Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 18 de maig del 2007

Només el retorn d'Israel a Gaza pot salvar els palestins

Els palestins de Gaza -no els desgraciats de Hamas i tota la trepa d'islamistes fanàtics- troben a faltar l'ordre de l'ocupació israeliana. Un ordre sever sens dubte, però previsible i bastant eficient. Un ordre -ho sento pels anarcoides- preferible al caos, perquè la diferència que hi ha entre el caos i l'ordre democràtic, fins i tot amb les limitacions d'una ocupació militar, és el que separa la vida previsible de la mort perquè si. Fins i tot ho diu Haaretz, el diari dels progres israelians. (Gràcies, Quico)


Four days into the current round in the Palestinian civil war in the Gaza Strip, with Fatah fighting Hamas, several phenomena have emerged:

1. Hamas has won every confrontation since fighting started Sunday. Its military dominance and supremacy are clear. Nearly all the fatalities have been from Hamas attacks. Even the five Hamas militants killed Wednesday died in an assault by their comrades against a Fatah force that took them hostage. Hamas is conducting itself like a military organization: It moves its forces, positions snipers, uses light artillery (mortars, for example), sets up ambushes in strategic locations, and systematically targets Fatah's leadership in the Gaza Strip, based on hit lists it has drafted.

2a. Fatah's leadership vacuum is the main reason for the group's defeat in the current round. Palestinian Authority Chairman Mahmoud Abbas is still not showing signs of leadership. He is still afraid to take definitive action against Hamas, even though Hamas is harming the symbols of his authority. Last night he issued a statement, again, ordering a cease-fire, even though most of his men have been on the defensive since the fighting began and have not initiated action.

2b. The leadership vacuum is even more blatant given Mohammed Dahlan's absence from the region. The Palestinian national security adviser managed to rally Fatah's loyalist groups during the previous round of fighting. Dahlan even initiated action against Hamas, including the raid on the Islamic University, a hotbed of Hamas activity. It is not clear whether Hamas planned this current outbreak after confirming Dahlan was out of the picture, but the fact of the matter is that this round caught Dahlan hospitalized in Cairo following back surgery. If the fighting ends soon, Dahlan will come out as the only man in Fatah capable of preventing Gaza from falling to Hamas.

3. The Israel Defense Forces attack against the Hamas Executive Force headquarters in Rafah was not aimed at putting an end to the Qassams. Such attack actually may strengthen Hamas' standing among the Palestinians. But in view of television shots of Sderot being evacuated and given the approaching Labor primaries, the Israeli leadership is finding restraint difficult.

4. The Gazans are repeating one clear message: only Israeli occupation will save them. There is no other solution on the horizon.

dijous, 17 de maig del 2007

Nopu govern francès: 8 homes i 7 dones, un centrista i un socialista

La Figaro avança la composició del nou govern francès, el primer del president Nicolas Sarkozy. El formen un total de 8 homes i 7 dones, un centrista de l'UDF i un socialista.

- Alain Juppé (Ministre d'Etat, chargé de l'Environnement, du développement durable, de l'énergie et des transports)
- Jean-Louis Borloo (Stratégie économique, entreprises, emploi)
- Xavier Bertrand (Affaires sociales, travail)
- Brice Hortefeux (Co-développement, coopération, immigration, intégration, identité nationale)
- Xavier Darcos (Education)
- Bernard Kouchner, socialiste, (Affaires étrangères)
- Hervé Morin, centriste, (Défense)
- Eric Woerth (Budget, Comptes publics, Fonction publique)
- Christine Boutin (Cohésion sociale)
- Rachida Dati (Justice)
- Michèle Alliot-Marie (Intérieur)
- Valérie Pécresse (Recherche, enseignement supérieur)
- Christine Lagarde (Agriculture)
- Christine Albanel (Culture)
- Roselyne Bachelot (Santé et sports)


ADDENDA.- Tots els discursos de Sarkozy, aquí. (Gràcies, Toni)

La vergonya




Pels que som mataronins és un vergonya que la nostra ciutat torni a ser escenari de la violència política. Avui, una seu del PP al barri de Cerdanyola ha aparegut amb pintades, el pany tapat amb silicona i amb pamflets amenaçadors escampats per la rodalia. La gran majoria dels mataronins rebutja aquestes accions, però el fet que les faci una minoria no les fa més tolerables. Pel contrari, les fa més perilloses perquè al banalitzar-les acabem acceptant com a natural que a la gent del PP sempre els toqui el rebre. Si ser membre de la seva candidatura, ser simpatitzant o simplemente votant del PP comporta un perill, per petit que sigui, aquesta opció política queda mermada en la seva llibertat i això hauria de ser inacceptable per a qualsevol demòcrata.

Si us plau, deixeu-nos tenir la festa de la democràcia en pau!

Adjectivacions mortals


Quan la internacional mediàtica parla dels projectils que els milicians palestins disparan diàriament des de Gaza contra les poblacions frontereres d’Israel, mai s’obliden d’adjectivar-los com a “cassolans”. És a dir, poca cosa més que petards. Es cert que els projectils palestins no són d’alta tecnologia, però tampoc són focs d’artifici com mostren aquests vídeos. Els terroristes palestins els disparen amb la intenció de matar i destruir. Que de moment hagin tingut un relatiu poc èxit no vol dir que el fet no tingui importància. És com si en un cas de violència de gènere diguéssim :“va matar la seva dona, però ho va fer de manera cassolana”. Com si matar-la amb un ganivet, instrument cassolà per excel•lència, i no amb una pistola, fós més tolerable.

El gestos de Sarkozy

Manifestació en memòria de Guy Mocquet després de l'alliberamentNicolas Sarkozy ha desmostrat en poques hores la seva singularitat, la seva empenta i la fortalesa de les seves conviccions. El mateix dia de prendre possessió com a sisè president de la cinquena República, Sarkozy va celebrar dos actes altament significatius. D’una banda, va anar a Berlín per reunir-se amb Angela Merke, en la seva doble condició de cancellera alemanya i presidenta de torn de la UE, i mostrar sense embuts la seva aoposta inequívoca per Europa i per l’eix franco-alemany. De l’altra, l’acte d’homenatge als 35 joves comunistes assassinats pels nazis al Bois de Boulogne i la seva proposta que la carta del resistent comunista executat Guy Mocquet, de 17 anys, sigui llegida a totes les escoles de França, mostra el seu covenciment en la defensa i recuperació dels valors fonamentals.


Fidélité aux valeurs lorsque le Président fleurit les monuments de Georges Clémenceau et du général de Gaulle et, surtout, lorsqu’il se rend à la cascade du Bois de Boulogne pour y rendre hommage aux 35 jeunes résistants âgés de 18 à 25 ans fusillés par l’occupant le 16 août 1944. Et l’ouverture, à nouveau, lorsqu’il y est accueilli par l’historien Max Gallo, figure historique de la gauche socialiste.

Le dépôt de gerbe a été suivi de la lecture de la dernière lettre du jeune résistant communiste Guy Mocquet, exécuté le 22 octobre 1941. Prenant la parole pour la deuxième fois en l’espace de trois heures, le président de la Républiquea souligné que sa première décision sera « de demander au ministre de l’Éducation nationale que la lettre de Guy Mocquet soit lue, en début d’année, à tous les lycéens parce qu’un jeune homme de 17 ans qui donne sa vie à la France, c’est un exemple non pas du passé mais pour l’avenir».

Monsieur Sarkozy a ensuite évoqué les trente-cinq fusillés : « Les résistants sont jeunes. Ils vont mourir. Mais ce qu'ils incarnent est invincible : ils ont dit non, non à la fatalité, non à la soumission, non au déshonneur, non à ce qui rabaisse la personne humaine. Et ce non continuera d'être entendu bien après leur mort parce que ce non, c'est le cri éternel que la liberté humaine oppose à tout ce qui menace de l'asservir […] Ce cri, nous devons l'entendre encore. Ce cri, je veux que dans les écoles, on apprenne à nos enfants à l'écouter et à le comprendre. Si nous voulons en faire des hommes et non de grands enfants, nous avons le devoir de leur transmettre à notre tour cette idée de l'homme que les générations passées nous ont léguée et au nom de laquelle tant de sacrifices ont été consentis ».

Zapatero necessita a ETA per no perdre les eleccions

A Vitoria, Zapatero va deixar clars els motius pels quals el govern no ha impugnat globalment la candidatura d'ANV sinó únicament la meitat de les seves llistes: perquè encara confia en un procés pacífic que porti al final dialogat de la violència d'ETA. En conseqüència, explica Francesc de Carreras, es va procedir a una gran xapussa processal amb el consentiment de la Fiscalia General:

...la limitación de la demanda inicial formulada por el Gobierno y la Fiscalía a un número determinado de listas de ANV ha impedido que pudieran ser ilegalizadas las demás. La culpa de todo ello es, pues, de la decisión política adoptada por los demandantes, no de los órganos jurisdiccionales, que, debido a su carácter pasivo en garantía de su imparcialidad, no pueden pronunciarse sobre lo que no le plantean las partes. La razón de esta decisión política -totalmente legítima- ya la sabemos con certeza, aunque la intuyéramos la semana pasada: no hay que molestar excesivamente a ETA, ya que tenemos la esperanza de llegar a un acuerdo con ella.

Esta legitimidad política, no obstante, conlleva también una responsabilidad política. Desde este mismo fin de semana tenemos también una certeza en lo que antes era una simple sospecha, fundadísima, pero sospecha: ANV es ETA, o el entorno de ETA, o la ilegalizada Batasuna, llámese como se llame esta realidad a la que ahora está de moda llamar también izquierda abertzale, un oxímoron vergonzoso, para la izquierda, por supuesto. De manera que ETA, con otro nombre, se presenta a las elecciones.

Durante todo este invierno Otegi ha afirmado con gran convicción, una y otra vez, que Batasuna se presentaría a las elecciones. Zapatero lo negaba alegando que ello sólo sería posible si la ilegalizada Batasuna condenaba la violencia y se sometía a las condiciones que impone la ley de partidos. Yo confiaba, naturalmente, en lo que decía Zapatero. Pues bien, quien ha tenido razón es Otegi: Batasuna se presenta, con otras siglas, sin haber condenado la violencia.


La pregunta és: per què el govern té encara tanta confiança en que tot acabarà bé? Francesc de Carreras recorda les dues úniques hipòtesis possibles:

Primera: el Gobierno tiene informaciones reservadas conforme a las cuales dentro de ETA hay dos facciones y se está a la espera de que triunfe la que es favorable a renunciar a la violencia y entregar las armas. Segunda: el Gobierno considera que su empeño por la vía del diálogo y del llamado proceso de paz ha llegado a tal punto que cualquier fracaso, por ejemplo, cualquier atentado mortal, le haría perder credibilidad, confianza y, por tanto, también las próximas elecciones. Hay, por tanto, que tener contenta a la fiera para que no ataque.

Quiero creer que la hipótesis cierta es la primera: hay esperanza porque hay razones fundadas en que la renuncia de ETA a las armas es una posibilidad apoyada en informaciones fehacientes. Ahora bien, este Gobierno ya ha dado suficientes muestras de inconsistencia política como para descartar la segunda, que sería impensable en otras circunstancias. En todo caso, deberíamos meditar sobre el estado de la democracia española, una democracia en la cual el resultado de las elecciones lo deciden los atentados.


Recordem que la hipòtesi de l'existència d'una informació confidencial sobre les interioritats d'ETA que avalés la política del govern de negociar amb la banda terrorista va ser la que, en un primer moment, va portar Fernando Savater i altres a confiar en la bona voluntat de Zapatero. Els fets, però, ho han desmentit o, si més no, han decebut els crèduls. Fa pocs dies, Savater ho esmbombava en un article que, segons explica avui Arcadi Espadi, fa deu dies que està retingut a la taula de direcció del diari El País perquè hi ha discrepàncies sobre la conveniència de la seva publicació. L'article, resenyat en aquest blog dilluns passat, es pot llegir a la pàgina web de "!Basta Ya¡".

La confiança de Zapatero en ETA és, doncs, la confiança de la síndrome d'Estocolm. Atrapat en el seu laberint, Zapatero necessita a ETA per no perdre les eleccions.

L'estratègia electoral de l'engany

Xavier Sala-i-Martín:
Durante la presente campaña electoral da la sensación de que muchos alcaldes nos engañan. O al menos eso parece si se mira el calendario de inauguraciones de estos últimos días. ¡Si! Ya sé que las obras públicas no se pueden hacer en cuatro días y que las inauguraciones no pueden ocurrir a principios de la legislatura, pero ¡ya es casualidad que todas duren exactamente cuatro años menos un mes y que se hagan todas en plena campaña electoral! ¿No será que están utilizando el dinero público para hacerse propaganda encubierta?

El caso más flagrante de abuso de poder ocurre en esos municipios en los que un alcalde que sabe que no va a ser reelegido, se retira a mitad de legislatura para que su sucesor –nombrado a dedo, claro- tenga unos meses para darse a conocer ante la ciudadanía. A pesar de que este procedimiento es legal, lo cierto es que es muy poco elegante desde el punto de vista democrático porque, en esencia, consiste en regalar propaganda al nuevo alcalde con el dinero de todos. Esto es un abuso de poder y un intento de “ganar elecciones a través del engaño” cosa que, como decía Lord Acton, “es lo realmente maléfico de la democracia”.

¿Qué solución hay? Pensemos: Hmmm. Si los alcaldes hacen este tipo de ardides, es porque saben que les funciona y la gente los acaba votando. ¿Cómo hacer, pues, que abandonen estas prácticas poco elegantes? Pues hacer que dejen de funcionar: si su ustedes creen que su alcalde ha hecho una inauguración tendenciosa en los últimos cuatro meses o si su antecesor ha dimitido a mitad de legislatura nombrando a su heredero, castíguelo y vote a sus adversarios.


dimecres, 16 de maig del 2007

Apòstates del canvi climàtic

Diverses personalitats científiques mundials de renom que fins fa poc pensaven que l'home era el responsable del canvi climàtic han canviat d'opinió. La llista d'aquests científics la publica la web del comitè del medi ambient del Senat dels Estats Units.

(Via cXc)

Consumant la difamació




Wolfowitz molestava des del primer dia. Molestava a la internacional mediàtica perquè no podia tolerar que un neocon encarrilés l’ajuda al desenvolupament i contra la corrupció al tercer món. Molestava també als països europeus i asiàtics que aspiraven a la seva cadira. Molestava a tothom, llevat dels països africans i en vies de desenvolupament que han defensat la seva gestió i la de Shaza Riza des del primer moment. Però ja se sap que els països del tercer món només mereixen l’atenció de la internacional mediàtica quan se’ls pot presentar com a víctimes d’Occident i especialment dels Estats Units.

Tot i això, s’han escrit alguns articles denunciant la cacera de bruixes que està patint Wolfowitz i Shaza Riza. L’últim el publica el periodista anglo-nord-americà Christopher Hitchens, que qualifica la campanya de difamació d’aquestes dues persones com la més bruta, asquerosa i rastrera que ha vist mai. L’article, publicat a Slate, el reprodueix traduit al castellà el web de l’Associació Ciutadans de Catalunya.

Cualquiera que sepa algo sobre esto también sabe que se trata de un pulso lanzado por determinados países europeos y asiáticos para retar el dominio norte-americano del Banco. A dos antecesores en la cúpula del Banco, Shengman Zhang y Caio Koch-Weser, se les permitió que sus esposas trabajaran en el mismo lugar sin ningún problema. El trabajo de Riza no requería que tuviera que reportarse con la oficina del Presidente en ningún caso. Wolfowitz de todas maneras se ofreció a firmar un documento tan pronto como fue nombrado en el que se eximía de cualquier control o influencia directa en el trabajo de Riza. Los mismos altos cargos del Banco que pusieron el grito en el cielo cuando Riza perdió el trabajo ahora le reprochan el que sea compensada por ello. Se han desacreditado a sí mismos por manipular a la prensa y destrozar la privacidad de una mujer más valiosa que todos ellos juntos.

He vivido en Washington durante más de un cuarto de siglo y he oído decir muchas cosas. Me senté un rato a reflexionar hoy y decidí que este es el más sucio, asqueroso y rastrero caso de campaña de difamación que nunca he visto. La mayoría de mis supuestos colegas de “profesión” parecen esbozar una media sonrisa acerca de este asunto cuando tratamos de ello. Que aflicción. Si esto sirve para arruinar dos carreras y empozoñar dos vidas, espero que a los responsables del Banco y a los periodistas que hay detrás de todo esto les aproveche y que les vaya muy bien.

Iran, el temps s'acaba

L'Iran sembla haver superat els problemes tècnics que tenia per fer funcionar correctament les centrifugadores nuclears, segons un últim informe dels inspectors de l'AIEA recollit pel The New York Times. Aquest informe demostra que Mohameda al-Baradei i aquells que treien importància al programa nuclear iranià s'equivocaven. El temps s'acaba.
Inspectors for the International Atomic Energy Agency have concluded that Iran appears to have solved most of its technological problems and is now beginning to enrich uranium on a far larger scale than before, according to the agency’s top officials.

The findings may change the calculus of diplomacy in Europe and in Washington, which has aimed to force a suspension of Iran’s enrichment activities in large part to prevent it from learning how to produce weapons-grade material.

In a short-notice inspection of Iran’s main nuclear facility at Natanz on Sunday, conducted in advance of a report to the United Nations Security Council due early next week, the inspectors found that Iranian engineers were already using roughly 1,300 centrifuges and were producing fuel suitable for nuclear reactors, according to diplomats and nuclear experts here. Until recently, the Iranians were having difficulty keeping the delicate centrifuges spinning at the tremendous speeds necessary to make nuclear fuel, and often were running them empty, or not at all.

Now, those roadblocks appear to have been surmounted. “We believe they pretty much have the knowledge about how to enrich,” said Mohamed ElBaradei, the director general of the energy agency, who clashed with the Bush administration four years ago when he declared that there was no evidence that Iraq had resumed its nuclear program. “From now on, it is simply a question of perfecting that knowledge. People will not like to hear it, but that’s a fact.”


El caos que dilueix la guerra

L’associació palestina per a la defensa dels drets humans Al Mezan ha censat 178 segrestos i 147 assassinats a Gaza, només durant el primer trimestre d’aquest any. Els objectius dels atacs criminals solen ser persones, institucions i establiments acusats de difondre cultura “prooccidental”, especialment cibercafès. Els autors són grups armats islamistes propers a Hamàs o vinculats amb Al Qaeda, que últimament han començat a proliferar en progressió geomètrica. Tot això passa des que Israel va abandonar la banda de Gaza i l’Autoritat Palestina no va saber, poder o voler, construir les bases d’una societat palestina sobirana. Pel contrari, enlloc de construir escoles, hospitals, habitatges, carreteres i les institucions necessàries per fer funcionar un país, van dedicar-se a la lluita pura i dura pel poder i a atacar els pobles israelians fronterers. En tot aquest temps, Gaza ha esdevingut un territori sense llei. Els islamistes de Hamàs i els nacionalistes de Fatah, amb els seus propis cossos de seguretat, es maten entre ells cada dos per tres, fins i tot després d’haver format un govern d’unitat nacional. Davant d’aquest panorama, la gent ha procedit a armar-se massivament i a fer justícia pel seu compte. Dues vegades a la setmana hi ha mercat d’armes a Gaza, al costat del mercat de vehicles d’ocasió, on es ven gairebé de tot: de pistoles Glock a càrregues explosives, passant pels kalachnikov o els fusells d’assalt M16.

Aquesta situació, però, ha deixat d’interessar a la internacional mediàtica, que només se’n fa ressò quan en passa alguna de molt grossa. És a dir, que els media han passat de la cobertura diària –quan es podia acusar Israel de qualsevol cosa- a una cobertura similar a la que es fa amb Sri Lanka, que només surt al diari, la ràdio o la televisió quan hi ha un atemptat amb un centenar de morts. La guerra civil palestina no interessa si no pot ser utilitzada contra Israel, de la mateixa manera que només interessa una guerra civil iraquiana si això desgasta l’administració Bush.

Aquest desenvolupament dels aconteixements a Gaza demostren l’encert de la política de desconnexió d’Ariel Sharon. Com explica Ludovic Monnerat, la desconnexió ha tingut la virtut de “normalitzar” el conflicte israeliano-palestí situant l’equació no tant en la fórmula “territoris per pau” sinó territoris per “un caos que dilueix la guerra”.

dimarts, 15 de maig del 2007

Saddam va finançar Al Jazeera





Segons aquest document, Saddam Hussein va finançar Al Jazzira a raó de 50.000 euros mensuals. La decissió la van prendre el govern iraquià el 24 de setembre del 2002.

Kouchner serà el cap de la diplomàcia de Sarkozy


Sarkozy està enllestint el seu govern. Un govern que no estarà tancat i limitat al seu partit. Sembla que es confirma que Bernard Kouchner, cofundador de Metges sense Fronteres i Metges del Món, serà el nou ministre d'afers estrangers.
Le socialiste Bernard Kouchner a déjà dit oui au Quai d'Orsay. L'ancien directeur de cabinet de Kouchner et actuel président d'Emmaüs, Martin Hirsch, serait aussi en lice pour un poste de secrétaire d'État. Hubert Védrine n'en sera pas : il aurait été « trop gourmand », réclamant à la fois les Affaires européennes et le Commerce extérieur.

« Je ne m'isolerai pas, je ne m'enfermerai pas », répète Nicolas Sarkozy à plusieurs reprises. Il n'empêche, cette obstination à sacrifier « la fidélité » au nom de la « compétence et l'efficacité » fait grincer les sarkozystes les plus loyaux : « Ce n'est pas parce que l'on est fidèle que l'on est incompétent », grince l'un d'eux, ajoutant : « Souvent, ceux que l'on croit compétents sont incompétents, et en plus infidèles. » Même Patrick Devedjian, qui s'est vu comme le garde des Sceaux de Sarkozy, a ironisé, hier. « Je suis pour aller très loin dans l'ouverture, très loin, y compris jusqu'aux sarkozystes ! »


Aquesta decissió ha sentat malament al Partit Socialista que ha reaccionat, com sempre, dient que si un socialista entra en un govern de dreta anirà l'infern.

« Celui qui irait dans un gouvernement de Fillon serait avec la droite et deviendrait un ministre de droite ». Pas de demi-mesure pour François Hollande. Le premier secrétaire du PS a fustigé les personnalités du PS qui pourraient intégrer le futur gouvernement

« La morale en politique est essentielle, le débauchage, la trahison, la récupération individuelle des frustrations, je laisse cela à d'autres », a ajouté Hollande qui a déclaré avoir eu une explication avec Bernard Kouchner, annoncé au Quai d’Orsay. Pour lui, Nicolas Sarkozy « ne recule devant aucune opération pour obtenir les pleins pouvoirs ».


ADDENDA.- Un original anàlisi de Pascal Bruckner a Liberation: Sarkozy és el sexiantavuitista i Ségolène la conservadora.
Le style nerveux, dynamique de l'homme, s'il est classique dans le message, est moderne dans la forme. Rien à voir avec l'allure empesée, louis-philipparde, d'un Balladur ou d'un Giscard. Son volontarisme dément le déterminisme philosophique qu'il afficha lors de ses entretiens avec Michel Onfray à propos des prédispositions génétiques des pédophiles. Sa vie privée de père de famille recomposée, ses démêlés conjugaux et son rapport décomplexé à l'argent sont typiquement post-soixante-huitards. Une Cécilia Sarkozy eût été impensable sous de Gaulle et Pompidou, quand le féminisme était encore balbutiant. Enfin, sans Mai 68 et son esprit de générosité, jamais les Français n'auraient élu un fils d'immigré, juif et hongrois : souvenons-nous des avanies, des insultes que dut subir dans les années 50, pour cause de judéité, un Mendès-France (surnommé « Mendès, pas France» ). C'est plutôt Ségolène Royal, grande femme sage au sourire de Madone, au message évangélique « Aimons-nous les uns les autres», qui incarnerait la France d'hier, malgré sa défense de 68.
Cette trajectoire étonnante du maire de Neuilly-sur-Seine illustre un phénomène paradoxal, à savoir que depuis une trentaine d'années le conservatisme est passé peu à peu dans le camp de celle qui fait profession de le combattre : la gauche. Ce conservatisme s'énonce toujours dans le langage de la révolution, dans une rhétorique de l'anticapitalisme empruntée à la mouvance communiste. Bolchevique dans l'opposition, mais libéral au pouvoir où il privatise à tour de bras, le Parti socialiste est resté prisonnier de son surmoi gauchisant, des groupes trotskistes, altermondialistes, écologistes, dont il persiste à singer l'idéologie. Tous les partisans de l'immobilisme qui se battent uniquement pour «préserver les intérêts acquis» se doivent d'emprunter le discours du mouvement, au point que le gauchisme était devenu, avant l'irruption de Ségolène Royal sur la scène, la maladie sénile du socialisme.

dilluns, 14 de maig del 2007

5.000 anys de religions en 90 segons

Hauran de tornar a fer les maletes?

Fernando Savater fa una crida desesperada a evitar la consumació del despropòsit.
Aunque duela decirlo y dejando a un lado la pureza de las intenciones iniciales, ejem, lo indudable ya es que el Gobierno de Zapatero ha fracasado en toda regla en el supuesto “proceso de paz”. Una ETA acorralada, políticamente cortocircuitada y que podía haber sido eliminada en año y medio de haber seguido la política conjunta PP-PSOE de finales del ejecutivo anterior (según afirma la policía francesa) se encuentra hoy revitalizada, rearmada y dispuesta a actuar en cualquier momento. Batasuna no ha cambiado ni un ápice sus planteamientos políticos, ha pasado de fuerza marginal y casi mendicante a interlocutor político privilegiado, además de volver como fuerza electoral y recuperar probablemente sus posiciones perdidas en muchos municipios claves para su financiamiento y reafirmación estratégica. Ha aumentado la presencia radical en los medios de comunicación vascos, sigue la coacción sobre los ciudadanos disidentes y desde luego la extorsión a empresarios y profesionales, contra la que por lo visto nada puede hacerse (¿se imaginan lo que sería saber que cientos de empresas, comercios, restaurantes, profesionales, etc… están pagando mensualmente cantidades importantes a Al Qaeda pero que nada puede intentarse penalmente contra ellos porque bastante sufren ya los pobrecillos?). De Juana Chaos se pasea tranquilo por el mundo y dentro de poco tendrá problemas de sobrepeso, por lo que habrá que mandarle a su domicilio para que haga régimen. Y para colmo todo el mundo asume como inevitable que ETA volverá matar. Digo yo que en cuanto acabemos de desvelar las patrañas y mentiras de la supuesta “conspiración” del 11M, habrá que empezar con las del “proceso de paz”. Denunciar a quienes dijeron que no había negociaciones políticas (lean, lean los documentos incautados al Comando Donosti), a los que aseguraban sin enrojecer que Aznar hizo lo mismo, a los que sacaban la foto de las Azores cada vez que se les señalaba la de Patxi López con Otegi, a los que nos contaron las virtudes humanitarias y los efectos salvadores del tratamiento penal a De Juana, por no mencionar a quienes aseguraban que había “indicios borrosos” de la voluntad de ETA de dejar próximamente las armas… La Cuatro podría hacer otro buen reportaje, muy objetivo, sobre este tema y hasta les sugiero un título, más triste pero no menos verdadero que el del anterior: “La victoria de los embusteros”.

Uno de los mejores cuentos de fantasmas que conozco es “Casa tomada”, de Julio Cortázar. En él, una pareja de hermanos mayores y solteros vive en la casa de sus antepasados. Poco a poco, deben ir cerrando habitaciones y bloqueando puertas de las estancias “tomadas” por entidades que no se precisan pero se presienten… hasta que finalmente tienen que abandonar su hogar invadido por el Mal. En el País Vasco, muchos de quienes hemos luchado contra el expansionismo del nacionalismo obligatorio estamos en la misma tesitura. ETA y adláteres ocupan las localidades pequeñas, luego las medianas, luego barrios de las grandes y espacios públicos comunes: nosotros vamos cerrando puertas y retrocediendo. Cada vez con menos apoyos y más críticas de quienes se impacientan por nuestras quejas. Los socialistas vascos por ejemplo nos tienen por “miserables”, cuando no por extremistas de derechas (con el PSE pasa lo que con la Ertzaintza, aunque peor: en sus filas hay gente decente y combativa, pero con los mandos actuales no hay manera). Y aún eso es preferible a los que nos muestran su “solidaridad humana” por las amenazas que sufrimos, para acto seguido criticar la Ley de Partidos o recomendar el diálogo como solución de nuestros males. No, que quede claro: no queremos solidaridad “humana” sino política. La “humana” que se la guarden los simpáticos dónde mejor les encaje…

Y habrá que irse, claro. Ya no podemos hacer más. Ustedes, nuestros conciudadanos, tienen la palabra. Si refrendan electoralmente lo que hasta ahora se viene haciendo, sólo nos queda salir a la intemperie y buscar refugio dónde sea. “Antes de alejarnos tuve lástima, cerré bien la puerta de entrada y tiré la llave a la alcantarilla. No fuese que a algún pobre diablo se le ocurriera robar y se metiera en la casa, a esa hora y con la casa tomada”.

Europa ja és Amèrica i sense subtítols

Guy Sorman:
Les producteurs de télévision "sentent" l'époque et ses tendances mieux que les politiciens: le spectacle télévisé de l'Eurovision incluait ( le 12 mai sur FR3 ) des chanteurs de Serbie , Turquie , Géorgie, Russie , Ukraine et Israël . À les entendre , il était clair que tous participaient bien d'une même civilisation ; les Serbes qui ont emporté ce tournoi ne s'y sont pas trompés en devinant dans leur succès l'annonce de leur retour en Occident . Tous les groupes nationaux , ou presque , chantaient en Anglais sur des rythmes de rock made in USA : les Européens n'ont qu'une langue en partage et ce n'est pas l'Esperanto que l'on enseignait dans les lycées vers 1950. L'important est -ce quelle langue ? Ou d'en avoir une ? Le regretté Jean Baudrillard observait dans les années 1980 , que la France c'était l'Amérique mais sous-titrée . Il écrirait aujourd'hui que l'Europe c'est l'Amérique , sans les sous-titres .

Canviarà Sarkozy el xip mental dels francesos?

L'opinió de d'Ezra Suleiman, professor de la Universitat de Princeton, a Le Figaro:
Contrairement aux Anglais, qui ont toujours éprouvé une méfiance excessive à l'égard des idées ou des principes abstraits, les Français ont toujours eu, comme Tocqueville l'a observé, un goût immodéré pour l'abstraction aux dépens de la réalité. Nicolas Sarkozy pourrait-il ac­complir ce qu'aucun dirigeant n'a pu faire, à savoir encourager les Français à considérer le pragmatisme et la recherche de la liberté comme des atouts plutôt que comme des trahisons ?

divendres, 11 de maig del 2007

La incapacitat de renovació del nacionalisme basc

Una altra interessant reflexió de Joseba Arregui sobre el PNB.

Porque en definitiva, no se trata de cautivar a España, no se trata de seducir a España, no se trata de asumir la obligación de pactar hacia fuera, hacia eso que se llama España como elemento exterior a la realidad vasca. Se trata de reconocer, con todas sus consecuncias políticas, que España es parte integrante, no exclusiva, de la identidad vasca. No es cuestión, pues, de pragmatismo y moderación, sino de que el PNV reformule profundamente todo su planteamiento político, como lo han tenido que hacer todos los partidos políticos para adaptarse a la democracia.

L'ONU perjudica la pau mundial

L'Institut Constant de Rebecque ha publicat un treball titulat "Comment l’ONU nuit à la paix mondiale" (23 pàgines en PDF) que val la pena llegir. (Via Le Mont de Sisyphe)


Fondée en 1945, l’Organisation des Nations Unies promeut officiellement la paix mondiale, la protection des droits de l’homme et l’amélioration du bien-être de toute l’humanité. Cependant, derrière la façade resplendissante de cette éclaration
d’intentions se cache une réalité très différente.

Avant tout, les Nations Unies n’ont jamais tant unifié les nations que les États, avec pour conséquence une mise sur un pied d’égalité morale, au nom de la souveraineté, de tous les régimes gouvernementaux, y compris les pires dictatures et tyrannies criminelles ; la distinction entre meurtre de masse et respect des droits de l’homme est réduite à une simple question d’opinion politique dépendant d’un vote majoritaire à l’Assemblée générale.

Ce relativisme moral s’est naturellement retrouvé dans la Commission des droits de l’homme et le Conseil des droits de l’homme qui lui a succédé. Puisque ce sont les États les moins respectueux des droits de l’homme qui y sont majoritaires, ils peuvent par leurs votes s’en prendre aux États plus libres, détournant ainsi l’attention de la misère et de l’oppression dans lesquelles ils maintiennent leurs propres populations. L’un des exemples les plus flagrants en est constitué par les résolutions totalement disproportionnées adoptées contre Israël, le seul pays relativement libre de la région, alors qu’à l’inverse, des organisations terroristes palestiniennes sont sponsorisées par l’ONU.

La vision des droits de l’homme de l’ONU souffre par ailleurs de son parti pris socialiste. En plus d’énumérer de véritables et essentiels droits individuels tels que le droit de propriété ou la liberté d’expression, la Déclaration des droits de l’homme inclut en effet une série d’articles impliquant des violations de ces mêmes droits.
Cette même tendance socialiste se retrouve dans les visées de centralisation fiscale de l’ONU, en particulier sa proposition d’une Organisation Fiscale Internationale, dans ses appels à toujours davantage d’aide au développement, malgré ’inefficacité patente de celle-ci à sortir les pays pauvres de la misère, ainsi que dans ses attaques contre la libre entreprise par le biais de la Convention sur le changement climatique et le Protocole de Kyoto qui s’en est suivi.

Quant au maintien de la paix, autre grand but de l’ONU, le bilan en la matière a été exclusivement négatif. L’ONU s’est montrée notoirement incapable d’empêcher les conflits ; au contraire, elle a offert un semblant de légitimité aux belligérants les plus agressifs, en les reconnaissant comme partenaires légitimes, voire en les incluant dans son Conseil de sécurité, en contribuant à leur financement, et en leur permettant de condamner les États moins oppresseurs qu’eux par le truchement de ses instances censées défendre les droits de l’homme.

Face à la nuisibilité de l’ONU et de ses programmes, lever les entraves étatiques au commerce et reconnaître et respecter universellement les droits de propriété individuels en tant que droits de l’homme authentiques sont de bien meilleures garanties pour une paix mondiale.