(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.
dilluns, 31 de desembre del 2007
dissabte, 29 de desembre del 2007
On són els líders d'Occident?
No era cap d’Estat, però era un símbol. Per això la van assassinar i per això els caps d’estat i de govern occidentals haurien d’haver anat al seu funeral. Començant per Bush. Però, no. No hi va nar ningú. Sarkozy, perquè estava de farra pel Nil amb la Bruni. Gordon Brown perquè estava ocupat buscant els últims papers perduts. Angela Merkel perquè estava fent el pessebre i Zapatero perquè prefereix veure-ho per la tele.Era el que demanava en el desert, Bernard–Henri Lévy: una reacció simbòlica a l’alçada del símbol abatut.
C’est une femme, d’abord, qu’ils ont tuée. Une femme belle.
Une femme visible, et même ostensiblement, spectaculairement visible. Une femme qui mettait son point d’honneur, non seulement à tenir meeting dans l’un des pays les plus dangereux du monde, mais à le faire à visage découvert, dévoilé - l’exact contraire de ces femmes honteuses, cachées, créatures de Satan et donc damnées, qui sont les seules femmes que tolèrent ces apôtres d’un monde sans femmes.
Ils ont tué un Juif avec Daniel Pearl.
Ils ont tué un musulman modéré, un lettré, un esprit libre, avec le commandant Massoud.
Ils ont tenté, avec Salman Rushdie, de tuer, pendant des années, un homme qui osait dire qu’être homme c’est aussi, parfois, choisir de choisir son destin.
Eh bien, avec BB, Benazir Bhutto, ils ont tué un peu tout cela ; mais ils ont aussi tué une femme, cette femme, ils ont éteint cette intolérable provocation qu’était l’éclat de ce visage montré, juste montré, exposé dans sa nudité sans défense et magnifiquement éloquente - ils ont tué celle qui, parce qu’elle était cette femme, parce qu’elle était ce visage de femme à la fois démuni et d’une force sans réplique, parce qu’elle vivait son destin de femme en refusant cette malédiction qui pèse, selon ces nouveaux fascistes que sont les jihadistes, sur le visage humain des femmes, ils ont tué, donc, celle qui était l’incarnation même de l’espoir, de l’esprit et de la volonté de démocratie, non seulement au Pakistan, mais en terre d’islam en général.
Pervez Musharraf était un faux adversaire d’Al-Qaeda. Il feignait de les combattre alors que, par son double jeu, ses alliances occultes, sa façon de tenir sous le coude son stock de terroristes et de les lâcher un à un, au compte-gouttes, selon les besoins de son alliance compliquée avec son grand ami américain, il faisait leur jeu en sous-main.
Benazir, si elle avait gagné, que dis-je ? si elle avait vécu, simplement vécu, n’aurait cessé de dire, par sa vie même, son être, sa présence, bref, son témoignage, qu’elle était leur adversaire résolue, absolue, irréductible : elle était, pour ces gens, une menace, mieux que politique, ontologique ; elle ne leur aurait pas fait de quartier, ils le savaient, ils l’ont tuée.
divendres, 28 de desembre del 2007
dijous, 27 de desembre del 2007
L'islamisme no estalvia ningú
ADDENDA:- Via Johan Norberg he accedit a aquest text de Benzir Bhutto de setembre del 2002 que reflexe el seu pensament polític en relació a l'islamisme d'Al Qaeda.
…The microcosm of America that was destroyed on September 11—people of all races, ethnicities and religions—is everything the extremists abhor: men and women, working side by side as equals; Muslims, Christians, Jews and Hindus, together building worldwide trade and communications. America is a symbol of what can be to millions of oppressed people all over the world. America means everything to those deprived of human rights and the rule of law. America symbolizes modernity, diversity and democracy, and it is these three things which are the fanatics' worst fears.
At this time of continuing crisis, the American people and their leaders must understand that those who would use violence and terror in the name of Islam are heretics and hypocrites. They are criminals, not clerics. Their actions contradict the teachings of the Holy Prophet of Islam, who wrote, "Whenever the prophet of God sent forth a detachment, he said to it, 'Do not cheat or commit treachery, nor should you mutilate or kill children, women, or old men.'" And there is a specific prohibition in Islamic law that bans killing by stealth and targeting a defenseless victim in a way intended to cause terror in a society.
It grieves me that included in the list of the victims of the perfidy of September 11 is the image of Islam across the world. Our religion is not what these people preach; in fact, it is the opposite. Islam is committed to tolerance and equality, and it is committed by Koranic definition to the principles of democracy. It is ironic that despite the strong commitment to democracy in Islam, most Muslims today are living in dictatorships. The Muslim people want freedom, and they need support in their search for political, economic and social empowerment. Much like the people of the communist world of the past, the Muslim people today are hostages in totalitarian regimes that flourished during the days of the Cold War.
In the West, there is often talk about the "Muslim street." The street most often seen here on television is the street of fanaticism whipped into a frenzy. But there is another Muslim street. It is a silent street of women who suffer discrimination in every aspect of life. It is a silent street of students who are not educated. It is a silent street of businessmen and businesswomen who are not allowed to compete freely. It is a silent street of human rights activists who are jailed, political parties that are decimated, and political leaders who are either prisoners or exiles. It is the street of the people constrained by the totalitarian powers of the state. It is the street of the future in the chains of present-day intolerance, ignorance and dictatorship. And it is the street far more likely to explode than the street of the religious extremists.
Més sobre la sentència del Constitucional
La clave del orden autonómico está en la comprensión correcta de las relaciones entre la Constitución y el Estatuto. El Tribunal afirma la importancia del Estatuto como norma que completa el modelo territorial, pero subraya su dependencia procedimental y de contenido respecto de la Constitución. La Constitución no se limita a abrir el camino al Estatuto, admitiendo su libertad para configurar políticamente a la comunidad, sino que le señala metas y le impone márgenes por los que necesariamente debe transcurrir. Nada que apunte a la tesis de la levedad constitucional. Ello se muestra en la interdicción que el Tribunal recuerda sobre la interpretación constitucional del Estatuto, que sólo corresponde hacer al propio Tribunal y la solución también constitucional que él lleva a cabo sobre los conflictos entre los Estatutos y las leyes orgánicas. En efecto si la Constitución permite a una ley orgánica la delimitación de la competencia, como hace por ejemplo en el caso de materias como la administración de justicia o el orden público, no hay dudas acerca de la prevalencia de la ley orgánica sobre el Estatuto de autonomía.
Es con todo en la cuestión de los derechos donde, diríamos, el Tribunal “hila más fino”, y donde reluce su capacidad para sacar el máximo de las posibilidades de nuestro sistema, compaginando el juego de dos principios oponibles, aunque no contrarios, como son la igualdad y la autonomía. No hay Estado sin igualdad de derechos, pues el Estado es antes de nada una comunidad de iguales y ello con independencia de la forma, descentralizada o no, que tal organización política adopte; pero tampoco hay autonomía si no aceptamos que los poderes legislativos, en el ejercicio de sus competencias, puedan establecer diferentes regulaciones en su respectivo territorio.
El principio centrípeto de la unidad impone que todos los ciudadanos con independencia del lugar donde vivan disfruten de los mismos derechos fundamentales, que son establecidos como tales por la Constitución y a la que ésta asegura un contenido esencial invariable. Pero las comunidades autónomas pueden fijar también derechos en sus Estatutos que no requerirán desarrollo; esto es, que se podrán disfrutar inmediatamente a partir de su reconocimiento, si se refieren a facultades de autogobierno de las propias instituciones de la comunidad, pero que necesitarán de desarrollo legislativo si estamos hablando de derechos relacionados con las competencias que se reconocen en el propio Estatuto. Ocurre entonces que en la mayor parte de los casos estamos hablando de derechos imperfectos o incompletos, más parecidos a lo que se suele llamar principios que verdaderos derechos, que son demandables directamente ante los tribunales.
dimecres, 26 de desembre del 2007
La foto de l'any

Líders tribals xiïtes assistint el dia de Nadal a una missa celebrada en una església ortodoxe asiria a Bagdad. Una imatge insòlita a gran part del món musulmà, on darrerament s'ha intensificat brutalment la persecució dels cristians. Aquesta sola imatge mostra que a l'Iraq no només s'està derrotant Al-Qaeda com a organització terrorista sinó que també s'està imposant la tolerància i la convivència civil i interreligiosa. Un doble èxit de l'encara tendre democràcia iraquiana.
dimarts, 25 de desembre del 2007
A la pau per la ruina
L’Autoritat Palestina és l’exemple perfecte d’una economia arruinada per les ajudes internacionals. És per això que els 7.400 milions de dòlars promesos per la conferència de donants de París per al període 2008-2010 no farà res més que agrujar les coses.
Segons una investigació feta per Steven Stotsky, analista del Committee for Accuracy in Middle East Reporting in America, els diners lliurats històricament als Palestins han tingut l’efecte contrari al que es pretenia. Com més diners regalats més violència (delictiva i terrorista) i més pobresa.
Precisament per aquest afecte ruinós, Daniel Pipes creu que aquesta ajuda pot ajudar paradoxalment a resoldre el conflicte israeliano-palestí.
Pour comprendre pourquoi, examinons les deux modèles en présence expliquant l’extrémisme et la violence – la souffrance et l’exaltation.
Le modèle de la souffrance, auquel se rallient tous les États occidentaux, attribue le comportement des Palestiniens à la pauvreté, à l’isolation, aux barrages routiers israéliens, à l’absence d’un État, etc. Mahmoud Abbas, le leader de l’AP, résuma ce point de vue lors de la conférence d’Annapolis, en novembre: «le manque d’espoir, le désespoir accablant (…) alimentent l’extrémisme.» Éliminons ces souffrances et les Palestiniens, soi-disant, tourneront leur attention vers des préoccupations constructives telles que le développement économique et la démocratie. Le problème est que ce changement n’intervient jamais.
Le modèle de l’exaltation prend la logique d’Abbas à rebrousse-poil: l’extrémisme est en fait alimenté par l’absence de désespoir et par des espoirs exacerbés. Pour les Palestiniens, l’espoir naît d’une perception de la faiblesse d’Israël, laquelle génère un optimisme, un enthousiasme à l’idée que l’État juif peut être éliminé. À l’inverse, lorsque les Palestiniens se sentent impuissants contre Israël, ils se consacrent à des tâches plus banales telles que de gagner leur vie et d’éduquer leurs enfants. Relevons ici que l’économie palestinienne a atteint son sommet en 1992, après la chute de l’Union soviétique et la guerre d’Irak, soit justement lorsque les espoirs d’éliminer Israël touchaient leur plancher.
L’exaltation, et non la souffrance, permet d’expliquer le comportement belliqueux des Palestiniens. Ainsi, dans ce cadre, tout ce qui réduit la confiance en eux des Palestiniens est une bonne chose. Une économie en berne rend les Palestiniens dépressifs, sans parler de leurs capacités militaires et autres, ce qui nous rapproche d’une solution au conflit.
Les Palestiniens doivent ressentir toute l’amertume de l’échec pour pouvoir abandonner leur objectif malsain qui consiste à éliminer leur voisin israélien et commencer à construire une économie, un système politique, une société et une culture qui leur sont propres. Il n’y a pas de raccourcis vers cette issue favorable. Ceux qui se préoccupent authentiquement du sort des Palestiniens doivent souhaiter que leur désespoir soit imminent, de sorte que ces gens talentueux et dignes puissent émerger du barbarisme actuel et bâtir un avenir convenable.
Ainsi, par une curieuse ironie du sort, l’énorme gaspillage de l’aide financière occidentale va accélérer ce désespoir de deux manières: en favorisant le terrorisme et en pervertissant l’économie, deux phénomènes qui impliquent un déclin économique. La loi des effets pervers a rarement travaillé de manière aussi imaginative.
ADDENDA.- Una història d'Israel. Cliqueu la imatge per veure l'animació.
ADDENDA 2.- Segons una enquesta recent, el 62% dels àrabs israelians prefereixen continuar sent ciutadans d'Israel, mentre que només un 14% preferiria ser-ho d'un estat palestí.
dilluns, 24 de desembre del 2007
Ibarretxe equipara Garzón amb ETA
“Toda esta violencia nos devuelve al pasado. Amenazas, extorsiones, ilegalización de fuerzas políticas, sentencias judiciales que de jurídicas tienen poco y de impulso político tienen mucho, dispersión de presos, muerte de sus familiares en accidentes cuando van a visitarlos a las cárceles. Negación del diálogo como fórmula para resolver los problemas? Nuevamente la espiral sin fin.”
dissabte, 22 de desembre del 2007
L'opció preferent pels botxins
En un comunicat públic, la Comissió i l'Associació Catalana en Defensa dels drets humans (ACDDH) han mostrat la seva "profunda preocupació" perquè es trenqui la jurisprudència establerta pel Tribunal Constitucional que determina que, per considerar algú o alguna organització membre o col·laborador d'ETA, havia d'existir una "relació directa" entre tots dos i no només confluir en els objectius polítics.Els que escriuen això s'autoanomenen defensors del drets humans. Dels drets humans de qui? Dels drets humans de les víctimes o dels botxins? És cert que els botxins també són humans i tenen dret a la defensa, però per què sempre estan parlant dels drets suposadament vulnerats dels botxins i els seus "palanganers" i tan poc dels de les seves víctimes? Per què sempre parlen d'uns i gairebé sempre s'obliden dels altres? Per què veuen sempre la palla, fins i tot quan no n'hi ha, en l'ull dels demòcrates i mai veuen la viga en l'ull dels totalitaris? Doncs, perquè la seva ideologia política els porta a la inversió moral. La víctima és sempre un "accident", quan no una nosa, de la utopia, mentre que els botxins són els gudaris, les parteres -tot i que a vegades una mica barroeres- de la Història.
L'ICAB ha lamentat que es "penalitzin" els objectius i no els mitjans dels encausats i que la justícia actuï "sobrecarregada de valors polítics més que jurisdiccionals". "Es consolida un dret penal d'autor, que persegueix ideologies en lloc de fets", ha criticat.
A aquests picaplets que han escrit aquest comunicat els convido a llegir el que ha escrit, sobre el mateix tema, un altra jurista, exconseller del govern basc i exmilitant del PNB, Joseba Arregui:
Lo que todo el nacionalismo vasco está planteando al rechazar de plano la sentencia y considerarla un acto estrictamente político y no de Justicia, es el ocultamiento de lo que constituye uno de los mayores problemas hoy en día en la persecución del terrorismo etarra.
Lo que el Estado de Derecho persigue no son, evidentemente, las ideas nacionalistas o independentistas, como pretende el nacionalismo [el consejero de Justicia vasco, Joseba Azkarraga, ha llegado a declarar que la Audiencia Nacional «encarcela ideas»]. Lo que el Estado de Derecho persigue, y la Justicia castiga, es la actuación a favor del terrorismo, todo aquello que sirve para que éste pueda llevar a cabo sus acciones, todo aquello que sirve para que el terrorismo pueda funcionar.
Y es de sobra conocido que el terrorismo no sólo necesita armas, no sólo necesita financiación, no sólo necesita comandos, no sólo necesita santuarios e infraestructura. También necesita ocupar los espacios en los que se genera información, en los que se plantea la ocupación de los símbolos, la búsqueda de la legitimación internacional, el mantenimiento de una tensión social proclive a la supervivencia de la organización terrorista.
Pero el mundo nacionalista no puede ver esa relación. El mundo nacionalista se resiste incluso a considerar que la supervivencia de ETA pueda tener algo que ver con el mantenimiento de estructuras culturales, societarias, partidarias, comunicativas que le favorezcan. Porque si considerara esa posibilidad, al final tendría que plantearse si el mantenimiento de determinados fines políticos iguales a los defendidos por los terroristas no contribuye a crear un clima que éstos entienden como de legitimación de su violencia.
La Justicia española se encuentra con la carga de tener que dictar sentencia en cuestiones que si fueran tratadas de otra forma por la sociedad vasca en su conjunto, trazando una línea clara de separación entre ETA, su violencia y su terror, y el resto de la sociedad, incluidos los partidos políticos, no llegarían a sus manos.
divendres, 21 de desembre del 2007
Són molt musulmans els marroquins?
Per conèixer el grau de convicció religiosa dels marroquins dos politòlegs i un antropòleg marroqui han fet una àmplia enquesta. Els resultats, publicats per la revista marroquina Tel Quel, són aquests:El 87% tenen l’Alcorà a casa seva, tot i que el 58,9% diu que mai l’ha llegit.
El 7% desaprova les platges mixtes
El 83% aprova que les dones portin el vel, però el 75% accepta que una dona pugui ser considerada musulmana encara que no el porti.
El 28% pensen que la religió ha de guiar la vida política, el 26,3% que la religió s’ha de limitar a la vida personal, mentre que un 44,8 % no tenen clar per quina de les dues opcions anteriors decantar-se.
El 40% refusen tota relació entre jueus i musulmans marroquins.
El 44% son favorables a la poligamia, però entre els més joves només un 36,9% hi són favorables contra un 60% a favor entre els majordes de 60 anys.
Només el 39% accepten la cohabitació entre creients i no creients.
El 21% dels joves aproven els moviments jihadistes.
El 75% refusa que un musulmà canviï de religió.
El 66% pensen que l’islam té solució per tot.
La còlera d'Aznar
Expliquen que en un sopar d'aniversari d'un polític espanyol, celebrat la primera quinzena de desembre, va tenir lloc aquesta conversa entre José M. Aznar i Pío García Escudero:AZNAR: Desde que he vuelto de Estados Unidos, no hago más que leerme los periódicos y no encuentro ni una sola información interesante referida al Partido. No aparecéis por ninguna parte, no sois noticia. (MIRANDO A PÍO) ¿Se puede saber qué coño estáis haciendo?
- PÍO: Bueno, en realidad sí que se están haciendo muchas cosas…
- AZNAR: ¡Sí, marcharnos de puente! ¿Tengo que recordaros que las elecciones son en marzo y que, con las Navidades, diciembre y enero son meses perdidos? ¡No queda tiempo y no veo que estemos haciendo nada!
- PÍO: No hay que dramatizar. Manejamos unas encuestas que nos dan ganadores en marzo, un par de puntos por encima del PSOE…
- AZNAR (encolerizado): ¿Me quieres decir a quién coño le importa que ganemos las elecciones? ¡En marzo no nos presentamos para ganar, ganar no importa una mierda! ¡Lo que importa es gobernar! ¿Dicen tus encuestas que vamos a gobernar? ¿A que eso no lo dicen?
- PÍO (ruborizándose y agachando la mirada): …
Si non è vero è ben trovato.
Allò que tothom sap però ningú s'atreveix a dir
...la sentencia establece una doctrina sobre la configuración del Estado de las autonomías que, sin alejarse ni mucho menos de las líneas fundamentales de su jurisprudencia, supone una puesta al día de la misma para así poder enjuiciar adecuadamente los estatutos recién reformados, en especial el Estatut de Catalunya. Sólo decir que de sus 23 fundamentos jurídicos, los 17 primeros están dedicados a cuestiones generales y sólo los seis últimos al precepto concreto que se impugna.
Primera, se reafirma la primacía del principio de unidad, "fundamento de la Constitución", sobre el principio de autonomía. Así lo formula la sentencia: "Nuestro sistema constitucional descansa en la adecuada integración del principio de autonomía en el principio de unidad, que lo engloba". Segunda, también se reafirma algo tan obvio como que los estatutos de autonomía son "normas del Estado subordinadas a la Constitución" y, en consecuencia, "el Estatuto de autonomía debe ser interpretado siempre de conformidad" con la misma. De allí extrae, entre otras consecuencias, que los estatutos no pueden invadir el ámbito de las materias reservadas al Estado.
Sentado todo ello, se insiste en la doctrina de que las leyes básicas son determinadas por el Estado y no pueden ser limitadas por los estatutos. No cabe, por tanto, el blindaje de competencias que ha pretendido el Estatut de Catalunya. Además, también se mantiene como válida la doctrina, sentada en la sentencia Loapa, según la cual resultan inconstitucionales las leyes meramente interpretativas y, por tanto, un estatuto no puede contener preceptos de esta naturaleza, lo cual también afecta al Estatuto catalán.
Más significativa es todavía la interpretación estricta que debe hacerse del contenido de los estatutos, limitados por el artículo 147 de la Constitución y algunos otros preceptos que enumera. No todo cabe en un estatuto. Asimismo, si bien los estatutos pueden contener derechos públicos subjetivos de eficacia jurídica directa, sólo pueden hacerlo aquellos que deriven de los ámbitos institucionales, no de los competenciales, que para tener este grado de eficacia deben ser desarrollados por el legislador autonómico. En el caso de que sean enunciados como derechos subjetivos debe interpretarse que, en realidad, se trata de mandatos al legislador. Con ello se limita claramente la eficacia de las tablas de derechos estatutarias.
ADDENDA.- Text íntegre de la sentència del Tribunal Constitucional.
Les bones notícies de l'Iraq
El grup rockero iraquià UTN1 triomfa més enllà del seu país. Abans, havien de cantar a Saddam Hussein si volia sortir per la ràdio. Ara, enregistren a Londres i actuen arreu. Els temps continuen canviant.
Test cerebral
Cap on veus que gira la noia de l'animació? En la mateixa direcció de les agulles del rellotge o en sentit contrari?Si veus que gira com les agulles del rellotge és que utilitzes més la part dreta del teu cervell, i viceversa.
Això, si més no, és el que assegura el diari australià que publica aquest test. El diari explica que la majoria de la gent veu la noia girar en sentit contrari a les agulles del rellotge, però que si ho intentes pots veure-la girar en sentit oposat.
Cada hemisferi del cervell regula funcions i capacitats diferents. Comprova, doncs, quines són les teves prediminants, si és que encara no ho saps.
Cada vegada menys "consens"
Més de 400 científics d'una vintena de països, molts dels quals són actuals i antics participants del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic de l'ONU, han manifestat durant l'any 2007 importants objeccions sobre els aspectes principals del suposat consens científic que atribueix a l'activitat humana el també suposat escalfament global. Aquests científics han criticat durament les formulacions alarmistes de l'ONU, l'IPCC i del gran gurú d'aquesta nova religió, Al Gore.
Un informe del Senat nord-americà recull les dades. Us el podeu descarregar aquí (168 pàgines en format PDF).
ADDENDA.- Existirà realment l'IPCC, o seran actors? La resposta la té Antón Uriarte.
Les dones excloses de l'esport en nom de l'islam
L’objectiu de l’Iran als Jocs Olímpics “no és guanyar medalles, sinó promoure la cultura islàmica”. Ho ha dit el vicepresident del Comitè Olímpic iranià, Abdolreza Savar, que ha presentat un memoràndum per combatre “els costums i les pràctiques occidentals” en les competicions esportives i castigar tots aquells “que no respectin les regles islàmiques en les competicions”, tant si es fan a dins com a fora de l’Iran.Le mémorandum a aussi dit qu’ "aucun entraîneur masculin ne peut entrainer ou accompagner les athlètes quand ils voyagent à l'étranger."
"Si on ne trouve pas d'entraîneurs féminins, nos équipes féminines ne participeront pas aux compétitions internationales", a dit Savar.
On considère les athlètes de l'Iran parmi les meilleur au Moyen-Orient, mais en raison des restrictions sévères imposées par le gouvernement, les femmes sont parfois exclues de la compétition et empêchées d'exploiter leur potentiel.
A titre d'illustration l'équipe de volley iranienne, qui n'a pas pu se qualifier dans la moindre compétition internationale, parce qu'elle n'a pas d’entraîneur.
"Dans le volley il n'y a pas d'entraîneur féminin compétent et le comité Olympique ne nous permet pas d'employer des hommes pour entraîner l'équipe féminine", a dit Saïd Derakhchandeh, le président de la Fédération iranienne de voleyball.
L'équipe de voleyball de l'Iran a compté par le passé comme une des meilleures d'Asie.
dijous, 20 de desembre del 2007
La criminalització dels pares
Pel contrari, el poder polític i administratiu pot destruir una famíília i portar a les portes de la mort una mare sense haver de passar per l’adreçador de la justícia. Com a molt, haurà d’indemnitzar els perjudicats amb diners, no de la seva butxaca, sinó de la butxaca de tots. Aquest és el cas escandalós que ha passat a Andalusia.
Carmen Fernández, la mujer que debía ser indemnizada con 1,7 millones de euros por la retirada irregular de sus hijos Iván y Sara, ha fallecido como consecuencia del cáncer que sufría y que, según los jueces, se debía al "calvario" padecido para recuperar a los menores. La Junta de Andalucía le quitó los dos hijos a la mujer en 1996, cuando tenían 4 y 5 años, porque la madre era alcohólica, aunque se recuperó meses después, pero ya era tarde para recuperar a sus pequeños.


