Els conservadors de dreta i d'esquerra tenen un punt en comú: tots creuen saber com acaba la història. Els conservadors, temen els canvis i les noves idees perquè saben, com deia Hayek, que no tenen un pensament propi per oposar-hi. Per això sempre creuen que tot moviment sobtat acabarà malament. L'esquerra tradicional, pel contrari, creu tenir un pensament racional i objectiu, petulantment científic, amb el que pretén modificar la realitat i les institucions socials a voluntat. Per això creuen que les revolucions solen ser sempre positives i fan progressar la humanitat.
El pensament liberal, a diferència dels anteriors, reconeix la limitació de la raó humana però creu en l'ampliació del coneixement. És escèptic, no perquè no cregui en res sinó perquè rebutja els arguments d'autoritat i tota explicació sobrenatural. Està obert als fenomens nous, que intenta analitzar segons el mètode científic, i reconeix el poder i la força que a la llarga tenen les idees, no els idearis i les ideologies. Els liberals no saben com acaba la història, perquè consideren que aquesta no té una explicació pròpia, llevat de la que nosaltres li vulguem donar.
Aquestes reflexions m'han vingut al cap després de llegir
un article de Salvador Sostres defensant Mubarak. Sostres, com la majoria de conservadors, només veu en els canvis el reflex de les seves pors. Unes pors que no son gratuites i que solen respondre a l'escarment d'experiències anteriors. Però també, i sobre tot, són el fruit de la incapacitat del pensament conservador d'oferir alternatives.
Pels conservadors, no hi ha alternativa a Mubarak, ja que sense Mubarak o el seu clon només pot existir el caos i el totalitarisme islamista. Per tant, Mubarak ha de continuar encara que això porti a un bany de sang o a la guerra civil.
La realitat, però, és que sí que hi ha alternatives no totalitàries a Mubarak. Les revoltes de Tunísia i Egipte s'enmarquen en un context de postrevolució islàmica. El fracàs de la revolució iraniana per donar resposta democràtica a les aspiracions dels seus ciutadans és coneguda en tot el món musulmà, així com el camí sense sortida del terrorisme islamista.
Les revoltes actuals en el món àrab s'enmirallen més amb Turquia que amb l'Iran. Certament, el govern d'Erdogan ha pres decisions molt discutibles, però fins ara no hi cap indici que la democràcia turca estigui amenaçada. Pels que tenim una concepció laica -que no laicista- de l'estat, el govern d'Erdogan ens agrada tant poc com un govern dels partits catòlics integristes polonesos, però no per això neguem -mentre no es demostri el contrari- la seva acceptació del joc democràtic i de l'estat de dret.
Les actuals revoltes als països àrabs no responen al model únic de l'islamisme polític, tot i que tinguin una inevitable flaire d'islamisme cultural. Uns elements de la tradició cultural del país que no han de ser necessàriament un obstacle per a la democràcia. A Israel, per exemple, no existeix el matrimoni civil, només el confesional, i la influència religiosa en la política és important, però no per això deixa de ser un estat democràtic.
Sí, hi ha alternativa a Mubarak. Però cal ajudar-la a parir.
