles nouvellement apparus dans les grandes villes , celles que fréquentent les Européens, doit moins à une réislamisation qu’à l’immigration dans ces villes de populations anatoliennes, traditionnelles et jusque-là invisibles. Les villes turques ne se sont pas véritablement islamisées ou réislamisées ; elles ne font que ressembler à la Turquie toute entière, effaçant la distinction entre l’islam discret des villes et l’islam populaire des campagnes.La Tuquie à 99% musulmane , un terme arc en ciel car être musulman est ici une civilisation autant qu'une religion ; on rencontre en Turquie des musulmans athées , des pratiquants intermittents et - c'est l'exception - des Salafites nostalgiques du temps du Prophète. On est en somme , musulman en Turquie à la manière dont on est Chrétien en Europe occidentale .

El procés

Moratinos diu que la treva entre israelians i palestins és fruit de la nova proposta de pau de Zapatero pel Pròxim Orient. Una proposta a imatge i semblança del procés de pau que ZP lidera a Espanya per acabar amb la violència d'ETA. Cox & Forkum ha copsat perfectament de què va la cosa:

La història s'escriu, no es legisla

L'historiador Stanley G. Payne acaba de presentar a Madrid el seu nou libre 40 preguntas fundamentales sobre la Guerra Civil (La esfera de los libros). Periodistadigital li ha fet una entrevista:
¿Qué opina de la Ley de Memoria Histórica?

La historia es algo que tiene que ser estudiado, no legislado. Legislar la historia es una operación falsa y un intento por parte del Gobierno de dominar por lo que es terreno de la libertad.

¿Por qué la Europa democrática miró hacia otro lado cuando el fascismo atacó en España?

Durante la guerra lo que había era una revolución, no había democracia. Por eso los británicos, por ejemplo, no ayudaron a los republicanos. Durante este proceso revolucionario no había ninguna democracia por eso les daba un poco igual quien ganara. Es un mito lo de la democracia en contra del fascismo en el caso de la Guerra Civil.

L'economia segons Hugo Chávez



dilluns, 27 de novembre del 2006

La semblança incòmoda o l'equivalència dels extrems



En aquest temps d'obssessiva recerca de memòria històrica he trobat per YouTube aquest fragment del NODO. El ministre franquista Arrese informa al tercer "Congreso Sindical" de les noves mesurese econòmiques del govern i explica perquè la revolució nacional-sindicalista és anticapitalista. Resulta instructiu poder constatar una vegada més com el feixisme i el comunisme són les dues cares de la mateixa moneda totalitària, antiliberal i anticapitalista. Antiglobalitzadors de tot el món, si us falta gent sempre podeu recuperar la Falange Española y de la JONS i la seva revolució pendent!

La imbecilitat lingüística

Barrapunto.com, anota:
"¿Te pertenece tu lengua materna? Los despropósitos entorno a quién pertenece una lengua están llegando a extremos inesperados. Microsoft tiene una versión mapuche de Windows, y los mapuches han decidido demandar a Microsoft por apropiarse de su lengua, por pirateo, vamos... Aunque uno personalmente puede entender que les mosquee que Microsoft se "apropie" de su lengua sin preguntarles, no creo que tenga mucho sentido, siempre y cuando no intenten patentarla o algo así. Vamos, sería como quejarse que alguien escriba un libro en tu idioma sin consultar a los "jefes de la tribu". Lo que si es cierto es aquello de "cria cuervos y te sacaran los ojos", siendo en este caso los cuervos son el tema de las patentes y copyrights, y quien los ha criado es la propia Microsoft..." Parece que en breves días los tribunales chilenos deben decidir si hay caso sobre una demanda de la que ya hablamos y dimos nuestra opinión hace un año. El supuesto agravio, además del supuesto derecho ancestral de los jefes de la tribu sobre el uso de la lengua, se basa en la transcripción escogida, ante la falta de una norma escrita unificada.

Acús de rebut, gràcies Toni.

divendres, 24 de novembre del 2006

Ha guanyat "Pat Buchanan" les eleccions holandeses?

El gran vencedor d'aquestes eleccions a Holanda ha estat un partit d'orígens maoïstes, el comunista Socialistische Partij (SP), que s'ha convertit en la tercera força política del país al passar de 9 a 17 escons, en un parlament molt fragmentat de 150 membres. La Llista de Pym Fortuin ha perdut els seus 8 escons a favor dels 9 que ha obtingut l'"islamòfob" PVV, del liberal dissident Geert Wilders que ha recollit la torxa del líder polític assassinat. Artimèticament, l'SP podria formar una majoria de 76 escons pactant amb sis petits partits d'esquerres, però les seves diferències ideològiques són molt grans per fer-ho possible, especialment pel que fa al procés de construcció europea i al tracte a la immigració. També han doblat el seu escons, al passar de 3 a 6, el Christen Unie, un partit calvinista de moral conservadora però defensor de polítiques econòmiques d'esquerra. En aquest context, el més problable és una coalició de centre-esquerra entre els cristianodemòcrates del CDA, que han passat de 44 a 41 escons, i els laboristes del PvdA, que han passat de 42 a 32 escons. Els escons que els falten els podria facilitar el Christen Unie, que s'afegiria a la coalició.

Però a banda de l'aritmètica electoral, aquestes eleccions han revelat l'existència de fenomens més profunds. D'una banda, com analitza Paul Belien, la confirmació que el vot d'orígen immigrant es decanta en massa cap a l'esquerra amb l'aparició de diputats musulmans identitaristes.
Seventy per cent of the immigrants participated in yesterday’s elections, indicating a political awareness almost as high as that of the indigenous Dutch. Though not all the elected candidates are officially known yet, at least eight Muslims are expected to have been voted into Parliament. If Labour joins a government coalition the Moroccan-born Amsterdam politician Nehabat Aboutaleb is likely to become the first Muslim minister in Dutch history.

The new generation of immigrant politicians do not have much in common with the former Dutch politician Ayaan Hirsi Ali, a Somali-born immigrant who moved to the Netherlands in 1992. Hirsi Ali, a Muslim apostate, was a member of the Dutch Parliament for the center-right free-market Liberals from January 2003 until last July. She has since moved to the U.S. because Islamist fanatics threatened to kill her and the Dutch were not able (or willing) to adequately protect her. Hirsi Ali was very critical of Muslim immigrants who do not want to embrace Dutch secular values. The newly elected immigrant politicians, on the contrary, represent a growing and demographically young electorate that insists on its Muslim identity. Often their loyalties lie more with their countries of origin than with the Dutch nation, which they look upon mainly as a welfare distributing Santa Claus.
D'altra banda, l'ascens d'una esquerra radical i puritana. L'aparició d'un líder comunista que ha recuperat la seva fe cristiana, que manté un discurs antiimperialista i que considera la immigració com un parany capitalista per mantenir baix el sou de la classe obrera holandesa. Un progressista que vol l'assimilació dels immigrants a la nació holandesa, als seus costums, llengua i tradicions. Un proteccionista coherent. Aquest comportament paradoxal és el que porta a Belien a comparar el conservador nord-americà Pat Buchanan amb el líder comunista holandès Jan Marijnissen.
He insists that immigrants learn to speak Dutch, that Dutch national history be taught at school, and that immigrants be spread over the country in order to avoid ghettoization. The SP is also against the European Union. It is the largest Eurosceptic party in the Netherlands. It is significant that Geert Wilders, the other victor of yesterday’s elections, is also an outspoken Eurosceptic. However, while Wilders can be called a neo-conservative, Marijnissen resembles a paleo-conservative. He is also an outspoken opponent of the war in Iraq and one of the fiercest critics of America’s international policies. Marijnissen’s leftism is most apparent in the economic policies he proposes – protectionism, higher taxes for the rich, state interference to curtail the “greed” of the markets, free healthcare, more social benefits for the poor,… On cultural [Americans would say “social”] issues, however, the SP has become ever more conservative. During the past decade its ideology moved towards communitarianism. Marijnissen even rediscovered his former Christian faith. One of his supporters is Monsignor Tiny (Martinus) Muskens, the “red” Bishop of Breda, who once said that stealing is not a sin for the poor, but who also stressed that dialogue between Christians and Muslims will lead nowhere so long it remains impossible to build churches in Saudi Arabia. The SP’s party conference last month resembled a Christian meeting. Huub Oosterhuis, a Dutch theologian and former priest who was excommunicated by the Vatican over sexual ethics, held a sermon extolling the virtues of Christianity. The audience sang psalms and listened to gospel music. In this sense the SP, though one of the most anti-American of the Dutch parties, seemed almost the most American of them.

Alguns s'espanten perquè creuen que Pim Fortuyn ha obtingut una victòria pòstuma. Lamentablement, no és del tot cert. És veritat que la seva posició enèrgica contra el relativisme cultural ha guanyat adeptes, però no tant des del punt de vista liberal sinó sobre tot des del més ranci conservadurisme de dreta i d'esquerra.

Alà Akbar!

La capacitat creativa del fanatisme no té límit. Hamàs acaba d'aportar a la història universal de la infàmia la primícia de l'àvia-bomba.



















L'islam sunnita ha donat un pas més en el perfeccionament de les armes convencionals de destrucció massiva fent explotar sis cotxes bomba en un mercat xiïta del barri de Sadr City a Bagdad i matant a 152 persones.


dijous, 23 de novembre del 2006

Els resultats del 7 de novembre



Aquests són els resultats de les eleccions legislatives nord-americanes del 7 de Novembre. La derrota dels republicans és clara i inequívoca però tampoc apocalíptica (perden un 7,4% del vot a la Cambra de Representants respecte les anteriors legislatives). Tot i que Ed Goeas no va afinar gaire en la seva predicció, la pregunta continua sent: la derrota republicana és fruit d'una clara i inequívoca victòria demòcrata?

L'opinió més generalitzada és que una part de l'electorat republicà ha volgut castigar el seu partit, no perquè hagi estat seduït per les maravelles del programa demòcrata sinó pels errors comesos pels republicans, especialment en temes de política interior (excessiva despesa pública, corrupció, escàndols sexulas...). Les dades semblen avalar aquesta hipòtesi. D'una banda, nombrosos escons s’han dirimit per poques desenes de vots i l’abstenció ha estat molt elevada entre els electors inscrits al partit republicà. D'altra banda, analitzant un per un els principals congresistes i senadors elegits el 7 de novembre es pot comprovar que no hi ha hagut un gran decantament cap a l’esquerra, ja que una part important dels electes demòcrates pertanyen als anomenats “blue dogs Democrats”, que solen ser més conservadors que molts republicans, defensors dels valors patriòtics i molt poc “pacifistes”. Aquesta divisió profunda entre l’elit de la direcció del Partit Demòcrata, escorada a l’esquerra, i bastants dels seus senadors i representants més conservadors es va palesar d’immediat, tot just acabades les eleccions. Els demòcrates conservadors van impedir que Nanci Pelosy coloqués el més radical opositor a la guerra de l'Iraq, el corrupte John Murtha, com el seu número dos a la Cambra de Representants. En aquesta situació, diversos analistes creuen que l’opció més intel·ligent pels demòcrates, de cara a les eleccions del 2008, seria acostar-se a una línia pròxima a la de Lieberman. Recordem que Lieberman va perdre les primàries demòcrates per la seva posició contrària a la retirada de les tropes nord-americanes a l'Iraq, però va guanyar l'escó de senador enfrontant-se i derrotant com a candidat independent el candidat antiguerra del seu propi partit. Per tot plegat, seria absurd creure que Bush, que ja no té més objectiu polític i personal que passar a la història, vulgui arruinar-ho tot cedint ara en la lluita contra el terrorisme islamista, acceptant una retirada vergonyant de l’Iraq o resignant-se a que l’Iran obtingui la bomba atòmica destinada a destruir Israel.
La resposta, el 2008.

dimecres, 22 de novembre del 2006

A més temps colonitzat, més riquesa actual

Els historiadors James Feyrer i Bruce Sacerdote, de la Universitat de Dartmouth, es van fer una pregunta: els territoris que van estar més temps sota domini colonial occidental són més rics avui que els que hi van estar menys? Per trobar-hi una resposta han analitzat unes 80 petites illes disseminades en els oceans Pacífic, Atlàntic i Índic. El resultat de l’estudi conclou que, efectivament, a més anys de colonització més PIB i menys mortalitat infantil, especialment per a les experiències colonials posteriors a l’any 1.700. També hi ha diferències importants segons el país colonitzador. El ràquing de països colonitzadors, de més a menys beneficiosos, seria aproximadament el següent: Estats Units, Holanda, Gran Bretanya, França, Espanya i Portugal.
The number of years spent as a European colony is strongly positively related to the island's GDP per capita and negatively related to infant mortality. This basic relationship is also found to hold for a standard dataset of developing countries. We test whether this link is directly related to democratic institutions, trade, and the identity of the colonizing nation. While there is substantial variation in the history of democratic institutions across the islands, such variation does not predict income. Islands with significant export products during the colonial period are wealthier today, but this does not diminish the importance of colonial tenure. The timing of the colonial experience seems to matter. Time spent as a colony after 1700 is more beneficial to modern income than years before 1700, consistent with a change in the nature of colonial relationships over time.

L'ús d'escuts humans és un crim de guerra

"Human Rights Watch" ha recordat avui a les organitzacions palestines que l’ús d’escuts humans és un crim de guerra. Aquesta crida té lloc després que centenars de palestins, majoritàriament dones, es concentréssin a l’entorn i als terrats de diverses cases de milicians que podrien ser objectiu d’atacs israelians. Habitualment, l’exèrcit israelià adverteix amb anticipació els ocupants de les cases considerades com a objectiu per facilitar la seva evacuació. Aquests advertiments són aprofitats pels grups radicals per empènyer la població civil a convertir-se escuts humans i evitar els atacs.
It is a war crime to seek to use the presence of civilians to render certain points or areas immune from military operations or to direct the movement of the civilian population or individual civilians in order to attempt to shield military objectives from attack. In the case where the object of attack is not a legitimate military target, calling civilians to the scene would still contravene the international humanitarian law imperative for parties to the conflict to take all feasible precautions to protect civilians from the effects of attack. In the event that such abuse takes place, however, parties to the conflict remain obliged under international humanitarian law to take precautionary measures and not to target civilians or cause excessive civilian injury or damage in relation to the anticipated concrete and direct military advantage.

In other words, while civilians placing themselves in the way of military actions take on heightened risks, they cannot be considered legitimate targets by the opposing force, and parties to the conflict should cancel or suspend attacks where excessive civilian damage is anticipated. Human Rights Watch said that the IDF had properly respected its obligations under international humanitarian law in suspending the attack on the Baroud home that would have caused substantial civilian harm.

Cap a la victòria pòstuma de Pim Fortuyn?

Un comentari políticament incorrecte d'Arcadi Espada sobre Pim Fortuyn i les eleccions legislatives que avui se celebren a Holanda:
Hace ocho años, Fortuyn publicó un libro maldito: Contra la islamización de nuestra cultura. En él alertaba contra una evidencia, que era por entonces invisible: el retroceso en las libertades que suponía la práctica del relativismo cultural. En ciertos ambientes, llevar el libro de Fortuyn en las manos era un estigma, y suponía una pronta acusación de connivencia con la extrema derecha; acusación que es la primera que se le ocurre siempre a la pueblerina estupidez universal. Pero lo cierto es que ahora el Gobierno holandés estudia prohibir la burka en el espacio público y los matrimonios de conveniencia. Por poner dos ejemplos.

dimarts, 21 de novembre del 2006

La torna

L'assassinat del ministre libanès, cristià i antisirià, Pierre Gemayel, és un intent de provocar una nova guerra civil al Líban. És a dir, una nova oportunitat per imposar la "pax siriana" al país dels cedres. Ho tornarà a acceptar la comunitat internacional?

Per què els palestins utilitzen "escuts humans"?

La resposta la dóna el diari canadenc "National Post". Gràcies Barcepundit.
"Human shields" work only when your enemy fights like a human.