Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 25 de febrer de 2003

Per què ja no sóc "progre"

VERSIÓN EN ESPAÑOL

"Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” (Lord Acton)

1.- Perquè, tot i l’esfondrament del mur de Berlín, els “progres” continuen sense fer pública la més mínima autocrítica, paralitzats per la covardia a quedar orfes de certesa. Perquè continuen ancorats en la “revolució pendent” i instal•lats en l’amnèsia per ignorar els milions de víctimes de la seva ideologia. Perquè el seu conservadorisme els fa mantenir inalterables els principis ideològics que van assumir quan l’evidència de la dictadura franquista els va portar, per primera i última vegada, a canviar de manera de pensar.

2.- Perquè no crec en els drets col•lectius, que són la gran coartada ideològica dels que sempre troben una raó per sotmetre o immolar l’individu, la persona concreta de carn i ossos, en l’altar majestàtic i redemptor de la tribu, la pàtria, la nació, la raça, el gènere o la classe social.

3.- Perquè la història no té significat ni lleis que la puguin fer previsible. Quan més lliure és el món menys previsible es torna i més s’escapa a la planificació i la tutela dels governs dirigistes. Els ordres espontanis sorgits de l’evolució humana i de les seves institucions són més sòlids i “racionals” que totes les utopies constructivistes.

4.- Perquè el valor fonamental de la vida humana és la llibertat, sense la qual no hi pot haver ni responsabilitat ni justícia. Perquè la planificació de la vida econòmica i social és incompatible amb la llibertat personal, com ha demostrat el fracàs estrepitós del comunisme. Perquè el mercat és la democràcia econòmica, mentre que la planificació és la dictadura de la misèria igualitària. Perquè la propietat dels mitjans de producció de bens i de serveis –tan atacada per l’esquerra- es justifica a bastament per la seva capacitat de generar l’abundància, mentre que la propietat intel•lectual –tan defensada paradoxalment per la mateixa esquerra- és la propietat més discutible perquè crea monopoli i manté l’escassedat.

5.- Perquè sense seguretat, sense institucions que la garanteixin, la llibertat no és possible. La inaprensible naturalesa humana sembla estar més a prop de Hobbes que de Rosseau. Ni és la "societat" la que inevitablement corromp ni la persona és una “tabula rasa” que es pot manipular en nom de qualsevol mercaderia ideològica.

6.- Perquè la democràcia no és una finalitat sinó un mitjà per canviar els governs sense violència. Com advertia Alexis de Tocqueville, tenir la majoria no vol dir tenir la raó, ni autoritza el govern a limitar els drets de les minories o a modificar les regles del joc que estan vinculades a l’exercici dels drets fonamentals. La democràcia legitima l’accés al govern però no els actes que aquest executa. Trencar les institucions democràtiques des de dins –Hitler, Allende, Chávez...- no és més legítim que fer-ho des de fora, a través d’un cop d’estat o d’una revolució violenta.

7.- Perquè les institucions de les democràcies liberals es fonamenten en l’escepticisme epistemològic o, dit d’una altra manera, en la ignorància voluntària de la veritat, contràriament a les utopies racionalistes que, a imatge i semblança de la teologia, pretenen imposar al conjunt de la societat la veritat revelada o científicament demostrada. La ignorància de la veritat es fonamenta en l’evidència que les persones sempre pensarem diferent i tindrem pluralitat de creences -polítiques, econòmiques, morals o religioses- sobre com hem de viure o cercar la felicitat. La missió dels governs és garantir de manera imparcial les regles del joc perquè ningú imposi a ningú la seva “veritat”, el seu model de vida, i permetre que tothom pugui viure, en la mesura del possible, segons les seves conviccions. Això implica una concepció procedimental i no teleològica de la resolució dels conflictes i converteix la llibertat formal en l’única llibertat real.

8.- Perquè no comparteixo el perpetu malestar de molts intel•lectuals respecte la cultura de la llibertat en la que viuen i de la que viuen, mentre que no amaguen la seva satisfacció alhora de defensar per activa i per passiva qualsevol dictadura si d’aquesta manera s’ataca els governs dels països democràtics i especialment els Estats Units. Com deia Albert Camus, si la història dels últims cent anys està tan tacada de sang és “perquè la intel.ligència europea, traint la seva herència i la seva vocació, va elegir la desemesura pel seu amor al patetisme i a l’exaltació”.

9.- Perquè sóc pacífic però no pacifista. Perquè crec que mentre hi hagi dictadures el desarmament unilateral és un suïcidi. Perquè és un engany que s’anomenin pacifistes persones que sempre han cregut en la violència revolucionària i que han justificat durant molts anys les dictadures comunistes, fins que l’evidència els ha fet emmudir però no canviar d’opinió. Perquè em rebel•la que hi hagi pacifistes que “comprenen” el terrorisme d’ETA quan és precisament en un context democràtic quan la violència política no té mai justificació. Perquè no entenc l’anomenat pacifisme dels que són capaços de fer la més gran manifestació mundial contra una guerra que encara no ha començat però són incapaços de moure un dit per les guerres realment existents, des de Txetxènia a l’Africa subsahariana. Perquè, mentre hi hagi dictadors, l’única manera d’evitar el genocidi i de defensar la vida de les persones i la seva llibertat és demostrar que s’està disposat, si cal, a lluitar per garantir-les. Com deien els romans: “si vis pacem, para bellum”.

10.- Perquè crec que la revolució no és la solució sinó el problema, com molt bé explica Mario Vargas Llosa en una reflexió sobre el «Che» Guevara: “Su teoria del «foco», esa punta de lanza móvil y heroica cuyos golpes irían creando las condiciones para la revolución, no funcionó en ninguna parte y sirvió, sí, en América Latina, para que millares de jóvenes que la adoptaron y pretendieron materializarla se sacrificaran trágicamente y abrieran la puerta de sus países a despiadadas tiranías militares. Su ejemplo y sus ideas contribuyeron más que nada a desprestigiar la cultura democrática y a arraigar en universidades, sindicatos y partidos políticos del Tercer Mundo el desprecio de las elecciones, del pluralismo, de las libertades formales, de la tolerancia, de los derechos humanos, como incompatibles con la auténtica justicia social. Ello retrasó por lo menos dos decenios la modernización política de los países latinoamericanos”.

11.- Perquè he deixat de creure en la grandiloqüència de la utopia per descobrir la modèstia de l’esperança. Perquè no crec ni en el cel dels capellans ni en el paradís dels guerrillers. Com escrivia Octavio Paz: “Desde fines del siglo XVIII hemos vivido el mito de la Revolución, como los hombres de los primeros siglos cristianos vivieron el mito del fin del mundo y la inminente vuelta de Cristo. (..) El culto a la revolución és una de las expresiones de la desmesura moderna. (..) Le pedimos a la revolución lo que los antiguos pedían a las religiones: salvación, paraíso. Nuestra época depobló el cielo de dioses y ángeles, pero heredó del cristianismo la antigua promesa de cambiar al hombre. (..) Se creyó que la revolución, convertida en ciencia universal, sería la llave de la historia, el sésamo que abriría las puertas de la cárcel en que los hombres han vivido desde los orígenes. Ahora sabemos que esa llave no ha abierto ninguna prisión: ha cerrado muchas”.