Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 28 de setembre del 2007

I ara, palanganer de Putin?




Obren un Casino estil La Vegas al kurdistan iraquià

Probablement no sigui aquesta la principal necessitat dels iraquians, però demostra el que molts no volen veure: que la violència no afecta a tot el país, que el terror islamista està sent derrotat per les forces iraquianonord-americanes i que la gent ja veu la sortida del túnel (si els demòcrates ianquis, és clar, no ho impedeixen). Inversions com aquesta i d’altres que s’estan fent només s’expliquen perquè els empresaris que les fan tenen expectatives raonables de benefici. Unes expectatives que no existirien si la situació a l'Iraq fós realment la que ens expliquen per la tele.

dijous, 27 de setembre del 2007

No els deixem a l'estacada!

Les estadístiques confirmen la derrota de la insurgència a l’Iraq





Més de 19.000 terroristes han mort a l’Iraq des del 2003. Les estadístiques mostren que 4.882 insurgents han mort en el que va d’any, un 25% més que l’any anterior. En en aquests quatre anys, les forces nord-americanes han tingut 3.801 baixes.

Va morir Joan Pau II d'eutanàsia per omissió?

Després que el Vaticà ha recordat la posició de l'Església catòlica sobre l'eutanàsia, s'ha desfermat a Itàlia una polèmica sobre les condicions reals de la mort del papa Joan Pau II, l'abril del 2005. Una mort que alguns consideren producte d'una "eutanàsia per omissió" en flagrant contradicció amb la doctrina oficial de l'Església.


«Continuer à alimenter et à hydrater un patient par voie artificielle, même s'il se trouve dans un état végétatif avancé » : c'était, il y a quinze jours, les directives publiées par la puissante congrégation pour la Doctrine de la foi, gardienne de la foi catholique. Depuis, les partisans italiens du droit à l'euthanasie sont montés au créneau, brandissant le dossier médical de Jean-Paul II en guise d'argument pour appuyer leur thèse. Car, plus de deux ans après sa disparition, les conditions exactes de la mort du pape polonais restent entourées de secrets.

Hier, à Rome, le directeur de la revue laïque de gauche MicroMega, Paolo Flores d'Arcais, avait convoqué la presse pour demander que toute la lumière soit faite sur la mort de Karol Wojtyla, et pousser l'Église à changer son discours sur les conditions de la fin de vie. Il était accompagné de l'épouse de Piergiorgio Welby, à qui l'Église avait refusé, à Noël dernier, des funérailles religieuses parce qu'il avait demandé le débranchement de l'appareil respiratoire qui le maintenait en vie. Il y avait surtout l'anesthésiste Lina Pavanelli, auteur d'un article controversé sur « la douce mort » du Pape.

La longue agonie de Jean-Paul II, de février à avril 2005, ne cesse en effet de poser des questions, alimentées par la version officielle des soins qui lui furent alors apportés. C'est sur ces informations délivrées par le Vatican que s'est appuyée Lina Pavanelli pour démontrer que le Pape était mort d'un manque volontaire d'alimentation. Selon elle, si le patient avait été correctement nourri, il aurait pu survivre plusieurs années. À la praticienne, il a été rétorqué que Jean-Paul II avait, dans les dernières semaines de sa vie, une sonde gastrique qui lui était retirée lors de ses apparitions publiques. Une opération que le Pape supportait mal. Mais pour le professeur Pavanelli, la réponse est insuffisante. Pire, les médecins n'auraient pas suivi les protocoles qui s'appliquent d'ordinaire à un malade de Parkinson. Jean-Paul II était atteint depuis quinze ans de ce mal dégénératif. « Le Pape et ses médecins connaissaient parfaitement son évolution. Ils avaient eu le temps de penser à cette fin prévisible », estime la directrice de l'école d'anesthésie de Ferrare. Et d'accuser ses confrères d'être intervenus en dernier recours. Le Pape aurait dû subir une trachéotomie avant le mois de février 2005, et surtout une sonde abdominale aurait permis de le nourrir sans douleur, sans le laisser s'affaiblir. Ses médecins le savaient, mais n'ont rien fait. Pourquoi ? Fut-ce une forme d'« euthanasie par omission » dénoncée par le Vatican, ou obéirent-ils à leur patient ?

La Babel prohibida

"Persecución lingüística", de Cristina Peri Rossi a El Mundo.


Hace dos años Gaspar Hernández, periodista inteligente y culto, inauguró un programa en Catalunya Ràdio, Una nit a la Terra (Una noche en la tierra), que se emitía de 1.00 a 3.00 de la madrugada. Cada noche, había una tertulia sobre asuntos intimistas o sociales en la que participaban dos invitados: editores, escritores, filósofos o poetas. Era un espacio ameno, de buen nivel y aceptación, con diferentes puntos de vista.

Gaspar me invitó desde el primer momento y yo acepté muy complacida, como tertuliana fija, una vez por semana. Todos hablaban en catalán, salvo yo, que lo hacía en castellano; nunca fue obstáculo para que nos comprendiéramos y parecía un modelo ideal de convivencia lingüística, sin rigideces, sin exclusiones.

Entiendo, leo y traduzco el catalán desde hace muchos años, pero me expreso mejor en castellano (me ocurre igual con el francés o el italiano) y vivo en una nación que tiene la suerte de ser bilingüe. Así lo es en la calle, en el metro y en la comunidad vecinal. Al inaugurar el segundo año del programa, Gaspar me felicitó. Consideraba que mis intervenciones eran muy importantes para el éxito de audiencia. Y así seguimos un año más. He compartido tertulia con Luis Racionero, con Mercedes Abad o con Sebastià Alzamora. Este año, en septiembre, empezaba el tercer año, y Gaspar contaba conmigo. Pero sorpresivamente, coincidiendo con el cambio de hora y de nombre del programa, CCRTV (Corporación Catalana de Radio y Televisión) decidió prescindir de mi participación, dado que yo hablo castellano.

Me consta que Gaspar Hernández luchó contra este despido, haciendo valer motivos de calidad profesional. No lo consiguió. Se esgrimió como causa la Carta de Principios ratificada el 17 de julio de este año, fruto del acuerdo político entre el tripartito y CiU, que recomienda la prioridad de invitados que hablen en catalán. El programa cumplía el requisito, dado que sólo yo hablaba en castellano, pero una exigencia oral exigía que se hablara sólo en catalán.

Habría que recordar que un reglamento no puede ir contra la ley y que, por el momento, y espero que también en el futuro, Cataluña es y será una nación bilingüe, por lo cual no se puede perseguir o expulsar a nadie de su trabajo por motivos lingüísticos. La libertad de expresión es un derecho constitucional que atañe a todos los ciudadanos y no se refiere exclusivamente al pensamiento, sino a las lenguas en que se emite. Una tontería es una tontería, da lo mismo en la lengua en que se diga, y una frase de Shakespeare suele ser una genialidad, en inglés, francés, castellano, catalán o checo. ¿Nos hemos olvidado de una verdad tan elemental o los intereses políticos prescinden del humanismo?

Creo haber sufrido un claro caso de persecución lingüística, como otras veces, he sufrido persecución política, bajo la dictadura uruguaya o franquista. Los fascismos tienen algo en común: siempre son excluyentes. Excluyen por motivos ideológicos, de raza, de sexo... o de lengua. Y es paradójico que me ocurra a mi, Premio Ciudad de Barcelona de Poesía en l992 por el libro que se titula precisamente Babel bárbara y donde se exalta la diversidad de lenguas, la Babel mítica. ¿Paradójico o síntoma de los tiempos que corren? Quizás no sea casual. Quien defiende Babel es discriminada. Es posible que quienes perpetraron esta exclusión ni siquiera sepan que soy Premio Ciudad de Barcelona o que luché clandestinamente contra el franquismo y a favor del catalán desde Agermanament hace muchos años. Los censores no suelen leer y tienen pésima memoria.



Als déus no els agrada Babel.

Iran-Veneçuela, el nou eix cubano-soviètic

Resulta inquietant la similitud històrica entre l'aliança cubano-soviètica que va portar a la crisi dels míssils de 1962 i el nou eix iraniano-veneçolà. Com aleshores, hi ha una potència nuclear llunyana, en aquest cas en vies de nuclearització, i una base propera als EUA en territori llatino-americà. Com en la dècada dels seixanta, els dos països comparteixen una política populista, revolucionària i antinord-americana, que els uneix, encara que en el cas actual els dos socis no pertanyin a la mateixa soca ideològica. A diferència, però, de l'aliança cubano-soviètica en la que Cuba era el parent pobre, Veneçuela disposa dels enormes recursos del petroli, cosa que la fa més perillosa. Per consolidar aquesta santa aliança, el president iranià, Mahmud Ahmadinejad, torna aquests dies a Veneçuela. Serà la tercera vegada en dos anys.
L'AXE antiaméricain qui unit depuis deux ans l'Iran et le Venezuela se consolide. Alors que son pays est de nouveau menacé de sanctions au Conseil de sécurité des Nations unies, Mahmoud Ahmadinejad a quitté New York et l'enceinte de l'ONU pour la Bolivie, puis pour Caracas, où il vient chercher le soutien de son ami Hugo Chavez. C'est déjà la troisième visite du président iranien au Venezuela, depuis son élection en 2005. Il sera, cette fois encore, accueilli avec un tapis rouge. Car si les pays occidentaux en ont fait leur bête noire, Hugo Chavez voit en Ahmadinejad « une personne respectueuse de la paix internationale et un être humain extraordinaire ».

Les deux hommes, qui s'appellent mutuellement « frère », ont beaucoup en commun. Anciens militaires reconvertis en chefs d'État populistes, prétendant tous deux promouvoir une pensée révolutionnaire, ils jouent un rôle clé au sein de l'Organisation des pays exportateurs de pétrole (Opep). Ils partagent en outre, et surtout, de virulentes positions antiaméricaines.

Notícies matineres del galliner

El diario Público se estrenó con una “exclusiva” sobre ETA que ya había publicado la revista Tiempo tres semanas antes

José Blanco se apoya en los datos de una encuesta reservada para concluir que Navarra no le restará votos al PSOE: sólo un 28% aprobaba un pacto con Nabai

La Guardia Civil detecta en una gasolinera cerca de Zaragoza a dos de los etarras más buscados y el robo de dos coches a punta pistola

La clase política dio la espalda en Madrid a Rosa Diez y Fernando Savater, flamante ‘pareja de hecho’ que presentó su nuevo UPD en el Ritz

Bargalló dio una subvención de 60.000 euros sin justificar a la fundación de Esquerra

Felipe González sugiere a Zapatero prorrogar los Presupuestos Generales del Estado antes que cederlo todo a sus socios / El text íntegre de l'article de González, aquí.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Gràcies, Ernesto

Coincideixo plenament amb Barcepundit i Espada respecte el "gran treball periodístic" que Ernesto Ekaizer publica avui a "El País". Un treball que pretén una cosa però aconsegueix exactament la contrària. La febre ideològica distorsiona la visió de la realitat política i Ekaizer veu gegants on només hi ha molins.

Presidente Bush. Sadam Husein no cambiará y seguirá jugando. Ha llegado el momento de deshacerse de él. Es así. Yo, por mi parte, procuraré a partir de ahora utilizar una retórica lo más sutil posible, mientras buscamos la aprobación de la resolución. Si alguien veta [Rusia, China y Francia poseen junto a EE UU y Reino Unido derecho a veto en el Consejo de Seguridad en su calidad de miembros permanentes], nosotros iremos. Sadam Hussein no se está desarmando. Le tenemos que coger ahora mismo. Hemos mostrado un grado increíble de paciencia hasta ahora. Quedan dos semanas. En dos semanas estaremos militarmente listos. Creo que conseguiremos la segunda resolución. En el Consejo de Seguridad tenemos a los tres africanos [Camerún, Angola y Guinea], a los chilenos, a los mexicanos. Hablaré con todos ellos, también con Putin, naturalmente. Estaremos en Bagdad a finales de marzo. Existe un 15% de posibilidades de que en ese momento Sadam Hussein esté muerto o se haya ido. Pero esas posibilidades no existen antes de que hayamos mostrado nuestra resolución. Los egipcios están hablando con Sadam Hussein. Parece que ha indicado que estaría dispuesto a exiliarse si le dejaran llevarse 1.000 millones de dólares y toda la información que quisiera sobre armas de destrucción masiva. [Muammar El] Gaddafi le ha dicho a Berlusconi que Sadam Hussein quiere irse. Mubarak nos dice que en esas circunstancias existen muchas posibilidades de que sea asesinado. Nos gustaría actuar con el mandato de las Naciones Unidas. Si actuamos militarmente lo haremos con una gran precisión y focalizando mucho nuestros objetivos. Diezmaremos a las tropas leales y el ejército regular rápidamente sabrá de lo que se trata. Hemos hecho llegar un mensaje muy claro a los generales de Sadam Hussein: los trataremos como criminales de guerra. Sabemos que han acumulado una enorme cantidad de dinamita para hacer volar los puentes y otras infraestructuras y hacer saltar por los aires los pozos petrolíferos. Tenemos previsto ocupar esos pozos muy pronto. También los saudíes nos ayudarían a poner en el mercado el petróleo que fuese necesario. Estamos desarrollando un paquete de ayuda humanitaria muy fuerte. Podemos ganar sin destrucción. Estamos planteando ya el Irak post Sadam, y creo que hay buenas bases para un futuro mejor. Irak tiene una buena burocracia y una sociedad civil relativamente fuerte. Se podría organizar en una federación. Mientras tanto estamos haciendo todo lo posible para atender las necesidades políticas de nuestros amigos y aliados.


Presidente Aznar. Es muy importante contar con una resolución. No es lo mismo actuar con ella que sin ella. Sería muy conveniente contar en el Consejo de Seguridad con una mayoría que apoyara esa resolución. De hecho, es más importante contar con mayoría que que alguien emita un veto. Creemos que el contenido de la resolución debería entre otras cosas constatar que Sadam Hussein ha perdido su oportunidad.

PB. Sí, por supuesto. Sería mejor eso que hacer una referencia a "los medios necesarios" [se refiere a la resolución tipo de la ONU que autoriza a utilizar "todos los medios necesarios"].

PA. Sadam Husein no ha cooperado, no se ha desarmado, deberíamos hacer un resumen de sus incumplimientos y lanzar un mensaje más elaborado. Eso permitiría por ejemplo que México se moviera [en referencia a cambiar su posición contraria a la segunda resolución, que Aznar pudo conocer de labios del presidente Vicente Fox el viernes 21 de febrero en una escala realizada en Ciudad de México].

PB. La resolución estará hecha a la medida de lo que pueda ayudarte. Me da un poco lo mismo el contenido.

PA. Te haremos llegar unos textos.

PB. Nosotros no tenemos ningún texto. Solamente un criterio: que Sadam Hussein se desarme. No podemos permitir que Sadam Hussein alargue el tiempo hasta el verano. Al fin y al cabo ya ha tenido cuatro meses en esta última etapa y eso es tiempo más que suficiente para desarmarse.

PA. Nos ayudaría ese texto para ser capaces de patrocinarlo y ser sus coautores y conseguir que mucha gente lo patrocine.

PB. Perfecto.

PA. El próximo miércoles [16 de febrero] me veo con Chirac. La resolución ya habrá comenzado a circular.

PB. Me parece muy bien. Chirac conoce perfectamente la realidad. Sus servicios de inteligencia se lo han explicado. Los árabes le están transmitiendo a Chirac un mensaje muy claro: Sadam Hussein debe irse. El problema es que Chirac se cree Mister Arab y en realidad les está haciendo la vida imposible. Pero yo no quiero tener ninguna rivalidad con Chirac. Tenemos puntos de vista diferentes, pero yo quisiera que eso fuera todo. Dale los mejores recuerdos de mi parte. ¡De verdad! Cuanto menos rivalidad sienta él que existe entre nosotros será mejor para todos.


Ernesto, queremos más.

Kevin, tu també?

Resulta evident que a talla artística de Kevin Spacey no té res a veure amb la seva talla intel·lectual i política.

Fa 50 anys, els republicans derroten el racisme demòcrata a Little Rock

Contràriament al que molta gent creu, en la batalla contra la segregació racial als Estats Units hi havia més republicans que demòcrates. Dilluns es van complir 50 anys de l’aplicació a Arkansas de la 1957 Civil Rights Act.

On this day in 1957, Republican President Dwight Eisenhower ordered federal troops to Little Rock, Arkansas.

In September of that year, a few days after passage of the Republican Party's 1957 Civil Rights Act, Orval Faubus, the Democrat Governor of Arkansas, ordered the state National Guard to prevent the court-ordered desegregation of a Little Rock public school. At first, Republican President Dwight Eisenhower tried to negotiate with Faubus, but after several fruitless weeks the President lost patience with his Democrat foe. Eisenhower had not been afraid to take on the Nazis, and he certainly was not going to be fazed by Faubus or any other Democrat challenging the Constitution.

On the advice of Attorney General Brownell, Eisenhower placed the Governor's soldiers under federal government control and ordered the 101st Airborne to Arkansas. Senators Lyndon Johnson and John Kennedy publicly criticized the President for enforcing a federal court order. Many Democrats actually compared the President's act to the Soviet invasion of Hungary the year before.

Today is the fiftieth anniversary of this great Republican achievement to protect African-Americans from their Democrat oppressors.

Contra preus, llibertat

L’increment del preu dels cereals, esperonat per l’equivocada decissió política de fabricar biocombustibles per combatre els molins de l’escalfament global, només el pot combatre el propi mercat. A un sobtat augment de la demanda (o a una previsió certa de la mateixa), el mercat respòn sempre amb un augment de l’oferta. Llevat que no pugui, com ha sigut el cas europeu. El socialisme agrari de la UE amb les seves regulacions estalinistes io deixen funcionar el mercat. Es per això que avui, a corre cuita, la UE s’ha vist obligada a autoritzar la sembra de més cereals.

La correcció política, herència del KGB



Semblaria un fòssil si no fos perquè les seves conseqüències encara les estem pagant:

Bien que datant de 1985, cette interviewest d’une rare actualité. Yuri Bezmenov, ex-agent du KGB passé à l’Ouest dans les années 1970 raconte par le menu les techniques de déstabilisation et de manipulation de l’opinion. Il révèle ainsi comment le bloc socialo-communiste :

• a sciemment mis en œuvre une politique globale de manipulation de l’opinion et des élites au niveau mondial.
• a conditionné les écoliers et étudiants occidentaux aux idéaux socialistes sur au moins trois générations. Cette tâche représentait selon lui 85% de l’activité du KGB.
· a systématiquement recruté tous les faiseurs d’opinion à l’ouest pour influencer et déstabiliser le monde non-communiste.
• a conditionné et “dé-moralisé” (perte des valeurs) des pans entiers de la société, devenus les “idiots utiles” du socialisme.

Cet entretien permet de comprendre pourquoi, en 2007, nous devons encore composer avec une gauche lunaire, pourquoi autant de profs formatés continuent de saper des générations d’écoliers et d’étudiants et pourquoi la lutte contre le socialisme marxiste, malgré toutes les preuves de sa nocivité, est toujours à l’ordre du jour. La culture “égalitariste”, l’anti-racisme idéologique, les problèmes liés à l’immigration par exemple, sont très étroitement liés à l’intense désinformation socialiste-marxiste qui a saturé les esprits jusque dans les années 90. Nous en récoltons les indigestes fruits aujourd’hui.

Dans une conférence dont il reste
des traces sur Internet, Yuri Bezmenov - alias Thomas Schuman - a donné d’autres indications sur les techniques destinées à déstabiliser les nations occidentales. Parmi ces stratégies de déstabilisation, il cite entre autres :

• le sabotage des unités nationales (ethniques, raciales, religieuses, linguistiques)
• la ridiculisation du sentiment patriotique en le dégradant au rang d’une maladie mentale (psychotic)
• l’encouragement de l’agitation politique dans le monde du travail en politisant les syndicats.

Nous avons donc bien toujours les deux pieds dedans et nous n’avons pas changé de monde : nous sommes toujours les héritiers de la guerre froide. C’est aujourd’hui de l’intérieur que la maladie tente de se répandre. Et les “idiots utiles” sont toujours aussi actifs.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Víctima de la beateria multicultural

Cyril Teissier, el nen holandès de 9 anys de la foto, ha tingut de canviar d’escola perquè els seus companys de classe li feien la vida impossible. Per què? Doncs, perquè era l’únic nen blanc i cristià de la seva classe i només per aquest motiu s’havia convertit en el cap de turc dels seus companys, majoritariament marroquins i musulmans.

La direcció de l’escola ha considerat que la millor solució era que la víctima canviés d’escola, mentre els seus agressors quedaven impunes en el seu lloc.Els pares de Cyril l’havien matriculat conscientment en aquesta escola perquè consideraven que era bo pel seu fill “el coneixement d’altres cultures”. Ara han comprovat el gran èxit del multiculturalisme beat. (Bafweb)

Article original en holandès, aquí.

Al Qaeda ha perdut a l’Iraq

Barcepundit enllaça amb un altra magnífic article del periodista independent Michael J. Totten sobre la situació a l’Iraq. En aquest cas es tracta d’un entrevista al tinent coronel Mike Silverman de la tercera divisió d’infanteria de les forces nord-americanes a l’Iraq, on explica fil per randa la situació sobre el terreny. La conclusió és aquesta:


“That we’re fighting Al Qaeda,” he said without hesitation. “[Abu Musab al] Zarqawi invented Al Qaeda in Iraq. The top leadership outside Iraq squawked and thought it was a bad idea. Then he blew up the Samarra mosque, triggered a civil war, and got the whole world’s attention. Then the Al Qaeda leadership outside dumped huge amounts of money and people and arms into Anbar Province. They poured everything they had into this place. The battle against Americans in Anbar became their most important fight in the world. And they lost.”

A l'Iran no hi ha homosexuals

Ho ha dit a la Universitat de Columbia el president iranià Mahmud Ahmadinejad: "A l'Iran, no tenim homoexuals com en el vostre país. No tenim aquest fenomen, no se qui us ho ha dit que n'hi han".




Iran's firebrand President Mahmoud Ahmadinejad told an audience at a top US university that there were no gays in Iran as he skirted around a question about the treatment of homosexuals in his country.
At the start of a hugely controversial visit to the United States, the alleged Holocaust denier who has been accused of backing terrorism tried to reach out to a sceptical US press and public.
"In Iran we don't have homosexuals like in your country," Mr Ahmadinejad said to howls and boos among the Columbia University audience.
"In Iran we do not have this phenomenon, I don't know who has told you that we have it," he said.
Mr Ahmadinejad was challenged during his appearance on Amnesty International figures that suggested that 200 people had been executed in Iran so far this year, among them homosexuals.

És a dir, més que no haver-n'hi és que no en queden.


ADDENDA:



dilluns, 24 de setembre del 2007

Juristes de reconegut prestigi

El vocal independentista del CGPJ, Alfons López Tena, va ser sancionat l'any 2002 amb una multa de 3.000 euros i la inhabilitació per ser elegit membre dels òrgans de representació dels notaris per "irregularitats greus", segons revela avui Libertad Digital. López Tena s’afegeix així a la llista d’encerts de CiU, que com tothom recordarà també es va marcar el tanto d’haver col•locat el prevaricador jutge Estevill en una de les poltrones del CGPJ i d'haver triat com a defensor de Jordi Pujol en el cas Banca Catalana l'advocat Piqué Vidal, condemnat també en el cas Estevill.

Su desempeño como notario de Barcelona fue objeto de un expediente disciplinario en 2001, que culminó al año siguiente con una sanción y traslado a la Fiscalía por "infracción muy grave".

La resolución de la Dirección General de los Registros y del Notariado (DGRN), a la que ha tenido acceso Libertad Digital, dio por probadas una serie de irregularidades en la práctica profesional, durante los años 1993 a 1999, en que López Tena pidió excedencia al ser nombrado vocal del CGPJ.

López Tena incumplió flagrantemente normas del Protocolo General de los notarios tan graves como la falta de firma en documentos autorizados y en notas y diligencias; "numerosas escrituras" contenían, además, espacios en blanco, "en aspectos esenciales, como el precio de la compraventa, el valor de una finca, la hora del testamento o el espacio destinado a la numeración de los folios de la matriz"; "en ocasiones no está incorporada en la matriz la documentación que se dice estarlo" y se detectaron "tres actas de depósito que no figuran como tales en el inventario", según la denuncia que dio origen al expediente, presentada por el sucesor de López Tena en el Protocolo General legado por éste al iniciar su periodo de excedencia.

El expediente disciplinario se abrió el 4 de octubre de 2001 y concluyó un año después con una resolución sancionadora, a propuesta del instructor.

La DGRN determinó que los hechos investigados y probados constituyen una "infracción muy grave", ya que "se autorizan documentos con infracción de las normas y reglas esenciales de la autorización de los mismos y grave perjuicio para los interesados, pues la falta de fecha del instrumento y la falta de firma del Notario impiden que haya un instrumento público plenamente eficaz".

La DGRN estableció una sanción de 3.000 euros y la inhabilitación de López Tena para ser elegido miembro de los órganos de representación y decisión de los notarios. También se trasladó el expediente a la Fiscalía por si hubiese fundamento para iniciar una actuación penal.

Es confirma: pitjor el remei que la malaltia

El biodiésel emet entre un 50 i un 70 per cent més de gasos d'efecte hivernacle que el petroli. La informació la recull Barcepundit.

No totes les religions són igual



































Milers de monjos budistes encapçalen les més grans manifestacions per la llibertat i la democràcia i contra la dictadura militar de Birmània.

Milers d'imams criden a la guerra santa. Una guerra que avui ha costat la vida a dos soldats espanyols a l'Afganistan.

No totes les religions són igual.

Israel va obtenir proves que Síria disposava de material nuclear nord-coreà abans de bombardejar el seu magatzem

L’objectiu secret de l’atac aeri israielià del passat 6 de setembre en territori sirià era un amagatall militar de material nuclear. Segons informacions del Sunday Times, soldats d’una unitat d’elit de l’exèrcti israelià, disfressats de soldats sirians, es van infiltrar en territori de Síria i van obtenir proves inequívoques que aquest país disposava de material nuclar nord-coreà. Amb aquestes proves, Tel Aviv va obtenir finalment la llum vera de Washington per procedir al bombardeig.


ISRAELI commandos from the elite Sayeret Matkal unit – almost certainly dressed in Syrian uniforms – made their way stealthily towards a secret military compound near Dayr az-Zawr in northern Syria. They were looking for proof that Syria and North Korea were collaborating on a nuclear programme.

Israel had been surveying the site for months, according to Washington and Israeli sources. President George W Bush was told during the summer that Israeli intelligence suggested North Korean personnel and nuclear-related material were at the Syrian site.

Israel was determined not to take any chances with its neighbour. Following the example set by its raid on an Iraqi nuclear reactor at Osirak 1981, it drew up plans to bomb the Syrian compound.

But Washington was not satisfied. It demanded clear evidence of nuclear-related activities before giving the operation its blessing. The task of the commandos was to provide it.

Today the site near Dayr az-Zawr lies in ruins after it was pounded by Israeli F15Is on September 6. Before the Israelis issued the order to strike, the commandos had secretly seized samples of nuclear material and taken them back into Israel for examination by scientists, the sources say. A laboratory confirmed that the unspecified material was North Korean in origin. America approved an attack.

divendres, 21 de setembre del 2007

Contra el boicot islamista, comprem productes de les empreses amenaçades!

L’economista suec Johan Norberg fa una crida a tots els defensors de la llibertat d’expressió a participar en una acció contra el boicot islamista a empreses occidentals. En aquest moment les empreses amenaçades són empreses sueques com IKEA, H&M o Ericsson.
About one hundred Swedish companies have been threatened on Islamist websites in the last few days. Jihadist websites call for Muslims to boycott companies like IKEA, H&M, Ericsson and Electrolux, and in several cases to attack them. This is evil times two. They attack people who have nothing to do with what they are fighting against, and they do it because they want to put pressure on the Swedish government to stop artists like Lars Vilks from mocking religion.

This has dangerous potential. When the Danish Mohammed cartoons were published Danish companies like Arla were hurt by boycotts. This probably didn´t have an effect on the Danish government, but it did on other countries´ governments. They could see that if they forcefully defended freedom of speech their companies would also be hurt. And since politicians often care more about industry interests than about democratic principles they started to appease opponents of free speech.

So what do we do to save our liberties from Jihadists and unprincipled politicians? It´s easy. The opponents of freedom and democracy are fewer than the supporters and their purchasing power is smaller. The only thing that makes them influential is that they act in unison. But we can do that too.

Why don´t we decide to try to buy goods from companies that find themselves in the middle of free speech conflicts like this? If we, thousands of bloggers and writers and our readers do that, the effect of every boycott will be diminished. Spread the word now, around the world, that we are buying Swedish if we need beer, food, furniture or phones this week. And then, if Canadian or Georgian companies are the next targets, we´ll buy Canadian and Georgian goods next.

Perhaps we can institutionalise this as well, and turn it into a Break the boycott- and Buy for freedom-website and a movement that looks at what happens next and informs us on the next victims that need our help. I am sure that there is talent out there, who could do it. Perhaps you are the one? We need it, because this will happen again and again unless we do something about it.

Amenacen de mort Albert Rivera

Uns autoanomenats Segadors Catalans han enviat una carta amenaçant de mort Albert Rivera i els militants del seu partit si no abandonen Catalunya en dos mesos. La carta anava acompanyada d’una fotografia de Rivera amb una bala sense percudir al front.



Transcripció textual de la carta d’amenaça:
ELS SEGADORS CATALANS hem intentat repetidament fer-li arribar el nostre missatge per activa i per passiva. Ara bé, la nostra paciència s’agota i entenem que ni vostè ni el seu partit els agradarà la nostra empatia vers els seus ideals.

La nostra nació ha estat atacada darrerament i en conseqüència s’ha debilitat.

Catalunya necessita un esperit fort, un esperit lluitador i, en vistes de les ferides que gent com vostè ocasiona cada dia, la nostra organització entén que la nostra nació ha de ésser un estat propi. Per això els anticatalanistes com vostès són invitats a abandonar Catalunya.

No ens fan cap gràcia els seus missatges polítics extrets dels nostres avisos. Sr. Rivera, entendrà que si vostè continua amb la seva política anticatalanista, fruit dels nostres missatges, nosaltres el considerarem el nostre principal enemic.

Tots els enemics de Catalunya que lluitin contra la seva cultura i el seu dret a l’autodeterminació seran convidats a abandonar-la.

No volem fer servir les bales, però entenem que si no ens fan cas és perquè ens estan amenaçant. Aquí té una mostra del que pot arribar a succeïr si continua amb la seva política feixista, anticatalana i sense sentit comú.

En cas que després dels avisos no hágin abandonat el país o hagi cessat la seva política incoherent amb un marge de 2 mesos en seran expulsats per la força o hi seran enterrats per sempre.

Tonarem a segar.
Tornarem a ser lliures!!


ADDENDA.- No cal ser especialista en res per deduïr que el redactor de la carta és una víctima de la Logse (aquest sí un autèntic motiu per fugir d’Espanya!). Errors sintàctics, frases sense sentit, paraules mal utiltizades i de les que el redactor sembla dexconèixer la significació, etc. Tot i això, cal reconèixer que el redactor ha aconseguit que el seu text s’entengui. Pel que es veu, en matèria d’amenaces, intimidació i insults la Logse no ha fracassat del tot.

Aldarulls a Bangladesh per un acudit blasfem

Més de 9.000 manifestants s’han enfrontament amb la policia als carrers de Bangladesh per protestar per la publicació en una diari local d’un acudit que consideren ofensiu per a l’Islam. Els manifestants, que han cremat exemplars del diari, han cridat consignes reclamant l’execució del redactor en cap de la publicació, Matiur Rahman, que s’ha disculpat per la publicació de l’acudit. El seu autor, el dibuixant Arisur Rahman, de 23 anys, està detingut des de dimarts.

Quina era l’ofensa que ha posat dels nervis als fidels d’aquesta religió de pau? Doncs que un nen digui que el seu gat es diu Mahoma.





Traducció de l’anglès:

Home.-- Noi, com et dius?
Nen.- Em dic Babú.
Home.- Cal esmentar sempre el Profeta abans del nom!
Home.- Com es diu el teu pare?
Nen.- Mohammet Abu.
Home.- I com es diu el que tens al braços?
Nen.- Mohammet gat

No us el perdeu!

Brigades rojes, brigades verdes

Les Noves Brigades Rojes italianes també flirtegen amb el terrorisme islamista:



Last February, in the quiet of a secluded northern Italian country house, three Italian far left militants brainstormed, unaware that counter-terrorism officials were listening to their every word. The men were known members of the so-called "New Red Brigades," discussing new strategies for the group. Alfredo Davanzo, the ideologue of the group who had just returned from France using a forged passport, spoke about the need to overcome the organization's isolation, caused by its secrecy and the waves of arrests it had suffered (ironically, the three would be arrested the following Monday). The group, said the men, should find new venues for their recruitment efforts and pointed to Italian mosques, described as "propellers of protests and struggles," as one of the most obvious choices (Corriere della Sera, July 30). The conversation is just another indication of what Italian intelligence officials have warned about for the last few years: some of the most militant segments of the Italian extreme left have displayed an increasing interest in and admiration for radical Islam. What has been only purely moral support up to now could possibly develop into a dangerous cooperation.


(...)

After Lioce's arrest, investigators uncovered the network of the NCC/New Red Brigades between Rome and Tuscany and most of the militants have received lengthy prison terms for the assassinations of D'Antona and Biagi. Waves of arrests have also dismantled Davanzo's group and netted some of the militants behind La Voce. The violent extreme left in Italy nowadays can count just a handful of full-fledged militants and a few hundred sympathizers, nothing compared to its heydays of the 1970s. Nevertheless, this weak condition is not viewed by Italian intelligence agents with much relief. The fear, confirmed by Davanzo's wiretapped conversation, is that left wing militants, feeling isolated, will reach out to any radical movement they might perceive as receptive, and all indications point to radical Islamist groups as their first choice. Officials have already monitored limited contacts between left wing militants and Islamists, occurring mostly at the margins of anti-war or anti-Israel initiatives. Particularly interesting are the ties being forged between militants of the two movements in Italian prisons, where there has been increasing cooperation in spreading anti-Western propaganda and protesting anti-terrorism laws. It is not a coincidence that the banner protesting anti-terrorism legislation behind which a hundred of self-proclaimed Red Brigades sympathizers marched last June in Padua was written in Italian and Arabic.

It is extremely difficult to predict how different segments of the Islamist movement will react to this overture and if a "the enemy of my enemy is my friend" attitude will overshadow the immense ideological differences between the two movements. Italian authorities, however, are severely worried by the possibility that the links between the two movements—both of which have the motivation and the capability to use violence—could extend beyond statements to more formal cooperation.



Llegiu també: L'Islam, el marxisme del nostre temps (anglès)

dijous, 20 de setembre del 2007

Quan Pinochet és l'únic criminal que existeix

Nuon Chea, el germà número dosLa detenció del més gran criminal polític viu posterior a la segona guerra mundial ha passat gairebé desapercebuda en els nostres mitjans de comunicació. Nuon Chea, responsable amb Pol Pot de l’extermini de gairebé dos milions de persones en només quatre anys, no ha merescut portades ni l’obertura d’informatius. És més, en la majoria de mitjans que se n’han fet ressò la història s’ha explicat sense la contextualització que tan agrada, en altres casos, a la internacional mediàtica. Llegint o escoltant el que s’ha dit sobre el tema, sembla com si el règim de Pol Pot fos com un bolet sorgit del no res, com una cosa rara i sense gaire explicació, oblidant que els khemers rojos volien ser l’expressió més pura del comunisme i de l’antioccidentalisme tercermundista.

El règim de Pol Pot, estimats cadellets de la socialdemocràcia barata, no va caure del cel. Pol Pot era un producte de l'esquerra marxista-leninista cultivat en els rengles del Partit Comunista francès al París de la postguerra mundial. El khemers rojos van ser els alumnes aplicats del maoísme, avui encara supervivent a la Xina, de l'estalinisme, avui encara vigent a Corea del Nord, i de la redundància caribenya del "socialismo o muerte".

Els nostres mitjans de comunicació, que no tenen objecció –i em sembla molt bé- en obrir portades i informatius quan hi ha la més petita cosa referida a Pinochet, passen de puntetes quan es tracta de Nuon Chea. Poden tractar a Bush, i fins i tot a Aznar, de criminals de guerra i destacar-ho cada dos per tres, però quan poden fer-ho d’un autèntic genocida la seva sensibilitat periodística desapareix. Serà perquè quan es tracta de criminals d’esquerra la notícia resulta incòmoda i es prefereix no veure-la?

Així tractava la notíca ahir l’agència EFE. Fixeu-vos amb el llenguatge políticament ocult (gràcies T.A.) de l’expressió “ese movimient maoísta”:

La policía camboyana arrestó hoy a Nuon Chea, considerado el «hermano número dos» del régimen del Jemer Rojo, a quien condujo en helicóptero a Phnom Penh para ser juzgado por su implicación en el genocidio ocurrido en Camboya entre 1975-1979, que costó la vida a 1,7 millones de personas.

Fuentes oficiales indicaron que Chea, de 82 años, fue puesto bajo custodia policial esta mañana en su domicilio de Pailin, unos 400 kilómetros al norte de Phnom Penh, donde vive desde que en 1998 se rindió al Gobierno a cambio de una amnistía.

Chea, uno de los principales ideólogos de ese movimiento maoísta, fue interrogado previamente en su domicilio por la policía y por representantes del tribunal internacional establecido para juzgar a los antiguos jefes del Jemer Rojo por genocidio y crímenes contra la humanidad.

Erdogan vol derogar la prohibició del vel a la universitat

Serà aquesta mesura un pas més cap a la islamització de Turquia? O, paradoxalment, serà una mesura que reforçarà l’estat de dret?

L’oposició al vel només té justificació quan les dones l’han de portar per imposició (política, familiar o social), no per una decisió lliure i voluntària. També és legítima l’oposició al vel per raons de seguretat quan aquest tapa la cara totalment. Però quan aquests dos supòsits no existeixen, la prohibició esdevé una pura i simple violació dels drets individuals.

Si algunes dones catòliques es decidíssin a portar mantellina a l’escola, es prohibiría? Com a molt, ens ho miraríem com una cosa rara i ens ho prendríem a broma. Per què? Perquè a Europa sabem que cap partit democratacristià pretén canviar el sistema democràtic ni imposar la religió catòlica a ningú, encara que de vegades ho pugui semblar.

El problema amb Turquia és que no sabem si els “democratamusulmans” turcs són homologables als “democratacristians” europeus, perquè no hi ha precedents. No sabem si Turquia és l’Alemanya de 1933 o el Xile de 1970. És a dir, no sabem si es tracta de l’acceptació plena del sistema democràtic o es tracta simplement de la via electoral a l’islamisme, com en els casos anteriors va ser la via electoral al nazisme i la via electoral –frustrada- al comunisme.

No dono cap xec en blanc a Erdogan i el seu partit i no m’agrada l’ostentació religiosa més enllà de l’esfera privada. Però m’agradaria que l’experiment turc acabés bé. És a dir, amb la possibilitat que una societat majoritàriament musulmana pogués ser compatible amb una democràcia homologable. Perquè si això fos possible, el terrorismes i la violència islamista tindria els dies comptats.

Al Qaeda ens informa que està guanyant

Com aniran les coses perquè Al Qaeda no en tingui prou amb el suport que rep cada dia de la internacional mediàtica i es vegi obligada a emetre un nou vídeo, quatre dies després que ho fes l’espectral Bin Laden, per informar-nos que estan derrotant els Estats Units a l’Iraq i l’Afganistan.

"La que dicen es la potencia más poderosa en la historia de la humanidad está siendo hoy en día derrotada frente a las vanguardias musulmanas de la yihad (guerra santa), seis años después de las dos incursiones sobre Nueva York y Washington", ha explicado Al Zawahiri, mientras sostenía un fusil automático apoyado en su cuerpo, en lo que parecía una oficina provista de estanterías con libros religiosos.

"Los cruzados han sido testigos de su derrota en Afganistán, a manos de los leones de los talibán", ha asegurado. "Los cruzados han sido testigos de su propia derrota en Irak a manos de los muyahidín, que han llevado la batalla del Islam al corazón del mundo islámico", ha finalizado.

ADDENDA.- Bin Laden, en un vídeo a emetre pròximament, declara la guerra al president del Paquistan, Pervez Musharraf.

Com veuen, Al Qaeda cada dia té més enemics i també en el seu “propi” territori, ja sigui a l’Iraq (on el general Petraeus està guanyant la partida militar i comença guanyar també la partida política i mediàtica), el Líban, Palestina o el Paquistan. Aviat estaran en guerra contra tothom i al mateix temps. Sense dubte, una bona notícia.

dimecres, 19 de setembre del 2007

Els autèntics suïcides d'Occident




El fantasma d'un segon Osirak

Dotzenes d'iranians i siris han mort durant un assaig amb armes químiques a Halab, al nord de Síria, segons dades de la revista "Jane's" recollides avui pel "Jerusalem Post".

Proof of cooperation between Iran and Syria in the proliferation and development of weapons of mass destruction was brought to light Monday in a Jane's Defence Weekly report that dozens of Iranian engineers and 15 Syrian officers were killed in a July 23 accident in Syria.

According to the report, cited by Channel 10, the joint Syrian-Iranian team was attempting to mount a chemical warhead on a Scud missile when the explosion occurred, spreading lethal chemical agents, including sarin nerve gas.

Reports of the accident were circulated at the time; however, no details were released by the Syrian government, and there were no hints of an Iranian connection.

Lògicament, Síria ha mantingut en silenci aquests fets de la mateixa manera que ha intentat evitar el màxim ressò a l'operació militar israeliana de fa unes setmanes contra un objectiu encara no confirmat en territori israelià. Per què? Doncs, perquè Síria estaria ficada fins el coll en l'ensamblatge d'armes de destrucció massiva.

Segons una exclusiva de Christiane Amanpour de la CNN, l'objectiu del recent bombardeig israelià en una zona despoblada de l'est de Síria seria un magatzem vinculat amb el lliurament d'armes a la Hizbollah libanesa. Però aquesta explicació no sembla gaire consistent, ja que sembla difícil pensar que Israel s'arrisqués a una guerra per un objectiu no vital per a la seva seguretat immediata. Pel contrari, l'agència israeliana Metula considera que l'objectiu atacat per Israel seria una base de míssils Scud amb caps químics i/o biològics, sense descartar un objectiu nuclear, com apuntava The New York Times (via Haaretz) al fer-se ressò de la possibilitat que recentment Corea del Nord hagués venut a Damasc part del seu programa atòmic.

Si realment es tracta d'un centre d'armes de destrucció massiva s'explicaria pel que Síria ha tingut tant d'interès en no fer soroll, limitant-se a una denúncia per violació de l'espai aeri. Una denúncia feta dies després de l'atac quan els rumors ja no es podien amagar. Per molts analistes, l'operació israeliana podria tractar-se d'un segon Osirak.

Per més informació:
"Aussi fort que la destruction d’Osirak" de Jean Tsadik

Què farà ERC?

Esquerra Republicana de Catalunya ha rebutjat sempre la violència i ha optat inequívocament per l’acció democràtica a través de les institucions. És per aquest motiu que resulta imprescindible que prengui mesures, ràpides i clares, contra un dels seus militants que va amenaçar de mort els membres del PP que van participar a l’ofrena floral a Rafael Casanova el passat 11 de setembre. L’agència de detectius Método 3 contractada pel diari El Mundo ha identificat l’autor de les amenaces de mort. Es tracta de Marc Palacios i Manuel, veí de Montmeló, que es va presentar a la candidatura d’ERC a les últimes eleccions municipals. ERC no pot deixar que un brètol esquitxi la seva credibilitat democràtica, o si?

Vídeo dels incidents durant la Diada:

dimarts, 18 de setembre del 2007

Cau la simpatia dels musulmans per l’islamisme

Les últimes enquestes Pew’s enregistren un punt d’inflexió de l’opinió pública musulmana internacional en relació amb Al Qaeda i el terrorisme islamista. La proporció de musulmans que justifiquen els atemtpats suïcides ha caigut a més de la meitat. A mesura que els propis musulmans també són víctimes dels islamistes, la simpatia o la condescendència inicial cap a ells ha derivat en una hostilitat creixent. Així, els que tenien plena confiança en que Bin Laden actuava correctament s’han reduit a Jordània, entre el 2003 i el 2007, d’un 38 a un 2 per cent; a Indonèsia, d’un 19 a un 3 per cent, i a Turquía, d’un 7 a un 1 per cent.

Manipulant Greenspan

Tan previsible com la nit segueix al dia, la premsa socialdemòcrata està que no caga (amb perdó) amb una línia del llibre de 531 pàgines d’Alan Greenspan en el que diu que la guerra de l’Iraq es va fer pel petroli. Descontextualitzada i, sobre tot, sense tenir en compte el que ha dit el mateix Greenspan per explicar el que realment deia, la internacional mediàtica tira la pedra i amaga la mà. Tot s’hi val perquè vostà pensi que també Greenspan està contra Bush per la guerra de l’Iraq. Greenspan, certament, critica Bush per haver-se comportat com un socialdemòcrata qualsevol gastant més del compte i provocant un dèficit important, però en cap cas per haver enderrocat Saddam Hussein. Ho explica Bob Woodward al Washington Post:
Alan Greenspan, the former Federal Reserve chairman, said in an interview that the removal of Saddam Hussein had been "essential" to secure world oil supplies, a point he emphasized to the White House in private conversations before the 2003 invasion of Iraq.
Greenspan, who was the country's top voice on monetary policy at the time Bush decided to go to war in Iraq, has refrained from extensive public comment on it until now, but he made the striking comment in a new memoir out today that "the Iraq War is largely about oil." In the interview, he clarified that sentence in his 531-page book, saying that while securing global oil supplies was "not the administration's motive," he had presented the White House with the case for why removing Hussein was important for the global economy. "I was not saying that that's the administration's motive," Greenspan said in an interview Saturday, "I'm just saying that if somebody asked me, 'Are we fortunate in taking out Saddam?' I would say it was essential."

Més mentides de Michael Moore i companyia

Michael Moore, polítics i periodistes han inflat en nombre dels que no tenen assegurança mèdica als Estats Units per afavorir el projecte de cobertura universal. Parlen de 47 milions de persones quan en realitat amb prou feines supera els 8 milions. Ho explica Johan Norberg.

When we look closer at the uninsured there are other problems with the idea of a gigantic, permanent health care underclass in America: 8.3 million of the uninsured make between $50,000 and $74,999 a year and another 8.7 million make more than $75,000 a year. And about half of the low-income households without an insurance are eligible for a public health insurance, but have chosen not to enrol. Almost 10 million of the uninsured are not American citizens, and almost the whole increase in the number of uninsured since 1990 is a result of growing immigration.

One leftist leaning foundation
estimates that the real number of chronically uninsured (those uninsured for two years or more) is 8.2 million. That´s still a lot of people. But it´s not 47 million.
Es pot ser partidari de la cobertura mèdica universal als EUA, però no es poden dir mentides.

Zapatero el malestruc

Zapatero té fama de malestruc o “gafe”. Freelancer Corner publica una relació d’esdeveniments en els quals es posaria envidència aquesta “facultat” del nostre president del govern. Com diu el seu autor: “según los estudiosos, con los gafes sucede como con las meigas; que nadie cree en ellos aunque haberlos, haylos.”
Aquí en teniu uns quants:
- Noviembre de 2004. Rodríguez Zapatero muestra públicamente su apoyo a la candidatura demócrata a las elecciones presidenciales de Estados Unidos, encabezada por John Kerry. Como consecuencia, George W. Bush es reelegido por los votantes norteamericanos.
- Mayo de 2005. Rodríguez Zapatero se hace presente en el corazón de Europa, junto a uno de sus principales ventrículos, Jacques Chirac, para apoyar la campaña gubernamental francesa por el sí en el referendum para aprobar la llamada Constitución Europea. Con pundonor, en excelente francés, Zapatero vaticina: “¡L’Espagne vote güi, la France vote güi, L’Europe vote güi!”. A los pocos días, la France votaba mayoritariamente que non, echando una paladita más de tierra sobre el prestigio, ya subterráneo, de Jacques Chirac.
- Julio de 2005. Rodríguez Zapatero acude en su papel institucional a dar apoyo a la candidatura de la ciudad de Madrid como sede olímpica del año 2012. La equivocación en el voto de un compromisario provoca que la designación vaya a parar a la ciudad de Londres.
- Septiembre de 2005. Rodríguez Zapatero acude, en esta ocasión, a Renania, feudo tradicional del SPD, también en pleno corazón de Europa, a mostrar su apoyo al canciller Gerhard Schröder, y no tiene empacho en calificar a la rival de éste, Angela Merkel, como fracasada. A las pocas fechas, la fracasada Merkel emerge de las brumas del fracaso para derrotar a Schröder, quien desaparece del mapa político.
- Diciembre de 2006. En comparecencia ante los medios de comunicación, un Rodríguez Zapatero henchido de orgullo afirma que, en materia terrorista, “estamos mejor que el año pasado y el año que viene estaremos mejor que éste”. Al día siguiente, la banda asesina ETA hace estallar un potente coche bomba en el aparcamiento de la Terminal 4 del aeropuerto de Barajas con resultado de dos muertos.

Salvem el planeta dels salvadors del planeta



APUNTEU-VOS A:



El retorn de l'idiota i la seva claca

Álvaro Vargas Llosa, escriu:
El actual renacer del idiota latinoamericano ha precipitado el regreso de sus homólogos: los condescendientes idiotas estadounidenses y europeos. Una vez más, importantes académicos y escritores están proyectando su idealismo, sus conciencias culposas o sus reclamos contra sus propias sociedades sobre la escena latinoamericana, prestando sus nombres a nefastas causas populistas. Premios Nobel, incluidos el dramaturgo británico Harold Pinter, el novelista portugués José Saramago y el economista estadounidense Joseph Stiglitz; lingüistas estadounidenses como Noam Chomsky y sociólogos como James Petras; periodistas europeos como Ignacio Ramonet y muchos corresponsales extranjeros de medios como Le Nouvel Observateur en Francia, Die Zeit en Alemania y el Washington Post en los Estados Unidos, están propagando, una vez más, disparates que forjan las opiniones de millones de lectores y santifican al idiota latinoamericano. Este desliz intelectual sería inocuo si no tuviese consecuencias. Pero, en la medida en que legitima el tipo de gobierno que se encuentra en realidad en la raíz del subdesarrollo político y económico de América Latina, constituye una forma de traición intelectual.

Al Qaeda amenaça amb accions d'"extrermini col·lectiu"

Un vídeo atribuit a Al Qaeda i penjat en la mateixa pàgina web que va anunciar l'últim vídeo de Bin Laden fa una crida a cometre accions "d'extermini col·lectiu" per terroritzar Occident.
"Il faut porter le terrorisme islamique dans les pays d'Occident pour en faire un phénomène semblable à celui des catastrophes naturelles", déclare la voix. (...)

"Ainsi, se produiront des actes d'extermination collective (en Occident), où les gens sentiront que leur bien-être leur apporte aussi la mort (...), créant alors un équilibre de dissuasion entre nous et eux", ajoute la voix. (...)

"L'Amérique est à la tête des criminels qui ont commis le crime de la création d'Israël, ce crime qui persiste depuis 50 ans. Et la nation de l'islam ne peut pas accepter la poursuite de ce crime", lance pour sa part Ayman al-Zawahiri, en s'adressant au peuple américain.

La recessió de Ben Bernanke

Per a l'economista liberal francès Jean-Pierre Chevallier la crisi de les hipoteques d'alt risc als Estats Units és la conseqüència d'una bombolla financera mal gestionada per Ben Bernanke al capdavant de la Reserva Federal. Segons Chevallier, la causa de tot plegat és haver mantingut els tipus massa baixos durant massa temps i després apujar-los molt amunt durant molt de temps. Tot a punta a que, finalment, Bernanke els abaixarà avui d'un quart de punt.

La crise du subprime va avoir des conséquences plus importantes que ne le croient Ben Bernanke et les autres membres du FOMC.
Martin Feldstein et Elizabeth Duke donnent des explications pertinentes sous des angles différents.
*
Pour Elizabeth Duke, les Américains sur-endettés vont avoir beaucoup de difficultés à s’en sortir, et le ralentissement de la croissance va provoquer davantage de défauts de paiements chez d’autres ménages qui pour l’instant arrivent à payer leurs échéances.
En effet, les revenus vont globalement baisser avec la baisse de la croissance car des emplois sont et seront supprimés dans le secteur financier, la restauration, les loisirs, le commerce, etc.
En prévision de ces mauvais jours à venir, les Américains ont déjà réagi en épargnant davantage : M2-M1 a augmenté de $75 milliards dans les 2 semaines du 6 au 20 août.
Comme ils augmentent leur épargne de $5 milliards en moyenne chaque semaine, ce sont $65 milliards qu’ils n’ont pas dépensés en 2 semaines du fait de cette crise du subprime, $65 milliards de biens et services qu’ils n’ont pas acheté et qui n’ont donc pas été produits, ce qui correspond à un ralentissement de la croissance du PIB (la demande baisse, l’offre s’adapte).
La récession qui se prépare est auto-entretenue : le ralentissement de la croissance engendre davantage de ralentissement de la croissance !
Elizabeth Duke a déclaré lors de son audition devant la Commission bancaire du Sénat le 2 août : "Malheureusement j'ai de l'expérience avec les problèmes de dette, et je crains que de ce point de vue là les choses empirent avant d'aller mieux".
*
Martin Feldstein rappelle qu’une crise dans l’immobilier précède toujours une récession.
Il rejoint Elizabeth Duke dans ses analyses mais il s’intéresse surtout à la bulle financière provoquée par les taux que la Fed a maintenus à un niveau trop bas pendant trop longtemps.
En effet, les Américains ont profité des taux bas pour renégocier leurs prêts hypothécaires.
Certains ont revendu leurs biens immobiliers. Ils ont ainsi encaissé du cash qu’ils ont investi dans des valeurs mobilières. Les cours des actions ont monté à des niveaux record.
Ainsi, de l’argent non gagné a circulé, de plus en plus au fil des mois, constituant ainsi une bulle financière d’autant plus dangereuse qu’une partie de cet argent a été investi dans des fonds spéculatifs (hedge funds) et en particulier dans le subprime.
*
Tout se passe bien jusqu’au jour où l’édifice s’écroule à partir des pertes dans ce secteur.
Quand un navire sombre, ceux qui sortent les premiers ont le plus de chances de survivre.
Les investisseurs les plus avisés sont sortis dès le mois de juin du subprime en limitant leurs pertes (en récupérant en grande partie leurs investissements).
Ceux qui ne sont pas sortis sont dans l’expectative. Le pire peut arriver. Certains investisseurs perdront une grande partie de leur capitaux. Pire, certains ont emprunté pour investir !
Les pertes peuvent se transmettre à d’autres créanciers, en particulier à des établissements financiers, des institutionnels imprudents : des banques allemandes, des compagnies d’assurance, des fonds mutuels et même des fonds de pension ! dont le rendement des placements baisse dangereusement.
Tout le secteur financier est plus ou moins touché : les revenus (commissions) vont baisser, les bénéfices et les ratios de rentabilité aussi. Les trésoreries des entreprises souffrent car l’argent à court terme est rare et cher, ce qui paralyse beaucoup de projets.
$1 000 milliards de capitalisation boursière se sont évaporés ! Les Américains sont moins riches…
*
Toutefois, cette crise du subprime ne peut pas dégénérer en une crise systémique (un écroulement du système bancaire) car les sommes directement en jeu sont faibles : les actifs des hedge funds se montaient à 1 670 milliards de dollars fin juin et le subprime n’en représente que 10 % seulement.
Les dommages collatéraux sont et seront importants. Ce sera, c’est déjà une récession.
*
Les dirigeants de la Fed sont la cause de tous ces désordres en maintenant trop longtemps des taux trop bas, puis en les relevant trop haut et trop longtemps !


Per la seva banda, i amb motiu de la presentació del seu llibre "The Age of Turbulence", l'expresident de la Reserva Federal, Alan Greenspan, ha dit que creu que les bombolles financeres són inevitables:

Octogénaire soucieux de soigner sa place dans l'histoire, Alan Greenspan déplore dans le Wall Street Journal l'abandon de la discipline budgétaire par le Congrès républicain et la Maison-Blanche depuis 2001. À l'inverse, il nie que ses baisses de taux de 2001 à 2004 aient provoqué une « bulle immobilière » qui, en éclatant, met depuis l'économie américaine en péril. Répondant au New York Times, il argue que l'euphorie immobilière a été un phénomène mondial, déclenché par une chute sans précédent et planétaire des taux d'intérêt à long terme. La politique de la Fed ne saurait être l'unique responsable de cette tendance lourde. Plus généralement, il maintient que la Fed ne pouvait pas « faire éclater les bulles » sans risquer de précipiter une récession. Les hausses de taux de la Fed à partir de 1994 n'avaient pas non plus empêché le gonflement de la bulle boursière. « J'en conclus que les bulles sont inévitables », déclare-t-il au Financial Times.

Tant inevitables com que "quan es perd... es perd", segons l'anàlisi de l'economista català Xavier Sala-i-Martín:

Como siempre que ocurren crisis de este tipo, ya han aparecido los políticos que reclaman la intervención del gobierno y de la Reserva Federal para que facilite dinero barato a esas empresas con el objetivo de evitar que se vayan al garete. Eso sería un error: una de las bases del sistema financiero es que los beneficios elevados se consiguen sólo si uno asume riesgo. Es decir, el retorno es el premio para quien se arriesga a ganar mucho… o perder mucho. Y los financieros sabían que recibían un interés más elevado de lo normal, única y exclusivamente porque estaban prestando a clientes “peligrosos”. Si la cosa hubiera salido bien, ellos se hubieran quedado el dinero. Ahora que ha salido mal son ellos, y no los contribuyentes, los que deben pagar las consecuencias. Salvarlos ahora de la ruina tendría los mismos resultados que el programa de devolver el dinero a quien juega a la ruleta y pierde: aparte de malversar recursos públicos, aparecerían muchos nuevos financieros con ganas de especular con riesgos excesivos porque sabrían que, en caso de que las cosas salieran mal, el gobierno les salvaría el trasero.
Todo esto no quiere decir que el gobierno no deba intervenir. Lo debe hacer en dos áreas distintas. Primera, si la crisis se contagia al resto de la economía, entonces y sólo entonces, deberá bajar los tipos de interés. Pero no como una cosa especial, sino siguiendo las mismas reglas que utilizaría la crisis hubiera sido causada por un aumento de los precios del petróleo, un ataque terrorista o una recesión en China. Segundo, el gobierno debe asegurarse que las familias no fueron engañadas con el anzuelo de intereses subsidiados al principio seguido de intereses usureros a partir del quinto año. Si las familias sabían y entendían lo que estaban haciendo, no hay problema. Pero si fueron inducidas al engaño, los timadores deben ser perseguidos. Y para impedir que futuros financieros abusen de los clientes siguiendo esa estrategia, el estado podría aprobar una ley que permitiera a cualquier cliente devolver el resto de la hipoteca en cualquier momento y sin penalización. De este modo, si un financiero decide subsidiar los intereses durante cinco años, allá él: los clientes aceptarán encantados ese regalo porque, llegado el quinto año, podrán pedir otro préstamo a tipos normales y devolver el dinero al usurero con lo que éste se quedará sin negocio.
Dicho esto, lo que no debería hacer el gobierno es imponer regulaciones y barreras que impidan la aparición de nuevos empresarios financieros que se arriesguen e innoven. Al fin y al cabo, aunque todo esto acabe en una crisis, el episodio del crédito “subprime” ha permitido que millones de familias pobres pudieran comprar casas. Y, de hecho, el 97% de ellas ha resultado ser lo suficientemente solvente para devolver el dinero e impedir que eso pueda volver a suceder sería un error.

dilluns, 17 de setembre del 2007

Sorpresa a Grècia?

No. La sopresa no l'han tinguda els grecs, sinó nosaltres. Una opinió pública que s'havia cregut les interpretacions fàcils i interessades dels nostres mitjans de comunicació. Uns mitjans més interessats en buscar culpables que en explicar els fets, que magnificaven una manifestació d'un centenar de persones però ignoraven o minimitzaven moltes altres coses, com per exemple les accions del govern tendents a permetre que els afectats puguéssin recuperar-se de les pèrdues provocades pel foc.

Les apocalíptiques dimensions dels incendis forestals d'aquest estiu a Grècia no comportaven -tot i la insistència mediàtica- una relació directament proporcional a la responsabilitat del govern, ja que tots els recursos humans i tecnològics disponibles van quedar superats, obsolets, per l'abast d'una catàstrofe sense precedents. Qualsevol govern hauria quedat depassat per una situació com aquèlla. Però la internacional mediàtica només va trobar un culpable: el govern conservador de Costas Caramanlis.

Però una cosa és el verdicte de la premsa socialdemòcrata i un altra molt diferent el verdicte de les urnes. I aquestes han revalidat la majoria absoluta de Caramanlis i han castigat l'oposició socialista.

Els incendis de Grècia han socarrimat una mica més la credibilitat informativa de molts mitjans.

Bernard Kouchner: "We have to prepare for the worst, and the worst is war"

No ho ha dit ni Bush ni un neocon qualsevol. Ho ha dit el ministre francès d'Afers Estrangers, Bernard Kouchner:

The world must "must prepare for the worst" - including the possibility of war - in light of the Iranian nuclear crisis, French Foreign Minister Bernard Kouchner said Sunday.

"We have to prepare for the worst, and the worst, sir, is war," Kouchner said in an interview on LCI television and RTL radio.

Kouchner's comments follow a similarly hawkish statement by French President Nicolas Sarkozy, who said last month in his first major foreign policy speech since taking office that a diplomatic push by the world's powers was the only alternative to "an Iranian bomb or the bombing of Iran."

divendres, 14 de setembre del 2007

Patriotes de pacotilla



Així es veuen...

"Burlant la fèrria vigilància de la dictadura, ahir al vespre milers de patriotes es van jugar la pell sortint al carrer per protestar contra la presència del rei d’Espanya a Girona. Els manifestants van aconseguir cremar unes fotografies del dictador i la seva esposa i cridar consignes a favor de la democràcia i la llibertat abans que diverses unitats dels “grisos” de Valladolid arribéssin al lloc dels fets. La contundència de la càrrega policial va provocar 23 ferits. Les forces repressives van detenir 14 manifestants, que van ser traslladats a la prefectura de la Via Laietana de Barcelona on han estat torturats durant tota la nit pels germans Creix."


...però així són:

"Un centenar de joves, en exercici del seu dret constitucioal a la llibertat d'expressió i manifestació, han sortit al carrer per protestar contra la presència del rei d’Espanya a Girona. Els manifestants, escortats per diversos membres dels Mossos d’Esquadra i de la policia local, han improvitzat una foguera de Sant Joan utilitzant els retrats dels reis d’Espanya com a combustible. Després s’han passejat tranquil·lament cantant els Segadors i cridant consignes a favor de Terra Lliure. Enlloc d’anar a parar a la Via Laietana han acabat a la bodega de la cantonada amb una copa de més."



ADDENDA.- El president del PP de Catalunya, Daniel Sirera, ha assegurat que els Mossos d'Esquadra van rebre instruccions de no intervenir tant en la cremada de fotos dels rei a Girona com davant les amenaces de mort que es van adreçar als dirigents populars durant la Diada Nacional de Catalunya. Sirera ha dit que ha obtingut aquesta informació de responsables sindicals de la policia catalana.

Efectivament, aquest i no altra és el problema: la inhibició interessada i partidista dels nostres governants alhora de fer complir la llei.

Tant en el cas de les fotografies cremades del rei -i quedi clar que crec que això no hauria d'estar penalitzat i que s'hauria d'acceptar com un element més de la llibertat d'expressió- com sobre tot i especialment en el cas de les amenaces de mort, el Sr. Saura no pot amagar el cap sota l'ala. No pot dissimular, ni treure-li importància. Ha d'actuar. I ho ha de fer amb rapidesa, energia i convicció. Com a cap suprem de la policia catalana ha de garantir la seguertat de tots els ciutadans, inclosos els del PP, quan algú els amenaça de mort. I també ha d'actuar amb la mateixa rapidesa, energia i convicció en defensa de les institucions democràtiques quan aquestes són escarnides en violació flagrant de la legalitat.

I si -com jo- no li agrada algun aspecte d'aquesta legalitat, la seva obligació és doble: fer-la complir mentre estigui vigent i posar-se a treballar per modificar-la. El Sr. Saura no ha fet ni una cosa ni altra. L'únic que ha fet és, com sempre, continuar agafat a la poltrona.

Res no renta millor el cervell que l'islam



Extret d'un programa de televisió emès a l'Aràbia Saudita.
(Via Chroniques de l'Extrême-centre)

El 43% dels nord-americans dónen suport a les recomanacions del general Petraeus

Segons ho recull un sondeig de Rasmussen Reports:

Forty-three percent (43%) of Americans favor the recommendation made by General David Petraeus to withdraw 30,000 soldiers from Iraq but leave 130,000 troops in place at least through the summer. A Rasmussen Reports national telephone survey found that 38% are opposed and 19% are not sure.

The survey also found that Americans may have resigned themselves to the fact that U.S. troops are likely to remain in Iraq for a long time. Seventy-one percent (71%) say that it is somewhat or very likely that “a large number of U.S. soldiers will remain in Iraq five years from today.” That would mean a large troop presence in Iraq when the next President’s first term is drawing to a close.


I quines eren, en síntesi, les recomanacions del general?

Aquestes:

S'han fet progressos significatius sobre el terreny en la batalla contra Al Qaeda i contra les milícies d'Al Sadr; aquests progressos permeten la possibilitat d'una reducció prudent del nombre de tropes nord-americanes a partir de mitjans de l'any que ve.

El nombre de víctimes civils pels grups armats s'ha reduit considerablement gràcies a un augment de l'esforç de les forces nord-americanes contra els grups violents. Tot i això, la guerra està lluny d'acabar, especialment perquè les comunitats ètniques i religioses estan implicades en una cursa violenta pel control dels recursos i del poder.

Simultàniament, la República Islàmica de l'Iran continua els seus esforços per organitzar en territori iraquià un èxerit paral·lel a l'estil d'Hezbollah que pot esdevenir una amenaça permanent per a l'estabilitat de l'Iraq.

És per tant important que els Estats Units mantinguin una presència militar a l'Iraq. Una retirada precipitada augmentaria el nivell de violència sectària, relaxant la pressió contra Al Qaeda i l'Iran, permetens a uns i altres crear en territori iraquià santuaris que els serviran després per estendre la Jihad.

Un altre informe Volcker per a una altre institució corrupte

Dos dels més coneguts diaris internacionals, "Le Monde" i el "Wall Street Journal", editorialitzen sobre el mateix tema: Robert Zoellick réforme la lutte anticorruption de la Banque mondial, segons "Le Monde", i World Bank Reckoning (Another Volcker report for another corrupt institution) pel Wall Street Journal. (Vía Chroniques de l'Extrême-Centre).


Le Monde: Deux mois après le départ de Paul Wolfowitz pour népotisme, son successeur, Robert Zoellick, le président de la Banque mondiale, a décidé, mercredi 12 septembre, de réformer son service de déontologie institutionnelle (Institutional Integrity Department ou INT), après avoir reçu un rapport critique de Paul Volcker, l’ancien président de la Réserve fédérale (Fed).

Le WSJ: The report endorses the work of the INT, which was created a mere six years ago and which has been under what it calls a “particularly strong” institutional attack ever since. The INT, the Volcker panel says, “is staffed by competent and dedicated investigators who work hard and long hours with professionalism” and deploy “advanced investigative methods to detect and substantiate allegations of fraud and corruption.” And it goes on to recommend that the anticorruption crusaders “should be nurtured and maintained as an exemplary investigative organization” within the bank.In a phone interview yesterday, Mr. Volcker added that he gives “high marks” to current INT director Suzanne Rich Folsom. Mr. Volcker’s endorsement should stop cold the recent attempts by some in the bank’s entrenched bureaucracy to run Ms. Folsom out of the bank, as they did Paul Wolfowitz.

Le Monde qui n’est pas du tout interesse par le rapport Volker, mais lui prefere celui d’une ONG gauchiste ( Government Accountability Project, GAP) a ca a dire de Folsom : Il ( Wolfowitz) avait nommé à la tête de l’INT une proche du Parti républicain américain, Suzanne Rich Folsom - qui n’en référait qu’à lui - avec mission de traquer les détournements des fonds de la Banque/…/Ses critiques portent aussi bien sur le conflit d’intérêt né de la double casquette de Mme Folsom, à la fois directrice de l’INT et conseillère du président, que sur une trop grande connivence de l’INT avec des organismes proches du Parti républicain, ou encore sur la surreprésentation des Américains (41 %) au sein du personnel de l’INT.

On notera que Le Wall Street Journal renvoie a un lien sur le rapport de Volker, alors que Le Monde se garde bien d’en faire autant…

"Antes cabeza de ratón que cola de león"

Cayetana Alvarez de Toledo a "El Mundo":

No son argumentos objetivos, sino reflejos instintivos, los que todavía impiden a muchos españoles preocupados por España apoyar al PP. Prejuicios, recelos y aversiones que están ligados a nuestra historia colectiva y nuestras historias individuales. El fondo de la cuestión no está en un análisis racional, sino en lo que podríamos llamar el bloqueo biográfico que sufre buena parte de la izquierda española.

«Yo dejé de ser de izquierdas hace 20 años. Pero tuvieron que pasar otros 15 para que pudiera votar al PP». La confesión del intelectual catalán José García Domínguez resume el problema mejor que cualquier disquisición académica. Estamos ante una cuestión ontológica: ser de izquierdas es una cuestión de piel, irracional, atávica, existencial. Quienes lucharon contra el franquismo, quienes pueden adornar sus biografías con regates a los grises y una estancia más o menos prolongada en la cárcel, quienes se ganaron el derecho a albergar un sentimiento de superioridad moral y atesoran el recuerdo sepia de Suresnes, siguen, de un modo u otro, cautivos de su biografía. No consiguen desprenderse de sus prejuicios. El rechazo a la derecha se mantiene vivo, como una corriente subterránea que riega a toda la izquierda y brota con mejor o peor intención según las hipotecas y las sensibilidades de cada biografía.

(...)
La izquierda española, tanto la que representan Zapatero y su círculo de estrategas sin principios como la que sí tiene una idea de España y de la libertad, sigue anclada en el pasado. Desprovista de argumentos por el triunfo aplastante del capitalismo y la consolidación de una derecha liberal en España, se aferra a la Historia: su contribución a la lucha por las libertades durante la dictadura sirve para justificar su oposición al único partido que hoy defiende esas mismas libertades.

(...)
Frente a los escrúpulos políticos, ideológicos o incluso estéticos, les propongo un ejercicio: cojan ustedes el programa electoral del PP, bien el de 2004, bien el que pronto se va a presentar; revisen, una a una, todas sus propuestas; y al acabar apunten en un papel todas aquéllas con las que no estén de acuerdo. Apuesto doble a sencillo a que la lista será muy breve. La defensa de los valores constitucionales, la apuesta por la derrota definitiva del terrorismo sin contrapartidas políticas, la bajada de impuestos, el apoyo a las familias, la firmeza ante la inmigración ilegal, la apuesta por una educación de calidad libre de dogmatismos, clericales y anticlericales... El ideario del PP refleja mejor que ningún otro lo que sienten, piensan y quieren la inmensa mayoría de los españoles.

Lo que falta en España no son partidos políticos, sino una izquierda libre de prejuicios. No es imposible. En Europa, ante los grandes retos nacionales, destacadas figuras de la izquierda están superando sus viejos recelos para unir fuerzas con la derecha. El ejemplo más evidente es el de Francia, donde la fuga de cerebros socialistas hacia las filas de Sarkozy refleja una voluntad generosa y real de servir a su país. En Alemania, Merkel encabeza una Gran Coalición. Y en el Reino Unido, Gordon Brown ha emprendido una campaña de captación de dirigentes y militantes conservadores bajo un lema inteligente e integrador: Todo el talento.

L'optimisme de Rajoy dels últims dies prové, segons El Confidencial Digital, d'un sondeig que els dóna 5 diputats més que el PSOE.

Según ha podido saber El Confidencial Digital, la encuesta que manejan los dirigentes de Génova confirma que los socialistas han perdido la confianza de sus electores. Este dato, aseguran los hombres fuertes de Rajoy, no sólo se deduce de este sondeo de consumo interno sino que también se constata en la última cuestación del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS).

Ambos trabajos de campo coinciden, explican desde el PP, en que “el partido del gobierno pierde diez puntos porque sus votantes están cansados”. Según las previsiones de los ‘populares’, estos votos, generalmente de un sector más centrista que de izquierdas, irán a parar al partido que lidera Mariano Rajoy.

El sondeo en cuestión refleja otro detalle que ha llenado de satisfacción a los dirigentes del partido: el 84% de los ciudadanos que votaron al PP en las elecciones del 14 de marzo de 2004 repetirán. Esto se interpreta de forma muy positiva.

dijous, 13 de setembre del 2007

Comença el Ramadan


El 2014, la refundació del catalanisme i la Coca-Cola

"Nuestro 11-s de cada año" de Francesc de Carreras a "La Vanguardia":

Este año los grandes temas oficiales han sido dos: primero, el año 2014 Catalunya debe declararse ya independiente de una vez y, segundo, es necesario refundar el catalanismo. Temas enjundiosos, qué duda cabe y, sobre todo, urgentes necesidades deseadas por la mayoría de ciudadanos. Creo que durante este largo fin de semana no se hablaba de otra cosa en las comidas familiares, las cenas en los restaurantes, durante las copas hasta las tantas de la madrugada. Catalunya, un caso ejemplar de conciencia nacional.

Efectivamente, lo que nos hizo Felipe V en 1714 fue una inmensa trastada, desde entonces no somos felices, hay que volver a aquellos viejos tiempos, los habsburgos, los austrias, qué buena gente, leal, trabajadora, eficaz, respetuosa con los catalanes, preocupada por nuestras libertades. Los borbones, en cambio, qué horror, qué desgracia. Sí, claro, a partir de los borbones empezamos a prosperar, se organizó el país, pudimos comerciar con América, comenzó la industrialización... Todo ello es verdad, lo demostró Pierre Vilar en sus cuatro pesadísimos tomos. Pero, al fin y al cabo, todo eso son ventajas meramente materiales, hay que ir a lo espiritual, hay que tener ambición nacional, no basta con el progreso económico.

La idea de ser ya independientes en el año 2014 no puede ser más oportuna. Catalunya habrá pasado 300 años bajo la bota española y así, mediante un número redondo, el 300, lo recordaremos fácilmente en cualquier examen. "¿Cuántos años duró la ocupación española en Catalunya?". "300 años", chupao. Ahora, en cambio, recordar los años que duró la reconquista es francamente complicado: desde el 711 hasta 1492. Hagan la resta. Menos mal que están las calculadoras. Dudo que sin ellas lo pueda resolver un joven que esté cursando el 2.ª de bachillerato con cuatro asignaturas colgadas de primero. Mejor no preguntárselo, es demasiado difícil y no aprobaría, no entraría al año siguiente en la universidad. O sea, que la idea de Carod-Rovira es buena, muy útil.

Floja, en cambio, me parece la idea de refundar el catalanismo, propuesta por Artur Mas. Primero, creo que no es muy original, me parece que, con esas u otras palabras, cada año alguien publica un libro que sostiene algo semejante y acaba repitiendo lo de siempre. O sea, que, total, no sirve de nada. Pero, segundo, ¿por qué refundar el catalanismo? ¿Es que Mas se avergüenza de las ideas de Prat de la Riba, de Cambó, de Macià y de Companys? ¿Es que lo que hemos venido diciendo durante todos estos años está mal fundado? ¿Acaso hemos cometido algún error? ¿Hemos engañado a alguien? Entonces, ¿a qué viene una refundación? ¿Es que Mas se avergüenza de Jordi Pujol, que es quien le puso donde está, si no de qué?

Vicenç Villatoro a "El País":

El catalanismo, a lo largo del siglo, ha perseguido tres cosas al mismo tiempo. La primera es el mantenimiento de unos elementos básicos de la identidad colectiva, sobre todo en el terreno cultural y muy especialmente la lengua. Podríamos decir que el catalanismo persigue como objetivo la persistencia de la nación cultural y que la nación cultural se identifica básicamente con la lengua. Existe el catalanismo para que continúe existiendo la lengua catalana. Ciertamente, hay otros signos distintivos valiosos para el catalanismo, pero ninguno con la fuerza de la lengua. Casi todos los demás son distintos hoy a como eran hace un siglo. Elementos identitarios que parecían esenciales a nuestros abuelos nos resultan hoy prescindibles y viceversa. Pero en cualquier caso podríamos decir que el objetivo principal del catalanismo es preservar la catalanidad. Y la catalanidad no se ha definido nunca en términos religiosos o étnicos, sino culturales y lingüísticos.

El segundo componente de la fórmula es una idea de progreso y de bienestar económico. ¿Por qué se hacen catalanistas los catalanistas de hace un siglo? Para salvar la lengua, por descontado. Pero también para construir un modelo económico de progreso y bienestar, para vivir mejor. Si mantener la lengua significase convertirse en Albania, el catalanismo que hasta hoy hemos conocido no se daría en absoluto por satisfecho. El catalanismo ha ido ligado no a uno, sino a diversos modelos sociales y económicos, pero todos tenían en común una voluntad explícita de crecimiento económico basado en el trabajo y el esfuerzo y de lecturas diversas -y a veces contrapuestas- de una noción de justicia social.

El tercer ingrediente de la fórmula es sin duda el poder político. El catalanismo quiere mantener la lengua y aumentar la riqueza, pero quiere también hacerlo a través del autogobierno. Y no sólo por razones instrumentales: el poder político es condición necesaria para los otros dos objetivos. Pero también es un objetivo en sí mismo. Hasta el punto de que si un régimen centralista garantizase -de una forma que hoy nos resulta inimaginable- el respeto a la identidad cultural catalana y el mantenimiento de un sistema de progreso y bienestar, pero no dejase a los catalanes decidir sobre su propio futuro, el catalanismo tampoco lo consideraría un éxito. De la misma forma que el catalanismo no consideraría satisfactorio conseguir poder político -incluso todo el poder político- si por el camino se perdiese la lengua o la expectativa de progreso.

Per què Imaz tira la tovallola?

"Una ponencia que viene, un presidente que se va", de Joseba Arregi a El Mundo:

Josu Jon Imaz ha percibido con bastante claridad que el nacionalismo vasco no puede, en el complejo mundo de hoy, seguir pensando en términos de soberanía. Lo afirma en su despedida: el nacionalismo tiene que aprender a pensar en categorías distintas a las de los espacios cerrados con fronteras implicados en el término soberanía. Aunque las fórmulas que él mismo ha propuesto en ese intento de renovación -ni imponer, ni impedir / derecho a decidir y obligación de pactar- sigan encerrados en esa reserva de soberanía -la tengo, pero en aras de no se sabe exactamente bien qué, renuncio a ejercitarla, porque el mundo ha cambiado, porque ya no se lleva, porque las sociedades están entrelazadas y no es posible la autarquía-.

También ha percibido Josu Jon Imaz otra razón para la renuncia -una vez reconocida- al ejercicio de la soberanía, pero que no termina de desarrollar todas sus implicaciones en sus propuestas. Si Imaz habla de la necesidad de un acuerdo transversal, está implícitamente reconociendo que el término soberanía no se puede aplicar sin más a la realidad vasca, pues ese término requiere de algún tipo de homogeneidad que no se da en la sociedad vasca.

Las propuestas del presidente saliente del PNV han tratado de introducir la imposibilidad de la vía de la soberanía para articular el futuro de la sociedad vasca desde fuera de ella: la complejidad del mundo, la necesidad de pactar con España -seducirla-, la globalización, la desaparición de las fronteras.

Pero el nacionalismo nunca se renovará en profundidad, nunca superará la limitación que supone toda reserva de soberanía, mientras no reconozca que el punto de partida para su planteamiento político y para su proyecto político es la sociedad vasca real, en su complejidad y su pluralismo, y no la imaginada comunidad homogénea ancestral, unida en su sentimiento de pertenencia construido a través de los siglos de forma clara -en contraposición a todo lo que enseña la historia científica-.