Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

El Che, El País i la revolta de la internacional mediàtica

Que la internacional mediàtica existeix ho ha pogut comprobar tothom amb la recent revolta de la redacció d'El País contra un editorial del diari sorprenentment crític amb el Che Guevara. Un editorial publicat amb motiu del quarantè aniversari de l'assassinat del Che. Amb els dos terços del personal que determina l'Estatut de la Redacció, la majoria dels periodistes d'El País han tingut dret a publicar un contraeditorial en el que queda palès, per si algú encara no ho sabia, el seu encarcarament ideològic.

Un encarcarament que posa en evidència Rosa Montero en el seu bitllet d'opinió.

Qué irremisible necesidad de mitos padecemos los humanos. Lo digo al hilo del embeleso acrítico que sigue produciendo la figura del Che. Lo peor de los mitos es que encienden los sentimientos y no el cerebro. Comprendo que, en el asqueroso e inquietante mundo en que vivimos, resulte muy tentador mantener intacto un ejemplo de pureza y entrega. Un modelo de solidaridad. Un santo laico, para poder seguir creyendo en la belleza de la vida y en la viabilidad de todas esas hermosas ideas de libertad y justicia que nos calientan el corazón. Y el Che parece el héroe perfecto. Era guapo, abandonó el poder para seguir peleando, lo mataron joven. Pero la realidad es tozuda y feroz y no entiende de mitos; y en la realidad el Che fue cruel y violento. Tenía la boca llena de grandes palabras, pero se diría que despreciaba a esa gente humilde que tanto se jactaba de defender: "La dictadura del proletariado se ejerce sobre el proletariado mismo", proclamó, totalmente en serio, en un texto político. Hubo cosas peores: "Tenemos que crear la pedagogía de los paredones de fusilamiento y no necesitamos pruebas para matar a un hombre", dijo en 1959 a los Tribunales Revolucionarios. También escribió: "Un revolucionario tiene que convertirse en una fría máquina de matar".

Bin Laden reconeix la derrota

Només faltava la confirmació d'Al Qaeda. I va arribar ahir al vespre. El mateix Bin Laden reconeixia implícitament la seva derrota a l'Iraq fent una crida desesperada a la unitat dels islamistes. Ara només queda que els altres enemics de l'Iraq, els demòcrates nord-americans, ho reconeguin també.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

La dreta arrassa a les eleccions poloneses

En aquest moment no disposo de temps per fer un comentari acurat sobre els resultats electorals de Polònia. Em limitaré a constatar un fet que no crec que sigui el que més destaqui la premsa socialdemòcrata: la dreta, conservadora o liberal, ha obtingut gairebé el 75% dels vots i 375 dels 460 escons del parlament, metre que l’esquerra només ha obtingut el 13% dels vots i 53 escons.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Ayaan Hirsi Ali, "la primera refugiada d’Europa occidental després de l’Holocaust"

Amenaçada de mort pels islamistes per la seva posició crítica respecte l’Islam, l’exdiputada holandesa d’orígen somali Ayaan Hirsi Ali va haver d’exiliar-se l’any 2006 als Estats Units. Però a partir de l’1 d’octubre, el govern holandès refusa de seguir pagant-l’hi la protecció a l’estranger. Hirsi Alí s’ha vist obligada, doncs, a demanar almoina per poder pagar-se un servei de seguretat que eviti el seu assassinat.
La Hollande veut bien me donner la liberté de parole, mais pas la liberté de mouvement. Alors que faire ? Courageusement, le Danemark offre de m'accueillir et de me protéger. Mais c'est aux Etats-Unis que je veux vivre aujourd'hui. Mon expression y sera plus libre et plus efficace. Car la vérité, c'est qu'il est devenu impossible de parler librement de l'islam sur le continent européen. L'état d'esprit actuel de l'élite implique d'éviter tout débat par peur d'offenser les musulmans, et conduit à satisfaire les exigences des islamistes, même s'il s'agit de faire taire les gens comme moi.
Llegir l’entrevista sencera, aquí.

Leo Ferré, 40 anys després

Pels que érem comunistes l’any 1971, el cantautor anarquista francès Leo Ferré era pitjor que tots els capitalistes i feixistes plegats. Avui, gairebé quaranta anys després, segueixo sense compartir la seva utopia política però li he de reconèixer que no s’equivocava d’enemic quan afirmava que “l’esquerra és la sala d’espera del feixisme”.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

El 64% dels afganesos donen suport a l’OTAN

Una gran majoria d’afganesos donen suport a la presència de tropes de l’OTAN al seu país i desitgen que hi continuïn fins a la derrota definitiva dels talibans. Ho mostra una enquesta canadenca feta per Environics Research per encàrrec de The Globe and Mail, la CBC i La Presse.



According to the survey, conducted between Sept. 17 and 24 with a sample of 1,578 men and women, 60 per cent said the presence of foreigners in the country was a good thing. Only 16 per cent said it was a bad thing, while 22 per cent said it was equally good and bad. (…)

Asked which foreign countries are present in Afghanistan with soldiers, aid workers and businessmen, 95 per cent named the United States, 63 per cent named Germany, 52 per cent Britain and 46 per cent Canada.(…)

51 Percentage of Afghans who think the country is headed in the "right direction"
73 Percentage who think women are better off now than under the Taliban
71 Percentage "very" or "somewhat" positive about their government
59 Percentage who believe President Hamid Karzai represents their interests
84 Percentage who have "a lot" or "some" confidence in the Afghan National Army
76 Percentage who have confidence in the Afghan National Police
60 Percentage who say foreign presence since the Taliban's fall has been a "good thing"
64 Percentage who say foreign countries are doing a good job fighting the Taliban
65 Percentage who believe foreign countries are doing a good job providing reconstruction assistance
64 Percentage who say the U.S. is doing a "good job of helping Afghanistan where it needs it most"
95 Percentage aware of U.S. presence in the country

divendres, 19 d’octubre del 2007

Doris Lessing i la maleïda “foto finish”

Els personatges famosos solen tenir una “foto finish” que els encadena irremisiblement a un únic moment o etapa de la seva vida. La “foto finish” que per mandra o conveniència els mitjans de comunicació recuperen sempre de les golfes del disc dur cada vegada que un personatge retorna a l’actualitat. Una “foto finish” universal que fa repetir les mateixes crítiques o elogis i els mateixos tòpics i vulgaritats, immunes als canvis i evolució del personatge. L’última víctima d’aquesta mescla flagrant d’ignorància, incompetència i mala fe, ha estat l’escriptora Doris Lessing amb motiu de la consessió del Premi Nobel de Literatura d’enguany.

La “foto finish” de la internacional mediàtica ha estat –no podia ser d’altra manera- la foto del mite de l’esquerra, comunista i feminista. Poc importa que la foto ja no es correspongui amb la realitat. Doris Lessing no es pertany a ella mateixa sinó a la causa. I la causa politica com la causa d’un bon titular no pot acceptar el desmentiment de la realitat. Es més, és un imperatiu moral protegir Doris Lessing d’ella mateixa i evitar que els catúfols destrueixin el seu llegat.

Però la vella digne dama fa temps que va sortir del passat d’una il·lusió, com fa temps que està més enllà de la ruleta del Nobel i de totes les correccions polítiques que es fan i es desfan. Massa lliure per resignar-se a la pantomima que la vol encadenar per sempre més al seu propi mite.


Political correctness is the natural continuum from the party line. What we are seeing once again is a self-appointed group of vigilantes imposing their views on others. It is a heritage of communism, but they don’t seem to see this. (Doris Lessing)


« Je suis de plus en plus choquée par la manière automatique et inconsidérée de rabaisser les hommes. C’est devenu à ce point une part de notre culture qu’on n’y fait même plus attention », lui laisse dire le Guardian avant qu’elle évoque sa visite dans une classe. L’institutrice y expliquait que les guerres avaient pour cause la violence innée des hommes. « On pouvait voir les petites filles gonflées d’autosatisfaction et de suffisance alors que les petits garçons étaient assis là tout recroquevillés, s’excusant d’exister », s’indigne-t-elle. Et encore : « Le féminisme a accompli de grandes choses. Nous avons obtenu pas mal d’égalité, du moins en matière de salaires et de carrières (…), mais qu’est-il arrivé aux hommes ? (…) Des femmes stupides, ignorantes et méchantes peuvent déprécier les hommes les plus doux, les plus gentils et les plus intelligents qui soient, et personne ne proteste. Les hommes semblent si avachis qu’ils ne répliquent même pas. Il est temps qu’ils s’y mettent. » (Doris Lessing)

Exilis




Madrid, 17 oct (EFE).- El dramaturgo Albert Boadella, director de la compañía "Els Joglars", cree que Cataluña "va camino de la secesión, como lo va también el País Vasco", aunque, en su opinión, "no será Esquerra Republicana quien liderará ese proceso" en la comunidad catalana.

"Hay una secesión por delante, y yo la veo irreversible", ha asegurado hoy Boadella en una entrevista con Efe, en la que ha hablado de su nuevo libro, "Adiós Cataluña. Crónica de amor y de guerra", una obra que mereció el Premio Espasa de Ensayo y en la que ataca con crudeza a los políticos catalanes, sean nacionalistas o no, y, en líneas generales, no deja títere con cabeza.

Sonriente y relajado, a pesar de que le esperan por delante días de entrevistas y presentaciones, Boadella afirma que en Cataluña "está muy instalada la idea del revanchismo frente a España" y hay "una paranoia importante" en ese sentido, que afecta a varias generaciones.

"Hay una juventud catalana que ya ha vivido bajo ese clima, y es muy difícil recomponer lo que sería el sentido familiar español", asevera Boadella, que utiliza el término "epidemia" para describir lo que sucede en Cataluña, porque "los pueblos enferman igual que las personas".

"Lo que le pasa a un individuo le ocurre a un colectivo. Si no, no nos podríamos explicar el nacionalsocialismo alemán en un territorio tan culto y extraordinario como era Alemania", subraya este dramaturgo, quien, "con toda tranquilidad", asegura que "Cataluña está enferma", y por eso él entona su particular adiós a su tierra y no quiere tener "ningún contacto" con sus conciudadanos.

Boadella (Barcelona, 1943) mantiene un duro enfrentamiento con los nacionalistas desde hace años, y son bien conocidas sus críticas hacia Jordi Pujol, ex presidente de la Generalitat y "máximo responsable de todo lo que ha pasado en Cataluña". "En el fondo siempre ha sentido un enorme resentimiento hacia España", asegura el dramaturgo, que no soporta oír decir que "Pujol es un hombre de estado".

Pero el escritor cree que, en "esa epidemia", "la ciudadanía tiene una enorme responsabilidad. Unos pocos por acción y los más por omisión, por silencio". Cuando alguien no comparte "los principios fundamentales de la tribu, automáticamente está marginado", como le ha sucedido a él, que poco a poco ha visto cómo el pueblo catalán le ha ido dando "la espalda" a Els Joglars.

Boadella había decidido que Cataluña fuera para él "como Birmania", pero su "espíritu guerrero" lo llevó a impulsar el partido Ciutadans de Catalunya, con la intención de "estimular" a esos ciudadanos catalanes" que no forman parte de la "tribu nacionalista y que están un poco al margen del sistema".

Este partido "logró meter tres diputados en el Parlamento catalán", aunque Boadella se ha desvinculado de él y ya no se hace "responsable ni de los aciertos ni de los errores".

La "era Pujol" fue "muy negativa" para Cataluña, pero el dramaturgo tampoco está de acuerdo con lo que hicieron después los socialistas, ni bajo el mandato de Pasqual Maragall, "un hombre de mente poco precisa", ni bajo el del actual presidente, José Montilla, que, en su opinión, "ha actuado con la ferocidad del converso", porque ha nacido fuera de Cataluña y "debería tener un sentido de lo español mucho más arraigado".

Boadella cree que los incidentes protagonizados por grupos de jóvenes en Cataluña, que quemaron retratos del rey Juan Carlos, "son propios de la juventud, y cuando uno es joven puede quemar lo que sea, porque está dentro de la insensatez propia de la edad".

Pero el dramaturgo catalán está en desacuerdo con que ese tipo de actuaciones se aproveche "para volver de nuevo a poner en tela de juicio al Estado", y recuerda que Cataluña, "en todo caso, no es especialmente monárquica. La República es como una especie de utopía para los catalanes". EFE

dijous, 18 d’octubre del 2007

dijous, 11 d’octubre del 2007

dimecres, 10 d’octubre del 2007

El combat mediàtic dels musulmans iraquians contra els islamistes



Els musulmans iraquians s’estan enfrontant al terrorisme islamista no només col·laborant activament amb les forces armades iraquianes i nord-americanes sinó també, i sobre tot, impulsant la guerra ideològica. En aquesta batalla de les idees, estan aconseguint desenmascarar els islamistes, presentant-los no com a combatents de la jihad sinó de la hirabah, acció terrorista que l’islam considera una heretgia.

No era l'escalfament global sinó el vent

Doncs, no. No era el canvi climàtic. La causa que aquest any l'Àrtic hagi sofert un desgel més pronunciat que en anys anterior no és atribuible a l'escalfament global provocat pel CO2, mare de totes les catàstrofes, sinó a uns vents inusuals. Així ho assegura un informe elaborat, no per cap científic comprat per la indústria petrolera, sinó per la NASA. Com era de preveure, la internacional mediàtica, després d'amargar-nos l'estiu amb aquest nou conte de por, ha optat per ignorar l'informe i no publicar-ne ni una sola línia. No fós cas que la realitat de les dades desmentís tan fantàstica teoria.


Assume for a moment that a new study by NASA proved beyond a shadow of a doubt that manmade global warming was indeed responsible for the recent ice melts in the Arctic. Think media would have reported it?

In reality, that's a bit of a trick question, for in the past several weeks, television newscasts, papers, and magazines have been filled with hysterical assertions about decreasing Arctic ice levels destined to cause imminent flooding to coastal regions around the world.

As such, it certainly was no surprise when NASA released a
report Monday claiming "the rapid decline in winter perennial ice the past two years was caused by unusual winds," virtually no media outlets shared the information with the citizenry, and those that did still blamed the melting ice on - you guessed it - global warming.

Birmània, la insurrecció silenciosa

Contràriament al que podria semblar, l'ínsurrecció democràtica contra la junta militar birmana no ha fracassat. Pel contrari, aquesta ha adoptat una altra forma, molt oriental, que Raphaël Liogier, director de l'Observatori de les religions de França, ha definit com la insurrecció silenciosa.

Soulignons d’ailleurs que pour une fois, les bouddhistes du monde entier ont participé à cet encerclement, renouant avec leur grande tradition critique. La solidarité des bouddhistes s’est d’abord exprimée en Asie même, puisque le dalaï-lama et nombre d’autres personnalités appartenant aux écoles les plus variées se sont engagés derrière les moines birmans, mais elle s’est aussi exprimée - et là c’est un événement ! - entre les bouddhistes occidentaux et asiatiques. La cause tibétaine a échoué en plusieurs décennies à faire ce que la cause birmane vient de réussir en quelques semaines : polariser les consciences des bouddhistes, toutes écoles confondues, derrière une «cause». Chez nous, l’Union des bouddhistes de France (UBF) a condamné le comportement de la junte, de même que l’Université bouddhique européenne (UBE) et la plupart des associations d’habitude plus réservées, comme si soudain le bouddhisme occidental avait changé, sortant des brumes narcissiques qui l’ont pendant près de trente ans confiné à l’individualisme méditatif au détriment de tout engagement social. Et c’est bien de ce soutien, patient et continu, dont les moines birmans ont besoin à l’extérieur, comme ils ont besoin à l’intérieur de se concentrer sur la nouvelle phase de lutte, plus essentielle et moins bruyante, qui peut conduire à la chute du régime ou à de vraies négociations.
La junte sait pertinemment, contrairement à nombre d’observateurs occidentaux qui ne considèrent que le nombre de manifestants dans les rues, que la partie n’est pas gagnée parce que les moines sont confinés dans leur quartier. Bien au contraire, car la guerre civile pourrait se poursuivre en silence, par le refus des offrandes venant des militaires et de leurs familles, par exemple. Les militaires de base ont une famille qui est en général proche des moines de base, une famille dont ils ne peuvent pas se passer dans le contexte de la culture birmane, et qui, dans ce cas, pourrait faire pression, voire rejeter le fils, le cousin, le mari, le neveu militaire, tenu pour responsable de cette condamnation religieuse à errer dans le «samsara», le monde de la souffrance, en raison d’un cruel manque de ces mérites qui sont obtenus contre les offrandes faites au Sangha.
Dans cette situation de désarroi, l’assise de l’armée se trouverait dangereusement ébranlée, ce qui est déjà le cas comme nous l’apprend le témoignage recueilli hier d’un jeune religieux récemment relâché, dans lequel celui-ci raconte que lors de sa détention, certains militaires venaient implorer discrètement le pardon des moines qui venaient d’être battus.


No us perdeu la resta de l'article.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

L'Espanya de Zapatero

Casi 11 millones de trabajadores españoles perciben un salario bruto mensual inferior a los 1.100 euros, lo que supone el 58 % del total de asalariados en España, según datos de la Agencia Tributaria del año 2006.
Més informació, aquí.

Aquest era en realitat el vídeo original de les Joventuts Socialistes

dilluns, 8 d’octubre del 2007

El nostre criminal preferit

Quan Dariel Alarcón, àlies “Benigno”, va publicar el seu llibre “Memorias de un soldado cubano” vaig tenir l’oportunitat de fer-li un extensa entrevista telefònica. Vam parlar del llibre, de Castro, de la revolució cubana i especialment del Che. D’aquèlla entrevista recordo especialment una descripció -que també hi és en el llibre- sobre Ernesto Guevara i que es molt reveladora sobre la seva autèntica personalitat. Alarcón explica que el Che era un home que s’emocionava fàcilment quan parlava en abstracte de la humanitat, dels explotats, dels oprimits, però que era incapaç de sentir la més petita empatia per les persones reals i concretes que l’envoltaven. Aquest perfil psicològic és el que permet massacrar milers de persones amb una total indiferència i sentir-se alhora profundament feliç de participar en la noble causa de portar a la terra el paradís.


dissabte, 6 d’octubre del 2007

La pertinaz sequía

La política de l'aigua en aquest país s'ha assentat sobre dos pilars: el comunisme hidrològic heredat del franquisme i les processons perquè la verge de torn faci el miracle de la pluja. Una simbiosi perfecte entre el cel i la terra. Recórrer a l'església perquè caigui l'aigua i recórrer al govern perquè faci pantans per embassar-la. La realitat, però, és que n'hi faltava tanta aigua ni calia un model hidrològic soviètic. Però "la pertinaz sequía" ho justificava tot. No cal dir que la "pertinaz sequia" era l'equivalent franquista de "l'escalfament global" progressista, amb mig segle de diferència. Doncs, no. Espanya no se seca, ni amb Franco ni sense Franco. Ho mostra la gràfica que Anton Uriarte acaba de penjar al seu blog.



Ah! però encara existeix periodisme a Catalunya?

“Hay un equívoco con Narciso” d’Arcadi Espada a “El Mundo”

El caso de la poeta despachada explica muy bien cómo la voluntad de conducir la realidad hacia un lugar determinado, con independencia de las fácticas opiniones de la realidad, ha sido uno de los primeros deberes de todo periodista (y de todo medio) de bien en Cataluña. Este periódico donde te pongo las cartas fue el primero y el único en informar sobre el hecho: alguien que llevaba unos años trabajando en la cadena pública para general satisfacción de sus jefes era puesta de patitas en la calle porque no hablaba catalán. Descontado este periódico, la noticia no ocupó más espacio que un breve mísero y vergonzante (sí, aún tengo la pequeña esperanza de que se avergüenzan, ya verás porqué), donde lo ocupó. Y por supuesto fue absolutamente silenciada, ella misma y su desarrollo, en cualquiera de las emisoras de la cadena pública. La insistencia de este periódico y de algunos blogs produjo que en unos días más de medio millar de ciudadanos (algunos muy conocidos) manifestaran su adhesión a la poeta Peri Rossi. Te reconozco que era un manifiesto facilito de firmar y que a poco comprometía, y ya me habría gustado ver a alguno de los prudentísimos firmantes pasando a la acción. Pero, en fin, era una noticia, y cualquier medio en sus cabales tenía la obligación de publicarla. No lo hicieron. No lo hicieron, exactamente, hasta el día en que los directivos de la cadena pública, forzados por las autoridades políticas (que tenían que responder en el parlamento a una áspera y bien puesta pregunta de Ciutadans y que observaban con aprensión la extensión de la protesta), reconocieron que tal vez habían cometido un error y llamaron a la poeta para tratar de recomponer el asunto. ¡Qué obscena alegría, qué desahogo, sintieron los periódicos provinciales al poder titular al fin a cuatro columnas con la noticia de que la cadena pública ofrecía volver a la despechada! No importaba para nada que hasta aquel momento hubieran ocultado el caso. Hace mucho que han dejado la odontología. Lo que importaba es que podían dar una noticia autorizada. Una noticia real. La noticia era que la cadena pública no despachaba a nadie. ¡De qué iba a hacerlo estando ellos allí!

divendres, 5 d’octubre del 2007

El parlament basc demana perdó a les víctimes d’ETA “per l’oblit”

L’oblit de les víctimes no ha estat degut a un excés de feina del legislatiu basc, ni a un error d’agenda o una pura i simple casualitat. No. A les víctimes se les ha oblidat simplement perquè feien nosa. Feien nosa als que sempre han volgut tenir el patrimoni del victimisme, convençuts que de víctimes-víctimes només n’hi havia unes: les seves. Feien nosa als que aixequen, segurament amb una gran afany de justícia, monuments i lleis a la memòria de les víctimes del franquisme, però que mai no s’han enrecordat d’aixecar-ne ni un per a les víctimes de l’antifranquisme. Feien nosa, en definitiva, als que somniem pàtries homogènies perquè no encaixen en el seu projecte nacional, perquè són l’evidència que la via “democràtica” a la autodeterminació està flanquejada per les pistoles. Les víctimes del terrorisme són els danys col·laterals del somni nacionalista.

La pregunta

Rosa Díez demana que se expliqui perquè abans es tractava a Batasuna “com a polítics i ara com a terroristes”

La dirigente del partido Unión, Progreso y Democracia (UPD), Rosa Díez, expresó este viernes su satisfacción por la detención de la cúpula de Batasuna pero urgió al Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero y a los jueces a aclarar por qué "ahora sí se les puede tratar como terroristas y antes se les tenía que tratar como políticos". "Esta contradicción la ve cualquiera".


Seria la pregunta del milió si no fós perquè tots sabem la resposta. Però saber-la no vol dir que no calgui formular-la. Pel contrari, cal preguntar-la i exigir-ne de l'estat una resposta.

ADDENDA.- La resposta de Garzón:
El juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón ha afirmado hoy que, tras "la escalada exponencial de acciones terroristas" llevadas a cabo por ETA desde el final de la tregua, no puede interpretarse la actividad de la ilegalizada Batasuna "de forma aislada", sino como "coadyuvante" de la organización terrorista.