El relativisme fou proclamat fa 2.500 anys pel sofista Protàgores: "L'home és la mesura de totes les coses: de les coses que són com són i de les coses que no són perquè no són." Els grecs creien que la raó es fonamenta en la natura (Aristòtil) o en les idees (Sòcrates i Plató). L'escolàstica medieval va fer més explícit el seu fonament mantenint la raó en una base moral. La impaciència amb el raonament basat en la moral dels escolàstics derivaria en la Il.lustració amb el nou sofisme de Descartes que fa de la ment humana la mesura de totes les coses. La primacia de la raó pura de Kant condueix a que si la percepció d'un objecte i el propi objecte no poden ser reconciliats, l'objecte ha de conformar-se al nostre coneixement. La manca de qualsevol criteri de veritat en Descartes i Kant fan que la raó es transmuti de descobridora a creadora de veritats. La raó entra en una veritable crisi amb el nihilisme, del llatí per res: el res és no res de Martin Heidegger (das Nichts nichtet). El postmodernisme és nét del nihilisme. Els alarmistes han fet que la seva teoria de l'escalfament global per l'home prevalgui per sobre de les proves igual com la realitat de Kant és forçada a conformar-se a la nostra percepció d'ella. El rebuig alarmista del mètode científic és postmodernista. Aquests científics buscasubvencions i ideològics ens volen retornar al Regnat de Ptolomeu quan la realitat de Galileu era obligada a emmudir per a suprimir la revelació d'una altra Veritat Inconvenient.
(Resum de Josep C. Vergés)
