Sóc catalanista? Sí, però no nacionalista. Estic en contra de la independència de Catalunya? No, però crec que qualsevol intent d’imposar-la per febles majories provocaria la ruptura de la societat catalana, generant un enfrontament de conseqüències imprevisibles, per no dir dramàtiques.
Aleshores -em pregunten alguns- perquè estic en contra del nou Estatut?
La resposta és molt senzilla: perquè el nou Estatut modifica el pacte constitucional per una via falsa. És a dir, per una via unilateral que pretén imposar la voluntat política d’una part a la resta. I sobre tot, perquè sota el talismà de la voluntat sobirana del poble de Catalunya, es liquida la separació de poders, pedra angular de l'estat de dret, al pretendre que les decissions del poder polític estiguin per sobre de la llei i dels tribunals.
La rèplica que em fan és sempre la mateixa: Catalunya mai podrà aconseguir res per la via legal perquè som una minoria en el conjunt d’Espanya.
Certament, no és fàcil. Però més difícil va ser el pacte constitucional de 1978 entre l’aparell franquista, els hereus de la dictadura i l’oposició democràtica i l’esquerra comunista. Un pacte que va donar com a resultat un estat democràtic totalment homologable.
La Constitució preveu mecanismes per a la seva reforma. Però per raons partidistes, enlloc d’encarar la culminació del procés autonòmic bastint un model federal, es va optar per tirar per la porta falsa: elaborar un nou Estatut que forcés la modificació de la Constitució, no ja en un sentit federal sinó gairebé confederal. Un nou Estatut que, per ser la voluntat de la immensa majoria del Parlament de Catalunya, havia de ser acceptat amb reverència i sense dir-hi ni mú per Espanya, la UE i el món mundial. Fins i tot, no es volia que el parlament espanyol modifiqués ni una coma del nou text estatutari i tampoc el Tribunal Constitucional.
A tot plegat s’han sumat 4 anys de desenvolupament legislatiu de l’Estatut i de grans dificultats per assolir un acord d’un tribunal caducat. Però aquesta realitat lamentable no és culpa dels jutges, ni del poder judicial. És culpa de la política, dels partits polítics, que han estat incapaços de renovar el Tribunal quan tocava, que van polititzar de manera partidista el Tribunal i el CGPJ al modificar el sistema d’elecció dels seus membres i que van suprimir la suspensió temporal de les lleis sotmeses a recurs d’inconstitucionalitat.
Catalunya va sortir del franquisme gaudint del respecte i, fins i tot, l’admiració de la resta d’Espanya. Sense cap mena de poder polític propi, Catalunya havia bastit una vigorosa i dinàmica societat civil. Trenta anys més tard, amb una Generalitat poderosa, tenim una societat civil dependent, una ciutadania decebuda i desenganyada i la incomprensió de la resta d’Espanya que contempla, cansada i perplexa, com la que va ser la locomotora de la pell de brau s’estanca en l’autisme nacionalista, el menyspreu a tot el que és espanyol i la prepotència de sentir-se els més guais de l’univers.
ADDENDA.- L'arrebolada místico-romàntica de Montilla no ha durat ni vint-i-quatre hores. La falsa indignació de president màrtir ha donat pas al pragmatisme del buròcrata que no vol que la foguerada, que ell mateix ha atiat amb proclames irresponsables, el socarrimi. Montilla ha dit avui que no vol sentir a parlar de convocar referèndums o consultes, com demanen els seus socis de govern, ni de no acatar la sentència, com reclama ERC. Montilla parla ara de "refer el pacte estatutari" i de "reforçar el pacte constitucional". Un pacte que va trencar la Generalitat tripartida al voler imposar una reforma constitucional via Estatut. La sentència no ha fet mal a Catalunya. Ha fet mal al tripartit i a la sociovergència. L'efímera façana unitària s'esmunyirà entre gavinetades tabernàries, excomunicacions patriòtiques i acusacions mútues d'altes traicions.
