Acabo d’escoltar per Catalunya Informació un portaveu d’Intermón que assegurava que la fam d’avui, a diferència d’èpoques passades, es deu més a causes polítiques i comercials que climàtiques o meteorològiques. Naturalment, segons el portaveu d’Intermón, aquestes causes polítiques i comercials no són altres que la globalització neoliberal.
És possible fer afirmacions tan equivocades com aquesta?. Tan poc informats estan els funcionaris d'Intermón sobre el que va passar al segle XX?. És que encara no s’han adonat de la política de la “manipulació alimentària” que practiquen molts governs del tercer món amb la complicitat més o menys ingènua de moltes ONG?
Qualsevol persona mínimament informada sap que la política ha estat la causa principal, per no dir l’única, de les grans fams del segle passat i de les “petites” i reiterades fams de l’última dècada. I sap també que els grans productors d’aquestes fams no van ser ni el comerç, ni el mercat, ni les democràcies liberals, sinó els règims comunistes i dictatorials. Només cal donar una ullada a la història.
L’experiència comunista es va inaugurar a Rússia amb 5 milions de morts de gana entre 1921 i 1922, a conseqüència de la política agrària dels bolxevics i de la guerra civil. Durant les col.lectivitzacions forçades dels anys 30 ordenades per Stalin van morir de gana, només a Ucraïna, entre 5 i 6 milions de persones; durant el “Gran Salt Endavant” de Mao a la Xina van morir de fam entre 30 i 40 milions de persones; la gran fam d’Etiòpia va ser producte de la política econòmica i ètnica del règim comunista de Mengistu.
La llista dels països que més fam han patit durant el segle XX continua amb Angola, Moçambic, Sudan, Biafra, Bangladesh, Haití... Endevinen quin tipus de règim polític tenien la major part d'aquests països?.
Al voltant de la fam al món i les seves causes s’han escrit molts disbarats els últims 50 anys, especialment per ideòlegs, polítics i periodistes d’esquerres. Així, el famós Jean Ziegler, en un article publicat a “Le Matin” el 24 de juliol de 1985, assegurava impunement que “el món en el que vivim és un immens camp d’extermini. 40.000 éssers humans moren de fam cada dia”. Aquesta afirmació era tan falsa que fins i tot un tercemundista tan notori com el demògraf Yves Lacoste va sortir a la llum pública a desmentir-ho. Lacoste i altres demògrafs advertiren que aquestes xifres no només eren exagerades sinó que eren impossibles perquè eren superiors a la mortalitat total mundial en aquella època. També recordaven que el món vivia una explosió demogràfica i que això era incompatible amb l’existència d’una fam generalitzada. Què gràcies a les ajudes dels països rics i a l’esforç de moltes persones l’esperança de vida augmentava, tot i que fos a un ritme més o menys lent. Constataven que els països amb economies obertes i de mercat anaven millor que els països d’economia planificada i tancats a l’exterior.
Resulta cursió constatar que la falsa xifra de 40.000 morts de fam diaris donada per Ziegler el 1985, continua sent la xifra que els anti-sistema fan servir avui dia per demostrar que les coses han empitjorat. Una xifra que abans era falsa i ara també. Segons dades actuals de la FAO el nombre de morts diaris per fam estaria situat en uns 25.000, gairebé la meitat menys dels que es diuen. Si tenim en compte que entre el 1985 i el 2002 la població mundial ha augmentat de 1.300 milions de persones (4.825 milions el 85 i 6.150 actualment) només podem concloure que la mort per fam ha disminuït considerablement.
De fet, si s'analitzen les dades d'una manera global i en períodes hisòrics més llargs, l'evidència de la disminució de la fam al món és rotunda.
Johan Norberg afirma que "la pobresa s'ha reduït més en els últims 50 anys que en els 500 anteriors" i que en 30 anys la renda dels països pobres pràcticament s'ha duplicat. El professor d'economia de la Universitat de Columbia, el català Xavier Sala-i-Martin, en un estudi recent que ha tingut ampli ressò internacional ( "The Disturbing "Rice" of Global Income Inequality" i "The World Distribution of Income"), demostra que la pobresa s'ha reduït d'una manera important en les últimes dècades. Segons aquest estudi, l'any 1970 un total de 554 milions de persones, el 17,2% de la població mundial, vivien amb menys d'un dòlar al dia, mentre que al 1998 aquesta xifra s'havia reduït fins a 352 milions de persones, el 6,7%. Aquesta dsiminució de la pobresa ha estat general a tot el món, especialment a l'Asia. L'única excepció ha estat el continent africà, sobre tot l'Àfrica subsahariana i en concret països com Nigèria, el Congo o Etiòpia.
Per què?
La caiguda del Mur de Berlín va fer creure que les causes “ideològiques” de la fam acabarien enterrades en la runa de la planificació econòmica socialista. Però no ha estat així. Segons explica en un article a "Le Monde" Sylvie Brunel, expresidenta de l’organització francesa “Action contra la faim”, molts governs del tercer món al quedar-se sense l’ajuda soviètica a partir de 1990 en lloc de seguir el camí de les economies de mercat, democratitzar-se i obrir-se al món, van optar per mantenir el "xiringuito" amb canvis cosmètics i explotar la renda de “l’ajuda alimentària”. De manera recurrent, aquests governs deixen podrir la situació, malbaraten els stocks de seguretat i, seguint l’exemple del general Ojukwu a Biafra el 1970 o de Mengistu a Etiòpia el 1984, obren les portes del país als periodistes i les ONG perquè mostrin al món el drama de la fam.
D’aquesta manera aconsegueixen un triple objectiu:
1) Rebre mitjans financers i materials molt superiors als que rebrien amb les ajudes normals al desenvolupament.
2) Afermar la seva legitimitat política interna organitzant la distribució de l’ajuda, i
3) Controlar les poblacions rebels o perifèriques amb l’arma de la fam.
En aquesta estratègia hi col.laboren implícitament moltes ONG exagerat la situació perquè els donants, cansats de contribuir periòdicament sense veure resultats, es tornin a mobilitzar davant d’una situació d’emergència.
Com es pot comprovar, la "fabricació" de la fam i la seva promoció comercial a través de la propaganda humanitària s’ha convertit en un autèntic negoci. Un negoci que els anglosaxons defineixen com el “charity business”. Certament, al costat de les activitats econòmiques de les tan denigrades empreses “multinacionals”, el negoci de la fam és especialment cínic.
