Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 30 de juny del 2010

Regust de guerra civil al Parlament

Diputat Jaume Bosch, d’ICV, aquesta tarda al Parlament:
El Tribunal Constitucional ha dictat sentència després de quatre anys de creixent desprestigi i d'haver perdut tota la seva legitimitat. Ara, ha sumat a la seva actuació lamentable la irresponsabilitat d'afegir a una situació molt complicada per una greu crisi econòmica una crisi institucional de conseqüències imprevisibles que qüestiona no tan sols el pacte que va fer possible l'Estatut, sinó també el pacte constitucional.

[Segons la concepció de Bosch, el tribunal hauria d’ajustar les seves decisions no a l’aspecte jurídic sinó al context polític. És a dir, fer política i no 'jurisprudència'.]

Els membres del tribunal seran recordats com a pèssims juristes per haver avantposat els seus interessos corporatius a l'alta responsabilitat d'interpretar la Constitució.

[Interessos corporatius? Si el Tribunal està prorrogat és per la incapacitat dels partits polítics de posar-se d’acord en la seva renovació.]

El Partit Popular ha declarat que no hauria d'haver-hi ni vencedors ni vençuts, després d'haver atacat Catalunya, ara diu que desitja que no hi hagi ni vencedors ni vençuts. No hi estem d'acord, hi ha d'haver un vençut i aquest ha de ser el Partit Popular. Cap partit catalanista ha d'acceptar el suport polític del PP ni fer possible que arribi a cap govern. Qui no ha respectat la voluntat del poble català no pot ser tractat com a possible aliat per cap partit catalanista i esperem que tothom tingui memòria.

[Això és una pura i dura manifestació de xenofòbia política, que designa un pària i el segrega de la comunitat política. Hi ha d'haver un vençut! Per haver atacat Catalunya! Pel Sr. Bosch recórrer als tribunals una llei no és l'exercici d'un dret democràtic fonamental sinó una insurrecció contra la pàtria. Com el 18 de juliol. Quin regust de guerra civil!]

La sentència és inacceptable [Per Bosch, com per a tots els totalitaris, el poder (polític) està sempre per sobre de la llei] i preocupant. Aspectes com la llengua, el blindatge de les competències, la protecció dels drets, la descentralització de la justícia o l'exigència d'un esforç fiscal similar per a totes les comunitats queden qüestionats per una sentència que encara no coneixem en detall.

És cert, però, que, en contra del que volia el PP, l'Estatut continua vigent i caldrà concretar totes les mesures legals possibles per assegurar la recuperació d'allò que el tribunal ha retallat.

El meu grup no accepta que s'hagi modificat la voluntat popular i tampoc accepta això que «aquí no passa res», tal com, amb la seva perspicàcia habitual, ha comentat l'especialista en afers catalans el senyor Alfonso Guerra.
Aquesta manera de no entendre com funciona un estat de dret és el que va portar la República a l’atzucac i a la guerra civil. 

Sobre la llei de cinema de Catalunya

El millor que s’ha dit avui al Parlament sobre la llei de cinema ho ha dit el diputat del PP Rafael López Rueda:
Vostè agafi qualsevol diari d’avui, miri la secció de teatre i veurà que el 15 per cent de les sessions de teatre que avui es fan a Catalunya es fan en castellà. Vostès creuen que el Partit Popular de Catalunya presentarà en aquest Parlament una proposició de llei per garantir que el 50 per cent de les obres de teatre siguin en català i el 50 per cent en castellà? No ho farem, per lògica, perquè nosaltres no els volem dir als empresaris de teatre en quina llengua han de programar les seves sessions de teatre. Per lògica, perquè nosaltres defensem la llibertat d’empresa. (...) Sí, sí, vostè vagi a Girona i veurà que no hi ha cap obra de teatre en castellà. Per tant, què hem de fer? Hem de garantir amb una llei el 50 per cent? Amb la seva lògica sí que ho hauríem de garantir; amb la nostra lògica, que és coherència, pensem que no.

Diu: «Sempre estan parlant de l’obsessió lingüística.» Doncs, miri, les multes que estem posant aquí són màximes per incompliment de la quota lingüística –50.2.b, lingüística–, suma un màxim de 75.000 euros. Quin és el màxim, per exemple, per maltractament d’animals? Trenta mil euros. Quin és el màxim per abocador de residus il•legals? Tres mil euros. És a dir, que en el seu imaginari col•lectiu no ser patriota costa molt més que maltractar un animal. Aquesta és la realitat de l’obsessió lingüística, aquesta és la realitat de l’obsessió lingüística d’aquesta llei.

De la creu i del burka

Arcadi Espada:
La cruz es un símbolo religioso. A diferencia del burka, por ejemplo. El burka es, primeramente, una máscara textil. Aunque eso interesa tanto como la consideración de que una bandera es un trapo: la actividad del burka, como la de la bandera, está en su vertiente simbólica y el burka simboliza, con independencia de la opinión del sujeto paciente, una opresión. De ahí que las derechas españolas hayan hecho muy bien en exigir al gobierno que lo prohíba en el espacio público; contra la opinión de la izquierda, que ha vuelto a preferir el relativismo a la libertad y el tacticismo a la verdad. No es la hipotética naturaleza religiosa del burka la que lleva a los ciudadanos a exigir su prohibición; es su indecencia civil, que lo distingue, por cierto, del casco de motocicleta o del pasamontañas, artefactos con que la hipocresía socialdemócrata ha querido asimilarlos a la hora de vetarlos en alguna dependencia municipal. No es el burka, repito, el caso de la cruz.

Nadie puede discutir las atrocidades que se han cometido en nombre de la cruz y enarbolándola, materialmente, en el campo de batalla y ante la hoguera de las inquisiciones. Puede decirse lo mismo, por ejemplo, de la hoz y el martillo, aunque la cruz haya expandido durante mucho más tiempo la barbarie. Pero este sentido de la cruz ya no rige: hoy la cruz es sólo un símbolo de determinadas opiniones trascendentes.

Seguiu llegint.

dimarts, 29 de juny del 2010

G-20, l'èxit de no prendre cap decissió

La cimera del G-20, diu Sorman, ha estat un èxit. Per què? Perquè no ha pres cap decissió. I això és molt important, perquè quan els caps d'estat es reuneixen sempre volen prendre acords, encara que siguin equivocats, per demostrar la seva utilitat. A Toronto això no ha passat. Dues propostes dolentes, una europea consistent en aplicar un impost a la banca i una altra nord-americana reclamant menys rigor pressupostari i més despesa en "estímuls", no s'han acceptat. Gràcies sobre tot als anomenats països emergents, que han donat una lliçó de liberalisme als mateixos Estats Units.
S’il reste donc au terme de ce G20 quelques keynésiens, ils s’avèrent bien isolés : alors qu’en 2008, on nous annonçait la mort du libéralisme, néo et ancien et le grand retour de Keynes et de l’intervention cyclique des Etats, il aura suffi de deux ans à peine pour que Keynes réintègre son placard. Keynes en réalité, ce n’est pas de l’économie, mais une passion idéologique pour l’Etat contre le marché : passion coûteuse et abordable uniquement pour ceux qui ont les moyens d’entretenir cette maîtresse.

Et par-delà les mauvaises décisions non prises, ce G20 aura été remarquable par les leçons de bon sens dispensées par les pays dits émergeants tels l’Inde, le Brésil, la Chine, la Corée du Sud. Eux se souviennent de leur pauvreté de masse toute récente : ils savent comment ils y ont échappé. Ils n’étaient pauvres que pour avoir réfuté le capitalisme, fermé leurs frontières, exterminé leurs entrepreneurs. Dès l’instant où ils se sont convertis au libéralisme économique, toutes cultures et régimes politiques confondus, ces pays ont commencé à rattraper leur retard à grande vitesse. Il est tout de même paradoxal que les Présidents de Corée du Sud ou du Brésil, l’un de droite, l’autre de gauche, doivent rappeler aux Américains que la prospérité des peuples passe par le capitalisme et le libre-échange. Mais le plus remarquable sans doute, dans ces réunions au sommet – quoi que l’on pense de leur caractère ostentatoire et dispendieux – est le non-dit : nul ne prononce l’éloge de systèmes disparus – étatisme, communisme, socialisme, autarcie – et nul, fut-ce en période de crise, n’envisage d’utopie alternative au capitalisme mondialisé. Dieu sait si le capitalisme mondialisé grouille de défauts pratiques et éthiques. Dieu sait si la croissance seule ne sait pas le bonheur de l’humanité. Mais tacitement, il est admis, pas même débattu, que l’humanité a trop souffert au 20e siècle pour avoir expérimenté tant d’alternatives à ce capitalisme mondialisé : toutes ces expériences ont échoué. Il faut donc envisager que le système économique présent, parcours accidenté de pics en crise mais en ascension sur le long terme, corresponde à la nature humaine. Il est remarquable aussi dans ces sommets ostentatoires que la quasi totalité des chefs d’Etat présents ont été élus démocratiquement. L’ultime tyran, le Président chinois doit se sentir quelque peu isolé et la Présidente argentine est l’ultime témoin d’un caudillisme latino-américain en voie de disparition. Le G20 au total est une représentation d’un monde qui ne va pas si mal et dont on pourrait conclure qu’il progresse en termes matériels aussi bien que moraux.

Els demòcrates se l'envainen

El nomenament del general Petraeus, artífex de la victòria contra la insurgència a l'Iraq, com a substitut del comandant McChrystal, cap de l'OTAN a l'Afganistan, ha estat per alguns demòcrates com empassar-se un gripau.

El cap de la majoria demòcrata al Senat, Harry Reid, havia arribat a titllar Petraeus de mentider. Segons proclamava Reid el 2007, la guerra de l'Iraq estava perduda i Petraeus no era res més que un llepaculs de Bush.

Recordeu, recordeu...



Ara, el mentider Petraeus és que haurà de treure les castanyes del foc a Obama a l'Afganistan.

Charles Krauthammer:
El presidente Obama obró con plena justificación al destituir al general Stanley McChrystal. La ofensa que motivó tal decisión no alcanzó el rango de insubordinación: McChrystal no es un nuevo MacArthur empeñado en minar la estrategia bélica del Comandante en Jefe, pero sí fue una falta de respeto bastante grave.

Por otro lado, la elección de David Petraeus para sustituir al destituido fue la mejor manera superar el trastorno inherente a cualquier cambio en la cadena de mando, así como de reafirmar la vigencia de la estrategia en curso.

La Administración confía en que Petraeus pueda repetir el milagro que realizara en Irak. Y quien dice la Administración dice los demócratas, que cuando aquél prestó testimonio ante el Congreso, en septiembre de 2007, para dar cuenta de la apuesta por el aumento de tropas le acusaron de reclamar al Legislativo la "suspensión voluntaria de la incredulidad" (la a la sazón senadora Hillary Clinton dixit), o se negaron a votar a favor de la resolución del Senado que condenaba el vergonzoso anuncio "General Betray Us" (el general nos traiciona), publicado en la prensa: entre estos último se contó el propio Barack Obama.

Sin embargo, hay factores de gran relevancia que separan al surge iraquí del afgano. El primero tiene que ver con la alarmante debilidad e ineptitud –por no hablar de la corrupción– del Gobierno de Kabul. Una de las razones de que la ofensiva estadounidense sobre Marja no fragüe es, precisamente, la ausencia de un Gobierno afgano "capaz" de imponer su autoridad en los territorios que limpia el ejército estadounidense. En Irak, el primer ministro Maliki, después de ciertas actitudes contradictorias, demostró poder ser un líder nacional competente que no se dejaba atar por su filiación étnica o religiosa a la hora de atacar el bastión de Muqtada al Sader en Basora, enfrentarse al Ejército del Mahdí en las demás ciudades importantes del sur y llevar la batalla a la propia Sader City bagdadí. En Afganistán, por el contrario, el presidente Karzai anda cortejando públicamente a los talibanes...

Lo peor es que la indecisión no es algo exclusivo de Kabul: también se da en Washington. Cuando el presidente de los Estados Unidos anuncia el aumento de tropas y, a renglón seguido, el día en que comenzará la retirada de las mismas, los afganos, empezando por el presidente y terminando por los más humildes, toman nota.

Contra l'Estatut

Sóc catalanista? Sí, però no nacionalista. Estic en contra de la independència de Catalunya? No, però crec que qualsevol intent d’imposar-la per febles majories provocaria la ruptura de la societat catalana, generant un enfrontament de conseqüències imprevisibles, per no dir dramàtiques.

Aleshores -em pregunten alguns- perquè estic en contra del nou Estatut?

La resposta és molt senzilla: perquè el nou Estatut modifica el pacte constitucional per una via falsa. És a dir, per una via unilateral que pretén imposar la voluntat política d’una part a la resta. I sobre tot, perquè sota el talismà de la voluntat sobirana del poble de Catalunya, es liquida la separació de poders, pedra angular de l'estat de dret, al pretendre que les decissions del poder polític estiguin per sobre de la llei i dels tribunals.

La rèplica que em fan és sempre la mateixa: Catalunya mai podrà aconseguir res per la via legal perquè som una minoria en el conjunt d’Espanya.

Certament, no és fàcil. Però més difícil va ser el pacte constitucional de 1978 entre l’aparell franquista, els hereus de la dictadura i l’oposició democràtica i l’esquerra comunista. Un pacte que va donar com a resultat un estat democràtic totalment homologable.

La Constitució preveu mecanismes per a la seva reforma. Però per raons partidistes, enlloc d’encarar la culminació del procés autonòmic bastint un model federal, es va optar per tirar per la porta falsa: elaborar un nou Estatut que forcés la modificació de la Constitució, no ja en un sentit federal sinó gairebé confederal. Un nou Estatut que, per ser la voluntat de la immensa majoria del Parlament de Catalunya, havia de ser acceptat amb reverència i sense dir-hi ni mú per Espanya, la UE i el món mundial. Fins i tot, no es volia que el parlament espanyol modifiqués ni una coma del nou text estatutari i tampoc el Tribunal Constitucional.

A tot plegat s’han sumat 4 anys de desenvolupament legislatiu de l’Estatut i de grans dificultats per assolir un acord d’un tribunal caducat. Però aquesta realitat lamentable no és culpa dels jutges, ni del poder judicial. És culpa de la política, dels partits polítics, que han estat incapaços de renovar el Tribunal quan tocava, que van polititzar de manera partidista el Tribunal i el CGPJ al modificar el sistema d’elecció dels seus membres i que van suprimir la suspensió temporal de les lleis sotmeses a recurs d’inconstitucionalitat.

Catalunya va sortir del franquisme gaudint del respecte i, fins i tot, l’admiració de la resta d’Espanya. Sense cap mena de poder polític propi, Catalunya havia bastit una vigorosa i dinàmica societat civil. Trenta anys més tard, amb una Generalitat poderosa, tenim una societat civil dependent, una ciutadania decebuda i desenganyada i la incomprensió de la resta d’Espanya que contempla, cansada i perplexa, com la que va ser la locomotora de la pell de brau s’estanca en l’autisme nacionalista, el menyspreu a tot el que és espanyol i la prepotència de sentir-se els més guais de l’univers.

ADDENDA.- L'arrebolada místico-romàntica de Montilla no ha durat ni vint-i-quatre hores. La falsa indignació de president màrtir ha donat pas al pragmatisme del buròcrata que no vol que la foguerada, que ell mateix ha atiat amb proclames irresponsables, el socarrimi. Montilla ha dit avui que no vol sentir a parlar de convocar referèndums o consultes, com demanen els seus socis de govern, ni de no acatar la sentència, com reclama ERC. Montilla parla ara de "refer el pacte estatutari" i de "reforçar el pacte constitucional". Un pacte que va trencar la Generalitat tripartida al voler imposar una reforma constitucional via Estatut. La sentència no ha fet mal a Catalunya. Ha fet mal al tripartit i a la sociovergència. L'efímera façana unitària s'esmunyirà entre gavinetades tabernàries, excomunicacions patriòtiques i acusacions mútues d'altes traicions.
Peces Barba: Criticar la competencia del TC es el último "despropósito" del Estatut


Madrid. (EFE).- El ponente constitucional Gregorio Peces Barba ha dicho hoy que criticar la competencia del Tribunal Constitucional (TC) en dictaminar sobre el Estatut de Catalunya es "insólito", "carece de cualquier sentido" y es el "último de los largos despropósitos y errores que se han cometido en este asunto".

En declaraciones a una emisora de ámbito español recogidas por Efe, Peces Barba ha recalcado que hay que "respetar y cumplir" el fallo del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto. "Está muy bien que los catalanes, en defensa de sus derechos, pidan respeto para su autonomía, pero el respeto tiene que ser generalizado", ha manifestado.

En ese sentido, el ponente de la Constitución y catedrático de Filosofía del Derecho de la Universidad Carlos III de Madrid ha pedido a la Generalitat que acate y cumpla la sentencia en todas las leyes que desarrollan el Estatuto porque, de lo contrario, se producirán nuevos recursos al TC.

Peces Barba ha considerado que la situación creada por el fallo del TC hecho público ayer parte de "despropósitos y errores" que comienza con "la desmesura" de un proyecto de Estatut "más largo que la Constitución" y "muy reglamentista", al que hay que sumar "el impulso y la falta de autocontrol de los partidos catalanes".

Ha criticado a continuación la "actitud negligente" del presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, cuando estando en la oposición dijo "que lo que se aprobase" en Catalunya "se aprobaría en Madrid" y ha dicho que, pese a que el trabajo de la Comisión Constitucional del Congreso ha sido "bastante serio", el Estatuto "no ha tenido solución". "El despropósito último es cuando dice la Generalitat que el Tribunal no tiene competencias para controlar el Estatuto. Es una cosa absolutamente insólita, que carece de cualquier sentido y es el último de los largos despropósitos y errores que se han cometido en este asunto", ha concluido.

dilluns, 28 de juny del 2010

Montilla dinamita l’Estat de Dret: “No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació”

La incontinència verbal de Montilla:
Un Tribunal Constitucional que, com hem dit de forma reiterada, està lamentablement desacreditat i moralment deslegitimat per dictar aquesta sentència.
(...)

El Tribunal Constitucional ha comès una gran irresponsabilitat. No ha fet honor a la seva alta missió i ha escrit una de les més tristes pàgines de la seva història política i jurídica al llarg d’aquests anys.

El Tribunal ha estat més obsessionat en dictar sentència que en fer Justícia i vetllar pel compliment del pacte constitucional. Serà recordat com el tribunal amb menys visió d’Estat que mai ha tingut la democràcia espanyola. Ha fet un mal servei a Catalunya, a Espanya i a l’esperit inclusiu de la Constitució del 78 que ningú pot segrestar.

(...)
Com a President de Catalunya, en tot moment he manifestat -i avui ho reitero- que ens correspon a tots, com a senyal de respecte a l’Estat de Dret, acatar aquesta sentència.

Però acatar no vol dir compartir. I no comparteixo el contingut d’aquesta sentència, en allò que qüestiona l’Estatut, convençut com he estat sempre de la constitucionalitat íntegra de l’Estatut acordat entre el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles, i referendat majoritàriament pel poble de Catalunya.

Acatar no vol dir renunciar. No renunciarem a res del que s’ha pactat, signat i votat.

(...)
No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació.

(...)
He proposat que els grups polítics que volen defensar l’Estatut votat pel poble intentin acordar una resposta conjunta a la Sentència. Per tal de treballar en aquesta direcció, he demanat a un grup d’experts juristes una anàlisi d’urgència del contingut de la Sentència i que avaluïn els seus efectes sobre el nostre autogovern. A partir d’aquesta anàlisi, intentarem formular, de la manera més unitària possible, les propostes necessàries per assolir plenament els objectius fixats a l’Estatut, alguns dels quals ara han estat qüestionats.

(...)

Convençut que el nostre poble ha de fer sentir la seva veu per expressar el seu sentiment d’afirmació nacional i la seva voluntat de governar-se, us vull demanar, benvolguts conciutadans, que respongueu massivament a la proposta de manifestació que forces polítiques i socials han d’organitzar per poder expressar cívicament i democràticament la nostra voluntat d’autoafirmació i d’autogovern. Caminem junts, units, tots els que estimem el país i defensem l’autogovern. Fem de la senyera, la nostra pancarta unitària. I demostrem que som una nació i que formem un sol poble.

(...)

Ara és el moment d’expressar la grandesa de Catalunya.

Aquesta és la carta amb la que Arturo Pérez- Reverte es va acomiadar de RTVE.


(Barcepundit, Pabloromeu)

El Suprem dels EUA estén el dret a les armes a tot el país

En una sentència històrica, el Tribuna Suprem dels Estats Units ha determinat que ni els governs estatals ni els ajuntament poden prohibir el dret constitucional dels ciutadans a tenir armes a casa seva. La decissió, que manté determinades limitacions, referma aquest dret i senta una interpretació inequívoca de la segona esmena.
The Supreme Court held Monday that Americans have the right to own a gun for self-defense anywhere they live, advancing a recent trend by the John Roberts-led bench to embrace gun rights.

By a 5-4 vote, the justices cast doubt on handgun bans in the Chicago area, but signaled that some limitations on the Constitution's "right to keep and bear arms" could survive legal challenges.

Justice Samuel Alito, writing for the court, said that the Second Amendment right "applies equally to the federal government and the states."

La lloada sanitat cubana


Via Antón Uriarte.

Penjar-se la medalla d'una reforma financera que ja no cal

La reforma financera era innecessària. Però els polítics necessitaven penjar-se la medalla. Com diu Niño Becerra, han matat un drac que ja estava mort.
La reforma financiera USA. ¡Regulación!. ¡Intervención!. ¡Las horda rojas sobre Wall Street!. Yo lo veo de otra manera. Mientras hacer lo que se hacía haciéndolo como se hacía ha sido negocio, en el universo financiero no se movía ni una hoja, cuando ha llegado el momento en el que las entidades financieras tenían más agujeros de los que podían contar y sus problemas se acumulaban hasta en las plazas de aparcamiento de sus directivos, llega … ¡la reforma financiera!. Piénsenlo, esa reforma financiera ¿perjudica o beneficia a las entidades financieras?. ¿Reducirá su negocio y mermará sus beneficios?, si, pero reducirá un negocio que ya está empezando a mostrar una tendencia descendente (y que va a más). y mermará unos beneficios que, pienso, en muchos casos ya no lo son. Las cosas pasan cuando tienen que pasar: la esclavitud no se abolió en el siglo XVI, sino en el XIX cuando ya no era necesaria; la limitación de ciertas prácticas e incluso su prohibición para las entidades financieras USA (algo que se extenderá al resto del mundo), ha sido fruto de que aquello que hacían las entidades financieras ya no es necesario que lo sigan haciendo porque el escenario ha cambiado y ya no es pertinente ni posible continuar haciéndolo; el último servicio que tales técnicas han prestado ha sido convertirse en algo malo motivo de estigmatización, lo que ha proporcionado una medalla para quienes las han estigmatizado: el pueblo contento y sus representantes más: todos ganan; pero que no vendan dragones.

Del Ku Klux Klan a Obama

Ha mort el senador Robert Byrd que, com a bon demòcrata del sud, va ser membre del Ku Kux Klan, al que va ingressar quan tenia 24 anys, i va defensar la segregació racial front a la Llei de Drets Civils. Va votar a favor d'Obama.
Ha muerto a los 92 años Robert Byrd, el senador más longevo de la historia de los Estados Unidos, y el que más ha estado sirviendo en la Cámara Alta de aquél país. Hoy cuesta hacerse a la idea, pero Robert Byrd es perfecto ejemplo de lo que en otro tiempo fue el Partido Demócrata. Su peripecia, de pertenecer al Ku Klux Klan a apoyar al primer presidente negro de la historia de los Estados Unidos, es la historia viva de aquél país.

Abramah Lincoln fue el primer presidente republicano de la historia. Firmó el Decreto de Emancipación, que liberaba a los esclavos de su condición, aunquen sólo en los territorios que habían decidido secesionarse. Fue un instrumento político, para debilitar al bando contrario, pero fue importante para el reconocimiento de los negros como ciudadanos en aquél país. Aunque el Partido Demócrata tenía presencia en todo el territorio, era especialmente fuerte en el sur, donde muchos se aferraban a sus viejas instituciones, incluyendo la de la esclavitud. Allí siempre hubo supremacistas que formaban parte del Partido Demócrata. Robert Byrd fue uno de los últimos de aquella tradición.

divendres, 25 de juny del 2010

Ara són els àrabs els que compren terres a Israel

Àrabs de Kuwait i l'Aràbia Saudita compren terres al nord d'Israel a un preu molt per sobre al de mercat.



"Imperi": el nou enemic de l'esquerra feixista

Tothom sap el que volien els comunistes i com pretenien aconseguir-ho, però no està tant clar el que volen i com ho volen assolir els seus hereus actuals. Ernest Sternberg, de la Universitat de Buffalo, en un article publicat a Orbis titulat «Purifying the World: What the New Radical Ideology Stands For», intenta esbrinar-ho. Daniel Pipes en fa un resum
Ce que la gauche combat. Le pire ennemi est quelque chose qu'on appelle Empire (sans article défini), un monolithe prétendument planétaire qui domine, exploite et opprime le monde. Sternberg résume toutes les accusations de la gauche au sujet de l'Empire :

Les gens vivent dans la pauvreté, les aliments sont contaminés, les produits sont artificiels, le gaspillage est obligatoire, les groupes indigènes sont dépossédés et la nature même est ébranlée. Les ravages d'espèces invasives, la fonte des glaciers et le dérèglement des saisons représentent la menace d'une catastrophe mondiale.

L'Empire arrive à ses fins au moyen « du libéralisme économique, du militarisme, des sociétés multinationales, des grands groupes médiatiques et des technologies liées à la surveillance. » Le capitalisme, parce qu'il provoque des millions de morts qu'éviterait un système non-capitaliste, est également coupable de massacre.

(...)

Ce que la gauche recherche. Un premier mot d'ordre est authenticité : le caractère artificiel de l'Empire rend toute culture indigène semblable aux espèces en danger. La culture devrait être indigène, naturelle et protégée contre l'Empire et ses bassesses mercantiles (ex. Hollywood), son rationalisme frelaté et ses conceptions dénaturées de la liberté.

Un deuxième mot d'ordre est démocratie. La gauche rejette la structure froide et formelle d'une république mature et préfère encenser une démocratie non hégémonique qui permet à la base de mieux faire entendre sa voix. Sternberg explique que le processus démocratique « se déroulera au moyen de meetings débarrassés du contrôle pesant de la loi, de la procédure, du précédent et de la hiérarchie. » Ces termes pompeux cachent cependant une formule pour le despotisme ; toutes ces lois, procédures, précédents, hiérarchies servent un objectif bien réel.

Un troisième mot d'ordre est durabilité. Pour intégrer les économies à l'écosystème de la planète, le nouvel ordre « ira de pair avec l'énergie renouvelable, la culture biologique, les marchés de produits locaux et le recyclage en circuit fermé pour les industries, si celles-ci sont nécessaires. Les gens voyageront en transport public ou rouleront dans des voitures peu polluantes voire mieux, prendront le vélo. Ils vivront dans des bâtiments verts, construits avec des matériaux locaux et dans des villes qui grandiront naturellement au sein de biorégions. La vie sera libérée des émanations de carbone. Ce sera un mode de vie calme et permanent. »

Morales promou ara una aliança racista

El presidente de Bolivia, Evo Morales, llamó este viernes a los indígenas, negros y mestizos de los países del ALBA a crear una "alianza" para fomentar el desarrollo, acabar con el capitalismo y proteger a la Tierra.

"Hay que acabar con el capitalismo y proteger a la Tierra, a la naturaleza", expresó el mandatario al intervenir en la décima cumbre de la Alianza Bolivariana para los Pueblos de América (ALBA) junto a sus homólogos de Venezuela, Hugo Chávez, y de Ecuador, Rafael Correa.

En un discurso en el que criticó a Estados Unidos, Morales dijo que "es importante una alianza de las distintas capas sociales: indígenas, negros, obreras y mestizas".

Més informació,aquí.

Les 7 receptes del PP per treure Espanya de la crisi

Finalment, el PP ha donat a llum el document sobre les seves propostes econòmiques per sortir de la crisi. Els punts més destacats, aquests:
Negociación colectiva
Rajoy dijo que es una lástima que la reforma laboral que ha aprobado el Gobierno no ha sido "una verdadera reforma", sino tan sólo "una serie de parches de dudosa eficacia". El líder del PP afirmó que la negociación colectiva, que hace 30 años se producía a un nivel superior al de la empresa, hoy ya no tiene sentido porque supone condenar a las empresas a una política laboral "de talla única" y significa condenar a sus trabajadores a mayor riesgo de perder su empleo.

Por ello, abogó por una negociación entre empresarios y trabajadores dentro del ámbito de la empresa "porque solo dentro de ella se conocen las circunstancias de competencia, innovación y organización", que permite ajustar el marco laboral a la realidad concreta de la empresa. Esto permitiría, según Rajoy, dar "más facilidad para el descuelgue, que no puede limitarse sólo a lo salarial, sino que debe abarcar todas las comisiones de trabajo".

Formación
En cuanto a la formación profesional apostó por el reconocimiento de la formación continua como un "verdadero derecho de los trabajadores" y propuso la creación de una cuenta de formación asociada al número de cotización a la Seguridad Social que permita identificar inmediatamente la formación recibida por cada trabajador.

Recordó que en España el 84,3% de los parados no recibe formación alguna; que entre los ocupados sólo el 7,7% participa en algún tipo de acción formativa y que sólo el 81,1% de las empresas la ofrecen a sus trabajadores.

Regulación clara en la extinción de contratos
También consideró necesario una regulación clara, sencilla y aplicable de la extinción de los contratos, en definitiva, aclarar las causas del despido, porque su inexistencia provoca un freno a la creación de empleo estable y estimula una litigiosidad elevada, que también contradice el objetivo de crear empleo de calidad. Abogó por saber cuáles son exactamente las reglas del juego y que "la gente no tenga que estar continuamente en los tribunales".

Estos temas, además del absentismo y el papel de las mutuas, es lo que el PP planteará en las enmiendas al proyecto de ley cuando se inicie el trámite.

Impuestos: rebaja de Sociedades para pymes e IVA para turismo
Rajoy no se quedó ahí y planteó también una "rebaja selectiva de impuestos" que incluya un recorte del impuesto de sociedades en cinco puntos para pymes, del IVA para el turismo y del IRPF para los autónomos. Eso sí, se ostró contrario a la creación de un impuesto para las entidades financieras.

Techo de gasto
Además, consideró imprescindible "una nueva normativa de disciplina presupuestaria que establezca techo de gasto de endeudamiento de todas las administraciones, así como aplicar cura de adelgazamiento del sector publico". Incluso, apuntó que las exigencias de estabilidad presupuestaria se incluyan en la Constitución, siguiendo el modelo alemán.

Rajoy insistió en que no es posible recortar el gasto público sin reformas institucionales profundas que eviten duplicidades, porque "si todos hacen de todo, no se usan bien los recursos, y éstos son ahora escasos".

El presidente del PP citó varios ejemplos de ello como que el Estado haga una política de vivienda, que es de las Comunidades Autónomas, o que haya más de 2.000 empresas públicas y organismos dependientes de las administraciones.

A juicio de Rajoy, se tienen que prohibir las trasferencias y gastos de las Administraciones en ámbitos que no sean de sus competencias, con la excepción, de las propias de los modelos de financiación autonómico y local.

"Debemos avanzar hacia una segunda descentralización" en la que se deleguen más competencias a los municipios, añadió.

Cajas
Rajoy avanzó hoy también que su formación propondrá que en la reforma de la Ley de Cajas de Ahorros las entidades que lo deseen puedan separar la actividad bancaria de la fundacional, crear cuotas participativas con derechos de voto y "una definición más precisa de la normativa de los sistemas institucionales de protección". Según explicó, el objetivo es facilitar la captación de capital en los mercados.

Además, el líder de la oposición afirmó que es preciso hacer alguna reforma en el ámbito institucional de las cajas de ahorros, como hacer "incompatible" la condición de cargos políticos con la de miembro de algún órgano de gobierno de las cajas.

Rajoy explicó que el principal problema de la banca en todo el mundo -"España no es una excepción"- es que las entidades no han valorado adecuadamente sus activos, por ello consideró "positivo" que el Banco de España haya propuesto mayores provisiones por activos inmobiliarios.

La idea de Rajoy es que "de poco sirve recapitalizar las entidades y reestructurarlas, si no se reconocen las pérdidas latentes que hay en los balances".

En cuanto a la modificación de la ley de cajas, dijo que es necesario que se facilite la captación de capital en los mercados por parte de las cajas y que se pueda diferenciar la actividad propiamente bancaria de la fundacional.

Además, abogó por dar derechos políticos a las cuotas participativas -valores similares a las acciones- que pueden emitir las cajas.

Energía
Por último, reiteró la voluntad del PP de alcanzar un acuerdo con el gobierno sobre el 'mix energético' para aportar "seguridad, eficiencia y sostenibilidad en el sector".

Rajoy anunció hoy que pedirá que se revise la decisión tomada por el Gobierno hace casi un año para cerrar la central nuclear de Santa María de Garoña (Burgos) en 2013.
Sus palabras llegan un día después de que el ministro de Industria, Miguel Sebastián, y el portavoz económico del PP, Cristóbal Montoro, decidieran aparcar la subida de la luz a principios de mes y revisar todos los costes energéticos.

El líder del PP explicó que apuesta por no cerrar centrales nucleares e incluso que se puedan hacer más, y por llegar a un acuerdo sobre las primas a la energía renovable.

Herència keynesiana

Niño Becerra:
“Si no existiese ningún sistema regular de subsidios de paro -o de ayuda a los pobres que sea preferible al suicidio-, un hombre que se quede sin trabajo debe ganarse la vida como sea. (...) Por lo tanto, salvo en condiciones peculiares, una caída de la demanda efectiva que reduce, a su vez, la oferta de empleo en las industrias establecidas, no conducirá al desempleo en el sentido de la inactividad total, sino que obligará a los desempleados a llevar a cabo diversas actividades: vender cerillas en el Strand, cortar leña en el bosque, cultivar patatas en sus huertos particulares (...), es natural calificar estos empleos inferiores como el desempleo encubierto”. Es un fragmento de [la obra de Joan Violet Robinson]: “Essays on the Theory of Employment”, publicada en 1937.

Ya, ya, Joan Violet Robinson era keynesiana, y uno de los objetivos del keynesianismo era liquidar el subempleo, por aquello del crecimiento potencial. La Gran Depresión aguzó un problema, el del subempleo, que ya era una lacra … a las puertas de una crisis sistémica. Por eso el cambio sistémico que trajo nuevo modelo fue en la dirección apuntada por Joan Violet Robinson: acabar con el subempleo, y a partir de ahí en lo que hemos acabado: otra crisis sistémica generada por la evolución de los remedios que entonces se pusieron en marcha para salir de aquella crisis.

Bien, todo lo anterior era para llegar a esta pregunta: se llegó al pleno empleo para crecer al mayor ritmo posible lo más alto posible, y se logró, pero las consecuencias han sido deuda impagable, dependencia de un crédito que ya se ha agotado, armarios repletos de cadáveres financieros, desperdicio de recursos, y una población activa inocupable. ¿Será el subempleo algo consustancial a la raza humana o es que, pura y simplemente existe en cada momento un nivel óptimo de población que en muy raras ocasiones se alcanza?.

dijous, 24 de juny del 2010

Ni gossos ni israelians



No és una imatge de la història. És una imatge de fa pocs dies a Turquia.

Aído:

"Teniendo en cuenta que todas las personas razonables condenan el uso del burka, creo que la pregunta que nos tenemos que hacer es si también queremos condenar a las mujeres que tienen que llevarlo puesto".

Precisament perquè en són víctimes, maca, és pel que s'ha de prohibir el seu ús a tot arreu, encara que hi hagi unes quantes tontes que es creguin que el porten lliurement. 

CO2: Mai tan poc havia espantat tant

Les emissions de CO2 per la crema de combustibles fòssils fan que, cada 5 anys, per cada 100.000 molècules d'aire (de nitrogen o d'oxigen gairebé totes elles) la humanitat afegeix a l'atmosfera 1 molècula de CO2 (una).

Antón Uriarte publica al seu blog aquesta cita del llibre del climatòleg Roy Spencer "The Great Global Warming Blunder" (El Gran Disbarat de l'Escalfament Global) i es remet a una anotació seva de l'any passat en la que explicava la composició de l'aire i publicava, didàcticament, aquesta gràfica.

dimecres, 23 de juny del 2010

Així es votarà l'Estatut

Si la ponència de Casas no obté dilluns un suport majoritari, la presidenta procedirà a fer una votació que es farà per blocs d'articles o article per article, emparant-se en l'article 254 de la Llei Orgànica del Poder Judicial.

El problema, però, és com s'executarà aquest complex sistema de votació.

En principi, la idea és que si la ponència no obté els vots suficients es procedeixi a fer la votació per blocs. Si així tampoc s'assoleix un acord, la votació es faria article per article. 

Els blocs poden ser declarats constitucionals, inconstitucionals o interpretables. En aquest últim cas, el Tribunal ha d'indicar com ha de ser entès i aplicat. Ara bé,  es pot donar el cas que els 10 magistrats no aconsegueixin aprovar algun dels blocs. És a dir, que es doni un escenari on 4 magistrats es decantin per una opció, 3 per una altra i els altres 3 per una tercera. En aquest cas, el vot de la presidenta valdrà el doble, segons l'article 90.1 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional.

Això no obstant, podria passar que ni amb el vot de qualitat de la presidenta es pugui tirar endavant algun dels blocs, ja que les posicions podrien quedar 4-4-3. En aquest supòsit, la llei preveu una segona votació en la que només hi poden participar els dos parers que hagin obtingut el major nombre de vots en l'anterior votació. Un cop aprovat, la ponent haurà de redactar l'argumentació jurídica i els magistrats discrepants els seus vots particulars.

Una altra possibilitat és que els magistrats decideixin que els blocs d'articles que en una primera votació no siguin aprovats per majoria es votin, posteriorment, article per article. El procediment seria el mateix que en el procés per blocs, però aquesta vegada aplicat article per article.

(Extret de diversos articles)

Al·là l'absoldrà

Faisal Shahzad s'ha declarat culpable d'haver posat un cotxe bomba a Times Square, a Nova York, el passat 1 de maig. La seva declaració completa (pdf) és millor que una pel·lícula d'advocats.
THE COURT: There will be no trial of any kind, and you will stand convicted, beyond a reasonable doubt, of the charge against you, on each of the charges against you, if you continue to plead guilty. Do you understand that?
THE DEFENDANT: I understand that.
THE COURT: All right. I want to also ask you, has anybody promised you anything in connection with this plea?
THE DEFENDANT: No.
THE COURT: Has anybody threatened you in connection with this plea?
THE DEFENDANT: No.
THE COURT: Why do you want to plead guilty?
THE DEFENDANT: I want to plead guilty and I'm going to plead guilty a hundred times forward because until the hour the US pulls it forces from Iraq and Afghanistan and stops the drone strikes in Somalia and Yemen and in Pakistan and stops the occupation of Muslim lands and stops killing the Muslims and stops reporting the Muslims to its government, we will be attacking US, and I plead guilty to that.
THE COURT: Well, do you understand the penalties that youare facing if I enter your pleas of guilty?
THE DEFENDANT: Yes.

La seva declaració deixa clar, una vegada més, que pels militants islamistes els atemptats són accions de guerra. Els tribunals no tenen sentit per a ells, perquè són soldats, combatents que no s'amaguen i que no tenen res a amagar. Lluiten contra els dolents de la seva pel·lícula. Són, sí senyor, culpables d'atacar el malvat Occident. És igual la condemna. Seran màrtirs i Al·là els absoldrà. 

El gran secret de la reforma laboral


dimarts, 22 de juny del 2010

La transparència del McChristal

Un extens reportatge que la revista "Rolling Stone" publicaquesta setmana, però que ja penja de la seva pàgina web, mostra, més enllà de l'anècdota burlesca, les males relacions que mantenen el president dels Estats Units i el màxim responsable de l'estratègia militar a l'Afganistan. Certament, els militars s'han d'abstenir de fer declaracions públiques de caràcter polític o que puguin tenir conseqüències polítiques en els mitjans de comunicació, però de tant en tant és bo saber de primera mà el que pensen els militars, no només de la seva feina sinó també dels polítics que els comanden. McChristal s'ha disculpat i Obama l'ha citat a la Casa Blanca per renyar-lo i, probablement, per a destituirlo.
'How'd I get screwed into going to this dinner?" demands Gen. Stanley McChrystal. It's a Thursday night in mid-April, and the commander of all U.S. and NATO forces in Afghanistan is sitting in a four-star suite at the Hôtel Westminster in Paris. He's in France to sell his new war strategy to our NATO allies – to keep up the fiction, in essence, that we actually have allies. Since McChrystal took over a year ago, the Afghan war has become the exclusive property of the United States. Opposition to the war has already toppled the Dutch government, forced the resignation of Germany's president and sparked both Canada and the Netherlands to announce the withdrawal of their 4,500 troops. McChrystal is in Paris to keep the French, who have lost more than 40 soldiers in Afghanistan, from going all wobbly on him.

"The dinner comes with the position, sir," says his chief of staff, Col. Charlie Flynn.

McChrystal turns sharply in his chair.

"Hey, Charlie," he asks, "does this come with the position?"

McChrystal gives him the middle finger.

Get your dose of political muckraking from Matt Taibbi on the Taibblog.

The general stands and looks around the suite that his traveling staff of 10 has converted into a full-scale operations center. The tables are crowded with silver Panasonic Toughbooks, and blue cables crisscross the hotel's thick carpet, hooked up to satellite dishes to provide encrypted phone and e-mail communications. Dressed in off-the-rack civilian casual – blue tie, button-down shirt, dress slacks – McChrystal is way out of his comfort zone. Paris, as one of his advisers says, is the "most anti-McChrystal city you can imagine." The general hates fancy restaurants, rejecting any place with candles on the tables as too "Gucci." He prefers Bud Light Lime (his favorite beer) to Bordeaux, Talladega Nights (his favorite movie) to Jean-Luc Godard. Besides, the public eye has never been a place where McChrystal felt comfortable: Before President Obama put him in charge of the war in Afghanistan, he spent five years running the Pentagon's most secretive black ops.

The Spill, The Scandal and the President: How Obama let BP get away with murder.

"What's the update on the Kandahar bombing?" McChrystal asks Flynn. The city has been rocked by two massive car bombs in the past day alone, calling into question the general's assurances that he can wrest it from the Taliban.

"We have two KIAs, but that hasn't been confirmed," Flynn says.

McChrystal takes a final look around the suite. At 55, he is gaunt and lean, not unlike an older version of Christian Bale in Rescue Dawn. His slate-blue eyes have the unsettling ability to drill down when they lock on you. If you've fucked up or disappointed him, they can destroy your soul without the need for him to raise his voice.

Tim Dickinson blogs about all the news that fits, from the Beltway and beyond on the National Affairs blog.

"I'd rather have my ass kicked by a roomful of people than go out to this dinner," McChrystal says.

He pauses a beat.

"Unfortunately," he adds, "no one in this room could do it."

With that, he's out the door.

"Who's he going to dinner with?" I ask one of his aides.

"Some French minister," the aide tells me. "It's fucking gay."

The next morning, McChrystal and his team gather to prepare for a speech he is giving at the École Militaire, a French military academy. The general prides himself on being sharper and ballsier than anyone else, but his brashness comes with a price: Although McChrystal has been in charge of the war for only a year, in that short time he has managed to piss off almost everyone with a stake in the conflict. Last fall, during the question-and-answer session following a speech he gave in London, McChrystal dismissed the counterterrorism strategy being advocated by Vice President Joe Biden as "shortsighted," saying it would lead to a state of "Chaos-istan." The remarks earned him a smackdown from the president himself, who summoned the general to a terse private meeting aboard Air Force One. The message to McChrystal seemed clear: Shut the fuck up, and keep a lower profile

Now, flipping through printout cards of his speech in Paris, McChrystal wonders aloud what Biden question he might get today, and how he should respond. "I never know what's going to pop out until I'm up there, that's the problem," he says. Then, unable to help themselves, he and his staff imagine the general dismissing the vice president with a good one-liner.

"Are you asking about Vice President Biden?" McChrystal says with a laugh. "Who's that?"

"Biden?" suggests a top adviser. "Did you say: Bite Me?"

When Barack Obama entered the Oval Office, he immediately set out to deliver on his most important campaign promise on foreign policy: to refocus the war in Afghanistan on what led us to invade in the first place. "I want the American people to understand," he announced in March 2009. "We have a clear and focused goal: to disrupt, dismantle and defeat Al Qaeda in Pakistan and Afghanistan." He ordered another 21,000 troops to Kabul, the largest increase since the war began in 2001. Taking the advice of both the Pentagon and the Joint Chiefs of Staff, he also fired Gen. David McKiernan – then the U.S. and NATO commander in Afghanistan – and replaced him with a man he didn't know and had met only briefly: Gen. Stanley McChrystal. It was the first time a top general had been relieved from duty during wartime in more than 50 years, since Harry Truman fired Gen. Douglas MacArthur at the height of the Korean War.

Even though he had voted for Obama, McChrystal and his new commander in chief failed from the outset to connect. The general first encountered Obama a week after he took office, when the president met with a dozen senior military officials in a room at the Pentagon known as the Tank. According to sources familiar with the meeting, McChrystal thought Obama looked "uncomfortable and intimidated" by the roomful of military brass. Their first one-on-one meeting took place in the Oval Office four months later, after McChrystal got the Afghanistan job, and it didn't go much better. "It was a 10-minute photo op," says an adviser to McChrystal. "Obama clearly didn't know anything about him, who he was. Here's the guy who's going to run his fucking war, but he didn't seem very engaged. The Boss was pretty disappointed."

Papanates

Un grup musulmà ofereix ajuda financera als comerciants d'alguns barris de Chicago si accepten deixar de vendre mercaderies prohibides per l'Islam, com l'alcohol o la carn de porc i els seus derivats. 

Els papanates del Chicago Tribune ho presenten com una bona notícia per a la salut de tothom.

Preservant el 3%

El govern espanyol està retallant la despesa pública, baixant el sou dels funcionaris, congelant pensions i abaratint l'acomiadament. Totes elles mesures doloroses que recauen sobre els ciutadans. Pel contrari, hi ha altres despeses milionàries que, tot i no afectar directament la butxaca i els drets dels ciutadans, curiosament no han sofert gaires retallades. Es tracta, especialment, de la despesa destinada a l'obra pública. Per què els nostres governs retallen per la part més dolorosa i impopular i no per aquesta que és menys dramàtica?. L'única explicació que hi trobo és que, sota la coartada keynessiana de donar feina als més afectats per la crisi, el que s'està fent és preservar el 3%. És a dir, mantenir el finançament dels partits i impedir que la crisi arribi també a la classe política.

Gairebé el cent per cent de les obres anunciades podria retardar-se sense que hi hagués un daltabaix. Ahir, el ministre Blanco posava a Barcelona la primera pedra de l'estació de La Sagrera, que costarà el doble del previst, i es comprometia a tirar endavant altres projectes com el de l'autovia orbital B-40, l'ampliació de l'N-II a Girona, el tercer carril ferroviari del port de Barcelona a la frontera francesa, i el corredor mediterrani. Totes elles obres importants, que probablement ja haurien d'estar fetes, però que, donada l'actual situació, es podrien estalviar temporalment.

Però, no. Avui mateix, el govern de la Generalitat ha aprovat la setena convocatòria d’ajuts de la Llei de barris que comportarà una inversió total de 170 milions d’euros, dels que 99 milions corresponen a aportacions del govern i la resta als ajuntaments. En el que va de mes, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques ha procedit a licitar la primera fase de les obres de la ronda de Mataró per un valor de 76,5 MEUR, ha donat llum verda a l'inici de les obres de millora del traçat de la C-1413a a Sabadell per 1,1 MEUR euros i ha tret a informació pública el perllongament de l'L1 de Fondo a Lloreda -Sant Crist de Badalona per 251 MEUR.

En mig mes, 500 milions d'euros. És a dir, una propina de 15 milions.

El Regne Unit puja l'IVA del 17,5 al 20%

Les mesures d'austeritat i contra la crisi adoptades pel govern liberal-conservador britànic:

- Anyone who sets up a new business outside London, the south-east and east of England will be exempt from £5,000 of National Insurance contributions for each of first 10 employees they hire, the chancellor announces.

  1. Final surprise measure - Chancellor announces extra 150 a year for low income families as part of child tax credit hace menos de 5 segundos via txt
  2. Osborne confirms restoring link of pensions and earnings next year - huge cheers on tory benches hace 2 minutos via txt
  3. Capital gains - 18 percent stays for lower rate taxpayers but goes up to 28 percent for higher rate payers - no tapers or indexes hace 7 minutos via txt
  4. Osborne confirms scrapping of cider tax - joke about needing cider to drown sorrows over the world cup falls flat hace 10 minutos via txt
  5. VAT up to 20 percent from January - finger pointing and shouting on both sides of the Commons. Osborne says it is 'unavoidable' hace 12 minutos via txt
  6. Osborne confirms bank levy will start from Jan 2011 and says France and Germany are committed to it too hace 17 minutos via txt
  7. Osborne outlines cuts in corporation tax year by year - 28 percent, then 27 and so on hace 22 minutos via txt
  8. Maximum limit on housing benefit will be imposed - benefit changes in sum will save 11 billion Osborne says hace 24 minutos via txt
  9. Child benefit freeze for 3 years + disability living allowance claimants will face a new medical test hace 26 minutos via txt
  10. Darling's prediction come true-benefits other than pensions will link to CPI not RPI in future - lower rate of inflation so saves 6 bn a ... hace 28 minutos via txt
  11. Public sector pay freeze will be two years but those on less than 21 000 a year will get a small pay rise instead hace 33 minutos via txt
  12. Budget: departments other than health and overseas aid will have cash cut by 25 percent over next 4 years hace 35 minutos via txt
  13. Budget-confirms plan to sell air traffic control, student loans book, and the Tote and freeze to the Civil List hace 37 minutos via txt
  14. Osborne says he will cut 30 billion a year from public spending hace 40 minutos via txt
  15. Clegg almost manages a laugh when Osborne says he has abolished the 'euro preparations unit' hace 41 minutos via txt
  16. And confirms spending cuts will be 77 percent of tackling deficit, 23 percent from tax rises hace 42 minutos via txt
  17. Osborne confirms he wants to balance the books within 5 years - compared to labour's previous plan to halve deficit hace cerca de 1 hora via txt

La pitjor crítica a Zapatero

Zapatero está muerto políticamente y bastante mal físicamente.

Tenemos la obligación de enterrarlo virtualmente, y sacarlo de la Moncloa, POR INCAPACIDAD MANIFIESTA, PARA QUE NO HAGA MAS DAÑO A LOS ESPAÑOLES, y al PSOE al que pertenecemos.

No hace falta que uno sea Catedrático de Psiquiatría, para saber que lo que ha vivido el chico de León, hubiera acabado con cualquiera, y con él con mayor razón, por sus graves limitaciones .

España ya ha bajado en dos años de crisis , dos puestos en el Ranking de las naciones del mundo.A final del 2009, España era la novena en este Ranking de PIBs mundiales, bajando del 7º.

Lo malo es que continuaremos cayendo hasta el decimocuarto lugar si Zapatero continúa al frente del Gobierno.

ESPAÑA NECESITARA VEINTE AÑOS PARA RECOMPONER LAS DECISIONES ECONÓMICAS ERRÓNEAS Y ERRATICAS DE UN PERSONAJE SIN LA MENOR IDEA DE ECONOMÍA, EMPERRADO EN EJERCER DE MINISTRO PLENIPOTENCIARIO DE ECONOMÍA Y HACIENDA.

Cada día que Zapatero continúa , baja nuestra calidad de vida, nuestro patrimonio, y amenaza la fuente de la renta que percibimos.

ZAPATERO ES UN PERSONAJE FRIVOLO , E INCOMPETENTE COMO POCOS, EN LAS ESFERAS DE PODER EUROPEAS.

Lo peor es que todo el muno lo sabe tras verle gestionar la Presidencia Europea.

Zapatero es un personaje frívolo, que al entrar en La Moncloa creyó que gobernar era jugar.

Això no ho ha escrit un membre del PP, sinó Ángel Gimeno, militant socialista i membre del comitè regional del PSM-PSOE. Ho ha escrit en el seu blog.

dilluns, 21 de juny del 2010

De Detroit a Texes

Albert Esplugas:
Texas alberga la sede de 64 compañías de la lista Fortune 500, en contraste con las 56 de Nueva York y las 51 de California. Obtuvo el liderazgo en 2008, con gigantes como AT&T, ExxonMobil y Dell. Nueva York sigue siendo la ciudad con más grandes empresas (43), seguida de las ciudades texanas Houston (27) y Dallas (14).

La pujanza de Texas se atribuye a sus impuestos bajos y a su clima regulatorio favorable a la inversión. El gobierno estatal no carga ningún impuesto sobre la renta adicional al impuesto federal (Nueva York carga un 8,97% y California un máximo de 10,3%). El impuesto sobre beneficios es del 5%, contra el 7% en Nueva York y cerca del 9% en California.

(...)

El voto con los pies ratifica el éxito de Texas. Austin, Dallas y Houston están entre las principales ciudades receptoras de inmigrantes cualificados del resto del país.

El creciente intervencionismo del Gobierno federal está alienando a muchos conservadores, algunos de los cuales empiezan a ver con buenos ojos la posibilidad de escindirse de la Unión.

Franco va lliurar a Hitler una llista de 6.000 jueus espanyols

Franco al costat de Himmler

El règim franquista va ordenar el 1941 als governadors civils elaborar una llista dels jueus que vivien a Espanya. El cens, que incloïa els noms, dades laborals, ideològiques i personals de 6.000 jueus, va ser, presumiblement, lliurada a Himmler. Els nazis la van utilitzar en els seus plans per a la solució final. Quan la caiguda de Hitler era ja un fet, les autoritats franquistes van intentar esborrar tots els indicis de la seva col.laboració en l'Holocaust. EL PAÍS ha reconstruït aquesta història i mostra el document que prova l'ordre antisemita de Franco

Víctimes sense vídeo

El vídeo d'Azucena Rodríguez, en el que 14 actors encarnen 14 víctimes republicanes de la guerra civil, ja té resposta: "Nosotros sí perdonamos: los otros testimonios de crímenes impunes de la Guerra Civil".
«Me llamo Manuel Martín, fui fusilado y tirado al río»
«Soy Manuel Martín y era vicepresidente de las juventudes de Acción Católica en Talavera. Era un importante abogado y persona muy conocida, que me llevaba bien con todo el mundo. Era muy aficionado al fútbol y jugaba de portero en el Talavera, cuando el fútbol no levantaba las pasiones de ahora. Creo que no era malo.

El 21 de julio de 1936 estábamos en una reunión cuando llegaron los del otro bando, algunos conocidos míos, que habían sido compañeros en el colegio. Cosas así sucedieron mucho en esos tiempos.

Me cogieron y me encarcelaron. Sufrí un derrame cerebral de la depresión y de lo mal que lo estaba pasando. Me llevaron al hospital donde conseguí curarme. Después me trasladaron a la cárcel, que estaba al lado.

El 21 de agosto me sacaron de allí y nos llevaron al Puente de Silos. Nos dispararon y después nos tiraron al río. Yo estaba en forma, era portero del Talavera y tenía mucha vitalidad, así que, aún herido, me puse a nadar, pero unas señoras que estaban por allí, puede que lavando la ropa, dijeron: «Mira, mira, los acaban de fusilar» y en vez de ayudarme, me tiraron piedras.

Yo estaba vivo, intentando esquivar lo que me lanzaban. Pero fue imposible. Me ahogué. Mi cuerpo no ha aparecido».


«Yo, Manuel Gordon, sé que mi mujer les va a perdonar»
«Soy Manuel Gordon y estaba en Mallorca cuando empieza la guerra y vuelvo en el último barco a Barcelona. El puerto estaba en llamas y el capitán quería ir a Francia. Le convenzo para ir a Tarragona, porque mis cinco hijos estaban en Tortosa con la abuela.

Al llegar me incorporo a mi trabajo en la Secretaría del Banco de España. Yo era una persona muy conocida, con presencia pública por mi labor profesional y religiosa.

Era un católico que vivía sin esconderme, aunque nunca me metí en política. Creo que fui de los primeros en ser cogidos. El 25 de julio, dos personas vinieron y me llevaron diciéndome que tenían que acompañarme al Ayuntamiento para preguntarme algunas cosas. No volví.

Me llevaron a la cárcel, al colegio de San Luis. Fue tan rápido, que lo único que me llevé fue lo que tenía puesto y un misal. Leía la misa diariamente.

Mi mujer vino a verme todos los días sin faltar uno solo y el 5 de agosto le dijeron que me llevaban a Tarragona. Nunca llegué hasta allí. Yo sabía a dónde me iba, pero pensé que si con mi sangre se tenía que salvar España, yo se la ofrecía a Dios.

En una furgoneta me llevan al puente de Garidells de El Perelló. Allí, junto a otros, me echan al campo y me fusilan. Pero conmigo no aciertan, no me matan, aunque me dejan la rodilla destrozada.

Como estoy en buena forma, logró escapar sin que se den cuenta. Intento escapar: es un campo con un desnivel y como estoy malherido, me caigo y me rompo definitivamente una pierna. Apenas puedo moverme, me arrastro dolorido y me refugio donde puedo.

No estoy a salvo, he dejado un reguero de sangre y los milicianos han vuelto por la tarde al lugar donde hemos sido fusilados. Se dan cuenta de que falta uno. Siguen el rastro de sangre. Como no podía ser de otra forma, al final me encuentran.

Me disparan treinta y tantos tiros. Sé que mi mujer les va a perdonar y mis hijos también. Como dice el Evangelio: ‘‘Perdónales, no saben lo que hacen’’».


«Soy José Cremades, recibí siete tiros»
«Soy José Cremades y fundé Acción Católica en Elda y eso, en esos tiempos, era como firmar una segura condena de muerte. Trabajaba en una fábrica de zapatos, como mi mujer.

Recuerdo que cuando empezó la guerra los milicianos iban a buscarme a casa y me decían que bajara. Yo quería, pues no tenía nada que temer, pero mi mujer me mandaba callar y nunca me dejó abrir la puerta.

Ella estaba asustada y quería que nos fuéramos. A veces, uno de mis muchos conocidos, de cualquier ideología, llegaba y le decía a los milicianos que me dejaran en paz.

Un día me crucé con un señor por la calle, que dijo para que yo le oyera: ‘‘¿Cómo que todavía está por aquí?’’. Ya estaba claro. Una tarde fueron a la fábrica a buscarme y me llevaron al cine Coliseo.

En cuanto mi mujer vio que yo no llegaba a comer, se preocupó. Contactó con varios amigos míos para ver si me podían sacar. A uno de ellos le dejaron pasar y, por lo visto, le prometieron que si me encontraba, me podía ir con él.

Pero había una pantalla y yo estaba detrás, escondido. Por un agujero, un compañero vio a mi amigo: “Mira, Cremades –me dijo–, te vienen a rescatar”.

Estuvo dando vueltas, me buscó y no me encontró. Se escapó mi oportunidad. Como era muy conocido, el 15 de septiembre me sacaron de noche para que nadie me viera. Me llevaron a un estercolero y me pegaron siete u ocho tiros.

Me dejaron tirado y sólo me encontraron a la mañana siguiente, cuando un conocido me vio al ir en el autobús que iba de Villena a Elda».


«Me mataron con mis dos hijos»
«Soy Enrique Sicluna, un militar retirado, con seis hijos. Cuando comenzó la guerra ya sabía que antes o después llegarían a por mí.

Un día de agosto vinieron a casa unos milicianos a hacer un registro. Comienzan a mirar por todos lados y, de repente, dicen que encuentran un papel de la Falange. Es difícil de creer, porque, aunque mi hijo Luis, de 23 años, que era médico, pertenecía a la Falange, había tirado todos los papeles. Ya conocía el peligro.

Mi otro hijo, que tiene mi nombre, Quique, de 16 años, estaba en la calle jugando al fútbol con un amigo. Como sabía que, debido a mi educación militar, soy muy estricto, y que me gusta que todo se haga a su hora, le dijo a su amigo que tenía que dejar de jugar y venir a comer, ‘‘que mi padre se enfada’’. Fue su perdición. Nos llevaron a todos los hombres de la casa y dejaron sólo a las mujeres. Mi mujer y cuatro hijas.

Nos conducen a la Dirección General de Seguridad y después a la cárcel Modelo. Estamos en la celda 644 de la galería cuarta.

Por lo menos, desde aquí puedo escribir varias cartas a mi mujer para que sepa que estamos bien. Quiero que con ellas sepa que la sigo queriendo. No sé cuántas llegaron y cuántas se quedaron en el camino.

Pero me preocupaba mucho la salud de mis hijos mientras estábamos en la Modelo. Hacía mucho frío y yo quería que de casa me trajesen bufandas, almohadas o colchones. También unas gafas para el pobre Luisito y una pluma cargada para que pueda escribir. También le pido un cepillo de dientes.

El 7 de noviembre le escribo otra carta. Sé que es la última. En la cárcel ya se oye que nos van sacar, pero no quiero preocupar y no cuento nada fuera de lo normal. Ese día salen de la Modelo tres sacas. Tres paseos de muertos.

En uno de ellos voy yo con mi hijo Luis y mi hijo Enrique. Dejo viuda y cuatro hijas. Una de ellas se casará con otro huérfano de un compañero que también ha estado aquí en la Modelo. Nos llevan a Paracuellos, nos entierran en una fosa común. Nuestros huesos no han sido identificados».

WSJ: “Grècia és el teloner, Espanya l'espectacle principal"

WSJ:
Greece is the sideshow, a warm-up act. Spain is the main event, the country that will have a huge impact on the future of the euro and on whether a new governance system will be put in place to control euro-zone members' budgets. The pain in Spain will fall, well, just about everywhere. That's why key figures from the world's financial institutions converged on Madrid late last week.

Spain matters because its economy is the euro zone's fourth largest, four times larger than Greece's. In the words of Goldman Sachs economists, if Spain were to experience a real financial fiasco, "the degree of cross-border financial exposure for the entities based in the larger euro-area economies would multiply dramatically." Spain's banks are already frozen out of interbank loan and capital markets, and are now the European Central Bank's largest customer. Last month they borrowed €85.6 billion ($105.9 billion) from the lender of last resort, up from €74.6 billion in April. Spain's banks account for roughly 10% of the euro zone banking system, but account for 16% of all net euro-zone loans. Next stop, the €440 billion European Financial Stability Facility, created by the euro zone powers-that-be as part of a €750 billion rescue package aimed at reassuring markets that there will be no defaults.

The need for a bailout is hotly denied by all of the players in this financial drama. A U.S. Treasury delegation joined International Monetary Fund head Dominique Strauss-Kahn in Madrid to meet with Spanish Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero and key government officials in what was represented as a rather routine, long-scheduled affair to discuss growth prospects over the next decade. European Council president Herman Van Rompuy stressed the "normality" of the meeting. No emergency measure was even discussed. Speculators and others circulating rumors that the EFSF is preparing a €250 billion rescue package are tilting at windmills.

dissabte, 19 de juny del 2010

"Vladimir Obama" contra BP


"Durant més d'un mes, Obama ha contemplat com la marea negra s'estenia pel Golf de Mèxic amb el mateix sentiment d'horrorosa impotència que cada americà. Finalment, a causa de les burles dels seus compatriotes subratllat la seva impotència, va passar a l'acció. I va atacar l'únic blanc disponible: BP. (...) Això pot ser bo per a Obama. Però és dubtós que sigui bo per als Estats Units. Els empresaris estan retinguts, deprimits per l'economina i nerviosos per l'actitud cap a ells del seu president. I aquest episodi no els encoratjarà".

"Vilipendiar BP evita ocupar-se dels altres responsables, entre els que hi ha el govern nord-americà.(...) L'esfondrament de BP a la borsa suggereix que Obama ha convençut als mercats que és l'homòleg nord-americà de Vladímir Putin, disposat a assetjar les empreses per fer-les obedients. (...) Els danys al medi ambient dels EUA ja són prou greus.El President córre el risc de danyar també l'economia".

Llegiu l'article aquí.

divendres, 18 de juny del 2010

Israel difon un vídeo en què un organitzador de la flota diu que es tiri als soldats per la borda



El Ministeri d'Afers Estrangers d'Israel ha difós avui un vídeo en què el líder de la Fundació per als Drets Humans i Llibertats i Ajuda Humanitària, IHH, Bulent Yildirim, apareix a bord del vaixell 'Mavi Marmara' demanant a desenes d'activistes que tirin als soldats israelians per la borda si assalten el vaixell.

"Si assalten el nostre vaixell, els tirarem al mar", assenyala Yildirim. El vídeo va ser gravat el 30 de maig a bord del 'Mavi Marmara' per un dels passatgers abans que l'Exèrcit israelià l'assaltés i acabés amb la vida de nou activistes turcs durant els enfrontaments.

"Si mostrem por, tornaran a guanyar. No volem ser recordats en el llibre d'Al·là com a covards", prossegueix Yildirim mentre es veu a desenes de passatgers cantant: "Milions de màrtirs marxant a Gaza!".

"Ells (Israel) són tan febles que durant quatre o cinc dies han estat difonent propaganda (...), han estat humiliats davant de tot el món (...), ara diuen que llançaran una flota (contra nosaltres), que enviaran un grup de soldats aquí". "I nosaltres diem: Si envieu als soldats, els tirarem des d'aquí i sereu humiliats davant de tot el món", arenga Yildirim als passatgers.

Anasagasti admet que hi va haver certa permisivitat nacionalista amb ETA

També reconeix en el seu blog que la llei de partits ha estat determinant en l'afebliment d'ETA:
Otra reflexión que me hago es si la conjunción de la ley de partidos con eficacia policial y restricción en el acceso a los medios de comunicación social a la Izquierda Abertzale no ha sido determinante a la hora de lograr la situación que estamos viviendo. No estoy justificando la ley de partidos y sigo creyendo que hicimos lo debido, pero también me pregunto si algo de razón no tenían los que acusaban al mundo nacionalista de excesiva permisividad y de contemporizar demasiado con un fenómeno criminal al que de alguna manera se le seguía dando vida al pensar que todo el mundo nacionalista es el mismo espacio sociológico y emocional. Cada vez lo creo menos.

70 anys de la crida de De Gaulle als francesos



El 18 de juny de 1940, l'endemà de la crida del mariscal Pétain a aturar els combats, el general de Gaulle fa una crida radiofònica a les forces armades franceses i als ciutadans voluntaris a unir-se amb ell a Londres per continuar la lluita contra els nazis.

No existeix un enregistramen sonor d'aquest discurs, contrariament al del 22 de juny, amb el que sovint es confón. Valgui, doncs, aquesta improvitzada traducció al català.

Els líders que, des de fa molts anys, estan al capdavant dels exèrcits francesos, han format un govern. Aquest govern al·legant la derrota dels nostres exèrcits, s'ha posat en contacte amb l'enemic per al cessament de les hostilitats.

És cert que hem estat i seguim estant submergits per la força mecànica terrestre i aèria a l'enemic. Infinitament més que el seu nombre, són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que ens fan retrocedir. Són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que han sorprès als nostres líders fins al punt de portar-los a on ara es troben.

Però s'ha dit l'última paraula? S'ha de perdre l'esperança? És definitiva la derrota? No!

Creieu-me a mi que us parlo amb coneixement de causa i us dic que res està perdut per a França. Els mateixos mitjans que ens han vençut ens poden portar un dia la victòria.

Perquè França no està sola! No està sola! No està sola! Té un ampli imperi al seu darrera. Pot formar un bloc amb l'Imperi britànic que domina els mars i contínuar la lluita. Pot, com Anglaterra, utilitzar il·limitadament la immensa indústria dels Estats Units.

Aquesta guerra no està limitada al dissortat territori del nostre país. Aquesta guerra no ha quedat decidida per la batalla de França. Aquesta guerra és una guerra mundial. Totes les faltes, tots els retards, tots els patiments no impedeixen que existeixin, en l'univers, tots els mitjans per aixafar un dia als nostres enemics. Fulminats avui per la força mecànica, podem vèncer en el futur per una força mecànica superior: hi va en això el destí del món.

Jo, el general De Gaulle, actualment a Londres, convido als oficials i soldats francesos que es troben o passin a trobar-se en territori britànic, amb les seves armes o sense elles, convido als enginyers i als obrers especialistes de les indústries d'armament que es troben o passin a trobar-se en territori britànic, a posar se en contacte amb mi. Passi el que passi la flama de la resistència francesa no s'ha d'apagar i no s'apagarà.

Les 10 caixes més perjudicades per la crisi


Més informació, aquí.

AÍdo accepta parlar del burka, però amb "respecte"


Europa Press:
La ministra de Igualdad, Bibiana Aído, ha asegurado este viernes que hablar del 'burka' es un tema "muy complejo", por lo que ha abogado por abordarlo "de manera general", pero "con respeto, sosiego y con mucha reflexión".

Exactament el mateix respecte, assossegament i reflexió que mereix la violència masclista o de gènere, donada la seva innegable complexitat al formar part de la "cultura" ancestral del país.

El reial decret inclou la reforma de la negociació col·lectiva!

Als periodistes els va passar per alt i el govern es va fer l'orni. Però si es té la paciència de llegir el farragós reial decret de reforma laboral, a la pàgina 16-17 del pdf es descobreix que el govern ha introduït una reforma de la negociació col·lectiva que no figurava en els esborranys lliurats a sindicats i patronal.

El professor de la London School of Economics, Luis Garicano, que és un dels firmants del manifest dels cent economistes que fa uns dies es van reunir amb Zapatero i que s'ha llegit de dalt a baix el reial decret, creu que "parece una reforma de la negociación colectiva de calado".
Lo que sucede es que los convenios colectivos son de ámbito sectorial, y no permiten a las empresas individuales adaptar sus condiciones de trabajo y salariales. En particular, el artículo 82.3 del estatuto de los trabajadores (en copia, espero que fiable, de UGT) decía lo siguiente:

“Los convenios colectivos regulados por esta Ley obligan a todos los empresarios y trabajadores incluidos dentro de su ámbito de aplicación y durante todo el tiempo de su vigencia.

Sin perjuicio de lo anterior, los convenios colectivos de ámbito superior a la empresa establecerán las condiciones y procedimientos por los que podría no aplicarse el régimen salarial del mismo a las empresas cuya estabilidad económica pudiera verse dañada como consecuencia de tal aplicación. Si dichos convenios colectivos no contienen la citada cláusula de inaplicación, esta última sólo podrá producirse por acuerdo entre el empresario y los representantes de los trabajadores cuando así lo requiera la situación económica de la empresa. De no existir acuerdo, la discrepancia será solventada por la comisión paritaria del convenio.”


Esta formulación tenía dos problemas: primero, muchos convenios no permiten el descuelgue; segundo, en las empresas sin representación de los trabajadores, no había forma de descolgarse (la forma propuesta por la ley es inútil).

3. La reforma

El artículo 6 del real decreto dice que el texto del 82.3 queda de la siguiente manera:

“3. Los convenios colectivos regulados por esta Ley obligan a todos los empresarios y trabajadores incluidos dentro de su ámbito de aplicación y durante todo el tiempo de su vigencia.

Sin perjuicio de lo anterior, por acuerdo entre la empresa y los representantes de los trabajadores legitimados para negociar un convenio colectivo conforme a lo previsto en esta Ley, se podrá proceder, previo desarrollo de un periodo de consultas en los términos del artículo 41.4, a inaplicar el régimen salarial previsto en los convenios colectivos de ámbito superior a la empresa, cuando la situación y perspectivas económicas de ésta pudieran verse dañadas como consecuencia de tal aplicación, afectando a las posibilidades de mantenimiento del empleo en la misma. El acuerdo de inaplicación deberá determinar con exactitud la retribución a percibir por los trabajadores de dicha empresa, estableciendo, en su caso y en atención a la desaparición de las causas que lo determinaron, una programación de la progresiva convergencia hacia la recuperación de las condiciones salariales establecidas en el convenio colectivo de ámbito superior a la empresa que le sea de aplicación, sin que en ningún caso dicha inaplicación pueda superar el período de vigencia del convenio o, en su caso, los tres años de duración.

En caso de desacuerdo entre las partes, será necesario acudir a los procedimientos de mediación establecidos al efecto por medio de convenios o acuerdos interprofesionales. Los convenios o acuerdos interprofesionales podrán establecer el compromiso previo de someterse a un arbitraje vinculante para los casos de ausencia de avenencia en la mediación, en cuyo caso el laudo arbitral tendrá la misma eficacia que los acuerdos en periodo de consultas y sólo será recurrible conforme al procedimiento y en base a los motivos establecidos en el artículo 91 de esta Ley.

En los supuestos de ausencia de representación legal de los trabajadores en la empresa, los trabajadores podrá atribuir su representación para la celebración de este acuerdo de empresa a una comisión integrada por un máximo de tres miembros integrada, según su representatividad, por los sindicatos más representativos y representativos del sector al que pertenezca la empresa; sus acuerdos requerirán el voto favorable de la mayoría de sus miembros. La designación deberá realizarse en un plazo de cinco días a contar desde el inicio del periodo de consultas, sin que la falta de designación pueda suponer la paralización del mismo. En ese caso, el empresario podrá atribuir su representación a las organizaciones empresariales del sector.”


(Notad que la ausencia de representación legal son empresas de menos de 6 trabajadores).

Mi lectura de estos párrafos es que todos los trabajadores y empresas que consigan acuerdo se pueden descolgar, independientemente (y contrariamente a la situación anterior y al proyecto de la semana pasada) de lo que diga el convenio. El convenio no puede limitar el descuelgue. Esto es una revolución.
Aleshores, la pregunta és: per què no ho ha explicat el govern?
Me da la impresión de que el Gobierno aquí sí ha hecho una reforma que les va a molestar a los sindicatos, y que sí justifica, ahora sí, la huelga general.

dijous, 17 de juny del 2010

Moncloa a L'Economista: "Si publiqueu això destrossareu Espanya"

El responsable de comunicació de la presidència del govern, Felix Monteiro, va intentar impedir que "El Economista" arribés dimecres als quioscs amb la informació que portava a la portada: "La UE i l'FMI dissenyen per a Espanya un pla de liquiditat de 250.000 milions". En altres paraules, el rescat espanyol ja està llest. Maria Claver, redactora en cap d'aquest diari, va revelar que Monteiro va trucar al director Amador Ayora amb la intenció que paressin les rotatives i el diari no sortís al carrer. L'argument no era que la informació fos falsa sinó que "anava a destrossar Espanya". Ayora li va respondre que el que destrossava Espanya era el govern i no publicar la informació. Malgrat les amenaces, el director d'"El Economista" no es va acovardir i el diari es va publicar amb normalitat.

EL TRESOR VA SALVAR L'EMISSIÓ DE DEUTE

Ahir dimecres, el Tresor va assolir el seu objectiu en la subhasta de bons a 10 i 30 anys, obtenint 3.479 milions quan tenia previst captar-ne entre 2.500 i 3.500 milions. Va col·locar 3.000 milions en bons a 10 anys però va haver de pagar un interès mitjà del 4,864%, mentre que a 30 anys va col.locar 479 milions, pagant un 5,908%.

PERÒ...

Les autoritats europees i nord-americanes no volen que el Banc Central segueixi comprant deute espanyol per la porta del darrere cada vegada que el Tresor decideix fer una subhasta pública de bons, lletres i obligacions. L'organisme monetari imprimeix bitllets i compra en el mercat secundari el deute que prèviament han adquirit entitats financeres a l'Estat espanyol, violant els seus estatuts: és il·legal monetitzar deute públic. Els analistes i les autoritats financeres qualifiquen aquesta activitat de prostitució "del BCE i, davant l'enorme encariment del deute espanyol (es triplica l'interès a pagar per les lletres a un any amb un 2,5% i el bo a deu anys voreja ja el 5%), ni Washington ni Brussel volen permetre un efecte contagi que acabi d'enfonsar la Unió Monetària.