Guy Sorman: 
Els  francesos tenen una llarga tradició de prendre els carrers com a resposta  irracional a les reformes econòmiques. El  1848, quan un govern democràticament electe va tractar de contenir la inflació  monetària, el naixent Partit Socialista van aixecar barricades a París.  Alexis  de Tocqueville, en aleshores era membre del parlament, va escriure en les seves  «Memòries» que els francesos sabien molt de política i res d'economia. La  paralització actual de les ciutats franceses per les vagues i els aldarulls il·lustra  la continuïtat d'aquesta cultura política.
El  pretext de l'actual «moviment social», com l'anomenem en francès, és una  iniciativa perfectament racional del president Nicolas Sarkozy d'elevar l'edat  legal de jubilació de 60 a 62 anys. El socialista François Miterrand la va rebaixar el 1983 dels 65 als 60. Pujar-la a 62 és, doncs, un modest retorn al seny: els 62 passa a ser la mitjana de la  Unió Europea.
El  fonament d'aquesta reforma -un envelliment de la població- pot ser entès per tots  els francesos. Una major esperança de vida i el lent creixement econòmic no ofereixen una altra opció per  salvar de la fallida els fons de pensions públics. Per  què llavors una reacció violenta per part del carrer?
Els  sindicats d'esquerra que han començat els atacs representen el sector públic,  una quarta part de la població activa. Per  a ells, qualsevol canvi en la normativa sobre els fons de pensions no és sinó una  primera esquerda en l'estat de benestar. L'esquerra  francesa veu com els governs escandinaus, alemanys i britànics estan retallant la despesa en el nom d'unes finances sanes i un creixement més  fort.
Els sindicats  francesos temen que França seguirà el mateix camí. Ja  que representen el sector públic, no estan tan interessats en la reactivació  de l'economia de mercat. D'altra  banda, l'Estat de benestar és percebut per l'esquerra francesa com una conquesta  històrica en el camí al socialisme, que segueix sent l'objectiu final.  Saber  el que els sindicats representen ens permet entendre la seva opció per la  violència per davant de les negociacions: França no és un país pragmàtic de l'Europa del nord.
Això  no és suficient per explicar el suport als vaguistes pels estudiants de l'escola  secundària i la simpatia d'una lleu majoria dels francesos -o almenys la  passivitat de la majoria silenciosa. El caràcter  de Sarkozy pot explicar, en part, el sentiment mixt dels francesos cap a les  vagues i els aldarulls. El  president és una figura polaritzant que està generant una més forta hostilitat de  l'esquerra que la que van tenir els seus predecessors conservadors.
És  més, els francesos estan orgullosos de la seva revolució. Tornar-la a  reproduir, en una forma menys sagnant i més teatral, sovint es percep com un  deure patriòtic i cultural. No  ajuda que el currículum escolar de la Revolució Francesa de 1789-1793 s'ensenyi amb entusiasme pels professors d'esquerra. Pel  que sembla, bo recorden la idea de Marx que la història es repeteix com  tragèdia i com a farsa.
Per  als joves, el aldarulls al carrer són una espècie de ritus de traspàs generacional.  Una reproducció de la Revolució com els seus pares van fer el maig del 1968. La  comparació és una mica irrellevant: maig del 1968 va ser una revolta parisenca de  nens rics demanant més llibertat personal en una societat encara autoritària  dominada per la figura altiva del general Charles de Gaulle. En aquell moment, no  hi havia atur ni por pel futur. Al maig del 1968 tampoc no hi havia l'equivalent dels escamots violents que veiem avui. Aquest  nou tipus de violència gratuïta és el resultat lamentable de les últimes dècades  d'immigració incontrolada, manca d'oportunitats i de tolerància policial a l'existència d'àmplies zones suburbanes sense llei.
La  violència actual es desplomarà quan la ciutadania francesa es cansi de la  teatralitat i demani ordre. El  1968, el govern de De Gaulle va ser capaç de restablir l'ordre quan els  francesos es van quedar sense gasolina al dipòsit. El mateix  desenllaç es pot esperar aquesta vegada sense que res es resolgui: l'edat de  jubilació s'elevarà als 62 anys, però la veritable batalla tindrà lloc més  endavant.
El  debat sobre com aconseguir l'equilibri adequat entre l'Estat de benestar que els  europeus estimen i una economia dinàmica es va iniciar fa molts anys als països  escandinaus. A Dinamarca,  d'una banda, se li va ocórrer el concepte creatiu de la «flexiseguretat»: Han liberalitzat el mercat de treball, i els empleats acomiadats són immediatament enviats  a escoles de formació i han d'acceptar el primer treball que se'ls  ofereix. Menys regulació de  fet ha creat més llocs de treball. Alemanya  ha revifat el mercat de treball mitjançant la reducció de les prestacions per  desocupació.
Al  Regne Unit David Cameron està traslladant el benestar de la classe  mitjana cap als veritables pobres. A  França, Sarkozy -que va ser elegit amb un programa de lliure mercat- ha esdevingut un enamorat de l'estatisme, com tots els seus  predecessors.
Tot porta a la conclusió que França mai canvia, però aquesta percepció podria ser errònia. A despit d'un dret napoleònic i una esquerra marxista, l'economia francesa s'ha tornat  molt més orientada al mercat del que ho era fa 20 o 30 anys. Els  millors i més brillants ara volen convertir-se en empresaris, no en buròcrates  superiors. Aquesta  evolució no era desitjada pels líders polítics, sinó que s'ha imposat a la  societat francesa a través de la influència alliberadora de la globalització i  de la Unió Europea. Aquest  enfrontament entre Sarkozy i els sindicats no vol dir gaire en comparació amb les  tendències històriques.
(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

 
