Els set turistes espanyols que van morir asassinats ahir el Iemen ens recorden tràgicament que tots els ciutadans occidentals –encara que no exclusivament- som objectius militars d’una guerra que els islamistes van declarar formalment l’11 de setembre del 2001 massacrant 2.996 persones als Estats Units.
El conflicte obert amb l’islamisme va començar aquell dia i no un any i mig després amb l’enderrocament de Saddam Hussein. La intervenció nord-americana a l’Iraq ha sigut una conseqüència –encertada o equivocada- de la guerra declarada per Al Qaeda, no el seu orígen. Però, lamentablement, s’ha acabat imposant la idea falsa que la causa principal del nou conflicte internacional que ha succeït a la guerra freda no van ser les accions bèliques decidides per Bin Laden i executades per Mohamed Atta, sinó la reacció de George Bush de desembarassar-se de la pitjor dictadura contemporània i donar a l’Iraq la possibilitat de construir una nació democràtica.
Aquesta idea equivocada ha fet molt de mal perquè ha invertit els termes de l’equació: l’amenaça no són tant els islamistes com els neocons. Però la veritat és que si no s’hagués produit la invasió de l’Iraq les crítiques a l’administració Bush serien les mateixes. L’única diferència és que enlloc de parlar de l’Iraq ara només parlariem de l’Afganistan. Un país en el que està passant el mateix que a l’Iraq i en alguns aspectes encara pitjor.
Aquesta distorsió de la realitat ha fomentat entre l’opinió pública dues percepcions: la primera, que l’amenaça del terrorisme islamista ha estat exagerada creant-se un “alarmisme innecessari” i, la segona, que desmarcant-nos de la guerra de l’Iraq deixem de ser objectiu dels islamistes. No cal dir que les dues són totalment equivocades. L’atemptat d’ahir al Iemen ens ho demostra, com ens ho demostren els sis soldats espanyols morts al Líban la setmana passada.
Les idees equivocades, elaborades i propagades per polítics i periodistes sobre la naturalesa del conflicte al que ens enfrontem, enlloc de reforçar la nostra seguretat ens fan encara més vulnerables. No ens ajuden a ser conscients de la dimensió real de l’amenaça i ens deixen inermes davant l’enemic. Si no volen o no els interessa veure el perill, allà ells, però que no ens forcin a amagar el cap sota l’ala de la desinformació.