divendres, 23 gener de 2015

Nacionalisme, immigració, BCE... la fi d'Europa?

El BCE ha aprovat un pla de compra de bons sobirans durant un any i mig per 1,08 bilions d'euros. Amb aquest pla, el BCE i la UE entren de ple en el que s'ha anomenat la 'flexibilització quantitativa, que no és altra cosa que crear diners del no-res en el compte del banc central mitjançant una anotació per ordinador. El diner així creat s'usarà per comprar deute públic, com els bons sobirans, en un intent d'augmentar la demanda dels mateixos i de forçar a la baixa la pressió sobre els tipus d'interès, especialment dels venciments a llarg termini, així com per combatre el risc de deflació. D'aquesta manera, i amb independència de l'opinió que ens mereixi aquesta política monetària, la UE i el BCE segueixen el camí dels EUA i la Reserva Federal (FED). Però amb una diferència significativa que ha passat desapercebuda: el Banc Central Europeu imprimirà els diners però, a diferència de la FED, el 80% de la compra dels bons la realitzaran els bancs centrals de cada país de l'eurozona, que només podran comprar deute del seu propi govern.

Aquesta diferència no és una mera qüestió tècnica, és l'evidència que la naturalesa de la crisi europea no és tant una crisi econòmica com una crisi política i moral derivada del predomini dels interessos nacionals sobre els interessos generals. Com apunta George Friedman:
Els països europeus no volen cobrir els dèficits dels altres, ja sigui directament o mitjançant l'exposició del banc central a les pèrdues, una mesura que faria a tots els membres responsables. En particular, Berlín no vol estar en una posició en la qual una sèrie d'impagaments pugui paralitzar Europa en el seu conjunt i, per tant, paralitzar a Alemanya. Per això, el país s'ha resistit a la flexibilització quantitativa, fins i tot a costa de depressions al sud d'Europa, recessions en altres llocs i contraccions en la demanda de productes alemanys tot i que impulsaven el creixement de l'economia alemanya a la baixa . Berlín prefereix aquests resultats a assumir el risc de convertir-se en responsable dels incompliments d'altres països. La principal negociació va tenir lloc entre el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, i la cancellera alemanya, Angela Merkel. Draghi es va adonar que si la flexibilització quantitativa no es feia, l'economia d'Europa podria enfonsar-se. Tot que Merkel és sobretot la responsable del destí d'Alemanya, no de la d'Europa, sap també que necessita una zona de lliure comerç viable a Europa perquè Alemanya exporta més del 50 per cent del seu producte interior brut. El país no pot suportar perdre el lliure accés als mercats a causa de l'enfonsament de la demanda d'Europa, però no finançarà el deute d'Europa. Els dos líders van arribar al compromís d'acceptar que el banc central imprimeixi els diners però que siguin els bancs centrals nacionals els que comprin deute.


Aquesta fórmula plasma la impotència del projecte europeu. La unió va funcionar mentre va funcionar la prosperitat, mentre els fons comunitaris fluïen a discreció, però ha deixat de fer-ho quan hem deixat de lligar els gossos amb llonganisses i s'ha imposat el campi qui pugui. Tan fràgil era el projecte europeu que s'està enfonsant en la primera gran crisi que ha hagut d'afrontar, igual que el Titanic es va enfonsar en el seu primer viatge. Europa segueix sent un continent, però no una idea. I molt menys un destí comú.

Reprendre ara mateix el rumb cap a una major unitat europea sembla molt difícil per no dir impossible. El renaixement del nacionalisme en gairebé tots els països europeus mina la base electoral dels partidaris de més Europa i ens condueix a una major desunió. No estem d'acord en com respondre a Rússia a Ucraïna. No estem d'acord en com respondre al terrorisme islamista. No estem d'acord en com integrar la immigració més enllà de la multiculturalitat. Però sobretot no estem d'acord sobre el futur d'Europa. ¿S'ha acabat el somni europeu? Ara mateix em conformaria amb no despertar en el passat.



dimarts, 13 gener de 2015

Charlie Hebdo i el silenci dels anyells

Silenci. Aquest país ha estat i segueix estant en silenci davant la massacre de París. No és que s'hagi quedat mut, és que no sap que dir. És el silenci dels anyells. O més exactament, el silenci dels borregos. A Barcelona, la ciutat que bat tots els Guinnes en manifestacions contra Bush i contra el Tribunal Constitucional, ningú ha organitzat o convocat ni una sola concentració pública de rebuig. No ja una V o una cadeneta, és que ni tan sols una d'aquestes cassolades 'espontànies' a les quals som tan aficionats. Amb prou feines, com recorda Arcadi Espada, una simbòlica concentració de deu o dotze musulmans al barri del Raval. I això ha estat tot.

Tot i que el cas de Barcelona és de un desvergonyiment sense igual, a la resta d'Espanya la reacció al carrer ha brillat també pel seu raquitisme i inanitat. Algunes fugaces concentracions per cobrir l'expedient o el compromís institucional i poca cosa més. Realment sorprenent, fins i tot per a un país on ja no ens sorprèn res.

Sorprenent que el PP, que va perdre el govern per l'atemptat islamista de l'11-M, hagi estat incapaç de mobilitzar el rebuig i rehabilitar la seva política de compromís internacional contra el terror. Sorprenent que, després de les dures crítiques a la Llei Mordassa, l'oposició socialista i d'esquerra unida no hagi sortit en tromba al carrer en defensa de la llibertat d'expressió. Sorprenent que aquests xavals que tantes manifestacions, ocupacions i escraxes han muntat i que pretenen arribar al govern en les pròximes eleccions generals, no hagin mogut un dit ni hagin dit ni mú. Només dos tristos twits, un de l'Errejón i un altre de l'Echenique, el dia dels atemptats. Potser és que estaven molt ocupats preparant la revolució al bar del Parlament Europeu i no van Poder ... i això que les víctimes de Charlie Hebdo eren els seus cosins germans polítics!

La mort de Voltaire a París ha mobilitzat Europa, que ha alçat la veu en defensa de la llibertat i de la civilització democràtica. Un crit que contrasta amb el nostre silenci. Un silenci autista, com el silenci dels anyells. Amb pell de llop, però anyells.

¿Despertarà a Europa l'assassinat de Voltaire?

L'assassinat de Voltaire al cor de París hauria de significar a Europa un contundent abans i després davant l'amenaça totalitària islamista. Els milions de francesos que han sortit al carrer en defensa de la civilització i la presència en aquesta gran manifestació de París de caps d'estat i de govern dels països europeus i de més enllà, entre ells de l'israelià Netanyahu i del palestí Abbas, semblen marcar un canvi d'actitud respecte a la naturalesa de l'amenaça.

Una amenaça, però, de la qual els grups jihadistes -els quals cal combatre sense contemplacions- són tan sols la punta de llança violenta d'un moviment més ampli que pretén si no islamitzar les societats europees almenys legalitzar la xaria a determinades zones geogràfiques o per a determinats col·lectius o comunitats musulmanes. Emparats en el relativisme moral instal·lat des de fa anys en les societats occidentals, basat en determinades idees comunitaristes i multiculturals, el braç secular del renaixement islàmic treballa no en una concepció privada de la religió sinó en la seva imposició jurídica, política i social. Aquest braç 'civil' de l'Islam, que pot ser sincer o no en la condemna de la violència jihadista, és l'autèntic problema de fons al qual ens enfrontem.

L'Islam no és una religió més. L'Islam és, sobretot, un model polític de societat que rebutja la separació entre religió i estat i que no concep la praxi religiosa com un acte privat. Mentre l'Islam no reformi aquests aspectes, no serà soluble en les democràcies occidentals i seguirà sent una font de tensió i conflicte. Durant dècades, la majoria d'immigrants musulmans a Europa van acceptar pragmàticament i sense més problemes viure privadament la seva religió, de la mateixa manera que ho fan els catòlics o els jueus. Però això va començar a canviar a partir de 1979 quan triomfa la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran i amb ella els intents posteriors d'exportar-la a tots els països on hi hagués musulmans. Exportació del xiisme que va alarmar als règims sunnites i que els va impulsar a combatre-ho i contrarestar-ho per tots els mitjans, entre ells invertint milions de petrodòlars en la construcció de mesquites a Europa i en imams de la seva plena confiança i obediència que portessin l'aigua de les prèdiques al seu molí. D'aquesta manera es va expandir la visió rigorista de l'Islam i es va reintroduir el control social dels musulmans a la immigració. Una situació que no només perdura sinó que ha anat en augment, com ha denunciat l'alcalde musulmà de Rotterdam:"És incomprensible que puguin tornar-se en contra de la llibertat... Però si no us agrada la llibertat, per l'amor de Déu feu les maletes i marxeu".

Aquest renéixement islàmic a Europa, sumat a la crisi i a la globalització, ha acabat per donar ales a nous partits alternatius d'encuny nacionalpopulista. La incapacitat de la dreta conservadora clàssica i de l'esquerra socialdemòcrata tradicional, encotillades en la complaença i la correcció política, els ha obert les portes del poder. Barrar-los el pas és ara la seva missió històrica. I per això, el primer que han de fer és trencar el cercle que retroalimenta l'islamisme radical i al nacionalpopulisme, capitalitzant decididament i sense titubejos la mobilització més gran de la història de França. I ho han de fer per moltes raons, però sobretot perquè si no ho fan ells ho farà el nacionalpopulisme, que ja ha començat a destapar les ampolles de xampany.

diumenge, 9 novembre de 2014

El psicodrama català

A Catalunya se celebra avui un psicodrama nacional, una catarsi emocional dels convençuts, dels que s'han deixat convèncer i dels que volen aparèixer tan convençuts com el que més. En aquests temps durs, de profunda crisi econòmica, política i moral, la gent se sent impotent per fer-se sentir. I els nacionalistes els han ofert la possibilitat de fer-ho. Per això, centenars de milers de catalans van avui a les urnes. Encara que no serveixi per a res, encara que no tingui cap efecte jurídic o les seves conseqüències polítiques puguin ser imprevisibles. Volen ser reines per un dia. Volen dir, ja que no decidir, que volen anar-se'n, que volen deixar anar les amarres amb Espanya, a la qual consideren culpable de tots els mals que ens afligeixen.

És aquest sentiment de molts catalans del que l'Artur Mas s'en aprofita per utilitzar-lo impunement al seu favor. Com escriu avui l'independentista Salvador Sostres:
"... milers de catalans sortiran avui de casa convençuts que són els soldats d'una independència que tenen ja a la cantonada quan en realitat no són més que figurants d'un frau monumental, d'una farsa orquestrada de la manera més conscient i perversa perquè la gran trama convergent pugui continuar en el poder, administrant el victimisme i la necessitat d'un poble que mai es cansa de fer soroll en favor d'una secessió que només desitja en teoria -com CiU- perquè si de veritat la volgués votaria massivament a ERC, que és l'únic partit que es presenta a les eleccions amb la independència en el programa des de fa 20 anys ".

Un engany per al qual tot s'hi ha valgut. S'ha sotmès a la transició, a la Constitució i a la democràcia espanyola i les seves principals intitucions a un revisionisme històric sectari que ha arribat a presentar-la com una reencarnació del franquisme; s'ha establert com un robatori d'impossible solució negociada el desequilibri fiscal, real o imaginari, entre Catalunya i Espanya i, el que és pitjor, s'ha retorçat i banalitzat el concepte mateix de democràcia en benefici de part.

El que s'està fent avui no és una acte democràtic sinó un acte de força. Les úniques paperetes que s'han enviat a casa han estat les marcades amb el sí-sí. En els col·legis electorals, llocs que se suposa neutrals, es recullen signatures per denunciar l'Estat espanyol davant l'ONU. Sense cens oficial, sense campanya formal ni espais públics per a l'oposició, sense interventors ni controls independents del vot i del recompte. Aquesta és la democràcia que s'està exercint avui a Catalunya. I no val a dir que ho han fet així perquè no han pogut fer-ho d'una altra manera. La fi no justifica els mitjans. Un demòcrata no pot acceptar mai una caricatura de democràcia encara que el beneficiï.

Això no obstant, aquí els teniu: independentistes de tota mena i condició, institucions públiques com la Generalitat i els ajuntaments, participant en una acció de força per imposar la independència, de la qual la casella del No és una simple coartada. Tots junts i barrejats en un psicodrama nacional que els permeti seguir endavant sense el més mínim indici de mala consciència.

dissabte, 27 setembre de 2014

La bombolla sobiranista

En el sainet per entregues del procés sobiranista català, Artur Mas ha protagonitzat avui el clímax dramàtic de l'obra. Ha signat el decret de convocatòria de la consulta que, segons els nacionalistes, ha de canviar la història de Catalunya. Ara només quedaria esperar del desenllaç amb l'ai al cor. Però el desenllaç ja fa temps que està escrit, com la resta del llibret. Un desenllaç que tots els membres de la companyia, des dels autors als actors, coneixen perfectament. Tots, excepte la gran majoria dels ciutadans catalans, sempre tan ben informats pels seus partits, institucions i mitjans de comunicació.

El guió estableix que el govern de la Generalitat donarà tots els passos polítics i jurídics necessaris per poder convocar la consulta i convocar-la. I quan el Tribunal Constitucional la suspengui, a petició del govern central, no celebrar-la. Artur Mas acatarà, tot i no compartir, la decisió del més alt tribunal. I ho farà, no perquè vulgui fer-ho, sinó perquè no té un altre remei. Europa mai acceptarà la il·legalitat d'una ruptura unilateral amb l'ordre democràtic i constitucional en un dels seus estats membres. És a dir, que a partir de dimarts la consulta estarà morta i amb ella dos anys de teatre polític que només hauran servit per inflar la bombolla sobiranista que ha mantingut a Mas en el poder.

A partir de la setmana vinent, Mas intentarà seguir amb el guió establert. Fins al 9-N marejarà la perdiu, recorrerà la suspensió i seguirà amb els preparatius materials de la consulta. Quan arribi el dia 9 i segueixi la suspensió del Constitucional començarà a posar en marxa el pla B: les eleccions plebiscitàries Aquest pla B, però, té menys futur encara que la consulta. La diferència radica que mentre tots sabien que el referèndum no podria celebrar-se però servia per unir i mantenir-se al poder, les eleccions plebiscitàries si que es podran celebrar però difícilment el 'bloc sobiranista' podrà arribar a constituir, sense dividir-se, una candidatura i un programa electoral comú.

Tot això se sabia des del primer dia. No obstant això, la major part de la classe política catalana ha actuat com si no ho sabés, aparentant un protagonisme històric que no tenia. Així, no han dubtat a jugar amb els sentiments dels catalans per treure profit polític. La bombolla sobiranista ha servit als uns per amortitzar el desgast de la crisi i a altres per acumular força política. Però les bombolles sempre acaben per desinflar-se o esclatar. La decepció i el desencant que generarà la impossibilitat de celebrar el referèndum és molt probable que desinfli la bombolla sobiranista catalana. El que preocupa no és tant si això arrossegarà als aprenents de bruixot que la van inflar com si obrirà velles cicatrius entre els ciutadans de Catalunya.