Josu Jon Imaz plega

Josu Jon Imaz renuncia a presentar-se a la reelecció com a president del PNB i abandona la política activa. Ho explica en un document titulat "Apostar por el futuro".

Creo en una Euskadi en la que los diferentes sentimientos de pertenencia de quienes componemos la sociedad vasca convivan compartiendo un proyecto de país, cuyo futuro construyamos entre todos. Creo en una Euskadi en la que la voluntad democrática de sus ciudadanos sea la base de la mutua convivencia y en la que los acuerdos amplios entre diferentes sirvan para hacer frente a los retos de futuro. Un país pensando en nuestras hijas e hijos, en el que encuentren las mejores oportunidades para desarrollarse como personas en su integridad. Trabajo por una Euskadi en la que nuestra identidad vasca se construya en base a valores en un mundo cada vez más abierto y complejo, en el que el amor a lo propio no nos lleve a construir el futuro contra nadie.

Posted by FC

Creix a Europa el nombre de conversos a l’islam

Segons Le Monde, a tots els països europeus augmenten les conversions a l’islam. Tot i que no hi ha dades fiables, el diari francès apunta que les conversions afecten sobre tot a persones europees sense religió i d’orígens judeo-cristians. Per països, estima que unes 3.ooo persones es fan musulmanes cada any a França, comptabilitzant un total d’entre 40.000 i 70.000 conversos. Xifra que superaria Alemanya amb un màxim de 100.000 conversos, mentre que a Bèlgica n’hi hauria entre 6.000 i 25.000 i a Espanya entre 5.000 i 20.000. D’aquestes conversions, una minoria creixent ho faria a l’silamisme radical.

Parallèlement, dans tous les pays, une minorité croissante embrasse un islam radical. Ces nouveaux convertis se tournent en particulier vers le courant salafiste, qui prône une pratique rigoriste et dont les fidèles se posent volontiers en rupture avec les sociétés occidentales.

C'est dans ces mouvances que se retrouvent la plupart du temps les "djihadistes", ces convertis engagés dans un islamisme politique et combattant. Le procès d'un réseau islamiste, composé notamment de convertis belges et impliqué dans une filière d'acheminement de combattants en Irak, doit s'ouvrir bientôt à Bruxelles.

Què tenen en comú els germans Kaczynski i Zapatero?

La resposta la dóna el Wall Street Journal:

Here's a European political pop quiz: What do Poland's Kaczynski twins and Spain's José Luis Rodríguez Zapatero have in common? Discuss.

Ideologically, the men hail from different planets. Just for starters, the Polish duo wants to limit gay rights; Prime Minister Zapatero expands them with gusto. But on the global stage, these national leaders stand together, having both marginalized, needlessly one hastens to add, themselves and their once up-and-coming countries.

In the next months, Spanish and Polish voters can pass judgment on this feat. At EU summits, Spain is ignored and Poland's nothing more than a thorn in the side. Prime Minister Jaroslaw Kaczynski's nominee for the opening atop the International Monetary Fund didn't even get a hearing in July. Across the pond, Mr. Zapatero claims few ears and fewer friends in Washington, which in his three-plus years in office he hasn't even visited.

Similarly sized countries (of around 40 million) with fast-growing economies and located strategically on Europe's eastern and western edges, Poland and Spain were poised to lead "a new Europe" and challenge the monopoly of the big three -- Germany, France and Britain -- atop the EU. For a while, the countries met this promise, pushing Europe to think and act more ambitiously.

As the largest Eastern European member of the EU, Poland was a strong advocate for free markets and democracy further east. Previous President Aleksander Kwasniewski played a crucial role in mediating a peaceful end to Ukraine's Orange Revolution in 2004. Warsaw stood up for Belarus's beleaguered opposition and sounded a warning about rising authoritarianism in Russia. Under previous Prime Minister José María Aznar, Spain took a lead in the Mediterranean and, following its investors, Latin America.

What made this possible was their strong commitment to the trans-Atlantic link. Mr. Aznar built Spanish foreign policy around a close friendship with Washington. From the moment communism fell in Europe, Warsaw worked closely alongside the U.S., particularly on Ukraine. Then came the change of political leadership in both countries, and the inheritance of international capital was fast whittled away.

L'International Herald Tribune també s'ha adonat de quin peu calça Zapatero:

A decade of soaring economic growth and corporate expansion overseas has put Spain in the big leagues, but the country's political profile is shrinking under the leadership of a man deeply preoccupied with domestic reform and lacking in international experience.

(Via F.C.)

Educació per a la Tiranía

Per si algú tenia encara algún dubte sobre la inspiració ideològica de la nova assignatura obligatòria "Educación para la Ciudadania", només cal llegir el que en diuen els seus autors:

Y seguimos esperando que además de llamarnos “necios y sectarios” (Savater: ABC, 7-8-2007), “ineptos” y “fanáticos” (Deldado Gal: ABC, 5-8-2007), “retroprogres” (Martín Prieto: El Mundo, 12-07-2007) o “escritores fracasados” (César Vidal: COPE, 12-7-2007), alguien se decida a utilizar algún argumento sobre nuestras tesis (tal y como hizo Sánchez Ferlosio, curiosamente a nuestro favor: El País, 29-7-2007) o sobre las de nuestros autores de referencia, quizá también peligrosos psicópatas como Noam Chomsky, Vandana Shiva, Tariq Ali, Eduardo Galeano, Pérez Esquivel, Naomi Klein, Harold Pinter o Arundhati Roy (o, por ejemplo, Ignacio Ramonet, quien en abril de 2002 dejó al descubierto la complicidad de los medios europeos con el golpe de estado contra el orden constitucional en Venezuela y ese fue el último artículo que publicó en El País).

Serà l’aigua salada el combustible del futur?

Un descobriment casual podria permetre trobar una alternativa als combustibles fòssils. S’ha comprovat que sotmetent aigua de mar a una acció intensa d’ones de ràdio les unions de la sal que conté s’afebleixen i expulsen hidrògen que s’encén fàcilment. Mireu el vídeo.



(Gràcies F.C.)

Foc amic

Sis anys després

20001.- Bin Laden declara la guerra.



2.001.- Molts musulmans ho celebren.



2007.- Europa enforteix tots els seus enemics:



La febre helenística.

NOS equivocamos aquel día. Seis años después, resulta que el 11-S no era el principio de una nueva época. Los libros de Historia tampoco situarán a las Torres Gemelas en el origen de la edad poscontemporánea. La vida es grata en Occidente, excepto si toca en el reparto el papel de víctima. Viejo argumento darwinista: la especie siempre se adapta. Aprendemos a convivir con el terrorismo. Mala suerte si ese día subes en el ascensor del World Trade Center, coges el metro en Londres o el tren en Alcalá, bailas en una discoteca de Bali... El miedo hobbesiano es soportable si está matizado por la estadística. También hay accidentes de tráfico, pero la vida sigue. Acaso América se siente vulnerable, pero eso no nos afecta. Vemos las imágenes del día: hechizo estético y recuerdos personales. La «zona cero», los héroes vestidos de bomberos, los artistas al acecho del Apocalipsis... Hagamos caso al personaje de John dos Passos, en «Manhattan Transfer», todavía la mejor novela sobre la capital del mundo: después de algún tiempo, «da gusto volver al centro de las cosas». Nos advierten los expertos acerca del peligro que circula bajo la etiqueta del islam militante. El desafío está ahí, pero la respuesta se diluye en casi nada. Diagnóstico: fiebre helenística. Tratamiento: desconocido. Hasta la fecha no existe una terapia eficaz para las sociedades que han dejado de creer en sí mismas.

Foto del dia

Les tropes nord-americanes a l'Iraq no han perdut el sentit de l'humor:

Rocard: el Partit Socialista “parla com aigua de bidet”

L’exprimer ministre socialista francès Michel Rocard ha fet una crida als dirigents del Partit Socialista Francès perquè deixin la idea de “ruptura” i se socialdemocratitzin, és a dir, perquè assumeixin la idea de “reformes” i lluitin per elles “pas a pas, tranquil·lament”.

Segons Rocard, la direcció del PSF “parla com aigua de bidet des de fa un any i mig”.

Podran votar amb la cara tapada

Les dones musulmanes que portin la cara totalment tapada podran votar a la província candenca d'Otawa sense tenir l'obligació d'ensenyar-la. Això sí, hauran de portar documents que les identifiquin amb foto inclosa. En el cas de no tenir documents, podran confirmar la seva identitat per un altre elector inscrit en el seu col·legi electoral que les conegui.

La nouvelle loi électorale qui a reçu la sanction royale en juin dernier exige que tous les électeurs s'identifient en arrivant à leur bureau de scrutin.

Pour se conformer à la législation, le Directeur général des élections du Canada a mis au point une procédure qui permettra aux personnes dont le visage est caché - pour des raisons médicales ou religieuses - de s'identifier sans avoir à dévoiler leurs traits.

4.000 conversions a l'islam a Alemanya el 2006

Tot un "boom", segons informa l'AFP:

L'Allemagne a connu un boom inédit d'au moins 4000 conversions à l'islam en 2006, contre un millier l'année précédente qui faisait déjà office de record, a indiqué jeudi l'Institut central des archives de l'islam en Allemagne.

Le pays compte désormais au moins 18 000 Allemands «de souche» convertis à l'islam, selon le directeur de l'Institut, Salim Abdullah.

Mais ce chiffre, trés difficile à évaluer en l'absence de données officielles, pourrait s'éléver à 100.000, selon Claudia Dantschke, experte en matière d'extremisme, citée par la quotidien Die Welt.

Deux des trois terroristes présumés arrêtés mardi en Allemagne, tous âgés d'une vingtaine d'année, sont des Allemands convertis à l'islam.

El xantatge de l'homofòbia

Per por a ser acusats de discriminació sexual o d'homofòbia uns treballadors socials britànics van ignorar els abusos sexuals als que un parella gai sotmetia els menors que tenien acollits.

Craig Faunch and Ian Wathey were one of the first homosexual couples in the country to be officially approved as foster parents. They looked after 18 children in only 15 months.

With no previous convictions, they came across as respectable men who simply wanted to help boys with a variety of problems.

In reality, they were paedophiles, who repeatedly abused the children in their care.

Even when the mother of two of the children reported her suspicions to the council, officials accepted the men's explanations and did nothing.

Instead of banning children from staying with Faunch and Wathey, they sent youngsters with more serious problems to them. Between them, the couple abused four boys aged between eight and 14.

In a scathing report published yesterday, Wakefield Metropolitan District Council was condemned for treating the men as "trophy carers".


The children's charity Kidscape said those in charge of overseeing the safety of children in the care of Faunch and Wathey had allowed political correctness to override common sense.

Cadena perpètua

Les lloques del galliner jurídic espanyol s'han esvalotat davant la possibilitat esmentada per un fiscal francès de demanar la cadena perpètua per a quatre etarres. I han començat ha cacarejar que si és antidemocràtica o que a Espanya és anticonstitucional. Que si patatim, que si patatam. Justino Sinova pensa, pel contrari, que l'aplicació francesa de la cadena perpètua seria perfectament constitucional al nostre país:

Las penas privativas de libertad deben estar orientadas en España «hacia la reeducación y reinserción social» de los condenados, según el artículo 25.2 de la Constitución. Dejemos al margen el asunto de las finalidades de la pena -castigo del delito, aislamiento de los delincuentes...- que han llenado millones de páginas doctrinales y que en verdad siguen siendo objeto de polémica jurídica. Pero no se haga de la reinserción un objetivo que desnaturalice todo el sentido de la pena. Cuando se dice que la cadena perpetua es incompatible con la reinserción se está diciendo algo inexacto y que, sin ir más lejos, los penalistas franceses han resuelto.

Para la justicia gala, la reinserción o reeducación de los delincuentes es también un objetivo de la cadena perpetua y para ello han establecido -y así se ha contado en este periódico- una revisión de la condena a petición del recluso, pasado un tiempo de cumplimiento que se establece, en su periodo más breve, en 20 años y, en el plazo mayor, en 30 años. Y si, analizado el comportamiento del condenado en la prisión y sus intenciones o propósitos futuros, el juez observa cumplido el fin de «la reeducación y reinserción social» puede determinar su libertad provisional y su salida de la cárcel.

La cadena perpetua así concebida no impediría fallar a favor del penado que ha decidido hacer borrón y cuenta nueva en su vida, pero, en todo caso, es una pena que evita que los grandes criminales salgan a la calle sin ánimo de reinserción, lo cual, además de ser un riesgo para la sociedad, es, a fin de cuentas, una inobservancia de la Constitución.

Ningú dormi

Luciano Pavarotti cantant l'aria més famosa de Puccini: la "Nessun Dorma" (ningú dormi) de Turandot.

Jo també sóc un infidel

Tot i que l'estiu ja sembla acabat, encara sou a temps de comprar aquesta samarreta per plantar cara a l'islamisme. La trobareu en totes les talles i colors, aquí.

De la fracció de l’exèrcit roig a la fracció de la jihad

Hi ha una diferència fonamental entre els islamistes detinguts avui a Alemanya acusats d’estar preparant diversos atemptats i els responsables de les massacres de Londres o de Madrid: mentre els de Madrid eren immigrants i els de Londres fills d’immigrants, dos dels tres detinguts a Alemanya son germànics convertits a l’Islam.

Aquest fet referma la idea que l’islamisme es constitueix més com una ideologia política revolucionària que com una religió, de la que en forma part indestriable però autònoma. I és precissament la realitat autònoma del seu impuls revolucionari el que facilita la possibilitat d’una aliança entre els islamistes i els moviments d’esquerra antisistema. Una aliança que pot anar de la simple col·laboració logística fins a la unitat d’acció per considerar que la lluita dels uns i dels altres és la mateixa: acabar amb el model social occidental.

El govern inexistent

La inexistència del govern de Zapatero ha quedat més palesa que mai en l’afer del trencament del contracte gasístic entre l’estat algerià i les empreses espanyoles Repsol i Gas Natural. Inexistent a fora –Moratinos només es parla amb marroquins, cubans i veneçolans- i inexistent a dins –Clos no sap no contesta-, Espanya ara corre el risc de quedar penjada energèticament. Amb l’energia nuclear descartada, amb Rússia a l’altra punta d’Europa i amb Algèria fent la punyeta, només ens queden les energies alternatives i/o renovables. Unes energies insuficients i que ens costen sis vegades més que les altres.

Però no hem arribat fins aquí pel caprici d’Alà o perquè Sarkozy governi més del compte, sinó perquè Zapatero no ha fet quasi res del que havia de fer i el que ha fet ho ha fet rematadament malament. Tant amb l’energia com en la majoria de les grans polítiques de govern.

La llista és llarga i contundent. Zapatero pretenia avalar la construcció d’un gegant energètic espanyol i ha acabat liquidant Endesa al millor postor. Volia treure Espanya de l’Iraq per resituar-la al cor d’Europa, però Merkel i Sarkozy han acabat ignorant-l’ho i ignorant-nos. Promovia a Catalunya una nova idea d'Espanya que tingut d’acabar enterrant a Navarra. Cofoi d’atrapar econòmicament Alemanya a finals de la dècada, l’atur se li ha disparat recordant que s’ha arribat al temut punt d’inflexió en la salut de l’economia espanyola per no haver continuat les reformes laborals i fiscals endegades per Aznar. Satisfet d’un procés de pau que l’havia de portar directament de Madrid a Oslo, s’ha trobat sense terminal de Barajas per on embarcar i tirant de policia com li deia el PP.

Definitvament, el govern de Zapatero s'ha eclipsat, s'ha diluit, fins esdevenir inexistent.

L'autocrítica de Pete Seeger

Pete Seeger va ser un dels meus cantants preferits, especialment en els anys políticament i culturalment turbulents de la meva joventut. Tot i ja no compartir la seva ideologia, encara m’agrada escoltar-lo. I és que Pete Seeger sempre m’ha semblat un cantant intel·ligent i honest. Raó per la qual mai no he entès perquè no havía fet la més petita autocrítica política. Ara, via Barcepundit, he pogut saber que el vell Seeger finalment ho ha fet a través d’una carta al columnista Ron Radosh, de The Sun, que li ho havia retret. L’article de Radosh m’ha semblat bonic i just. Crec que val la pena llegir-lo sencer i per això em permeto la llibertat de publicar-lo íntegrament.

Pete Seeger, America's best-known and most influential folksinger, wrote me a letter a few days ago. I did not expect to hear from him. Last June, I wrote in these pages about the new documentary on his life. The article ran under the headline "Time for Pete Seeger To Repent."

My complaint was that the film, good as it is, did not give a completely honest account of Mr. Seeger's politics. The filmmaker, Jim Brown, interviewed me on camera, but he did not include any of my critical remarks in the final version. In my interview, I pointed out that Mr. Seeger had been a lifelong follower of the Communist Party, changing his songs and his positions to be in accord with the ever-changing party line. He attacked the blacklist of the 1950s, which kept him off the air, but never seems to have said anything about Stalin's death list. As Martin Edlund has written in The New York Sun, Mr. Seeger has always been inseparable from his social mission. Much of it deserves praise - he was at the forefront of the struggle for civil rights - but much of it must be condemned and not hidden from sight.

In particular, I said that Mr. Seeger had supported Stalin's tyranny for so many years yet had never written a song about the Gulag. Yet some acknowledgment of his former support would have been appropriate, especially considering the songs he has sung about the Nazi death camps, which he often introduces by saying, "We must never forget."

So I felt some trepidation when I got Mr. Seeger's letter. Surely he was angry, or at the least peeved, by my article. I had been a banjo student of his in the 1950s and regarded Mr. Seeger as my childhood hero and mentor. But for decades since then, I have been publicly identified as an opponent of much of what he has believed Â-- that the Rosenbergs were innocent, for example, or that Fidel Castro was a friend of the poor.

I almost fell off the chair when I read Mr. Seeger's words: "I think you're right - I should have asked to see the gulags when I was in [the] USSR." For years, Mr. Seeger continued, he had been trying to get people to realize that any social change had to be nonviolent, in the fashion sought by Martin Luther King Jr. Mr. Seeger had hoped, he explained, that both Khrushchev and later Gorbachev would "open things up." He acknowledged that he underestimated, and perhaps still does, "how the majority of the human race has faith in violence."

More importantly, Mr. Seeger attached the words and music for a song he had written, "thinking what Woody [Guthrie] might have written had he been around" to see the death of his old Communist dream. Called "The Big Joe Blues," it's a yodeling Jimmie Rodgers-type song, he said. It not only makes the point that Joe Stalin was far more dangerous and a threat than Joe McCarthy - a man Mr. Seeger and the old left view as the quintessential American demagogue - but emphasizes the horrors that Stalin brought.

"I'm singing about old Joe, cruel Joe," the lyrics read. "He ruled with an iron hand / He put an end to the dreams / Of so many in every land / He had a chance to make / A brand new start for the human race / Instead he set it back / Right in the same nasty place / I got the Big Joe Blues / (Keep your mouth shut or you will die fast) / I got the Big Joe Blues / (Do this job, no questions asked) / I got the Big Joe Blues."

Mr. Seeger continued in his letter to me: "the basic mistake was Lenin's faith in [Party] DISCIPLINE!" He often tells his left-wing audiences, he said, to read Rosa Luxemburg's famous letter to Lenin about the necessity of freedom of speech. And despite all of my criticisms of Mr. Seeger over the years, he ended warmly, saying: "You stay well. Keep on."

I was deeply moved that Mr. Seeger, now in his late 80s, had decided to acknowledge what had been his major blind spot - opposing social injustice in America while supporting the most tyrannical of regimes abroad. Mr. Seeger rarely performs anymore. But if he does, and if he sings this song, I suspect that few in the audience would have any idea of what it is about. And I doubt that any other singer today would cover it. Only an audience composed entirely of the now-aging old left veterans would understand it instantly. Undoubtedly, many of them would be shocked.

I phoned Mr. Seeger at his home in Beacon, NY, and thanked him for his letter and its warm and supportive tone. We spent some time reminiscing about the old days and people we knew and things we had experienced together. Turning to a discussion of the community he lives in, Mr. Seeger told me he's a friend of the Republican mayor of his town, who sponsors community events and welcomes him as a participant. Mr. Seeger, it is clear, believes in bringing people together for good works, and in reconciliation.

Mr. Seeger is still a man of the political left, and I'm certain we disagree about much. But I never thought I would hear him acknowledge the realities of Stalinism. I honor and admire him for doing so now.

La mort d'un farsant

Barcepundit, després de llegir Vanity Fair, retitula Arthur Miller com "La mort d'un farsant":

Arthur Miller abandonó a un hijo con síndrome de Down. "Mongoloide", como lo llamaba antes de cambiar de opinión y no matarlo: simplemente lo envió a un asilo, cerrado años más tarde al descubrirse que los internos vivían en condiciones infrahumanas.

Ni una visita desde entonces, ninguna atención, ninguna mención en sus memorias. Sólo gracias al actor Daniel Day-Lewis, casado con Rebecca, otra hija del dramaturgo, accedió semanas antes de morir a incluirlo en su testamento.

La més gran secta d'assassins del món

He trobat al blog de "Freelancer Corner" aquest vídeo, realitzat per Erique de Diego i l'equip de persones que estan treballant en la web "El Manifiesto de las Clases Medias", sobre les atrocitats del comunisme. No diu res de nou que no s'hagi dit ja, tant en el Llibre Negre del Comunisme com en altres llibres especialitzats, però crec que val la pena difondre'l. Especialment perquè els crims del comunisme, més nombrosos encara que els crims del nazisme, han passat desapercebuts i quasi sempre minimitzats. Una discreció còmplice que ha permès fer creure que el comunisme era un totalitarisme bo en comparació amb el totalitarisme dolent dels nazis i feixistes. Només així s'explica que hi hagi molta gent que li faci gràcia portar una samarreta del "Che" i no una de Hitler.