L'Estat, opino, s'hauria d'abstenir de casar i descansar i de perdre temps i diners del contribuent en cerimònies innecessàries, imitacions de cerimònies religioses que, qui vulgui, pot celebrar fàcilment amb gran alegria de capellans, imams o rabins. I si no s'és religiós es tenen moltes altres opcions més atractives per celebrar-ho que una sala municipal.
És per aquesta raó, i per raons bàsiques de funcionament d'un estat de Dret, que estic en contra de la sentència del Tribunal Suprem dels EUA sobre el matrimoni gai. Pot semblar paradoxal i fins contradictori amb el que s'afirma en els paràgrafs anteriors, però no ho és. Podria explicar-ho amb les meves pròpies paraules, però no serien millors que les utilitzades pel president del Tribunal Suprem americà, John Roberts, que va votar-hi en contra:
[La Sentència] És un acte de voluntat, no de justícia. Aquest Tribunal no és un legislatiu. Si el matrimoni homo és una bona idea, o no, és un assumpte que no ens concerneix. Sota la Constitució, els jutges tenen el poder d'establir el que diu la llei; no el que hauria de dir. Qui ens creiem que som?Si el president Obama o el Congrés dels Estats Units creuen que s'ha de legalitzar el matrimoni homosexual que legislin al respecte, si en saben i poden. El poder per fer lleis, en un o altre sentit, correspon al poder legislatiu i no al judicial en qualsevol país on la democràcia sigui alguna cosa més que pura aritmètica votacional. Així, la sentència del Suprem el que ha fet és il·legalitzar els referèndums que, sobre la base del "dret a decidir" dels Estats, no havien declarat legal el matrimoni homosexual. D'aquesta manera la sentència no sols esdevé un sucedani sinó un embolic legislatiu, com apunta el mateix Roberts en el seu vot particular:
Tot i que la majoria (del Tribunal) insereix aleatòriament l'adjectiu "dos" en diversos llocs, no ofereix cap raó en absolut de per què s'ha de preservar l'element dues-persones, mentre que no cal fer-ho amb l'element home-dona. Sens dubte, des del punt de vista de la història i la tradició, el salt de diferent-sexe a mateix-sexe és molt més gran que el de dos-persones a poligàmia, que té profundes arrels en algunes cultures del món. Si el vot majoritari vol donar el salt més gran, és difícil veure com pot dir que no al salt més curt. Resulta sorprenent quant del raonament de la majoria podria aplicar-se amb la mateixa força a un dret fonamental a la poligàmia.De la mateixa manera que l'Estat laic (que no laïcista) ha d'estar al marge de la religió, també hauria d'estar al marge de la vida privada de les persones. Si tothom es lliure de viure com vulgui despareix la discriminació i la desigualtat provocada per l'afany regulador de l'Estat. Amb un Estat fora de la vida privada, la llibertat es revelaria una vegada més com la millor condició per a la igualtat.
