Adéu

Estic cansat. Després de gairebé sis anys de mantenir aquest blog, plego. M’ha donat moltes satisfaccions, però també m'ha portat greus problemes. He trobat el suport de molts amics anònims, que han millorat els arguments de les meves anotacions i que m’han donat l’ànim suficient per seguir endavant. També he trobat la crítica implacable i persistent dels que s’han autoimposat la missió de fer-me la vida impossible, sense tenir en compte que no he estat jo el que els he anat a buscar sinó que són ells els que s’han autoinvitat, parasitant sense treva aquest blog. Sigui com sigui, ha estat, malgrat tot, una experiència interessant. Però ja en tinc prou.

Una abraçada a tothom! fins i tot als paràsits.

Carta de Jean Jaurés al seu fill

El socialista Jean Jaurés va néixer el 1859 a Castres, França. Va ser diputat pel Partit Obrer Francès per primera vegada el 1889. Va morir el 1914. L'any 1904 va fundar el periòdic L"Humanité. El 1905 aconsegueix unir sota el seu lideratge als socialistes francesos, formant la Secció Francesa de la Internacional Obrera. Va ser precisament al diari L"Humanité el que va publicar aquesta carta adreçada al seu fill que reprodueixo tot seguit. Una carta que val la pena llegir en aquest temps de laicitat mal entesa i de noves formacions de l'esperit nacional:

«Querido hijo, me pides un justificante que te exima de cursar la religión, un poco por tener la gloria de proceder de distinta manera que la mayor parte de los condiscípulos, y temo que también un poco para parecer digno hijo de un hombre que no tiene convicciones religiosas. Este justificante, querido hijo, no te lo envío ni te lo enviaré jamás. No es porque desee que seas clerical, a pesar de que no hay en esto ningún peligro, ni lo hay tampoco en que profeses las creencias que te expondrá el profesor. Cuando tengas la edad suficiente para juzgar, serás completamente libre; pero, tengo empeño decidido en que tu instrucción y tu educación sean completas, no lo serían sin un estudio serio de la religión.

Te parecerá extraño este lenguaje después de haber oído tan bellas declaraciones sobre esta cuestión; son hijo mío, declaraciones buenas para arrastrar a algunos, pero que están en pugna con el más elemental buen sentido. ¿Cómo sería completa tu instrucción sin un conocimiento suficiente de las cuestiones religiosas sobre las cuales todo el mundo discute? ¿Quisieras tú, por ignorancia voluntaria, no poder decir una palabra sobre estos asuntos sin exponerte a soltar un disparate?

Dejemos a un lado la política y las discusiones, y veamos lo que se refiere a los conocimientos indispensables que debe tener un hombre de cierta posición. Estudias mitología para comprender historia y la civilización de los griegos de los romanos, y ¿qué comprenderías de la historia de Europa y del mundo entero después de Jesucristo, sin conocer la religión, que cambió la faz del mundo y produjo una nueva civilización? En el arte, ¿qué serán para ti las obras maestras de la Edad Media y de los tiempos modernos, si no conoces el motivo que las ha
inspirado y las ideas religiosas que ellas contienen? En las letras, ¿puedes dejar de conocer no sólo a Bossuet, Fenelón, Lacordaire, De Maistre, Veuillot y tantos otros que se ocuparon exclusivamente en cuestiones religiosas, sino también a Corneille, Racine, Hugo, en una palabra a todos estos grandes maestros que debieron al cristianismo sus más bellas inspiraciones? Si se trata de derecho, de filosofía o de
moral, ¿puedes ignorar la expresión más clara del Derecho Natural, la filosofía más extendida, la moral más sabia y más universal? -éste es el pensamiento de Juan Jacobo Rousseau-.

Hasta en las ciencias naturales y matemáticas encontrarás la religión: Pascal y Newton eran cristianos fervientes; Ampere era piadoso; Pasteur probaba la existencia de Dios y decía haber recobrado por la ciencia la fe de un bretón; Flammarion se entrega a fantasías teológicas.

¿Querrás tú condenarte a saltar páginas en todas tus lecturas y en todos
tus estudios? Hay que confesarlo: la religión está íntimamente unida a todas las manifestaciones de la inteligencia humana; es la base de la civilización y es ponerse fuera del mundo intelectual y condenarse a una manifiesta inferioridad el no querer conocer una ciencia que han estudiado y que poseen en nuestros días tantas inteligencias preclaras.

Ya que hablo de educación: ¿para ser un joven bien educado es preciso conocer y practicar las leyes de la Iglesia? Sólo te diré lo siguiente: nada hay que reprochar a los que las practican fielmente, y con mucha frecuencia hay que llorar por los que no las toman en cuenta. No fijándome sino en la cortesía, en el simple "savoir vivre", hay que convenir en la necesidad de conocer las convicciones y los sentimientos de las personas religiosas. Si no estamos obligados a imitarlas,
debemos, por lo menos, comprenderlas, para poder guardarles el respeto, las consideraciones y la tolerancia que les son debidas. Nadie será jamás delicado, fino, ni siquiera presentable sin nociones religiosas.

Querido hijo: convéncete de lo que te digo: muchos tienen interés en que los demás desconozcan la religión; pero todo el mundo desea conocerla. En cuanto a la libertad de conciencia y otras cosas análogas, eso es vana palabrería que rechazan de consuno los hechos y el sentido común. Muchos anti-católicos conocen por lo menos medianamente la religión; otros han recibido educación religiosa; su conducta prueba que han conservado toda su libertad

Además, no es preciso ser un genio para comprender que sólo son verdaderamente libres de no ser cristianos los que tienen facultad para serlo, pues, en caso contrario, la ignorancia les obliga a la irreligión. La cosa es muy clara: la libertad, exige la facultad de poder obrar en sentido contrario. Te sorprenderá esta carta, pero precisa, hijo mío, que un padre diga siempre la verdad a su hijo. Ningún
compromiso podría excusarme de esa obligación».

Jean Jaurés

Vius per morts

L’intercanvi d’ahir de presoners vius per soldats morts entre Israel i Hezbollah posa en evidència, una vegada més, qui és el civilitzat i qui el bàrbar. Els cossos dels soldats israelians morts estaven mutilats.

Associated Press també baixa del burro

Només faltava l’Associated Press. Finalment, avui, l’agència de notícies també ha acabat reconeixent que l’administració Bush ha guanyat la guerra de l’Iraq.

BAGHDAD — Spc. Grover Gebhart has spent nine months at a small post on a Sunni-Shiite fault line in western Baghdad. But the 21-year-old soldier on his first tour in Iraq feels he's missing the real war — in Afghanistan, where his brother is fighting the Taliban.

With violence in Iraq at its lowest level in four years and the war in Afghanistan at a peak, the soldiers serving at patrol station Maverick say Gebhart's view is increasingly common, especially among younger soldiers looking to prove themselves in battle.

"I've heard it a lot since I got here," said 2nd Lt. Karl Kuechenmeister, a 2007 West Point graduate who arrived in Iraq about a week ago.

Soldiers who have experienced combat stress note that it is usually young soldiers on their first tour who most want to get on the battlefield. They say it is hard to communicate the horrors of war to those who haven't actually experienced it.
"These kids are just being young," said Sgt. Christopher Janis, who is only 23 but is on his third tour in Iraq. "They say they want to get into battle until they do, and then they won't want it anymore."

That soldiers are looking elsewhere for a battle is a testament to how much Iraq has changed from a year ago, when violence was at its height. Now it's the lowest in four years, thanks to the U.S. troop surge, the turn by former Sunni insurgents against al-Qaida in Iraq, and Iraqi government crackdowns on Shiite militias.

La violència a l’Iraq s’ha reduït un 90% en un any i en aquest temps Al Qaeda ha estat derrotada militarment i política. Dels 18 objectius marcats per l’administració Bush se’n han assolit 15.

Adéu a dos bloggers

Han tirat la tovallola. El politòleg nord-americà R.J. Rummel de “Democratic Peace” i l’economista liberal francès Jean-Louis Caccomo de “Chroniques en Liberté”. Dos blogs de referència per a mi i que han servit per nodrir moltes de les meves anotacions. Sort i a reveure.

Chirac va ajudar les FARC a l’esquena d’Uribe

...i ara, les balances comercials!

Si les balances fiscals dónen un dèficit important a quatre comunitats autònomes espanyoles, caldrà veure ara si les balances comercials el compensen o no.

¿PERO qué monserga es ésta de las balanzas fiscales? ¿Desde cuándo un Gobierno socialista acepta sin rechistar que los tributos los pagan los territorios y no los ciudadanos? Y aun así, ¿cómo se pueden dibujar aduanas tributarias en una nación que se supone comparte un mercado y una Hacienda únicos? ¿Habrá también balanzas comerciales autonómicas? ¿Y de cuotas de Seguridad Social? ¿Y cómo demonios las medimos? ¿Habrá que volver a los aranceles internos como parte de la recuperación de la memoria histórica?

Vamos a ver; si una ciudadana de Badajoz, que recibe por vía directa o indirecta transferencias de renta procedentes de Cataluña o Madrid, se compra una blusa en Mango, empresa textil catalana... ¿esa transacción en qué balanza se apunta? Cuando la sanidad pública andaluza adquiere sus materiales a fabricantes catalanes o madrileños y los paga con fondos aportados por dichas comunidades, ¿se cuenta ese dinero como pago o como ingreso de quién? Si un gallego subvencionado adquiere un electrodoméstico Fagor, fabricado en una autonomía protegida fiscalmente por concierto, o un mueble valenciano, ¿genera déficit o superávit fiscal? ¿Y si un parado andaluz ingresa su subsidio de desempleo en la Caixa? ¿En qué comunidad se pagan los impuestos de la producción de energía en la central extremeña de Almaraz? ¿Con qué balanza pesamos el intercambio cotidiano de millones de euros circulantes por los mecanismos de nivelación interregional?

Además, cualquiera diría, oyendo a los nacionalistas, que su contribución al presunto superávit fiscal de las regiones más pobres es voluntaria, y hay que agradecerla como si fuesen donativos a una ONG. Oiga, yo no conozco a nadie que pague tributos de buena gana. Se paga porque lo dice la ley, y se paga lo que dice la ley; ni más ni menos, aunque a todo el mundo le parece mucho. Se llama solidaridad, progresividad fiscal, y es un sistema imperfecto pero más o menos justo de redistribución de la renta. Entre personas, no entre territorios, y según cuánto ganan, no según donde viven. A ver si nos enteramos todos de una vez: los catalanes, los extremeños, los andaluces o los baleares tienen derecho a la misma educación o a la misma sanidad no porque sean catalanes, andaluces o extremeños, sino porque son españoles. ¿A que parece claro? Pues algunos no lo quieren ver. Porque no les interesa.

Nova definició de la pobresa

Via Marta Salazar m'assabento que des de l'1 de juliol la Unió Europea ha canviat la manera de comptabilitzar els pobres. Ara, pobre és aquella persona que guanya menys del 60% del salari mig al seu país.

Quan el mal no ve de la balança

Finalment, l’Estat ha fet públiques les balances fiscals. Com era previsible, no han estat una sorpresa. La seva publicació confirma la obvietat que les comunitats més riques aporten més del reben i les més pobres reben més del que aporten. Cosa que tothom sabia, per intuició i per més d’una trentena d’estudis que s’havien fet al respecte des que Ramon Trias Fargas va publicar el primer el 1960. La diferència és que ara, per primera vegada, es disposa d’unes xifres oficials.

La demanda de publicació de les balaces fiscals per part del nacionalisme català s’havia convertit els últims anys en un autèntic mantra. Semblava que el dia de la seva publicació seria com el dia del judici final, quan tot el món estaria cridat a veure la injusticia comesa contra Catalunya. Una injustícia que avalaria la decissió d’acabar amb l’espoli centralista i esdevenir finalment un estat independent i sobirà.

La veritat és que la publicació de les balances fiscal no ha tingut res d’èpic ni de sobrenatural. Les xifres mostren que hi ha un dèficit greu però no un espoli, cosa que deixa al nacionalisme català sense l’únic gran argument no ètnic que tenia per a justificar el trencament amb Espanya. Si el dèfict fiscal fos una raó per a la independència, amb les balances fiscals a la mà la primera comunitat que hauria d’exigir-la seria Madrid.

Però com que el nacionalisme, igual que el franquisme, és inasequible al desaliento obrirà un nou front per demostrar que les balances fetes públiques per l’Estat són incorrectes. Més encara, que són una estafa a Catalunya i un insult als catalans perquè les xifres reals del saqueig són molt més elevades. Una nova batalla amb la que ens tindran entretinguts a partir d'ara.

ADDENDA.- Tot i això, voldria deixar clar que la magninud d'aquest dèficit és injustificable, com és injustificable el manteniment de polítiques de subsidi permanent en determinades comunitats autònomes que no ajuden en res ni al seu desenvolupament ni a estimular-ne l'esperit emprenedor. Unes polítiques caciquils que només serveixen perquè els governs socialistes d'Andalusia i Extremadura, entre altres, puguin mantenir lligada la clientela electoral.

És injustificable que després del procés redistribuïdor de l'estat, les famílies catalanes siguin les vuitenes d'Espanya en renda disponible quan el PIB de Catalunya és el quart de l'estat espanyol.

Paradís del tròpic o del psicotròpic?

A tots aquells que encara creuen que Cuba és el paradís tropical els aniria bé llegir l’anotació Algo para evadirse del blog Generación Y:

Nadie en la familia quiere darse cuenta que la madre anda por las nubes, con una extraña cara de complacencia incluso ante las escaseces y los problemas. Su evasión es más callada que el revuelo del esposo alcoholizado cuando regresa –casi cayéndose- a la casa cada noche. Ambos han escogido escapar, cada uno con lo que tiene a mano: él, con alcohol de hospital destilado por manos diestras y ella, con una píldora que la hace olvidar su propia vida.

Los hijos tampoco apuestan por esta realidad. Prefieren acariciar el sueño de evadirse, aunque de una manera más real, más definitiva. Bajo la cama guardan un motor a medio armar y este agosto lo harán ronronear en el estrecho de La Florida. La madre no llegará a preocuparse. Una dosis doble de diazepán evitará que se torture pensando en los tiburones, la insolación y la larga separación que les espera.

Els valors talibans

Dues dones afganeses executades pels talibans, el cap de setmana passat, a la província de Ghazni. Estaven acusades de prostitució i de servir menjar a les tropes de l'OTAN.

Via Extreme-Centre.

Catàstrofes de redacció

La Vanguardia de diumenge, sense immutar-se, publicava això:

El ritmo de deshielo en el Polo Norte va camino de conseguir otro récord a final del verano, según pronostican expertos que el actual ritmo de desaparición de la cubierta helada. Las nuevas predicciones apuntan que las posibilidades de que el Polo Norte quede totalmente libre de hielo este verano son de más del 50%. La fecha pronosticada hasta ahora situaba el completo deshielo para el año 2030. En cualquier caso, el creciente nivel de derretimiento del hielo ártico es uno de los ejemplos más claros y contundentes del impacto del calentamiento global y de las nuevas situaciones que se pueden producir.

En la Antártida, la masa total de hielo ha aumentado desde 1979 en el interior del continente por el incremento de las nevadas. Sin embargo, pierde masas de hielo marino, el que flota en las aguas, porque la temperatura del océano cada vez es mayor, según los datos recogidos por el Proyecto Internacional para la Evaluación del Cambio Climático y del Medio Ambiente. En marzo la península Antártica perdió una masa de hielo de 102 km2de la plataforma Wilkins, que se espera que desaparezca por completo en el 2020. La Tierra pierde su hielo en un proceso que parece imparable. Además de los polos, los glaciares de cordilleras como los Pirineos, el Himalaya o los Andes corren peligro. El Perito Moreno se resquebrajó el 9 de julio (invierno austral) y los glaciares pirenaicos han retrocedido dos tercios en un siglo y medio, pero es en los últimos veinte años cuando su agonía se ha acelerado.

Primer, no es veritat ni que l'Artic s'estigui quedant sense gel ni que quan en té poc sigui una cosa estranya:

A pesar de los vaticinios de que este verano el Océano Artico se iba ya a quedar sin hielo, como si eso fuese un fenómeno horrendo y sin igual, por ahora su extensión es bastante mayor que la del año pasado por estas fechas. Así que los catastrofistas estarán esperando que aparezca ya de una vez por el Atlántico algún ciclón tropical asesino. Pero este verano, como el pasado y el anterior, están fallando.

Segon, tampoc es cert que l'Antàrtida també estigui en retrocés.

En Septiembre del año pasado, al final de nuestro verano, la extensión del hielo marino del Artico marcó un mínimo muy acusado, un récord desde que se mide con satélites. A la vez, la extensión del hielo marino de la Antártida, finalizado el invierno austral, marcó también un récord, pero de extensión máxima. Luego el Artico comenzó de nuevo a helarse y los mares de la Antártida a deshelarse. Así llegamos a los mapas correspondientes al pasado 18 de Abril.

Lo que para nada ha salido ni en prensa ni en televisión es que desde hace varios meses la suma de las extensiones del hielo del Artico y de la Antártida marcan una anomalía positiva, que a día de hoy es de aproximadamente 1 millón de kilómetros cuadrados (dos veces la superficie de España).

Iran i la crisi financera

Alguns analistes consideren que les caigudes de les borses internacionals de les últimes setmanes tenen més a veure amb males expectatives polítiques que econòmiques. Fins i tot, algun s’atreveix a assegurar que la crisi econòmica nord-americana va tocar fons el passat mes de març i que ja ha començat a entrar en un període de fort creixement.

Per a aquests analistes, les caigudes de les borses i dels rendiments del bons del Tresor nord-americà s’expliquen en gran part per la decissió presa pel govern Bush d’intervenir militarment a l’Iran. Un decisió de la se’n desconeix la data, però que alguns analistes situen per després de les eleccions presidencials nord-americanes del 4 de novembre.

Sarkozy crea el "Club Mediterrani"

Via Marta Salazar.

La coherència nuclear de l'ONU

Via Extreme-Centre.

Pagar i callar

Per què els europeus dubten que l'alliberament dels ostatges colombians va ser un rescat? Perquè no entenen que un país com Colòmbia no faci el mateix que fem nosaltres: pagar i callar. Ho explica Soeren Kern a Pajamas Media.

European friends of the FARC are angry. How dare Colombia join the ranks of Britain, Israel, and the United States by refusing to negotiate with terrorists? How dare Colombia disprove the European mantra that all conflicts be resolved through diplomacy? How dare Colombia upstage post-heroic Europeans who, having lost the will to fight, believe anything can be bought for money?

Colombian President Álvaro Uribe summed it up well: “There are some who are bitter and who are seeking to discredit the operation. But these bitter people only know Colombia from afar. Aloof Europeans, what do they know about Colombian ingenuity? They believe that Colombian genius lies with the FARC. Someday they will know these military boys who carried out this operation.”

Via Barcepundit.

ADDENDA.- Mario Vargas Llosa rebla el clau de la papanateria europea a "Operación Jaque", article publicat ahir a El País:

La liberación de Ingrid Betancourt, junto con tres norteamericanos y 11 militares colombianos que llevaban muchos años como rehenes de las FARC, ha sido una hazaña de corte cinematográfico -la destreza, audacia y perfección del rescate hacía pensar en las proezas de Jack Bauer, el héroe de 24- por la que hay que felicitar, antes que a nadie, al presidente Álvaro Uribe, luego a su ministro de Defensa, Juan Manuel Santos, y a los anónimos oficiales de inteligencia de las Fuerzas Armadas de Colombia que la diseñaron y ejecutaron.

Esto parece obvio pero no lo es, pues cualquiera que haya ojeado la prensa y escuchado a los medios aquí en Europa en la última semana, diría que el verdadero héroe de la operación ha sido el presidente francés, Nicolas Sarkozy, quien, sin haber intervenido para nada en la Operación Jaque -así fue bautizado el salvamento-, salvo para obstruirla y demorarla, es quien hasta ahora le ha sacado mayor provecho publicitario. Pero, ya sabemos, la política y los políticos son así.

El rescate no sólo pone fin a los indescriptibles padecimientos a que fueron sometidos a lo largo de muchos años Ingrid Betancourt y sus compañeros de cautiverio en manos de la organización narcoterrorista en que se han convertido las FARC. Además, pone en evidencia la naturaleza criminal y sádica de esta guerrilla para la que hasta apenas ayer el presidente Chávez, de Venezuela, con amplios apoyos en América Latina y en Europa, pedía la legitimación política internacional y que fuera borrada de la lista de partidos, movimientos y grupúsculos terroristas en que aparece, en lugar prominente, en la Unión Europea, los Estados Unidos y la comunidad de países democráticos. Después de haber escuchado el testimonio de la propia Ingrid Betancourt sobre las condiciones en que transcurrió su cautiverio y la conducta y actitudes de sus verdugos, esperemos que nadie -nadie que no sea imbécil o cómplice, se entiende- pretenda todavía presentar a las FARC como un romántico movimiento de idealistas que ha tomado las armas para luchar por la justicia y la igualdad de los colombianos.

Pero la conclusión política más importante que se desprende de la Operación Jaque es la lucidez de visión y el coraje de ese gran estadista latinoamericano que es Álvaro Uribe, el primer gobernante colombiano que, enfrentándose para ello no sólo a sus naturales enemigos -la guerrilla terrorista, el extremismo antidemocrático, los comunistas, Cuba, la Venezuela de Chávez y la internacional de tontos útiles al servicio de la revolución para América Latina-, sino también a los gobiernos y partidos democráticos de buena parte del mundo que lo demonizaron y acosaron sin descanso todos estos años, ha demostrado en los últimos meses que las FARC no eran invencibles, ni siquiera populares, y que podían ser militarmente derrotadas, con el beneplácito y la resuelta colaboración del pueblo colombiano. No es de extrañar que Uribe, cuya discreción y casi mudez luego del rescate han sido casi totales, a diferencia del aprovechamiento frenético que ha hecho de él el mandatario francés, goce ahora de un 90% de popularidad, seguramente el más alto porcentaje de respaldo a un gobernante democrático en el mundo entero.

Obama, el tercer Bush

Com aquest noi segueixi així, fins i tot jo votaré per ell. I és que cada dia s'assembla més a un republicà convencional. Guy Sorman:

Obama abandonne un par un, les principes qui lui ont valu sa nomination: il financera sa campagne sur des fonds privés (ses principaux mécénes: les avocats , les banquiers et les entrepreneurs du net - les petits donateurs ne représentent que 45 % de ses ressources ), il soutient la peine de mort en cas de viol d'enfant, il soutient les écoutes téléphoniques et le port d'arme, il dénonce les pére noirs qui abandonnent leurs enfants, il souhaite confier l'aide sociale à des communautés religieuse, et il renonce à quitter l'Irak sans s'être auparavant concerté avec les militaires sur le terrain. Autant de totems de droite, trés Bushistes, trés " Révolution conservatrice ", tous embrassés par Obama. Avec alégresse . Que reste-t-il à McCain ? Pas grand chose .

ADDENDA.- Amb aquests amics, Obama no necessita enemics.

Tot un exemple d'intel·lectual moderat

La revista Foreing Policy va publicar una llista amb els que considerava els 100 intel·lectuals més destacats del món. I va proposar una votació a través d'internet per escollir-ne els 20 millors. Donc, bé, ja tenim el resultat: els 10 primers són musulmans i el més votat entre ells és el filòsfof turc Fetullah Gülen. Un pensador considerat un musulmà moderat i que escriu coses com aquesta:

"Nuestra posición debe ser clara, y esta es: el Corán y el hadiz son absolutos y verdaderos. La ciencia y los hechos científicos son una verdad, siempre y cuando concuerden con el Corán y el hadiz, y son falsos en la medida en que ellos difieran o se alejen de la verdad del Corán y del hadiz".

La llengua com a instrument de la utopia

Benvingut sigui el debat sobre les llengües! El debat sobre els beneficis i els prejudicis que comporta l’aplicació de les lleis de “normalització” lingüística. Un debat que fa temps que s’hauria d’haver fet, però com que només eren quatre gats els que s’atrevien a posar-lo sobre la taula ningú no en feia punyetero cas.

L’autisme nacionalista, sempre tan autocomplaent amb ell mateix, atribuïa les queixes a suposats franquistes residuals o a un grapat de tarats mentals. Ja saben, gent asocial que mereixeria passar una temporada al psiquiàtric.

Però, ara, les coses sembla que estan canviant. I estan canviant, no perquè els nacionalistes s’hagin tornat autocrítics sinó perquè perceben que la denúncia està deixant de ser minoritària i residual i amenaça amb esdevenir una força política ineludible. El fenomen de Ciutadans, primer, i d’Unión Progreso i Democràcia, després, van ser els primeres senyals d’una alarma que ara s’estén com taca d’oli.

És per això que la “intelligentia” nacionalista ha començat a contraatacar. La primera onada ha estat, fonamentalment, un atac “ad hominem” amb la metralla adjectival habitual: centralistes, espanyolistes, franquistes... sense entrar en cap moment en el fons de la denúncia. La segona ofensiva, sense abandonar les desqualificacions, intenta trobar alguns arguments per a fer-hi front, però sense agafar tampoc el toro per les banyes. Aquest és el cas del manifest fet públic avui per la Federació d’Associacions d’Escriptors GALEUSCA en reposta al “Manifiesto por la lengua común”.

Si a Catalunya la promoció del català s’ha pogut fer a costa de la discriminació del castellà –això i no altra cosa és la “discriminació positiva”- ha estat perquè durant molts anys tothom ha acceptat de manera acrítica i acomplexada la política nacionalista d’imposar el català, i només el català, com a llengua dominant. Ningú no ha volgut veure que l’objectiu dels nacionalistes no era tant el reparar la injustícia històrica de la persecució del català i la voluntat de situar-lo en una posició d’igualtat i normalitat institucional respecte el castellà, sinó d’imposar-lo progressivament fins a convertir-lo en la llengua oficial, i probablement única, d’una futura Catalunya independent.

És per això que els nacionalistes no poden acceptar que el català sigui qüestionat com a llengua vehicular a l’ensenyament i a l’administració autonòmica. Forma part indisoluble del seu projecte polític i ideològic. Acceptar-ho seria tant com renunciar al seu somni d’una “Catalunya triomfant que tornarà a ser rica i plena” i que en gran part només existeix en la seva imaginació. El nacionalisme català no existiria sense la llengua. Sense aquest pal de paller, el seu projecte nacionalitari no tindria sentit ni significació. És per això que el català serà sempre el seu cavall de batalla.

Pels que no som nacionalistes, en canvi, la relació amb la llengua no forma part de la utopia. No està necessàriament vinculada amb cap projecte d’enginyeria social ni de construcció nacional. La llengua és un dret personal, una extensió de la llibertat individual i essencialment una eina de comunicació i d’expressió, però no un instrument polític que determina l’arquitectura institucional de la comunitat tribal a la que hem de pertànyer obligatòriament.

Encara que diguin el contrari, els nacionalistes no volen que el català sigui considerat un patrimoni comú de l’estat espanyol. Encara que demanin poder parlar-lo a les Corts, això només els interessa en la mesura que poden presentar-lo com un gruege més. Per què haurien de voler que es parli en català a les institucions espanyoles si el seu projecte polític és prescindir de les mateixes per crear un estat independent?

Els únics que volem de veritat que les altres llengues espanyoles es puguin parlar també en les institucions polítiques comunes som els no nacionalistes. Precisament perquè entenem que la llengua no és un dret dels territoris sinó de les persones, creiem equivocada la territorialització exclusiva i excloent del seu ús institucional. Creiem que els representants polítics que tinguin el català com a llengua materna haurien de tenir també el dret a utilitzar-la a les Corts. No d’una manera exclusiva sinó compartida amb el castellà, especialment al Senat. Això reclamaria una regulació del seu ús dins un consens més ampli que servís per tancar d’una vegada per totes el model territorial.

El Perito Moreno i la papanateria mediàtica

Del periodisme n’esperava dues coses: fidelitat notarial i esperit crític. Però, tant una cosa com l’altra són molt difícils de trobar. Mentre la il·lustrada fidelitat notarial sucumbeix a la romàntica barbàrie que nega l’objectivitat, el dubte metòdic queda suplantat per l'hipercriticisme barroer i, sovint, ignorant o per una credulitat militant, tan autosatisfeta com supersticiosa. Aquest és el càncer que corrou el periodisme.

Un càncer que es manifesta de manera especialment virulenta en aquells temes que són més políticament sensible, com ara el PP, la negociació amb ETA, el nacionalisme, l’administració Bush, la guerra de l’Iraq, la liberalització econòmica o el canvi climàtic.

La seva última erupció l’hem tinguda aquesta setmana amb el trencament del Perito Moreno, per culpa -no falla!- “del canvi climàtic”. Un grapat de boniques imatges i una explicació fàcil, complaent amb al pensament únic, han servit per obrir informatius de televisió, omplir minuts de ràdio i pàgines de diari. Pocs s’han molestat a saber si l’atribució de la culpa era encertada, contribuint així, una vegada més, a inflar el mite i la desinformació.

La veritat és que el fenomen cíclic del trencament del Perito Moreno no té res a veure amb l’escalfament global, com explica clarament Ricardo Villalba, director del “Instituto Argentino de Nivología, Glaciología y Ciencias Ambientales”:

El creciente aumento de la temperatura del planeta se instaló en el imaginario social como el responsable de esta rotura en invierno, cuando en realidad, explicó el científico local Ricardo Villalba, "esto responde a un proceso dinámico que se repite en el tiempo. Nada tiene que ver el calentamiento global".

El director del Instituto Argentino de Nivología, Glaciología y Ciencias Ambientales (Ianigla), con sede en el Centro Regional de Investigaciones Científicas y Técnicas (Cricyt), recordó que los últimos desprendimientos se han registrado durante el mes de marzo.

Este desarrollo se inicia cuando el glaciar, que se ubica en uno de los brazos del Lago Argentino, se desplaza hasta la punta de la Península de Magallanes y de ese modo cubre las vías de drenaje del agua.

Este corte genera un aumento muy importante del nivel de agua, 20 metros cuadrados, que rápidamente comienza a ejercer una fuerte presión sobre el frente del glaciar. Entonces, se origina la fractura y después termina con el desprendimiento de grandes bloques de hielo.

"En este proceso la clave es la presión que ejerce el agua y no la temperatura de la tierra, no existe ningún estudio científico que indique esta última posibilidad", enfatizó Villalba. Cabe destacar que desde 1917, año a partir del que se comenzó a documentar este fenómeno, esta es la primera vez que se produce un desprendimiento en invierno.

Otra particularidad de este año es que, a diferencia de ocasiones anteriores, el glaciar quedó muy adelante y el canal que se abrió es mucho más pequeño.

S'ha disparat tant com pensem el preu del petroli?

Un article publicat a Le Monde per Stéphane Lauer assegura que no. Segons un estudi d'Arthur D. Little, perquè fos proporcional al nivell de vida de 1984 el litre de gasolina hauria de valer avui 2,5 euros, és a dir, 200 dòlars el barril.

L’essence coûte-elle trop chère ? Lorsqu’on se place du côté des pêcheurs, routiers, taxis et automobilistes, la réponse est assez évidente. La hausse des prix des carburants est en train de mettre en péril quantité de professions, créant des situations individuelles dramatiques. Pourtant, lorsqu’on remet les choses en perspective, la réponse n’est pas si limpide.

Tout un chacun est persuadé que le budget consacré à ses déplacements a explosé. C’est vrai sur le très court terme, mais lorsqu’on prend un peu de recul, cette impression se révèle fausse. Prenons le coût d’usage d’une voiture, qui comprend l’amortissement du prix d’achat, l’entretien, l’assurance, le carburant, les taxes et réglementations. Dans cette enveloppe, le carburant compte pour environ un tiers. Or, malgré la flambée récente des prix du baril, le cabinet Arthur D. Little a calculé que le coût d’usage actuel d’un véhicule est encore de 30 % à 35 % inférieur à celui de 1984. “Il faudrait que le prix de l’essence atteigne 2,5 euros le litre pour retrouver le niveau du coût d’usage de 1984, soit un baril à 200 dollars !” note le cabinet.

Autre façon d’aborder le problème : sur une longue période, se déplacer coûte de moins en moins cher. Deux indices tendent à le prouver. Le parc automobile a littéralement explosé. En Ile-de-France, en vingt ans, le taux d’équipement automobile des ménages a augmenté de l’ordre de 30 % et la proportion de ceux possédant plusieurs voitures a doublé.

La raison : le pouvoir d’achat a progressé à un rythme infiniment plus rapide que le prix de l’énergie. Le consultant Jean-Marc Jancovici s’est livré au calcul suivant : selon lui, le prix du baril de pétrole en monnaie constante valait 20 dollars en 1880, moins de 20 dollars en 1970 et en 1990. Or depuis 1880, le pouvoir d’achat a été multiplié par dix ! “L’énergie abondante et à bas prix a progressivement permis au consommateur occidental de se retrouver à la tête d’une armée d’”esclaves énergétiques”, qui nous fournissent objets et nourriture à profusion, mobilité à bas prix et tout ça pour juste 35 heures par semaine”, résume M. Jancovici.

La flautista d'Hamelin

Pitjor, impossible. La direcció del PP ha tornat a cometre la mateixa equivocació de sempre: imposar des de Madrid el líder del PP català i esperar a que soni la flauta. Però d’aquesta manera la flauta electoral ni sona, ni ha sonat, ni sonarà mai. Ja sigui amb Aleix Vidal Quadras, amb Josep Piqué o ara amb Alícia Sánchez Camacho.

El problema del PP a Catalunya no és un problema de noms, és un problema polític. Mentre sembli una contradicció ideològica ser català -fins i tot catalanista, que no vol dir obligatòriament ser nacionalista- i ser liberal (o conservador) i constitucionalista, el PP serà sempre un partit marginal a Catalunya.

Però aquesta contradicció no es pot resoldre a base de més centralisme democràtic, sinó, pel contrari, amb més democràcia interna. Una democràcia que les bases del partit –de tots els partits- poden arrebassar als aparells oligàrquics si s’ho proposen. Com ho ha fet, valenta, Montserrat Nebrera.

Amb independència del seu programa polític, aquesta dona ha demostrat que no només es pot plantar cara a l’omnipotència de l’aparell sinó que se’l pot derrotar. Perquè, deixem-nos d’eufemismes, l’autèntica vencedora moral i política del congrés del PP català no ha estat Alícia Sánchez Camacho sinó Montserrat Nebrera.

Mentre des del carrer Gènova no aconsegueixen que soni la flauta, Nebrera la fa sonar més seductora que Hamelin.

Més sobre la llengua comú

Per fi, una rèplica intel·ligent al “Manifiesto por la lengua común”. Entenc i comparteixo part dels arguments i les reflexions de Branchadell, alguna dels quals ja vaig apuntar en la meva primera anotació sobre el tema. Tot i això, segueixo sense entendre com persones intel·ligents com Pilar Rahola i Joan B. Culla poden ignorar -o minimitzar, com és ara el cas de Branchadell- la causa real del problema: el fet inqüestionable que l'aplicació de la política de normalització lingüística vulnera el dret dels ciutadans castellanoparlants a utilitzar en igualtat de condicions la seva llengua materna.

Però per Branchadell, Rahola o Culla, la causa del manifest no és aquesta. La causa és una mena de conspiració política de nostàlgics espanyolistes criptofranquistes que voldrien tornar enrera i situar el debat lingüístic en termes preconstitucionals. Per a ells, no hi té res a veure –o hi té poc, en el cas de Branchadell- que institucionalment a Catalunya es vulnerin els drets lingüístics fonamentals de més de la meitat de la població i que s’incompleixi la mateixa llei de normalització lingüística de la Generalitat.

Que ciutadans catalans i espanyols demanin la no discriminació institucional del castellà a Catalunya, els resulta sospitós. Fins i tot, antidemocràtic i anticonstitucional. En canvi, accepten com a “natural” i legítim que la política de normalització lingüística passi de ser una eina de discriminació positiva del català, però sense vulnerar els drets lingüístics dels castellanoparlants, a esdevenir un pur i simple instrument nacionalitari orientat a convertir el català en l’única llengua oficial d’una futura Catalunya independent.

De l'escalfament global a la crisi alimentària

Els catastrofistes ja tenen alternativa per substituir una apocalipsi climàtica de capa caiguda per un nou conte de por: la fi del petroli, la fi del menjar. Fins ara, perquè ens convertíssim a la seva fe ecocondríaca, ens espantaven amb un món desertitzat per la cobdícia del capital i ens explotaven el sentiment de culpa fent-nos còmplices de la destrucció del planeta per no anar en bici, no separar bé les deixalles domèstiques o posar l’aire condicionat massa alt. A mesura que aquesta presa de pèl ha començat a fer aigües, els predicadors de catàstrofes necessitaven una tragèdia alternativa. I ja l’han trobada: per culpa de l’especulació, el món es morirà de gana.

La nova catàstrofe, com podeu comprovar, té tots els elements que exigeix la vulgata neomarxista: el mateix culpable de sempre i una base social crèdula i penitent. A mesura que la nova catàstrofe guanyi protagonisme polític i mediàtic , cada vegada es parlarà menys de l’escalfament global i cada vegada més de la crisi alimentària. El canvi climàtic s’anirà fent fonedís, fins que ningú no se’n recordi, aclaparats per la nova plaga bíblica de la falta de petroli i la falta de menjar.

“La Vanguardia”, sense anar més lluny, deixa avui en mans del presumptuós Andy Robinson les seves pàgines 3 i 4 perquè els catalanets siguem els primers a espantar-nos i comencem la setmana com cal: amb l’ai al cor. De les dues peces firmades per Robinson, una està dedicada a entrevistar al nou guru de la dissort mundial: Paul Roberts. Un altre visionari que ha trobat un filó en el disputat mercat de la literatura fantàstica.

Articles recomenats

L’urani de Saddam arriba al Canadà: Secret U.S. mission hauls uranium from Iraq. Der Spiegel també ho reconeix: Optimism Grows in Iraq as Daily Life Improves i The Times ho remata: Iraqis lead final purge of Al-Qaeda (Via Barcepundit)


No confondre gènere i sexe: Estudien gramática, señoras y señores. (Via Eulalia Gervás Pabón)