(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.
divendres, 27 d’abril del 2012
Per què Espanya no es reformarà
Wall Street Journal:
Of late Mr. Rajoy has been blaming Spain's regional governments for the country's deficit overruns, saying that wayward local spending had jeopardized the entire nation's creditworthiness. Madrid has threatened to intervene in the regional governments' budgets if they don't tidy their books on their own.
But according to Andreu Mas-Colell, Catalonia's economy minister, the real story is a little different. He explains that with the exception of the Basque Country, Spain's 17 regions enjoy spending autonomy but almost no revenue autonomy. It's up to the central government to decide how nationwide revenue gets distributed between regions, and there's no guarantee that what a region's citizens pay to Madrid is returned euro-for-euro in funding to that region.
That means the central government can make its own budget shortfalls look smaller—and the regional governments' look bigger—simply by keeping more of the revenue pot to itself.
The result? Catalonia is the seat of Spanish industry and one of the most important industrial districts in Europe, lagging only the likes of Italy's Lombardy and the German Ruhr in productivity. Yet each year since 1986, an average of 9% of Catalonia's GDP in net terms has left the region to be redistributed or spent by Madrid. In Spain, only the Balearic Islands surrender a larger share of their annual output. Nowhere else in Europe or North America do intra-national transfers of such size occur as a matter of course.
"In discretionary expenses we feel we have been historically shortchanged," Mr. Mas-Colell says. "We represent 15% of the population, and we represent close to 18% in terms of GNP. . . . In this year's budget, the investment in Catalonia is 11% of public investment in Spain."
"There are inefficiencies in the autonomous communities for sure," he adds. "But not to a larger extent than the inefficiencies in the central administration. . . . Spain in all its components has to gain on efficiency, on liberalization, on flexibility."
Seen this way, Madrid's threats to recentralize fiscal policy look like a political play that distracts from reforms that could actually help the regional governments close their budget gaps. Mr. Mas-Colell says that it's up to Madrid, for instance, to make regulatory changes that would enable hospitals to charge for prescriptions, meals and overnight stays, as his government is trying to do.
He also notes that Barcelona has cut government employees' wages. Madrid hasn't.
It's a little bewildering that Madrid would choose to inflame separatist feeling in Catalonia at a time of national crisis. More than 40% of Catalans now say they'd support seceding from Spain. But Madrid's centuries-long jiu-jitsu with the regions suggests something about the national character, according to Germà Bel, an economist at the University of Barcelona. Centralized control, Mr. Bel told me, is in "the genetics of the Spanish state."
L'espavilat
Josep Borrell, a former president of the European Parliament and an ex-minister in Spanish socialist governments, has been forced to resign as president of the European University Institute (EUI) in the face of allegations of a conflict of interest.
Borrell is being paid €300,000 a year as a board member of the Spanish sustainable-energy company Abengoa, a post he has held since July 2009, when he left the European Parliament. The EUI apparently only became aware of this in recent weeks, after comments in the Spanish press.
Under the rules of the EUI, a postgraduate research institute set up in the 1970s and now supported by 19 European national governments, Borrell should have declared his financial interest.
dijous, 26 d’abril del 2012
Els primers en parats i polítics
Tenemos 445.568 políticos empleados en la administración pública. Casi el doble del segundo país del ranking, que es Italia.


131.250 polítics estan col·locats en empreses públiques i empreses amb participació pública.
Hi ha 8.260 polítics assignats al sistema sanitari i 9.320 a l'ensenyament.
Els polítics col·locats en càrrecs de confiança són 40.000.
I per si tot això no fos poc, tambè tenim 65.130 alliberats sindicals i 31.210 "alliberats" empresarials.
I per si tot això no fos poc, tambè tenim 65.130 alliberats sindicals i 31.210 "alliberats" empresarials.
dimecres, 25 d’abril del 2012
dimarts, 24 d’abril del 2012
Lovelock es retracta
James Lovelock, autor de la teoria Gaia i un dels gurus més famosos de l'escalfament global, ha reconegut a la cadena nord-americana MSNBC que va ser un alarmista i que es van equivocar:
"He sido un alarmista respecto al cambio climático".Via Antón Uriarte.
"El problema es que no sabemos lo que el clima está haciendo. Creíamos que lo sabíamos hace 20 años. Lo que motivó libros alarmistas —incluído el mío — porque parecía muy claro, pero no es eso lo que ha sucedido".
"De acuerdo, cometí una falta"
El Congrés estudiarà la prohibició de l'Alcorà a Espanya
Imran Firasat és un pakistanès que viu a Espanya com a refugiat polític. Aquest home, que coneix de primera mà de que và això de l'Islam, ha aconseguit que la seva petició de prohibir l'Alcorà a Espanya sigui estudiada a la Comissió Constitucional del Congrés espanyol.
Aquests són els seus arguments:
Aquests són els seus arguments:
1.El Corán no es un libro sagrado y religioso sino un libro violento, lleno de odio y discriminación.
2.El Corán es un libro horrible que provoca a una comunidad que se llama musulmanes a hacer la yihad y matar a gente inocente y destruir la paz del mundo.
3.El Corán es responsable de todo el terrorismo que hemos visto en los últimos años donde miles de personas han perdido sus vidas.
4.El Corán es un libro que da mal enseñanza y fuerza a sus creyentes para capturar todo el mundo y el poder completo por cualquier precio.
5.El Corán es un libro que permite e incita el odio y la violencia legalmente y por eso no es compatible al mundo moderno incluso España.
6.El Corán es el libro que hace discriminación entre humanos.
7.El Corán es el libro que no permite la libertad de expresión ni libertad religiosa
8.El Corán es el libro que hace sufrir y torturar a las mujeres a través de sus leyes injustas y machistas.
9.El Corán es el libro que vez de enseñar el lección de la unidad enseña desunir y por eso No permite a sus creyentes a hacer la amistad con los que no son musulmanes, ya que son infieles en los ojos del Corán.
10.El Corán es una gran amenaza a la sociedad libre de España. Un libro que claramente da el mensaje del yihad, matar, odiar, discriminación y venganza, por eso no puede ser compatible al sistema de la España en ningún sentido. Es un libro totalmente en contrario de todo lo que dice la ley y constitución Española. Y está incitando el odio y la violencia en nuestro país.
dilluns, 23 d’abril del 2012
Un referèndum contra Sarkozy
La primera volta de les eleccions presidencials franceses ha estat un referèndum contra Nicolàs Sarkozy. Fa cinc anys, va ser elegit clamorosament amb el programa de reformes més liberal de la història de França. Cinc anys després, el més calent és a l'aigüera. Sarkozy no ha fet pràcticament res del seu programa de reformes. I això no ha agradat ningú. L'electorat liberal-conservador se sent enganyat per la falta de reformes, mentre que entre l'electorat d'esquerres ha subsisit la por a les mateixes. És l'anàlisi de Guy Sorman.
Els xoriços de Kioto
L'amic Antón Uriarte s'ha passat molts anys denunciant la injustificada criminalització del C02 com a responsable del suposat escalfament global, així com desenmascarant el caràcter mafiós del calamitós Protocol de Kioto. Doncs bé, finalment sembla que alguns comencen a baixar del burro de la histèria climàtica i a qüestionar-se els efectes del Protocol de Kioto. El diari El País acaba de publicar un artícle titulat: "El mercado de CO2 : negocio para las fábricas, ruina para el Estado".
Antón Uriarte:
Antón Uriarte:
Hace dos semanas salió a la luz pública la larga lista de las miles de fábricas europeas afectadas por este mercado (unas 11.000), con los números de las cuotas asignadas gratis y las realmente utilizadas (co2: Más cuotas adjudicadas que usadas). En El País de hoy el periodista de la sección de medio ambiente, Rafael Méndez, hace un interesante análisis del tema en España. Desvela lo mal que ha sentado a las cuentas públicas del estado español el mercado de emisiones de CO2 y cómo, por el contrario, el regalo de las cuotas ha favorecido a cientos de empresas que aberrantemente se han visto favorecidas si producían menos y vendían parte de las cuotas asignadas. De esta manera la aplicación del mercado de emisiones de CO2 ha logrado el objetivo ecologista de emitir menos CO2 y fabricar menos. De intensificar la crisis industrial y llegar a su alabado "crecimiento cero".
El gran problema d'Espanya és que el govern no té clares les prioritats
Xavier Sala i Martín:
El estado tiene tanta grasa que se puede recortar mucho sin recortar lo esencial. Pero para ello se necesita tener claro lo que es prioritario. España tiene los ingredientes para volver a la senda de crecimiento pero para ello hay que reformar y para reformar se necesita tener claro lo que es prioritario. El primer paso para solucionar los graves problemas económicos de España es decidir las prioridades. Una vez estén establecidas, va a resultar sencillo decidir qué es lo que se debe recortar, hacia donde hay que ir o cómo construir el futuro. Mientras no se haga, se van a poner parches que NO solucionarán el problema de fondo y se va a ir perdiendo, poco a poco, la credibilidad ante los socios europeos y ante los acreedores que verán que España sigue siendo el país de Zapatero: un país sin rumbo, sin criterio y sin capacidad de decisión.
divendres, 20 d’abril del 2012
Una proposta de solució al problema fiscal i bancari espanyol
Xavier Sala i Martín:
1.El gobierno de Rajoy debe reconocer que sus soluciones no han funcionado y el capital privado no vendrá a financiar a la banca española. Rajoy tuvo una ocasión de oro de distanciarse de la política de su predecesor cuando llegó a la Moncloa pero la dejó pasar. Pero pienso que todavía está a tiempo de reconocer el error y cambiar de estrategia.
2.Seguidamente confiesa que España sola no va a poder solucionar el problema financiero al tiempo que reduce el déficit fiscal tal como ha prometido. Puede afrontar uno de los dos problemas pero no los dos a la vez.
3.Y como no puede afrontar los dos a la vez, pide ayuda a Europa para que solucione el problema de los bancos. A cambio de la ayuda, España se compromete a dejar su sistema financiero completamente en manos de Europa (esencialmente eso quiere decir que el Banco de España desaparece como ente regulador y pasa a ser un servicio de estudios.
4.Europa utiliza el fondo de rescate (el European Financial Stability Facility) y su sucesor el European Stability Mechanism, que en principio fueron creados para rescatar países, y pone los 50.000 a 200.000 millones de euros que se necesitan para capitalizar los bancos españoles. El ESM pasa a ser propietario de una parte del capital y a gestionar los bancos en los que tenga mayoría del accionarioado. Si, llegado el momento, el banco es reflotado, el ESM puede vender sus acciones y, si hay plusvalías, se reparten entre los gobiernos que aportaron fondos al ESM.
5.Europa se compromete a resolver el problema financiero español, pero al mismo tiempo garantiza que el gobierno español no va a ser rescatada con fondos públicos. Es decir, la UE le salva el trasero al gobierno español en el tema financiero, pero le obliga a reducir el déficit “estructural” tal como estaba planeado.
dijous, 19 d’abril del 2012
Per sentir parlar de suïcidi ningú es treu la vida
Entrevista a Carmen Tejedor, psiquiatra de l'hospital Sant Pau de Barcelona:
Per més informació, Arcadi Espada ha tractat el tema diverses vegades.
Si hablamos abierta y públicamente del suicidio, ¿existe riesgo de contagio?Aquest és un tema que afecta especialment els mitjans de comunicació que, tradicionalment, no publiquen notícies sobre suïcidis amb l'argument de l'efecte contagi. Aquesta suposició es fonamentava en pretesos arguments científics, descreditats fa anys. Més enllà de la influència romàntica, la tesi doctoral de Paul Moreau de Tours -"De la contagion du suicide" (1875)- i el posterior llibre de Paul Abry -"La contagion du meurtre" (1896)- van influir decisivament en la idea del contagi. Una idea que, ves a saber perquè, va calar fort. Tant fort que fa més de cent anys que dura, tot i que el pare de la sociologia Émile Durkheim ja negués la plausibilitat d'aquest efecte a finals del segle XIX.
Sí que existe ese riesgo, pero los que se contagian ya están enfermos. Por oír hablar de suicidio nadie se quita la vida. Los beneficios de hablar sobre el suicidio son mucho mayores que los riesgos. Esa misma discusión existe en relación a la violencia de género. El hablar de ello que hace, ¿que crezcan los maltratadotes y maten más? ¿O es la manera de que ayudemos a las mujeres maltratadas? Las ventajas son muy superiores al riesgo.
Per més informació, Arcadi Espada ha tractat el tema diverses vegades.
dimecres, 18 d’abril del 2012
L'economia espanyola encara està a les urpes de Franco
Ana Palacio:
Spain’s economic woes are triggering renewed fears over a potential default in the euro area, and much of the blame belongs to labor laws that date back to the dictatorship of General Francisco Franco. Unless the government succeeds in changing them, it’s hard to see the country returning to healthy growth even if it manages to stay solvent.
Spain is by now notorious for having the highest unemployment rate in the European Union, especially among the young -- every second Spaniard under the age of 25 is looking for a job. It would be simplistic, of course, to attribute Spain’s severe economic contraction and rampant unemployment to any one cause, but the labor market is a useful place to start. It has taken the financial crisis to force an ambitious attempt to address the problem.
Franco’s camp introduced the foundations of the existing labor laws in 1938, when the Spanish Civil War was still being fought. The new legislation was heavily influenced by Mussolini’s 1927 Carta del Lavoro, and was bolstered by additions in the 1940s and ’60s and, toward the end of Franco’s rule, in the ’70s. Remarkably, much of that legislation remains in effect today.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)