Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 29 d’octubre del 2002

La tercera guerra mundial ha començat

Els comentaris al segrest i posterior alliberament d’ostatges en un teatre de Moscou s’han concentrat més en els mètodes que ha fet servir el govern rus que en la gravetat de l’acció terrorista.

Sembla com si existís en l’opinió pública un desig inconscient de no voler veure la realitat i de desviar l’atenció cap a un altra cantó. Es la vella història d’amagar el cap sota l’ala quan la realitat no ens agrada.

Però la dura realitat és que la Tercera Guerra Mundial ha començat. És una guerra sense fronts definits ni Estats enemics clarament identificats, però precisament per això, i per la relativa facilitat operativa de les noves armes de destrucció massiva, que pot ser molt pitjor que les anteriors.

Es tracta -pels que encara no ho saben- d’una nova guerra mundial entre la civilització democràtica i el totalitarisme. I per guanyar-la, Occident necessita aliar-se fins i tot amb el diable.

Durant la segona guerra mundial, els Estats Units i el Regne Unit van haver d’anar de bracet amb el dèspota d’Stalin. Ara ho han de fer amb Vladimir Putin, que tot i estar molt lluny del règim soviètic encara conserva els tics i les maneres de fer dels aparatxics.

En el conflicte de Txetxènia, les restes de l’exèrcit roig han actuat de l’única manera que sabien fer: massacrant a tothom i ignorant els més elementals drets humans. Però això no vol dir que una part dels seus adversaris siguin uns demòcrates angelicals que aspiren des de fa segles a una immaculada independència.

La primera guerra russo-txetxena, entre 1994 i 1996, va ser una guerra per consolidar la independència proclamada l'1 de novembre de 1991, tres dies després que en les primeres eleccions democràtiques postsoviètiques Dzhoiar Dudaev sortís elegit president de Txetxènia amb el 85% dels vots. Però només un any i mig després de la seva elecció, Dudaev va suspendre el parlament perquè la majoria opositora va votar la seva destitució.

La liquidació del parlament va obrir pas a les armes i Dudaev no va dubtar a atacar militarment tres districtes de Grozni que donaven suport a l'oposició. Així va començar la guerra dels txetxens independentistes contra els txetxens pro-russos. Una guerra en la que Rússia no va intervinir directament fins un any i mig més tard i de la que en va sortir enfangada l'any 1996 gràcies als acords de pau firmats entre el general Lebed i el general Maskhàdov.

La segona guerra russo-txetxena, entre 1999 i l'actualitat, ja no és només una guerra per la independència sinó també una guerra per la creació d'un Estat islàmic. Tot i que en el primer conflicte ja existien molts dels ingredients de l'actual, no és fins després de la fi de la guerra de Bòsnia que l'islamisme radical es concentra a Txetxènia, que esdevé l'objectiu prioritari de la jihad a la regió, com ho és el Caixmir a l'Àsia.

Entre l’agost i el setembre de 1999, islamistes wahhabistes txetxens van endegar una onada d’accions guerrilleres per extendre la jihad al Daguestan i Georgia, així com un seguit d’atemptats terroristes contra civils que van colpejar Rússia i la seva capital. Aquesta acció va anar acompanyada de l'organització de camps d'entrenament militar i de la creació d'escoles coràniques, finançat en gran part per Al Qaeda, que predicaven -i prediquen- el wahhabisme en un intent d'ofegar el sufisme tradicional. Tot plegat va provocar que el 5 de setembre Moscou bombardegés Grozni i comencés la segona guerra russo-txetxena.

Però la complexa realitat de Txetxènia no ens pot fer ignorar l’essencial. Certament, la simplificació de la realitat és sempre injusta, però quan les coses arriben al límit els matisos desapareixen i s’ha d’optar. I optar vol dir, certament, denunciar les pràctiques genocides de l'exèrcit roig que, seguint l'exemple d'Stalin, ha decidit que la millor manera d'erradicar la malaltia és matar el malalt, però vol dir també i sobre tot combatre enèrgicament el feixisme islàmic, a Txetxènia i a tot el món.

El 1939 es va haver de triar tràgicament entre la democràcia i el nazisme. Ara, ho hem de fer entre la democràcia i l’islamisme. Triar bàndol i donar suport a Moscou contra el fonamentalisme islàmic a Txetxènia no vol dir renunciar a la denúncia, vol dir simplement no quedar-se en el llimb per damunt del bé i del mal. Vol dir mullar-se i estar disposat a defensar els principis i valors que conformen el nostre univers democràtic contra el feixisme islàmic i contra el bolxevisme residual.

dimarts, 22 d’octubre del 2002

Els disbarats de Joan Barril

Joan Barril escriu a “El periódico” (21/10/2002): “La gran aventura dels revolucionaris del segle XX va acabar en fracàs. Però els vencedors, enlluernats per la victòria, ens estan portant a un fracàs encara pitjor. Es mosseguen entre ells”. I afegeix: “El capitalisme admet que l’esforç individual pot portar uns quants a un èxit del qual deriva la creació de riquesa. No obstant, estem assistint a una creació de pobres planetària enorme. Se suposa que els pobres ho són per voluntat pròpia, però ningú creu en aquest determinisme que porta a 40.000 morts diàries per fam. Quan això passa, senyal que alguna cosa no funciona”. I acaba el seu article amb dues perles: “A Europa s’intenta corregir els excessos de l’oferta i la demanda pura. Hi ha sectors tutelats per governs conservadors, que són prou lúcids per no engegar a rodar l’herència socialdemòcrata. Però el capitalisme USA avança a poc a poc i habita entre nosaltres” i remata afirmant: “sens dubte els règims del socialisme real amb els holocausts i les magalomanies mereixien combatre’s. Però la seva derrota no permetia els excessos dels mercaders. Quan els balseros se’n van de Cuba es diu que és un fracàs del socialisme. Quan els mexicans travessen el riu Grande o els africans travessen l’Estret, de qui és el fracàs?”.

Barril no es mereix aquest article. Un article que és fruit de la ideologia més tronada de l’esquerra i no del sensible escriptor que porta a dins.

Els dos grans moviments revolucionaris del segle XX van ser el feixisme-nazisme i el comunisme. Ells solets van provocar la mort de centenars de milions de persones, des de la singularitat de l’Holocaust fins els gulags vermells, grocs o bananers. Van destruir les economies i van portar a altres centenars de milions de persones a la fam. Fins i tot, quan van endegar amb sang, suor i llàgrimes, procesos d'industrialització, la població no va aconseguir prosperar gaire més del llindar de la subsistència. Van esclavitzar milions de persones amb règims polítics sense precedents on el poder de l’Estat era omnímode i s’estenia a tots els racons de la vida econòmica, social i personal. La llibertat va ser triturada i els súbdits vivien en una autèntica presó. Una presó que, com totes les presons, garantia, això sí, el ranxo i l'ordre.

Aquest va ser el resultat de la gran aventura dels revolucionaris dels segle XX. Va ser un fracàs, sí, però sobre tot va ser un genocidi. Com és possible, doncs, banalitzar aquesta realitat històrica afirmant impunement que la situació actual és un “fracàs encara pitjor”?.

Per Barril, tot allò que no és comunisme o socialdemocràcia és capitalisme. Confón el comerç i el mercat, que han existit des de fa milers d’anys, amb el capitalisme modern, fonamentat en l’existència d’institucions que garanteixen la propietat, la llibertat i la democràcia; en societats on existeix el que coneixem com l’Estat de Dret. Barril no fila prim i considera que Mèxic o, pitjor encara, les corruptes dictadures africanes són països capitalistes com Espanya, Itàlia o els Estats Units. I això el porta a plantejar en forma de pregunta ingènua el següent silogisme: si la fugida de balseros de Cuba és un fracàs del socialisme, de quí és el fracàs de la travessa del riu Grande o de l’Estret de Gibraltar?.

Barril sembla no adonar-se’n que tant els cubans com els mexicans fan el mateix viatge: marxen cap els Estats Units, el centre del capitalisme mundial, mentre que els africans ho fan cap a la Unió Europea, l’altra gran bloc capitalista amb tots els barnissos que es vulguin. No hi ha dos destins diferents sinó un de sol.

El silogisme de Barril, per ser lògicament correcte, hauria de concloure que mentre els balseros del socialisme fugen cap el capitalisme, els esquenes mullades del capitalisme haurien de fugir cap el socialisme, especialment si el fracàs del neoliberalisme és “encara pitjor”. Curiosament, les víctimes del neoliberalisme insisteixen en ficar-se a la gola del llop i en lloc d’anar cap als paradisos socialistes marxen en desbandada cap el màxim exponent de l’infern capitalista. Per què serà?

diumenge, 20 d’octubre del 2002

Les causes polítiques de la fam

Acabo d’escoltar per Catalunya Informació un portaveu d’Intermón que assegurava que la fam d’avui, a diferència d’èpoques passades, es deu més a causes polítiques i comercials que climàtiques o meteorològiques. Naturalment, segons el portaveu d’Intermón, aquestes causes polítiques i comercials no són altres que la globalització neoliberal.

És possible fer afirmacions tan equivocades com aquesta?. Tan poc informats estan els funcionaris d'Intermón sobre el que va passar al segle XX?. És que encara no s’han adonat de la política de la “manipulació alimentària” que practiquen molts governs del tercer món amb la complicitat més o menys ingènua de moltes ONG?

Qualsevol persona mínimament informada sap que la política ha estat la causa principal, per no dir l’única, de les grans fams del segle passat i de les “petites” i reiterades fams de l’última dècada. I sap també que els grans productors d’aquestes fams no van ser ni el comerç, ni el mercat, ni les democràcies liberals, sinó els règims comunistes i dictatorials. Només cal donar una ullada a la història.

L’experiència comunista es va inaugurar a Rússia amb 5 milions de morts de gana entre 1921 i 1922, a conseqüència de la política agrària dels bolxevics i de la guerra civil. Durant les col.lectivitzacions forçades dels anys 30 ordenades per Stalin van morir de gana, només a Ucraïna, entre 5 i 6 milions de persones; durant el “Gran Salt Endavant” de Mao a la Xina van morir de fam entre 30 i 40 milions de persones; la gran fam d’Etiòpia va ser producte de la política econòmica i ètnica del règim comunista de Mengistu.

La llista dels països que més fam han patit durant el segle XX continua amb Angola, Moçambic, Sudan, Biafra, Bangladesh, Haití... Endevinen quin tipus de règim polític tenien la major part d'aquests països?.

Al voltant de la fam al món i les seves causes s’han escrit molts disbarats els últims 50 anys, especialment per ideòlegs, polítics i periodistes d’esquerres. Així, el famós Jean Ziegler, en un article publicat a “Le Matin” el 24 de juliol de 1985, assegurava impunement que “el món en el que vivim és un immens camp d’extermini. 40.000 éssers humans moren de fam cada dia”. Aquesta afirmació era tan falsa que fins i tot un tercemundista tan notori com el demògraf Yves Lacoste va sortir a la llum pública a desmentir-ho. Lacoste i altres demògrafs advertiren que aquestes xifres no només eren exagerades sinó que eren impossibles perquè eren superiors a la mortalitat total mundial en aquella època. També recordaven que el món vivia una explosió demogràfica i que això era incompatible amb l’existència d’una fam generalitzada. Què gràcies a les ajudes dels països rics i a l’esforç de moltes persones l’esperança de vida augmentava, tot i que fos a un ritme més o menys lent. Constataven que els països amb economies obertes i de mercat anaven millor que els països d’economia planificada i tancats a l’exterior.

Resulta cursió constatar que la falsa xifra de 40.000 morts de fam diaris donada per Ziegler el 1985, continua sent la xifra que els anti-sistema fan servir avui dia per demostrar que les coses han empitjorat. Una xifra que abans era falsa i ara també. Segons dades actuals de la FAO el nombre de morts diaris per fam estaria situat en uns 25.000, gairebé la meitat menys dels que es diuen. Si tenim en compte que entre el 1985 i el 2002 la població mundial ha augmentat de 1.300 milions de persones (4.825 milions el 85 i 6.150 actualment) només podem concloure que la mort per fam ha disminuït considerablement.

De fet, si s'analitzen les dades d'una manera global i en períodes hisòrics més llargs, l'evidència de la disminució de la fam al món és rotunda.

Johan Norberg afirma que "la pobresa s'ha reduït més en els últims 50 anys que en els 500 anteriors" i que en 30 anys la renda dels països pobres pràcticament s'ha duplicat. El professor d'economia de la Universitat de Columbia, el català Xavier Sala-i-Martin, en un estudi recent que ha tingut ampli ressò internacional ( "The Disturbing "Rice" of Global Income Inequality" i "The World Distribution of Income"), demostra que la pobresa s'ha reduït d'una manera important en les últimes dècades. Segons aquest estudi, l'any 1970 un total de 554 milions de persones, el 17,2% de la població mundial, vivien amb menys d'un dòlar al dia, mentre que al 1998 aquesta xifra s'havia reduït fins a 352 milions de persones, el 6,7%. Aquesta dsiminució de la pobresa ha estat general a tot el món, especialment a l'Asia. L'única excepció ha estat el continent africà, sobre tot l'Àfrica subsahariana i en concret països com Nigèria, el Congo o Etiòpia.

Per què?

La caiguda del Mur de Berlín va fer creure que les causes “ideològiques” de la fam acabarien enterrades en la runa de la planificació econòmica socialista. Però no ha estat així. Segons explica en un article a "Le Monde" Sylvie Brunel, expresidenta de l’organització francesa “Action contra la faim”, molts governs del tercer món al quedar-se sense l’ajuda soviètica a partir de 1990 en lloc de seguir el camí de les economies de mercat, democratitzar-se i obrir-se al món, van optar per mantenir el "xiringuito" amb canvis cosmètics i explotar la renda de “l’ajuda alimentària”. De manera recurrent, aquests governs deixen podrir la situació, malbaraten els stocks de seguretat i, seguint l’exemple del general Ojukwu a Biafra el 1970 o de Mengistu a Etiòpia el 1984, obren les portes del país als periodistes i les ONG perquè mostrin al món el drama de la fam.

D’aquesta manera aconsegueixen un triple objectiu:

1) Rebre mitjans financers i materials molt superiors als que rebrien amb les ajudes normals al desenvolupament.
2) Afermar la seva legitimitat política interna organitzant la distribució de l’ajuda, i
3) Controlar les poblacions rebels o perifèriques amb l’arma de la fam.

En aquesta estratègia hi col.laboren implícitament moltes ONG exagerat la situació perquè els donants, cansats de contribuir periòdicament sense veure resultats, es tornin a mobilitzar davant d’una situació d’emergència.

Com es pot comprovar, la "fabricació" de la fam i la seva promoció comercial a través de la propaganda humanitària s’ha convertit en un autèntic negoci. Un negoci que els anglosaxons defineixen com el “charity business”. Certament, al costat de les activitats econòmiques de les tan denigrades empreses “multinacionals”, el negoci de la fam és especialment cínic.

dijous, 10 d’octubre del 2002

Santa Bàrbara i el canvi climàtic

Aquest estiu insòlit ha fet més militants contra l’escalfament global i el canvi climàtic que molts anys de propaganda ecologista. Davant la por, la perplexitat o la incertesa, no hi ha res millor que tenir a mà una teoria que ho expliqui tot i que actuï com una moderna Santa Bàrbara.

Però les teories i teologies que ho expliquen tot, com la religió, el marxisme o l’ecologisme, tenen l’ànima totalitària perquè no accepten ser contradites. La religió creu tenir la veritat de la vida, el marxisme creu haver descobert les lleis de la història i l’ecologisme creu disposar del coneixement científic de la naturalesa. Oposar-se a Déu, a la “història” o a la ”ciència” és absurd perquè és anar contra el que és inevitable, com dos i dos fan quatre o que els cossos cauen per la llei de la gravetat. No hi ha alternativa. No hi ha discussió possible.

Però, mentre que la separació de l’església i l’estat ha desproveït la religió cristiana de la seva capacitat inquisitorial i la caiguda del mur de Berlín ha relegat el marxisme a l’abocador de la història, l’ànima totalitària de l’ecologisme polític no s’ha evidenciat prou, sobre tot perquè encara no ha arribat al poder. Però no cal esperar a que això passi per replicar molts dels seus arguments i en concret el de l’escalfament global.

Cal dir-ho clar i català: no hi ha cap evidència científica consistent que demostri que l’acció humana provoca el sobreescalfament de l’atmosfera, aguditzant l’efecte hivernacle. Pel contrari, hi ha dades -augment del gel a l'Antàrtida, disminució del desert del Sahara en tota la franja que va de Mauritània a Eritrea, final del cicle de Milankovitch, etc- que porten a creure a alguns científics que estem anant cap a una nova era glacial. Robert Essenhigh, per exemple, no creu que l'increment de dioxid de carboni sigui el responsable de l'escalfament de l'atmosfera sinó que aquest increment és el resultat, i no la causa, de l'augment de les temperatures i assegura que es tracta d'un fenomen natural que es modificarà en pocs anys.

És a dir, que la temperatura de la terra s'autoregula a través de complexos cicles naturals que alternen períodes glacials i interglacials. Aquests cicles, com va demostrar matemàticament Milankovich a la dècada dels anys trenta, estan condicionats per l'existència i interrelació de tres grans factors astronòmics: la inclinació de l'eix de rotació de la Terra respecte el pla de l'elíptica amb un període de 40.000 anys; l'excentricitat de l'òrbita de la Terra en relació al Sol per un període d'uns 100.000 anys i la precesió dels equinoccis cada 20.000 anys. D'altra banda, l'activitat del Sol, que també és parcialment cíclica (el cicle de les taques solars cada 11 anys és el més conegut), i el paper dels oceans com a grans reguladors tèrmics, apareixen com els factors decisius i en part imprevisibles dels canvis del clima. Precisament, uns científics de l'Institut d'Astronomia de Zuric han establert que el sol és molt més actiu ara que fa mil anys i que les oscil·lacions tèrmiques oscil·len funció del crfeixement o disminució de les taques solars. Una complexitat que els actuals models climàtics dissenyats per computadora són incapaços, ara per ara, d'abastar.

L'evidència científica explica, segons el vulcanòleg francès Tazieff Haroun, que l’efecte hivernacle està provocat essencialment pel vapor d’aigua, que representa el 95% dels gasos presents a l’atmosfera, mentre que el gas carbònic només significa el 0’03% del total. Una altra evidència mesurable és que mentre l’activitat humana aboca uns 6 mil milions de tones anuals de CO2 a l’atmosfera –23 mil milions segons els ecologistes- les plantes i els oceans n’aboquen 150 mil milions, és a dir, pràcticament el 95% del total de CO2 emès. Però, fins i tot concedint que aquest petit percentatge d’emissions humanes fos la gota que fa vessar el got, resulta que tampoc no hi ha ni una sola prova que demostri la relació entre aquest escalfament i altres fenòmens meteorològics.

Si aturéssim, doncs, totes les emissions humanes de gas carbònic l’impacte mediambiental seria mínim, mentre que l’impacte econòmic seria tràgic, no només pels països rics sinó especialment pels països pobres. Es per això que 20.000 científics –comprats tots ells per la indústria del carbó i del petroli, segons els ecologistes- han firmat el “Petition Project” i 4.000 més, entre ells 70 premis Nobel, han firmat la "Heidelberg Appeal", demanant als governs que no ratifiquin el Protocol de Kyoto i que salvin el planeta d’una –aquesta, si- molt probable catàstrofe econòmica.

dimecres, 9 d’octubre del 2002

Dos conceptes de llibertat

Berlusconi va provocar l’escàndol amb unes declaracions sobre la superioritat de la cultura occidental respecte la cultura islàmica. Però aquest error diplomàtic va servir per tornar a posar sobre la taula l’autèntic problema de fons: totes les cultures s’han d’acceptar simplement pel fet que existeixen –cosa que ens portaria al relativisme moral- o s’ha de ser crític amb totes elles, inclosa la nostra, en funció de si respecten o no els drets humans?.

Si Berlusconi hagués comparat, per exemple, la civilització democràtica occidental amb el totalitarisme nazi, no només ningú no s’hauria escandalitzat sinó que tothom compartiria que la primera és infinitament superior a la segona. Aleshores, per què no és políticament correcte comparar i valorar positivament les democràcies occidentals respecte les dictadures del col.lectivisme islàmic?.

Ens agradi o no, conceptes com els drets humans o la democràcia són aliens a l’Islam. Davant la idea occidental de persona individual l’Islam hi oposa la “ummah”, la comunitat de creients, que és per a ells l’únic subjecte de drets i obligacions. Podriem dir que l’islam s’assembla a allò que Benjamin Constant anomenava la llibertat dels antics. Pel contrari, la llibertat dels moderns consisteix a reconèixer que totes les persones concretes tenim els mateixos drets i que aquests no estan subordinats a suposats drets col.lectius superiors com la raça, l’ètnia, la nacionalitat, la classe social, el Rei o la religió.

Aquest enfrontament entre allò que Isaiah Berlin anomenaria els dos conceptes de llibertat no és nou. En el segle XX es va concretar en la guerra del nazisme i el comunisme contra la democràcia liberal. Ara, en el segle XXI, el desafiament islàmic torna a plantejar, una vegada més, l’eterna batalla entre la societat oberta i els seus enemics.