L’autisme electoralista dels demòcrates ha assolit els cims més alts de la irresponsabilitat i la paradoxa. Si tenim en compte la tradicional política intervencionista del partit demòcrata –els grans conflictes bèl·lics de l’últim segle (la Gran Guerra, la Segona Guerra Mundial, la guerra de Corea o la guerra del Vietnam ) els van emprendre presidents demòcrates (Wilson, Roosevelt, Truman o Johnson)- l’actual pataleta contra la guerra de l’Iraq sembla respondre més al fet que no l’han liderada ells sinó un republicà tan pocacosa com Bush.
De fet, cap dels “arguments” demòcrates contra la guerra de l’Iraq tenen consistència. Diuen, per exemple, que cal abandonar l’Iraq per poder guanyar la guerra contra Al Qaeda, quan el mateix número dos de l’organització terrorista, Al Zawahiri, ha reiterat diverses vegades que el camí de la seva victòria comença a l’Iraq.
També han dit que el conflicte de l’Iraq s’ha convertit en un segon Vietnam en el que milers de soldats nord-americans perden la vida inútilment. La veritat és que no només les diferències polítiques i militars entre els dos conflictes són abismals sinó que també ho son respecte al nombre de baixes nord-americanes: 72 al mes a l’Iraq per 526 al Vietnam.
En el mateix fil “argumentatiu” s’ha dit que l’Iraq viu un nivell violència que abans –és a dir, amb Saddam Hussein- no coneixia, comparant també dues situacions totalment diferents (seria com queixar-se, per exemple, que hi haguéssin més morts des que els aliats van desembarcar a Normandia que durant l’ocupació nazi). Però, fins i tot, s’hi acceptem la comparació, resulta que la dictadura de Saddam va matar 32 vegades més gent -2.235.000 morts contra uns 70.000- que l’actual conflicte entre les tropes iraquianes i nord-americanes contra Al-Qaeda i les restes del terrorisme sunnita-baazista.
La pressa preelectoral dels demòcrates també els ha fet concloure precipitadament que la nova estratègia per a l’Iraq no funciona, quan només fa tres mesos que s’ha començat aplicar i encara sense el desplegament de tots els efectius previstos. La realitat, però, és que els primers resultats, tot i ser insuficients, són alentadorament significatius: considerable reducció de la violència a Bagdad, revolta de les tribus sunnites contra Al Qaeda i notable pacificació de la província d’Anbar.El pla de seguretat ha endegat les operacions militars més importants realitzades a l’Iraq des de la invasió. En el decurs de les mateixes, durant els mesos de maig i juny, 26 quadres d’Al Qaeda i centenars de jihadistes han estat morts o detinguts, així com s’han localitzat diversos arsenals, càmares de tortura i un centre de producció de propaganda i reclutament de jihadistes de tot el món.
Però on la miopia política dels demòcrates arriba a la seva màxima dioptria és en la ignorància interessada dels canvis estratègics que s’estan produint en la lluita contra el jihadisme i el terrorisme islamista a nivell internacional, especialment en el món àrabo-musulmà. La guerra civil palestina entre Hamàs i Fatah, les operacions ofensives de l’exèrcit libanès contra la milícia islamista palestina Fatah al Islam, la sublevació de les tribus sunnites contra Al Qaeda a l’Iraq o l’assalt de la mesquita vermella d’Islamabad, presa per integristes talibans, per l’exèrcit paquistanès, apunten cap el que Ludovic Monnerat qualifica de l’inici del gran combat.
Cette évolution de la situation montre par la bande la leçon qui a été tirée des changements de régime opérés en Afghanistan et en Irak : dans la mesure où combattre un État revient toujours à favoriser les non-États, à ouvrir des espaces où le chaos prolifère, le renforcement des États fragilisés et fréquentables est une priorité stratégique. Il pemet d'avoir des partenaires et des alliés susceptible de mener en leur nom propre et sur leur sol la lutte nécessaire au niveau planétaire. Par opposition, les États infréquentables doivent être fragilisés jusqu'au point d'être contraints à la négociation aussi longtemps qu'un changement de régime implique largement plus de risques que d'opportunités ; ce qui est probablement la position retenue face à l'Iran, avec le caractère dilatoire et incertain d'une telle démarche, mais avec l'avantage de prouver en grande partie l'insanité des conceptions islamistes.En aquesta situació, el replegament militar nord-americà de l’Iraq seria suïcida. Es per això que l’administració Bush ha de mantenir el seu veto fins al final de mandat i passar la patata calenta al seu sucesor, perquè un inquil·lí demócrata de la Casa Blanca mínimament sensat mai s’atrevirà a sortir de l’Iraq amb la cua entre les cames. O sí?
