divendres, 19 setembre de 2014

Escòcia, Catalunya o la tornada a Westfàlia

Isaiah Berlin va dir en una ocasió que ell era del seu temps i no d'un lloc. Europa va ser també del seu temps i no d'un lloc quan a partir del 1950, després de dues guerres brutals que van enfrontar unes nacions contra les altres, va decidir superar el model d'estats sobirans nascut en 1648 amb el Tractat de Westfàlia. Un Tractat que va acabar amb 30 anys de 'guerra civil' europea i va dividir el continent en estats nacionals sobirans. Uns estats-nació europeus que avui ens sembla que han existit sempre com a tals, però que en la seva gran majoria no tenen més dearir de 350 anys.

El grapat d'homes que van decidir ser del seu temps i no d'un lloc no van ser precisament il·luminats conspiradors romàntics o utopistes revolucionaris d'esquerra. Per contra, va ser un grup de demòcrates conservadors i liberals de fortes conviccions cristianes: Konrad Adenauer, Jean Monnet, Winston Churchill, Robert Schuman, Alcide de Gasperi, Paul-Henri Spaak o Altiero Spinelli. Aquests homes, van decidir 'desarmar' els estats nacionals que aïllen i separen els pobles europeus -quan no els enfronten- per oferir-los la idea d'una ciutadania compartida. Una ciutadania comú que suprimeix fronteres, davant de la ciutadania del territori que les aixeca. Aquesta ciutadania comú, que erròniament es veu com una entelèquia, enfonsa les seves arrels en un substrat comú històric, polític, religiós, econòmic i cultural que va construir Europa des de l'hel·lenisme grec al dret romà, des dels monestirs medievals al Raneixement i la Il·lustració.

El procés d'integració europea, que moltes vegades exaspera per la seva lentitud, ha avançat molt i molt ràpid per al que sol ser el 'tempo històric'. La integració econòmica, les polítiques comunes, la moneda única, les institucions europees... són una realitat. Hem fet molt camí, però també és cert que malgrat haver suprimit la major part de les fronteres físiques interiors a la Unió Europea, les velles fronteres nacionals mentals i jurídiques encara persisteixen. I persisteixen perquè la ciutadania continua sent en gran part esclava dels estats nacionals, que es resisteixen a morir per extinció.

El món ha canviat dràsticament en els últims decennis: el totalitarisme comunista es va enfonsar amb el mur de Berlín, l'economia ha deixat de ser nacional per ser global, internet i les noves tecnolgíes no només han fet miques les fronteres sinó que uneixen i igualen milions de persones, la immigració massiva circula inconteniblement i dramàtica, els genocidis perpetrats dins de fronteres sobiranes ja no ens són tolerables. L'ordre nascut a Westfàlia fa aigües per molts costats. Però per fer front a aquests reptes alguns proposen el replegament a models del segle XVII, sense voler entendre que el problema no és tant l'encaix de Catalunya o Escòcia amb Espanya o el Regne Unit, com l'encaix d'Europa en el món globalitzat.

Lamentablement, la majoria de la classe política europea no s'atreveix a culminar el canvi que van iniciar els pares fundadors fa 65 anys. Igual que els ciutadans abatuts per la crisi, estan perplexos i confusos. Tenen por a aquest futur que ja ha arribat sense trucar a la porta. Prefereixen, un cop més, 'burro' conegut que savi per conèixer, alimentat així a tots aquells que pensen que cal tornar al que és 'segur', a la ciutadania del terrer davant de la ciutadania europea. A aquells que volen tornar a ser un lloc abans que ser de la seva època. Als que volen recuperar Westfàlia en lloc de seguir construint Brussel·les i Estrasburg. Per sort, els escocesos han triat avui no tant ser d'un lloc com ser de la seva época.

NIHIL OBSTAT

* Aquest article és deutor dels articles de Guy Sorman sobre Westfàlia, l'estat-nació i el nacionalisme.

diumenge, 14 setembre de 2014

Pilar, la Catalunya agressiva i intolerant que dius que no hi ha ets tu

Pilar Rahola sembla estar perdent la intel·ligència, que sens dubte té o ha tingut. En un article escrit per desmentir l'existència de la 'Catalunya agressiva i intolerant "que Chacón denúncia, una Pilar patètica i incontinent no aconsegueix res més que confirmar-ho. En només 35 línies, Pilar l'acusa quatre vegades de traïció, li retreu que "la senyora Carme 'es convertís en Carmen, que vagi" vestida de Chanel i socialisme' i, ja plenament ficada a la vida dels altres, es queixa que 'no està clar on resideix, perquè en aquesta Catalunya fosca, els del seu costat estan en tots els micròfons grallant amb alegre desmesura'. I remata la feina titllant-la de mentidera per 'intentar arribar a la cúpula del seu partit, embrutant, embrutint i mentint sobre la seva terra'.

I després d'escriure tot aquest enfilall d'insults i amenaces, Pilar es pregunta: '¿on és aquesta Catalunya agressiva i intolerant que dibuixa?' la Chacón. Aquesta Catalunya, estimada amiga, està on ets tu i els que actuen com tu. Benhauradament, encara no sou molts, però feu molt soroll utilitzant a fons la majoria de les institucions polítiques de la nostra terra i l'arxipèlag de mitjans de comunicació públics i subvencionats que hi ha.


No cal, Pilar, que hi hagi pogroms o neteja ètnica per poder parlar d'intolerància i agressivitat. Que els símptomes siguin lleus no vol dir que no existeixin i és un greu error negar, ignorar o simplement mirar cap a un altre costat per no veure'ls. La història, lamentablement, està plena de tragèdies que van començar com una broma. I tu ho saps millor que molts, Pilar.

dissabte, 13 setembre de 2014

El nacionalisme autista celebra els més grans Jocs Florals de la seva història

La concentració de la Diada a Barcelona va demostrar una vegada més la força de l'independentisme a Catalunya. Persones de totes les edats, condició, gènere, ideologia política o ubicació territorial, unides en el sentiment de voler un estat propi. Sentiment impulsat i explotat per gran part de la classe política catalana que els ha fet creure que els seus desitjos són d'obligat compliment en una democràcia. Igual que passa al Regne Unit, que segons els sobiranistes catalans ha permès, demostrant una gran generositat política, satisfer el desig escocès de celebrar un referèndum d'independència.

És bonic, però no es veritat. Si el Regne Unit ha acceptat la celebració d'un referèndum no és perquè Cameron sigui més demòcrata que Rajoy sinó perquè els escocesos han acceptat les regles del joc establertes per les lleis del Regne Unit i l'Estatut d'Escòcia. Els escocesos no han actuat unilateralment, com ho han fet aquí la Generalitat i el Parlament, sinó respectant la legalitat democràtica vigent al seu país.

Els escocesos van acceptar, com no podia ser d'altra manera, que només es podria fer el referèndum si així ho aprovava el Parlament britànic, tal y com estableixen les lleis del Regne Unit. I el Parlament britànic va imposar que el referèndum escocès no podia ser unilateral i que s'havia d'ajustar a determinades condicions: que hi hagués una única pregunta i que fos clara sobre si s'acceptava o no la independència d'Escòcia.

És a dir, que Escòcia pot celebrar el seu referèndum no per la gràcia de Déu o per la seva cara bonica sinó perquè ha respectat les lleis del Regne Unit. És cert que a la 'pèrfida Albió ", en no existir una Constitució escrita per sobre de les lleis, el procés polític pot ser més fàcil que a la Constitució napoleònica espanyola, però això no eximeix d'actuar dins la legalitat. Serà més o menys difícil, però la reforma de la Constitució espanyola està perfectament establerta.

No obstant això, el nacionalisme català sempre ha obviat la legalitat constitucional, és a dir, la legalitat democràtica, a l'hora d'impulsar el seu projecte sobiranista. Ho va intentar, i en part ho va aconseguir, amb la reforma de l'Estatut que va encapçalar Pascual Maragal i el Tripartit, i ho està fent ara amb la convocatòria de la consulta el 9N. Tant és així, que impulsors de la independència escocesa s'han distanciat explícitament del cas català per la seva actuació unilateral. De la mateixa manera que ho ha fet el PNB, que sembla haver assumit l'error del pla Ibarretxe.

El nacionalisme català, que és d'un singular egocentrisme gairebé autista, no ha volgut establir un diàleg polític sincer amb l'Estat dins el marc d'una legalitat democràtica de la qual en va ser coresponsable el 1978. No ho va fer quan Pujol es va enrrocar en la política de 'peix al cove'-que segons sembla era més aviat de' peix al seu cove'- i no ho ha fet ara en el postpujolisme. Per contra, ha optat pel patetisme i l'exaltació, per dir-ho en paraules d'Albert Camus. Pur teatre. El nacionalisme català té poques arrels racionals i moltes de sentimentals. És fruit, principalment, del romanticisme del segle XIX, però mai ha generat, afortunadament, grans revolucionaris però si molts il.luminats. El nacionalisme català és més aviat un nacionalisme d'estar per casa. Un nacionalisme de Jocs Florals, l'última edició dels quals la vam tenir a l'engròs dijous passat a Barcelona.

dissabte, 30 agost de 2014

L'estupidesa suïcida d'Obama

Ara que el mandat de Barack Obama entra en la recta final podem concloure que l'única aportació política signficativa que ha fet a la història és la de ser el primer president negre dels EUA. Per aquest únic i inevitable atribut biològic, Obama tindrà un destacat peu de pàgina en tots els llibres d'història. D'altra banda, ha estat, com diuen les enquestes, el pitjor president nord-americà des de la Segona Guerra Mundial. El pitjor en tot, en el poc que ha fet i en les moltes coses que ha deixat per fer.

En política interior, ha recollit fracàs rere fracàs. La reforma sanitària, el seu projecte estrella, ha estat un nyap. La reforma migratòria, segueix el mateix camí per la seva incapacitat de trobar suports legislatius. Les relacions racials han empitjorat sota el seu mandat, o almenys la seva percepció entre els nord-americans, especialment els afroamericans. La diferència patrimonial mitjana entre blancs i negres ha superat la de la Sudàfrica de l'apartheid, segons el New York Times. La recuperació econòmica ha estat anèmica, tot i que ara ha fet una estirada que encara està per veure.

Pel que fa a la polita exterior, res de res. Si existeix, no es coneix. El món està de cap per avall, però el molt xulo es dedica a jugar a golf. Guantánamo segueix aquí, malgrat la seva reiterada promesa de tancar-lo. Ha abandonat a la seva sort les coses bones que hi havia a les primaveres àrabs; no ha mogut un dit en la guerra de Síria i el va moure malament a la de Líbia. Ara, sermoneja a Putin -que campa al seu aire per Crimea i per l'Est d'Ucraïna, tot i la sorreta de les sancions a la sabata- i reconeix davant de la nova Al-Qaida -que torna terroritzar l'Iraq i el món sencer- que no sap encara el que ha de fer.

¿Incompetència? ¿Ineptitud? ¿Estupidesa? La incapcidad d'Obama prové, no només d'un diagnòstic equivocat de la realitat, sinó de la creença en què la predeterminació històrica substitueix a l'acció, en formulació de Victor Davis Hanson.
"He also believes history follows some predetermined course, as if things always get better on their own. Obama often praises those he pronounces to be on the" right side of history. "He also chastises others for being on the" wrong side of history "- as if evil is Vanished and the good thrives on autopilot". 
Així, la seva resposta als problemes no solament és esperar i veure, sinó amagar el cap sota l'ala confiant que el Temps, Déu, la Història o la Sort els resolgui. No obstant això, Putin, Estat Islàmic o Boko Haram, no són una simple anacronia històrica, una cosa fora de lloc que s'esvairà per ella sola tard o d'hora, sinó l'evidència que les passions, les pors i els comportaments ancestrals segueixen existint en molts llocs i que la civilització és una pel·lícula molt fina que es trenca amb extrema facilitat. La història no té ni un rumb ni una finalitat predeterminada. És per això que no podem endossar-l'hi la solució dels problemes humans. Esperar que l'esdevenir els resolgui, quan els enemics estan escrivint la història a ganivetades, no només és equivocat, és pura i simplement suïcida.

dimarts, 12 agost de 2014

Per què sóc un botifler

Ser apóstata et costa la vida en alguns països musulmans. Aquí, excepte que siguis apòstata de la religió catòlica, et costa les amistats. En vaig perdre unes quantes quan vaig abandonar la fe marxista-leninista, allà pels anys vuitanta. Ara, estic en trànsit de perdren algunes més per no ser nacional-independentista. Encara que tècnicament no és possible apostatar del que no es creu, a Catalunya es dóna per sobreentès que tot català és naturalment sobiranista o avalador del procés. Excepte, és clar, els botiflers, els catalans traïdors; que segons sembla han abundat molt des de la Guerra de Successió. Fins i tot Franco va tenir els seus catalans, com va explicar Ignasi Riera en el seu llibre 'Els catalans de Franco', títol que per a molts nacionalistes no pot ser altra cosa que un oxímoron

Doncs bé, per a bastants dels meus conciutadans catalans jo sóc un botifler. Estar en contra de la construcció d'un estat-nació català independent és poc menys que una traïció, per la simple raó que per a ells ja no és possible exisitir com a catalans sense tenir un estat propi. Un estat definit per la identitat. A cada identitat un estat i a cada estat una identitat, aquesta és la raquítica contribució teòrica del nacionalisme a la ciència política universal.

Actualment, l'estat identitari es pot entendre, encara que difícilment justificar, en estats històricament excepcionals com Israel, envoltats per l'edat mitjana i on la seva supervivència física està indissolublement condicionada a la seva identitat religiosa. Però excepte en aquests contextos, a Europa els estats identitaris són un retorn al passat, a la tribu, ara anomenada nació. La nació originària, mitològica, que va fabricar el somieig romàntic en la seva virulenta reacció al racionalisme il·lustrat.

Els catalans, tot i passar èpoques molt dures, hem sobreviscut històrica, política, social, cultural i lingüísticament sense un estat propi i hem afermat la nostra llibertat amb la construcció d'un estat de dret modern, democràtic i no identitari, a Espanya i a Europa. Un estat cada vegada més dels ciutadans -siguin quines siguin les seves legítimes identitats- i cada vegada menys de les tribus nacionals. La culminació del projecte europeu passa per desplaçar definitivament el centre de gravetat política de les nacions als ciutadans. Aquest ha estat i continua sent el meu projecte polític. Un projecte europeista del que creia que Catalunya era una ferma impulsora. Em vaig equivocar.

El catalanisme polític va ser europeista en tant que Espanya no ho era. Va utilitzar l'europeisme com a coartada moral per camuflar el seu projecte nacionalista identitari. La seva concepció europea és la d'una Europa dels Estats enfront de l'Europa dels Ciutadans. Per a ells, ser català és un categoria política i moral autònoma. Per a mi, per contra, ser català és com ser blanc o negre, home o dona, un atribut inviolable dels meus drets humans fonamentals però mai un dret polític específic enfront dels altres ciutadans. D'aquesta concepció de Catalunya em sento aliè. D'aquest projecte nacional no en formo part i el combato. Per això em creuen un apòstata. Per això sóc un botifler.