Corea del Nord és un dels últims règims estalinistes del món. La seva població està literalment mig morta de fam. El país és com un immens camp de concentració on la policia política és omnipotent i en el que la camarilla dirigent fa tot el possible per convertir-se en una potència nuclear, fins el punt d’expulsar fa unes setmanes els inspectors de l’AIEA i anunciar que surt del Tractat de No Proliferació nuclear.
Doncs, bé. Encara és l’hora que ningú –moviments antiglobalització, ONGs que lluiten contra la fam al món, ecologistes antinuclears, etc.- hagi convocat cap manifestació de protesta davant les ambaixades de Corea del Nord a tot el món.
S’imaginen que hauria passat si nacions democràtiques com els Estats Units, França, el Regne Unit o Alemanya haguessin anunciat la seva sortida del TNP?
Pel contrari, i com era d’esperar, les manifestacions que s’han produït no han sigut contra Corea del Nord sinó contra els Estats Units. El corresponsal a la Xina de la Vanguàrdia, Rafael Poch, ho deia clarament en un article d’opinió –ara se’n diu anàlisi- : La víctima és Corea del Nord.
Sembla increïble, però és veritat.
El cretinisme antiamericà no té límit. Si Washington hagués amenaçat Corea del Nord amb una guerra tothom hagués dit que era la prova definitiva del militarisme ianqui. Si no ho fa i opta per la via diplomàtica, aleshores se l’acusa d’incoherència.
Els més llestos, n’expliquen les raons: l’Iraq té petroli i Corea del Nord, no; mentre que els que no tenen un pèl de tonto ens informen que l’origen de tot va ser un excés d’imaginació literària del redactor del discurs de Bush on va consagrar la famosa frase de l’eix del mal. Òbviament, si li dius a algú que es dolent corres el risc de que s’enfadi.
Tot això és el que ha donat de si la intel.ligència progressista occidental.
Més enllà de tota aquesta mandanga, la situació no es tan difícil d’entendre. Els Estats Units són una gran superpotència, però no són omnipotents. Poden fer dues guerres alhora –contra Al Qaeda i contra l’Iraq- però tres és més complicat.
En el cas de Corea del Nord, no hi ha cap garantia que els Estats Units puguin identificar, i molt menys eliminar, tots els arsenals militars en una acció militar preventiva. Pitjor encara, una intervenció podria provocar una guerra nuclear general a tota la península coreana. De fet, si els serveis secrets xinesos i nordamericans no estan equivocats, Corea del Nord podria disposar ja d’un petit nombre de bombes atòmiques, cosa que no és encara el cas de l’Iraq.
D’altra banda, aquestes reaccions irades de Corea del Nord no són noves. Es tracta d’una estratègia del xantatge. Corea del Nord ha amenaçat diverses vegades els últims dotze anys amb l’apocalipsi per aconseguir diners. No oblidem que van ser els mateixos nordcoreans els que van revelar als Estats Units el mes d'octubre de l'any passat que havien continuat el seu programa nuclear en secret, vulnerant els acords de 1994 i el TNP. Fins ara, els Estats Units havien cedit al xantatge com un mal menor: donar diners i aliments a canvi que els comunistes coreans renunciesin als programes d’armes de destrucció massiva.
El problema és que cada vegada Pyongyang demana més i compleix menys.
És per això que l’administració Bush va decidir canviar l’estratègia del suborn per la pressió econòmica i diplomàtica. Canvi que no va agradar Corea del Nord, que va optar per obrir una forta crisi aprofitant que la Casa Blanca estava gairebé en un punt de no retorn en relació amb l’Iraq.
Els dirigents nordcoreans són comunistes però no tontos. Si esperaven a que acabés el conflicte amb l’Iraq tenien totes les de perdre. Si el plantejaven ara tenien moltes possibilitats de treure’n un bon rèdit polític, econòmic i potser militar.
En aquesta complicada situació, Washington no pot fer gaires coses. O oferir un suborn més gran als coreans perquè estiguin tanquils una temporada o continuar les pressions econòmiques i diplomàtiques, que no són creïbles perquè de moment no poden ser avalades per la probabilitat d’una intervenció militar. Alguns analistes, però, proposen una tercera alternativa: comunicar a Corea del Nord que si no abandona definitivament el seu programa nuclear, els Estats Units impulsaran que Corea del Sud i el Japó es dotin també d’armes nuclears. D’aquesta manera, Corea del Nord sabrà que no podrà obtenir cap avantatge nuclear i que, per tant, li seria més productiu mantenir la regió desnuclearitzada.
