dimarts, 26 de maig de 2015

De la bogería de les multituds

"Al leer la historia de las naciones, nos encontramos con que, como los individuos, tienen sus caprichos y sus peculiaridades. Sus temporadas de entusiasmo y de temeridad, cuando no se preocupan de lo que hacen. Vemos a comunidades enteras que de repente fijan sus mentes en un objeto, y se vuelven locas en su búsqueda. Como millones de personas se convierten a la vez, impresionadas por una ilusión, y corren detrás de ella, hasta que su atención es atrapada por alguna nueva locura, más cautivadora que la primera. Vemos de pronto a una nación presa, desde las clases altas a las bajas, por el violento deseo de la gloria militar. Otra, enloquecer de repente por una obcecación religiosa. Y a ninguna recuperar sus sentidos hasta que se han derramado ríos de sangre y sembrado una cosecha de gemidos y lágrimas, que será recolectada por sus descendientes. (...) Los hombres, se ha dicho con acierto, piensan en manada y se vuelven locos en rebaño, mientras que sólo recuperan sus sentidos lentamente, y uno a uno". 
Charles Mackay. 'Memoirs of extraordinary popular delusions and the madness of crowds' 1841
Via Francesc Costa

El món s'està ofegant en deute

Ageing populations mean countries' debt piles risk growing out of control, warns European head of Goldman Sachs Asset Management

dijous, 21 de maig de 2015

Pena i vergonya

Pena i vergonya. Això és el que sento davant la manifestació celebrada contra la sentència que va establir un 25% d'horari lectiu en castellà a l'Escola Pia de Santa Anna de Mataró, que és l'escola en la qual vaig estudiar secundària i Pre Universitari en la meva adolescència i joventut.

Pena i vergonya per veure un grapat dels meus conciutadans mobilitzar-se contra uns pares per haver tingut la gosadía de recórrer, guanyar i voler exercir el dret a que el seu fill rebi una part de l'educació en la seva llengua materna, el castellà o espanyol, que també és, amb el català, llengua oficial de Catalunya.

Ho repeteixo: pena i vergonya. Perquè va ser això i no una altra cosa el que va fer aquesta gent 'tan ufana i tan superba' en aquesta manifestació. Les crítiques al ministre Wert i als tribunals de justícia, les referències a les arrels i a la història de Catalunya només van ser la justificació, l'obediència deguda, per a l'escrache, l'assetjament, l'amenaça que adverteix que no hi ha dret individual que valgui davant del 'dret' superior de la llengua, de la pàtria o de la majoría que conforma aquesta 'democràcia sentimental' en què s'ha convertit Catalunya.

Espanya va passar de la dictadura a la democràcia el 1978 però no en matèria lingüística, almenys a Catalunya. Abans, durant la dictadura, en aquesta Escola Pia de Santa Anna on jo vaig estudiar i en totes les altres, l'ensenyament s'impartia exclusivament en una llengua: el castellà. Avui, en democràcia, se segueix impartint l'ensenyament exclusivament en una sola llengua. Però ara, en lloc del castellà és el català. L'ensenyament, doncs, continua parlant aquí la llengua del règim de torn.

El castellà, però, no ha quedat fora del sistema educatiu. S'imparteix com una assignatura més, cosa que durant la dictadura no passava amb el català. Diferència real, encara que insignificant, però que per als nacionalistes és una gran concessió davant la qual els castellanoparlants haurien d'estar eternament agraïts. Recórrer als tribunals perquè el castellà no sigui només això, una assignatura, sinó també llengua vehicular és de desagraïts, quan no de fatxes. És de ressentits, de rabiosos que mosseguen la mà del que els dóna de menjar.

Davant d'això, sempre he cregut i segueixo creient, que els problemes es resolen millor amb més llibertat. En una Catalunya pràcticament dividida per la meitat entre ciutadans de llengua materna catalana i ciutadans de llengua materna castellana i en què les dues llengües són oficials i conegudes per tots els catalanoparlants i gairebé tots els castellanoparlants, alumnes i professors haurien de poder parlar i escriure en la llengua que volguessin. I tan sols en aquelles escoles amb aclaparador predomini d'una de les dues llengües (escoles als barris del cinturó industrial de Barcelona o de les zones rurals de la Catalunya profunda) establir un cert reequilibri.

La immersió lingüística és la millor eina per aprendre bé una llengua. Però quan una sola llengua té el monopoli de la immersió deixa de ser un instrument pedagògic per esdevenir un instrument polític. Un instrument d'assimilació cultural l'objectiu del qual no és altre que la construcció d'un estat nacional independent.

Assimilació i no integració per què el nacionalisme català només té la llengua com a element diferencial, a falta d'altres com la raça, l'ètnia o la religió. Assimilació i no integració perquè el nacionalisme català ha abandonat la llengua materna en favor de la llengua pròpia, un altre concepte tret de la màniga i sense equivalent al món com el del dret a decidir. I l'han abandonat perquè reconèixer l'educació en llengua materna els impediria imposar el català com a única llengua vehicular que els ha de permetre culminar el procés de nacionalització de la societat catalana.

És il·lustratiu al respecte recordar que durant el franquisme i la transició els nacionalistes van qualificar de 'crim' i 'tortura' no permetre als nens catalans ser educats en la seva llengua materna. Ho va escriure Josep Benet en el seu llibre 'Combat per una Catalunya autònoma' (1977).

"Avui, els nostres fills desconeixen el seu idioma, perquè a les nostres escoles només s'ensenya el castellà. Això constitueix un crim: el primer és la infracció comesa en els nostres drets com a ciutadans. Se'ns arrabassa el dret a conèixer el nostre idioma, se'ns nega el dret a aprendre amb ell (...). Però hi ha encara un segon crim, que resulta pitjor per inhumà: es tortura als nostres nens durant els primers anys d'escola aprenent en una llengua que no és la materna. ")

I no només Benet, sinó també Ramon Trias Fargas (CiU) que durant el debat constitucional, el 24 de maig de 1978, va assenyalar que l'educació en llengua materna era un dret humà universal i proposava 'l'ensenyament en la llengua materna, bé sigui català o castellà, i l'ensenyament del català i del castellà obligatòria per a tots els que viuen a Catalunya'.

"A més d'un dret humà, em sembla clar que l'idioma, la llengua materna, és un requisit pedagògic important. Els primers passos intel·lectuals, els primers intents de pensar, els primers contactes amb l'ambient cultural, els fa el nen en el seu idioma matern; i només a través d'aquest idioma matern és capaç d'adonar-se del medi cultural en què viu. Per això és tan difícil que certes idees que es formulen en un idioma puguin després expressar-se en un altre; per aquesta raó hi ha bastants nens que no poden superar aquesta dificultat i es troben amb la seva capacitat d'expressió minvada i, sobretot, disminuïdes les seves capacitats d'aprendre. Però, a més, i segueixo en el tema pedagògic, a mi em sembla clar que el trauma que sempre comporta el pas de la família a l'escola augmenta extraordinàriament quan es complica amb el pas d'un idioma a un altre. Això ha frustrat diferents vocacions intel·lectuals i crec, doncs, que és un aspecte a tenir molt en compte. ".... ... "El que nosaltres proposem és precisament l'ensenyament en la llengua materna, bé sigui català o castellà, i l'ensenyament del català i del castellà obligatòri per a tots els que viuen a Catalunya."

Això no obstant, tots aquests principis s'han sacrificat en l'altar de la construcció nacional. El que he dit: pena i vergonya.


diumenge, 17 de maig de 2015

Votar a Rajoy amb el nas tapat

S'atribueix a qui va ser el més gran periodista italià del segle XX, Indro Montanelli, la famosa frase: "Tapem-nos el nas i votem a la Democràcia Cristiana". Pel que sembla, Montanelli ho va dir per mobilitzar l'electorat conservador, erosionat per una insultant corrupció política, i evitar que el Partit Comunista d'Enrico Berlinguer pogués arribar al govern després de les eleccions generals de 1976.

Lluny de mi la intenció de comparar la situació política de la Itàlia de fa 40 anys amb la de l'Espanya actual. Això no obstant, si que crec en la vigència de la teoria del vot amb el nas tapat. Un vot pragmàtic, utilitari, gairebé anglosaxó, a les antípodes del vot militant o de puresa ideològica. Es tracta d'un vot modest, que no pretén salvar el món de res; un vot usat, desgastat, amb aquella brillantor bruta del paper grapejat que només vol evitar que s'enfonsi el mal menor quan la solidesa de l'alternativa és encara una incògnita.

Es dirà que en aquesta Espanya flagel·lada per la corrupció, amenaçada per sedicions i radicalismes i que amb prou feines surt a flotació de la pitjor crisi que ha patit en 30 anys, no és precisament el moment històric de tapar-se el nas i seguir votant el mateix. S'argumentarà que ha arribat l'hora no ja d'un simple canvi polític sinó d'una revolució que instauri d'una vegada per totes aquesta 'autèntica' democràcia que ens farà feliços menjant anissos. Una revolució que acabi amb la causa de tots els nostres mals, que pel que sembla són el bipartidisme, la 'gerontocràcia' i el que, amb tan mala baba, anomenen 'el règim de la transició'.

Aquest discurs, que és el que lamentablement té més probabilitats de prevaler, és el discurs de Sísif. El discurs de començar de zero constantment, el discurs de blanc o negre, del tot o res, del creu i ratlla. És el discurs de l'eterna revolució pendent. I jo ja no crec, ni estic, per a revolucions. Almenys en aquesta part del món.

L'única bona revolució política que ha existit en la història de la humanitat, que és la que consagra els drets individuals i limita el poder de l'Estat, aquí ja l'hem fet. Es va fer amb reformes i amb pactes que van culminar en un text constitucional que m'agrada molt poc però que va servir per posar a aquest país en el món civilitzat i, sobretot, perquè els espanyols ens reconeguéssim els uns als altres com a ciutadans i no com a enemics, perquè tots traguéssim els nostres morts de l'armari i poséssim fi a la guerra civil. Això va ser la Transició. Els textos legals que va generar es poden esmenar, canviar-se, però no el seu esperit. Fer-ho seria, ras i curt, un contrarevolució.

El PP no m'agrada, però el seu govern està traient les castanyes del foc. Ha emprès algunes reformes, tímides i insuficients, però que van en la bona direcció. Així ho reconeix tant la Unió Europea com el Fons Monetari Internacional. El PP ha trigat massa a actuar contra la corrupció, però finalment ha pres el toro per les banyes.

Rajoy està governant en el pitjor moment de la democràcia espanyola des dels anys de plom que van provocar la dimissió de Suárez i que van desembocar en l'intent de cop d'estat del 23-F. I enfront d'ell, l'erm, gairebé res. La insuportable lleugeresa de Pedro Sánchez, la prèdica il·luminada del natzarè Esglésies i l'efervescent bombolla d'Albert Rivera. Al PSOE no hi veig res de nou, a Podem res de bo i a Ciutadans res fet, encara. Rivera pot ser la gran esperança blanca però el meló està per obrir i pot saber a carbassa. La disjuntiva, doncs, és clara: o jugar-se el vot i saltar al buit o votar al menys dolent amb el nas tapat.


dimarts, 5 de maig de 2015

Si en lloc de 'progres' fossin 'fatxes' ningú discutiria la sentència

Quan els que, més enllà de les paraules, assetgen un Parlament i intenten impedir físicament que els diputats elegits a les urnes puguin accedir-hi, no estan exercint cap dret legítim, estan, ras i curt, executant un intent de cop d'estat. Pot ser que aquest intent de cop no vulgui, o no pugui, ocupar el poder i que es limiti, més modestament, a intentar impedir una votació o forçar-la en un sentit contrari a la voluntat majoritària de la càmera. En qualsevol cas es tracta sempre d'un delicte molt greu contra la democràcia i l'estat de dret. Un delicte de sedició, que està greument penat en totes les democràcies del nostre entorn.


Això no obstant, i malgrat que el Suprem ha aplicat la pena mínima de tres anys de presó dels fins a sis previstos per la llei per un menys greu 'delicte contra les institucions de l'Estat', gran part de la classe política catalana ha reaccionat escandalitzada pel que considera una condemna desproporcionada. ¿Haurien reaccionat igual si els manifestants condemnats haguessin acudit a cercar al Parlament convocats per Falange Espanyola o per PxC? Per descomptat que no. No només hauríen exigit més mà dura contra l'amenaça 'feixista' sinó que haurien acusat al Suprem de connivència ideològica amb els 'fatxes' per haver-los aplicat la pena mínima.


L'esquerra catalana, i no només l'esquerra, és tan condescendent amb aquests aspirants a colpistes perquè en el fons els veuen com als seus cadells ideològics. Uns bons nois que tenen un cor ple de bones intencions, encara que de vegades es passin de rosca. Doncs, no. Sortir al carrer per prendre la justícia per la seva mà creient que la fi justifica els mitjans no és altra cosa que fatxenderia política. És pur leninisme, pur chavisme, pur feixisme. Però ells no ho saben. Com tampoc semblen saber-ho els seus pares ideològics, que els riuen totes les gràcies i procuren treure'ls sempre les castanyes del foc.