Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 4 de desembre del 2007

El 71% dels afganesos dónen suport a les tropes nord-americanes

Segons una enquesta de la BBC, que aquí no publica ningú, la immensa majoria dels afganesos dónen suport a la presència de tropes dels EUA al seu país i només un 4% voldria que tornéssin els talibans.

dilluns, 3 de desembre del 2007

...i ara, per què NO calles?

Veneçuela ha dit NO a la reforma constitucional d'Hugo Chávez.
Ni els papanates de Hollywood, ni els nous peregrins polítics, han aconseguit enredar a la majoria del poble veneçolà.

Per acabar d'una vegada per totes amb la suposada "ajuda humanitària"

De tots els negocis que es fan i es defan, el de l'ajuda humanitària i al desenvolupament és, de lluny, el que mou més diners al món. En concret, tres vegades i mitja més que la venda d'armes. Cinc dècades d'ajuda humanitària no només no han solucionat els problemes de desenvolupament de l'Àfrica subsahariana sinó que n'han creat altres de més greus, especialment la corrupció i la dependència. Tota aquesta maranya d'organismes internacionals i d'ONG només han servit per una cosa: per netejar la mala consciència i donar feina a vagarosos occidentals. El model del "domund dels progres" ha fracassat estrepitosament. I la prova és que els països africans que comencen a sortir-se'n són els que han optat pel model asiàtic de desenvolupament capitalista. Com estarà la cosa que fins i tot El País se'n fa ressò:

Lleva desde 2003 creciendo por encima de la media mundial gracias a la masiva construcción de infraestructuras. Se está reduciendo el porcentaje de personas que vive con menos de un dólar al día. La escolarización ha dado un salto espectacular en pocos años. Aunque parezca mentira, esto es el África subsahariana, que da señales de salir del pozo al que parecía condenada.

¿Empieza al fin la ayuda a dar frutos tras décadas de frustraciones? ¿O simplemente se explica por el desembarco de China, que deglute petróleo y perpetra infraestructuras sin ningún respeto por los derechos humanos? Aún es pronto para saberlo, pero todo indica que la respuesta está en el medio.

Sudán es uno de los paradigmas del despertar africano. El país sigue desangrado por conflictos armados -activos o en estado latente-, sobre todo en Darfur. Pero crece por encima del 10% anual y la actividad económica beneficia a todas las capas sociales. Hostil a las fórmulas de cooperación occidentales y atenazado por las sanciones de EEUU, nada de esto sucedería sin China.

En Juba, la capital de Sudán del Sur, que se recupera tras 20 años de guerra, se perciben al mismo tiempo los peores efectos de la ayuda occidental: la ciudad, a orillas del Nilo, está tomada por las agencias humanitarias y muchos de sus habitantes maldicen su suerte: "Han llegado a decenas y el único efecto constatable es que se han triplicado los precios; ahora es imposible encontrar un lugar donde vivir. Guste o no en Occidente, el papel de China es mucho más importante", afirma Kenyi Yatta, director del semanario The Juba Post.

Algunos sectores académicos de EEUU, hablan abiertamente del fracaso de la ayuda. En cinco décadas se han gastado 2,3 billones de dólares, aparentemente en balde. África recibe más de 20.000 millones al año -el Plan Marshall supuso un desembolso total de sólo 13.000, equivalentes a 100.000 al cambio actual- sin efectos aparentes. Incluso son contraproducentes, según William Easterly, quizá el principal gurú de los críticos. Profesor en la Universidad de Nueva York, Easterly ha escrito varios best-sellers en los que destroza la maraña creada por la ayuda occidental y sostiene que el dinero sirve para alimentar la corrupción y perpetuar el subdesarrollo.


.

Gat per llebre

"Trampa y bochorno", l'editorial d'El País:
Unas 125.000 personas saltaron el sábado a la calle, a una manifestación convocada en protesta por el caos ferroviario que sufre el área metropolitana de Barcelona. Pero a muchos de los asistentes de buena fe y hartos de ese colapso, les dieron gato por liebre: la manifestación se olvidó de los trenes para transmutarse en una exaltación del independentismo. Los propios organizadores, a quienes el déficit y estropicios de las infraestructuras parecen importarles una higa, han admitido la trampa, al asegurar que su verdadero objetivo es un referéndum secesionista. Salvo Iniciativa, que se mantuvo fiel al lema convocante, CiU y ERC se aprestaron a manipular a sus seguidores, al unirse al trucado sesgo de la marcha.

Resultó especialmente patético observar al ex presidente Jordi Pujol marchar delante de una cuatribarrada con la estrella secesionista, y comparar esa imagen con su trayectoria de décadas. Ya dijo su antecesor, Josep Tarradellas, que en la vida uno se lo puede permitir todo, salvo el ridículo.

El oportunismo de los dirigentes de estos partidos se dobló de insensibilidad. Ni siquiera se les ocurrió incorporar a su evento la menor condena ni referencia a la tragedia de ese día, el asesinato cometido en Francia por ETA. Prefirieron ensimismarse en banderas románticas, cánticos exaltados y gritos de halago, que penetrar en la dura realidad. Además, los socios de Gobierno del PSC volvieron a mostrar su inmadurez, al colocarse a la vez en misa y repicando. O se está en el balcón, o en la calle. Resulta chirriante que seis consejeros del Ejecutivo se dedicaran a hacer populismo en vez de a trabajar en sus despachos, como si Cataluña no tuviera otros desafíos que divertirse en juegos artificiales de ocasión, aparentemente gratuitos.

Pero lo más bochornoso fue la actitud de CiU. Todo el mundo sabe que el balance de su dedicación a las infraestructuras durante los 23 años de su Gobierno se aproxima a la nada: en los años en que la autonomía madrileña de Alberto Ruiz-Gallardón construyó 101 kilómetros de metro, Pujol contabilizó 10, algo que perjudica al transporte de miles de pasajeros y que contribuye a la saturación de las Cercanías de Renfe, la coartada de la convocatoria. En vez de protestar contra sí mismos, Pujol, Mas y sus colaboradores optaron por envolver esas vergüenzas en un ondear de banderas y en la retórica de la doble lectura del "derecho a decidir".

Mejor que hubieran decidido construir metros cuando no sólo era su derecho, sino su obligación. Desde que salieron del poder, los políticos convergentes juegan con fuego: esparcen con una mano radicalismo soberanista, y tratan de disimularlo con su trayectoria histórica moderada. No es seguro que muchos de sus seguidores se avengan a quemar en ese fuego las yemas de sus dedos cuando los usen para introducir con ellos su papeleta en las urnas, en la próxima convocatoria.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Predicar sense exemple

Zapatero no s'està de res. Fitxa Bill Clinton com assessor, compra milers de vídeos de la pel·lícula d'Al Gore per repartir a les escoles i proposa, ni més ni menys, que "un nou contracte amb el planeta". Però, com en tantes coses, parla molt però no fa res. Antón Uriarte publica aquesta gràfica prou eloqüent per ella mateixa.


Torna el futbol a Bagdad

Després de 18 mesos d'interrupció, torna el futbol a Bagdad. Aquesta és la resenya de l'AFP del partit de dissabte:

Several thousand rowdy soccer fans turned up at Al-Shaab stadium in Baghdad Saturday as premier league football got into full swing in the capital more than 18 months after mortars brought it to a halt.

Beating drums, waving flags, whistling and chanting, around 3,000 supporters ignored the presence of heavily armed troops and police to noisily cheer on Police College and Baghdad's most popular team, Al-Zawra, as they battled it out on a threadbare pitch.

Adults and children, many of them dressed in the green shirts of the Iraqi national team, arrived at the stadium by bus, on foot, in taxis and by car for the second match of the season, which proceeded without incident.

Chávez, el cacic boliviarà

Un magnífic article de Joaquim Ibarz, corresponsal de La Vanguardia a l'Amèrica Llatina. Un dels pocs periodistes de veritat que queden en aquest país.

En las barriadas pobres de Caracas la retórica populista de Hugo Chávez sigue calando fuerte. Durante diez elecciones consecutivas, el presidente venezolano ha contado con el apoyo incondicional de los sectores de menos recursos. Muchos creen en su liderazgo, aunque si se les pregunta si ahora viven mejor, seguramente contestarán que no. "Pero al menos Chávez es de los nuestros y entiende lo que queremos", comenta Luisa Valencia, una vendedora de dulces.

Chávez es un dirigente carismático, con gran habilidad para llegar al ciudadano común utilizando un lenguaje popular que todos entienden. Muchos venezolanos que siempre estuvieron marginados sienten que les ha dado voz y que los tienen en cuenta. Sin embargo, aunque el presidente cuenta con un voto cautivo, no ha logrado que el apoyo se transforme en adhesión a sus ideas. El confuso socialismo chavista no atrae a la gente. Más bien produce recelo por su cercanía al castrismo.
Muchos votan a Chávez por interés, por mantener los subsidios y programas sociales que les ofrece. "Mientras me siga dando le voy a seguir votando", dice con desparpajo Elvira Torres, empleada del metro de Caracas.

Chávez alivia la pobreza, pero los pobres siguen siendo pobres. Su ayuda se basa más en dádivas que en planes estructurales que creen empleo y combatan la marginalidad. La inseguridad política, la falta de garantías jurídicas y el estatismo de la economía han destruido el 50% del tejido industrial y han provocado el cierre de la mitad de las empresas privadas. El PIB crece un 10% gracias al gasto que financian las exportaciones de petróleo, pero sin crear riqueza ni puestos de trabajo. Dos de cada tres de los 26 millones de venezolanos viven en la pobreza.

El populismo asistencialista de Chávez se materializa en las misiones, programas de subsidios que buscan aliviar problemas de salud, educación, alimentos. Millones de venezolanos pobres han aprovechado el flujo de dinero que reciben bajo escasa o nula vigilancia. El Gobierno se refiere a estas inyecciones de efectivo como "becas" y acepta que el dinero no siempre se gasta honradamente. A cambio de estas dádivas se piden pruebas de lealtad política.

En una sociedad con mayoría de excluidos y con escaso hábito de trabajo, el subsidio es la mejor palanca para ganar votaciones. Chávez utiliza los petrodólares sin cortapisas y nula fiscalización para desarrollar un hábil populismo táctico (becas, creación de una amplia red de tiendas populares con alimentos que se venden por debajo del costo real, subvenciones) que le ha dado excelentes réditos electorales. Con el precio de los hidrocarburos muy altos, con reservas monetarias que superan los 50.000 millones de dólares, el presidente venezolano tiene fondos suficientes para, de momento, mantener un generalizado asistencialismo. Sin embargo, la magia de las misiones empieza a palidecer. Muchos puestos de salud gestionados por médicos cubanos están abandonados y las tiendas sufren desabastecimiento.

En Venezuela existe una larga cultura de dádiva y subsidio, que fomentaron todos los presidentes desde que el país se montó en la riqueza petrolera. La gente considera que ese recurso natural es suyo y que, por tanto, el Gobierno le "tiene que dar". Aunque las encuestas sobre la gestión de Chávez son negativas en temas cruciales como inseguridad, empleo, respeto a la propiedad y corrupción, a la hora de votar pesan más las donaciones del Gobierno.

No importa que en el país no se creen puestos de trabajo, que las industrias cierren, que no se construyan viviendas, que las infraestructuras se deterioren. Ante la urna, cuenta más el asistencialismo del presidente.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Les noies ja guanyen més que els nois a Espanya

Per primera vegada, l'any 2006 el salari-hora de les dones entre 16 i 29 anys és superior al dels homes. En concret, un 6% superior. Són dades extretes per Wonkpistas de l'enquesta de "Condicions de vida" publicada per l'INE.

divendres, 30 de novembre del 2007

La ceba i el liberalisme

Interessant resenya de Roger Bartra sobre el llibre de Jesús Silva-Herzog Márquez, "La idiotez de lo perfecto" (FCE, México, 2006).


Podemos comprender que en las instituciones hay una mezcla de legalidad con legitimidad. Es decir: de reglas y de costumbres, de leyes y de moral. Ahí los hombres están enredados y las perspectivas no suelen ser buenas. La decantación de leyes y legitimidades llega a producir monstruos peligrosos e indescifrables. Las legitimidades pueden pasar por la determinación de enemigos reales o imaginarios (como quería Schmitt), por los rituales conservadores (que admiraba Oakeshott), por la adicción a la tolerancia (tan apreciada por Bobbio), por la tragedia (amada y temida por Berlin) y por el mestizaje ideológico (cultivado por Paz). Por otro lado, las legalidades son sometidas a presiones exageradas y la democracia es denostada como un artilugio formal para encubrir la explotación y la corrupción.

Indignació selectiva

(Via Extrême-Centre)




dimarts, 27 de novembre del 2007

Israel, l'estat jueu

Un altre article imprescindible per compendre el nucli gordià del conflicte que enfronta israelians i palestins i sobre les possibilitats d'assolir un autèntic acord de pau. És un article del professor Bernard Lewis, probablement la màxima autoritat acadèmica actual en història de l’Islam i de les relacions entre l’Islam i Occident.
Herewith some thoughts about tomorrow's Annapolis peace conference, and the larger problem of how to approach the Israel-Palestine conflict. The first question (one might think it is obvious but apparently not) is, "What is the conflict about?" There are basically two possibilities: that it is about the size of Israel, or about its existence.

If the issue is about the size of Israel, then we have a straightforward border problem, like Alsace-Lorraine or Texas. That is to say, not easy, but possible to solve in the long run, and to live with in the meantime.

If, on the other hand, the issue is the existence of Israel, then clearly it is insoluble by negotiation. There is no compromise position between existing and not existing, and no conceivable government of Israel is going to negotiate on whether that country should or should not exist.

PLO and other Palestinian spokesmen have, from time to time, given formal indications of recognition of Israel in their diplomatic discourse in foreign languages. But that's not the message delivered at home in Arabic, in everything from primary school textbooks to political speeches and religious sermons. Here the terms used in Arabic denote, not the end of hostilities, but an armistice or truce, until such time that the war against Israel can be resumed with better prospects for success. Without genuine acceptance of Israel's right to exist as a Jewish State, as the more than 20 members of the Arab League exist as Arab States, or the much larger number of members of the Organization of the Islamic Conference exist as Islamic states, peace cannot be negotiated.

A good example of how this problem affects negotiation is the much-discussed refugee question. During the fighting in 1947-1948, about three-fourths of a million Arabs fled or were driven (both are true in different places) from Israel and found refuge in the neighboring Arab countries. In the same period and after, a slightly greater number of Jews fled or were driven from Arab countries, first from the Arab-controlled part of mandatory Palestine (where not a single Jew was permitted to remain), then from the Arab countries where they and their ancestors had lived for centuries, or in some places for millennia. Most Jewish refugees found their way to Israel.

What happened was thus, in effect, an exchange of populations not unlike that which took place in the Indian subcontinent in the previous year, when British India was split into India and Pakistan. Millions of refugees fled or were driven both ways -- Hindus and others from Pakistan to India, Muslims from India to Pakistan. Another example was Eastern Europe at the end of World War II, when the Soviets annexed a large piece of eastern Poland and compensated the Poles with a slice of eastern Germany. This too led to a massive refugee movement -- Poles fled or were driven from the Soviet Union into Poland, Germans fled or were driven from Poland into Germany.

The Poles and the Germans, the Hindus and the Muslims, the Jewish refugees from Arab lands, all were resettled in their new homes and accorded the normal rights of citizenship. More remarkably, this was done without international aid. The one exception was the Palestinian Arabs in neighboring Arab countries.

The government of Jordan granted Palestinian Arabs a form of citizenship, but kept them in refugee camps. In the other Arab countries, they were and remained stateless aliens without rights or opportunities, maintained by U.N. funding. Paradoxically, if a Palestinian fled to Britain or America, he was eligible for naturalization after five years, and his locally-born children were citizens by birth. If he went to Syria, Lebanon or Iraq, he and his descendants remained stateless, now entering the fourth or fifth generation.

The reason for this has been stated by various Arab spokesmen. It is the need to preserve the Palestinians as a separate entity until the time when they will return and reclaim the whole of Palestine; that is to say, all of the West Bank, the Gaza Strip and Israel. The demand for the "return" of the refugees, in other words, means the destruction of Israel. This is highly unlikely to be approved by any Israeli government.

There are signs of change in some Arab circles, of a willingness to accept Israel and even to see the possibility of a positive Israeli contribution to the public life of the region. But such opinions are only furtively expressed. Sometimes, those who dare to express them are jailed or worse. These opinions have as yet little or no impact on the leadership.

Which brings us back to the Annapolis summit. If the issue is not the size of Israel, but its existence, negotiations are foredoomed. And in light of the past record, it is clear that is and will remain the issue, until the Arab leadership either achieves or renounces its purpose -- to destroy Israel. Both seem equally unlikely for the time being.
Extrême-Centre us ofereix la versió en francès d’aquest article.

Qui odia els Estats Units?

Una de les creences més generalitzades del món contemporani és que, amb poques excepcions, el món odia els Estats Units. Una de les principals acusacions dels demòcrates contra el govern Bush és precisament que ha fet crèixer l’odi cap a Amèrica a un nivell sense precedents. Però per Dennis Prager això no és veritat. El món –escriu- no odia Amèrica. És el món de l’esquerra el que odia els Estats Units. I aquí n’explica el perquè.


Del tracte a les dones a Turquia



Aquest vídeo va ser enregistrat el passat 23 de novembre no a l'Aràbia Saudita sinó a Turquia, país que aspira a entrar a la Unió Europea. Un home colpeja al mig del carrer una dona –no sabem si la seva novia, la seva esposa o la seva germana- per obligar-la a pujar a un taxi, cosa que ella no vol fer. L’escena té lloc davant una munió de testimonis que no fan res per defensar-la.

Annapolis i el reconeixement d'Israel com a estat jueu

Amb motiu de l'inici de la conferència d'Annapolis per a la pau al Pròxim Orient, Daniel Pipes escriu un article imprescindible per orientar-s'hi. Els acords d'Oslo I i II van fracassar perquè els palestins mai van renunciar a l'objectiu de la desaparició de l'estat d'Israel com a estat del poble jueu. A Oslo van renunciar destruir-lo per la força per la senzilla raó que per la via militar era impossible. Aleshores van intentar fer-ho per la via de la seva desnaturalització. És per això que Ehud Olmert ha posat com a condició per a qualsevol acord definitiu el reconeixement per part dels palestins que Israel és un estat jueu. La reacció dels palestins ha estat, un cop més, reveladora.

Le Higher Arab Monitoring Committee de Nazareth décida à l’unanimité d’appeler l’Autorité palestinienne à ne pas reconnaître Israël comme un État juif.
Salam Fayad, le «premier ministre» de l’Autorité palestinienne: «Israël peut se définir comme il lui plaît, mais les Palestiniens ne le reconnaîtront pas comme État juif.»

Yasser Abed Rabbo, secrétaire général du comité exécutif de l’Organisation de libération de la Palestine: «Cette question n’est pas sur la table de négociation; elle est destinée à la consommation interne [israélienne].»

Ahmad Qurei, chef des négociateurs palestiniens: «Cette [exigence] est rejetée catégoriquement.»

Saeb Erekat, responsable des négociations de l’OLP: «Les Palestiniens ne reconnaîtront jamais l’identité juive d’Israël. (…) Il n’existe aucun pays dans le monde où les identités religieuse et nationale sont liées de cette manière.»

La généralisation d’Erekat est à la fois cureuse et révélatrice. Non seulement 56 États et l’OLP appartiennent à l’Organisation de la conférence islamique, mais la plupart d’entre eux, y compris l’OLP, font de la charia (la loi islamique) leur principale ou unique source de législation. L’Arabie Saoudite exige même que tous ses sujets soient musulmans.

En outre, le lien entre la religion et la nation n’est de loin pas l’apanage des pays musulmans. Comme le relève Jeff Jacoby, du Boston Globe, la loi argentine «charge le gouvernement de soutenir la foi catholique romaine. La reine Elizabeth II est le Gouverneur suprême de l’Église d’Angleterre. Dans le royaume himalayen du Bhoutan, la constitution proclame que le Bouddhisme est l’«héritage spirituel» de la nation. La deuxième partie de la constitution grecque déclare que «la religion dominante en Grèce est celle de l’Église orthodoxe orientale du Christ».

Pourquoi, donc, ce faux refus de principe de reconnaître Israël comme un État juif? Peut-être parce que l’OLP nourrit toujours l’intention d’éliminer Israël en tant qu’État juif, justement.

diumenge, 25 de novembre del 2007

Les 7 maravelles del món totalitari

Monument commemoratiu de la creació del Partit dels Treballadors de Corea del Nord.


Si us queden guanes de veure les altres sis maravelles, cliqueu aquí.

El Partit Demòcra, el partit dels rics

Un altra mite que cau. Un estudi de l'Heritage Foundation revela que el Partit Demòcrata, que pretén passar pel partit dels pobres i les classes mitges, és en realitat el partit dels rics.

Democrats like to define themselves as the party of poor and middle-income Americans, but a new study says they now represent the majority of the nation's wealthiest congressional districts.

In a state-by-state, district-by-district comparison of wealth concentrations based on Internal Revenue Service income data, Michael Franc, vice president of government relations at the Heritage Foundation, found that the majority of the nation's wealthiest congressional jurisdictions were represented by Democrats.

He also found that more than half of the wealthiest households were concentrated in the 18 states where Democrats hold both Senate seats.

"If you take the wealthiest one-third of the 435 congressional districts, we found that the Democrats represent about 58 percent of those jurisdictions," Mr. Franc said.

A key measure of each district's wealth was the number of single-filer taxpayers earning more than $100,000 a year and married couples filing jointly who earn more than $200,000 annually, he said.

Vía "Extrême-centre"

Imposar la partició definitiva

Tot i les escasses expectatives que desperta la cimera que comença dimarts a Annàpolis, "The Economist" diu a Bush que pot donar un cop de puny a la taula i imposar una partició definitiva a les dues parts.


If Mr Bush gets the Saudis and Syrians as well as the Egyptians and Jordanians to show support in Maryland, this may boost and embolden Mr Abbas, at least for a while. If Annapolis leads to economic help and makes Israel free up movement on the West Bank, the life of many Palestinians will improve. If talks about borders, refugees and Jerusalem really do start right away, this will be a change: Israel previously cited the “road map” of 2003 as a reason to pickle final-status negotiations in formaldehyde until the PA uprooted the Palestinian militias. And if Israel honours its own obligation to freeze settlement in the territories, this may persuade some of the Palestinians who have good reason to doubt it that there will still be room one day for a state of their own.

Plan B, in short, is probably better than nothing. But if he dares, Mr Bush has it within his power to make Annapolis so much more. He cannot bring a free Palestine into being at a stroke, or even within the final year of his own presidency. The Israelis are right to say that the divided Palestinians are in no shape right now to govern a state: at some point Hamas has first to be bullied, bribed or cajoled into accepting Israel's permanence and joining the peace camp. But Annapolis does offer Mr Bush the perfect chance to make a speech that could set the Palestinians fair on the path to statehood, and leave America's next president in a far better position to finish the job.

...unless George W. Solomon turns up too
In this speech Mr Bush needs to set out forthrightly America's own plan for dividing Palestine. That would mark an historic change. In the past—in Madrid in 1991, for example, and at Camp David in 2000—the Americans asked the Israelis and Palestinians to thrash out their differences on their own. But they can't. The gap is too wide, and even when their respective leaders want to narrow it neither dares move towards the other for fear of the uproar from the ideological bitter-enders at home. The existence of an American blueprint that commanded international support would, however, immediately transform the political dynamic of both societies, fortifying the moderates and pushing the hardliners to the margins.

Although it would be too much to expect Mr Bush to unfurl a map at Annapolis, he could come quite close. For a start, he should make it clear that when America talks of a two-state solution, it has in mind a border based on the pre-1967 line. Three years ago Mr Bush said in a public letter to Ariel Sharon that it would be unrealistic to expect Israel to evacuate all the dense settlement blocks it has planted in the West Bank. Fine. But since most settlers live close to the old border, he can now tell Israel that it cannot keep more than a few percentage points—say 5% or so—of the West Bank, and that it must offer the Palestinians land from its own side in compensation. On refugees, Mr Bush should say, as Bill Clinton did, that their right to “return” should be exercised in the new Palestine and not in pre-1967 Israel: that is a bitter pill but it is the logic of a peace based on partition. And Israel too must accept a bitter potion: Jerusalem, the beating heart of both peoples, will have to be the capital of both.

If Mr Bush gives this speech, Mr Olmert and Mr Abbas will wax furious. They might agree with him in their hearts, but if only for domestic political consumption they will have to accuse the American president of setting an ambush, bullying the little guys, prejudging the final-status issues and riding roughshod over the views and rights of the people most directly affected. These fulminations can be safely ignored. Israel and the Palestinian territories alike are full of politicians who will tell you knowingly but off the record that only a deal along the lines described above stands the remotest chance of bringing permanent peace. It is high time the superpower and the rest of the world threw their weight behind such a plan. The photo-op at Annapolis may be just the place to do it.

Un altra "progre" que ha deixat de ser-ho


"Penúltimos días" fa una extensa resenya del llibre "The Fall-Out” d'Andrew Anthony que val la pena llegir.
Andrew Anthony es un periodista inglés que solía escribir en periódicos liberales hasta la publicación de este libro, que le ha costado críticas y ataques desconsiderados. ¿Cómo ha podido convertirse un buen mochilero tonto de los que fue a la Nicaragua sandinista a recoger café en alguien a quien sus compañeros creen lícito acusar de nazi?

divendres, 23 de novembre del 2007

No és la bondat de les idees sinó la bondat de les persomes

Francesc de Carreras afirma en un article escrit amb motiu de la mort de Gregorio López Raimundo que “hay comunistas y comunistas, buenos y malos. Sin entender eso, no se entiende la historia”. Crec que s’equivoca. No sé la història, però la vida, preludi de totes les històries, no s’entén per l’existència de comunistes bons i dolents sinó per l’existència de bones i males persones. No hi ha comunistes bons i dolents, com no hi ha nazis bons o dolents. El que hi ha, en tot cas, és bons o mals comunistes, bons o mals feixistes. I d’aquests bons, déu ens en lliuri!

Aquesta confusió entre persona i política, entre persona i ideologia, està en el cor de la tragèdia totalitària que va ensangonar Europa i gran part del món durant el segle XX. Si avui tenim un tendre record de Gregorio López Raimundo no és perquè fós un bon comunista, sinó perquè creiem que va ser una bona persona.

No puc estar més d’acord amb Carreras quan afirma que “la plácida y bondadosa apariencia de Gregorio, sus educadas maneras de comportarse, me dejaron fascinado”, perquè a mi em va passar el mateix. Però, pel contrari, d’aquèlla impressió no en dedueixo una especial qualitat comunista sinó una especial qualitat humana.

Aquests esforços per trobar comunistes bons i comunistes dolents només els puc entendre com un intent de trobar una coartada retrospectiva que justifiqui els nostres suposats “pecats” de joventut. A mi també m’ha passat durant molts anys. Ara ja no. He assumit plenament que em vaig equivocar ideològicament alhora de triar partit per lluitar contra la dictadura. Un partit que era l’instrument d’una concepció totalitaria del món i de la vida que ha provocat la mort i la misèria, tant moral com material, de milers de milions de persones a tot el món. Però no em vaig equivocar en lluitar contra la dictadura. I sobre tot, mai no vaig fer res del que ara em pugui avergonyir. Però no jo, sinó la gran majoria dels meus companys. No només no van fer res deshonrós sinó que molts van deixar-s’hi la pell. Segurament la fe ideològica ajudava a moure muntanyes, però la seva valentia, la seva generositat i el seu desinterès personal no provenia de ser bons comunistes –encara que aleshores s’ho creguéssin- sinó de ser bones persones.

I és que, com diu un amic meu citant a no recordo qui, “benhauradament les persones solen ser millors que les seves idees”.

dijous, 22 de novembre del 2007

Per Nadal, tots a casa

Un miler d'iraquians retornen a Bagdad cada dia. Ho explica la BBC:
Hay señales de que parte de los cuatro millones de personas que abandonaron sus hogares en Irak han comenzado a regresar, debido a que la seguridad ha mejorado en los últimos meses, especialmente en Bagdad.

Todavía no se puede hablar de un retorno masivo, pero todo indica que va aumentando rápidamente.

No hay cifras precisas, pero el ministerio iraquí de Migración dijo a la BBC que cada día cerca de 1.000 personas vuelven al país, la mayor parte de ellas de Siria.

La oficina del Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Refugiados (ACNUR) también calcula que alrededor de 40.000 personas retornaron de Siria a Irak en octubre, el mes en que se inicia el año escolar.

Fins i tot el NYT recull a portada el capgirament de la situació a Bagdad.