Joan Barril escriu a “El periódico” (21/10/2002): “La gran aventura dels revolucionaris del segle XX va acabar en fracàs. Però els vencedors, enlluernats per la victòria, ens estan portant a un fracàs encara pitjor. Es mosseguen entre ells”. I afegeix: “El capitalisme admet que l’esforç individual pot portar uns quants a un èxit del qual deriva la creació de riquesa. No obstant, estem assistint a una creació de pobres planetària enorme. Se suposa que els pobres ho són per voluntat pròpia, però ningú creu en aquest determinisme que porta a 40.000 morts diàries per fam. Quan això passa, senyal que alguna cosa no funciona”. I acaba el seu article amb dues perles: “A Europa s’intenta corregir els excessos de l’oferta i la demanda pura. Hi ha sectors tutelats per governs conservadors, que són prou lúcids per no engegar a rodar l’herència socialdemòcrata. Però el capitalisme USA avança a poc a poc i habita entre nosaltres” i remata afirmant: “sens dubte els règims del socialisme real amb els holocausts i les magalomanies mereixien combatre’s. Però la seva derrota no permetia els excessos dels mercaders. Quan els balseros se’n van de Cuba es diu que és un fracàs del socialisme. Quan els mexicans travessen el riu Grande o els africans travessen l’Estret, de qui és el fracàs?”.
Barril no es mereix aquest article. Un article que és fruit de la ideologia més tronada de l’esquerra i no del sensible escriptor que porta a dins.
Els dos grans moviments revolucionaris del segle XX van ser el feixisme-nazisme i el comunisme. Ells solets van provocar la mort de centenars de milions de persones, des de la singularitat de l’Holocaust fins els gulags vermells, grocs o bananers. Van destruir les economies i van portar a altres centenars de milions de persones a la fam. Fins i tot, quan van endegar amb sang, suor i llàgrimes, procesos d'industrialització, la població no va aconseguir prosperar gaire més del llindar de la subsistència. Van esclavitzar milions de persones amb règims polítics sense precedents on el poder de l’Estat era omnímode i s’estenia a tots els racons de la vida econòmica, social i personal. La llibertat va ser triturada i els súbdits vivien en una autèntica presó. Una presó que, com totes les presons, garantia, això sí, el ranxo i l'ordre.
Aquest va ser el resultat de la gran aventura dels revolucionaris dels segle XX. Va ser un fracàs, sí, però sobre tot va ser un genocidi. Com és possible, doncs, banalitzar aquesta realitat històrica afirmant impunement que la situació actual és un “fracàs encara pitjor”?.
Per Barril, tot allò que no és comunisme o socialdemocràcia és capitalisme. Confón el comerç i el mercat, que han existit des de fa milers d’anys, amb el capitalisme modern, fonamentat en l’existència d’institucions que garanteixen la propietat, la llibertat i la democràcia; en societats on existeix el que coneixem com l’Estat de Dret. Barril no fila prim i considera que Mèxic o, pitjor encara, les corruptes dictadures africanes són països capitalistes com Espanya, Itàlia o els Estats Units. I això el porta a plantejar en forma de pregunta ingènua el següent silogisme: si la fugida de balseros de Cuba és un fracàs del socialisme, de quí és el fracàs de la travessa del riu Grande o de l’Estret de Gibraltar?.
Barril sembla no adonar-se’n que tant els cubans com els mexicans fan el mateix viatge: marxen cap els Estats Units, el centre del capitalisme mundial, mentre que els africans ho fan cap a la Unió Europea, l’altra gran bloc capitalista amb tots els barnissos que es vulguin. No hi ha dos destins diferents sinó un de sol.
El silogisme de Barril, per ser lògicament correcte, hauria de concloure que mentre els balseros del socialisme fugen cap el capitalisme, els esquenes mullades del capitalisme haurien de fugir cap el socialisme, especialment si el fracàs del neoliberalisme és “encara pitjor”. Curiosament, les víctimes del neoliberalisme insisteixen en ficar-se a la gola del llop i en lloc d’anar cap als paradisos socialistes marxen en desbandada cap el màxim exponent de l’infern capitalista. Per què serà?
