Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 28 d’abril del 2008

Qui no corre, vola!

Ara, tots s'apunten contra els biocarburants. Reconeixen que alguns governs han actuat com aprenents de bruixot i que s'ha de fer marxa enrera. Jorge Valín resumeix l'estat del "mea culpa" general.

El World Food Program (WFP) de Naciones Unidas dijo que "estamos quemando la comida en nuestros automóviles". El principal causante, las subvenciones.

El Banco Mundial ha dicho que están provocando una crisis alimentaria.

La Santa Sede ha afirmado que: "[los biocombustibles son] hoy como la causa primaria de un aumento de los precios sin precedentes respecto a la década pasada, así como de un rápido cambio en el uso de terrenos agrícolas sometidos a cultivos intensivos que les empobrecen".

The Lancet, en su editorial comenta que la producción extensiva de biocombustibles es una de las principales causas del encarecimiento de los cereales. El volumen de "maíz" consumido actualmente por los vehículos en EEUU "cubriría las necesidades de importación de 82 países" en los que falta comida.

EL FMI apunta sobre el combustible ecológico que "un verdadero problema moral". Responsable último de las revueltas de Haití y Bangladesh.

El Royal United Services Institute (RUSI), ya se adelanta y nos dice que podría "provocar de guerras" en el futuro.

La OCDE pide suprimir los subsidios a los biocombustibles.
També demanaran responsabilitats polítiques?

Contra preus, llibertat!

Guy Sorman:
C'est une histoire trés connue. Au dix-huitiéme siècle , alors que la population française croît et que son "pouvoir d'achat " ( anachronisme ) progresse , elle exige un pain plus blanc. Le froment vient à manquer . Le peuple accuse les affameurs : un "complot de famine" priverait les Français de pain. On accuse les princes de spéculer ; aujourd'hui , ce sont les grandes surfaces. Puis Turgot vint . Il observe que l'interdiction du commerce des grains et les taxes , empêchent les provinces excédentaires de secourir celles qui sont affamées . Premier adepte français du libre échange , Turgot libére le commerce des grains en 1774 .

Patatras ! L'hiver qui suit fut rude et les récoltes , médiocres. La disette qui en résultera , les Français l'attribueront ... au libre échange. Sommes-nous remis de cette histoire longue ? Pas certain.

Le monde agricole en 2008 , ressemble à la France de 1774. Confrontés à une demande en hausse ( les Chinois veulent manger de la viande et on convertit le maïs en carburant ) , les gouvernements jugent plus facile à court terme de bloquer les prix et les exportations. La palme revient à la présidente Argentine , Madame Kirchner , qui par haine de l'économie de marché et des entrepreneurs , va réussir à détruire son économie agricole.

Creuem el dits!

No en teníem prou amb els creacionistes nord-americans que ara arriben els antidarwinistes islàmics!

Le Figaro: Offensive du créationnisme islamique en France

Le Monde: Un ouvrage turc antidarwinien diffusé en masse auprès de l’éducation nationale

Espero que no se'ls acudeixi, per allò del respecte multicultural, a incloure el creacionisme islàmic a la Educación para la Ciudadania. Creuem els dits!

Amb perdó del consens

"Sorry to ruin the fun, but an ice age cometh"... (via Barcepundit).

dissabte, 26 d’abril del 2008

De com la globalització redueix les desigualtats

Johan Norberg:
If there is something everybody agrees on, it is that inequlity is increasing in the US, and that trade with China is partly to blame. But everybody haven´t read this yet. Chicago economists Christian Broda and John Romalis look (pdf) at inflation rates between 1994 and 2005, and find that rates are much lower for goods (partly because of imports from China) than on services. This is interesting because the poor consume more goods and the rich more services.

This means that inflation rates for the richest ten percent outpaced inflation rates for the poorest by about 4 percent. This wipes out two thirds of the rise in inequality during these years, and China is responsible for half of that reduction. This is - or at least, it should be - influential findings in the US trade debate. Inequality is rising because of bigger education premiums, but trade helps to keep it lower. So the protectionists would not just make Ameria poorer but also more unequal.

La merda

Els fets van passar poc després que el PP perdés el poder a Galícia. Era l'estiu i els incendis forestals socarrimaven els boscos. El nou govern, format per socialistes i nacionalistes, van espolsar-se les responsabilitats donant a entendre que al darrera del foc hi havia la llarga mà del Partit Popular. Quan la policia va detenir i inculpar d'un dels incendis d'Orense al brigadista rural Julio Pascual Díaz, el ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, el va elevar a la categoria de piròman de Galícia: «Es una detención paradigmática. Quien está prendiendo fuego, sabe perfectamente lo que está haciendo». Ara, Pascual Díaz ha estat absolt. L'acusació no tenia cap fonament. El seu cas va omplir planes i minutatges, però la seva absolució, incòmoda, ha passat pràcticament desapercebuda. O més exactament, ha estat conscientment devaluada pels "capos" de la correcció informativa. El contrari del que ha fet, per exemple, l'Arcadi Espada:
El inocente pasó tres meses de su vida en prisión y ha estado casi dos años (y los que colgarán) sometido al señalamiento infamante de sus vecinos, sin que hubiese ninguna razón para ello. No fueron errores de apreciación los que lo llevaron a la cárcel. Fue la histeria organizada del pueblo, por el pueblo y para el pueblo. Todos los árboles quemados en Galicia aquel verano no valen uno solo de los días de prisión e infamia de un hombre. Para vergüenza del medio ambiente hay que añadir que la madrugada del día de autos el inocente volvía a su casa después de doce horas de trabajo, ¡apagando fuegos!, en lugares diversos de la provincia y hasta de la raya de Portugal, con los pies reventando de ampollas y roto de cansancio. Así, en realidad, habían sido todos los días de aquel agosto, cuando pasaba del bosque a la cama, sin vida enmedio. Volvía a casa, pero se cruzó el bosque encendido. Y Alfredo Pérez Rubalcaba, el ministro del Interior. Aún no ha llamado al brigadista para pedirle, humilde y paradigmáticamente, perdón.

divendres, 25 d’abril del 2008

Pot l'Islam acceptar la democràcia?

Daniel Pipes:
El dato de que los países de mayoría musulmana son menos democráticos hace tentador concluir que la religión del islam, su común denominador, es en sí misma incompatible con la democracia.

Yo discrepo de esa conclusión. El desaguisado musulmán de hoy en día, en su lugar, refleja más las circunstancias históricas que los rasgos innatos del islam. Dicho de manera diferente, el islam, al igual que todas las religiones pre-modernas, es de espíritu antidemocrático. No menos que las demás, sin embargo, tiene potencial para evolucionar en un sentido democrático.

Tal evolución no es fácil para ninguna religión. En el caso cristiano, la batalla por limitar el papel político de la Iglesia Católica se prolongó demasiado. Si la transición arrancó cuando Marsiglio de Padua publicaba en el año 1324 el Defensor pacis, se necesitaron otros seis siglos para que la Iglesia se reconciliase por completo con la democracia. ¿Por qué debería ser más fácil o más tranquila la transición del islam?

Hacer al islam consistente con las costumbres democráticas exigirá cambios profundos en su interpretación. Por ejemplo, el antidemocrático Derecho del islam, la sharia, se encuentra en el corazón del problema. Desarrollada hace un milenio, presupone dictadores autócratas y súbditos sumisos, pone el acento en la voluntad de Dios en lugar de la soberanía popular, e insta a la jihad violenta para expandir las fronteras del islam. Además, concede privilegios antidemocráticamente a los musulmanes sobre los no musulmanes, a los varones sobre las mujeres, y a las personas libres sobre esclavos.

Para que los musulmanes construyan democracias en pleno funcionamiento, básicamente tienen que rechazar los aspectos públicos de la sharia. Atatürk hizo precisamente eso en Turquía, pero otros han ofrecido enfoques más sutiles. Mahmud Mohamed Taha, un pensador sudanés, se desembarazaba de las leyes públicas islámicas reinterpretando el Corán de manera fundamental.

Los esfuerzos de Atatürk y las ideas de Taha implican que el islam está en permanente evolución, y que considerarlo inamovible es un error grave. O, en la viva metáfora de Hassán Hanafi, profesor de la filosofía en la universidad de El Cairo, el Corán "es un supermercado donde uno coge lo que quiere y deja lo que no quiere”.

El problema del islam no es tanto ser anti-moderno como que su proceso de modernización apenas ha comenzado. Los musulmanes pueden modernizar su religión, pero eso exige cambios importantes: desaparece el emprender la jihad para imponer el gobierno musulmán, la ciudadanía de segunda clase para los no musulmanes, y la pena capital por blasfemia o apostasía. Entran las libertades individuales, los derechos civiles, la participación política, la soberanía popular, la igualdad ante la ley y las elecciones representativas.

Dos obstáculos se interponen no obstante en el camino a estos cambios. Especialmente en Oriente Medio, la afiliación tribal conserva una importancia supina. Como explica Philip Carl Salzman en su reciente libro Cultura y conflicto en Oriente Medio, estos vínculos dan lugar a un complejo patrón de autonomía tribal y centralismo tiránico que obstaculiza el desarrollo del constitucionalismo, el estado de derecho, la ciudadanía, la igualdad entre los sexos y otros prerrequisitos de un estado democrático. Hasta que este arcaico sistema social fundamentado en la familia sea superado, la democracia no podrá hacer verdaderos progresos en Oriente Medio.

A nivel global, el poderoso e irresistible movimiento islamista obstruye la democracia. Busca lo contrario a la reforma y la modernización -- a saber, la reinstauración de la sharia en su totalidad. Un jihadista al estilo de Osama bin Laden puede explicar este objetivo de manera más explícita que un político del estamento como el Primer Ministro de Turquía Recep Tayyip Erdoğan, pero ambos pretenden crear un orden integralmente antidemocrático, por no decir totalitario.

Los islamistas responden a la democracia de dos maneras. En primer lugar, la denuncian por anti islámica. El fundador de la Hermandad Musulmana, Hasán al-Banna, consideraba a la democracia una traición a los valores islámicos. El teórico de la Hermandad Sayyid Qutb rechazaba la soberanía popular, al igual que Abú al-A'la al-Mawdudi, fundador del partido político de Pakistán Jamaat-e-Islami. Yusuf al-Qaradawi, imán de la cadena de televisión Al-Jazira, sostiene que las elecciones son heréticas.

A pesar de este desprecio, los islamistas no tienen problema ninguno en utilizar las elecciones para ganar poder, y han demostrado ser captadores ágiles de votos; hasta una organización terrorista (Hamas) ha ganado unas elecciones. Esta trayectoria no convierte a los islamistas en demócratas, sino que indica su flexibilidad táctica y su determinación a la hora de hacerse con el poder. Como ha explicado Erdoğan reveladoramente, "La democracia es como un tranvía. Cuando llegas a tu parada, te bajas”.

El trabajo duro podrá hacer democrático al islam un día. En el ínterin, el islamismo representa la principal fuerza antidemocrática del mundo.

Contra malària, DDT!

Avui, 25 d’abril, hauria d’haver estat designat Dia Mundial del Cinisme enlloc de Dia Mundial contra la Malària. Amb aquesta commemoració, que avui s’estrena, es pretén anar recordant els milers de persones que moren cada any d’aquesta malaltia a tot el món. Una malaltia que estava pràcticament eradicada quan l’ecologisme va aconseguir, l’abril de 1972, la prohibició del DDT com a pesticida. Des d’aleshores, han mort per malària prop de 97 milions de persones.

Entre els defensors del vell pestidida hi ha científics, estadísitics i ecologistes escèptics com Bjørn Lomborg, que argumenten que és un mètode barat i eficaç contra la malària. Afirmen que, gràcies al DDT, la malaltia va desparèixer d’Europa, on era endèmica a Grècia o Itàlia. A Sri Lanka, els casos de malària van baixar de 2.800.000 el 1948 a 17 el 1963. A l’Índia, de 100 milions de casos el 1935 es va passar a 300.000 el 1969, i Bangladesh va ser declarada zona lliure de malària.

Recentment, l’OMS va autoritzar l’ús domèstic del DDT a alguns països africans. Ho va fer amb discreció i com aquell no vol la cosa. Per entendre’ns, va actuar com ho ha fet el tripartit autoritzant un traspàs, que no un trasvasament, d’aigua de l’Ebre a Barcelona.

Cada cultura política genera els seus tabús, els seus pecats i les seves excomunicacions. I el mediambientalisme polític no és una excepció. Com tota ideologia paratotalitària acaba sent víctima dels seus propis prejudicis i fantasies. Comparats amb els complexos de culpa que genera el catastrofisme ecocondríac, els quatre pecadets del catecisme catòlic, apostòlic i romà, semblen una collonada.

Fernando Savater i Mario Vargas Llosa entre els 100 millors intel·lectuals del món

La revista Foreing Policy publica una llista amb els 100 intel·lectuals més destacats del món. Entre tots ells, només n'hi ha dos d'hispànics: el filòsof Fernando Savater i l'escriptor Mario Vargas Llosa. Maria Teresa Giménez Barbat destaca que els dos han donat suport a UPyD.

La revista proposa una votació popular a través d'internet per escollir, d'entre aquests 100, els 20 millors.

22 anys de Txernòbil o el que mata més és la política

Avui fa 22 anys de la catàstrofe nuclear de Txernòbil. Un catàstrofe que va demostrar que hi ha una cosa que mata més que totes les radioactivitats possibles: el poder polític i la ideologia que el sustenta. Es bo recordar-ho quan tanta correcció política insisteix a atribuïr al mercat, a les multinacionals o a l'especulació, totes les catàstrofes que afecten la humanitat, reivindicant més Estat com a garantia de salvació.

A l'últim capítol de "La societat oberta i els seus enemics", Popper afirmava que "la història del poder polític no és altra cosa que la història de la delinqüència internacional i de l'assassinat en massa". Un advertiment que seria bo tenir-lo sempre present.

Yon Goicoechea, guanyador del Premi Milton Friedman per la Llibertat


Yon agredit per militants chavistas
Yon Goicoechea, de 23 anys, és un dels principals líders del moviment estudiantil de Vençuela. La notorietat del seu lideratge l'ha convertit en un dels dissidents més reconeguts del seu país.

Goicoechea emergió como una figura nacional en Venezuela a principios del 2007 cuando lideró la respuesta estudiantil al cierre de Radio Caracas Televisión por parte del gobierno. En una dramática comparecencia ante la Asamblea Nacional en junio de ese año, y a través de peticiones a los poderes ejecutivo y legislativo, él ayudo a exponer las crecientes violaciones a los derechos civiles que estaban teniendo lugar a lo largo del país.

Durante el 2007, Goicoechea organizó más de 40 marchas estudiantiles de protesta, promediando 80.000 personas cada una. Estas demostraciones masivas capturaron la atención mundial y mostraron que un gran segmento de la población sentía que sus libertades civiles corrían peligro.

A fines del año pasado se opuso públicamente a la reforma constitucional propuesta por el Presidente Chávez y lideró varias actividades de protesta. El 25 de octubre de 2007, Goicoechea fue golpeado y herido por un grupo de chavistas en un foro sobre la reforma constitucional en el Instituto Pedagógico de Caracas. Aquí pueden ver las declaraciones de Goicoechea el día en que fue agredido.

En la tarde del 2 de diciembre del 2007, momentos en que mucha gente esperaba la victoria del “SÍ” en el referéndum constitucional que le hubiera dado al presidente venezolano amplios poderes dictatoriales, Goicoechea apareció en vivo en la televisión nacional e inspiró a todos aquellos que habían luchado a favor de la democracia. Con una sonrisa llena de confianza declaró:


“El reto para la próxima hora es comprobar con hechos la vocación democrática de los venezolanos...Repudiamos la matriz de opinión que se haya generado porque eso tiene el objeto de desmovilizar a nuestras gentes en las mesas. ¡Hay muchos motivos para quedarse en la mesa, para recoger las actas, para pelear por los votos y para quedarse hasta el final de este proceso electoral!”

El movimiento estudiantil, a través de sus marchas y el monitoreo de las mesas de votación, ha sido acreditado con derrotar la reforma constitucional propuesta por Chávez. Luego de la victoria del “NO”, Goicoechea anunció:


“El día de hoy ha ganado la posibilidad de una mejor Venezuela... Queremos decirle a todos los venezolanos, a los que votaron por el 'SI', a los que apoyan al presidente de la República, que aquí estamos celebrando con humildad y que este triunfo se lo dedicamos a ustedes... Esta victoria es la victoria del pueblo venezolano que hoy defendió sus libertades pero sobre todo la victoria del futuro y de las enormes posibilidades que tenemos de construir un país juntos”.

Antes de su papel liderando el movimiento estudiantil venezolano, Goicoechea estuvo involucrado en una serie de actividades sociales, trabajando como voluntario en organizaciones que brindan asesoría jurídica a residentes de barrios pobres, brindando cuidado médico a niños enfermos y llevando a cabo trabajo social en las cárceles.

François Hardy sobre el maig del 68

Françoise Hardy:
"Lorsque les évènements de Mai 68 eurent lieu, Jacques et moi étions à Paris. Notre attaché de presse commun nous conseilla de quitter Paris jusqu'à ce que le calme revienne...Ma conscience politique était nulle, je ne me sentais guère concernée par ce qui se passait, et cela m'intéressait d'autant moins que la violence sous toutes ses formes, y compris celle du vandalisme, a toujours discrédité à mes yeux ceux qui s'y livrent, quel que soit le bien fondé de leurs revendications. Il me semble que l'attribution de certains changements majeurs au mouvement qui marqua le printemps de cette année-là relève d'une confusion entre les effets et les causes : Mai 68 a simplement mis en lumière et ratifié une évolution dont le processus, enclenché depuis longtemps, arrivait à maturité. Si Mai 68 n'avait pas eu lieu, l'évolution de la société française aurait été la même. Celle de la société britannique n'a pas eu besoin de ce genre de manifestation. La libération sexuelle, que l'on met, à tord je crois, dans le fourre-tout de Mai 68, ne me concernait pas non plus. Je me sentais socialement libre sur ce plan, tout en déplorant la confusion trop fréquente entre ce genre de liberté et le débridement consistant à multiplier les partenaires. J'ai été l'une des premières jeunes femmes à utiliser la contraception - plus importante pour la libération sexuelle que Mai 68 -, quelques années avant sa législation en 1967" .

dijous, 24 d’abril del 2008

Un "Disneyland" arriba a Bagdad




Un parc temàtic estil "Disneyland" es construirà a Bagadad. La primera secció serà un parc de skate que obrirà el pròxim mes de juliol. Uns 200.000 monopatins es lliuraran gratuitament als nens iraquians perquè hi puguin jugar. Sembla que Bagadad no es l'Stalingrad que encara ens venen...

dimecres, 23 d’abril del 2008

El dia de la rosa


Josep Pla a "El Carrer Estret":

Per Sant Ponç floreixen les roses roges que porten el nom del patró del dia d'avui. En els petits jardins familiars de Torrelles hi ha molts rosers de Sant Ponç. Són d'una carnositat densa, d'un teixit mòrbid i suavíssim. Però les roses, tan belles a la vista, d'una prodigiosa fascinació, no tenen el perfum de la seva bellesa. Són potser massar belles de forma perquè puguin tenir alguna altra qualitat. La flor de les acàcies fa una olor més deliciosa, més embriagant. Després de ploure, aquest perfum emplena l'aire d'un baf de feminitat pertorbadora.

divendres, 18 d’abril del 2008

Moren més joves per suïcidi que en accident de circulació

No són xifres de l'infern nord-americà; són xifres del paradís europeu. "Desenes de milers" de nens i joves d'entre 11 i 24 anys se suïciden cada any a la Unió Europea, superant el nombre de víctimes en accident de circulació. Aquesta crua realitat es recull en una resolució que acaba de publicar l'Assemblea del Consell d'Europa, que ha denunciat el tabú que envolta aquest fenòmen i ha demanat que el problema esdevingui una prioritat política i s'acabi amb el silenci informatiu que l'envolta.
Le suicide touche profondément les sociétés occidentales. Il tue plus que les accidents de la route. Parmi les Etats membres du Conseil de l’Europe, la Fédération de Russie, la Hongrie et la Slovénie figurent parmi les pays où le taux de suicides est le plus important Il touche toutes les catégories de la population et notamment, les enfants et les adolescents.

Parmi les jeunes, 2/3 des cas sont des jeunes hommes et 1/3 des cas des jeunes femmes dont la tranche d’âge se situe entre 11 et 24 ans. Cette proportion étant inversée pour les tentatives de suicide. Si les tentatives de suicide sont surtout un cri d’alarme ou un geste de souffrance, l’acte suicidaire est un geste beaucoup plus violent, qui est parfois planifié et répété pendant un certain temps.

L’adolescence, période transitoire de la vie qui varie selon les traditions nationales, peut schématiquement se situer entre 11 et 24 ans. Elle représente surtout le moment où l’on se cherche pour se construire, ce qui se traduit très souvent par un besoin de tout contrôler, même sa mort. Les adolescents se font souvent des confidences qui subliment la mort et la douleur.

Le suicide est lié à l’interaction complexe de différents facteurs, à savoir les troubles mentaux, la pauvreté, l’abus de drogues et d’alcool, l’isolement, le deuil, les difficultés relationnelles, les problèmes liés au travail et les discriminations subies. Le suicide demeure un révélateur du mal-être social moins lié à l’alcoolisme que dans le passé, mais lié surtout à la montée du chômage et de la précarité ainsi qu’au relâchement des liens familiaux. Pour beaucoup d’adolescents, le suicide est lié à une situation d’échec ou de peur de l’échec. En outre, il est prouvé que l’abus d’alcool ou de drogue est associé au suicide des jeunes et que les addictions fournissent souvent le terrain propice au suicide chez les jeunes.

En Europe, le taux de suicide est souvent bas dans les pays où la religion occupe une place importante comme en Italie ou en Pologne, de même que dans les pays musulmans et dans quelques pays asiatiques. Les croyances religieuses peuvent permettre de prévenir le suicide car pour les croyants de toutes les religions, seul Dieu peut décider de la mort. Enfin, les religions offrent un cadre communautaire partageant des valeurs de vérité ou de paix et permettent aux adolescents de se sentir intégrés dans un groupe à un moment donné où l’adolescent recherche la reconnaissance des adultes et de ses pairs. Mais cette démarche peut également conduire à des dérives notamment à l’intérieur de sectes ou de mouvements religieux millénaristes, où l’endoctrinement peut conduire à des suicides collectifs ou à une volonté de mettre fin à sa vie pour rejoindre un monde meilleur. Ce fut le cas par exemple en Albanie en février 2005 où plusieurs enfants de 9 à 16 ans se suicidèrent après avoir eu des contacts avec des témoins de Jéhovah.

Borlaug contra els neomalthusians




Aquest home que veuen a la foto, Norman Borlaug, el pare de la revolució verda dels anys seixanta, avui no rebria el Premi Nobel. Va salvar mil milions de persones de la fam, segons el comitè que li va concedir el Premi Nobel de la Pau el 1970, però avui se l'ignoraria per la seva defensa dels trangènics. Borlaug, que va derrotar les prediccions catastrofistes dels neomalthusians amb les llavors híbrides i els adobs químics, creu que l'enginyeria genètica és la base d'una segona revolució verda que permetria alimentar un món cada vegada més poblat. Ho ha intentat a l'Àfrica, però l'exsecretari general de l'ONU, Kofi Annan, li va barrar el pas.


En 1985, il a commencé à travailler avec l'ancien président Jimmy Carter pour tenter d'exporter la Révolution Verte à l'Afrique sub-saharienne. Il insista alors sur la nécessité d'utiliser des méthodes d'agriculture intensive moderne et des semences OGM pour réduire la destruction et la combustion des environnements sauvages quand le sol manque de nutriments.

Malheureusement, leurs progrès pourraient bien être stoppés par Kofi Annan, l'ancien Secrétaire Général des Nations Unies, et par son Alliance pour une Révolution Verte en Afrique, dont le nom est trompeur. Annan explique que les récoltes OGM sont dangereuses, mal connues, et pourraient asservir de pauvres agriculteurs à des multinationales qui les forceraient à acheter des graines chères. Il entend s'attaquer à la pauvreté et à la malnutrition de l'Afrique avec des graines et des méthodes « traditionnelles ».

Borlaug craint que cela ne se transforme en un échec dramatique. Comme il l'a affirmé en 2005 lors d'une conférence sur les biotechnologies parrainée par le Congrès pour l'Égalité Raciale aux Nations Unies, il ne voit aucun moyen de nourrir la population mondiale sans avoir recours à des céréales génétiquement modifiées, surtout si l'on souhaite développer les biocarburants de manière croissante.

Il n'apprécie guère « les utopistes bien nourris qui vivent dans les beaux quartiers et viennent dans le Tiers Monde pour y causer de graves dommages » en effrayant les populations et en bloquant l'usage des biotechnologies. Ces militants particulièrement durs ont ainsi persuadé la Zambie de laisser sa population mourir de faim plutôt que de leur permettre de manger du maïs OGM donné par les États-Unis. Ils s'opposent également aux insecticides pour combattre la malaria, aux énergies fossiles, aux barrages hydroélectriques, et à l'énergie nucléaire pour produire une énergie abondante, fiable et peu chère dans les pays pauvres.

« Notre planète compte 6,5 milliards d'habitants, explique Borlaug. Je vous en prie, utilisez du fumier. Vous ne pouvez pas rester assis à ne rien faire. Mais si l'on utilise que des engrais organiques et des méthodes naturelles sur les terres arables existantes, nous ne pouvons nourrir que 4 milliards de personnes. J'ai du mal à imaginer 2,5 milliards de personnes se portant bénévoles pour disparaître. »


(Via Extrême-Centre)

Del SMS al Nobel

Cinc de les deu novel·les que més es van vendre al Japó l'any passat es van escriure en telèfons mòbils. (The Economist)

dijous, 17 d’abril del 2008

Més sobre la crisi alimentària

L’increment espectacular dels preus dels aliments bàsics a nivell mundial no és el resultat de males collites generals. L’any passat, la producció alimentària va ser més gran que mai i es preveu que aquest any torni a batre el rècord. Les causes, doncs, no cal buscar-les aquí. Per a l’economista suec, Johan Norberg, els presu s’han disparat per tres importants aconteixements: menys pobresa (per tant, augment del consum), promoció dels biocarburants (que han afectat un 5% de la collita mundial) i controls dels preus d’exportació i barreres a la importació (que han imposat països com Rusia, Ucraïna, Kazajstán, l’Índia o el Vietnam). Com fer front a aquestes causes?
In the short term, we should abolish the ethanol subsidies, the price controls and the export barriers (and obviously the food tariffs) to soften the blow. But in the long term we must become better at producing food. There will be another 3 to 4 billion people on the planet in the next decades and they will eat much more per capita than we do today. We need to give farmers ownership to their land so that they can invest, we need to upgrade the entire food infrastructure with transport, communications, agricultural technology, water harvesting etc, and we need GMOs.

But for all of this to happen markets must be opened and rich country subsidies abolished so that farmers in poor countries get economics of scale and prices must be allowed to rise so that investments are encouraged. Any help to poor consumers must come as money or vouchers so that they can buy food, not in attempts to keep prices artificially low.

dimarts, 15 d’abril del 2008

El camí de l'infern continua enlllosat de bones intencions

La por al canvi climàtic s’està demostrant molt més catastròfica que l’escalfament global, en el supòsit que aquest arribi un dia a existir. La gran majoria de governs i institucions internacionals han acceptat com un axioma -com un autèntic dogma de fe- l’orígen antròpic del suposat canvi en el clima i tots plegats s’han posat a “treballar” per salvar la humanitat d’aquesta nova plaga bíblica.

Però a diferència d’abans, quan per a resoldre els problemes del temps es dedicaven a resar, ara es dediquen a intervenir. Segurament les processons contra la pertinaç sequera no servien de gaire, però eren inofensives. Com inofesiva era la petició de pluja del conseller Baltasar a la Moreneta. Però la intervenció com a remei, sobre tot quan les receptes provenen més del regne de la ideologia que de la realitat, sol ser pitjor que la malaltia. Ho acabem de veure en les conseqüències dramàtiques que han començant a provocar la política de promoció i subvenció a la fabricació de biocombustibles. Unes conseqüències que l’ONU ha qualificat, amb l’exageració que la caracteritza, d’autèntic crim contra la humanitat, però que en qualsevol cas estan empobrint i portant a la fam a la població més pobre del planeta.

Durant anys, i contra tota evidència, han estat acusant al capitalisme, a l’economia de mercat i a la globalització de ser els responsables de la misèria del tercer món. Però en realitat, els únics responsables que avui els més pobres de la terra es vegin abocats a la fam són, com sempre, els que volen planificar des d’un despatx la felicitat humana, segons la utopia ideològica de torn.

Es dirà que la causa de l’increment del preu dels cereals no obeeix unicament als biocarburants, sinó també a la major demanda d’aliments per part de la Xina i l’Índia i les males collites d’Austràlia. Però mentre que el mercat sol adaptar-se ràpidament als canvis de la demanda, la distorsió que provoquen les subvencions públiques, tant pel que fa a la producció de biocombustibles com per a les subvencions a l’agricultura dels països rics, són molt més difícils de superar si no es deroguen. Aquestes distorsions provocades per la ideologia ecocondríaca, afegides al tabú cap els productes transgènics, amenacen amb destruir el que 20 anys de globalització havien aconseguit. Com veuen, el camí de l’infern continua enllosat de molt bones intencions.