El PP nacional-conservador d’Acebes i Zaplana té les coses clares. Espanya és una nació sotmesa al xantatge d’un grapat de nacionalismes perifèrics que no tenen altra objectiu que destruir la seva unitat i montar-se un xiringuito independent. També creuen que en les comunitats controlades per nacionalistes i/o social-nacionalistes hi ha molta gent que se sent espanyola i que està orfe d’alternativa. En conseqüència, la bandera política del PP no ha de ser altra que la defensa inequívoca i a cap i espasa d’Espanya, la seva llengua i la Constitució del 78. Qualsevol altra estratègia només crea confusió i desmobilitza l’electorat.
Sota aquest raonament, el PP d’Acebes i Zaplana, amb el suport de la COPE, van explotar a fons l’aparició de Ciutadans-Partit de la Ciutadania, amb la premeditada intenció de fer mal al PP català, com així ha estat. Es tractava d’una carambola per desgastar Piqué i posar-lo, quan convingués, contra les cordes.
Però l’home proposa i Déu disposa, i aquesta conveniència s’ha precipitat per l’aparició d’un factor no previst: el retorn de Rodrigo Rato. Un retorn que podria catalitzar els sectors més liberals del partit i constituir-se en una alternativa a Rajoy, ostatge del sector nacional-conservador. L’aparició del “factor Rato” ha precipitat la reacció d’Acebes i Zaplana: avortar qualsevol operació que pogués decantar-los dels llocs de poder i imposar amb mà de ferro la seva alternativa política a tot el partit, sense fisures.
Ja no es tracta tant de guanyar les eleccions del 2008 com de guanyar la batalla per a la successió de Rajoy. Una derrota electoral contra un Zapatero desballestat pel fracàs estrepitós de la seva estratègia antiterrorista i per la manipulació grollera del procés de renovació estatutària només podria tancar-se amb la dimissió de Rajoy. Aleshores, amb un partit fèrriament controlat i marcant el pas sota una única bandera, Zaplana i Acebes assolirien el poder absolut.
Aquest escenari és molt plausible, però a dins del PP hi ha vida més enllà d’Acebes i Zaplana. Una vida que no sembla disposada a marcir-se. La pregunta, però, continua sent la mateixa: seguirà la dreta espanyola perduda en el seu laberint de personalismes i indefinició ideològica que només l’exercici del poder li permet cohesionar temporalment o, pel contrari, abordarà d’una vegada per totes l’articulació d’un projecte polític de gran abast i no només monotemàtic respecte a la seva legítima concepció d’Espanya com a nació?