Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 20 d’agost del 2013

Egipte i la impostura democràtica

El gemec per la fi de la democràcia a Egipte és una impostura. Al país dels faraons mai no ha existit un règim democràtic del que se'n hagi de lamentar la seva desaparició. L'únic que ha existit a Egipte ha estat un episodi de llibertat electoral que podia haver significat un pas important en la gestació d'un Estat de dret, però que no ha estat així. Les eleccions només van servir per substituir un poder autoritari de matriu militar per un altra de vocació totalitària de caràcter religiós.

Aleshores, per a què tanta impostura? Per a què aquesta insistència en concedir pedigrí democràtic a un govern per l'única raó d'haver guanyat unes eleccions?  Paradoxalment, tant la correcció política d'esquerres com cert conservadurisme de dretes coincideixen a reduir el sistema democràtic a la voluntat de les urnes, oblidant que aquestes no provoquen, ni han provocat mai, la transubstanciació democràtica dels totalitaris.

Les urnes són l'eina, l'instrument maravellosament imprescindible per a l'assignació no violenta del poder, però no són la finalitat del sistema democràtic. La finalitat de la política democràtica no és la d'imposar l'ideari dels uns als atres, forçant-los a adoptar models de vida amb els que no combreguen, sinó la de garantir que la gestió de l'administració pública no es farà mai limitant o suprimint els drets i llibertats dels ciutadans, especialment de la minoria. Aquesta és la gran revolució política que va sorgir de la Ilustració: els drets ja no deriven de Déu, ni de l'Estat o la tribu, sinó de l'individu. És el ciutadà qui té el dret a viure com vulgui, dins les seves possibilitats i segons les seves creences, mentre no perjudiqui a tercers.

Des d'aleshores, l'epicentre de la teoria política va passar de la preocupació aristotèlica sobre qui ha de governar a la de com s'ha de governar. I va ser la resposta il·lustrada a aquest com la que va donar lloc al neixement de les grans democràcies liberals que existeixen al món. Però el seu innegable èxit històric no ha fet desparèixer els seus enemics. Paradoxalment, és el seu èxit el que les ha acabat amenaçant des de dins. Les ideologies totalitàries i romàntiques, laiques o religioses, davant la impossibilitat de derrotar els Estats democràtics per la violència van descobrir que podien fer-ho per la via política, a través de les urnes. Aquesta via els ha donat molts avantatges. Els ha donat llibertat per manifestar-se i organitzar-se, però sobre tot els ha donat una coartada democràtica. El fetixisme de les urnes ha permès als totalitaris presentar-se com a demòcrates de tota la vida.

No cal remuntar-se a Hitler per trobar exemples d'utilització de la via democràtica per instaurar règims autocràtics, dictatorials o totalitaris. És el cas de Rússia, amb els permanents tripijocs electorals que permeten la permanència democràtica de Putin al capdavant d'un poder corrupte i criminal. O el cas de Bolívia i l'Equador, que han optat pel model de "dictadura constitucional" de Venezuela, on les succesives reformes de la Carta Magna han anat ampliant els poders del govern i del seu president en detriment de la resta de poders. Un cas similar va ser el de Fujimori al Perú, que va arribar fins i tot a clausurar el parlament.

Però l'exemple més paradigmàtic és el de Salvador Allende, l'artífex de l'anomenada via xilena o via democràtica al socialisme. Allende, a diferència de la via guerrillera exportada per Castro al continent llationoamericà, va assolir el poder a través de les urnes. Els mitjans eren diferents però l'objectiu era el mateix: destruir la democràcia burguesa i implantar un sistema comunista similar al cubà. De mica en mica, Allende va anar forçant la legalitat fins que el 22 d'agost del 1973 la majoria del Parlament va aprovar un acord denunciant el trencament de la legalitat democràtica i demanant a les Forces Armades la seva restitució. Com va editorialitzar The Economist, "La mort transitòria de la democràcia a Xile serà lamentable, però la responsabilitat directa pertany clarament al Dr. Allende i a aquells dels seus seguidors que constantment van atropellar la Constitució".

Aquest és també, en essència, el cas actual d'Egipte. Un partit d'ideologia totalitària, els Germans Musulmans, aprofita la via democràtica oberta per les revoltes iniciades per forces polítiques laiques per arribar al poder i endegar un procés accelerat d'islamització. Tant és així, que només tres mesos després d'assolir la presidència, Mursi decreta una sèrie d'ordres executives en què s'adjudica poders autocràtics. A finals de novembre del 2012, el corró islamista aprova una Constitució de clara orientació islamista que es presenta a referèndum 15 dies després, sense temps per a un mínim debat en profunditat.

Ocupat en reforçar el seu poder i sentar les bases del futur califat egipci, Mursi va ignorar els greus problemes que s'acumulaven al país, especialment la crisi econòmica provocada per la caiguda del turisme i la falta de liquiditat per pagar els aliments importats. Tot plegat va fer que els egipcis tornéssin a sortir masivament al carrer. L'èxit de la revolta contra Mubarak els havia fet perdre la por. I van omplir carrers i places de la majoria de ciutats del país en unes manifestacions sense precedents. Però Mursi no es va donar per al·ludit.

Finalment, l'exèrcit intervé i els Germans Musulmans es presenten com les víctimes innocents no ja d'un cop d'estat militar prooccidental sinó d'un cop sionista del general "jueu" Al-Sisi! La paranoia dels islamistes resulta més que ridícula quan hi ha prou evidències de la disponibilitat de l'exèrcit cap els Germans Musulmans a l'ignorar els seus suborns, intimidacions, amenaces a cristians i, fins i tot, la falsificació de paperetes electorals en les eleccions presidencials del 2012. Eleccions que van registrar una participació del 43%, molt baixa donat el caràcter històric dels comicis.

Segons el polític israelià Yossi Beilin, exministre de Justícia i dirigent del partit d'esquerres Meretz, l'exèrcit egipci va acceptar el falsejament dels resultats electorals per por a l'esclat d'aldarulls generalitzats si els Germans Musulmans perdien la presidència. Segons Beilin, els resultats oficials -el 51,73 per cent per a Mursi i el 48,27% per a Shafik- "eren gairebé el revers exacte del que realment va passar a les urnes". Els militars van creure que "un Mursi inexpert acceptaria l'ajuda de l'exèrcit i evitaria creuar línies vermelles -pel que fa a Israel, per exemple" i que es mantindria l'statu quo. No va ser així.

Ara, la reacció militar i la contrareacció islamista poden portar a un bany de sang, a una revenja que ja ha començat i que cal denunciar i intentar aturar. La impostura, però, seguirà presentant els Germans Musulmans com uns màrtirs de la democràcia i no com el que realment són: un dels seus botxins.

Com diu Bernard-Henri Lévy, el que Egipte necessita no és la restauració de Mursi ni l'espectre de Mubarak, sinó l'esperit de Tahrir.



dimecres, 14 d’agost del 2013

El que ens costen els sindicats

SINDICATO LIBRE DE TRANSPORTE. 7.987,73
SINDICATO LIBRE DE TRABAJADORES DE MADRID. 1.425,04
AGRUPACIO DE METGES I ENFERMERES DE CATALUNYA. 150,00
ALTERNATIVA SIND. DE TRABAJADORES DE SEGURIDAD PRIVADA. 2.850,08
CENTRAL SINDICAL INDEPENDIENTE Y DE FUNCIONARIOS. 353.897,78 
EZKER SINDIKALAREN KONBERGENTZIA. 10.200,30
CONFEDERACIÓN DE SINDICATOS INDEPENDIENTES DE CAJAS Y AFINES. 23.288,18 FRENTE SINDICAL OBRERO DE CANARIAS. 9.862,79
SINDICATO FERROVIARIO. 2.700,08
UNIÓN GENERAL DE TRABAJADORES DE ESPAÑA. 4.173.308,70
SINDICATO DE EMPLEADOS DE BANESTO. 2.137,56
INTERSINDICAL CANARIA. 41.063,69
ASOCIACION SINDICAL SOLIDARI. 1.725,05
FEDERACIÓN INDEPENDIENTE DE TRABAJADORES DEL CRÉDITO. 15.262,94 CONFEDERACIÓN DE TRABAJADORES INDEPENDIENTES. 14.025,41
SINDICATO ESPAÑOL DE MAQUINISTAS Y AYUDANTES FERROVIARIOS. 6.075,18 AFAPNA-SINDICATO. 2.212,56
ASOC. SINDICAL ESPAÑOLA DE TÉCNICOS DE MANTENIMIENTO AERONÁUTICO. 787,52 UNIÓN SINDICAL OBRERA. 396.574,02 
EUSKAL LANGILEEN ALKARTASUNA. 346.847,57 
FEDERACIÓN ANDALUZA DE SINDICATOS PROFESIONALES INDEPENDIENTES DE SANIDAD, EDUCACIÓN Y FUNCIÓN PÚBLICA. 10.237,80
COORDINADORA ESTATAL DE TRABAJADORES DEL MAR. 6.525,19
SINDICATO DE PERIODISTAS DE MADRID. 2.625,08
ERTZAINEN NAZIONAL ELKARTASUNA. 1.237,54
 CONFEDERACIÓN INTERSINDICAL DE CAJAS. 18.263,03
SINDICAT DE PERIODISTES DE CATALUNYA. 3.225,09
UNIÓN SINDICAL DE TRABAJADORES DE GALICIA. 2.475,07
SINDICATO DE EMPLEADOS PÚBLICOS. 1.725,05
SINDICATO AUTÓNOMO DE TRABAJADORES DE EMPRESAS DE SEGURIDAD. 4.125,12 CONFEDERACIÓN INTERSINDICAL. 53.251,55 
METGES DE CATALUNYA. 9.937,79
SINDICATO MÉDICO DE EUSKADI. 1.462,54
SINDICATO INDEPENDIENTE DE POLICÍA LOCAL DE ASTURIAS. 1.312,54 CONFEDERACIÓN SINDICAL DE COMISIONES OBRERAS. 4.409.303,06 SINDICATO PROFESIONAL DE POLICÍAS LOCALES Y BOMBEROS DE LA COMUNIDAD VALENCIANA.7.425,22
SINDICATO INDEPENDIENTE. 39.151,14
CONFEDERACIÓN DE CUADROS Y PROFESIONALES. 20.588,10
SINDICATO DE TRABAJADORES DE LA ENSEÑANZA DE EUSKADI-EUSKADIKO IRAKASKUNTZAKO LANGILEEN SINDIKATOA. 6.862,70
CONFEDERACIÓN ESTATAL DE SINDICATOS MÉDICOS. 5.737,67
FEDERACIÓN DE SINDICATOS INDEPENDIENTES DE ENSEÑANZA DEL ESTADO ESPAÑOL. 142.129,13
SINDICATO DE TÉCNICOS DEL MINISTERIO DE HACIENDA. 5.025,15
SINDICATO DE CIRCULACIÓN FERROVIARIO. 2.887,58
SINDICATO DE TRABAJADORES UNIDOS. 1.762,55
SINDICATO DE TRABAJADORES DE COMUNICACIONES. 8.475,25
CONFEDERACIÓN INTERSINDICAL GALEGA. 186.830,43
SINDICATO DE TÉCNICOS DE ENFERMERÍA. 1.687,55
FEDERACIÓN DE ASOCIACIONES OBRERAS SINDICALES-LANGILE ABERTZALEEN BATZORDEAK.159.717,14
FEDERACIÓN DE SINDICATOS DE EDUCACIÓN Y SANIDAD. 50.363,96
CONFEDERACIÓN GENERAL DEL TRABAJO. 169.167,41
SINDICATO DE ENFERMERÍA (SATSE). 21.075,61
CONVERGENCIA ESTATAL DE MÉDICOS Y DE ENFERMERÍA (CEMSATSE). 9.712,78
UNIÓN SINDICAL Y AUXILIARES DE ENFERMERÍA. 26.213,26
FEDERACIÓN DE SINDICATOS CATÓLICOS. 2.025,06
SINDICATO UNITARIO DE HUELVA. 2.662,58
FEDERACIÓN DE TRABAJADORES INDEPENDIENTES DE COMERCIO. 154.466,99 SINDICATO DE XORNALISTAS DE GALICIA. 562,47
SINDICATO PROFESIONAL DE POLICÍAS LOCALES DE CASTILLA LA MANCHA. 1.875,05 ASOCIACIÓN SINDICAL INDEPENDIENTE DE POLICÍAS DE LAS ADMINISTRACIONES LOCALES DE CANARIAS.1.050,03
CONFEDERACIÓN INDEPENDIENTE DE SINDICATOS DE ASTURIAS. 3.300,10 INTERSINDICAL ALTERNATIVA DE CATALUNYA. 16.162,97
COALICIÓN SINDICAL INDEPENDIENTE DE TRABAJADORES DE MADRID (CSIT UNIÓN PROFESIONAL).16.162,97
SINDICATO INDEPENDIENTE DE TRANSPORTES DE LA CSI. 562,52
PLATAFORMA POR LA HOMOLOGACIÓN DE LA ENSEÑANZA CONCERTADA EN ANDALUCÍA.4.050,12
SINDICATO INDEPENDIENTE DE LA ENERGÍA. 5.550,16
SINDICATO ANDALUZ DE TRABAJADORES Y TRABAJADORAS. 1.837,55
SINDICATO DE PERIODISTAS DE ANDALUCÍA. 375,01
FEDERACIÓN DE ASOCIACIONES SINDICALES FASGA. 62.176,81
SINDICATO INDEP. DE BOMBEROS FORESTALES DE CASTILLA-LA MANCHA. 375,01
INTERSINDICAL-CONFEDERACIÓN SINDICAL DE CATALUNYA. 10.350,30
ASOCIACIÓN SINDICAL INDEPENDIENTE DE LA ENERGÍA. 2.437,57
ASOCIACIÓN SINDICAL CORRIENTE SINDICAL DE IZQUIERDA. 4.312,63
SINDICATO DE LA ADMINISTRACIÓN PUBLICA. 2.700,08

B.O.E.

dilluns, 12 d’agost del 2013

Obama i Morsi haurien acordat vendre el 40% del Sinaí als palestins

El diari "Egypt Daily News" ha revelat l'existència d'un acord secret entre el govern d'Obama i els Germans Musulmans, durant la presidència de l'islamista Morsi, per vendre als palestins el 40% de la península del Sinaí i la part del territori egipci de la Franja de Gaza per 8.000 milions de dòlars. L'objectiu seria facilitar la conclusió d'un acord de pau entre Israel i els palestins. Segons el diari egipci, l'acord l'haurien signat el número dos dels Germans Musulmans, Khairat el Shater, el president Morsi i el Guia Suprem de la Germandat Musulmana, Muhammad Badie.

Aquesta informació, que no ha pogut ser contrastada, l'hauria filtrat el nou govern egipci, que està procedint a una investigació exhaustiva que podria servir de base a una acusació per traició -castigada amb la pena de mort- contra Morsi i la cúpula islamista.

Segons l'"Egypt Daily News", l'administració Obama estaria intentant arribar a un acord amb el nou govern egipci, especialment amb el cap de l'exèrcit Al-Sissi, perquè accepti l'acord i el mantingui en secret mentre duren les negociacions israeliano-palestines, a canvi de reconèixer la legitimitat del "cop d'Estat". De moment, però, Al Sissi estaria més interessat en desacreditar els Germans Musulmans i jutjar els dirigents islamistes per traició, ja que són el principal perill a que s'enfronta.

dimecres, 31 de juliol del 2013

Sobre la consulta

ENRIC GONZÁLEZ.- El referéndum consagraría, como dice la propaganda del nacionalismo catalán, el «derecho a decidir». Eso me gusta. Me gustaría que el derecho a decidir fuera completo, porque entonces no tendría dudas sobre mi voto (elijo ser canadiense), pero poder optar entre España y Cataluña tiene su interés.

Ignoro aún qué votaría. Dependería de las condiciones objetivas o, para ser más claro, de lo que ofrecieran unos y otros. Ya he dicho que soy catalán y por lo tanto pesetero, interesado, gorrón, insolidario y refractario a la «marca España»; es más, reconozco que cuando se enfrentan las selecciones de España e Italia, voy con Italia. En resumen, un catalán de mierda. Por otra parte, fui educado en la devoción a la defensa de Madrid (hablo de la Guerra Civil, no del Bernabéu), escribo casi siempre en lengua castellana y cuando se enfrentan las selecciones de España y Alemania, voy con España.

Sospecho que, si me dieran la oportunidad, votaría por España. Porque siento que la caspa inagotable de ese país es un poco mía, porque siento que su desgracia es también la mía, porque no me fío de los míos más que de los otros, porque no es elegante abandonar un barco que zozobra (y menos en una lancha de fortuna), porque prefiero seguir quejándome y porque, pudiendo elegir, parece tonto quedarse con lo que uno ya es. Sospecho que me convertiría en español por elección, un español mucho más español que los españoles por casualidad.

Evidentemente, preferiría que ganara la independencia. Sería la forma más cómoda de vivir de una puta vez y para siempre en el extranjero.


FRANCESC DE CARRERAS.- Es posible llegar a un acuerdo en celebrar un referéndum consultivo en Catalunya de acuerdo con el art. 92 de la Constitución. Creo que Rajoy haría bien en coger al vuelo la propuesta de Mas y poner manos a la obra. Son tantos los argumentos para decir no a la independencia que es imposible que una sociedad como la catalana, compuesta en su mayoría por personas razonables, escoja una vía que tanto la va a perjudicar.

Lo que falta es debate y razones. Los medios de comunicación públicos catalanes, y algunos privados, sólo dan voz a una parte, a los partidarios de la independencia. Por algo será, señal que tienen miedo a las razones del contrario. En cuanto se escuchen estas otras razones sucederá lo mismo que en Escocia y antes en Quebec. Para abrir este debate es necesario que los catalanes, todos, se tomen la cuestión en serio: sepan lo que vale un peine. Sólo será así cuando se vean abocados a votar en las urnas. Son muchos los que deseamos votar no a la independencia, pero queremos votar. Rajoy es prudente pero escasamente audaz. Estamos en la hora de la audacia, no sólo de la prudencia.


I n'hi ha que comencen a veure la llum quan ja no tenen càrrecs. L'exconseller socialista Joaquim Nadal, ha assegurat que "no sóc un traïdor", després de les crítiques rebudes perquè liderarà el pacte de Girona pel dret a decidir. (...) I és que li han dit que amb aquest tipus de "gestos" té opcions de "rehabilitar-se políticament un cop siguem un Estat".

dimecres, 24 de juliol del 2013

L'única pàtria que conec

Les tres revolucions d'Egipte

The first revolution was the Egyptian people and the Egyptian military toppling President Hosni Mubarak and installing the former defense minister, the aging Field Marshal Mohamed Hussein Tantawi, as the de facto head of state. Tantawi and his colleagues proved utterly incompetent in running the nation and were replaced, via a revolutionary election, by the Muslim Brotherhood’s party, led by President Mohamed Morsi. He quickly tried to consolidate power by decapitating the military and installing Brotherhood sympathizers in important positions. His autocratic, noninclusive style and failed economic leadership frightened the Egyptian center, which teamed up last month with a new generation of military officers for a third revolution to oust Morsi and the Brotherhood.

To put it all in simpler terms: Egypt’s first revolution was to get rid of the dead hand, the second revolution was to get rid of the deadheads and the third revolution was to escape from the dead end.

The first revolution happened because a large number of mostly non-Islamist Egyptian youths grew fed up with the suffocating dead hand of the Mubarak era — a hand so dead that way too many young Egyptians felt they were living in a rigged system, where they had no chance of realizing their full potential, under a leader with no vision. After some 30 years of Mubarak’s rule and some $30 billion in American aid, roughly one-third of Egyptians still could not read or write.

The generals who replaced Mubarak, though, were deadheads not up to governing — so dead that many liberal Egyptians were ready to vote for the Muslim Brotherhood’s Morsi over a former Mubarak-era general in the June 2012 election. But Morsi proved more interested in consolidating the Brotherhood’s grip on government rather than governing himself, and he drove Egypt into a dead end — so dead that Egyptians took to the streets on June 30 and virtually begged the military to oust Morsi. / Thomas L. Friedman (The New York Times)

Maduro podria no ser veneçolà sinó colombià

          ELISABET SABARTÉS/La Vanguardia
Guillermo Cochez es un diplomático panameño que fue embajador de su país ante la Organización de Estados Americanos. Desde ese puesto criticó la rapidez con que su secretario general, José Miguel Insulza, aceptó que el régimen venezolano considerara presidente a Hugo Chávez a pesar de no haber podido jurar su cargo por estar enfermo.

Usted sostiene que Nicolás Maduro no nació en Venezuela.

En los próximos días haremos público el certificado de nacimiento de Nicolás Maduro. Sostenemos que es colombiano. Maduro nunca ha probado haber nacido en Venezuela, pero hay muchos más indicios. El diario El Tiempo de Bogotá investigó el caso: la madre y todos los hermanos de Maduro nacieron en Cúcuta (capital del departamento colombiano Norte de Santander); sus compañeros de escuela recuerdan perfectamente cuando jugaban a fútbol y estudiaban con él en esa ciudad. La cadena de radio RCN también indagó y aportó los testimonios de sus vecinos, que lo recuerdan perfectamente de niño.

Maduro ha dicho que creció en los barrios de Caracas...

Eso ha dicho, pero nadie le recuerda en esos lugares.

Com es va pacificar Europa?

PETER FROST.- El último milenio ha visto tres tendencias superpuestas en las sociedades occidentales con respecto a la violencia fuera de la ley. La primera comenzó en el siglo XII con el auge de los estados fuertes y una creciente determinación, con el consentimiento de la Iglesia, de castigar al “malvado” de forma que el “bueno” pueda vivir en paz. Para el fin de la edad media, los tribunales estaban condenando a muerte a entre el 0.5 y el 1% de todos los hombres de cada generación, con un igual número muriendo mientras aguardaban juicio. En correspondencia, se estaba dando un cambio en el ambiente cultural. El macho violento pasó de héroe a villano. Incluso si no lo pagaba con la pena última, sus oportunidades para el avance social estaban ahora mucho más limitadas.

La segunda tendencia fue una firme caída en la tasa de homicidios a lo largo de la mayor parte de Europa occidental. En Inglaterra, esta tasa cayó como cien veces entre los siglos XII y XIX (Eisner, 2001).

La tercera comenzó en el siglo XVII con la creciente negativa de los tribunales a imponer la pena de muerte. Entonces, desde mitad del siglo XVIII en adelante, un país detrás de otro empezó a limitar la pena de muerte o a abolirla del todo.

Estas tres tendencias estaban interrelacionadas. La primera de ellas, la “guerra al asesinato”, tuvo un gran éxito. La fuente de hombres violentos se secó hasta el punto de que la mayoría de los asesinatos ocurrían sólo bajo condiciones de stress extremo, celos o intoxicación. La violencia cesó de ser un modo socialmente aprobado de ganar prestigio y hacer avanzar los intereses personales. Se convirtió en una marca de vergüenza, condenando a los culpables a los márgenes de la sociedad, si no a las galeras. La pena de muerte se volvió menos necesaria a medida que se empleó más. / Segiu llegint

La corrupció a la sanitat catalana explicada en 15 minuts

divendres, 19 de juliol del 2013

Desembarcarà el PSOE a Catalunya?

FRANCESC DE CARRERAS.- En un mitin de fin de campaña, Montilla le dijo a Zapatero: “José Luis, te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya”. Cuando uno adopta el lenguaje del adversario, expresando ese amor a una comunidad imaginaria propia de los nacionalistas, es que ha renunciado, quizá sin saberlo, a sus principios y, por supuesto, a convencer a sus votantes. Por este camino anduvo el PSC y así está ahora. Pero en lugar de aprender la lección y rectificar el rumbo, su actual primer secretario, Pere Navarro, acentúa todavía más las diferencias y pretende que los diputados de su partido en el Congreso no estén sometidos a la disciplina de voto en el grupo parlamentario.

Rubalcaba, un líder cada vez más cuestionado, accedió en principio a las peticiones del PSC pero, bajo presión de sus principales barones territoriales, ha debido rectificar. El nuevo protocolo que debía regular las relaciones PSOE-PSC se ha aplazado. En su lugar se ha aprobado un Comité Permanente de Relación Política, es decir, se ha institucionalizado lo que tácitamente ya existía. Las cosas, pues, están como estaban.

El problema del PSC en Catalunya es que, para complacer a su ala nacionalista, se ha situado en tierra de nadie y va camino de perderlo todo. Hasta sus adversarios –CiU y ERC– se alegran de sus posiciones frente al PSOE. En cambio, la mayoría de sus habituales votantes están desconcertados porque cuando se disponen a depositar su papeleta en las urnas no saben ni a quiénes votan ni qué es lo que votan. ¿Votan al PSC, votan al PSOE?

dimarts, 16 de juliol del 2013

dilluns, 15 de juliol del 2013

Llista d'alts càrrecs de la Junta imputats pels ERO fraudulents

Consejeros de la Junta

Magdalena Álvarez: ex ministra de Fomento, ex consejera de Hacienda de la Junta de Andalucía entre 1994 y 2004 y actual vicepresidenta del Banco Europeo de Inversiones (BEI)

Antonio Fernández: ex consejero de Empleo de la Junta de Andalucía entre 2004 y 2010. Antes, desde 1995, ocupó el cargo de viceconsejero en este área y, desde el año 2000, la vicepresidencia del Instituto de Fomento de Andalucía (IFA) que otorgaba las ayudas.

Viceconsejeros de la Junta

José Salgueiro: ex viceconsejero de Economía y Hacienda de la Junta entre 1990 y 2004

Antonio Vicente Lozano Peña: viceconsejero de Presidencia de la Junta y ex director general de Presupuestos entre 2002 y 2009

Justo Mañas: ex viceconsejero de Empleo de la Junta entre 2010 y 2012

Gonzalo Suárez: ex viceconsejero de la consejería de Ciencia, empresa e Innovación de la Junta

Jesús María Rodríguez Román: ex viceconsejero de Ciencia, Empresa e Innovación de la Junta

Agustín Barberá: ex viceconsejero de Empleo entre 2004 y 2010 y número 2 de Antonio Fernández.

Interventores

Manuel Gómez Martínez: ex interventor general de la Junta de Andalucía

Juan Luque: interventor delegado de Empleo desde 2008

Secretarios Generales Técnicos de Consejerías

Antonio Estepa Giménez: ex secretario general técnico de la Consejería de Hacienda

Juan Francisco Sánchez García: ex secretario general técnico de la Consejería de Empleo entre 2000 y 2004

Javier Aguado Hinojal: ex secretario general técnico de la Consejería de Empleo entre 2004 y 2008

Lourdes Medina Varo: ex secretaria general técnico de la Consejería de Empleo entre 2008 y 2012

Directores Generales

Buenaventura Aguilera Díaz: ex director general de Presupuestos de la Junta desde 2009

Miguel Ángel Serrano, Jacinto Cañete, Antonio Valverde, Antonio Lara y Francisco Mencía: todos ellos ex directores generales del Instituto de Fomento de Andalucía (IFA) o la Agencia de Innovación y Desarrollo de Andalucía (IDEA), organismo que sustituyó al IFA.

Francisco Javier Guerrero: ex director general de Empleo de Andalucía entre 1999 y 2008 y encargado de firmar los expedientes de las ayudas de los ERE

Juan Márquez: ex director general de Empleo entre 2009 y 2010 con Antonio Fernández como consejero.

Daniel Rivera: ex director general de Empleo desde 2010 hasta su cese en 2012

Pablo Millán y Juan Vela: ex directores de Finanzas del IFA

Delegados provinciales de la Junta de Andalucía

Juan Rodríguez Cordobés y Antonio Rivas: exdelegados de Empleo de Sevilla

Los más destacados de los restantes

Carlos Leal Bonmati: director del bufete de abogados sevillano Estudios Jurídicos Villasis

Juan Francisco Trujillo: fue durante nueve años el chófer de Francisco Javier Guerrero

Juan Lanzas: el exsindicalista de UGT y "conseguidor" de los ERE.También están imputadas la esposa, la cuñada y la suegra de Lanzas.

Ismael Sierra: cuñado de Lanzas

Antonio Albarracín: ex director general de Vitalia, consultora que habría recibido comisiones como mediadora en los ERE

Eduardo Pascual y María Vaqué: exadministradores de Vitalia

José González Mata: dueño de la consultora Uniter, que obtuvo comisiones.

Eduardo Leal del Real: testaferro del caso de los ERE

Juan Francisco Algarín: testaferro del caso de los ERE

Y hasta 93, el resto
(Via)

divendres, 12 de juliol del 2013

La Tunisia laica no s'arronsa



Diada nacional del petó. D'aquesta manera, a través de Facebook, milers de joves tunisians es van concetrar en una plaça de la capital per a petonejar-se públicament.

dijous, 11 de juliol del 2013

La nòmina multimilionària d'Adolf Todó



El web Directa publica l'exclusiva amb aquestes paraules:
"Fem públic el document sota clàusula de confidencialitat del Consell d'Administració de Caixa Catalunya amb data de 26 de març de 2008. Hi consta l'acord que garantia un sou mínim de 600.000 euros anuals per Adolf Todó –que l'any següent es va incrementar fins els 800.000 euros– i que, sumat a les condicions de jubilació i a diversos plusos i dietes, suposava que al llarg de 7 anys el seu compte corrent es veuria incrementat en un volum de 20 milions d'euros.

En aquella reunió, presidida per Narcís Serra, es va advertir a tothom que el contingut de l'acta era "de caràcter confidencial a tots els efectes". Abans de prendre la decisió es va encarregar un informe a Hay Ibérica SA, una consultora externa experta "en recursos humans i retribució a directius". El raonament emprat per dotar d'una nòmina tan elevada a Todó fou que, segons Hay Ibérica SA, la mitjana de sou dels alts directius d'empresa és de 699.000 euros anuals.

No es fa cap referència, però, a la delicadíssima situació financera de l'entitat i a l'agreujament del context de crisi econòmica.Tampoc es parla de l'esclat de la bombolla immobiliària, una circumstància oficialment reconeguda per aquelles dates. El que més sorprèn de l'acta que avui coneixem és el nom de tots i cadascun dels sotasignants que amb el seu vot van segellar la nòmina multimilionària.

En nom de CiU hi va assistir Estanis Felip i Montsonís, pel PSC Joan Echániz i Sans, i per ICV hi era present Maties Vives i March. CCOO estava representada per Josep Alonso i Roca i per Genís Garriga i Bacardí, i per la UGT sotasigna l'acta Sara Cardona i Raso. Els contractes es van aprovar per unanimitat, i no hi consta cap vot particular. Oficialment no tenien un sou, però les dietes per assistir a les reunions del consell d'administració pujaven als 40.000 euros per persona i any, que també rebien els representants de partits polítics i sindicats."