Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 28 d’octubre de 2003

Els revolucionaris no provenen de la misèria sino de la classe mitja

S’ha dit i repetit que les classes mitges son l’èxit d’una societat. Està demostrat que la seva existència és indicativa d’una societat dinàmica, flexible, oberta i amb una grau elevat de mobilitat social, en oposició a les societats conservadores, rígides, tancades i polaritzades entre una majoria de pobres i una minoria de rics. Però si aixo és cert en l’aspecte econòmic i social, en l’aspecte polític i ideològic les classes mitges han sigut històricament el bressol de les grans revolucions i la partera dels militants més radicals i romàntics.

Contràriament al que molta gent creu, les actituds polítiques violentes, revolucionàries i/o terroristes tenen poc a veure amb situacions de misèria i opressió dels seus protagonistes. Si repassem la història sense perjudicis, comprovarem com una gran part dels dirigents, ideòlegs i activistes principals de les causes revolucionàries -des del nacionalisme romàntic al comunisme, el feixisme o l’islamisme- provenen de classes mitges, més o menys acomodades.

Si repassem els noms dels dirigents més importants de l’esquerra a Catalunya trobarem moltes persones vinculades a famílies benestants de la burgesia barcelonina o bé amb un nivell cultural, econòmic i social mig o mig-alt, professionals liberals, funcionaris o, fins i tot, petits i mitjans empresaris.

Aquest mateix perfil el trobem en entre els principals líders del fonamentalisme islàmic, des d’Ossama bin Laden al gruix dels terroristes suïcides del 11 de setembre, passant per molts dels “màrtirs” palestins o de la direcció dels principals partits islamistes, com el FIS algerià.

Hi ha diverses explicacions per aquest fenòmen. Les dades empíriques semblen confirmar que la gent es torna més compromesa ideològicament i més activa políticament quan ha aconseguit un nivell de vida suficientment elevat i no ha de destinar tota l’energia a garantir la subsistència. Moltes vegades, es tracta de membres potencials de l’elit del seu país pero que, per alguna o altra raó, n’estan marginats i les seves aspiracions estan bloquejades i/o no poden traduir els seus avantatges socioeconomics en influència politica. La fe o la ideologia dóna a aquestes persones, sovint intel•ligents, entusiàstiques i ambicioses, la possibilitat de canviar les coses, de canviar el món i la seva vida.

Al darrera de qualsevol revolucionari, sigui feixista, comunista o islamista, hi ha un romàntic que se sent empresonat entre la misèria dels uns i el poder dels altres i que vol donar un “sentit” a una vida còmoda i aburrida, emancipada dels principals problemes materials pero marginada de la cúspide del poder.

divendres, 6 de juny de 2003

Si els catalans fóssim els jueus

A Catalunya, una gran part de l’opinió pública coneguda, especialment els joves independentistes, és anti-israeliana. S’identifiquen amb la causa nacional palestina i estableixen un paral.lelisme entre l’Estat d’Israel i l’Estat Espanyol. El raonament que fan és tan simple com fals: l’Estat jueu oprimeix els palestins i els nega el dret a un estat independent de la mateixa manera que l’Estat espanyol oprimeix els catalans i ens nega el dret a la independència. No m’entretindré en demostrar la falsedat d’aquesta equivalència per respecte a la intel.ligència dels meus lectors. Em limitaré, pel contrari, a mostrar com canviarien aquestes opinions si els protagonistes de la història enlloc de jueus fóssin catalans. Permeteu-me, doncs, un exercici literari en el que conviuran la realitat dels fets històrics amb la ficció dels seus personatges.

Imaginem-nos que Catalunya fós la Palestina romana i els catalans els jueus. Imaginem-nos que, uns segles després, una vegada derrotats els musulmans i culminada la reconquesta de la Península Ibèrica, el Reis Catòlics haugéssin expulsat els catalans per usurers i per ser els responsables de la mort de Jesucrist.

Milers de catalans haurien buscat refugi al Nord d’Àfrica o al centre i a l’est d’Europa. Molts d’ells s’haurien integrat en les societats on van anar a parar, però haurien conservat la seva llengua, les seves tradicions i, sobre tot, l’esperança de retornar un dia a Catalunya. Per això, aquells catalans acabaven sempre les seves oracions dient: “L’any vinent a Barcelona”.

Durant segles, Catalunya hauria estat relativament poc poblada. S’hi haurien instal.lat espanyols d’altres llocs de la península i sarraïns conversos que conviurien amb petits nuclis de catalans que, convertits al cristianisme, seguirien vivint en el territori.

Però els catalans ja no erem ni un país ni una nació, erem un poble dispers i estigmatizat, una minoria indefensa i indesitjable. Des de l’edat mitjana fins al segle XX, els catalans vam esdevenir el cap de turc de molts dels problemes que tenien les comunitats on viviem. Les primeres persecucions van començar quan ens van atribuïr ser els responsables de la pesta negra. Aquesta persecució, sempre cíclica però mai condonada, va ser especialment violenta durant el segle XIX a Rússia i altres països eslaus i es va acabar extenent a tota Europa, amb més o menys virulència.

Els “pogroms” del segle XIX, un segle on fermentaven les idees nacionalistes, van portar a un advocat i periodista català, Teodor Herzl, a publicar el 1896 un llibre titulat “L’estat dels catalans”. Un llibre on deia que davant el rebuig de les societats a acceptar la nostra integració no teníem altra alternativa per viure en pau i seguretat que tenir també un estat propi. Herzl defensava crear l’estat dels catalans a Catalunya, tot i que estava disposat a acceptar qualsevol altra lloc dl món on fóssim acceptats de bon grat.

Aquestes idees van calar entre els catalans, que van celebrar un congrés mundial a Basilea el 1897. En aquest congrés es va crear l’Organtizació Catalanista Mundial i es va aprovar un programa que proclamava que "l'objectiu del catalanisme és crear una llar a Catalunya per al poble català, garantida pel Dret Públic". Influïts per aquest moviment, alguns catalans que havien fet fortuna a Amèrica, van donar diners perquè els catalans pobres o perseguits a Europa poguéssin comprar terres a Catalunya i tornar-s’hi a instal.lar. Fins i tot, el govern britànic va reconèixer l’any 1917 amb la Declaració Balfour el dret dels catalans a tenir una Llar Nacional catalana a Catalunya.

Però la mala sort del poble català no havia acabat encara. Entre 1939 i 1945, Hitler va posar en marxa un pla sistemàtic per exterminar-nos. L’holocaust català havia arribat.

Derrotada l’Alemanya nazi, la humanitat, avergonyida pel genocidi de 5 milions de catalans en els camps d’extermini, va decidir permetre que tornéssim a la nostra terra originària. Les Nacions Unides van decidir partir Catalunya en dos estats: un pels catalans i un altra pels castellans. L’estat català ocuparia les demarcacions de Girona, part de Lleida i part de Barcelona. la resta formaria part de l’estat dels castellans. La capital, Barcelona, tindria un estatut internacional.

Els catalans vam acceptar la decisió de l’ONU i vam dir als castellans que vivien en el territori que ens havien assignat que si ho desitjaven podien continuar-hi vivint sense cap por i amb els mateixos drets civils que els catalans, però el govern d’Espanya i altres països de la zona no van acceptar la resolució 181 de les Nacions Unides i ens van declarar la guerra.

El novell exèrcit català va aconseguir, però, derrotar l’ofensiva militar espanyola i centenars de milers de castellans van haver de fugir, bastants d'ells expulsats per l'exèrcit català. D'aquesta manera, vam aconseguir posar sota el nostre control el territori que ens havia concedit la comunitat internacional, mentre que Espanya i un dels seus aliats van ocupar la part del territori que corresponia a l’estat dels castellans.

La guerra freda complica la situació. La Unió Soviètica dóna suport a Espanya, que té un govern dictatorial, mentre que els Estats Units el dónen a Catalunya, que té un règim democràtic des de la seva fundació.

Entre 1948 i 1967 els catalans lliuren tres guerres contra els espanyols. La primera, contra l’atac dels països que s’oposaven a la partició; la segona, en resposta al bloqueig espanyol del port d'Arenys de Mar, aleshores l'única sortida al mar de l’estat català, i als atacs dels fedayins castellans des de les seves bases als Monegros (Sinaí); i la tercera, el 5 de juny 1967, de nou contra les bases militars espanyoles als Monegros i també contra els territoris castellans de Catalunya. L’ONU aprova una resolució instant el govern català a retirar-se dels territoris ocupats, però aquesta vegada, a diferència de les anteriors, decideix no fer-ho mentre no tingui garanties totals i absolutes que no serviran de santuari per tornar atacar Catalunya. Les organitzacions catalanes més nacionalistes proclamen que l’única solució és que tota Catalunya sigui dels catalans i comencen a promoure la creació d’assentaments o colònies a les demarcacions ocupades.

L’ocupació militar aguditza inevitablement la resistència castellana. Alguns grups d’ideologia d’esquerra i espanyolista, crean l’Organitació per a l’Alliberament de Castellània (OAC) i opten per la via armada i les accions terroristes amb l’objectiu declarat de detruit l’Estat de Catalunya i enfonsar en el mar tots els catalans. Segresten avions i en els jocs olímpics de Munic, el 4 de setembre de 1972, assassinen 11 esportistes catalans.

Amb el pas dels anys es produeix un cert divorci entre la població castellana dels territoris ocupats i la direcció de l’OAC a l’exterior. El creixement de moviments fonamentalistes cristians instal.lats en els mateixos territoris, d’una banda, i l’augment dels sectors crítics amb l’OAC, d’una altra, culminen el 1988 en una revolta popular, fonamentalment pacífica, contra l’ocupació catalana. Es tracta de la primera Intifada.

Acabada la guerra freda, s’obre una porta a la solució del conflicte. A principis dels anys noranta se celebra a una capital europea un Conferència Internacional sobre el Pròxim Orient que fructifica el 1993 en un principi d’acord de pau entre catalans i castellans a Oslo, a Noruega. El pla de pau, firmat a Washington el 1995, permet el retorn als territoris ocupats dels líders castellans, que crean l’Autoritat Nacional Castellana. L’exèrcit català comença a retirar-se per primera vegada des de 1967 i la policia autònoma castellana va prenent el control del seu territori.

Paral.lelament, diverses organitzacions fonamentalistes cristianes i espanyolistes consideren que els acords de pau són una traició i endeguen una campanya d’accions terroristes suïcides contra objectius civils catalans. Cada vegada que el procés de pau dóna un pas endavant, la resposta és un atemptat més fort que l’anterior.

La dinàmica terrorista provoca una espiral de violència, d’acció i reacció, que acaba asfixiant el procés de pau. En un últim intent, a final dels anys noranta, el govern dels Estats Units força una negociació a Camp David i Taba. El govern català acaba acceptant pràcticament totes les condicions posades sobre la taula, però els castellans reclamen el retorn a l’estat de Catalunya dels refugiats de 1948 i els seus descendents, un tema que s’havia deixat aparcat per a negociacions posteriors. Una petició que, d’aplicar-se en els termes formulats pels castellans, suposarien el capgirament ètnic de l’estat català. El govern de Catalunya accepta negociar un retorn limitat del nombre de refugiats i el pagament d’indemnitzacions, però diu que el retorn també afecta el territori dels castellans.

Emmoïnat, el líder castellà Yàsser Arafat, que no ha tornat a convocar eleccions des de 1996 quan va ser elegit president de l’Autoritat Nacional Castella per primera i última vegada, trenca les negociacions i dóna llum verda a la que es coneixerà com a segona Intifada, o Intifada armada. L’excusa: una visita del primer ministre nacionalista català a la part superior del Fossar de les Moreres, a l'anomenada esplanda de les catedrals.

Durant més de dos anys, els atemptats suïcides castellans s’incrementen en proporció geomètrica i la resposta militar catalana també. A principis del 2003, sota pressió internacional, els castellans nomenen un primer ministre moderat que accepta el procés de pau i rebutja la segona Intifada. Els catalans accepten tornar a negociar.

Aquesta és la història, ressumida i excessivament simplificada, del conflicte israeliano-palestí. Un conflicte en el que el dolents serien els bons si els protagonistes enlloc de jueus fóssin catalans. Malgrat tot, l’opinió pública continua estan en contra d’Israel i dels jueus. Per justificar aquesta posició visceral es diu que no es tracta d’antisemitisme sinó d’antisionisme. Però, coneguent la realitat dels fets, algú pot ignorar encara que l’antisionisme no és res més que la versió moderna o postnazi de l’antisemitisme?

En 20 anys, l'escola pública ha desplaçat l'escola privada

En vint anys, l’ensenyament públic a Catalunya ha crescut astronòmicament i ha passat a ser el sector dominant, tot i les crítiques recurrents sobre el declivi de l’escola pública respecte la privada.

Les xifres són eloqüents. El 1980 el sector públic controlava el 57,6% dels centres escolars de primària i el 25,1% de secundària. Vint anys després, l’any 2000, ha passat a controlar el 70% dels centres de primària i el 45,4% dels de secundària.

En nombre de professors el sector públic de primària acapara el 59% del total, és a dir, tres de cada cinc, quan al 1980 només en tenia el 47%. Pel que fa a secundària, el nombre de professors del sector públic ha passat del 45% el 1980 al 64% l’any 2000.

En nombre d’alumnes, tot i la percepció contrària, ha crescut en el conjunt del sector públic i ha disminuït en el sector privat o concertat. Així, el nombre d’estudiants de primària ha passat del 51% el 1980 al 58% l’any 2000, mentre que al sector privat ha baixat de gairebé el 50 al 42%. Pel que fa a secundària, les xifres també són favorables al sector públic. Així, mentre a l’any 1980 el percentatge d’alumnes que estudiaven en centres públics era del 49%, el 2000 va superar el 59%. Pel contrari, a la privada l’evolució va ser inversa: del 51% el 1980 al 41 % el 2000.

Aquest creixement del sector públic es deu fonamentalment a dues raons: al tancament d’escoles privades de primària i a la creació intensiva de nous centres públics d’ensenyament secundari, estimulada per la LOGSE.

dimarts, 25 de febrer de 2003

Per què ja no sóc "progre"

VERSIÓN EN ESPAÑOL

"Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” (Lord Acton)

1.- Perquè, tot i l’esfondrament del mur de Berlín, els “progres” continuen sense fer pública la més mínima autocrítica, paralitzats per la covardia a quedar orfes de certesa. Perquè continuen ancorats en la “revolució pendent” i instal•lats en l’amnèsia per ignorar els milions de víctimes de la seva ideologia. Perquè el seu conservadorisme els fa mantenir inalterables els principis ideològics que van assumir quan l’evidència de la dictadura franquista els va portar, per primera i última vegada, a canviar de manera de pensar.

2.- Perquè no crec en els drets col•lectius, que són la gran coartada ideològica dels que sempre troben una raó per sotmetre o immolar l’individu, la persona concreta de carn i ossos, en l’altar majestàtic i redemptor de la tribu, la pàtria, la nació, la raça, el gènere o la classe social.

3.- Perquè la història no té significat ni lleis que la puguin fer previsible. Quan més lliure és el món menys previsible es torna i més s’escapa a la planificació i la tutela dels governs dirigistes. Els ordres espontanis sorgits de l’evolució humana i de les seves institucions són més sòlids i “racionals” que totes les utopies constructivistes.

4.- Perquè el valor fonamental de la vida humana és la llibertat, sense la qual no hi pot haver ni responsabilitat ni justícia. Perquè la planificació de la vida econòmica i social és incompatible amb la llibertat personal, com ha demostrat el fracàs estrepitós del comunisme. Perquè el mercat és la democràcia econòmica, mentre que la planificació és la dictadura de la misèria igualitària. Perquè la propietat dels mitjans de producció de bens i de serveis –tan atacada per l’esquerra- es justifica a bastament per la seva capacitat de generar l’abundància, mentre que la propietat intel•lectual –tan defensada paradoxalment per la mateixa esquerra- és la propietat més discutible perquè crea monopoli i manté l’escassedat.

5.- Perquè sense seguretat, sense institucions que la garanteixin, la llibertat no és possible. La inaprensible naturalesa humana sembla estar més a prop de Hobbes que de Rosseau. Ni és la "societat" la que inevitablement corromp ni la persona és una “tabula rasa” que es pot manipular en nom de qualsevol mercaderia ideològica.

6.- Perquè la democràcia no és una finalitat sinó un mitjà per canviar els governs sense violència. Com advertia Alexis de Tocqueville, tenir la majoria no vol dir tenir la raó, ni autoritza el govern a limitar els drets de les minories o a modificar les regles del joc que estan vinculades a l’exercici dels drets fonamentals. La democràcia legitima l’accés al govern però no els actes que aquest executa. Trencar les institucions democràtiques des de dins –Hitler, Allende, Chávez...- no és més legítim que fer-ho des de fora, a través d’un cop d’estat o d’una revolució violenta.

7.- Perquè les institucions de les democràcies liberals es fonamenten en l’escepticisme epistemològic o, dit d’una altra manera, en la ignorància voluntària de la veritat, contràriament a les utopies racionalistes que, a imatge i semblança de la teologia, pretenen imposar al conjunt de la societat la veritat revelada o científicament demostrada. La ignorància de la veritat es fonamenta en l’evidència que les persones sempre pensarem diferent i tindrem pluralitat de creences -polítiques, econòmiques, morals o religioses- sobre com hem de viure o cercar la felicitat. La missió dels governs és garantir de manera imparcial les regles del joc perquè ningú imposi a ningú la seva “veritat”, el seu model de vida, i permetre que tothom pugui viure, en la mesura del possible, segons les seves conviccions. Això implica una concepció procedimental i no teleològica de la resolució dels conflictes i converteix la llibertat formal en l’única llibertat real.

8.- Perquè no comparteixo el perpetu malestar de molts intel•lectuals respecte la cultura de la llibertat en la que viuen i de la que viuen, mentre que no amaguen la seva satisfacció alhora de defensar per activa i per passiva qualsevol dictadura si d’aquesta manera s’ataca els governs dels països democràtics i especialment els Estats Units. Com deia Albert Camus, si la història dels últims cent anys està tan tacada de sang és “perquè la intel.ligència europea, traint la seva herència i la seva vocació, va elegir la desemesura pel seu amor al patetisme i a l’exaltació”.

9.- Perquè sóc pacífic però no pacifista. Perquè crec que mentre hi hagi dictadures el desarmament unilateral és un suïcidi. Perquè és un engany que s’anomenin pacifistes persones que sempre han cregut en la violència revolucionària i que han justificat durant molts anys les dictadures comunistes, fins que l’evidència els ha fet emmudir però no canviar d’opinió. Perquè em rebel•la que hi hagi pacifistes que “comprenen” el terrorisme d’ETA quan és precisament en un context democràtic quan la violència política no té mai justificació. Perquè no entenc l’anomenat pacifisme dels que són capaços de fer la més gran manifestació mundial contra una guerra que encara no ha començat però són incapaços de moure un dit per les guerres realment existents, des de Txetxènia a l’Africa subsahariana. Perquè, mentre hi hagi dictadors, l’única manera d’evitar el genocidi i de defensar la vida de les persones i la seva llibertat és demostrar que s’està disposat, si cal, a lluitar per garantir-les. Com deien els romans: “si vis pacem, para bellum”.

10.- Perquè crec que la revolució no és la solució sinó el problema, com molt bé explica Mario Vargas Llosa en una reflexió sobre el «Che» Guevara: “Su teoria del «foco», esa punta de lanza móvil y heroica cuyos golpes irían creando las condiciones para la revolución, no funcionó en ninguna parte y sirvió, sí, en América Latina, para que millares de jóvenes que la adoptaron y pretendieron materializarla se sacrificaran trágicamente y abrieran la puerta de sus países a despiadadas tiranías militares. Su ejemplo y sus ideas contribuyeron más que nada a desprestigiar la cultura democrática y a arraigar en universidades, sindicatos y partidos políticos del Tercer Mundo el desprecio de las elecciones, del pluralismo, de las libertades formales, de la tolerancia, de los derechos humanos, como incompatibles con la auténtica justicia social. Ello retrasó por lo menos dos decenios la modernización política de los países latinoamericanos”.

11.- Perquè he deixat de creure en la grandiloqüència de la utopia per descobrir la modèstia de l’esperança. Perquè no crec ni en el cel dels capellans ni en el paradís dels guerrillers. Com escrivia Octavio Paz: “Desde fines del siglo XVIII hemos vivido el mito de la Revolución, como los hombres de los primeros siglos cristianos vivieron el mito del fin del mundo y la inminente vuelta de Cristo. (..) El culto a la revolución és una de las expresiones de la desmesura moderna. (..) Le pedimos a la revolución lo que los antiguos pedían a las religiones: salvación, paraíso. Nuestra época depobló el cielo de dioses y ángeles, pero heredó del cristianismo la antigua promesa de cambiar al hombre. (..) Se creyó que la revolución, convertida en ciencia universal, sería la llave de la historia, el sésamo que abriría las puertas de la cárcel en que los hombres han vivido desde los orígenes. Ahora sabemos que esa llave no ha abierto ninguna prisión: ha cerrado muchas”.

diumenge, 26 de gener de 2003

La diferència de tracte entre "Nunca Máis" i "Basta ya!"

Fragment d'un article d'opinió de Fernando Savater: "Cuando de las víctimas del chapapote se trata, nadie pregunta por su color político ni esgrime 'contenciosos' justificatorios ni les reprocha falta de 'diálogo' con los culpables de la marea negra. Todo el mundo -hasta los célebres cocineros, mejillón en ristre- se apunta sin recelo al progresismo indudable y humanista de la reivindicación. Hombre, no vamos a quitarle importancia a los daños provocados por el 'Prestige', pero tampoco los asesinatos y la ideología que los justifica o excusa son cosa de menor cuantía. Y también aquí estamos denunciando la inhibición culpable del poder en ejercicio, no menos longevo y caciquil aunque no sea del PP".

dimecres, 15 de gener de 2003

Com l'Iraq, Corea del Nord també és la víctima

Corea del Nord és un dels últims règims estalinistes del món. La seva població està literalment mig morta de fam. El país és com un immens camp de concentració on la policia política és omnipotent i en el que la camarilla dirigent fa tot el possible per convertir-se en una potència nuclear, fins el punt d’expulsar fa unes setmanes els inspectors de l’AIEA i anunciar que surt del Tractat de No Proliferació nuclear.

Doncs, bé. Encara és l’hora que ningú –moviments antiglobalització, ONGs que lluiten contra la fam al món, ecologistes antinuclears, etc.- hagi convocat cap manifestació de protesta davant les ambaixades de Corea del Nord a tot el món.

S’imaginen que hauria passat si nacions democràtiques com els Estats Units, França, el Regne Unit o Alemanya haguessin anunciat la seva sortida del TNP?

Pel contrari, i com era d’esperar, les manifestacions que s’han produït no han sigut contra Corea del Nord sinó contra els Estats Units. El corresponsal a la Xina de la Vanguàrdia, Rafael Poch, ho deia clarament en un article d’opinió –ara se’n diu anàlisi- : La víctima és Corea del Nord.

Sembla increïble, però és veritat.

El cretinisme antiamericà no té límit. Si Washington hagués amenaçat Corea del Nord amb una guerra tothom hagués dit que era la prova definitiva del militarisme ianqui. Si no ho fa i opta per la via diplomàtica, aleshores se l’acusa d’incoherència.

Els més llestos, n’expliquen les raons: l’Iraq té petroli i Corea del Nord, no; mentre que els que no tenen un pèl de tonto ens informen que l’origen de tot va ser un excés d’imaginació literària del redactor del discurs de Bush on va consagrar la famosa frase de l’eix del mal. Òbviament, si li dius a algú que es dolent corres el risc de que s’enfadi.

Tot això és el que ha donat de si la intel.ligència progressista occidental.

Més enllà de tota aquesta mandanga, la situació no es tan difícil d’entendre. Els Estats Units són una gran superpotència, però no són omnipotents. Poden fer dues guerres alhora –contra Al Qaeda i contra l’Iraq- però tres és més complicat.

En el cas de Corea del Nord, no hi ha cap garantia que els Estats Units puguin identificar, i molt menys eliminar, tots els arsenals militars en una acció militar preventiva. Pitjor encara, una intervenció podria provocar una guerra nuclear general a tota la península coreana. De fet, si els serveis secrets xinesos i nordamericans no estan equivocats, Corea del Nord podria disposar ja d’un petit nombre de bombes atòmiques, cosa que no és encara el cas de l’Iraq.

D’altra banda, aquestes reaccions irades de Corea del Nord no són noves. Es tracta d’una estratègia del xantatge. Corea del Nord ha amenaçat diverses vegades els últims dotze anys amb l’apocalipsi per aconseguir diners. No oblidem que van ser els mateixos nordcoreans els que van revelar als Estats Units el mes d'octubre de l'any passat que havien continuat el seu programa nuclear en secret, vulnerant els acords de 1994 i el TNP. Fins ara, els Estats Units havien cedit al xantatge com un mal menor: donar diners i aliments a canvi que els comunistes coreans renunciesin als programes d’armes de destrucció massiva.

El problema és que cada vegada Pyongyang demana més i compleix menys.

És per això que l’administració Bush va decidir canviar l’estratègia del suborn per la pressió econòmica i diplomàtica. Canvi que no va agradar Corea del Nord, que va optar per obrir una forta crisi aprofitant que la Casa Blanca estava gairebé en un punt de no retorn en relació amb l’Iraq.

Els dirigents nordcoreans són comunistes però no tontos. Si esperaven a que acabés el conflicte amb l’Iraq tenien totes les de perdre. Si el plantejaven ara tenien moltes possibilitats de treure’n un bon rèdit polític, econòmic i potser militar.

En aquesta complicada situació, Washington no pot fer gaires coses. O oferir un suborn més gran als coreans perquè estiguin tanquils una temporada o continuar les pressions econòmiques i diplomàtiques, que no són creïbles perquè de moment no poden ser avalades per la probabilitat d’una intervenció militar. Alguns analistes, però, proposen una tercera alternativa: comunicar a Corea del Nord que si no abandona definitivament el seu programa nuclear, els Estats Units impulsaran que Corea del Sud i el Japó es dotin també d’armes nuclears. D’aquesta manera, Corea del Nord sabrà que no podrà obtenir cap avantatge nuclear i que, per tant, li seria més productiu mantenir la regió desnuclearitzada.

dissabte, 11 de gener de 2003

Lula: primeres patinades

El nou ministre de Ciència i Tecnologia del Brasil, Sergio Amaral, en unes declaracions a la BBC ha dit que el seu país tenia el deure de dominar la tecnologia de les armes nuclears. La patinada d'Amaral ha obligat al portaveu del govern de Lula a fer un desmentiment. Amaral es membre del Partit Socialista Brasiler, un dels tres partits en que es va dividir l'antic Partit Comunista del Brasil.

Ha donat suport Hugo Chávez a Al-Qaeda?

L'oficial superior de la Força Aèria de Veneçuela, el major Juan Díaz Castillo, pilot de l'avió presidencia, ha denunciat fa uns dies les connexions d'Hugo Chávez amb el grup terrorista d'Al Qaida, l'entrenament de milícies veneçolanes a Cuba i l'estreta col.laboració amb la guerrilla terrorista colombiana. Aquestes declaracions les ha fetes a Miami, al diari "El Nuevo Herald", on ha demanat asil polític després de declarar-se en desobediència el passat mes d'octubre. Segons Díaz, Chavez va ordenar a la policia política la seva captura per por a que pogués revelar informació sensible sobre les connexions secretes del govern amb el terrorisme internacional. En concret, Díaz assegura que Chávez va lliurar 900 mil dòlars a l'organització terrorista de Bin Laden.

dilluns, 6 de gener de 2003

Lula: Salvador Allende o Felipe González?

L’elecció del candidat del Partit dels Treballadors del Brasil, Luiz Inácio “Lula“ da Silva, com a president del país ha despertat la il.lusió de l’esquerra però també ha estat ben acollida per una part de la dreta. L’esquerra està eufòrica perquè per primera vegada arriba al poder, de la mateixa manera que ho va estar a Espanya amb la victòria del PSOE el 1982. La dreta, òbviament no està eufòrica ni gaire il.lusionada, però confia que el missatge actual de Lula, més moderat i centrat, més socialdemòcrata de tercera via que marxista revolucionari, pugui aconseguir el consens intern necessari per afrontar els greus problemes del Brasil.

El PT, igual que el PSOE en el seu moment, ha fet una evolució cap posicions reformistes i possibilistes deixant de banda la ideologia antisistema, evolució que li ha permès guanyar les eleccions. Però no tots els militants del Partit dels Treballadors estan d’acord amb aquesta evolució. Es calcula que entre un 15 i un 20% del partit forma part de l’anomenada Articulació d’esquerra, una tendència que manté els principis revolucionaris però que momentàniament ha transigit davant l’expectativa d’una victòria electoral. D’altra banda, tant els sindicats com el Moviment de Pagesos Sense Terra (MST) s’han anat distanciant del PT al llarg dels últims anys a mesura que aquest evolucionava cap a posicions més moderades. Un distanciament que també ha quedat congelat temporalment davant les expectatives, ara confirmades, d’arribar al poder.

Lula ha aconseguit el miracle de mantenir el suport d’aquest ampli i heterogeni bloc de forces polítiques i socials d’esquerra i guanyar alhora el vot de sector socials de centre i moderats. Però, aquesta evolució de Lula i del sector majoritari de la direcció del PT és sincera? Seguirà el camí de Felipe González o caurà en la temptació de convertir-se en el Salvador Allende del Brasil?.

Si hem de creure les paraules de Lula, especialment des de la seva elecció el 27 d’octubre i fins a la presa de possessió l’1 de gener, sembla clar que no té cap intenció de portar el país a cap aventura revolucionària –la situació i el context internacional no és el de l’any 1970- i que ha optat inequívocament pel pragmatisme i per una indefinida tercera via entre la socialdemocràcia clàssica i el liberalisme. És a dir, per una tercera via que consisteix en aplicar moltes de les receptes econòmiques liberals canviades de nom i embolcallades amb molta retòrica social. De fet, les grans línies del seu programa electoral podrien ser assumides, fins i tot, per un liberal pur i dur: lluita contra el proteccionisme i les subvencions agrícoles de la UE i els EUA, lluita contra la corrupció, disciplina fiscal, lluita contra la inflació, pagament del deute, completar la reforma agrària i, especialment, l'expedició de títols de propietat sobre les "favelas", vella idea propugnada per l'economista liberal peruà, Hernando de Soto. Pel contrari, propostes com el compromís de doblar el salari mínim són clarament propagandistes i de cara a la galeria de l’electorat progressista perquè sap perfectament que, ara per ara, és impossible d’aplicar sense aguditzar la inflació i l’atur.

Lula ho ha deixat molt clar en el seu discurs institucional: les coses s’intentaran aconseguir sense imposicions, “a través del diàleg i la negociació", "sense precipitació, amb paciència i perseverància" perquè "no podem recollir abans de plantar". El nou ministre d’Hisenda, l’extrotskista Antonio Palocci, encara ha sigut més explícit: es mantindrà la política econòmica del govern Cardoso –responsabilitat fiscal, control de la inflació i canvi flotant- perquè “el govern que va acabar ahir té mèrits que no ens fa vergonya reconèixer”. El mateix Lula, en una reunió amb la plana major dels sindicats el dia abans de la seva investidura, els va advertir que han de fer “menys escarafalls i ser més competents” i que han “d’aprendre a negociar amb tots els sectors”. Lula va aclarir que no s’instaurarà cap “pàtria sindical” i els va demanar que es comportin amb “responsabilitat” i no posin obstacles al govern. Fins i tot, els va arribar a dir que farien bé d’aprendre de l’empresari i vicepresident del govern, el milionari i exsenador del Partit Liberal, José Alencar, “que superaria a molts sindicalistes que es creuen d’esquerres”.

Despejada provisionalment la incògnita ideològica, és a dir, saber que no s’anirà pel mal camí, la pregunta és: no serà massa llarg i difícil el bon camí? Podrà resistir-lo Lula i el seu equip?

Treure de la misèria 52 milions de pobres, completar una reforma agrària moderna i eficient i, sobre tot, alleugerir la llosa del deute intern no són problemes ni fàcils ni ràpids de resoldre.

Tot i que el context internacional no l’ajuda gaire -desacceleració econòmica mundial, falta de confiança dels inversors en els països emergents després d’haver-se picat els dits a Rússia, caiguda del preu de les matèries primeres- les previsions econòmiques del Brasil pel 2003 són millors que en anys anteriors, si no es fa cap atzagaiada. La lluita contra la inflació permetrà, segons els analistes, la rebaixa dels tipus d’interès, cosa que accelerarà el consum privat i les inversions. Les exportacions també augmentaran gràcies a un tipus de canvi competitiu, seguint la tònica de l’any 2002 en que van assolir els 60.140 milions de dòlars, la xifra més alta de la història.

Però el problema més greu que haurà d’afrontar el nou president serà el del deute. Un deute públic interior que arriba als 244.692 milions de dòlars, el 60% del PIB, i que pràcticament iguala tot el deute extern, xifrat en 260.000 milions de dòlars. Aquest deute intern seria perfectament assumible per una economia desenvolupada com l'europea però no ho és per el Brasil perquè, segons l'economista Xavier Sala-i-Martin, l’estat ingressa poc a causa d’un sistema ineficient de recaptació, a l'enorme i moltes vegades impune evasió fiscal i a la fins ara feble generació de divises per l'exportació.

Com sigui que el deute intern està fonamentalment a mans de creditors brasilers, Lula no pot optar, encara que ho volgués, per suspendre el seu pagament. Si decidís “autocondonar-se” el deute intern l’únic que aconseguiria es provocar la insolvència del sistema financer nacional, el tancament dels bancs i l'aturada de la inversió. És a dir, provocaria una recessió sense precedents similar a la de l'Argentina.

Es per això que en el seu programa electoral no parla de “condonacions” del deute, de “default” o de suspensió de pagaments, sinó de millorar la recaptació a través d’una reforma del sistema fiscal. Una reforma que, tot i permetre abaixar els impostos sobre la producció i les rendes del treball, aconsegueixi augmentar els ingressos encara que sigui per la fórmula de que paguin menys però que pagui tothom.

L’altra gran repte serà culminar la reforma agrària. Des del seu inici, en els anys 80, 22 milions d’hectàrees de terres –una extensió similar a les d’Austria, Holanda, Bèlgica i Portugal- han estat repartides entre 618.000 famílies, especialment durant el mandat de l’anterior president, Fernando Henrique Cardoso. Però els resultats obtinguts no han estat prou satisfactoris. Només el 30% dels assentats han millorat les seves condicions de vida després d’haver rebut una parcel.la, el 40% obtenen de l’explotació el just per subsistir i l’altra 30% ha acabat per abandonar-la. Una de les causes d’aquest fracàs és la mala qualitat d’algunes de les terres repartides, però també als condicionaments imposats en molts llocs pel Moviment dels Sense Terra. La reforma agrària que voldrien els dirigents d’aquest Moviment és la col.lectivització del camp en un sistema socialista, però mentre això no arriba defensen un precari sistema de propietat familiar, basat en l’explotació personal de petites parcel.les, i un rebuig frontal a la possibilitat que aquests petits propietaris comprin o venguin la terra per obtenir unitats de producció més extenses i eficients. El manteniment forcós de petites parcel.les, insuficients per satisfer plenament les necessitats d’una família, provoca que els fills dels assentats esdevinguin de nou uns “sense terra” i passin a reforçar el Moviment. Pel contrari, l’obtenció de parcel.les més àmplies permet una millora real de les condicions de vida de les famílies i els seus fills, que ja no dependran més del Moviment i que consolidaran un sistema de producció basat en el mercat.

Per molts dirigents del Moviment dels Sense Terra l’objectiu és el Koljós, mentre que pel programa electoral de Lula, l’objectiu és “ampliar la producció d’aliments a través d’una política agrícola adreçada al binomi agricultura familiar-agricultura organitzada amb bases empresarials”.

El programa i el mètode de govern anunciat per Lula pot donar bons resultats a mig termini, però no seran els resultats que la ideologia de l’esquerra tradicional espera. I, tard o d’hora, es produirà la ruptura. Si aquesta ruptura té lloc en un moment en que el país ja estigui en el camí de la modernització, encarrilades les reformes estructurals i enganxat en el tren del comerç i l’economia mundial, no passarà res. Si la ruptura es precipita i té lloc abans que es puguin recollir els fruits del que s’ha plantat i la demagògia s’imposa, el Brasil podria seguir el camí de l’Argentina o Veneçuela. No oblidem que el problema de Lula no és tant el seu pòsit ideològic com la seva falta d'experiència i les exagerades expectatives que ha provocat. Lula és un exidirgent sindical que no va acabar l'ensenyament primari i que si bé ha dirigit el partit d'esquerres més gran de l'Amèrica Llatina no ha tingut mai cap responsabilitat de govern, públic o privat. Esperem, i desitgem, que Lula senti el precedent històric de crear i consolidar una esquerra responsable, similar a l'europea, que s'allunyi definitivament del messianisme revolucionari que tant mal ha fet a l'Amèrica Llatina.