D'entrada, m’ha semblat un simple remake de la vella estratègia nord-americana pel Pròxim Orient que no només no va resoldre res sinó que ha portat precissament a l’actual situació. L’informe Baker és una macedònia -així la qualifica el mateix informe, que n'exigeix la seva acceptació global i no per ingredients separats- formada per evidències que tothom conexia i per diverses propostes, una gran part de les quals ja estaven sobre la taula, amanides amb l’oli de la vella política realista que renúncia a la promoció i defensa de la democràcia en favor dels tradicionals equilibris de poder, que en aquest cas passen per la rehabilitació de Síria i l'Iran. Resulta significatiu que en les seves 160 pàgines l'informe no esmenti ni una sola vegada la democràcia.
Aquesta autèntica parida, que entre bourbon i bourbon han embastat els deu membres de la comissió bipartidaria, ha estat acollida per la majoria dels mitjans gairebé com una revelació divina, d’una manera totalment acrítica i reverencial. Uns mitjans que quan els convé sempre estan a la que salta per trobar els draps bruts dels dolents de torn, però que semblen amnèsics quan els posibles afectats són de la seva corda o coincideixen amb el seu interès polític. Així, no només han oblidat d'explicar-nos que el gabinet d’advocats de James Baker a Huston és el representant dels interessos de la familia reial saudita sinó que ni tan sols ens han contextualitzat com l’aleshores secretari d’Estat de Bush pare va vendre el Líban a Síria a canvi del suport de Damasc a la Guerra del Golf de 1991. Ni tampoc com, no fent cas al general Schwarkoff, Baker va recomanar al president dels Estats Units de no arribar fins a Bagdad, traïnt els xiïtes i kurds que s'havien sublevat confiant en les promeses nord-americanes de donar-los suport per tombar Saddam Hussein. Baker pretén consumar ara la seva traició abandonant l'Iraq a mans de les "germanetes de la caritat" de Damasc i Teheran.
La situació a l’Iraq, especialment i sobre tot a Bagdad, ha anat empitjorant els últims sis o set mesos. Tot i les visites de les autoritats iraquianes a Síria i l'Iran, aquests dos països no han fet res més que continuar atiant el foc a l'Iraq. La insurgència terrorista sunnita i islamista va redoblar la seva ofensiva després de les eleccions iraquianes per atenallar i abortar l’acció del nou govern sorgit de les urnes i per colpejar l’administració Bush a les eleccions legislatives, a base d’entrar pilons de morts a totes les llars nord-americanes via mediàtica . I com aquesta estratègia ha tingut èxit, continuarà. Si hi ha una similitud entre la guerra del Vietnam i el conflicte iraquià és que tant aquest com aquell es decideix a l’interior dels Estats Units i no en el camp de batalla.
El millor que podria fer Bush, doncs, seria llançar l’informe Baker a la paperera i donar, com proposa Charles Krauthammer , un ultimátum al govern iraquià.
Estados Unidos debería dar al Primer Ministro Nouri al-Maliki un ultimátum claro: si no aparece con una solución política en dos meses o cede el poder a una nueva coalición que lo haga, Estados Unidos abandonará la Zona Verde, se retirará a sus bases, desplazará gran parte de su personal al Kurdistán, donde es bienvenido y está seguro, y dejará que la guerra civil siga su curso. Dejar que los actuales políticos de la Zona Verde protegida que siguen la estela de Moqtada al-Sadr afronten la insurgencia en solitario. Eso concentraría sus mentes o bien en hacer una generosa oferta a los sunníes, o en hacerse a un lado en favor de una nueva coalición que lo haga. La clave para el progreso es el cambio político dentro de Irak. La nueva corriente, sin embargo, es "ser regional", involucrando a Irán y Siria con el fin de hacer que les saquen las castañas del fuego. Esta idea descansa en la noción de que tanto Irán como Siria tienen interés en la estabilidad en Irak.